Etiqueta: Espanya

Publicat a

Cal posicionar-se?

Llegeixo l’article “Els polítics independentistes que volen que Espanya guanyi el Mundial” al diari Ara, polítics que sovint ens costa d’entendre els seus posicionaments a vegades inoportuns, a vegades verbosos o fins i tot inútils i prescindibles, pero que aprofiten qualsevol moment i situació per en primer lloc fer-se visibles, i que no sempre ho aconsegueixen, i en segon lloc crear situacions fictícies d’enfrontament perquè sembli que si no es per ells, tot plegat se’n anirà a fer punyetes.

En aquest cas parlem de futbol, podria ser basquet, natació, escacs, patinatge artístic, es indiferent, el quid de la qüestió es si un català pot estar content de que guanyi un esportista que competeix a l’empara de la samarreta de la “roja”, imposada o no, que no tothom es fa seva. Això si, tot oblidant que qui competeix es una persona individual, que en aquests cassos pot fer equip amb altres que pensen o no com ella, i que ho fa perquè te ganes de guanyar porti la samarreta que porti.

De fet l’article ens deixa algunes perles que sense posar-hi nom propi cal conèixer, per exemple la d’aquell polític que quan en una entrevista se li demanava si donava suport a la selecció espanyola, deia que anava amb Espanya «si són tots els meus», o aquell altra que deia “que guanyi Espanya, no me n’amago, hi ha vuit jugadors catalans». Després hi ha els més de resposta política com el «jo no vaig amb Espanya, i es que els catalans tenim tot el dret del món a tenir selecció pròpia, però l’estat espanyol no ens deixa jugar”, i que això de “celebrar amb la roja és un autogol per a l’independentisme”, trobarem posicionaments públics de tot tipus, el que no se es si, com deia aquell expresident espanyol que parlava català en la intimitat, molts d’aquests polítics d’avui dia veuran el partit i celebraran la victòria de la roja en la intimitat, si es que guanya.

I després tenim les batalletes locals per la instal·lació de pantalles gegants en algunes localitats, llegeixo que es un intent més per espanyolitzar-nos, no se si el problema es que les pantalles aquestes ens poden adoctrinar o no, el que si que tinc clar es que els diners que es gasten en moltes histories d’aquestes, tan son les pantalletes pel futbol com la quantitat in crescendo per exemple de festivals d’estiu, es podrien destinar a altres necessitats vitals per a la ciutadania.

Com ens costa obrir els ulls, com ens costa fer despertar el nostre cervell per pensar, com ens costa acceptar que no tot el lleure ha ser guiat i de pagament, com ens costa assumir que el mon no gira pel nostre benefici, em refereixo al benefici social de les persones, si no que gira al ritme de crear mes riquesa nomes per uns quants.

Amb tot el que tenim per arranjar, segur que ens hem de quedar nomes amb la discussió superficial de si cal celebrar el que fan una colla de “tios” milionaris? deixem-los jugar, i si realment ho volem criticar comencem per no pagar les “animalades” que cobren per les entrades i valorem si hem de continuar recolzant les “quantitats bestials” que es mouen per exemple pels drets televisius i publicitaris. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

I ara l’amnistia

A part de les noticies de que Espanya va guanyar a França, futbolísticament parlant, i de que jugarà la final contra l’Argentina, partit en el que s’enfrontaran dos cracs formats a Can Barça, una de les noticies del dia, diguem-ho així, es l’amnistia, el TJUE amb seu a Luxemburg “ha rebutjat els principals arguments esgrimits contra la norma i ha conclòs que la seva aplicació tant a la responsabilitat comptable derivada de les despeses del procés com als delictes atribuïts a membres dels CDR no vulnera les obligacions assumides per Espanya com a Estat membre” això segons la premsa, es a dir que “el tribunal descarta, per tant, qualsevol vincle directe, actual o potencial entre les despeses del procés i el pressupost comunitari”.

Com sempre us dic, es interessant llegir la noticia, aquesta i moltes altres, en diferents mitjans i sobretot per gaudir més, que siguin de tots els colors. Hi ha qui diu que “el Tribunal de Justícia Europeu avala la llei d’amnistia”, altres van més enllà i diuen que “la justícia europea amnistia a la Llei d’Amnistia: avala el gruix de la norma i acosta la tornada de Puigdemont”, i els més propers a casa nostra diuen que “El TJUE avala l’amnistia i assenyala el camí a la justícia espanyola”, perquè en el fons “aquesta llei d’amnistia va servir per a la reconciliació”.

No oblidem alguns titulars diguem-ne un xic contraris, com per exemple el que diu “Gènova treu importància al que diu el TJUE i Aznar reclama que l’agressió sediciosa no quedi impune», encara que un dels que m’ha cridat l’atenció es el que diu “el PP acata el dictamen del TJUE però manté la seva ofensiva contra l’amnistia, i es que el debat no va ser només jurídic», i d’això es del que hem de parlar.

El debat no va ser nomes jurídic, no, es que el van judicialitzar ells, en realitat el debat nomes era polític, i ho era després d’anys i anys de reclamacions. Potser no encaixa del tot l’expressió, manifestada reiteradament en alguns moments, si aquella de que ens roben, i es que per poder opinar primer m’agradaria saber fins on perdíem els quartos per culpa dels forans de Catalunya o fins on els perdíem per la gestió pèssima del propis.

Quan llegeixes per exemple a infoLibre que “L’aval de Luxemburg a l’amnistia acaba amb tres anys de maniobres judicials inèdites contra una llei” et preguntes, tota aquesta colla de xavals i xavales que es presenten a que els votem, quina experiència professional tenen?

Molts quan comencen, son aprenents com aquells que hi havia abans als oficis, si aquells que abans d’agafar per exemple una paleta havien d’aprendre a escombrar i a fer anar el pic i la pala; i estudis? n’hi ha de tots, alguns han estudiat dret o ciències polítiques, altres medecina o alguna enginyeria, pero ningú els ha ensenyat prèviament a fer anar l’escombra, i ens trobem que a l’hora de treballar i decidir per tots nosaltres, ningú ens garanteix que tinguin les suficients capacitats per entendre i decidir que es el que necessita la societat.

I a partir d’aquí hem de bregar amb situacions com aquesta de l’amnistia, nomes un pregunteta de res, quan ens ha costat tota aquesta parafernàlia als contribuents? segur que era necessari muntar tota aquesta festa pel gaudi de nomes uns quants? si tots plegats, els politiquets, fossin més humils, com diuen en castellà “otro gallo nos cantaria”, vaja que “serien figues d’un altre paner” o fins i tot “ens lluiria més el pèl” … apa senyors polítics “agafin el bou per les banyes” deixin-se de tonteries i dediquin el seu saber fer, si el tenen, a ben gestionar l’herència que els hi lliurem pels nostres fills i nets. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Podridura política

No ho dic jo, segons la Vanguardia en un article signat per Cristina Sen amb el titular “Tellado veu Junts, ERC i PNB tan “podrits” com l’Executiu” es diu que es aquest dirigent del PP qui va manifestar que les formacions polítiques nacionalistes, esmentat expressament a Junts, ERC i PNB, “estan tan podrides com el Govern de Pedro Sánchez”.

De fet es un tema recurrent, potser no tan explícitament, sovint n’he parlat, si més no he parlat per exemple del “Tràfic d’influències o lobbisme” o també entre altres dels “Polítics, o com desprestigiar la política” la qüestió es que son un col·lectiu que a la resta de mortals i sofridors ciutadans, ens dona molt material per parlar d’ells.

Seguim amb el que diu la noticia referent al congres del PP català, en Tellado a part de considerar als opositors dels populars una podridura que cal erradicar, segons el diari va dir que cal continuar amb el camí de creixement, que un bon resultat a Catalunya significarà una importat victòria del PP a Espanya, construint un canvi polític amb l’arribada de Feijoo a la Moncloa.

Com veieu enlloc diu que es tracta de beneficiar als ciutadans, no, el que realment importa es que el seu partit guanyi les eleccions, infligint una derrota descomunal als socialistes, el que es tracta es d’aconseguir el canvi polític a Espanya, sigui bo o no per la ciutadania. No queda molt clar quin es el preu que tindrem que pagar els espanyols, els catalans jo ho estem veiem actualment quin preu paguem per intentar tenir veu pròpia.

Sembla ser que tots ens oblidem, principalment els polítics, de qüestions com aquella que s’esmentava fa uns anys de “la cal viva” que no ho dic jo, segons la Sexta ho deia per exemple en Puigdemont: «quan parlen, fan pujar el preu de la calç viva”, més tard allò del “trio de les Açores” que es referia a aquells “líders dels Estats Units, el Regne Unit i Espanya que van coordinar la invasió de l’Iraq” considerada una guerra il·legal, quina ironia, com si matar gent fos legal.

Posteriorment l’article de El Periodico “Què va ser de M. Rajoy i per què mai es va saber qui era?” parla de la sentència dictada per l’Audiència Nacional que condemna al PP com a responsable civil pel pagament de més d’un milió d’euros en “B” de les obres en la seva seu central a Madrid.

No cal que continuem, quan algun polític parla de “podridura política” de que parla? de qui parla? que entenen ells com a polítics podrits? que entenem les persones del carrer com a polítics podrits? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Endeutar-nos per consumir, que trist

Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.

Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.

Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.

Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.

Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.

Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Abusos per afany de protecció

Recentment el cap d’estat espanyol va dir públicament que “durant la conquesta d’Amèrica, Espanya va cometre molts abusos, malgrat l’afany de protecció dels Reis Catòlics”, ho podeu llegir a la premsa en general, per exemple a l’article del diari Ara signat per N.O.G. el que passa es que ja li han sortit persones que opinen que això es cert i altres que son del tot detractores de les seves paraules.

Avui ens centrarem en els que segons la premsa critiquen al mandatari espanyol per manifestar-se així, i qui creieu que poden ser els crítics? lògicament els que defensen tot el que es va fer en nom de la religió i sota mandat de personatges que volien conquerir nous mons a qualsevol preu, volien sobretot apropiar-se i arrambar amb tot allò que podia significar riquesa i poder, encara que per aconseguir-ho calgués massacrar als seus veritables propietaris, si, aquells als que s’anomena indígenes i/o nadius, encara que malauradament els “conqueridors” no van permetre que els nadius originals poguessin mantenir les tradicions ancestrals, perquè els van aniquilar massivament.

Si no podeu imaginar-vos qui hi ha en aquest costat crític de la balança, llegiu l’article de Martí Odriozola i Marcí  també publicat a l’Ara amb el titular «Ayuso planta cara al rei: calia civilitzar Amèrica, hi vam arribar i vam posar un nou ordre» i ho descobrireu. Hi ha frases posades en boca d’aquesta noia, ho dic amb tot el respecte, que o posen els pels de punta o realment la desacrediten com a representant del poble “vam arribar els de la Creu i vam posar un nou ordre i, sobretot, una manera d’entendre que la vida és sagrada, calia civilitzar-los” i això en nom de Deu, i ho remata dient que “els abusos els cometien bàsicament els asteques i els maies contra la mateixa població autòctona perquè entenien els sacrificis com a part dels rituals”, i la noia es queda tan ample.

A veure mai podem defensar els sacrificis rituals, però si volen parlar de sacrificis parlem-ne, lògicament els nadius no havien de matar, d’assassinar a ningú en nom d’un ritual ni d’unes creences divines, però els colonitzadors van sacrificar, assassinar, aniquilar milers de persones en nom d’una religió que predicava estimar-se els uns als altres, i els que no volien creure a bones se’ls hi donava directament el passaport a l’infern, torturant-los i martiritzant-los per acabar assassinant-los, i així poder arrabassar-los a més de la seva vida, les seves possessions terrenals.

No se si, com diuen alguns, aquest reconeixement d’haver actuat malament segles enrere arriba tard, no si ara serveix de res, no se si com diuen altres aixo es “fer presentisme, és a dir, ara no es pot mirar amb els ulls del segle XXI el que va passar al segle XV» potser tenen raó, però si que no podem oblidar mai el que van fer malament els nostres avantpassats, perquè precisament no criticar-ho, oblidar-ho voluntàriament ens ha portat on som ara, a acceptar que pel benefici d’uns quants tot va ser vàlid, i això connecta a que ara passi el que passa en benefici d’uns quants i condicioni el futur de tots plegats. Prou barrabassades, prou abusos en nom del que sigui i de qui sigui, aquest món i el seu futur ens pertany a tots, no a quatre galifardeus temuts per la seva força, maldat i falta de seny. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Que es la neutralitat

Aquesta paraula es la que segons el Periódico en un article de Pilar Santos amb el titular “Vox es queixa a la Zarzuela perquè considera que el Rei trenca la neutralitat” es la que utilitza la gent d’extrema dreta per referir-se al Rei d’Espanya, i tot perquè diuen que en alguns dels seus discursos va parlar de Veneçuela, de Trump i de Mercosur, acusant-lo de trencar l’obligada neutralitat política que se li suposa que ha de tenir.

A veure si trencar la neutralitat política es segons ells, el fet de que el Rei algun moment digues que cal frenar la polarització política, que parles de la intervenció de Tremp a Veneçuela per enderrocar al Maduro o de l’acord comercial de Mercosur, si en algun moment va parlar de tot això, no he seguit els esmentats discursos, per defensar els drets de les persones, com es pot tenir la barra de parlar de neutralitat? quina neutralitat? la de defensar nomes els posicionaments de les elits econòmiques? si com a neutralitat ens volen imposar això, si no despertem, així anem i acabarem malament.

Al llarg dels anys, ja hem vist com la gent es posiciona en cada moment a favor de qui li promet més or, més beneficis personals o familiars, encara que si s’equivoquen en l’elecció tampoc els hi costa gaire de canviar de bàndol, perseguint sempre el lucre personal, ràpid i si pot ser dilatat en el temps, així a més d’un benefici per a ells actualment, també se’n podran beneficiar els seus successors directes, siguin parentals o amicals.

Sovint n’hi ha que diuen que la neutralitat també es posicionar-se, que davant de determinats fets i situacions menyspreables, no ens hi podem posar de perfil, no podem dir que som neutrals i no fer res, es cert, però entre no fer res i defensar la permissivitat de violacions dels drets humans, hi ha un abisme.

A veure, segons la wikipedia, neutralitat consisteix a no prendre part i a renunciar a tota interferència en un conflicte o diferència d’opinions, és important no confondre-la amb conceptes com l’objectivitat i la imparcialitat. Es considera que la neutralitat no és una virtut en si mateixa, ja que pot provenir de la indiferència, la por o la covardia. La neutralitat en el dret internacional és la no participació en una guerra per part d’un país.

El secret esta en l’objectivitat i la imparcialitat, segons Wikipedia l’objectivitat és la qualitat d’una perspectiva, judici o anàlisi que està lliure de biaixos personals, prejudicis o influències externes, i que es basa en fets i evidències verificables, ser objectiu implica abordar un tema amb imparcialitat, centrant-se en les dades i la realitat observable, sense deixar que les emocions o creences personals influeixin en la interpretació de la informació.

Aleshores que pensem quan uns individus ordenen i obliguen a atacar-ne a uns altres, siguin del propi país o siguin d’un país tercer? que pensem quan hi ha morts per entremig, morts a milers, soldats, civils, vells, infants …? no deixem que la nostra suposada neutralitat deixi de ser objectiva i imparcial, no deixem que aquests monstres que brullen camuflats al bell mig de la nostra societat, puguin continuar reproduint-se i multiplicant-se sense control, engreixant-se tan ells com tota la seva prole. Imatge creada amb Gemini.

Publicat a

Una historia de trens

Ara que hi ha hagut molt d’enrenou amb les incidències dels trens, aquí i a la resta de l’estat espanyol, ara que per diferents causes hi ha hagut un nombre molt important de morts, ara els polítics ho aprofiten per dir-se de tot menys “guapos”, tots es foten la culpa els uns als altres, tots demanen dimissions d’alguns responsables, com si amb les dimissions polítiques n’hi hagués prou, no senyors i senyores això ha d’anar més enllà, amb dimissions els morts no tornaran.

Fixem-nos en el que diuen i en el que demanen, uns verbalitzen que les culpes poden ser del material, que si era de baixa qualitat o no, que si estava ben soldat o no, que si era material nou o no; altres posen el crit al cel per si es van fer les inversions necessàries o no, per si hi ha organització o desorganització a les empreses que gestionen la xarxa ferroviària, llegim Renfe i Adif.

De moment han fet fora dos alts càrrec d’ambdues companyies, la gent de la oposició com es habitual demana la dimissió o cessament del ministre de transports i alguns també la del president espanyol com a màxim responsable de tot el “cotarro polític”; com podeu veure no es tracta de millorar, es més fàcil poder atacar al polític oponent pel que passa ara, tot i que en masses ocasions el problema no es d’ara, no ens enganyem el problema be de lluny.

I quan girem la vista enrere, si volem ser honestos com a mínim amb nosaltres mateixos, però sobretot amb les víctimes, veurem que en el decurs de les darreres dècades al país hi ha hagut governants de tots els colors, i a cap d’ells se’ls hi trenca la cara de vergonya per tot el que no van fer, i que en algunes ocasions possiblement hauria evitat algun dels drames actuals.

He buscat informació a internet i he trobat això “la inversió a la xarxa ferroviària espanyola anava creixent al llarg dels anys, des del 2000 havia augmentat assolint el seu màxim històric el 2008, però va experimentar una caiguda significativa des de llavors, que es va anar recuperant lentament a partir del 2019, tot i que va patir un retrocés el 2021 a causa de la crisi provocada per la pandèmia”, i en aquest període podem veure que a la Moncloa hi ha viscut l’Aznar, en Zapatero i en Rajoy, actualment i des del 2018 hi tenim instal·lat en Sánchez.

O sigui que així d’entrada i políticament parlant, el que tindríem que fer es demanar explicacions als Aznar, Zapatero i Rajoy que son els que, diguem que dirigien el transatlàntic, com algú el va anomenar, que es o era Espanya, esperem que entre tots plegats no ens el converteixin en un caiac escatxarrat.

Però amb la dimissió d’un parell de responsables no n’hi ha prou, perquè darrera aquesta gent, i davant també, hi ha personatges que o no han fet be la seva feina o han fet els ulls grossos a les mancances professionals que mereix una infraestructura d’aquesta importància, que s’ha demostrat que amb la negligència o manca de professionalitat com a bandera, es converteix ràpidament en un esdeveniment dramàtic per als usuaris.

I després encara s’esforcen en discutir-se pel funeral o el reconeixement oficial a les víctimes, si tinguessin una mica de vergonya, si tinguessin una mica de decència, tota aquesta colla de galifardeus polítics ni s’hi acostarien als familiars de les víctimes, es mereixen, ens mereixem, una classe dirigent més sana, més professional i amb la cara menys dura, senzillament més humans. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Perquè acceptem aquesta colla de enganyabadocs?

He buscat adjectius i sinònims d’alguna paraula que reflectís amb claredat el que volia exposar, m’ha costat força i encara no se si ho he aconseguit, al cap i a la fi hi ha tanta varietat de mots que es difícil escollir i encertar … desinformació, falsejament, intoxicació, manipulació, enganyifa, sopars de duro … podeu escollir.

I ara a que be aquesta historieta que veureu que sembla sortida de la ploma del nostre estimat Galdric, col·laborador del Montpeità i de Regió7 , es tota aquesta historia del fiscal general de l’estat i del presumpte defraudador a hisenda, no m’atreveixo a posar-hi cap més adjectiu tot i que a la premsa i a les xarxes es diu de tot; de fet ja en vaig parlar ara fa quatre mesos amb l’article “Ha de dimitir el fiscal general de l’estat?” i transcorregut el temps ens trobem en que hi ha una condemna però no hi ha sentencia, o aixo es el que he entès, si no es això corretgiu-me, no ho acabo d’entendre, es condemna a una persona però no es raona el perquè.

Com passa sempre i més en política, surten tots esverats com a braus, encara que alguns defensen que això dels braus es cultura, i podem trobar declaracions, algunes fan riure i altres fan plorar i altres fan emprenyar, amb un biaix prou clar segons les tendències polítiques de qui obre la boca. He trobat una frase publicada per infoLibre que diu “això és un èxit sense precedents de la democràcia: un espanyol ha vençut l’aparell de l’Estat que ha anat contra ell simplement per la seva relació personal amb ella, ella es l’Ayuso, ja que s’han revelat secrets d’un ciutadà i la justícia ha imperat a Espanya”.

A veure, no vull pas entrar en el joc brut polític, no entraré pas a posicionar-me si el senyor en qüestió es culpable o no, anem per això que diuen de revelació de secrets. Estem parlant d’un possible frau a hisenda i a més d’una certa importància, oi? tot i que ara no s’utilitza tan sovint, si que es va fer famosa la dita de que “hisenda som tots” i en base a això, soc de l’opinió de que aquesta martingala financera me l’estan fent a mi, i a tots els súbdits, si son certs aquests falsejaments denunciats, ens estan estafant a tots i si es així, si nosaltres som víctimes, qui es el que es creu amb la potestat de decidir que això es una revelació de secrets? o sigui que aquesta colla d’enganyabadocs pretenen que ens empassem una enganyifa descarada de que presumptament ens estan foten els quartos i a més a més volen tenir el dret a amagar-ho.

Si hi ha una colla de galifardeus, no es un insult ja que segons el diccionari de la llengua catalana, un galifardeu es aquella persona capaç de fer-ne de totes, que no vol dir que les hagi fet, ja que quan es demostra que ho ha fet passa a ser un delinqüent, com deia si n’hi ha una colla d’impostors oportunistes que ens volen tractar com un cul de got, tenim primer el dret a ser-ne informats, o sigui que res de revelació de secrets, es el nostre dret laminat i retallat a conèixer qui ens pot estar enganyant, cosa que ja tindria que estar jutjada i sentenciada, però no, el que sembla es que s’han volgut engrunar les poques garanties que teníem de que els que ho han de fer, defensin els nostres interessos, els interessos del poble, unificats en aquesta ocasió sota el paraigües d’una hisenda que ha de defensar-nos a tots plegats dels aprofitats vividors que sorgeixen al caliu del poder. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Responsabilitats inundables

Ahir llegia dues noticies a la premsa, una a la Vanguardia amb el titular “Espanya té 1.126 escoles i 112 hospitals en zones inundables” article de l’Antonio Cerrillo i l’altra a el Periódico amb un titular que també crida l’atenció “El 55% dels barcelonins nascuts en altres països es defineixen de centredreta” article d’en Jordi Ribalaygue encara que en el moment d’escriure em vaig afegir a les nombroses veus que parlaven de la destrucció al país Valencia ara fa un any amb el meu article “Enterren les víctimes de la Dana amb braus” .

I ara per començar el dia m’ha posat a pensar en tot això del que ara tots en parlem molt, i es la situació de les construccions ubicades en les anomenades zones inundables. Ara ens adonem de que a Espanya, entre escoles, hospitals i residencies de gent gran, hi ha quasi 2000 edificacions publiques en risc de que se les engoleixi l’aigua dels rius, de les rieres o dels barrancs, però aquí hi tenim que afegir altres tipus d’instal·lacions i habitatges que fa que la perillositat a l’estat per aquest motiu, sigui molt, molt elevat.

Dels darrers aconteixaments s’estan buscant responsables, es demanen responsabilitats polítiques, responsabilitats penals, tothom busca culpables per la presumpta mala gestió de les catàstrofes, a ningú li agrada perdre la casa i sobretot ningú volem perdre als nostres essers estimats. Però de qui es la responsabilitat de que en el seu moment es deixes construir en aquests llocs? dels polítics del moment? dels tècnics que ho van avalar, o no, amb els seus informes? dels promotors si haguessin sigut coneixedors del problema? de la legislació vigent en el seu moment?

Em sembla molt be que ara busquem responsables de la gestió actual, però cal buscar responsables entre els qui van propiciar que això pugues succeir. Si hi ha un barranc per on de tan en tan baixen riuades destructives, en quin cap cap que es permeti i faciliti construir-hi? Podríem arribar a pensar que si algun particular va decidir construir la seva casa o el seu negoci en ubicacions tan poc aconsellables, es el seu problema, però el que es més angoixant i preocupant es el fet de que en aquests tipus de sol si ubiquessin tantes i tantes instal·lacions publiques, que es, que el que podia passar no tenia cap valor pels responsables tècnics i polítics de l’època, potser també ja es hora de que els hi demanem responsabilitats.

Escoles, quitxalla, mestres, hospitals, pacients, personal sanitari, residencies, residents, personal laboral, comissaries, policies, habitatges, famílies … tot això ho tenim construït en zones inundables, zones catalogades d’alt risc, si ja se que estadísticament de catàstrofes grosses nomes en passa una cada x anys, però també hi ha assumit que en poden passar dues en un mateix any. No podem esperar més, exigim responsabilitats per les males gestions actuals, però també exigim responsabilitats per les males o nul·les gestions anteriors que han propiciat aquests resultats amb destrucció i víctimes personals, no ho podem deixar córrer, els polítics i tècnics poc curosos, han de saber que legalment qui la fa la paga. Imatge de doosenwhacker d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Tornem-hi amb el canvi d’horari

En aquesta ocasió l’article de redacció del VilaWeb amb el títol de “El govern espanyol demanarà a la Unió Europea que elimini el canvi d’hora el 2026″ em serveix d’excusa per tornar a dir-hi la meva en aquest guirigall que s’aixeca cada vegada que es parla d’aquesta qüestió, horari d’hivern versus horari d’estiu. Encara que en aquesta ocasió quasi tan interessant es l’article com els comentaris associats al mateix.

En més d’una ocasió ja n’he parlat, per exemple en “El punyent canvi d’hora”  o també amb el “Canviar l’hora o modificar l’horari” i sempre hi dic la meva, però no tinc intenció de convèncer a ningú, que cadascú faci el que vulgui, però de la mateixa manera que n’hi ha que ens volen convèncer de que el millor horari es el de l’estiu, jo tinc tot el dret a pensar i creure que no.

En el seu moment ens van dir, ara fa més de 40 anys, que era per l’estalvi energètic en una època en el que es va disparar el preu de la energia, fals, perquè si que el preu de la energia va pujar molt es cert, però el consum no va para mai de créixer, i ara fa temps que som conscients de que no comporta estalvi energètic i, a més ara ens han dit que altera els ritmes biològics. Tinc la creença de que tota aquesta bogeria, tota aquesta follia en defensar l’horari d’estiu, es nomes en base a disposar de més hores de llum de dia per poder-nos empènyer a sortir a fer allò que en diuen vida social, o diguem-ho clarament pel seu nom, esbarjo; tot i que sovint aquest esbarjo s’allarga fins a ben entrada la nit, amb la qual cosa perd tot el seu sentit la defensa d’aquest horari anomenat d’estiu per raons d’estalvi energètic.

El que no suporto, es que per defensar una o altra opció hi ha qui te que recórrer a la manca de respecte i a l’insult, si precisament en els comentaris que esmentava abans hi he pogut llegir paraules com nazis, talibans, amargats, corrupció, incompetència …. no acabo d’entendre a qui van dirigits, als que defensen un horari diferent al que ells volen, o als polítics que durant tots aquesta anys ens han enganyat?

Si el que es vol es distribuir els horaris per beneficiar als sectors de l’oci, del lleure, de l’esbarjo en general, s’ha de dir clarament, no cal enganyifes o mitges veritats per fer-ho, que ens diguin que pels que manen es més important que sortim a gastar, que no pas pensar que es el que aporta més beneficis socialment, i no cal que busquin subterfugis per convincents, primer perquè a la gresca ens hi apuntem ràpidament i segon perquè fent un tomb per la majoria de locals d’oci veurem que el consum energètic en general es brutal o bestial o fora de mida, com ho vulgueu dir, perquè entre llums, musica, cuines … i tots els estris de consum energètic que pugueu pensar, tots funcionen a “tota pastilla” sense descans i sense concessions.

Ara vivim enganyats, acceptem ser enganyats, si ens fixem en això dels bioritmes a l’estiu quan anem a treballar a les 8 del mati, solarment son les 6, i per fer-ho ens aixequem de dormir a les 5 o abans, i a la tarda/vespre, això que ara anomenen “tardejar o vesprejar” es molt divertit però ens fa allargar les vetllades fins més enllà de fer-se fosc i a més omplim a la quitxalla de extraescolars per així tenir temps per les “relacions socials”. Potser cal menys temps d’esbarjo i més temps dedicat a la família. I els que volen sortir d’esbarjo, els hi es indiferent si es clar o es fosc, com a mínim quan jo era jove i sortia de gresca una de les coses a les que no hi dedicava ni cinc segons del meu temps, era a veure si era clar o era fosc, i aquí estic, de moment. Imatge pròpia generada per IA de Canva.