Categoria: Fam

Publicat a

No pot ser que continuem doblegant-nos

No, no pot ser que permetem que ens continuïn doblegant anímicament, mentalment i físicament, no pot ser. Mires, llegeixes, escoltes i arribes a la conclusió de que aquests que fins ara anomenava “politiquets de joguina” i que a partir d’ara els anomenaré com a “aprenents de capitost” o de patriarca per no dir cabdill, i els hi canvio la denominació perquè les seves accions i inaccions no son de joguina precisament, si no que son malintencionades o en el millor dels casos son el resultat d’una ineptitud inversemblant.

Podríem agafar molts exemples, pero avui m’ha donat per fixar-me en una noticia que no parla directament de guerra, no parla de segrestos, no de parla de violacions, no parla d’assassinats, parla d’acollir o no acollir a menors migrants estrangers, es senzill oi? que s’ha de fer amb els menors migrants que actualment malviuen en algun racó principalment de Ceuta?

Podríem començar a discutir si s’ha de permetre l’anomenada immigració il·legal, pero quan surt el tema en alguna tertúlia jo sempre faig la mateixa pregunta, a que estem disposats a renunciar els habitants dels anomenats “països rics” perquè el immigrants no tinguin necessitat de venir?

Les feines que no requereixen alta qualificació professional i mal pagades les farem els d’aquí? ara no les volem fer, no us ho creieu? fem una ullada al mercat laboral actual, les persones cuidadores, les kellis, la restauració, la construcció … no cal que continuï perquè la realitat es que cada vegada hi ha més gent i mes sectors ocupats principalment per nou vinguts, a les hores demano i els d’aquí, els que reclamem que no vinguin migrant en que treballem?

Llegia avui a la contra de la Vanguardia una frase atribuïda a Michael Ignatieff “un país ha de tenir la porta gran i tanques molt altes” la porta gran per facilitar l’entrada dels que vinguin i es vulguin esforçar per contribuir al progres del país i les tanques molt altes per dificultar l’arribada dels que nomes busquen aprofitar-se del sistema, be, es una proposta, pero tancarem també l’arribada de tots els productes fabricats per persones, canalla inclosa, amb uns salaris irrisoris, o això ja ens esta be, així podem continuar consumin i fent-nos els fatxendes perquè creiem que tenim més poder adquisitiu aquí que els dels països productors? Il·lusos, esclavitud de consumisme.

No estic d’acord amb la immigració il·legal, amb la legal tampoc si es forçada, pero no perquè sigui racista, el que no pot ser es que les persones es tinguin que plantejar abandonar el seu poble, la seva família, el seu entorn perquè no tenen possibilitats de subsistència o aquesta sigui mes que precària, mentre els hi refreguem pels nassos que aquí estaquem els gossos amb llonganisses encara que no sigui veritat.

Als capitostos d’algunes regions espanyoles, ui no que ara dir això esta mal vist, als capitostos d’algunes comunitats autònomes els hi hem de recordar que com deien ells si Catalunya no es dels catalans es de tots els espanyols, Aragón, Extremadura y Castilla y León en aquest cas en matèria d’immigració de menors no es dels aragoneses, ni dels extremenys ni dels castellans i lleonesos, es de tots els espanyols, “pues eso” a callar i a acollir menors i com va dir en Trapero “Bueno, pues molt be, pues adios”.

Llegia en algun lloc que la estupidesa es fins i tot pitjor que la maldat, es possible pero el que es pitjor es que persones dolentes siguin també estupides, i això malauradament es el que cada dia trobem mes en el món de la política. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Canvi climàtic i deixadesa

N’hi ha que diuen que quan hi ha una catàstrofe natural, no es el moment de buscar culpables, el que toca fer es anar per feina i solucionar el problema que hi ha, sigui per aigua o per foc, o fins i tot podríem dir que sigui per envair altres països o regions alienes.

I en part es cert, quan hi ha una catàstrofe s’ha de treballar amb la finalitat de que no avanci i aturar-la el més ràpid possible; pero dit això hi ha d’haver també algú que comenci a “treballar” per esbrinar el perquè de la catàstrofe, pensem que nomes entre aigua i foc portem dècades de no fer els deures, es podia haver evitat? l’impacte ambiental i humà podria haver sigut menor? que s’havia d’haver fet i no s’ha fet? qui i com s’han gastat els quartos en altres bajanades?

Si fem cas d’alguns, segons la premsa molts dels que voten dreta i extrema dreta, ens tindríem que plantejar si això del canvi climàtic, com diuen ells, no es veritat, es un invent de l’esquerra, de fet segons el diari Ara, el líder de Vox “atribueix el foc a la corrupció, el fanatisme i la màfia del president espanyol, no a l’emergència climàtica, sinó a la ideologia i l’abandonament del camp», i segons escoltem uns o altres ens parlen de negacionisme climàtic o de fanatisme climàtic. Hi ha gent que es creu aquestes bajanades.

Penso que per un moment podríem partir de la base de que, com diuen els dretans, el canvi climàtic no existeix, aleshores el que ens tenim que preguntar es quin es el motiu pel qual els boscos i els entorns de les urbanitzacions estiguin tan malmesos, arbres morts i secs, matolls abundants, porqueria a dojo, llaunes, papers, vidres … no tot es culpa del canvi climàtic, es cert, pero l’esforç que hi hem de posar la gent, les persones que hem de cuidar els boscos perquè no siguin un autèntic polvorí, on queda?

Exigim als nostres polítics que facin menys celebracions de reptes assolits si es que n’han aconseguit algun de veritablement important per la societat, fa dècades que no fan els deures, i els no assolits? i perquè no dediquen més esforç i treball per millorar la vida i l’entorn de la gent, al cap i a la fi això es el que van prometre que farien, no?

Com molts, de tan en tan passo per zones diguem-ne boscoses, ahir mateix, passàvem per un determinat indret que pot ser qualsevol, a la dreta un bosc net, sense matolls, sense brossa, sense porqueria, amb els arbres esclarissats, es dir que sembla que algú es cuida d’endreçar aquell espai; a l’esquerra un bosc amb una altra visió, matolls, brossa, arbres apilonats uns a tocar dels altres, encara que no hi hagués canvi climàtic una trista espurna sense mala intenció podria causar una catàstrofe infernal, imaginem si com en alguns cassos hi ha mala intenció.

Endreçar un bosc val diners, es cert, pero no fer-ho també, si més no en un futur prou proper, mentre uns dediquen els seus esforços a lluitar contra el foc, en podríem tenir uns altres que dediquessin els seus esforços a lluitar contra la deixadesa, l’abandonament, la desídia, sense oblidar la mala llet i la mala fe, busquem quin es el millor camí tan per revertir el possible canvi climàtic, que tot i ser figues d’un altre paner també ens ho hem de creure, com per prevenir la droperia humana de les calamitats actuals, sobretot l’estupidesa dels responsables polítics que no saben ni volen estar a l’alçada que el seu càrrec els hi requereix. Menys rodes de premsa, menys jaquetetes de comandament, més serietat, més professionalitat i més renuncies o més expulsions de tots els que son una colla d’ineptes per fer una cosa tan senzilla d’entendre, com es estar al servei de la ciutadania, i els que no fan la seva tasca amb coneixement de causa, han d’entrar directament en presó preventiva. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Genocidi

Fa anys es va utilitzar molt aquesta paraula, van passar unes dècades on no es va sentir a pronunciar tan, però ara mateix malauradament sovint esta en boca de molta gent, massa sovint i massa gent, però dissortadament per a massa gent, aquests fets passen lluny de casa. I com es això? be, no oblidem que els fets que estan succeint a determinades zones del planeta son prou greus com perquè d’una punyetera vegada no fem els ulls clucs, no podem mirar cap a un altra costat, i hem de començar per dir-li el nom que te.

He llegit que aquesta paraula la va introduir com a nou concepte un advocat polonès, es deia Lèmming, combinant la paraula grega genos (gens, raça, poble) amb el sufix llatí cide (acte de matar), tot i que amb anterioritat a altres indrets ja havien fet referencies a aquestes barbaritats d’alguns humans, com per exemple anomenar-ho “assassinat d’un poble” com ho deien a zones del nord d’Europa o com diuen que ho va anomenar en Churchill el 1941, un «crim sense nom». Com diu Wikipedia “el genocidi no significa la destrucció immediata d’una nació” en realitat es un “pla coordinat de diferents accions l’objectiu de les quals és la destrucció de les bases essencials de la vida de grups de ciutadans, amb el propòsit d’aniquilar-los”.

El problema es quan segons el pensament personal individual, o més preocupant encara, segons el pensament grupal de certs col·lectius, s’interpreta o es manipula o es tergiversa el que significa el terme encunyat per l’advocat polonès, i si fullegeu la premsa trobareu innumerables versions de la gravetat no nomes de la paraula en qüestió, sinó dels fets o aberracions que poden encabir-se en aquest mot.

Hi ha qui diu tenir molt clar que es un genocidi, però en canvi altres, crec que va ser un cortesà madrileny, deia que «el que està passant a Gaza no m’agrada, però, per a mi, no és un genocidi» o les d’aquell altra, un polític congressista del govern central, que temps enrere deia que “estaven esperant que la Cort Penal Internacional determinés si l’aniquilació de milers de civils mereixia aquest qualificatiu o no”, hi ha moltes pagines plenes d’això del genocidi actual, un exemple l’article d’en Joaquín Jesús Sánchez que amb el titular de “Què és per a tu un genocidi?” hi podeu llegir un subratllar prou eloqüent i prou dur “als israelians els importa molt el seu bon nom, i no volen que la sang de milers de nens assassinats els embruti la reputació. Imagina que per això estan tan enfadats que als beneïts espanyols els molesti que un equip finançat pels seus prohoms es passegi amb bicicleta airejant l’olor a mort”. I un afegit més, ho podeu llegir al article de la redacció de VilaWeb “Israel ordena a les empreses del seu país de boicotar el Mobile World Congress” .

El més greu es que hi ha molta gent, moltíssima, que no reconeix que el que esta passant a molts llocs del món, son actes greus, molt greus, i que el que no es pot fer es allò que se’n diu posar-se de perfil, mirar cap a un altra costat, en veiem quatre cassos comptats, però n’hi ha molts més, massa gent negacionista es el que hi ha. Imatge de ELG21 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

La fam al món

Fa temps que tenia guardat en el meu ordenador un retall de premsa que va ser publicat per La Vanguardia, el vaig veure ara fa un parell de mesos. La veritat es que em va impactar molt; no es que un ja no sigui del tot conscient de la problemàtica que envolta a la nostra societat, però es possible que anímicament en aquell precís moment estes més predisposat a pensar en el que realment veia i llegia. La imatge era una part de l’article que parlava de la fam al mon, el titular per ell mateix es molt clar: “les xifres d’una lacra” i la mateixa imatge ens fa una clara referència als països que tenen més d’un 35% de la població que pateix fam. I el que més dol son les impactants xifres: quasi 850 milions de persones afamades al mon. I la traca final explota quan llegeixes que l’objectiu que l’any 1996 es va proposar la FAO pel 2015, era el d’aconseguir reduir a la meitat el nombre de les persones afamades al mon; per aconseguir-ho seria necessari una reducció anual de 31 milions de persones, la qual cosa s’estavella amb la realitat: actualment la xifra creix a un ritme de 4 milions a l’any.
Tot aquest temps transcorregut entre la publicació del reportatge i ara, en que el meu cap a començat a abocar tots els pensaments interiors que com a persona bullen dintre meu, tot veient i reflexionant envers el que això significa en un mon que cada dia sentim a dir-ne “globalitzat”, la veritat es que tenia moltes ganes de poder posar en un paper aquestes reflexions, però la veritat es que no trobava ni una paraula adient, no sabia com exterioritzar tot el que sentia.
Ara mateix, fa pocs dies que hem celebrat la diada de Reis, en la que molts dels nostres infants han viscut la màgia d’aquesta nit; infants que quan els hi mires els ulls hi veus il·lusió, la il·lusió de poder gaudir d’aquesta nit màgica; por, la por del fet d’enfrontar-se amb el desconegut, i alegria, la alegria de que tots els seus somnis es faran realitat.
I jo em demano, com podem globalitzar aquest fenomen, i no em refereixo pas a la nit de Reis, sinó al fet de que en el dia a dia de l’ésser humà, tots i cada un dels infants i dels adults del mon, puguin gaudir de la il·lusió, la màgia i la alegria de menjar cada dia, de tenir la certesa de que el demà per a ells també existirà, i que la única cosa que s’han de permetre perdre, es la por, la por al desconegut, la por a la fam, la por al patiment, aquesta por que en masses ocasions es la seva única companyia. Tan bonic que seria poder tancar els ulls i que la màgia de la diada de Reis esdevingués realitat per a tothom. Imatge de ArtTower a pixabay.