Categoria: Societat

Publicat a

Obrir en cas de mort

Sempre m’ha fet gracia allò que veia a les pel·lícules, quan es produeix la mort d’algú proper apareix un determinat professional i et lliura un sobre amb una nota que diu “obrir nomes en el cas de la meva mort”, renoi quin impacte, no? pero tot i que les pel·lícules son pel·lícules, o sigui un relat inventat, la realitat pero es que cada dia que passa estem més embolicats amb les xarxes, accessos a correus electrònics, a entitats financeres, a hisenda … tot es allò anomenat identificació d’usuari, codi d’accés o password i que tots ens diuen que ho guardem ben guardat si no volem ser agredit, assetjat i atracat tecnològicament parlant.

El problema de molts es decidir on guardar-ho que no ho trobi ningú que no toqui, pero que sigui de fàcil i ràpid accés per a un mateix, i el que passa sovint es que s’acumula tanta quantitat d’aquest tipus de dades, que avui dia sovint acaba guardat en un telèfon mòbil amb accés restringit, fàcil de perdre, fàcil de que sigui robat, pero difícil de trobar i activar quan un mort.

M’agradaria que tots plegats féssim una petita reflexió, quantes dades de les anomenades sensibles tenim a nivell personal, no cal que hi fiquem les de tota la família directa, nomes les nostres. Comencem amb el DNI, el tenim físic o digital? i el carnet de conduir, també digital? l’accés als comptes bancaris? les relacions amb l’ajuntament i altres organismes públics? les botigues d’electrònica, moda o queviures? les relacions socials amb el mail i les diferents xarxes que ens distreuen excessivament? on ho guardem, a l’abast de qualsevol indesitjable pero no de la família?

De fet abans un titular com aquest en la majoria d’ocasions el trobàvem en el contingut d’una pel·lícula, pero avui en dia no, les coses han canviat o ens les han canviat, com ho vulgueu veure, pero la realitat es la que es, i per això ens hem de parar un moment i pensar com ho tenim embolicat tot això, es parla de testaments quan hi ha propietats, siguin monetàries, immobiliàries o de qualsevol altra condició, pero i les dades sensibles?

No us diré pas com i on s’ha de guardar, cada un es lliure de fer-ho com li sembli o com pugui o com conegui, ara be, cal que hi pensem i cal que ho deixem el mínim d’embolicat possible pels que venen al darrera, al cap i a la fi allò que tan prediquen els que posen lleis i normes, no es del tot cert, si, allò de que tots els avenços tecnològics son per millorar la nostra vida, i dic que no es del tot cert, perquè mai ningú te en compte que la gent ens anem fent grans, minven les nostres facultats físiques i la rapidesa mental, i ens ho hem de començar a apuntar tot i no sempre recordem on ho hem apuntat.

Abans de que sigui massa tard, preparem-ho … els dipòsits i préstecs bancaris, els deutes de les diverses compres a terminis, les referencies d’usuari i codi d’accés a les múltiples pagines de les xarxes, ho hem de deixar preparat pels que desitgin rebre-ho quan morim, encara que possiblement es puguin emportar algun disgust perquè no trobaran allò que pensaven trobar. Ens hem de portar be, hem de fer bondat, pero si tenim algun “pecadet” pensem que un cop petem ja no tindrà cap importància, com a molt els que queden podran pensar, guaita aquest bandarra, que amagat que ho tenia. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Pau Casals al Congrés

Avui la portada de la Vanguardia era compartida entre el jutge Peinado i l’homenatge del Congres dels Diputats a Pau Casals. De la primera prefereixo ni parlar-ne, perque al marge de la presumpta culpabilitat de l’acusada, el que si que esta clar es que tots els que hi tenen algun tipus de relació, s’han posat d’acord perquè acabi sent una qüestió política. Pero si que podem parlar de música d’en Pau Casals al Congres.

A veure vist el que veiem tot sovint al Congres, el que no deixa de ser el nostre pa de cada dia, que no se com ho podríem definir, galliner, corral, can pixa, trifulga, avalot … no se, he buscat els sinònims de galliner i he quedat esparverat de la quantitat immensa de denominacions que li podem posar al comportament de la majoria de ses senyories, no enganyo a ningú si dic que possiblement superen el centenar d’opcions, i es que molts d’ells i elles no tenen un bon comportament, no el podríem considerar correcte, possiblement també podria ser vist com a poc ètic, i es que transmeten la imatge de que no hi son per treballar i millorar la vida de les persones, al contrari donen la imatge de que pretenen esverar, escarotar, esvalotar el galliner amb una única finalitat i es la de dominar aquest i tants galliners com puguin.

Tornem a l’homenatge a Pau Casals, si com diu el titular de la noticia “la musica amanseix ses senyories” amb un ressaltat força representatiu del que no passa habitualment en aquell espai “el cant dels ocells de Pau Casals silencia el Congres el dia mundial de la Pau” ens hem de preguntar si tenim equivocadament assignada la utilització de determinats espais. En aquesta ocasió com sempre es fan moviments en clau política, uns hi eren, altres no, uns assegudets a les butaques, altres es van absentar … com recorda l’article de Julio Hurtado, es un cant de llibertat, hi ha qui en diu que es una peça tan senzilla i amb tanta puresa d’esperit que s’ha interpretar sempre al final de qualsevol acte, perquè després s’imposa el silenci.

No se, mentre llegia l’article i escrivia aquestes quatre ratlles, pensava en això de si assignem per error determinats espais a determinats col·lectius, en Pau Casals pot sonar a l’Auditori, al Palau de la Musica, en una Església, en qualsevol lloc es fa un silenci respectuós mentre s’escolta, pero es que al finalitzar la peça sempre es produeix un silenci afegit com si no es vulgues espatllar la seva màgia.

Voldria proposar un canvi, ni que sigui temporal, fem que per exemple el Cant dels Ocells soni més sovint al Congres així deixarà d’haver-vi el guirigall i la poca-soltada de ses senyories, i s’imposarà un silenci de respecte cosa que ells demostren sovint que no tenen, i a ells a ses senyories els col·loquem al TNC o al Teatre Lliure i que continuïn fent les seves actuacions més que ridícules, pero com a mínim allà ni faran mal a ningú i ens podrem partir la caixa de riure, sense el perill de que com passa sovint, ens trenquin la cara. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Civisme, de qui?

Avui al Pensem que … de la Vanguardia, m’ha cridat l’atenció el titular, reparació cívica, i he pensat a veure de que parla avui això; i parlava del veí de Mataró al que van sancionar per estar compromès amb la seva població, per fer en un espai públic les millores que l’ajuntament no havia fet en els darrers crec que sis o set anys.

Quan es va fer públic aquest afer jo em preguntava, com ho hem de fer per dir prou i que ens creguin? em referia precisament als poders públics, o potser podríem anomenar-los poders fàctics, perquè no ens enganyem quan un poder públic actua presumptament al marge de les necessitats ciutadanes reals, deixa d’estar al servei de les causes formals del poble i està nomes pendent d’aplicar rigorosament una ordenança publica que suposadament es va crear per millorar la vida dels veïns, no per amagar les pífies dels que manen.

Us faig memòria, la noticia deia que el vei en qüestió va reparar el paviment deteriorat del seu carrer, va plantar cinc arbres que s’havien perdut i va restaurar dos bancs, i la reacció de l’ajuntament va ser acusar-lo d’incívic, o sigui que davant una no actuació de l’ajuntament que va començar sembla ser l’any 2019, la seva reacció, la dels responsables municipals es la d’un nen quan l’han enganxat en una dolenteria, amagar-ho i culpar a un altre, si aquella frase  famosa del “jo no he sigut”.

Ara li retiraran la multa, nomes faltaria, pero el que es més greu, i el que es més inaudit, el que es més aberrant es que la multa que li van posar era teòricament l’equivalent al cost de reposar els elements afectats al seu estat anterior, o sigui que el consistori estava disposat a tornar a trencar les llambordes, a espatllar els bancs i a arrencar els arbres per deixar-ho en el mateix estat d’abans i a sobre cobrar aquesta feina al veí, ens hem begut l’enteniment.

Ara diu la regidora que no vol que això estableixi un precedent, de fet el precedent el van establir ells, el consistori, en estar 6 anys a actuar, i quan ho van fer, repeteixo que sembla que el que volien era excusar la seva malifeta de més de mitja dècada, perdoni regidora pero potser el que toca es escombrar l’era de casa i treure polítics i tècnics que menystenen la intel·ligència de la ciutadania.

Diu la nota que el govern municipal encara que ha trigat, ha sabut corregir la situació, perdonin pero no es cert, la situació no quedarà del tot corregida fins que els culpables públics, polítics i funcionaris, no se’ls aparti de les seves responsabilitats, ja que han demostrat com a mínim que son uns ineptes, per no pensar malament. Que el veí no tenia autoritzacio per actuar es cert, pero quina autoritzacio tenien els responsables municipals per justificar la seva deixadesa, van fer gala d’una total irresponsabilitat que podia provocar que algun veí es fes mal amb les rajoles trencades o amb els bancs deteriorats, caigudes, ferides … es veu que alguns no entenen que significa presentar-se a unes eleccions per estar al servei del poble? imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Xarxes socials i menors

Una de les qüestions que darrerament també omple informatius, es la possible prohibició de que menors de 15 anys puguin accedir lliurament a les xarxes. Tot plegat per millorar la salut mental i anímica del jovent.

Exigències mes restrictives als chatbots d’IA, jocs en línia, autoritzacions dels pares per obrir comptes a les xarxes socials, es parla de normatives que estructuraran l’accés dels menors a les xarxes segmentant-los per franges d’edat fins els 15 anys; un grup serà el de la quitxalla de 13 i 14 anys, un segon grup pels de 3 a 12 anys i finalment els menors de 3 anys no podran accedir a les xarxes.

Mirem-nos be això de les edats, comencem per la darrera, suposem que es del tot lògic que els menors de 3 anys no puguin accedir a les xarxes, ho tenim tots clar? aleshores com pot ser que avui dia puguem veure infantons en un cotxet enganxats al telèfon? perquè no molestin? seria interessant que recordéssim que ningú ens obliga a tenir fills.

Segona franja d’edat, de 3 a 12 anys, quina diferencia hi ha entre els menors de 3 anys i per exemple, per posar una edat, els menors de 6, de 8 o de 10 anys? quina es l’edat optima perquè deixem enganxar als infants al mòbil o la tablet? si als menors de 3 anys els hi endollem el mòbil perquè estiguin quietons, lògicament a mesura que es van fent grans, aquest accés es va fent mes necessari, ja que tampoc han après cap altra modalitat d’entreteniment.

I els de 13 i 14 son jovenets pero volen ser grans, nomes volen allò que veuen diàriament que tenen els seus pares i avis, que de fet ja fa temps que tenen i que ha estat dissenyat per entretenir-los xuclant-los la potestat de pensar lliurement, els punyeteros chatbots i algoritmes de l’IA.

Esta be que els governs i la UE plantegin normes per reconduir la disbauxa actual en aquest camp, ja van tard, pero estaria be que les famílies no esperéssim que tot ens ho regules el papa estat, de fet sovint ens queixem de que tenim massa regulacions i massa prohibicions, si ens aturem un moment a pensar, si, sense el mòbil a la ma, potser veurem i entendrem que també hi podem fer quelcom a nivell individual per, si no aturar, com a mínim si afeblir aquesta xacra, engrandir i maximitzar les relacions humanes i sobretot les familiars.

Llegint comentaris fets a noticies relacionades amb aquesta qüestió, hi trobem de tot, els que no hi estan d’acord, els que aplaudeixen la mesura, els que diuen que aquestes normes s’havien d’haver activat abans, pero en general trobo molt afeblida la crida, millor auto crida, que es pugui fer als adults, pares i avis principalment, perquè a les seves i a les nostres mans hi ha la veritable solució per resoldre aquest atzucac, les tecnològiques no ho faran, recentment n’hem tingut la proba amb una multa milionària a una de les grans empreses, pero res més, com sempre pagant Sant Pere canta, segur que ho volem deixar en mans de les empreses i dels polítics? segur que no volem ser part de la solució? deixem de criticar i queixar-nos i posem-nos a treballar fermament, per aconseguir allò que els dirigents son incapaços i incompetents de fer, deixem un món millor als que ens substituiran en un temps més curt del que pensem, valorem el que tenim, el que podem fer i el que volem deixar. Tan difícil ho veiem? si no fem res, si, dificilíssim. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

On es la quitxalla?

Sovint quan llegeixo noticies o passejo pels carrers de qualsevol població, dues activitats completament diferents pero complementaries, si perquè quan llegeixes les cròniques de la premsa per cert poques de positives, de fet fa un temps que li vaig preguntar a la IA “per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000?” , o quan fas un tomb pels carrers de qualsevol poble o ciutat del nostre petit país, t’adones de que a diferencia de quan jo era jovenet, no hi ha quitxalla jugat ni als carrers ni a les places, on es la quitxalla? fent activitats extraescolars? enganxats a les pantalles? on es la quitxalla?

Si, ja se que direu que els carrers son perillosos, es cert, i les places també? hi ha molts cotxes que son el resultat visible d’aquesta gran enganyifa que ens van col·locar anys enrere, demostrar que hem assolit un nivell més alt a la societat de consum, com a mínim classe mitja alta, i ens ho vam creure, hem de tenir un gran cotxe o hem de tenir un cotxe més car de compra que els veïns per demostrar que tenim més poder adquisitiu, quina fal·làcia, perquè no ens enganyem entre el finançament típic de sempre i les noves modalitats del compra ara i paga quan puguis, ens anem endinsant en un endeutament perpetu, realment creiem que tenim la possibilitat real de consumir tot el fum que ens venen?

M’he desviat del fil inicial, retornem-hi, els carrers estan plens de cotxes, fet que impossibilita que la quitxalla hi pugui jugar, ara anem a les places, espais al mig del poble o dels barris, sovint protegits dels vehicles, pero que la quitxalla no hi pot jugar perquè hi ha terrasses de cafeteries, el mateix passa amb les rambles o passejos d’arreu, deixeu-me dir que no estic en contra de la utilització d’aquests espais pels adults, pero racionalitzem-los, hi ha de tenir cabuda tothom, la quitxalla per jugar també.

Massa sovint veus places amb rètols de prohibit jugar a tot, pilota, bicicleta, corredisses … i que fem amb els nens i nenes? aleshores els hi preparem espais tancats perquè es puguin entretenir, si sales de jocs de boles, llits elàstics per fer salts, tobogans, o espais oberts del tipus parcs públics a mercè dels capricis de la meteorologia, els tanquem, els encerclem i que no molestin als grans mentre fem l’aperitiu, el tardeig o el vespreig, per cert com que les costums van canviant mireu l’acudit d’en Galdric al Regio7 es per pensar, ho té això el Galdric, ens interpel.la amb allò que sovint no volem veure, parla de la caiguda del consum d’alcohol als locals d’oci tot posant en boca d’un avi la següent frase: “no ens entretinguem amb el botellot … no voldria coincidir aquí amb els nets” , pregunto a la societat: les places no poden ser de la quitxalla? .

De fet tinc un company que ha treballat molt per fer a conèixer a la canalla i a tots plegats, el joc tradicional de sempre, teclegeu aquest nom i podreu trobar referencies a les xarxes. Fins que no tornem els carrers i les places a la quitxalla, no normalitzarem el rol social, adaptem aquella famosa dita i cridem ben alt: “els carrers seran sempre de la quitxalla”. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Més enllà de l’11-S

Unitat, convivència, manifestacions, responsabilitat, lluita … la premsa d’avui i sobretot la de demà omple i omplirà pagines i minuts per ensenyar-nos les reivindicacions d’uns i altres d’aquesta data tan assenyalada a Catalunya, una part més diguem-ne institucional amb l’ofrena floral a Rafael Casanova i la part més reivindicativa al Fossar de les Moreres. Com sempre vall de xifres segons faci el càlcul l’organització o la guardià urbana. Per a mi no es una qüestió ni lleugera, ni frívola, penso que si el poble deixa de ser reivindicatiu ho tenim fotut.

Dir que també es una data assenyalada als EEUU, a Nova York hi van morir milers de persones per uns atacs terroristes, d’això en fa vint-i-cinc anys, i a hores d’ara encara hi ha presoners en espera de judici, d’això en diuen presó preventiva?

Més enllà de la diada de l’11 de setembre hi ha més problemes, hi ha moltes qüestions que estan pendents de solucionar, deixem que de la diada se’n ocupi la premsa, i parlem una mica del dia a dia de les persones normals i corrents, les anònimes, aquelles que sovint son oblidades en els pressupostos governamentals, encara que les promeses dels polítics vulguin transmetre una sensibilització realment inexistent.

Dues noticies emparellades a la mateixa pagina de la Vanguardia d’avui, la primera “Campanya d’una mare que va per­dre un fill: que no es parli del suïcidi mata” i es que el seu fill de 24 anys es va suïcidar. I la segona “més del 14% dels alumnes diu que sap casos d’assetjament escolar a les aules” i aquesta em preocupa especialment; que hi diuen els responsables polítics i funcionariat? que hi diuen els docents? que hi diuen les famílies? que pensen fer tots plegats?

El que va passar el 1714 i les seves conseqüències es molt fotut, el que va passar el 2001 a Nova York i les seves conseqüències es molt fotut, pero el que passa dia rere dia a casa nostra per mi ho pot arribar a ser encara més, i es que moltes persones principalment joves no tindran futur perquè es suïciden i altres tindran un futur molt dolent perquè son destrossades amb assetjaments brutals, que en aquest cas te una connotació totalment oposada a la que estem acostumats quan ho diuen en alguns programes culinaris televisius, aquí brutal significa irracionalitat, bestia, violència salvatge …

Perquè dic que pot arribar a ser pitjor? mireu en els atemptats de NY crec que van morir unes 3000 persones i es diu que degut a la toxicitat que va enverinar l’aire poden haver-ne mort unes 10.000 més. En el suïcidi de joves es parla de que més de 350 es lleven la vida cada any a Espanya, i en els 25 anys que fa dels esdeveniments de Nova York, tenim una projecció de quasi 9000 morts nomes en aquest país, ho volem extrapolar a la resta de països? fem números, fem.

Pero si aquí a més hi afegim els assetjaments que en múltiples ocasions acaben també amb el suïcidi dels assetjats, que no dels assetjadors que sovint encara fanfarronegen dels seus actes criminals, tindrem una xifra de morts i destrossats en vida i de per vida esgarrifosa. Mireu, jo no se si com diu la Vicky Nieto “parlar salva” pero si mireu la seva web veureu que diu que la xifra total general oficial a Espanya son d’11 persones mortes per suïcidi cada dia, això extrapolat a l’any son més de 4000 i en aquella comparativa a 25 anys tindríem més de 100.000 morts per suïcidi, es greu o no?

Per l’11-S català fem actes cada any, perfecte, per l’11-S americà tenen empresonades persones pendents de judici, no crec que sigui perfecte precisament, i pels suïcidis a casa nostra que fem? perquè demà l’11-S polític serà passat, pero els suïcidis continuaran i aquest futur continuarà convertint-se en el present mortal de cada dia. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Tenim a les nenes i nens desprotegits

Ara mateix feia una ullada a la premsa digital, una de les primeres noticies que he vist m’ha fet mal, molt de mal, una noticia a infoLibre no poso ni el titular perquè ja es indignant, no se si el podreu llegir o no, a vegades aquest mitjans limiten la lectura de les noticies, nomes us diré que assenyalen a unes botigues de vendre productes amb, presumptament, cultura de la pedofília, es aberrant, indignant, hem de dir prou, deixem de consumir per costum, deixem de consumir perquè ens ho diu una colla d’arreplegats.

Segons la noticia, gent experta consultada ha dit que “la hipersexualització de les nenes és un dels factors que es troben darrere de la tolerància de la violència cap a la infància” us ho podeu agafar com vulgueu, pero vull pensar que a algú li va fer gracia i va comprar el lot de samarretes sense mirar que comprava, no se si tenia coneixements d’angles o no, no se si tenia connotacions malignes o no, pero es va cobrir de gloria i crec que seria necessari esbrinar si es una persona incompetent o va actuar amb mala fe, en el primer cas acomiadament directe i en el segon cas posar-ho en mans de la justícia.

Us posaré la frase que diuen que lluïa a la samarreta per nenes, ho faré en angles que no el domino gaire, així em fa menys mal llegir-ho “small ones are more juicy” pero si ho poseu en un traductor suposo que us bullirà la sang com a mi. Diu la noticia que han retirat el producte de les botigues després que alguns usuaris, entitats feministes i consumidors ho haguessin fet públic.

Segons la noticia, dos ministeris consultats, el de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 diu que ells nomes tenen competència en controlar la seguretat dels productes, i per la seva part el de Joventut i Infància diu que no te competència sancionadora en aquests casos. I demano jo, qui es competent? el de Justícia per exemple? ja n’hi ha prou de la sexualitzacio continuada que es fa de la quitxalla, de les nenes principalment, això si mentrestant els informes PISA continuen caient en picat.

La canalla podrà ser i viure com a canalla? hem de tolerar que la societat en general i en aquest cas la moda en particular continuïn, presumptament, incitant a la sexualització i abús de la quitxalla? sempre hi haurà desaprensius criminals que buscaran el moment i la formula per cometre abusos, es tasca de tots evitar-ho, tota la societat ens hi hem d’implicar, adults en general, polítics, docents, juristes, policies, tots hem de dir prou amb els abusos a nenes i nens, prou es prou. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Per un lobby ciutadà

Un lobby segons la RAE, es un grup de pressió que té com a objectiu influir en la presa de decisions en l’àmbit públic o privat a favor d’interessos determinats, de tan en tan surt aquesta parauleta, sobretot quan tenim la sensació de que presumptament predominen els interessos empresarials per damunt dels socials.

Ara llegia que l’Ibex i firmes de lobby busquen tombar la llei que regula les seves reunions amb polítics i em pregunto perquè? segons el diari una empresa cotitzada diu que si s’acaba aprovant la llei tal com està, es multiplicarien els Koldos.

Llegint la noticia hom pot pensar que els ciutadans ho tenim fotut, i es que ens diu que hi ha una dotzena d’empreses, principalment a Madrid, que intenten influir en les lleis per als seus clients, i us preguntareu qui son els seus clients? son empreses nacionals i internacionals, i que guanya qui disposi d’una millor agenda de contactes als ministeris i al Congres.

Es diu que després de pactar diverses qüestions amb Brussel·les, entre les que hi havia el fet de que Espanya tingues la seva pròpia llei de lobbys, l’any 2025 el govern va fer una proposta a la qual els partits de la oposició hi van presentar forces esmenes, i tot plegat ha fet que a hores d’ara encara no estigui aprovada.

Hi ha dues frases a l’article cridaneres, n’hi ha altres que també, pero aquestes dues crec que son reflexes reals del que es cou a la capital; es veu que la polèmica es l’obligatorietat d’un registre públic estatal que dependrà del Consell de la Transparència i on s’hi haurà de declarar tot allò relacionat amb les visites a polítics, data, lloc, participants, resum del que s’ha parlat i documents moguts, total transparència absoluta, i això es veu que no fa gracia, i les cotitzades creuen que serien les grans perjudicades per aquesta normativa.

A veure si ho entenem, si tan be ho fan tots, quin problema tenen en que aquesta activitat, com totes, estigui regulada i auditada? el que no entenc es perquè determinats partits polítics hi estan en contra, i encara menys si son dels que han donat i/o donen suport al govern central, perquè a veure el partit que governa es de fiar o no?

Han sortit prou noticies als mitjans de comunicació perquè els ciutadans desconfiem d’aquests lobbys que s’autodenominen gestors, i més quan alguna de les principals empreses de lobby diu per exemple que aquest registre paralitzaria l’activitat del Departament d’Afers Econòmics, tenint en compte que la tasca d’aquest Departament es reunir-se amb empreses per estar al cas de les seves inquietuds.

I ara tornem al titular, quan tindrem un lobby ciutadà? perquè per molt legal que pugui ser, encara que no se si sempre prou etic, quan un determinat lobby negocia amb un govern perquè vetlli per les seves inquietuds, qui vetlla per les inquietuds dels ciutadans? quan plegats el lobby i els polítics pacten determinades normes o reformes, quin problema tenen en que qualsevol persona interessada pugui tenir accés al contingut d’aquestes reunions? deixem-nos de tonteries, fins que no tinguem un lobby ciutadà real i potent, el poble sempre acabarem pagant els pactes d’alt nivell. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Escola inclusiva en el context del sistema educatiu actual

Es una qüestió recurrent, encara que potser podríem afinar una mica més i dir que es una malaltia endèmica, si perquè ja quasi ens hem habituat a que sovintegin problemàtiques diverses a l’entorn de l’ensenyament.

Els col·lectius que es mouen en aquest àmbit, principalment docents, sindicalistes i polítics, i dic principalment perquè els màxims perjudicats, jovent i famílies, com deia la consellera d’educació a l’entrevista d’avui a la Vanguardia , hi ha una “veu molt important que s’ha tingut poc en compte, la de les famílies”, i es cert perquè al cap i a la fi com passa en tots els sectors i en tots els col·lectius, discuteixen la jugada els treballadors i els responsables empresarials o com en aquest cas els responsables polítics, i els perjudicats aquí son la quitxalla i les seves famílies.

Tinc una edat, quan jo era petit, i no dic pas que allò era millor que lo d’avui, ningú parlava de ratis, d’escola inclusiva, de colònies, de PISA, d’assetjament, de protocols, i els més vells potser ni van poder estudiar allò que en deien les tres regles bàsiques, ja que molts amb prou feines podien anar a l’escola. eren un altres temps i per sort ha canviat, m’agradaria creure que per millorar, tot i que en els darrers temps sembla que retrocedim en formació pero sobretot retrocedim en drets i llibertats, a nivell de societat s’imposen els drets d’un quants per damunt de la majoria, i a nivell individual es recurrent que es vulgui imposar el dret personal al de la resta, en detriment de la convivència. O sigui estem en un punt en que tots volem fotre el que ens dona la gana sense mirar si molestem als que tenim al costat, això si a l’inrevés no ho tolerem gens.

I que te que veure això amb l’ensenyament? potser que d’una vegada per totes comencem a valorar tots plegats, famílies, docents, sindicalistes i polítics, que es el que volem transmetre al jovent. Volem transmetre valors? o volem transmetre coneixements de caire empresarial encara que malmetin la convivència entre les persones?  perquè no ens enganyem la majoria de dirigents actuals, siguin polítics, tècnics o funcionaris tenen estudis, tenen carrera, es van llicenciar, i de que ens serveix si anem de mal en pitjor en la majoria de camps? jo sempre demano al sector productiu de la societat i a les grans escoles de negocis o universitats de prestigi encara mes, que cony els hi ensenyem a les escoles, si quan passen a ser professionals de molts àmbits, ens foten a la societat cap per avall?

I quan revises coses com les que deia abans ho entens, ratis, inclusivitat, colònies, PISA, assetjament, i tot es vol solucionar incorporant protocols, protocols per a tot, i mentre s’omple la paperassa dels protocols, qui ensenya a la quitxalla?

Deia la consellera que la millora del sistema educatiu català passa per revisar l’escola inclusiva, com ens ho hem d’agafar això? fa temps em vaig endinsar una mica en aquesta qüestió, vaig parlar amb escoles, instituts, representants del departament, perquè hi ha un decret del 2017 que quasi no s’ha desenvolupat, sembla ser que no si han dedicat suficients recursos, per això deixeu-me fer una pregunta incomoda a polítics i a docents, en aquest deu anys que s’ha fet i com s’han posicionat al nostre país tots els implicats en aquesta mancança educativa que mereix un clatellot simbòlic per part de les famílies? i com sempre es fa, no valen les excuses de quedar be amb la vianda al plat. Imatge generada amb IA de ChatGPT.