Categoria: Sanitat

Publicat a

Converses amb la IA – 4 – El futur de les pensions a Espanya

Ara que esta de moda, es un dir, es patètic que els polítics utilitzin les pensions per fer-se el fatxenda front els polítics contrincants, i després tot un seguit d’anomenats periodistes, uns si que ho son altres son pseudo-periodistes, els hi fan de claca com si el que diuen o com es mouen fos excepcional, li he demanat a la IA del ChatGPT que em doni la seva opinió de com s’han de plantejar les pensions a Espanya de cara al futur, perque tinguin recorregut sense perjudicar als pensionistes, amb una visió social i no nomes econòmica i comercial, i la seva resposta ha estat prou extensa, massa per publicar-la sencera, per això li he demanat un resum, i aquest es el resultat: LES PENSIONS A ESPANYA, UN REPTE ECONÒMIC, PERÒ SOBRETOT SOCIAL.

Com podem garantir que les pensions tinguin futur sense perjudicar els pensionistes actuals ni condemnar les generacions futures a la precarietat?

El debat sobre les pensions no hauria de centrar-se únicament en quant costen, sinó també en quin model de societat volem construir. Les pensions no són simplement una despesa pública: són una qüestió de dignitat, justícia social i solidaritat entre generacions.

És evident que Espanya afronta un repte demogràfic important: l’envelliment de la població, l’augment de l’esperança de vida i la jubilació de generacions nombroses obliguen a planificar el futur. Però això no significa que les retallades siguin l’única solució possible.

Cal abordar el problema des d’una perspectiva global, amb responsabilitat econòmica i sensibilitat social.

1. Garantir unes pensions dignes

Les persones que han treballat i contribuït durant anys mereixen una vellesa digna. Cal protegir especialment les pensions més baixes i preservar-ne el poder adquisitiu davant l’augment del cost de la vida. Ningú hauria de veure’s obligat a escollir entre pagar l’habitatge, comprar aliments o adquirir els medicaments que necessita.

2. Repartir millor l’esforç del finançament

El futur de les pensions no pot dependre exclusivament de les cotitzacions dels treballadors. Cal combinar-les amb uns pressupostos públics responsables, una fiscalitat justa, la lluita contra el frau i una contribució equilibrada de les diferents fonts de renda.

No es tracta d’apujar impostos indiscriminadament, sinó d’analitzar qui pot contribuir, com es distribueix l’esforç i quins recursos necessita realment el sistema.

3. Crear ocupació de qualitat i millorar els salari

Una economia basada en salaris baixos, precarietat i temporalitat té dificultats per sostenir pensions dignes. Necessitem més ocupació estable, formació, productivitat i activitats econòmiques que generin valor afegit.

També cal facilitar la incorporació laboral dels joves, combatre les desigualtats i integrar adequadament les persones immigrades al mercat de treball. Més ocupació de qualitat significa més cotitzacions i més capacitat de finançar els serveis públics.

4. Evitar el conflicte entre generacions

No podem plantejar el futur com una batalla entre pensionistes i joves. Les persones grans necessiten seguretat econòmica, però els joves també necessiten salaris dignes, habitatge assequible i la confiança que podran jubilar-se en condicions dignes.

Cal reconèixer, a més, les persones que han dedicat part de la seva vida a cuidar familiars, sovint sense remuneració i amb conseqüències negatives sobre les seves futures pensions.

5. Flexibilitzar la jubilació amb criteris de justícia

No tothom arriba a la jubilació amb la mateixa salut ni després de les mateixes condicions laborals. Les mesures per prolongar voluntàriament la vida laboral poden tenir sentit, però no s’hauria d’obligar tothom a treballar més anys sense tenir en compte les feines físicament exigents, les carreres laborals llargues i les situacions de salut.

6. Entendre les pensions com una part d’una política social més àmplia

La dignitat de les persones grans també depèn de l’accés a l’habitatge, la sanitat, les cures i els serveis públics. Aquests serveis han de complementar una pensió suficient, no substituir-la ni justificar-ne la insuficiència.

7. Un pacte de pensions amb visió de futur

Necessitem un acord estable, amb projeccions econòmiques transparents, revisió periòdica dels resultats i compromisos que vagin més enllà dels interessos electorals immediats.

Cal explicar amb honestedat quant costarà el sistema, d’on sortiran els recursos i com es repartiran els esforços. Però també cal mesurar les conseqüències socials de cada decisió: pobresa, desigualtat i qualitat de vida.

EN DEFINITIVA:

La sostenibilitat de les pensions no és només una qüestió de números. És una decisió sobre com repartim la riquesa que generem i quin grau de protecció volem garantir a les persones al llarg de la seva vida.

No podem prometre pensions sense explicar com es finançaran, però tampoc podem acceptar que les retallades siguin l’única resposta sense estudiar totes les alternatives.

Una societat avançada no es mesura únicament pel que produeix, sinó també per com tracta les persones grans, com protegeix les més vulnerables i quines oportunitats ofereix als joves.

Les pensions no són un obstacle per al progrés econòmic. Formen part del progrés social que dona sentit a l’economia.

Imatge i text generats amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Converses amb la IA – 3 – Situació de les residències per a gent gran al Bages

La situació residencial de la gent gran al Bages es pot considerar acceptable en estructura, però insuficient davant les necessitats actuals i, sobretot, les futures. El problema no és només el nombre de places disponibles, sinó si el conjunt del sistema està preparat per atendre persones que arriben a la residència amb més edat, més dependència i problemes de salut més complexos.

Actualment, el Bages disposa d’una xarxa de residències, centres de dia i altres serveis, però existeix un dèficit important de places públiques. Segons el Consell Comarcal, la cobertura residencial global és d’aproximadament 5,6 places per cada 100 persones de més de 65 anys, i només una part reduïda de les places són públiques. Això fa que l’accés depengui sovint de la situació econòmica de les famílies i que les persones amb dependència puguin haver d’esperar molt temps per accedir a una plaça pública o concertada.

Un altre problema són les llistes d’espera, que poden arribar a ser d’un o dos anys, especialment per a determinats serveis. Això és especialment preocupant perquè moltes persones no entren a una residència quan encara tenen una dependència moderada, sinó quan la situació familiar o sanitària ja no permet continuar a casa.

També cal tenir en compte que la necessitat residencial està canviant. En els pròxims anys és previsible que augmenti el nombre de persones molt grans, amb dependències més elevades, demències, pluripatologies i necessitats d’atenció continuada. Per tant, construir més places, per si sol, no solucionarà el problema.

El Bages necessita avançar cap a un sistema continu d’atenció a la vellesa: facilitar que les persones puguin continuar vivint a casa quan sigui possible, reforçar l’atenció domiciliària, la teleassistència i els centres de dia, disposar d’habitatges adaptats i, quan sigui necessari, oferir residències amb suficient personal i especialització.

També és important millorar la coordinació entre serveis socials i sanitaris, especialment en els casos de demència, problemes de salut mental o grans dependències. El mateix Pla d’Envelliment Actiu del Bages 2024-2027 identifica aquestes mancances i planteja reforçar recursos, transport, professionals i coordinació.

En resum: el Bages disposa d’una base residencial important, però no sembla prou preparat per absorbir l’augment de demanda que comportarà l’envelliment de la població. El principal repte no és simplement tenir més residències, sinó aconseguir més places públiques, menys espera, més especialització i un sistema de cures que permeti passar de l’atenció domiciliària a la residencial segons les necessitats de cada persona. La conversa s’ha generat amb IA de Chat GPT i la imatge amb IA de Gemini.

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

La calor mortal

Llegia ahir a el Periódico un article que Pau Lizana Manuel titula “El 50% de les residències de BCN no tenen aire a les habitacions” em va fer aturar a llegir-lo i aquest mati no he pogut estar-me d’escriure; no se si es per l’edat de que tinc o que, al cap i a la fi la pregunta es a quina edat la gent es veu “acompanyada” a anar a una residencia? I per quins motius? encara que això seria tema per a un altre escrit.

Anem al que avui m’ha engrescat, ressaltats com “la normativa actual no obliga a instal·lar climatització a tots els espais, només a mantenir una temperatura ambient inferior a 27 °C” o també un altre que si l’analitzem fa mal “les residencies concentren els usuaris a les zones comunes on sí que hi ha aire condicionat” i el que ja ha vençut la meva fortalesa anímica es “la mortalitat de la gent gran en episodis de calor extrema és més alta en residencies que no pas en domicilis”.

No es tracta d’acusar de res als gestors de les residencies, fan el que poden, encara que amb la ma al cor, tinc que dir que tot es millorable. Parlem de nits tòrrides, possibilitats de deshidratació, problemes estructurals per poder climatitzar correctament els interiors de les residencies, podem parlar del que vulgueu, pero hi ha una dada que entre tots hem d’exigir capgirar, i es segons l’autor, el nombre de residencies, en aquest cas parla de Barcelona, que nomes tenen aire condicionat a les zones comunes, es a dir als menjadors i sales de descans, pero no a les habitacions.

A part de les dificultats per climatitzar tots els espais de les residencies, cal remarcar que les residencies inscrites abans del 2015 no estan subjectes a la normativa que obliga a no superar els 27º de temperatura ambient, pero això es en el conjunt de l’establiment, no en cada una de les habitacions o espais destinats als usuaris, que som nosaltres mateixos o els nostres pares, que esperem a reaccionar?

No se quina relació te la calor amb les morts de gent gran, no soc metge, no se si les dades de que presumptament moren més a les residencies que a les llars particulars son esbiaixades o no, no soc gestor de residencies ni polític, encara que sovint tinc unes ganes boges de trobar la formula legal per poder controlar i fiscalitzar-los a tots dos, al polític que fa normes per a les residencies i als directius de les empreses que les gestionen, no oblidem que els primers han de vetllar per la seguretat i el benestar de les persones i els segons ho fan pels resultats de les seves respectives empreses, que per cert els seus honoraris no son pas assequibles per a tothom, i valorar aquests preus també es tema per un altre escrit.

Curiosament a la mateixa pagina hi havia un article de l’Olga Ruiz que titula “caducats per a la vida” on es demana “¿quantes de les ultimes 52 nits tòrrides que s’han registrat aquest any a Barcelona heu suportat sense aire condicionat?” i la seva resposta es clara i directa, diu: “jo cap, aleshores perquè ens sembla assumible que persones d’edat avançada, moltes amb una salut debilitada, passin aquestes nits en una residencia sense aire condicionat a les seves habitacions?” recordeu allò del que no vulguis per tu, no vulguis per ningú? com ho apliquem als avis?

Els polítics massa sovint ens fallen, els directius dels serveis privatitzats vetllen pel seu negoci, i qui vetlla per nosaltres? residencies, ensenyament, sanitat … tenim molt on escollir que s’ha de millorar. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

La vida continua

M’agrada posar-me davant un full o una pagina en blanc, m’agrada i em neguiteja, m’agrada perquè pots deixar-te anar i escriure tot allò que t’agrada, tot allò que et fa feliç, i em neguiteja perquè escriure o reviure segons que, pot angoixar-te o fins i tot et pot fer plorar.

Feia una ullada als articles que he escrit i publicat en el meu blog fins ara, quasi 500, si, sembla que fos ahir, pero aquí hi ha part de la meva vida, part dels meus pensaments, tot va començar amb un petit escrit per a una amiga de la família, allà per l’any … be, fa quasi vint anys.

Al llarg d’aquests anys he escrit de tot, política, sanitat, ensenyament, jovent, avis, consum, corrupció … fins i tot algunes vivències personals, com per exemple l’època dels atracaments que finalment en total van ser quatre capítols, o parlar també dels sentiments i les sensacions que ens produeixen en primera persona determinades malalties com per exemple “un got d’aigua fresca” que no se quants capítols escriure, perquè encara no s’ha acabat.

Us diré un petit secret, en realitat es una anècdota, corria l’any 2003 i vaig tenir un ensurt que va acabar amb un diagnòstic d’insuficiència cardíaca, de la que encara em fan controls periòdics, de moment aguantem, visites i proves mediques, cateterismes, estudi electrofisiologic amb ablació, una mica de tot, el secret anunciat, l’anècdota, be més que una anècdota es allò que no s’ha de fer mai, ni amb l’amiga IA, vaig sortir de l’hospital i li vaig demanar informació al google, no hi havia IA, i el resum va ser que amb aquell tipus de dolència i aquells símptomes, tres quartes parts dels malats no superaven els cinc anys, ufff. Vaig tancar l’ordinador i em vaig deixar guiar pels cardiòlegs de l’època.

Aquests darrers dies he tingut diverses probes, a les oncològiques, colon, tiroides, pròstata, s’hi han afegit les cardiològiques, hem fet TAC, Holter, RM, Ecos, electros, ecografies de diferents òrgans, tot un seguit de proves amb la finalitat de trobar una mica de tranquil·litat, ni que sigui temporal. Val a dir que la insuficiència cardíaca de fa més de vint anys, ha fet la seva aportació a l’actualitat per no fer de moment, després de les darreres intervencions quirúrgiques, cap tipus de tractament oncològic. Es el que hi ha, i en aquesta ocasió no ho vaig buscar a la IA, senzillament n’he parlat amb els corresponents especialistes humans, i segons veiem prenem les decisions que considerem més adients en cada moment.

La vida segueix el seu curs, hi siguem nosaltres o no, aquest darrer any i mig he après i em repeteixo que el futur es el present i que el demà es avui. De tan en tan m’agrada llegir i publicar algunes de les dites que surten en un calendari que tenim a casa, la d’aquest cap de setmana diu “és el teu camí, i només teu, d’altres el poden recórrer amb tu, pero ningú el pot recórrer per tu”, i aquí es on cal ser molt estricte amb un mateix, hem de decidir quin camí volem fer, pero sense deixar de mirar els condicionants aliens que ens envolten i poden influir en les nostres decisions.

Dibuixem el camí que ens portarà cap al futur, pero siguem intel·ligents i capaços de no deixar-nos influir nomes pel consumisme eixelebrat amb el que ens ataquen contínuament, l’oci, la gresca i la competitivitat són una part de la nostra vida pero no necessàriament la més important, de tan en tan hem de definir i reescriure la direcció cap on volem que flueixi el corriol de la nostra vida. La vida continua, no deixem que continuï sense nosaltres. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Perquè deixem que ens continuïn trolejan

Ja se que això de “trolejar” no deixa de ser una varietat d’anglicisme més dels que sempre m’agradaria fugir, però en determinades ocasions per la utilització que socialment n’estem fent, es un recurs que d’entrada ja deixa intuir per on anirà el contingut d’això que estic escrivint. Si, perquè quan llegim la definició de “trolejar” a les xarxes actuals, ens diu que es tracta de buscar polèmica mitjançant la comunicació de continguts provocatius o controvertits, sovint via les xarxes socials.

Tot i venir de l’anglès (troll) el que no sabia es que es una forma presa amb sentit metafòric del verb de pesca to troll (en català, pescar amb curricà)  que consisteix a pescar arrossegant un esquer des d’una embarcació en moviment; d’aquesta manera, es compara la publicació d’un contingut polèmic a la xarxa per a provocar els participants amb el llançament d’un esquer a mar.

Amb tota aquesta retòrica ni soc un setciències ni estic carregat de punyetes, ni estic tocat del bolet, però quasi, si, quan escolto o llegeixo la tabarra, el parloteig, la xerrameca de la classe política d’aquest país, es que em cauen a terra, no se si van estudiar poc o molt, no se si van treure’s un títol amb esforç o a la “tómbola”, però de parleria en tenen molta i de barra també.

Parlen de corrupció aliena com si ells no n’estesin esquitxats, parlen de com poden torpedinar l’estat del benestar convertint-lo en estat del malestar sense cap escrúpol ni mirament pels ciutadans, parlen de tombar tot allò que pugui ajudar a la gent a viure una mica menys malament, parlen sense tornar-se vermells de continuar fent créixer els beneficis derivats de la comercialització de  totes les necessitats bàsiques de les persones, parlem d’ensenyament, de sanitat, d’habitatge o d’energia …

No es que els d’ara ho facin millor o pitjor que els d’abans, be, en realitat no ho se, es igual la qüestió es “fer saltar la banca” o sigui la qüestió es a veure qui pot guanyar per manar, pactant amb qui faci falta, encara que el més trist de tot plegat es que això te un preu, i es el d’acabar esgotant la paciència i la butxaca del sofert ciutadà.

Els politiquets de joguina, que ja s’han convertit en un element distorsionador tan o més perillós que la IA, xerren molt, aixequen la veu i s’insulten contínuament, però no solucionen cap dels nostres problemes, estem farts d’aquesta pel·lícula, l’hem vist masses vegades repetida, i després tenim una abstenció galopant, ens diuen tan ells com les enquestes que ells fan fer, que la gent estem desmotivats, no fotem, que esperen que fem? o sigui hem de veure que se’ns pixen a la boca i a sobre que volen? que entonem càntics joiosos? que pèrfids que són.

Per veure fins on arriba la seva cara dura, la seva pocavergonya, jo sempre deia que tindríem que abstenir-nos a veure fins on estaven disposats a continuar rient-se de nosaltres amb un nombre de vots cada vegada més minvant, ara mateix no tenen cap tipus d’objecció en formar govern i cobrar, encara que l’abstenció sigui superior al 40%, això si, ens diuen que estem cremats, desmotivats … arribats aquí demano, i si aquest 60% restant votem en blanc? ens continuaran “trolejant”? 40% abstenció + 60% vots en blanc, i apa a pastar fang. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

L’atenció als pacients crònics

L’inici de les meves reflexions sempre acostuma a ser el mateix, pagina blanca a l’ordinador i fent un repàs mental de les possibles motivacions que em poden portar a escriure i compartir en quatre ratlles, qui diu quatre diu vint, aquells pensaments, aquells dubtes, aquells emprenyaments amb el món que m’envolta, i acabo fent immersions a les pagines de la premsa que, de forma més genèrica, estan plenes de titulars que ens fan emprenyar de valent, o ens obren els ulls, o l’anima, a voler creure que tot plegat pot ser millor.

Fa un temps que tan en primera persona com en l’entorn més proper, tant familiar com d’amics, hem viscut situacions mediques complexes, i que sovint et fan pensar en allò que surt a determinades entrevistes de si tothom te el que es mereix, o de que hi ha després d’aquesta vida, i la veritat es que les respostes poden ser de tots colors, encara que la realitat massa sovint ens tenyeix amb grisos una vida que sempre havíem somiat en colors, blau, verd, rosa … tot i que algun color com per exemple el vermell esta associat a dos estats anímics oposats, per un costat es senyal d’errors o perill, pero per l’altra s’associa a l’amor i el desig, encara que precisament el desig també pot acabar sent un perill.

Avui llegia a la premsa que l’Hospital Vall d’Hebron vol canviar l’atenció als pacients crònics tot reduint un terç les visites a urgències, com? es tracta de coordinar l’atenció primària, la intermèdia i l’hospitalària i treballar per fer un millor seguiment d’aquests pacients i anticipar-se a una possible descompensació d’alguna de les seves patologies.

M’agradaria pensar que pot ser així, no se, tinc dubtes, voldria fer confiança als gestors que han de guiar-nos a tots plegats, pacients i professionals, a un servei assistencial i sanitari universal i de qualitat, que ja teníem però que amb les mil i una excuses que ens han donat, l’hem anat perdent de mica en mica.

Ara al meu poble, tenim CAP nou, o el nom amb que el vulguin conèixer, EBA, CSIR, de fet el nom es els menys important, tenim edifici nou, una part nova i una altra renovada, quedarà bonic, el que no tinc clar es si tindrem suficients professionals a dintre, i tot aquest reguitzell de promeses i bones intencions quedarà nomes en això, promeses, que massa sovint estem acostumats a que siguin promeses incomplertes.

Desitjo que les autoritats sanitàries no ens fallin i que les promeses es converteixin en realitat, que l’atenció a tots els pacients, incloent-hi també els crònics, estigui garantida amb els suficients recursos humans i financers, tot i que en els darrers temps sembla tot el contrari. Soc dels que de tan en tan fan arribar queixes al sistema, i m’emprenya rebre respostes de l’estil de que estan treballant per redistribuir els recursos per millorar l’atenció a les persones.

De professionals n’hi ha i de bons, de recursos també n’hi ha, aleshores que es el que coixeja perquè els ciutadans palpem que els serveis se’n ressenten? sovint em toca anar a veure a infermeres i metgesses, al CAP hi ha menys afluència de pacients que abans, però la situació al CUAP o a urgències hospitalàries es totalment oposada, cues de persones, hores d’espera … el que deia, desitjo que aquest programa de l’Hospital Vall d’Hebron funcioni, i que sigui exportable a la resta del nostre petit país, els professionals i els pacients ens ho mereixem. Imatge creada amb ChatGPT. Montpeità 1782.

Publicat a

Dret a morir, dret a matar

Per una banda tenim una noia jove, vint-i-cinc anys, que fa temps, massa temps, que lluita per tenir una mort digna amb l’eutanàsia, paraula maleïda per determinats sectors de la societat. Entenc que no tothom comparteixi aquesta visió de la vida, el que no entenc es que hi hagi algú que es cregui amb el dret de negar aquesta opció a qui lliurament la escollit motivada per la seva situació medica.

Entenc, i encara més ara després de les meves experiències personals, que aquesta noia hagi pres aquesta decisió, em costa més d’entendre al pare que en principi la premsa no diu que tingui cap problema físic ni mèdic, que tot i que no li agradi, sigui capaç d’anar judicialment contra la filla, contra una persona sobre la que no te cap potestat, a lo millor es pensa que es de la seva propietat.

Una noia que al llarg de la seva curta vida ha patit, segons explica en una entrevista, manca d’empatia per part dels mes propers, intents de suïcidi, violacions i actualment paraplègica.

I el que ja no encaixa es que una diguem-ne associació totalment aliena i a la que la noia no ha demanat pas ajuda, es fiqui per entremig nomes perquè li serveix de cavall de batalla per la seva particular creuada contra una societat més igualitària, no gaire perquè podria ser millor. I això ha significat afegir més anys de patiment a la noia, que es el temps que ha trigat en recórrer el viacrucis judicial que ha propiciat aquesta associació.

Primer s’ha de passar els filtres establerts legalment, després del dictamen favorable del CGAC (Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya), ha tingut que passar per un Jutjat d’Instrucció, després pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tot seguit pel Tribunal Suprem, a continuació el Tribunal Constitucional i per acabar el Tribunal Europeu dels Drets Humans. I a això el pare i l’associació n’hi diuen estimar? Com els hi hem de fer entendre que “estimar, vol dir també deixar marxar”?

I després ens trobem que el mateix tipus de gent recolza les massacres que s’estan duent a terme arreu de diversos territoris del món. Que una persona demani la eutanàsia es un “pecat” però en canvi “assassinar” milers de persones amb l’excusa d’alliberar-los d’uns mandataris dèspotes i presumptament criminals que en ocasions inicialment van estar recolzats pels mateixos que ara els volen fora, es ser bon cristià, com deia no fa gaire una política nacional referint-se als descobridors “vam arribar els de la Creu i vam posar un nou ordre i, sobretot, una manera d’entendre que la vida és sagrada, calia civilitzar-los” … joer.

Estem en una societat que nega el dret a morir dignament a una persona quan ho demana ella mateixa, però paral·lelament veu amb bons ulls el dret a matar als que els hi fan nosa, nomes perquè els quatre de sempre puguin fer negoci. No ens enganyem darrera aquestes guerres no hi ha la voluntat de salvar a ningú, nomes hi ha la voluntat de controlar el negoci que sorgeix amb i d’aquestes animalades. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Ens hem begut l’enteniment

Individualment no en parlo perquè hi ha de tot, però com a societat crec que si, seguim opinions, seguim modes o tendències com es diu ara, que en moltes ocasions no tenen cap ni peus, no tenen cap sentit, no tenen cap benefici ni social ni anímic, nomes per engrandir un ego falsejat amb demostracions de poder adquisitiu, que ni es cert ni condueix a res.

Suposo que penseu, si es que algú ho llegeix, que diu aquest paio ara, de que va? ja se que tan el títol com l’inici pot fer pensar que m’he begut l’enteniment, es possible, en altres ocasions també pot passar, però quan llegeixo determinades noticies i més quan parlen dels joves se’m creuen el cables, em costa entendre i acceptar que com a societat puguem ser tan il·lusos, tan previsibles, tan manipulables com per acceptar que els nostres joves no vegin cap futur mínimament engrescador.

No cal que continueu llegint-me, però si que m’agradaria que lleixiu l’article de l’Eva Millet “M’ensenyava els talls i em deia: mira el que faig per culpa teva” a la Vanguardia. No trobo adjectiu per a qualificar el punt on ens trobem perquè passi això, les dades del 2025 ens diuen que més d’una tercera part del jovent s’autolesiona, es greu, molt greu.

Una noia deia que “no recorda per què va començar a autolesionar-se” o com diu una psicòloga clínica, hi ha “nois i noies a qui els sembla més suportable el dolor físic que l’emocional” i fa un afegitó esgarrifador “treballo a la unitat especialitzada en trauma i et diria que el 60%-70% dels adolescents que atenc s’autolesionen o s’han autolesionat”.

Sobreprotecció, pressió, fracàs, desigualtat, mancances emocionals, son arguments que podem incloure en un anàlisi dels motius que porten al jovent a autolesionar-se, es possible, però no podem ni hem d’oblidar que parlar del que els hi passa no soluciona res, si no som capaços de buscar l’inici de tot plegat.

Aquests darrers temps he après que quan t’enfrontes a una malaltia hi ha dues coses que cal fer, la primera es buscar que s’ha de fer per aturar-ne si es possible el seu progres, medicació, intervencions quirúrgiques … en cada cas hi sol haver una possible acció, però el més important es trobar que es el que l’ha provocat, si no fem això o no s’aconsegueix, no hi ha solució, tard o d’hora tornarà i possiblement amb més virulència.

El mateix passa amb els joves, a la nostra societat tenim mala peça al teler, tenim una societat que hem deixat que ens l’espatllin i ens inculquin nomes el consumisme que ens ha de fer créixer l’ego, podem tenir-ho tot, diuen, i si no ho aconseguim pels nostres limitats mitjans, ens endeutem cada dia una mica més i així ens sembla que som més importants, però en el decurs d’aquest sender perdem les coses que valen la pena a la vida, llibertat, autoestima, independència, però sobre tot perdem els nostres fills i nets, i el que es més greu els hi fem perdre un futur digne, trobem estrany de com reaccionen, però no som capaços de fer res per reconduir els nostres passos i prendre consciencia d’allò que no te sentit, d’allò que no te futur, cal parar un moment, tancar els ulls, agafar aire i tornar-los a obrir però amb la vista posada en que cal buscar i trobar una sortida a aquest atzucac actual, perquè tot sol no es solucionarà. Imatge creada amb ChatGPT.