Endeutar-nos per consumir, que trist

Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.

Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.

Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.

Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.

Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.

Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.

El vot útil

Això es el que aquesta setmana deia el president dels populars, i no ens enganyem es el que diuen tots els polítics quan volen o veuen properes unes eleccions i no tenen del tot clar les seves possibilitats en clau positiva. Però quan parlen del vot útil el que volen dir es que els votem a ells i nomes a ells o majoritàriament a ells, que son els únics salvavides que trobarem els vassalls, a més ho va dir clarament “nomes hi ha un camí perquè governi el PP, i es votar al PP” dixit. A més son conscients de que per governar necessitaran els vots de Vox, però diuen que veuen clares les negociacions entre ambdós partits, per no donar a les ales esquerres.

Ara tenen en portes les eleccions a les comunitats d’Extremadura, Castella i Lleó i Andalusia, sense oblidar que les de Valencia estan en un fil tan prim que també poden caure en un tres i no res. Cal valorar que tot i que públicament els populars festegen als altres, perquè serà, sembla ser que amb la boca petita diuen estar tips de les exigències de l’anomenada extrema dreta.

Sovint em pregunto perquè aguantem a tota aquesta colla de “profiteurs” que nomes s’aprofiten de la ciutadania, i no em refereixo nomes a aquests dos partits, en refereixo a la majoria de partits; parlen de la nostra desconfiança, de la nostra desafecció envers la política i els polítics, però ells que son els que la provoquen, no hi posen cap esforç per millora-ho, no tenen ganes de que ens comprometem amb la política, perquè si ho fem els fotrem fora, no podem continuar sent menyspreats per un col·lectiu que no ha demostrat mai la seva capacitat per gestionar correctament, al contrari, penso que s’esforcen perquè “la utilitat assenyada i transformadora” que reivindiquen, sigui nomes un conjunt de paraules boniques buscades al diccionari “de quedar be”, però sense contingut, sense recorregut i sense més pretensions ni objectius que pronunciar-les perquè sonen be, semblen altisonants i sembla que tot plegat sigui “la xocolata del lloro”, però sincerament darrera tots aquests politiquets de joguina hi ha una realitat, i es que tots plegats fan que el poble acabem anant «amb una sabata i una espardenya» i acabem «plorant com una Magdalena» pels pecats que cometen ells, sigui per haver-la pifiat o sigui fets consumats amb mal intenció.

El més trist es que quan parlen d’eleccions massa sovint no ho fan presentant solucions pels problemes reals de la gent, siguin per incendis, per aiguats, o per proves mediques mal gestionades, i això es vàlid per a qualsevol racó del país, ho fan per vèncer als contrincants, o fan per vèncer als electes de una gran part d’espanyols que no combreguen amb les dretes, però no ens enganyem molts, molts espanyols no combreguen ni amb les dretes ni amb les esquerres i per això es queden a casa i no voten, diuen que mal fet, si, però també es el que a ells, als polítiques de joguina els hi va be, ja els hi va be que ens atipem dels polítics, ens avorrim de la política que fan, ens atordim amb una creixent desconfiança que lògicament ens porta a una desafecció que ens fa desconnectar, i es aleshores quan aprofiten per fer allò que sovint no es el que necessita el poble, però que si que va be per a determinats col·lectius, sectors o nínxols de negoci i de poder que son els que acostumen a recolzar-los.

Els hi son igual les manifestacions, les reivindicacions, les protestes de treballadors i usuaris, el deteriorament de la gestió es real i es important, però ells no tenen remordiments, es poden acusar mútuament de fets presumptament delictius, mentre s’obliden de fer un examen de consciencia, que a una persona tal com Deu mana li trauria la son, de tot allò que han fet i dels actes pels que han estat sentenciats al llarg dels darrers cinquanta anys, i que nomes de pensar-hi “em posa la pell de gallina”. Imatge pròpia generada amb un prompt de Gemini per IA de Canva.

Enterren les víctimes de la Dana amb braus

Després de tot el que esta passant arreu de l’estat espanyol, es una befa immensa que per exemple la televisió valenciana A Punt, en el context actual i desenvolupant-se una intensa manifestació criticant al govern de la comunitat per la gestió de la Dana i per les qüestionables accions o inaccions dels responsables polítics, el diumenge va fer mutis total en referencia a aquest borrombori, a aquest clam que va fer la ciutadania, i va passar per la pantalla curses de braus, i segons les noticies d’altres mitjans algunes de les curses eren de anys enrere, penós, deplorable, lamentable i sobretot dolorós.

Però aquesta de la comunitat valenciana, que es com volen que s’anomeni, ho podeu llegir a l’article titulat “treballadors d’À Punt critiquen l’emissió d’una corrida de braus en lloc de la manifestació a València pel fet del darrer aniversari de la DANA” de la Sexta, no es l’única virtut dels populars del país, no i ara, fa pocs dies un altra titular “més temps a Morante que als cribratges: la polèmica després de la dimissió del Consell Professional de Canal Sur” en aquesta ocasió de Granada Digital, en el que es “denuncia que Canal Sur va dedicat més del triple de temps a la comiat del torero sevillà, que a les protestes de les dones pels errors del SAS en els cribratges del càncer de mama”.

Mireu, es indiferent on passi això, es indiferent quins personatges son els culpables, al cap i a la fi suposo que en les ocasions en el que hi hagi pogut haver ciutadans morts, podria haver-hi una clara possibilitat de presumptes homicidis involuntaris, no? i això esta castigat, no? doncs senyors i senyores que heu de defensar a la ciutadania, poseu-vos a treballar, ja porteu una any de retard, i el poble, els veïns, els ciutadans ja estem farts de que tots plegats us en foteu de nosaltres.

No acostumo a combregar amb els polítics, soc del que creuen que tard o d’hora ens fallaran, tard o d’hora ens decebran, ho dic com a generalitat, se que hi ha bones persones, hi ha gent de bon cor, però també se que sovint son eclipsats pels barruts, pels pocavergonyes, que a l’hora de fer barrabassades, a l’hora de demostrar la seva ineficàcia i la seva ineptitud acostumen a ser més talentosos.

La gent hem de dir prou, la gent hem de buscar formules legals per extirpar aquests gèrmens cancerígens que omplen els nostres plenaris, que omplen els nostres organismes públics, encara que al llarg dels anys ells mateixos ja han procurat deixar-ho tot ben lligat per tal de que no puguin perdre els seus privilegis, i no em diguin que no, perquè si després del que va passar ara fa un any a Valencia, o el que ha passat més recentment a Andalusia, i sense anar més lluny això de la Dgaia al nostre petit país, que hem d’esperar els ciutadans? hem de continuar sent el sac dels cops dels descarats, galtes i malànimes que deixem proliferar tan fàcilment. Posem-nos les piles, exigim responsabilitats, exigim exemplaritat als dirigents poca soltes. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

La supèrbia els fa ser patètics, grotescos i perjudicials

Llegiu, llegiu la premsa que vulgueu, trobareu mil i una animalades que diuen els polítics, si aquells que ens diuen que treballaran pel be de la societat, per millorar-la, els que diuen que treballaran per a tots els ciutadans, no nomes pels amiguets i pels seus votants.

De les darreres ocurrències, ja n’ha parlat tothom, però es que no puc evitar-ho, crec profundament que quan surten a xerrar, una de les seves premisses es provocar-nos a veure fins on som capaços d’aguantar-los, si aguantem perquè s’han de preocupar si veuen que anem empassant-nos totes les seves verduleries, i si no aguantem i els engeguem a pastar fang el mateix, perquè s’han de preocupar si els deixem dir i fer el que volen.

Un dels darrers “el govern andalús admet que possiblement més de 2.000 dones han patit retards en els diagnòstics del càncer de mama” el més greu es que “el govern autonòmic ja coneixia aquests retards des de principis de 2024 i no els va corregir” encara que no son els únics, n’hi ha més, a casa nostra mateix fa ben poc també, algú es va lluir dient “que la Junta d’Andalusia subvenciona el gimnàs i la mascota amb diners dels catalans” tot i que amb posterioritat sembla que ha rectificat una miqueta verbalitzant que “les seves queixes al voltant del finançament autonòmic no van contra Andalusia, sinó contra l’Estat central, per tenir un sistema de finançament deficient i perjudicial per a Catalunya».

Crec fermament que si comencéssim a revisar totes les despeses de casa nostra, en trobaríem més d’una que seria de difícil justificació, i si no mirem amb seny de bestia vella, com es gasten el diners aquí, que coi es subvenciona aquí, abans de qüestionar el tipus de subvencions que fan els d’una mica més enllà. El que ens ha d’importar no es com es gasten els diners els andalusos, el que ens ha d’importar es si aquí rebem els que ens pertoquen.

Però no m’he oblidat dels barbarismes que diuen els electes d’aquest país, un altre cas també recent, no es que tots siguin recents, es que n’hi ha molts per escollir, es el de l’alcalde de Madrid, que tot i que ara ha matisat i admet que el síndrome “post avortament no està reconegut per la ciència” inicialment recolzava la proposta de que totes les dones que demanessin avortar, havien de rebre obligatòriament, de paraula i per escrit, informació sobre el trauma d’avortar i les seves nefastes conseqüències.

I no voldria deixar-la al tinter, la presidenta madrilenya, que cada dia ens sorprèn més amb les seves manifestacions, no se si són fruit del seu pensament o algu li escriu els guions, però no deixa a ningú indiferent, suposo que te forces seguidors, els resultats electorals així ho avalen, però estic convençut que també te forces detractors, no se si cada dia més o no; i que ha fet? burlar-se de l’anomenada “flotilla” que ha anat a Gaza, tot dient per exemple« que no se pas a que be aquesta referencia, en diu que “si Israel tingués ganes de fer mal, deixaria la Colau a Gaza com a alcaldessa” o també tot anomenant-los «l’assemblea de la facultat flotant

La majoria dels qui opinen envers aquestes qüestions, acostumen a dir dels protagonistes que no saben el que diuen, que pixen fora de test, que son uns incultes que no saben el que fan, però no, no ens enganyem, si el que he trobat a Wikipedia es cert, una es llicenciada en periodisme i te un màster en comunicació política, l’altre es advocat de l’estat, una altra va cursar estudis d’alguna branca de sanitat, si que n’hi ha algun que tot i començar més d’una carrera es diu que no en va acabar cap, encara que si que va fer cursos amb tit ulitis pròpia de les escoles que els impartien.

El que més ens ha de preocupar es el fet de que possiblement si que saben el que fan i si que saben el que diuen, i això es el més nefast per a la ciutadania, em refereixo a que si assumim que els politiquets de joguina, encara que deixaré d’anomenar-los així per referir-me a ells com a dirigents més enllà de qualsevol qualificació humana, són conscients dels seus actes significaria que el benestar social no es pas el que més els importa, i si no en són conscients els hem de fer veure quines mancances tenen, si es que son receptius i les volen veure; sigui quina sigui la opinió final, aquest tipus de dirigents no mereixen dirigir el nostre periple i a més correm el risc de que el nostre itinerari, el nostre trajecte per aquest món, acabi convertint-se en un calvari, un autèntic martiri, un suplici que alguns el propicien però no el pateixen. Imatge de Nowaja d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.