Per una banda tenim una noia jove, vint-i-cinc anys, que fa temps, massa temps, que lluita per tenir una mort digna amb l’eutanàsia, paraula maleïda per determinats sectors de la societat. Entenc que no tothom comparteixi aquesta visió de la vida, el que no entenc es que hi hagi algú que es cregui amb el dret de negar aquesta opció a qui lliurament la escollit motivada per la seva situació medica.
Entenc, i encara més ara després de les meves experiències personals, que aquesta noia hagi pres aquesta decisió, em costa més d’entendre al pare que en principi la premsa no diu que tingui cap problema físic ni mèdic, que tot i que no li agradi, sigui capaç d’anar judicialment contra la filla, contra una persona sobre la que no te cap potestat, a lo millor es pensa que es de la seva propietat.
Una noia que al llarg de la seva curta vida ha patit, segons explica en una entrevista, manca d’empatia per part dels mes propers, intents de suïcidi, violacions i actualment paraplègica.
I el que ja no encaixa es que una diguem-ne associació totalment aliena i a la que la noia no ha demanat pas ajuda, es fiqui per entremig nomes perquè li serveix de cavall de batalla per la seva particular creuada contra una societat més igualitària, no gaire perquè podria ser millor. I això ha significat afegir més anys de patiment a la noia, que es el temps que ha trigat en recórrer el viacrucis judicial que ha propiciat aquesta associació.
Primer s’ha de passar els filtres establerts legalment, després del dictamen favorable del CGAC (Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya), ha tingut que passar per un Jutjat d’Instrucció, després pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tot seguit pel Tribunal Suprem, a continuació el Tribunal Constitucional i per acabar el Tribunal Europeu dels Drets Humans. I a això el pare i l’associació n’hi diuen estimar? Com els hi hem de fer entendre que “estimar, vol dir també deixar marxar”?
I després ens trobem que el mateix tipus de gent recolza les massacres que s’estan duent a terme arreu de diversos territoris del món. Que una persona demani la eutanàsia es un “pecat” però en canvi “assassinar” milers de persones amb l’excusa d’alliberar-los d’uns mandataris dèspotes i presumptament criminals que en ocasions inicialment van estar recolzats pels mateixos que ara els volen fora, es ser bon cristià, com deia no fa gaire una política nacional referint-se als descobridors “vam arribar els de la Creu i vam posar un nou ordre i, sobretot, una manera d’entendre que la vida és sagrada, calia civilitzar-los” … joer.
Estem en una societat que nega el dret a morir dignament a una persona quan ho demana ella mateixa, però paral·lelament veu amb bons ulls el dret a matar als que els hi fan nosa, nomes perquè els quatre de sempre puguin fer negoci. No ens enganyem darrera aquestes guerres no hi ha la voluntat de salvar a ningú, nomes hi ha la voluntat de controlar el negoci que sorgeix amb i d’aquestes animalades. Imatge creada amb ChatGPT.