Categoria: Ensenyament

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Xarxes socials i menors

Una de les qüestions que darrerament també omple informatius, es la possible prohibició de que menors de 15 anys puguin accedir lliurament a les xarxes. Tot plegat per millorar la salut mental i anímica del jovent.

Exigències mes restrictives als chatbots d’IA, jocs en línia, autoritzacions dels pares per obrir comptes a les xarxes socials, es parla de normatives que estructuraran l’accés dels menors a les xarxes segmentant-los per franges d’edat fins els 15 anys; un grup serà el de la quitxalla de 13 i 14 anys, un segon grup pels de 3 a 12 anys i finalment els menors de 3 anys no podran accedir a les xarxes.

Mirem-nos be això de les edats, comencem per la darrera, suposem que es del tot lògic que els menors de 3 anys no puguin accedir a les xarxes, ho tenim tots clar? aleshores com pot ser que avui dia puguem veure infantons en un cotxet enganxats al telèfon? perquè no molestin? seria interessant que recordéssim que ningú ens obliga a tenir fills.

Segona franja d’edat, de 3 a 12 anys, quina diferencia hi ha entre els menors de 3 anys i per exemple, per posar una edat, els menors de 6, de 8 o de 10 anys? quina es l’edat optima perquè deixem enganxar als infants al mòbil o la tablet? si als menors de 3 anys els hi endollem el mòbil perquè estiguin quietons, lògicament a mesura que es van fent grans, aquest accés es va fent mes necessari, ja que tampoc han après cap altra modalitat d’entreteniment.

I els de 13 i 14 son jovenets pero volen ser grans, nomes volen allò que veuen diàriament que tenen els seus pares i avis, que de fet ja fa temps que tenen i que ha estat dissenyat per entretenir-los xuclant-los la potestat de pensar lliurement, els punyeteros chatbots i algoritmes de l’IA.

Esta be que els governs i la UE plantegin normes per reconduir la disbauxa actual en aquest camp, ja van tard, pero estaria be que les famílies no esperéssim que tot ens ho regules el papa estat, de fet sovint ens queixem de que tenim massa regulacions i massa prohibicions, si ens aturem un moment a pensar, si, sense el mòbil a la ma, potser veurem i entendrem que també hi podem fer quelcom a nivell individual per, si no aturar, com a mínim si afeblir aquesta xacra, engrandir i maximitzar les relacions humanes i sobretot les familiars.

Llegint comentaris fets a noticies relacionades amb aquesta qüestió, hi trobem de tot, els que no hi estan d’acord, els que aplaudeixen la mesura, els que diuen que aquestes normes s’havien d’haver activat abans, pero en general trobo molt afeblida la crida, millor auto crida, que es pugui fer als adults, pares i avis principalment, perquè a les seves i a les nostres mans hi ha la veritable solució per resoldre aquest atzucac, les tecnològiques no ho faran, recentment n’hem tingut la proba amb una multa milionària a una de les grans empreses, pero res més, com sempre pagant Sant Pere canta, segur que ho volem deixar en mans de les empreses i dels polítics? segur que no volem ser part de la solució? deixem de criticar i queixar-nos i posem-nos a treballar fermament, per aconseguir allò que els dirigents son incapaços i incompetents de fer, deixem un món millor als que ens substituiran en un temps més curt del que pensem, valorem el que tenim, el que podem fer i el que volem deixar. Tan difícil ho veiem? si no fem res, si, dificilíssim. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Més enllà de l’11-S

Unitat, convivència, manifestacions, responsabilitat, lluita … la premsa d’avui i sobretot la de demà omple i omplirà pagines i minuts per ensenyar-nos les reivindicacions d’uns i altres d’aquesta data tan assenyalada a Catalunya, una part més diguem-ne institucional amb l’ofrena floral a Rafael Casanova i la part més reivindicativa al Fossar de les Moreres. Com sempre vall de xifres segons faci el càlcul l’organització o la guardià urbana. Per a mi no es una qüestió ni lleugera, ni frívola, penso que si el poble deixa de ser reivindicatiu ho tenim fotut.

Dir que també es una data assenyalada als EEUU, a Nova York hi van morir milers de persones per uns atacs terroristes, d’això en fa vint-i-cinc anys, i a hores d’ara encara hi ha presoners en espera de judici, d’això en diuen presó preventiva?

Més enllà de la diada de l’11 de setembre hi ha més problemes, hi ha moltes qüestions que estan pendents de solucionar, deixem que de la diada se’n ocupi la premsa, i parlem una mica del dia a dia de les persones normals i corrents, les anònimes, aquelles que sovint son oblidades en els pressupostos governamentals, encara que les promeses dels polítics vulguin transmetre una sensibilització realment inexistent.

Dues noticies emparellades a la mateixa pagina de la Vanguardia d’avui, la primera “Campanya d’una mare que va per­dre un fill: que no es parli del suïcidi mata” i es que el seu fill de 24 anys es va suïcidar. I la segona “més del 14% dels alumnes diu que sap casos d’assetjament escolar a les aules” i aquesta em preocupa especialment; que hi diuen els responsables polítics i funcionariat? que hi diuen els docents? que hi diuen les famílies? que pensen fer tots plegats?

El que va passar el 1714 i les seves conseqüències es molt fotut, el que va passar el 2001 a Nova York i les seves conseqüències es molt fotut, pero el que passa dia rere dia a casa nostra per mi ho pot arribar a ser encara més, i es que moltes persones principalment joves no tindran futur perquè es suïciden i altres tindran un futur molt dolent perquè son destrossades amb assetjaments brutals, que en aquest cas te una connotació totalment oposada a la que estem acostumats quan ho diuen en alguns programes culinaris televisius, aquí brutal significa irracionalitat, bestia, violència salvatge …

Perquè dic que pot arribar a ser pitjor? mireu en els atemptats de NY crec que van morir unes 3000 persones i es diu que degut a la toxicitat que va enverinar l’aire poden haver-ne mort unes 10.000 més. En el suïcidi de joves es parla de que més de 350 es lleven la vida cada any a Espanya, i en els 25 anys que fa dels esdeveniments de Nova York, tenim una projecció de quasi 9000 morts nomes en aquest país, ho volem extrapolar a la resta de països? fem números, fem.

Pero si aquí a més hi afegim els assetjaments que en múltiples ocasions acaben també amb el suïcidi dels assetjats, que no dels assetjadors que sovint encara fanfarronegen dels seus actes criminals, tindrem una xifra de morts i destrossats en vida i de per vida esgarrifosa. Mireu, jo no se si com diu la Vicky Nieto “parlar salva” pero si mireu la seva web veureu que diu que la xifra total general oficial a Espanya son d’11 persones mortes per suïcidi cada dia, això extrapolat a l’any son més de 4000 i en aquella comparativa a 25 anys tindríem més de 100.000 morts per suïcidi, es greu o no?

Per l’11-S català fem actes cada any, perfecte, per l’11-S americà tenen empresonades persones pendents de judici, no crec que sigui perfecte precisament, i pels suïcidis a casa nostra que fem? perquè demà l’11-S polític serà passat, pero els suïcidis continuaran i aquest futur continuarà convertint-se en el present mortal de cada dia. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Tenim a les nenes i nens desprotegits

Ara mateix feia una ullada a la premsa digital, una de les primeres noticies que he vist m’ha fet mal, molt de mal, una noticia a infoLibre no poso ni el titular perquè ja es indignant, no se si el podreu llegir o no, a vegades aquest mitjans limiten la lectura de les noticies, nomes us diré que assenyalen a unes botigues de vendre productes amb, presumptament, cultura de la pedofília, es aberrant, indignant, hem de dir prou, deixem de consumir per costum, deixem de consumir perquè ens ho diu una colla d’arreplegats.

Segons la noticia, gent experta consultada ha dit que “la hipersexualització de les nenes és un dels factors que es troben darrere de la tolerància de la violència cap a la infància” us ho podeu agafar com vulgueu, pero vull pensar que a algú li va fer gracia i va comprar el lot de samarretes sense mirar que comprava, no se si tenia coneixements d’angles o no, no se si tenia connotacions malignes o no, pero es va cobrir de gloria i crec que seria necessari esbrinar si es una persona incompetent o va actuar amb mala fe, en el primer cas acomiadament directe i en el segon cas posar-ho en mans de la justícia.

Us posaré la frase que diuen que lluïa a la samarreta per nenes, ho faré en angles que no el domino gaire, així em fa menys mal llegir-ho “small ones are more juicy” pero si ho poseu en un traductor suposo que us bullirà la sang com a mi. Diu la noticia que han retirat el producte de les botigues després que alguns usuaris, entitats feministes i consumidors ho haguessin fet públic.

Segons la noticia, dos ministeris consultats, el de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 diu que ells nomes tenen competència en controlar la seguretat dels productes, i per la seva part el de Joventut i Infància diu que no te competència sancionadora en aquests casos. I demano jo, qui es competent? el de Justícia per exemple? ja n’hi ha prou de la sexualitzacio continuada que es fa de la quitxalla, de les nenes principalment, això si mentrestant els informes PISA continuen caient en picat.

La canalla podrà ser i viure com a canalla? hem de tolerar que la societat en general i en aquest cas la moda en particular continuïn, presumptament, incitant a la sexualització i abús de la quitxalla? sempre hi haurà desaprensius criminals que buscaran el moment i la formula per cometre abusos, es tasca de tots evitar-ho, tota la societat ens hi hem d’implicar, adults en general, polítics, docents, juristes, policies, tots hem de dir prou amb els abusos a nenes i nens, prou es prou. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Escola inclusiva en el context del sistema educatiu actual

Es una qüestió recurrent, encara que potser podríem afinar una mica més i dir que es una malaltia endèmica, si perquè ja quasi ens hem habituat a que sovintegin problemàtiques diverses a l’entorn de l’ensenyament.

Els col·lectius que es mouen en aquest àmbit, principalment docents, sindicalistes i polítics, i dic principalment perquè els màxims perjudicats, jovent i famílies, com deia la consellera d’educació a l’entrevista d’avui a la Vanguardia , hi ha una “veu molt important que s’ha tingut poc en compte, la de les famílies”, i es cert perquè al cap i a la fi com passa en tots els sectors i en tots els col·lectius, discuteixen la jugada els treballadors i els responsables empresarials o com en aquest cas els responsables polítics, i els perjudicats aquí son la quitxalla i les seves famílies.

Tinc una edat, quan jo era petit, i no dic pas que allò era millor que lo d’avui, ningú parlava de ratis, d’escola inclusiva, de colònies, de PISA, d’assetjament, de protocols, i els més vells potser ni van poder estudiar allò que en deien les tres regles bàsiques, ja que molts amb prou feines podien anar a l’escola. eren un altres temps i per sort ha canviat, m’agradaria creure que per millorar, tot i que en els darrers temps sembla que retrocedim en formació pero sobretot retrocedim en drets i llibertats, a nivell de societat s’imposen els drets d’un quants per damunt de la majoria, i a nivell individual es recurrent que es vulgui imposar el dret personal al de la resta, en detriment de la convivència. O sigui estem en un punt en que tots volem fotre el que ens dona la gana sense mirar si molestem als que tenim al costat, això si a l’inrevés no ho tolerem gens.

I que te que veure això amb l’ensenyament? potser que d’una vegada per totes comencem a valorar tots plegats, famílies, docents, sindicalistes i polítics, que es el que volem transmetre al jovent. Volem transmetre valors? o volem transmetre coneixements de caire empresarial encara que malmetin la convivència entre les persones?  perquè no ens enganyem la majoria de dirigents actuals, siguin polítics, tècnics o funcionaris tenen estudis, tenen carrera, es van llicenciar, i de que ens serveix si anem de mal en pitjor en la majoria de camps? jo sempre demano al sector productiu de la societat i a les grans escoles de negocis o universitats de prestigi encara mes, que cony els hi ensenyem a les escoles, si quan passen a ser professionals de molts àmbits, ens foten a la societat cap per avall?

I quan revises coses com les que deia abans ho entens, ratis, inclusivitat, colònies, PISA, assetjament, i tot es vol solucionar incorporant protocols, protocols per a tot, i mentre s’omple la paperassa dels protocols, qui ensenya a la quitxalla?

Deia la consellera que la millora del sistema educatiu català passa per revisar l’escola inclusiva, com ens ho hem d’agafar això? fa temps em vaig endinsar una mica en aquesta qüestió, vaig parlar amb escoles, instituts, representants del departament, perquè hi ha un decret del 2017 que quasi no s’ha desenvolupat, sembla ser que no si han dedicat suficients recursos, per això deixeu-me fer una pregunta incomoda a polítics i a docents, en aquest deu anys que s’ha fet i com s’han posicionat al nostre país tots els implicats en aquesta mancança educativa que mereix un clatellot simbòlic per part de les famílies? i com sempre es fa, no valen les excuses de quedar be amb la vianda al plat. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

On es la quitxalla

Un article a InfoLibre “Per què els nens han deixat de jugar al carrer” de l’Iván Muñoz em fa recordar que, dies enrere quan vaig passar pel costat d’uns blocs edificats ara fa unes dècades, en una població propera, vam comentar en el grup que en aquells edificis plens de columnes i amb uns baixos molt oberts als residents, no hi havia quitxalla jugant, i això que ja ens trobàvem en període de vacances estudiantils.

La pregunta era perquè no hi havia nens i nenes jugant en un espai sense cotxes, que vull pensar que suposadament es va construir pel gaudi veïnal, pero que era buit de veïns. Ara l’Iván ens en fa cinc cèntims del perquè passa això i de les seves conseqüències.

L’article comença convidant als lectors que viuen a prop d’una plaça o d’un parc o a qualsevol carrer d’un poble mitja, a que obrin la finestra de casa i escoltin, senten nens jugant? no? anys enrere si, que ha passat? en aquesta època de l’any es culpa del canvi climàtic, de la calor, i a la resta de l’any a qui o a que li donem la culpa? massa cotxes, més inseguretat, les famoses pantalles que sempre surten per tot arreu?

Menys nenes i nens jugant al carrer n’hi ha que el cataloguen com a una crisi dels espais comuns. L’ Óscar Barroso, professor universitari assegura que “una terrassa aporta vida, ocupació i seguretat urbana, però no pot substituir completament el banc, l’arbre o el joc infantil”, encara que davant de l’estupidesa i el comportament d’alguns humans, opino que no sempre les terrasses aporten seguretat, potser si ocupació encara que precària, i la vida podria ser discutible perquè cada taula va al seu “rotllo” sovint sense importar-li el que els hi passa als altres.

Deixeu-me que us expliqui una anècdota personal, fa uns dies caminava per un carrer de Manresa, vaig ensopegar i vaig caure ben llarg a terra, alguns diran que es un problema de l’edat, altres que no miro on poso els peus, tot això es possible, no penso qüestionar-ho, i no  es important perquè em passes a mi podia passar-li a qualsevol, es el fet de que a 20 metres hi havia una terrassa plena de gent fent un veure, i ningú es va moure de la seva cadira ni de la seva cervesa, em vaig aixecar, sense conseqüències i vaig continuar el meu camí,

Pero em serveix per lligar-ho amb la problemàtica de la que tracta aquest article del que parlo avui, el fet de que la quitxalla no jugui al carrer, no socialitzar amb altres joves, com diu la psicòloga María García a infoLibre, pot ser que en el futur tinguem adults més esquerps, menys tolerants i que no sàpiguen gestionar les relacions socials. O retornem a la canalla la seva època d’infants que al llarg dels anys els hi hem anat arrabassant, amb jocs al carrer i al parc sobretot no individualitzats, o en poc temps continuarem eixamplant la base d’adults no “socialitzables”.

No es tracta d’arraconar la tecnologia, pero no podem permetre que substitueixi les vivències amb la família i amb els amics, el cervell no es desenvolupa momes amb “pantalletes” que substitueixen el contacte humà, i aquest contacte humà com diu l’article «es produeix des de petits i el parc és el millor lloc per fer-ho». Podem retornar la quitxalla on els hi toca estar pel gaudi seu, no nomes pensant en la comoditat de la vida social adulta? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Com ha canviat la vida

Avui llegia les experiències viscudes per una avia quan era jove i les viscudes per la seva neta actualment. La neta té 24 anys, i la vida de l’avia quan tenia la mateixa edat era molt i molt diferent. Al marge del que sovint es parla més, l’emancipació, de si abans ho feien més joves, de si ara no ho poden fer, crec que podríem dedicar una estoneta de la nostra vida quotidiana, no gaire no, nomes una miqueta, nomes una estoneta un dia, a pensar com ha canviat la vida en els darrers 70 anys, es el temps que separa aquesta avia de la seva neta, va atrevim-nos a pensar plegats perquè hem deixat que ens canviïn el modus vivendi, i el que abans ni existia ara es una necessitat.

A més de l’emancipació, hi ha dues paraules més amb les que hem de fer un paquet, benestar i consum. I es que no les podem separar, perquè les tres van lligades, abans i ara, i tot i que continuen significant el mateix ara que abans, el que ha canviat es el concepte i com les entenem separadament i en el seu conjunt.

La gent abans començava a treballar molt jove, era la necessitat de la majoria de famílies, el que en aquella època tocava, com més fills venien més possible sous pel nucli familiar, després ja veurien com els anaven casant per poder-los emancipar, tot i que sempre hi havia l’hereu o la pubilla que tindria que continuar amb la tradició familiar.

Avui en dia hi ha menys famílies diguem-ne tradicionals, tenen menys fills que abans, algunes ni en tenen perquè entre la feina i el lleure no hi ha temps per tenir-ne cura, han sorgit les anomenades famílies monoparentals, les parelles de fet, reestructuració de noves parelles després de separacions, abans per diversos motius els aparellaments sobre el paper eren per a tota la vida, fins que la mort els separava, o així ho deia el capella del poble.

Pero tot i que la vida en aquests termes ha canviat, el problema no es nomes això, que també, el problema es fer encaixar les tres paraules, emancipació, benestar i consum; abans i ara ens volíem emancipar per viure la nostra vida no la dels nostres pares, volíem aconseguir sols o amb parella un nivell de benestar més elevat que el dels nostres pares, si més no diferent, i al llarg dels anys ens han fet creure que per aconseguir-ho hem de consumir, consumir i consumir cada vegada més.

Llegia que aquella avia que fa 70 anys en tenia 24, va començar a treballar als 13 anys, el sou anava directament als pares per ajudar a sostenir l’economia familiar i als 24 anys ja estava casada i va deixar de treballar com una transició natural de la vida. La neta que ara te 24 anys, estudia i fa feines a temps parcial, diu que es paga els capricis pero continua necessitant als pares per tenir un sostre i menjar.

La diferencia es que en la joventut de l’avia el lleure no implicava consumir, i en la joventut de la neta avui dia tot esta pensat per a consumir, socialitzar, sortir, viatjar, ens ho han convertit en una necessitat que s’ha de pagar, i aquest es el gran problema de com ha canviat la vida, de com ens han canviat en aquests 70 anys, segur que no hi ha lleure sense pagar, i si el busquem? I si el reinventem? Imatge generada amb IA de Gemini. Montpeità 1793

Publicat a

Lleig, molt lleig, oi Departament d’Educació?

No se com expressar-ho, plou sobre mullat, no vols caldo dues tasses, es digui com es digui es una qüestió que em fa bullir la sang, perquè una vegada més hi ha qui es riu de nosaltres.

Un titular “el govern diu que una incidència tècnica afectarà la comparabilitat dels resultats de PISA 2025 a Catalunya” del diari VilaWeb, en el contingut de l’article ens expliquen que el Departament d’Educació i Formació Professional i el Ministeri d’Educació espanyol, diuen que “els resultats de les proves PISA 2025 de Catalunya, estaran afectats per una incidència tècnica que en limitarà la comparabilitat amb la resta de territoris”, incidència tècnica?

Quantes dècades fa que els resultats de les proves PISA son patètics a Catalunya? no entraré a valorar si a la resta d’Espanya o d’Europa son millors, nomes fent la comparativa al llarg dels anys a casa nostra, veiem que hi ha quelcom que grinyola, m’agrada aquesta paraula, i grinyola perquè els resultats son com un tobogan, no paren de baixar. Un ressaltat del mateix article diu que “l’any 2022, les proves PISA van certificar una patacada en el nivell educatiu de Catalunya” que fem? plorem? ens encabritem? diem paraulotes? ens ho agafem seriosament? pensem que aquesta colla d’entremaliats poca traces, que son els responsables del departament, abocaran a la quitxalla a un pou sense fons.

I ara que faran, d’entrada el que es més típic, crearan una comissió, si i l’anomenen Comissió de Coordinació de Proves i Estudis d’Avaluació, el nom es altisonant, he llegit en algun lloc una frase que ho resumeix tot amb claredat, li atribueixen a Napoleó, no se si es cert, diu que “si el que realment vols és que alguna cosa no funcioni i es demori, crea una comissió”, dit i fet.

Després tot son excuses, que si la proximitat entre les proves PISA i les avaluacions de final d’etapa, que si la taxa d’exempció d’alumnes a Catalunya (va arribar al 23,2%, quan sembla ser que l’OCDE recomana un màxim del 5%), encara que quan llegeixes els comentaris de l’article, que hi pots estar d’acord o no, veus que la gent ja n’està, n’estem tips de tantes excuses, es igual qui mani, al govern català hi ha passat diferents colors polítics, pero les proves PISA no han millorat mai, al contrari, es com un salt d’aigua que sembla ser que no te sequera, i el pessimisme augmenta contínuament.

Un recull del mots que els lectors dediquen a aquest afer, ineptes, inútils, fallada, avaria, error, pífia, nyap, pana, ni eficients ni honrats, ineptocracia, picaresca, mentides, venda de fums, parasitisme o empobriment educatiu, per mi aquesta darrera descripció es la que reflecteix millor la situació de la educació al nostre país. i la pregunta que alguns es fan i també la faig meva, es fins on arriben les responsabilitats d’aquesta situació? polítics, tècnics, famílies …?

Mireu, de reformes al llarg de les dècades, moltes, la realitat pero es que la quitxalla no te comprensió lectora, les noies i nois van més que fluixos en matemàtiques, la IA els hi facilita el fer treballs pero no aprendre ni entendre que fan i perquè ho fan. N’estem convençuts de que la ciutadania no hi tenim res a dir ni res a fer?, un dels comentaris que he llegit, deia que ens haurem de fer tots anarquistes, home no se, tot i que massa sovint sembli que ”estem sense governants o sense autoritats coherents”, segur que no podem fer res pels nostres fills i nets?, segur que volem deixar el futur en mans de gent que generalment no demostra precisament un alt grau d’intel·lecte? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Perquè deixem que ens continuïn trolejan

Ja se que això de “trolejar” no deixa de ser una varietat d’anglicisme més dels que sempre m’agradaria fugir, però en determinades ocasions per la utilització que socialment n’estem fent, es un recurs que d’entrada ja deixa intuir per on anirà el contingut d’això que estic escrivint. Si, perquè quan llegim la definició de “trolejar” a les xarxes actuals, ens diu que es tracta de buscar polèmica mitjançant la comunicació de continguts provocatius o controvertits, sovint via les xarxes socials.

Tot i venir de l’anglès (troll) el que no sabia es que es una forma presa amb sentit metafòric del verb de pesca to troll (en català, pescar amb curricà)  que consisteix a pescar arrossegant un esquer des d’una embarcació en moviment; d’aquesta manera, es compara la publicació d’un contingut polèmic a la xarxa per a provocar els participants amb el llançament d’un esquer a mar.

Amb tota aquesta retòrica ni soc un setciències ni estic carregat de punyetes, ni estic tocat del bolet, però quasi, si, quan escolto o llegeixo la tabarra, el parloteig, la xerrameca de la classe política d’aquest país, es que em cauen a terra, no se si van estudiar poc o molt, no se si van treure’s un títol amb esforç o a la “tómbola”, però de parleria en tenen molta i de barra també.

Parlen de corrupció aliena com si ells no n’estesin esquitxats, parlen de com poden torpedinar l’estat del benestar convertint-lo en estat del malestar sense cap escrúpol ni mirament pels ciutadans, parlen de tombar tot allò que pugui ajudar a la gent a viure una mica menys malament, parlen sense tornar-se vermells de continuar fent créixer els beneficis derivats de la comercialització de  totes les necessitats bàsiques de les persones, parlem d’ensenyament, de sanitat, d’habitatge o d’energia …

No es que els d’ara ho facin millor o pitjor que els d’abans, be, en realitat no ho se, es igual la qüestió es “fer saltar la banca” o sigui la qüestió es a veure qui pot guanyar per manar, pactant amb qui faci falta, encara que el més trist de tot plegat es que això te un preu, i es el d’acabar esgotant la paciència i la butxaca del sofert ciutadà.

Els politiquets de joguina, que ja s’han convertit en un element distorsionador tan o més perillós que la IA, xerren molt, aixequen la veu i s’insulten contínuament, però no solucionen cap dels nostres problemes, estem farts d’aquesta pel·lícula, l’hem vist masses vegades repetida, i després tenim una abstenció galopant, ens diuen tan ells com les enquestes que ells fan fer, que la gent estem desmotivats, no fotem, que esperen que fem? o sigui hem de veure que se’ns pixen a la boca i a sobre que volen? que entonem càntics joiosos? que pèrfids que són.

Per veure fins on arriba la seva cara dura, la seva pocavergonya, jo sempre deia que tindríem que abstenir-nos a veure fins on estaven disposats a continuar rient-se de nosaltres amb un nombre de vots cada vegada més minvant, ara mateix no tenen cap tipus d’objecció en formar govern i cobrar, encara que l’abstenció sigui superior al 40%, això si, ens diuen que estem cremats, desmotivats … arribats aquí demano, i si aquest 60% restant votem en blanc? ens continuaran “trolejant”? 40% abstenció + 60% vots en blanc, i apa a pastar fang. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

No sempre s’està encertat

Ja se que em fotre en un jardí ple d’espines, però en ocasions tots tindríem que valorar si les justificacions dels nostres actes son encertades o no.

Aquests darrers dies, no, siguem realistes, fa molt de temps, mesos, fins i tot anys, que el col·lectiu de la docència reclama millores, diverses reclamacions que fan un farcell força embolicat i complicat, ratis d’alumnes, colònies, suport insuficient per l’escola inclusiva i salaris, segur que em deixo quelcom al tinter, però no afecta a la legitimació de les reclamacions manifestades, al contrari si hi afegim més reivindicacions més dret a protestar.

Tinc amics docents, no els vull pas menystenir ni que s’enfadin, ells ja saben com penso, i es que sense cultura els ciutadans estem perduts, per això m’agradaria defensar-los també fent dues reflexions critiques; primera, vaig llegir fa uns dies en algun mitja de comunicació que algun representant sindical presumptament havia manifestat que cobrava més un mosso en practiques que un mestre, no se si es cert o no, es indiferent, perquè posats a comparar també podrien fer la comparativa amb algun professional dels que cobren el salari mínim, que son molts, i crec que tots mereixent el mateix respecte que els docents, per la qual cosa no feu comparatives, no toca.

La segona reflexió es referent al que llegia avui a la premsa, i es que els representants dels docents en aquesta consulta heu fet com els polítics que critiqueu, i això no pot ser, no caigueu en aquesta trampa, i es manipular les dades. A veure s’ha dit que un xic més de la meitat del professorat ha votat per tombar el preacord amb el govern; fem números, es diu que el cens es d‘uns 100.000 professors, hi van votar un 61%, primera dada l’abstenció va ser de quasi un 40%, similar a les convocatòries electorals en política, tornem a les dades que ara ens interessen, això vol dir que van votar uns 61.000 professors aproximadament, i dels votants el 65% van votar per tombar el preacord, o sigui uns 39.500 docents. I això ens porta veure que més de 60.000 professors no van votar, passotisme, frustració, demostració de que …?

Defensaré sempre als mestres, nomes els hi diré que tinguin raonaments de pes per a les seves reivindicacions, criticaré sempre als polítics, soc dels que opino que tard o d’hora ens fallaran i vull pensar que es per ineficiència i tossuderia, i tot i que els esdeveniments que succeeixen fa anys políticament parlant, ens puguin fer desviar el pensament i la suspicàcia cap a raonaments confusos i malintencionats, cal que tots plegats ens deixem de fer volar coloms, i assumim que es feina i responsabilitat de tots plegats el fet de que la primera cosa que ens hauria de preocupar, que es la formació dels nostres fills i nets, també sigui una de les més qüestionades per tots plegats, professors, govern i famílies. Imatge creada amb ChatGPT.