Categoria: Cultura

Publicat a

La realitat versus la distòpia

Hi ha un moment a la vida que no saps si et trobes davant d’una realitat o que la imaginació et juga una mala passada; es real o es fictici, aquest es el dubte, ho he viscut o be ho he somiat? Quan llegeixo segons quines noticies em sento feliç, cada dia menys perque la majoria de les noticies son negatives, catastròfiques, dolentes, se’n poden trobar poquetes de bones o positives, i així ho vaig escriure temps enrere, i li vaig consultar a la IA i em va dir que el motiu es perquè les noticies dolentes tenen més repercussió, venen mes diaris, minuts televisius o espai a les xarxes.

Sempre he dit que quan llegeixo noticies, reiteradament dolentes, nomes em queda el dret a queixar-me, picar de peus o teclejar, i com ho puc fer més fàcilment? teclejant, escrivint, em poso davant l’ordinador amb la pantalla en blanc i deixo brollar directament del meu cap al meu ordinador les paraules que engrillonades en el seu conjunt, poden formar unes determinades frases i uns paràgrafs concrets, en definitiva es el que em permet buidar el pap de tantes paraules buides, tanta hipocresia i tanta maldat que escenifiquen dia rere dia aquest aprenents de cabdills i que son als que amb la boca oberta acceptem com a els nostres salvadors. Quina conya.

Pero la gent hem de tenir temps per pensar, per emprenyar-nos, per treballar, per distreure’ns pero sobretot hem de tenir temps per fer quelcom més que sobreviure amb les engrunes que ens llencen els que es creuen uns elegits, junyits per la gracia de Deu i de les monedes.

Per aquest motiu de tan en tan em dedicaré a escriure algun capítol de ficció, textos inventats, no per la IA sinó directament per la meva ment, sense pensar ni preveure si serà un conjunt llarg o curt de pagines, que no se per on discorreran, ni fins on arribaran, no se si a mig camí em podré perdre o directament m’estimbaré; es una proba, a veure fins on pot arribar una inventiva comprensible o no, d’aquelles coses que a mi o també a altra gent en ocasions ens poden preocupar, qui som? d’on venim? on anem? hem existit abans d’ara? ens reencarnarem? anirem tots cap al cel com deia la cançó? o caurem en un pou o un espai a temporal on patirem no sabem quins sofriments o podrem gaudir de no sabem quins plaers … esbrinem-ho. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Obrir en cas de mort

Sempre m’ha fet gracia allò que veia a les pel·lícules, quan es produeix la mort d’algú proper apareix un determinat professional i et lliura un sobre amb una nota que diu “obrir nomes en el cas de la meva mort”, renoi quin impacte, no? pero tot i que les pel·lícules son pel·lícules, o sigui un relat inventat, la realitat pero es que cada dia que passa estem més embolicats amb les xarxes, accessos a correus electrònics, a entitats financeres, a hisenda … tot es allò anomenat identificació d’usuari, codi d’accés o password i que tots ens diuen que ho guardem ben guardat si no volem ser agredit, assetjat i atracat tecnològicament parlant.

El problema de molts es decidir on guardar-ho que no ho trobi ningú que no toqui, pero que sigui de fàcil i ràpid accés per a un mateix, i el que passa sovint es que s’acumula tanta quantitat d’aquest tipus de dades, que avui dia sovint acaba guardat en un telèfon mòbil amb accés restringit, fàcil de perdre, fàcil de que sigui robat, pero difícil de trobar i activar quan un mort.

M’agradaria que tots plegats féssim una petita reflexió, quantes dades de les anomenades sensibles tenim a nivell personal, no cal que hi fiquem les de tota la família directa, nomes les nostres. Comencem amb el DNI, el tenim físic o digital? i el carnet de conduir, també digital? l’accés als comptes bancaris? les relacions amb l’ajuntament i altres organismes públics? les botigues d’electrònica, moda o queviures? les relacions socials amb el mail i les diferents xarxes que ens distreuen excessivament? on ho guardem, a l’abast de qualsevol indesitjable pero no de la família?

De fet abans un titular com aquest en la majoria d’ocasions el trobàvem en el contingut d’una pel·lícula, pero avui en dia no, les coses han canviat o ens les han canviat, com ho vulgueu veure, pero la realitat es la que es, i per això ens hem de parar un moment i pensar com ho tenim embolicat tot això, es parla de testaments quan hi ha propietats, siguin monetàries, immobiliàries o de qualsevol altra condició, pero i les dades sensibles?

No us diré pas com i on s’ha de guardar, cada un es lliure de fer-ho com li sembli o com pugui o com conegui, ara be, cal que hi pensem i cal que ho deixem el mínim d’embolicat possible pels que venen al darrera, al cap i a la fi allò que tan prediquen els que posen lleis i normes, no es del tot cert, si, allò de que tots els avenços tecnològics son per millorar la nostra vida, i dic que no es del tot cert, perquè mai ningú te en compte que la gent ens anem fent grans, minven les nostres facultats físiques i la rapidesa mental, i ens ho hem de començar a apuntar tot i no sempre recordem on ho hem apuntat.

Abans de que sigui massa tard, preparem-ho … els dipòsits i préstecs bancaris, els deutes de les diverses compres a terminis, les referencies d’usuari i codi d’accés a les múltiples pagines de les xarxes, ho hem de deixar preparat pels que desitgin rebre-ho quan morim, encara que possiblement es puguin emportar algun disgust perquè no trobaran allò que pensaven trobar. Ens hem de portar be, hem de fer bondat, pero si tenim algun “pecadet” pensem que un cop petem ja no tindrà cap importància, com a molt els que queden podran pensar, guaita aquest bandarra, que amagat que ho tenia. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

No pot ser que continuem doblegant-nos

No, no pot ser que permetem que ens continuïn doblegant anímicament, mentalment i físicament, no pot ser. Mires, llegeixes, escoltes i arribes a la conclusió de que aquests que fins ara anomenava “politiquets de joguina” i que a partir d’ara els anomenaré com a “aprenents de capitost” o de patriarca per no dir cabdill, i els hi canvio la denominació perquè les seves accions i inaccions no son de joguina precisament, si no que son malintencionades o en el millor dels casos son el resultat d’una ineptitud inversemblant.

Podríem agafar molts exemples, pero avui m’ha donat per fixar-me en una noticia que no parla directament de guerra, no parla de segrestos, no de parla de violacions, no parla d’assassinats, parla d’acollir o no acollir a menors migrants estrangers, es senzill oi? que s’ha de fer amb els menors migrants que actualment malviuen en algun racó principalment de Ceuta?

Podríem començar a discutir si s’ha de permetre l’anomenada immigració il·legal, pero quan surt el tema en alguna tertúlia jo sempre faig la mateixa pregunta, a que estem disposats a renunciar els habitants dels anomenats “països rics” perquè el immigrants no tinguin necessitat de venir?

Les feines que no requereixen alta qualificació professional i mal pagades les farem els d’aquí? ara no les volem fer, no us ho creieu? fem una ullada al mercat laboral actual, les persones cuidadores, les kellis, la restauració, la construcció … no cal que continuï perquè la realitat es que cada vegada hi ha més gent i mes sectors ocupats principalment per nou vinguts, a les hores demano i els d’aquí, els que reclamem que no vinguin migrant en que treballem?

Llegia avui a la contra de la Vanguardia una frase atribuïda a Michael Ignatieff “un país ha de tenir la porta gran i tanques molt altes” la porta gran per facilitar l’entrada dels que vinguin i es vulguin esforçar per contribuir al progres del país i les tanques molt altes per dificultar l’arribada dels que nomes busquen aprofitar-se del sistema, be, es una proposta, pero tancarem també l’arribada de tots els productes fabricats per persones, canalla inclosa, amb uns salaris irrisoris, o això ja ens esta be, així podem continuar consumin i fent-nos els fatxendes perquè creiem que tenim més poder adquisitiu aquí que els dels països productors? Il·lusos, esclavitud de consumisme.

No estic d’acord amb la immigració il·legal, amb la legal tampoc si es forçada, pero no perquè sigui racista, el que no pot ser es que les persones es tinguin que plantejar abandonar el seu poble, la seva família, el seu entorn perquè no tenen possibilitats de subsistència o aquesta sigui mes que precària, mentre els hi refreguem pels nassos que aquí estaquem els gossos amb llonganisses encara que no sigui veritat.

Als capitostos d’algunes regions espanyoles, ui no que ara dir això esta mal vist, als capitostos d’algunes comunitats autònomes els hi hem de recordar que com deien ells si Catalunya no es dels catalans es de tots els espanyols, Aragón, Extremadura y Castilla y León en aquest cas en matèria d’immigració de menors no es dels aragoneses, ni dels extremenys ni dels castellans i lleonesos, es de tots els espanyols, “pues eso” a callar i a acollir menors i com va dir en Trapero “Bueno, pues molt be, pues adios”.

Llegia en algun lloc que la estupidesa es fins i tot pitjor que la maldat, es possible pero el que es pitjor es que persones dolentes siguin també estupides, i això malauradament es el que cada dia trobem mes en el món de la política. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Pau Casals al Congrés

Avui la portada de la Vanguardia era compartida entre el jutge Peinado i l’homenatge del Congres dels Diputats a Pau Casals. De la primera prefereixo ni parlar-ne, perque al marge de la presumpta culpabilitat de l’acusada, el que si que esta clar es que tots els que hi tenen algun tipus de relació, s’han posat d’acord perquè acabi sent una qüestió política. Pero si que podem parlar de música d’en Pau Casals al Congres.

A veure vist el que veiem tot sovint al Congres, el que no deixa de ser el nostre pa de cada dia, que no se com ho podríem definir, galliner, corral, can pixa, trifulga, avalot … no se, he buscat els sinònims de galliner i he quedat esparverat de la quantitat immensa de denominacions que li podem posar al comportament de la majoria de ses senyories, no enganyo a ningú si dic que possiblement superen el centenar d’opcions, i es que molts d’ells i elles no tenen un bon comportament, no el podríem considerar correcte, possiblement també podria ser vist com a poc ètic, i es que transmeten la imatge de que no hi son per treballar i millorar la vida de les persones, al contrari donen la imatge de que pretenen esverar, escarotar, esvalotar el galliner amb una única finalitat i es la de dominar aquest i tants galliners com puguin.

Tornem a l’homenatge a Pau Casals, si com diu el titular de la noticia “la musica amanseix ses senyories” amb un ressaltat força representatiu del que no passa habitualment en aquell espai “el cant dels ocells de Pau Casals silencia el Congres el dia mundial de la Pau” ens hem de preguntar si tenim equivocadament assignada la utilització de determinats espais. En aquesta ocasió com sempre es fan moviments en clau política, uns hi eren, altres no, uns assegudets a les butaques, altres es van absentar … com recorda l’article de Julio Hurtado, es un cant de llibertat, hi ha qui en diu que es una peça tan senzilla i amb tanta puresa d’esperit que s’ha interpretar sempre al final de qualsevol acte, perquè després s’imposa el silenci.

No se, mentre llegia l’article i escrivia aquestes quatre ratlles, pensava en això de si assignem per error determinats espais a determinats col·lectius, en Pau Casals pot sonar a l’Auditori, al Palau de la Musica, en una Església, en qualsevol lloc es fa un silenci respectuós mentre s’escolta, pero es que al finalitzar la peça sempre es produeix un silenci afegit com si no es vulgues espatllar la seva màgia.

Voldria proposar un canvi, ni que sigui temporal, fem que per exemple el Cant dels Ocells soni més sovint al Congres així deixarà d’haver-vi el guirigall i la poca-soltada de ses senyories, i s’imposarà un silenci de respecte cosa que ells demostren sovint que no tenen, i a ells a ses senyories els col·loquem al TNC o al Teatre Lliure i que continuïn fent les seves actuacions més que ridícules, pero com a mínim allà ni faran mal a ningú i ens podrem partir la caixa de riure, sense el perill de que com passa sovint, ens trenquin la cara. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Xarxes socials i menors

Una de les qüestions que darrerament també omple informatius, es la possible prohibició de que menors de 15 anys puguin accedir lliurament a les xarxes. Tot plegat per millorar la salut mental i anímica del jovent.

Exigències mes restrictives als chatbots d’IA, jocs en línia, autoritzacions dels pares per obrir comptes a les xarxes socials, es parla de normatives que estructuraran l’accés dels menors a les xarxes segmentant-los per franges d’edat fins els 15 anys; un grup serà el de la quitxalla de 13 i 14 anys, un segon grup pels de 3 a 12 anys i finalment els menors de 3 anys no podran accedir a les xarxes.

Mirem-nos be això de les edats, comencem per la darrera, suposem que es del tot lògic que els menors de 3 anys no puguin accedir a les xarxes, ho tenim tots clar? aleshores com pot ser que avui dia puguem veure infantons en un cotxet enganxats al telèfon? perquè no molestin? seria interessant que recordéssim que ningú ens obliga a tenir fills.

Segona franja d’edat, de 3 a 12 anys, quina diferencia hi ha entre els menors de 3 anys i per exemple, per posar una edat, els menors de 6, de 8 o de 10 anys? quina es l’edat optima perquè deixem enganxar als infants al mòbil o la tablet? si als menors de 3 anys els hi endollem el mòbil perquè estiguin quietons, lògicament a mesura que es van fent grans, aquest accés es va fent mes necessari, ja que tampoc han après cap altra modalitat d’entreteniment.

I els de 13 i 14 son jovenets pero volen ser grans, nomes volen allò que veuen diàriament que tenen els seus pares i avis, que de fet ja fa temps que tenen i que ha estat dissenyat per entretenir-los xuclant-los la potestat de pensar lliurement, els punyeteros chatbots i algoritmes de l’IA.

Esta be que els governs i la UE plantegin normes per reconduir la disbauxa actual en aquest camp, ja van tard, pero estaria be que les famílies no esperéssim que tot ens ho regules el papa estat, de fet sovint ens queixem de que tenim massa regulacions i massa prohibicions, si ens aturem un moment a pensar, si, sense el mòbil a la ma, potser veurem i entendrem que també hi podem fer quelcom a nivell individual per, si no aturar, com a mínim si afeblir aquesta xacra, engrandir i maximitzar les relacions humanes i sobretot les familiars.

Llegint comentaris fets a noticies relacionades amb aquesta qüestió, hi trobem de tot, els que no hi estan d’acord, els que aplaudeixen la mesura, els que diuen que aquestes normes s’havien d’haver activat abans, pero en general trobo molt afeblida la crida, millor auto crida, que es pugui fer als adults, pares i avis principalment, perquè a les seves i a les nostres mans hi ha la veritable solució per resoldre aquest atzucac, les tecnològiques no ho faran, recentment n’hem tingut la proba amb una multa milionària a una de les grans empreses, pero res més, com sempre pagant Sant Pere canta, segur que ho volem deixar en mans de les empreses i dels polítics? segur que no volem ser part de la solució? deixem de criticar i queixar-nos i posem-nos a treballar fermament, per aconseguir allò que els dirigents son incapaços i incompetents de fer, deixem un món millor als que ens substituiran en un temps més curt del que pensem, valorem el que tenim, el que podem fer i el que volem deixar. Tan difícil ho veiem? si no fem res, si, dificilíssim. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Més enllà de l’11-S

Unitat, convivència, manifestacions, responsabilitat, lluita … la premsa d’avui i sobretot la de demà omple i omplirà pagines i minuts per ensenyar-nos les reivindicacions d’uns i altres d’aquesta data tan assenyalada a Catalunya, una part més diguem-ne institucional amb l’ofrena floral a Rafael Casanova i la part més reivindicativa al Fossar de les Moreres. Com sempre vall de xifres segons faci el càlcul l’organització o la guardià urbana. Per a mi no es una qüestió ni lleugera, ni frívola, penso que si el poble deixa de ser reivindicatiu ho tenim fotut.

Dir que també es una data assenyalada als EEUU, a Nova York hi van morir milers de persones per uns atacs terroristes, d’això en fa vint-i-cinc anys, i a hores d’ara encara hi ha presoners en espera de judici, d’això en diuen presó preventiva?

Més enllà de la diada de l’11 de setembre hi ha més problemes, hi ha moltes qüestions que estan pendents de solucionar, deixem que de la diada se’n ocupi la premsa, i parlem una mica del dia a dia de les persones normals i corrents, les anònimes, aquelles que sovint son oblidades en els pressupostos governamentals, encara que les promeses dels polítics vulguin transmetre una sensibilització realment inexistent.

Dues noticies emparellades a la mateixa pagina de la Vanguardia d’avui, la primera “Campanya d’una mare que va per­dre un fill: que no es parli del suïcidi mata” i es que el seu fill de 24 anys es va suïcidar. I la segona “més del 14% dels alumnes diu que sap casos d’assetjament escolar a les aules” i aquesta em preocupa especialment; que hi diuen els responsables polítics i funcionariat? que hi diuen els docents? que hi diuen les famílies? que pensen fer tots plegats?

El que va passar el 1714 i les seves conseqüències es molt fotut, el que va passar el 2001 a Nova York i les seves conseqüències es molt fotut, pero el que passa dia rere dia a casa nostra per mi ho pot arribar a ser encara més, i es que moltes persones principalment joves no tindran futur perquè es suïciden i altres tindran un futur molt dolent perquè son destrossades amb assetjaments brutals, que en aquest cas te una connotació totalment oposada a la que estem acostumats quan ho diuen en alguns programes culinaris televisius, aquí brutal significa irracionalitat, bestia, violència salvatge …

Perquè dic que pot arribar a ser pitjor? mireu en els atemptats de NY crec que van morir unes 3000 persones i es diu que degut a la toxicitat que va enverinar l’aire poden haver-ne mort unes 10.000 més. En el suïcidi de joves es parla de que més de 350 es lleven la vida cada any a Espanya, i en els 25 anys que fa dels esdeveniments de Nova York, tenim una projecció de quasi 9000 morts nomes en aquest país, ho volem extrapolar a la resta de països? fem números, fem.

Pero si aquí a més hi afegim els assetjaments que en múltiples ocasions acaben també amb el suïcidi dels assetjats, que no dels assetjadors que sovint encara fanfarronegen dels seus actes criminals, tindrem una xifra de morts i destrossats en vida i de per vida esgarrifosa. Mireu, jo no se si com diu la Vicky Nieto “parlar salva” pero si mireu la seva web veureu que diu que la xifra total general oficial a Espanya son d’11 persones mortes per suïcidi cada dia, això extrapolat a l’any son més de 4000 i en aquella comparativa a 25 anys tindríem més de 100.000 morts per suïcidi, es greu o no?

Per l’11-S català fem actes cada any, perfecte, per l’11-S americà tenen empresonades persones pendents de judici, no crec que sigui perfecte precisament, i pels suïcidis a casa nostra que fem? perquè demà l’11-S polític serà passat, pero els suïcidis continuaran i aquest futur continuarà convertint-se en el present mortal de cada dia. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Escola inclusiva en el context del sistema educatiu actual

Es una qüestió recurrent, encara que potser podríem afinar una mica més i dir que es una malaltia endèmica, si perquè ja quasi ens hem habituat a que sovintegin problemàtiques diverses a l’entorn de l’ensenyament.

Els col·lectius que es mouen en aquest àmbit, principalment docents, sindicalistes i polítics, i dic principalment perquè els màxims perjudicats, jovent i famílies, com deia la consellera d’educació a l’entrevista d’avui a la Vanguardia , hi ha una “veu molt important que s’ha tingut poc en compte, la de les famílies”, i es cert perquè al cap i a la fi com passa en tots els sectors i en tots els col·lectius, discuteixen la jugada els treballadors i els responsables empresarials o com en aquest cas els responsables polítics, i els perjudicats aquí son la quitxalla i les seves famílies.

Tinc una edat, quan jo era petit, i no dic pas que allò era millor que lo d’avui, ningú parlava de ratis, d’escola inclusiva, de colònies, de PISA, d’assetjament, de protocols, i els més vells potser ni van poder estudiar allò que en deien les tres regles bàsiques, ja que molts amb prou feines podien anar a l’escola. eren un altres temps i per sort ha canviat, m’agradaria creure que per millorar, tot i que en els darrers temps sembla que retrocedim en formació pero sobretot retrocedim en drets i llibertats, a nivell de societat s’imposen els drets d’un quants per damunt de la majoria, i a nivell individual es recurrent que es vulgui imposar el dret personal al de la resta, en detriment de la convivència. O sigui estem en un punt en que tots volem fotre el que ens dona la gana sense mirar si molestem als que tenim al costat, això si a l’inrevés no ho tolerem gens.

I que te que veure això amb l’ensenyament? potser que d’una vegada per totes comencem a valorar tots plegats, famílies, docents, sindicalistes i polítics, que es el que volem transmetre al jovent. Volem transmetre valors? o volem transmetre coneixements de caire empresarial encara que malmetin la convivència entre les persones?  perquè no ens enganyem la majoria de dirigents actuals, siguin polítics, tècnics o funcionaris tenen estudis, tenen carrera, es van llicenciar, i de que ens serveix si anem de mal en pitjor en la majoria de camps? jo sempre demano al sector productiu de la societat i a les grans escoles de negocis o universitats de prestigi encara mes, que cony els hi ensenyem a les escoles, si quan passen a ser professionals de molts àmbits, ens foten a la societat cap per avall?

I quan revises coses com les que deia abans ho entens, ratis, inclusivitat, colònies, PISA, assetjament, i tot es vol solucionar incorporant protocols, protocols per a tot, i mentre s’omple la paperassa dels protocols, qui ensenya a la quitxalla?

Deia la consellera que la millora del sistema educatiu català passa per revisar l’escola inclusiva, com ens ho hem d’agafar això? fa temps em vaig endinsar una mica en aquesta qüestió, vaig parlar amb escoles, instituts, representants del departament, perquè hi ha un decret del 2017 que quasi no s’ha desenvolupat, sembla ser que no si han dedicat suficients recursos, per això deixeu-me fer una pregunta incomoda a polítics i a docents, en aquest deu anys que s’ha fet i com s’han posicionat al nostre país tots els implicats en aquesta mancança educativa que mereix un clatellot simbòlic per part de les famílies? i com sempre es fa, no valen les excuses de quedar be amb la vianda al plat. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

On es la quitxalla

Un article a InfoLibre “Per què els nens han deixat de jugar al carrer” de l’Iván Muñoz em fa recordar que, dies enrere quan vaig passar pel costat d’uns blocs edificats ara fa unes dècades, en una població propera, vam comentar en el grup que en aquells edificis plens de columnes i amb uns baixos molt oberts als residents, no hi havia quitxalla jugant, i això que ja ens trobàvem en període de vacances estudiantils.

La pregunta era perquè no hi havia nens i nenes jugant en un espai sense cotxes, que vull pensar que suposadament es va construir pel gaudi veïnal, pero que era buit de veïns. Ara l’Iván ens en fa cinc cèntims del perquè passa això i de les seves conseqüències.

L’article comença convidant als lectors que viuen a prop d’una plaça o d’un parc o a qualsevol carrer d’un poble mitja, a que obrin la finestra de casa i escoltin, senten nens jugant? no? anys enrere si, que ha passat? en aquesta època de l’any es culpa del canvi climàtic, de la calor, i a la resta de l’any a qui o a que li donem la culpa? massa cotxes, més inseguretat, les famoses pantalles que sempre surten per tot arreu?

Menys nenes i nens jugant al carrer n’hi ha que el cataloguen com a una crisi dels espais comuns. L’ Óscar Barroso, professor universitari assegura que “una terrassa aporta vida, ocupació i seguretat urbana, però no pot substituir completament el banc, l’arbre o el joc infantil”, encara que davant de l’estupidesa i el comportament d’alguns humans, opino que no sempre les terrasses aporten seguretat, potser si ocupació encara que precària, i la vida podria ser discutible perquè cada taula va al seu “rotllo” sovint sense importar-li el que els hi passa als altres.

Deixeu-me que us expliqui una anècdota personal, fa uns dies caminava per un carrer de Manresa, vaig ensopegar i vaig caure ben llarg a terra, alguns diran que es un problema de l’edat, altres que no miro on poso els peus, tot això es possible, no penso qüestionar-ho, i no  es important perquè em passes a mi podia passar-li a qualsevol, es el fet de que a 20 metres hi havia una terrassa plena de gent fent un veure, i ningú es va moure de la seva cadira ni de la seva cervesa, em vaig aixecar, sense conseqüències i vaig continuar el meu camí,

Pero em serveix per lligar-ho amb la problemàtica de la que tracta aquest article del que parlo avui, el fet de que la quitxalla no jugui al carrer, no socialitzar amb altres joves, com diu la psicòloga María García a infoLibre, pot ser que en el futur tinguem adults més esquerps, menys tolerants i que no sàpiguen gestionar les relacions socials. O retornem a la canalla la seva època d’infants que al llarg dels anys els hi hem anat arrabassant, amb jocs al carrer i al parc sobretot no individualitzats, o en poc temps continuarem eixamplant la base d’adults no “socialitzables”.

No es tracta d’arraconar la tecnologia, pero no podem permetre que substitueixi les vivències amb la família i amb els amics, el cervell no es desenvolupa momes amb “pantalletes” que substitueixen el contacte humà, i aquest contacte humà com diu l’article «es produeix des de petits i el parc és el millor lloc per fer-ho». Podem retornar la quitxalla on els hi toca estar pel gaudi seu, no nomes pensant en la comoditat de la vida social adulta? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

El preu de les Festes Majors

L’article de l’Ara “Quant costa portar el teu artista preferit a la festa major del teu poble?” signat per Sebastián Marín em fa pensar i rumiar en tot això dels actes d’una Festa Major, son apropiats? son barats? qui els paga realment?

A l’article hi ha diverses comparacions de grups, de preus i de poblacions, no entraré pas a lloar ni a criticar els catxes que es paguen, no es el quid de la qüestió, perquè al cap i a la fi la idoneïtat del grup a contractar i el preu que s’està disposat a pagar no tenen res a veure amb la qualitat musical, es senzillament una preocupació per agradar als votants en el cas dels polítics locals, o per cridar l’atenció dels que s’hi han de gastar els calerons en el cas de concentracions purament comercials.

Com a negoci, si tenen una bona organització i compleixen amb tots els requisits legals i fiscals res a dir, ara el que si que hem de mirar es quan l’esdeveniment esta adreçat a la ciutadania i a més organitzat per un organisme oficial, digueu-li Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació o Generalitat, els actes organitzats son els adequats? que no passi com a Sagunt amb el famós “un forat es un forat” i els diners gastats son els adequats? els organitzadors polítics s’obliden d’altres inversions més necessàries per pagar els artistes de la Festa Major?

He dit que no parlaria de catxes, i no ho faré, pero reflexionar una miqueta no fa mal, dels grups anomenats a l’article de l’Ara, el que més cobra son 150.000 euros i el que menys no arriba als 10.000 euros, un forquilla que fa pensar, lògicament molts dels artistes es queixen de que els diners que cobren justet si arriben per les despeses i alguns en finalitzar es com si haguessin fet el “bolo” gratuït; fins aquí ho entenc, tot i que com a tots sempre ens queda o quedava els recurs de canviar de feina.

Ara anem a la part de qui organitza i paga, si es un ens oficial, fins on tenen dret a fer actes gratuïts d’oci per uns quants assistents, pocs o molts, amb els diners de tots els contribuents? entenc que si s’ha de fer qualsevol acció social sigui amb càrrec als pressupostos locals, ara una festa? els assistents no han de pagar-la? soc dels que penso que tot allò regalat, tot allò pel que no s’ha de pagar, no se li dona valor, no es important, pero es que a més hi ha responsables municipals que no tenen mirament amb el que gasten i més ara que s’apropen eleccions.

Estic convençut de que si miréssim be les necessitats socials de molts municipis, veuríem que hi ha mancances que no es poden assumir perquè no tenen assignada cap partida pressupostaria, pero també estic convençut de que si ho miréssim be, segur que hi trobaríem alguna partida de festes i festetes. Potser ja es hora de que es deixin d’oferir serveis i activitats d’oci gratuïtes o a baix cost, crec que tindria que ser com les escombraries per exemple, que segons una directriu europea els veïns han de pagar el cost total del servei, i amb l’oci s’ha de fer el  mateix, al cap i a la fi els serveis paral·lels que s’hi ofereixen ja son de pagament, no? Imatge generada amb IA de ChatGPT.