Preocupació a la DGT

Augmenten els morts per alcohol o excés de velocitat, o es potser per alcohol i excés de velocitat tot alhora? en el que portem d’any 261 persones han mort a les vies interurbanes, això significa un increment del 16%. I per edat diuen que gairebé la totalitat de l’augment de morts se situa entre els 45 i 54 anys.

I a que be parlar ara d’això? es que m’ha vingut a la memòria que fa uns dies llegia que volen endurir, a l’hora de renovar el permís de conduir, els condicionants pels conductors més grans de 65 anys, i com que jo ja estic en aquest grup, em vaig sentir menystingut.

Busco dades i trobo que l’any 2023 el total de morts per accidents de circulació va ser de 1.145 persones. La publicació ens dona moltes dades i moltes referencies, vianants, bicicletes, motos, cotxes … i també altres referencies per tipus d’accident, topades, atropellaments, sortides de la carretera … i entre altres també accidents per edats, i aquí es on volia anar jo. La franja d’edat que més augmenta es la de 45 a 54 anys, veieu la coincidència amb l’augment d’enguany? la mateixa franja d’edat; també va augmentar la mortalitat infantil i precisament la franja dels més grans de 65 anys disminuïa; la dada que ha augmentat i molt en la darrera dècada, es la dels motoristes. I per acabar la referencia al sexe, resulta que ei 79% dels morts eren homes.

Aquí tothom pot fer la lectura interessada que vulgui, i jo no soc una excepció. A veure si el que augmenten son les morts de motoristes i també la dels conductors d’edat entre els 45 i els 54 anys, a que ve ara posar l’ull en els més grans de 65 anys, franja en la que es va reduir la mortaldat? ara que fa temps que precisament volen endarrerir l’edat de jubilació, al·legant que els 70 d’ara son els 60 d’abans. No dic pas que no es perdin facultats amb el transcórrer dels anys, i tan que anem perdent facultats, però pel que veig a les carreteres, que sovint hi circulo, hi ha moltes persones en franges d’edat més joves, que es veu que encara no deuen haver assolit les plenes facultats per conduir, i aquest es un enorme problema de circulació i un greu risc que no acaben de controlar els responsables de transit.

Excés de velocitat, possiblement propiciat pel consum desmesurat d’alcohol o estupefaents; encara que possiblement també es perquè estan en aquella edat que han de demostrar, s’han de demostrar a si mateixos, que son uns cracs del volant, si no es així, no s’entenen algunes de les barrabassades que fan. Es cert que tots tenim errades, es cert que tots ens equivoquem, però quan veus que alguns fan cabrioles, avançant a dreta i esquerra a alta velocitat, el seu problema, que malauradament es el problema de tots, es que  es pensen que dominen el cotxe, dominen la velocitat, ho dominen tot, fins que en algun moment la realitat els domina a ells, i el mes fotut es que quan això passa, hi altres persones afectades, altres persones ferides o mortes, que s’acaben convertint en víctimes d’aquests fenòmens de la carretera.

Possiblement es cert, possiblement s’han de condicionar les renovacions del permís de conduir als més grans de 65 o de 70 anys, però el que també toca fer es més intensitat en els controls i càstigs dels que voluntàriament (excés de velocitat i consum de tot tipus de drogues) posen en perill la seva vida i la dels altres, i si no ho veieu així, nomes una ullada a les dades de la DGT. Imatge de alexas_fotos a pixabay.

Comissions, escàndol i juguesques.

Llegia a LV un article d’en Jaume V. Aroca, el seu titular “Les comissions del cas Koldo: quin escàndol, aquí es juga!” i em dona peu a posar el d’aquest escrit, perquè al cap i a la fi, els ciutadans continuem sense ser capaços de separar el gra de la palla, continuem acceptant que els polítics, tots i de tots colors, continuïn marejant la perdiu i ens continuïn prenen el pel.

Hi ha una frase del seu article, referent a les situacions que patien les residencies d’avis, i que en boca del director d’una d’aquestes residencies diu: no hi havia mitjans, però si molta paperassa i moltes instruccions tan oficials com contradictòries, i amb aquest sentiment la gent es moria i els treballadors emmalaltien.

La realitat es que gent propera als socialistes, als populars i a altres tendències polítiques, presumptament van fer allò que es diu “el seu agost” o sigui que van fer un calaix a sobreeixir, en moments d’urgències sanitàries, en moments de mortaldat pandèmica.

I ara els polítics s’han sorprès de tot allò i tot fent-se els angoixats volen fer comissions, pensem en el doble significat de la paraula, comissions econòmiques i comissions d’investigació. Les primeres son les que alguns es van embutxacar amb l’angoixa i el patiment alie, amb el sofriment de persones que van morir a milers, mentre ells i elles sense cap mena d’escrúpol, recollien el fruit de les seves “gestions” també amb quantitats dineràries xifrades centenars de milers d’euros.

Es curiós, de l’article de LV, es desprèn que sembla ser que la despesa d’emergència més recurrent per part de les institucions publiques de tots colors i a tots els nivells, central, regional i local, no va ser el material sanitari, no, resulta que va ser el material informàtic, perquè es clar havien de fer funcionar les oficines tancades al públic.

Exigim responsabilitats, no ho fem mai, el que queda clar es que en situacions com aquesta, no ens podem conformar en esclarir el que es va fer malament en el decurs de la pandèmia, que també, hem de saber que es feia i es fa malament, tan en la pre com en la post pandèmia. La primera cosa que podrien explicar els polítics, es perquè en aquests dos maleits anys de pandèmia, hi van haver més de 14.000 contractes d’emergència sense control de fiscalització, i perquè no quadren les xifres econòmiques, l’OIRSC (Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació) espanyola diu que es van gastar 7.000 milions en dos anys, i l’administració central diu que va transferir a les comunitats autònomes per la via d’emergència 20.000 milions d’euros.

L’article fa un retret, i cap administració se’n salva, encara que s’assumeix que no tots els cassos van ser corrupció, si que ens queda un molt mal regust del perquè tenim unes administracions tan matusseres. Es cert, es un escàndol, però que es el que hem de titllar d’escàndol? el que alguns cobressin comissions  milionàries? que forma part del joc empresarial, o que els nostres representants polítics que conseqüentment son, o han de ser, els nostres defensors, ho permetessin? De fet tot plegat ha estat un joc, un joc que com sempre hi ha uns pocs  guanyadors i molts perdedors, encara que no se si tots han i hem assumit que, en aquesta ocasió, el joc anava de vides humanes, anava de morts. Imatge de erikawittlieb a pixabay.

Refugi climàtic

Una combinació de paraules amb un significat prou conegut i assimilat a una realitat comuna, que cada dia veiem i notem que s’agreuja més.

Comencem pel principi, la gent, les persones, els humans fa anys que no mirem res de les conseqüències que pateix el nostre entorn, diguem-li natural, humà, o diguem-li genèricament flora i fauna, també hi estem inclosos, principalment per les accions induïdes per nomes uns quants, que busquen un benefici material a curt termini, i que signifiquen un enorme deteriorament, tan de la natura com de la vida en general, destrucció de ecosistemes, rius morts, boscos abandonats quan ja no cremats, aire contaminat i amb altes dosis de verí pels essers vius.

I tot plegat, possiblement influenciat també per les alteracions més o menys naturals que pot patir la terra i tot el sistema solar, ens esta portant a tenir cada dia o cada setmana o cada any, un entorn i unes possibilitats de vida que van minvant, cada dia es més difícil sobreviure en un món que no cuidem, en un món que destruïm, en un món que com sovint dic, no es nostre, ens l’han deixat, es dels nostres fills i nets, si es que hi poden arribar a sobreviure.

I ara, quan ho hem anat destruint tot, ara quan encara no hem fet res nomes que continuar degradant-ho tot, en lloc de agafar el problema de soca-rel i buscar solucions reals, que han de ser a costa de reconduir la nostra manera de viure, oblidant el consumisme esbojarrat i sense solta ni volta, retallant els beneficis materials de quatre auto escollits personatges  que viuen be amb el nostre esforç i patiment, combreguem amb una nova línia d’estratègia social, que no dic que no tinguem que aplicar, però que ens l’empassem sense qüestionar-nos res ni a ningú, es que no n’aprendrem mai.

Situem-nos on vulguem del nostre entorn més proper, en el fons suposem que es el més conegut per a nosaltres, i tot llegint a la premsa que les piscines publiques i privades es podran omplir si s’obren als ciutadans, i si tenen la consideració de refugi climàtic, pensem … el nostre poble, 9.100 habitants, capacitat de la piscina municipal, quan? un 3% de la població? un 4%?  es indiferent, es una quantitat irrisòria, i la resta de persones? i de l’altra 97% que en fem? on els fiquem?

La possibilitat d’afegir l’obertura de piscines privades a les publiques, jo no tinc piscina privada, no se si comporta algun avantatge, però si pot portar molts entrebancs i problemàtiques derivades del seu us, tothom ho te clar? tothom ho te assumit? Primer de tot, la seva utilització com a refugi climàtic serà gratuïta per el públic en general o es tindrà que pagar entrada o per dret d’us? estaran obligats a tenir socorristes? qui els pagarà? en cas d’algun accident, qui en serà el responsable? tindran que tenir espais d’ombres o tothom tindrà que estar-se sota un sol de quant? de 40 graus o més? tindran que tenir begudes perquè tots els assistents es puguin hidratar? de pagament o gratuïtes?

Tot el que sigui millorar la vida de les persones en general, tindra sempre el meu suport, però això d’obrir piscines amb un sol possiblement de més de 40 graus en el moment àlgid de la canícula estiuenca, no se si es la millor solució pel conjunt de la societat … i pensant, pensant i si obríssim més espais com la biblioteca i centres socials i culturals on a més de ser un refugi climàtic a raser del sol i amb climatització controlada i adequada, podríem dedicar les hores a entrenar i ampliar la comprensió lectora que tanta falta ens fa, segons els informes PISA dels darrers anys, devorant llibres en lloc de que el sol devori la nostra pell i la nostra salut? Imatge de elg21 a pixabay.

Noticies esbiaixades

Fa temps que tinc ganes d’escriure en un paper la meva particular visió de les noticies, de la premsa, de com la premsa transmet les noticies, segons quina sigui, diguem-ne, la seva tendència o inclinació política, que no vol dir genuflexió, encara que en alguns temes i en alguns moments ho pugui semblar.

Quan engego l’ordinador, ja el tinc posat perquè em surti una pantalla de les darreres noticies, encara que sovint siguin o semblin repetitives; diferents portals d’accés a les xarxes, i diferents preferències pautades per rebre imputs. Si que es cert, que sempre intento fer un mostreig genèric, que diversifiqui pagines i tendències, per tal de no fixar uns paràmetres esbiaixats als algoritmes, tot i així sempre fan el que volen, que per això estan programats.

Com deia m’agrada fer una ullada a les noticies, i una de les primeres coses que miro, es el nom del digital que ho publica; la segona es el titular, i sovint nomes amb aquestes dues premisses es pot endevinar com estarà redactada lo noticia en qüestió. Saben aquell que diu: “Digues-me amb qui t’acomboies, i et diré qui ets»? … doncs això, quan comença a sonar-te el nom de les capçaleres digitals, una primera ullada i quan veus de qui parlen, ja saps si la noticia versarà a favor o en contra del personatge del que parlen.

Un altre fet rellevant es el que publiquen aquestes capçaleres, moltes segueixen la mateixa línia, publicar grans, exagerats i en ocasions inversemblants titulars per cridar-nos l’atenció i que anem a la seva pagina, primer et surt la possibilitat de llegir la noticia gratuïta si et fas subscriptor, si no es així o et trobes amb un resum, o directament no hi pots accedir si no pagues, també hi ha la possibilitat de llegir gratis si acceptes publicitat; fins aquí tot correcte en un lliure mercat.

I finalment les noticies publicades, amb un titular on molt possiblement nomes hi ha una frase, que tallada oportunament pot fer decantar la balança cap un costat o cap a l’altre, i que sovint es converteix directament en un titular o serveix per crear un titular que pot arribar a ser esperpènticament esbiaixat, perquè no ens enganyem, no es que els fets que es relaten siguin nomes bons o dolents, es que sovint del no res, en surt un relat esbojarrat i esgarrifós com si s’hagués d’acabar el món.

Encara que després quan llegeixes alguns dels comentaris penjats, veus que tot i que els més perjudicats som els ciutadans, encara hi ha gent que defensa als protagonistes de les noticies, sobretot si son polítics, encara que es pugui reconèixer que no fan pas prou be la seva feina. Imatge de geralt a pixabay.

Constitució i referèndum

Complicat intentar fer lligar ambdós conceptes. Aquests dies han sortit molt aquests mots, per tot arreu, premsa en paper, digital, televisions, posts d’alguns polítics i també de seguidors de totes les ideologies.

Com sempre a l’hora d’escriure, en aquestes qüestions, intento situar-me en un punt equidistant de les postures més bel·ligerants, no perquè no tingui la meva pròpia opinió que si que la tinc, si no perquè intento llegir asèpticament el que escriuen representants de les dues tendències, en ocasions amb postures i defenses barroeres.

En aquest cas es tracta de reflexionar si aquest proposat referèndum encaixa o no en la constitució espanyola. No soc jurista, no soc lletrat, no soc expert en lleis, en ocasions son tan ambigües que molt possiblement ningú n’és expert, perquè quan llegeixes que algú diu que segons els seu criteri … ja l’hem fotut, el criteri de cadascú es molt personal i sovint acaba sent esbiaixat segons les seves tendències o preferències que condicionen la interpretació que pot acabar sent tendenciosa per motius purament ideològics. Les lleis han de ser clares, curtes, concises i sense opcions a criteris particulars, quan no compleixen aquests mínims requisits, no son lleis valides per a la ciutadania.

Anem per parts, sembla ser que aquesta consulta ciutadana, aquest referèndum, es planteja d’acord amb l’article 92 de la constitució espanyola, i que diu aquest article? al capítol 2 referent a l’elaboració de les lleis hi trobem aquest article 92, diu que: 1. Les decisions polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses al referèndum consultiu de tots els ciutadans. 2. El Referèndum serà convocat pel Rei a proposició del President del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats. 3. Una llei orgànica regularà les condicions i el procediment de les diverses modalitats de referèndum previstes per la present Constitució.

Alguns dels que es posicionen en contra, argumenten que l’article 2 de la mateixa constitució espanyola deixa clar que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles. Per la qual cosa pensar en aquest article 92, es una interpretació somiadora, de que permetria pactar legalment un referèndum d’autodeterminació al nostre país, que ni l’autoritza la Constitució, ni ho permet el punt 6 de la Carta de Drets i Llibertats de Nacions Unides.

Crec que aquí toca fer referencia al que diu l’article 14 d’aquesta venerada constitució: Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

I aquí podem començar a buscar quants articles de la mateixa constitució vulneren aquest article 14 que mai en parla ningú. A veure, sentit comú, sense ser expert en res i neòfit en tot, tots els privilegis i aforaments i … tot el que vulgueu que estigui previst per a garantir la inviolabilitat dels polítics i personatges públics de qualsevol sector, ram o nivell, vulneren greument aquest article 14, perquè segons aquest cap espanyol pot ser diferent als altres per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Segur que volen parlar del que es legal o no, del que es constitucional o no, dels drets que tenen i han de tenir tots els ciutadans d’aquest país?

Més amunt també ha sortit que no ho permet el punt 6 de la Carta de Drets i Llibertats de Nacions Unides. No se exactament, o no l’he sabut trobar, a quin punt es pot referir, el que si que he trobat a la carta de les nacions unides, es el punt 2 del primer article que diu que els seus propòsits, els de les Nacions Unides, son: “fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, i prendre altres mesures adequades per enfortir la pau universal”.

Fixeu-vos que l’article en qüestió no parla de nacions, no parla de països, parla de pobles. Podríem continuar però ja m’he passat de llargada, nomes hem de fer una cosa, pensar. Be dues coses, pensar i demanar responsabilitats. Imatge d’artrose a pixabay.

Merders sense fonament

Avui llegia dues noticies a la premsa, n’hi havien moltes com cada dia, però no puc pas parlar de totes, tot i que totes son prou serioses o grotesques com per fer que la gent ens comencem a preguntar a qui cony recolzem quan acceptem que ens venguin la moto de que treballen pel nostre benestar.

Com deia centrem-nos en dues de les noticies, l’ordre de parlar-ne no altera el resultat, o si? el seu resultat, el dels polítics entenem que no, si més no veiem que passi el que passi, facin el que facin, es continuen rient de nosaltres a la nostra cara, son uns descarats, però es el que els hi permetem.

Primera noticia “el jutge exculpa Oltra perquè no veu delicte en la causa que la va fer dimitir” o sigui, recordem, aquesta senyora va dimitir fa dos anys com a vicepresidenta del govern valencià, per un suposat problema judicial greu del seu exmarit; no se si les accions perpetrades pel seu ex eren punibles o no, per això hi ha la justícia, el que si que queda clar es que les acusacions contra ella, no la conec de res, eren falses, eren faules inventades per treure’n rendiment polític. Llavors que passa amb els fabuladors? que passa amb el mentiders? que passa amb els acusadors falsos? no se’ls ha de jutjar? no han de pagar per les seves accions fraudulentes? per les seves declaracions falses?

Segona noticia “PP i Vox trien diputats de les Balears per a la mesa de la comissió com a estratègia per desgastar Armengol” o sigui dues tasses del mateix caldo, tampoc conec a la presidenta del Congres, el rerefons d’ambdues noticies es el mateix, es indiferent el que convingui als ciutadans, es indiferent si aquests tenen mancances en el seu dia a dia, es indiferent si cada dia els salaris estan més lluny del mínim necessari per viure dignament, tot es igual, l’únic que compte es que per perpetuar-se en ocupar les seves butaques “apoltronades” i ben remunerades, nomes pensen en esbombar merda aliena, la pròpia procuren tapar-la, no pensen en buscar, presentar i aconseguir uns acords en benefici de la ciutadania, no i ara, perquè? sempre fan el mateix, acusar encara que sigui sense probes i amb mentides, procurar amagar al màxim les interioritats brutes pròpies, oblidant-se del seu teòric objectiu que es el benestar del conjunt de la societat que els ha escollit i els hi paga religiosament els emoluments que reben periòdicament, encara que veien el que es veu, potser els seus objectius no siguin ben be aquests, tan cecs volem estar els “súbdits” per continuar permeten aquesta burla descarada? Imatge de makamuki0 a pixabay.