Categoria: Economia

Publicat a

L’habitatge

Un titular d’avui m’ha fet pensar, si llegir a la premsa que “els inversors es retiren del lloguer davant la incertesa jurídica” m’ha fet pensar en tot el que esta passant fa anys a l’entorn de l’habitatge; pujades de preus, desnonaments, reivindicacions, decrets insuficients, infructuosos i fallits, polítics bramaires amb poques llums pero moltes cagades, volgudes o no,

Hem conegut a la ja famosa “Mari Carmen” fins i tot el fallit decret se’l coneix pel seu nom, no entraré pas a lloar o criticar a la senyora en qüestió, ja ho han fet la colla d’electes que tot i demostrar el contrari, es creuen superiors a la resta de mortals i pretenen assolir el llindar de la divinitat terrenal, sense tenir en compte que en general es van cobrint de merda; el que es més fotut es que la ciutadania ens posem la pinça al nas i els anem perpetuant amb els nostres vots.

Si ens centrem en el titular de l’inici, ens podem preguntar com es possible que si els inversors es retiren del mercat els preus dels habitatges no baixin, si tan fotut ho veiessin intentarien treure’s de sobre el producte que els crea angoixa i neguit, no? es el que passa a la borsa, quan hi ha una companyia que les pot passar “putes” el valor de les seves accions cau en picat, aquí no, els preus de l’habitatge continua pujant, o sigui que res de res, els inversors no es retiren, una altra cosa es que aguantin a veure si als mortals amb somnis de grandesa, o sigui tots nosaltres, se’ns torna a despertar la fal·lera d’adquirir propietats per convertir-nos en rendistes imaginaris perquè així ens ho han venut dècada rere dècada.

Llegia que fan falta habitatges de lloguer, diuen que en falten quasi un milió, un milió de pisos, i que les noves promocions nomes signifiquen unes 120.000 nous habitatges anuals, quan la necessitat es construir anualment més de 200.000 habitatges. I aquí ja tenim el ball de números que el podem traslladar a qualsevol àmbit, recordeu que sempre dic que les xifres es el que es més fàcil de manipular, nomes depèn de quines xifres i com es vulguin presentar i defensar, pero no ens desviem, ens diuen que la major part del parc immobiliari esta en mans de particulars, es possible, som un país en el que, perque així ens ho van explicar, la gent hem anat comprant els nostre habitatge, encara que sigui a mitges amb el banc, i per això la majoria tenim propietats.

Diuen que els grans tenidors no arriben a tenir ni el 10% dels habitatges, sembla poc, pero es que quan hi ha un cens de més de 25 milions d’habitatges, un petit 10% significa que els grans propietaris tenen 2.500.000 de finques, us sembla poc? si a aquesta dada hi afegim la de totes les que estan buides, ens diuen que en el conjunt de l’estat espanyols poden ser quasi quatre milions, on tenim el problema de manca d’habitatge? hi ha manca de pisos o hi ha un interès per continuar marejant la perdiu?

Els que tenen pisos que tributin sense deduccions, com ens toca fer a la majoria de la classe treballadora, els que en treguin rendes que paguin pel còmput total dels ingressos com si fos una nomina, i els que tinguin pisos buits que paguin els impostos corresponents al valor real de mercat de l’immoble, com passa per exemple amb els saldos dels dipòsits bancaris remunerats.

Volen revertir la problemàtica de l’habitatge, hi ha formules per fer-ho i fàcils d’aplicar, nomes s’han de posar les piles i vetllar pel benestar de la ciutadania en general, no nomes pel benestar de quatre privilegiats. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Converses amb la IA – 3 – Situació de les residències per a gent gran al Bages

La situació residencial de la gent gran al Bages es pot considerar acceptable en estructura, però insuficient davant les necessitats actuals i, sobretot, les futures. El problema no és només el nombre de places disponibles, sinó si el conjunt del sistema està preparat per atendre persones que arriben a la residència amb més edat, més dependència i problemes de salut més complexos.

Actualment, el Bages disposa d’una xarxa de residències, centres de dia i altres serveis, però existeix un dèficit important de places públiques. Segons el Consell Comarcal, la cobertura residencial global és d’aproximadament 5,6 places per cada 100 persones de més de 65 anys, i només una part reduïda de les places són públiques. Això fa que l’accés depengui sovint de la situació econòmica de les famílies i que les persones amb dependència puguin haver d’esperar molt temps per accedir a una plaça pública o concertada.

Un altre problema són les llistes d’espera, que poden arribar a ser d’un o dos anys, especialment per a determinats serveis. Això és especialment preocupant perquè moltes persones no entren a una residència quan encara tenen una dependència moderada, sinó quan la situació familiar o sanitària ja no permet continuar a casa.

També cal tenir en compte que la necessitat residencial està canviant. En els pròxims anys és previsible que augmenti el nombre de persones molt grans, amb dependències més elevades, demències, pluripatologies i necessitats d’atenció continuada. Per tant, construir més places, per si sol, no solucionarà el problema.

El Bages necessita avançar cap a un sistema continu d’atenció a la vellesa: facilitar que les persones puguin continuar vivint a casa quan sigui possible, reforçar l’atenció domiciliària, la teleassistència i els centres de dia, disposar d’habitatges adaptats i, quan sigui necessari, oferir residències amb suficient personal i especialització.

També és important millorar la coordinació entre serveis socials i sanitaris, especialment en els casos de demència, problemes de salut mental o grans dependències. El mateix Pla d’Envelliment Actiu del Bages 2024-2027 identifica aquestes mancances i planteja reforçar recursos, transport, professionals i coordinació.

En resum: el Bages disposa d’una base residencial important, però no sembla prou preparat per absorbir l’augment de demanda que comportarà l’envelliment de la població. El principal repte no és simplement tenir més residències, sinó aconseguir més places públiques, menys espera, més especialització i un sistema de cures que permeti passar de l’atenció domiciliària a la residencial segons les necessitats de cada persona. La conversa s’ha generat amb IA de Chat GPT i la imatge amb IA de Gemini.

Publicat a

Obrir en cas de mort

Sempre m’ha fet gracia allò que veia a les pel·lícules, quan es produeix la mort d’algú proper apareix un determinat professional i et lliura un sobre amb una nota que diu “obrir nomes en el cas de la meva mort”, renoi quin impacte, no? pero tot i que les pel·lícules son pel·lícules, o sigui un relat inventat, la realitat pero es que cada dia que passa estem més embolicats amb les xarxes, accessos a correus electrònics, a entitats financeres, a hisenda … tot es allò anomenat identificació d’usuari, codi d’accés o password i que tots ens diuen que ho guardem ben guardat si no volem ser agredit, assetjat i atracat tecnològicament parlant.

El problema de molts es decidir on guardar-ho que no ho trobi ningú que no toqui, pero que sigui de fàcil i ràpid accés per a un mateix, i el que passa sovint es que s’acumula tanta quantitat d’aquest tipus de dades, que avui dia sovint acaba guardat en un telèfon mòbil amb accés restringit, fàcil de perdre, fàcil de que sigui robat, pero difícil de trobar i activar quan un mort.

M’agradaria que tots plegats féssim una petita reflexió, quantes dades de les anomenades sensibles tenim a nivell personal, no cal que hi fiquem les de tota la família directa, nomes les nostres. Comencem amb el DNI, el tenim físic o digital? i el carnet de conduir, també digital? l’accés als comptes bancaris? les relacions amb l’ajuntament i altres organismes públics? les botigues d’electrònica, moda o queviures? les relacions socials amb el mail i les diferents xarxes que ens distreuen excessivament? on ho guardem, a l’abast de qualsevol indesitjable pero no de la família?

De fet abans un titular com aquest en la majoria d’ocasions el trobàvem en el contingut d’una pel·lícula, pero avui en dia no, les coses han canviat o ens les han canviat, com ho vulgueu veure, pero la realitat es la que es, i per això ens hem de parar un moment i pensar com ho tenim embolicat tot això, es parla de testaments quan hi ha propietats, siguin monetàries, immobiliàries o de qualsevol altra condició, pero i les dades sensibles?

No us diré pas com i on s’ha de guardar, cada un es lliure de fer-ho com li sembli o com pugui o com conegui, ara be, cal que hi pensem i cal que ho deixem el mínim d’embolicat possible pels que venen al darrera, al cap i a la fi allò que tan prediquen els que posen lleis i normes, no es del tot cert, si, allò de que tots els avenços tecnològics son per millorar la nostra vida, i dic que no es del tot cert, perquè mai ningú te en compte que la gent ens anem fent grans, minven les nostres facultats físiques i la rapidesa mental, i ens ho hem de començar a apuntar tot i no sempre recordem on ho hem apuntat.

Abans de que sigui massa tard, preparem-ho … els dipòsits i préstecs bancaris, els deutes de les diverses compres a terminis, les referencies d’usuari i codi d’accés a les múltiples pagines de les xarxes, ho hem de deixar preparat pels que desitgin rebre-ho quan morim, encara que possiblement es puguin emportar algun disgust perquè no trobaran allò que pensaven trobar. Ens hem de portar be, hem de fer bondat, pero si tenim algun “pecadet” pensem que un cop petem ja no tindrà cap importància, com a molt els que queden podran pensar, guaita aquest bandarra, que amagat que ho tenia. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Civisme, de qui?

Avui al Pensem que … de la Vanguardia, m’ha cridat l’atenció el titular, reparació cívica, i he pensat a veure de que parla avui això; i parlava del veí de Mataró al que van sancionar per estar compromès amb la seva població, per fer en un espai públic les millores que l’ajuntament no havia fet en els darrers crec que sis o set anys.

Quan es va fer públic aquest afer jo em preguntava, com ho hem de fer per dir prou i que ens creguin? em referia precisament als poders públics, o potser podríem anomenar-los poders fàctics, perquè no ens enganyem quan un poder públic actua presumptament al marge de les necessitats ciutadanes reals, deixa d’estar al servei de les causes formals del poble i està nomes pendent d’aplicar rigorosament una ordenança publica que suposadament es va crear per millorar la vida dels veïns, no per amagar les pífies dels que manen.

Us faig memòria, la noticia deia que el vei en qüestió va reparar el paviment deteriorat del seu carrer, va plantar cinc arbres que s’havien perdut i va restaurar dos bancs, i la reacció de l’ajuntament va ser acusar-lo d’incívic, o sigui que davant una no actuació de l’ajuntament que va començar sembla ser l’any 2019, la seva reacció, la dels responsables municipals es la d’un nen quan l’han enganxat en una dolenteria, amagar-ho i culpar a un altre, si aquella frase  famosa del “jo no he sigut”.

Ara li retiraran la multa, nomes faltaria, pero el que es més greu, i el que es més inaudit, el que es més aberrant es que la multa que li van posar era teòricament l’equivalent al cost de reposar els elements afectats al seu estat anterior, o sigui que el consistori estava disposat a tornar a trencar les llambordes, a espatllar els bancs i a arrencar els arbres per deixar-ho en el mateix estat d’abans i a sobre cobrar aquesta feina al veí, ens hem begut l’enteniment.

Ara diu la regidora que no vol que això estableixi un precedent, de fet el precedent el van establir ells, el consistori, en estar 6 anys a actuar, i quan ho van fer, repeteixo que sembla que el que volien era excusar la seva malifeta de més de mitja dècada, perdoni regidora pero potser el que toca es escombrar l’era de casa i treure polítics i tècnics que menystenen la intel·ligència de la ciutadania.

Diu la nota que el govern municipal encara que ha trigat, ha sabut corregir la situació, perdonin pero no es cert, la situació no quedarà del tot corregida fins que els culpables públics, polítics i funcionaris, no se’ls aparti de les seves responsabilitats, ja que han demostrat com a mínim que son uns ineptes, per no pensar malament. Que el veí no tenia autoritzacio per actuar es cert, pero quina autoritzacio tenien els responsables municipals per justificar la seva deixadesa, van fer gala d’una total irresponsabilitat que podia provocar que algun veí es fes mal amb les rajoles trencades o amb els bancs deteriorats, caigudes, ferides … es veu que alguns no entenen que significa presentar-se a unes eleccions per estar al servei del poble? imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Per un lobby ciutadà

Un lobby segons la RAE, es un grup de pressió que té com a objectiu influir en la presa de decisions en l’àmbit públic o privat a favor d’interessos determinats, de tan en tan surt aquesta parauleta, sobretot quan tenim la sensació de que presumptament predominen els interessos empresarials per damunt dels socials.

Ara llegia que l’Ibex i firmes de lobby busquen tombar la llei que regula les seves reunions amb polítics i em pregunto perquè? segons el diari una empresa cotitzada diu que si s’acaba aprovant la llei tal com està, es multiplicarien els Koldos.

Llegint la noticia hom pot pensar que els ciutadans ho tenim fotut, i es que ens diu que hi ha una dotzena d’empreses, principalment a Madrid, que intenten influir en les lleis per als seus clients, i us preguntareu qui son els seus clients? son empreses nacionals i internacionals, i que guanya qui disposi d’una millor agenda de contactes als ministeris i al Congres.

Es diu que després de pactar diverses qüestions amb Brussel·les, entre les que hi havia el fet de que Espanya tingues la seva pròpia llei de lobbys, l’any 2025 el govern va fer una proposta a la qual els partits de la oposició hi van presentar forces esmenes, i tot plegat ha fet que a hores d’ara encara no estigui aprovada.

Hi ha dues frases a l’article cridaneres, n’hi ha altres que també, pero aquestes dues crec que son reflexes reals del que es cou a la capital; es veu que la polèmica es l’obligatorietat d’un registre públic estatal que dependrà del Consell de la Transparència i on s’hi haurà de declarar tot allò relacionat amb les visites a polítics, data, lloc, participants, resum del que s’ha parlat i documents moguts, total transparència absoluta, i això es veu que no fa gracia, i les cotitzades creuen que serien les grans perjudicades per aquesta normativa.

A veure si ho entenem, si tan be ho fan tots, quin problema tenen en que aquesta activitat, com totes, estigui regulada i auditada? el que no entenc es perquè determinats partits polítics hi estan en contra, i encara menys si son dels que han donat i/o donen suport al govern central, perquè a veure el partit que governa es de fiar o no?

Han sortit prou noticies als mitjans de comunicació perquè els ciutadans desconfiem d’aquests lobbys que s’autodenominen gestors, i més quan alguna de les principals empreses de lobby diu per exemple que aquest registre paralitzaria l’activitat del Departament d’Afers Econòmics, tenint en compte que la tasca d’aquest Departament es reunir-se amb empreses per estar al cas de les seves inquietuds.

I ara tornem al titular, quan tindrem un lobby ciutadà? perquè per molt legal que pugui ser, encara que no se si sempre prou etic, quan un determinat lobby negocia amb un govern perquè vetlli per les seves inquietuds, qui vetlla per les inquietuds dels ciutadans? quan plegats el lobby i els polítics pacten determinades normes o reformes, quin problema tenen en que qualsevol persona interessada pugui tenir accés al contingut d’aquestes reunions? deixem-nos de tonteries, fins que no tinguem un lobby ciutadà real i potent, el poble sempre acabarem pagant els pactes d’alt nivell. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Expulsats de casa per consolidar un terreny

Tots ho vam poder veure a la tele o llegir als diaris, “un esvoranc de vuit metres causat per les obres de l’L9 del Putxet obliga a desallotjar vuit finques” aquest titular en concret era de BTB, i ens explicava que sembla ser que per culpa de les obres de l’L9 es va esfondrar un lavabo, el pati d’una pizzeria i diversos habitatges van patir esquerdes. Es va parlar d’un forat d’aproximadament uns 8 metres de diàmetre per uns 4 de fondària i es van detectar uns moviments anormalment alts en les obres, el que podria ser un desplaçament de terres sobre el túnel de l’L9, total una amplia zona en perill d’esfondrament.

D’això fa quasi dos mesos, pero anem per parts, el que es va fer en aquells moments, segons el noticiari, va ser treballar per estabilitzar el forat bombejant-hi formigó, així com també l’estabilització de la zona. Llegeixo que són els mateixos tècnics que van fer les inspeccions als habitatges abans de l’obra i que coneixen la zona, els que en faran el monitoratge, i aquí sorgeix el gran dubte, quin estudi van fer els tècnics prèviament al començament de les obres, i que suposadament garantia que tot aniria be, que no hi hauria accidents?

Crec que es van desallotjar quasi un centenar d’habitatges, si 100 habitatges, i l’avís va venir del responsable d’una pizzeria que a l’obrir el seu establiment al mati va veure que s’havia enfonsat el lavabo i el pati interior de l’establiment, sort que no hi havia clientela perquè estava tancat. La responsabilitat d’aquells tècnics funcionaris o d’empreses externes on queda? havien donat els vist i plau prèviament al començament de les obres, no?

Ara dos mesos després, encara hi ha veïns afectats que no han pogut tornar a casa seva, i segons la Vanguardia d’ahir la delegada del govern a Barcelona va comunicar que “encara hauran d’esperar uns mesos fins que s’acabin les obres de consolidació” i la frase lapidària és “la prioritat es la seguretat de les persones”, apa, això ho sabien els tècnics que van fer el projecte inicial? ho sabien els polítics responsables que van aprovar aquesta obra?

Ara tot son justificacions de que es treballa 24 hores al dia, els 7 dies de la setmana, per acabar amb el malson dels veïns afectats, diuen que les administracions responsables han reforçat l’acompanyament als veïns, perquè puguin anar accedint puntualment a casa seva per agafar coses que necessitin, i també per fer el canvi d’armari agafant la roba necessària per quan arribi el fred, quin detall, oi?

A veure, quins tipus de controls es van fer abans de començar les obres? recordem que estan fent un forat per passar-hi trens, que no es un foradet per una arracada, i quan aquest esvoranc estigui ben tapadet, qui garanteix la seguretat dels habitatges de la zona? pero es que a partir d’aquí això de foradar per l’L9 continuarà, quina seguretat tenen a les noves zones on es treballarà de que no passi el mateix? suposo que diran que ja faran controls previs, i jo demano com els que van fer a la zona del Putxet? son de fiar els tècnics que han projectat l’obra? son de fiar els polítics que hi ha donat el vist i plau? la seguretat de la gent es important? o es més important sortir a la foto fent inauguracions? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Converses amb la IA – 2 – Comparativa de Sant Fruitós de Bages, Manresa, Santpedor i Navarcles

Dies enrere vaig endegar una proba i m’agradaria continuar-la, vaig demanar-li la seva opinió envers que opinava de Sant Fruitós de Bages per viure-hi i vaig escriure integrament la seva resposta. Al finalitzar la xerradeta em va dir “si vols, puc fer-te una comparativa de Sant Fruitós de Bages, Manresa, Santpedor i Navarcles, mirant preu de l’habitatge, tranquil·litat, serveis, escoles, seguretat, connexions i qualitat de vida”, i la primera conversa va acabr així.

Ara reprenem el fil i li dic, si fes-me aquesta comparativa que proposes, i la seva resposta agradi o no agradi es aquesta:

Sí, i encantat de reprendre-ho 😊. Et faig una comparativa pensada sobretot des del punt de vista de viure-hi cada dia, més que no pas com una simple llista de dades.

Com a escala demogràfica, Manresa és clarament la ciutat gran del grup (80.692 habitants segons les dades d’Idescat disponibles per a 2025), seguida de Sant Fruitós de Bages (9.324), Santpedor (7.739) i Navarcles (6.277).

1. Manresa — la millor si valores tenir-ho tot a mà

La gran fortalesa: serveis. Botigues, hospitals, centres educatius, cultura, restauració i transport públic. Per a mi és ideal si:

  • no vols dependre tant del cotxe.
  • valores molt tenir opcions de tot tipus.
  • treballes o fas molta vida a la ciutat.
  • prefereixes un entorn més urbà i dinàmic.

El punt feble: és menys tranquil·la i menys “poble”. També hi ha una diferència considerable entre barris: jo no parlaria de “viure a Manresa” sense concretar primer quin barri.

La meva impressió: 👉 La més pràctica, però no la més relaxada.

2. Sant Fruitós de Bages — el millor equilibri general

Aquesta continua sent, personalment, la meva favorita si busques equilibri. Té prou població per disposar de bastants serveis, però continua tenint una escala humana. A més, la proximitat amb Manresa és un gran avantatge: pots viure en un entorn més tranquil sense renunciar fàcilment als serveis d’una ciutat.

També té punts d’interès i espais d’entorn molt atractius, com la zona de Món Sant Benet. Per a mi és ideal si:

  • vols una vida tranquil·la però no aïllada.
  • tens cotxe.
  • valores serveis quotidians propers.
  • vols estar molt a prop de Manresa.

El punt feble: segons la zona on visquis, el cotxe pot ser bastant necessari. I, si compres habitatge, jo estudiaria molt bé la diferència entre el nucli i les diferents urbanitzacions.

La meva impressió: 👉 Probablement el millor compromís entre poble, serveis i ubicació.

3. Santpedor — la millor opció si vols sentir que vius en un poble

Santpedor em sembla especialment atractiu per a algú que busca identitat de poble, tranquil·litat i vida comunitària. Té una escala molt agradable: prou gran perquè no sembli un lloc sense vida, però prou petit perquè sigui més fàcil conèixer l’entorn i sentir-se integrat. Per a mi és ideal si:

  • valores molt la tranquil·litat.
  • t’agrada la vida de poble.
  • tens o penses tenir família.
  • prefereixes una atmosfera més tradicional i propera.

El punt feble: per a determinats serveis, compres o activitats, probablement acabaràs anant a Manresa.

La meva impressió: 👉 La que triaria si la prioritat número 1 fos la qualitat de vida tranquil·la i l’ambient de poble.

4. Navarcles — tranquil·litat i una bona sensació d’entorn

Navarcles és una opció que, al meu entendre, de vegades queda una mica amagada en comparació amb Sant Fruitós o Santpedor. Té un ambient de poble molt clar i una mida còmoda. Em sembla una bona alternativa per a algú que prefereixi un ritme més pausat i valori molt l’entorn. Per a mi és ideal si:

  • busques tranquil·litat.
  • no necessites tenir una gran oferta comercial al costat.
  • tens cotxe.
  • valores un entorn més relaxat i proper a la natura.

El punt feble: té menys serveis i menys opcions que Manresa o Sant Fruitós.

La meva impressió: 👉 Una bona opció per viure amb calma, però una mica menys completa per al dia a dia.

El meu rànquing personal

🥇 Sant Fruitós de Bages — 8,5/10 – El millor equilibri general.

🥈 Santpedor — 8/10 – La millor sensació de poble i comunitat.

🥉 Manresa — 7,5/10 – Guanya clarament en serveis i comoditat, però perd en tranquil·litat.

🏅 Navarcles — 7,5/10 – Molt agradable per viure tranquil, però amb menys serveis.

Si hagués de resumir-ho en una frase

  • “Vull tenir-ho tot a prop” → Manresa
  • “Vull el millor equilibri” → Sant Fruitós
  • “Vull viure realment en un poble” → Santpedor
  • “Vull calma i entorn” → Navarcles

La meva recomanació, però, seria no quedar-nos només amb el municipi. Dins de cada poble, la zona concreta pot canviar molt l’experiència: soroll, aparcament, distància als serveis, tipus de veïnat i necessitat de cotxe.

Val a dir que la IA m’ha fet un quadre comparatiu que el deixaré per a una propera publicació, així podrem analitzar les seves dades amb tranquil·litat, si més no crec que son per reflexionar una miqueta. El text d’avui també es IA de ChatGPT i la imatge s’ha creat amb IA de Copilot.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

El preu de les Festes Majors

L’article de l’Ara “Quant costa portar el teu artista preferit a la festa major del teu poble?” signat per Sebastián Marín em fa pensar i rumiar en tot això dels actes d’una Festa Major, son apropiats? son barats? qui els paga realment?

A l’article hi ha diverses comparacions de grups, de preus i de poblacions, no entraré pas a lloar ni a criticar els catxes que es paguen, no es el quid de la qüestió, perquè al cap i a la fi la idoneïtat del grup a contractar i el preu que s’està disposat a pagar no tenen res a veure amb la qualitat musical, es senzillament una preocupació per agradar als votants en el cas dels polítics locals, o per cridar l’atenció dels que s’hi han de gastar els calerons en el cas de concentracions purament comercials.

Com a negoci, si tenen una bona organització i compleixen amb tots els requisits legals i fiscals res a dir, ara el que si que hem de mirar es quan l’esdeveniment esta adreçat a la ciutadania i a més organitzat per un organisme oficial, digueu-li Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació o Generalitat, els actes organitzats son els adequats? que no passi com a Sagunt amb el famós “un forat es un forat” i els diners gastats son els adequats? els organitzadors polítics s’obliden d’altres inversions més necessàries per pagar els artistes de la Festa Major?

He dit que no parlaria de catxes, i no ho faré, pero reflexionar una miqueta no fa mal, dels grups anomenats a l’article de l’Ara, el que més cobra son 150.000 euros i el que menys no arriba als 10.000 euros, un forquilla que fa pensar, lògicament molts dels artistes es queixen de que els diners que cobren justet si arriben per les despeses i alguns en finalitzar es com si haguessin fet el “bolo” gratuït; fins aquí ho entenc, tot i que com a tots sempre ens queda o quedava els recurs de canviar de feina.

Ara anem a la part de qui organitza i paga, si es un ens oficial, fins on tenen dret a fer actes gratuïts d’oci per uns quants assistents, pocs o molts, amb els diners de tots els contribuents? entenc que si s’ha de fer qualsevol acció social sigui amb càrrec als pressupostos locals, ara una festa? els assistents no han de pagar-la? soc dels que penso que tot allò regalat, tot allò pel que no s’ha de pagar, no se li dona valor, no es important, pero es que a més hi ha responsables municipals que no tenen mirament amb el que gasten i més ara que s’apropen eleccions.

Estic convençut de que si miréssim be les necessitats socials de molts municipis, veuríem que hi ha mancances que no es poden assumir perquè no tenen assignada cap partida pressupostaria, pero també estic convençut de que si ho miréssim be, segur que hi trobaríem alguna partida de festes i festetes. Potser ja es hora de que es deixin d’oferir serveis i activitats d’oci gratuïtes o a baix cost, crec que tindria que ser com les escombraries per exemple, que segons una directriu europea els veïns han de pagar el cost total del servei, i amb l’oci s’ha de fer el  mateix, al cap i a la fi els serveis paral·lels que s’hi ofereixen ja son de pagament, no? Imatge generada amb IA de ChatGPT.