Mes: març de 2023

Publicat a

Un llençol blanc

Fa pocs dies vaig poder assistir a la presentació del nou llibre de l’amic Xavier Gonzàlez-Costa, col.laborador del setmanari Montpeità, que amb el títol complementari de: dietari poètic frustrat de la guerra a Ucraïna, ell expressa els seus més profunds sentiments

El llibre amb pròleg del reconegut periodista Manel Alías Tort, es un recull de poemes, que tot i que en Xavier volia començar a escriure com a testimoniatge del dia que iniciaba un final d’etapa esperat amb una gran il·lusió, al coincidir amb l’inici de la maleïda guerra d’Ucraïna, el resultat final ha estat aquesta crònica, espontània i poètica, de guerra.

La presentació del llibre es va fer a les instal·lacions del Convent de Santa Clara, amb la presencia de l’autor, Xavier Gonzàlez-Costa, l’editor Jaume Huch, la periodista freelance Mireia Merino, el president de la Fundació del Convent de Santa Clara Gabriel Prat i Sor Lucia Caram. El periodista Manel Alías que no va poder assistir a l’acte, va enviar un vídeo de recolzament.

Tots els participants ens van exposar els seus pensaments i sensacions envers aquest poemari de guerra. Sor Lucia també ens va fer partícips de les diferents accions humanitàries en que ha participat amb motiu d’aquest conflicte bèl·lic.
Després de les exposicions de cada un dels assistents, l’autor ens va llegir alguns poemes del seu llibre, entre els quals hi havia el que havia escollit cada un dels participants a la presentació. Son 120 poemes més l’epíleg, i la veritat es que jo personalment no sabria pas escollir nomes un poema, tots m’han impactat, tots em remouen, i tots em recorden aquesta estupidesa humana que com diu el mateix Xavier, expliquen amb aquella acidesa necessària per no oblidar de que som capaços com a espècie, malgrat que alguna ganyota inoportuna ens transfiguri la cara i llàgrimes inevitables ens entelin la lectura i el fons de l’anima.

Amb permís de l’autor i de l’editorial L’Albí, faig la transcripció del poema corresponent a l’epíleg:

La pau
no es el final
de la guerra,
La Pau es abans.
Després nomes s’acaben els trets,
s’identifica els cadàvers
i es busquen supervivents;
però la guerra mai s’acaba
perquè sobreviu en ells.
La pau es un llençol blanc
que es fa servir de mortalla.

Publicat a

Converses

Ara fa un parell de setmanes, amb motiu del relleu que es va fer de l’equip que fa la gravació dels plens de l’ajuntament, conseqüència del resultat del concurs públic realitzat, parlava de com va començar aquest projecte en format audiovisual per emetre continguts per les xarxes socials.

Inicialment, la idea es va plantejar dintre l’àmbit de Brogit editora del setmanari Montpeità on jo mateix hi col·laborava, i junt amb un amic, el Joan Oliveras, no diré pas que érem un parell d’eixelebrats però si un parell de romàntics i apassionats per desenvolupar nous projectes, vam començar a pensar com podíem aportar noves propostes a l’entorn social i cultural de Sant Fruitós.

I va sorgir la idea de fer algun tipus de producte audiovisual, val a dir que el Joan, a part de ser una magnifica persona, es un excel·lent professional en aquest camp, i plegats vam fer un disseny inicial del que acabarien sent les “converses”. No tothom ho veia fàcil, perquè si que es cert que tot projecte nou i desconegut fa por, però sempre he sigut del parer de que tot allò que sigui fàcil de fer, es a l’abast de tothom, i que el que realment es engrescador i “divertit” es quan el projecte pot presentar, a priori, certes dificultats.

Els companys de l’entorn de l’associació ens van fer confiança i ens van donar llibertat per tirar endavant el projecte, que portava implícit buscar un equilibri financer a final d’any, i així va ser. Aquell any, el 2021 a més dels plens de l’ajuntament i amb la incorporació d’en Dani Casas, es van començar a gravar alguns programes d’entrevistes, i m’agradaria recordar-los, de fet els recordo tots, però especialment el primer, que va suposar l’estrena del projecte, aquella proba de foc de començar quelcom del no res, i sobretot aquell saber fer i estar de la nostra convidada, la Mireia Pintó.

Aquesta entrevista es va enregistrar a les instal·lacions del Museu de la Vinya i el Vi de Sant Fruitós de Bages, un espai encisador, i com deia abans el primer agraïment per la Mireia, sense ella no hauria estat possible la conversa. Però no va ser la única, hi havia altres còmplices a l’estrena, el Pep Garcia, promotor cultural, i com diu ell mateix, relator i escriptor de les coses que passen, i les que no passen les crea. El Toni Castaño, un crack en aquest mon audiovisual, ambos amb un llarg historial professional. I amb motiu de que aquest programa es va enregistrar al Museu municipal, també ens acompanyava la Laia Feliu regidora de l’ajuntament, la Pilar Purti del Col·lectiu de Recerca Històrica i la Rosa Camprubí presidenta i tot un puntal a Brogit.

I per finalitzar aquest primer lliurament nomes una petita transcripció de les moltes coses que va dir la Mireia … gràcies per aquesta fantàstica acollida, perquè m’he sentit a casa, i molt especialment també les gràcies al poble, un poble que m’estimo molt … que com sempre deixa pales la seva humilitat, la seva humanitat i com no la seva gran professionalitat.

Em  podria estendre molt mes, però jo crec que el més interessant i el més important es que pugueu gaudir-ne personalment, i com ho podeu fer? … trobareu l’entrevista a youtube.

Publicat a

Xou al futbol

Fa anys, de tan en tan anava a veure algun partit del Barça, molt de tan en tan, fins que va arribar un moment, concretament un partit que el Barça jugava contra un dels cuers de la classificació i van empatar al Nou Camp. En aquell moment, repeteixo fa anys, vaig decidir que per veure les misèries esportives d’uns massa ben remunerats esportistes, no estava disposat a passar més per taquilla. Actualment, a més de no anar al camp, tampoc faig cap passa especial per veure un partit per la tele, que per fer-ho també has de passar per taquilla de la corresponent plataforma digital.

El que voldria expressar, es que la disbauxa financera a l’esport fa anys que es un xou, un xou que en aquests darrers temps ha anat in crescendo amb l’afer Barça.

D’entrada no es pas la meva intenció defensar aquesta estructura que ha permès que al llarg de molts anys, sembla ser que es paguessin molts diners a una empresa externa, d’un àrbitre, per part del club dirigit per diferents juntes, encapçalades per diferents persones en cada moment.

Algú creu que tot això va funcionar sense que cap president, sense que cap junta, sense que cap persona amb responsabilitat financera i corporativa ho detectes? però també m’agradaria anar més enllà, i tal i com es diu que presumiblement es van pagar diners per tenir favors arbitrals, a mi m’agradaria posar un altre dubte sobra el paper, podem assegurar que els pagaments no es van fer, presumptament, per un possible xantatge?

El món esportiu i en especial el món del futbol mou molts diners, milions, la premsa publica sous milionaris, comissions milionàries, investigacions fiscals milionàries, però tot això fa anys que dura, i de moment com en tantes altres facetes de la nostra societat, del nostre dia a dia, els responsables de les “altes esferes” no hi posen solució. Ens hem anat acostumant a les trifulgues entre dirigents de diferents entitats, això si, darrera sempre presumptament, hi acostuma a estar relacionat un motiu econòmic o simplement de poder.

Això si, fins fa ben poc temps, l’esport femení era totalment ignorat, i l’esport de base jo diria que encara ara es menystingut, per a molts dirigents ni existeix, suposo que es una carrega que tenen que suportar. Encara que en realitat, ben gestionat pot acabar assolint una riquesa social importantíssima e inigualable. Imatge de 0fjd125gk87 a Pixabay

Publicat a

Plens de l’ajuntament de Sant Fruitós de Bages

Fent una mica de memòria, recordo que tot va començar quan vam fer un plantejament a l’ajuntament per tal d’iniciar un nou projecte, la qüestió era poder enregistrar i transmetre les imatges dels plens municipals en format audiovisual per les xarxes socials, que fins aquell moment eren emeses nomes per Radio Sant Fruitós.

La idea va ser ben rebuda per l’equip de govern, i després d’acordar unes condicions mínimes de transmissió, es va engegar aquest projecte. Ara, després de quasi dos anys de col·laborar en l’enregistrament i retransmissió dels plens de l’ajuntament, primer com a Brogit editora del setmanari Montpeità i posteriorment com a SFB Media, el context actual ha fet que aquesta col.laboració hagi finalitzat, i el ple del passat mes de febrer, va ser el darrer enregistrament en el que vam participar; el d’aquest mes de març ja ha tingut un nou grup responsable.

Al llarg de tots aquests mesos, hem compartit temps amb els polítics locals, més de vint mesos de les nostres vides, hem compartit moments, moments divertits, moments seriosos,  i alguns moments de més tensió, tot i així i pensant que tot pot millorar en aquesta vida, també puc dir que la relació i el tracte que hem tingut ha estat del tot correcte i jo personalment n’he gaudit molt.

Sant Fruitós es un poble amb nombroses associacions locals, segur que tots plegats desenvoluparem nous projectes per ajudar a potenciar-lo encara més. Nosaltres seguim actius fent altres enregistraments de caire social i cultural. Imatge de josepsasa. Montpeità 1633

Publicat a

Exclusió social i assetjament

Podríem denominar-ho amb qualsevol format o amb qualsevol construcció gramatical, tot i que ja ens hem acostumat al mot en anglès, bullying.

Segons la wikipèdia el bullying es l’assetjament que es produeix per l’exposició d’un alumne de forma repetida i durant un temps, molt temps, a accions negatives, que exerceix un altre o altres alumnes, destacant-ne la continuïtat en el temps, i en general, succeeix en llocs on no hi ha adults supervisant.

I per quins motius apareix l’assetjament? els motius son diversos, si continuem llegint la wikipèdia, diu que entre els motius s’hi pot trobar el declivi de la imatge social del professorat, els suports digitals i televisius on abunden actes i conductes agressives i violentes, diversitat sexual, discapacitats, en fi el  motiu que qualsevol estupid amb una autoestima exagerada consideri que es adient per menysprear i fer patir als altres.

I quan parlem dels adults, es el mateix, a les feines, als espais d’oci, en qualsevol lloc hi podem trobar un o diversos estupids assetjadors i una víctima. Es curiós, representatiu i malaltís que en esports infantils, sembla ser que els mes agressius i agressives acostumen a ser els pares i mares de la quitxalla que juga. Penós.

Un cop es detecta una acció menyspreable com es aquesta, si a mes acaba malament, tots, be tots no, molts ens esgarrifem, demanem responsabilitats, posem el crit al cel tot dient que això no es admissible, que els dirigents polítics i escolars ho han de solucionar, però quasi sempre ens oblidem de preguntar-nos que hi podem fer nosaltres, els que no ens considerem agressors.

Reflexionem envers de com tractem els casos que es produeixen, com podem ajudar a les víctimes, com controlem als assetjadors … tot això esta be, però fa massa temps, masses anys que estem reflexionant, i que fem per no arribar a aquesta situació? després dels anys, després dels milers i milers de víctimes assetjades i en masses ocasions mortes, som capaços de manifestar, d’aportar idees i solucions, de descobrir el que hem de modificar de la societat, el que hem de modificar de nosaltres mateixos, per tal de erradicar totalment l’assetjament?

No pot ser que vulguem buscar solucions quan passa un assetjament greu, la majoria ni es coneixen ni es denuncien, el que es urgent es que busquem solucions perquè no passi més, busquem solucions dràstiques per evitar que els assetjadors continuïn existint i destrossant als nostres joves. Imatge de Alexas_Fotos a Pixabay.