Mes: setembre de 2024

Publicat a

Reconèixer errors no es suficient

Ara, quan ja portem mesos amb l’esdeveniment del segle, llegim Copa Amèrica de Vela, ara hi ha qui s’adona de que tot plegat ha estat un error, i això si, reconegut aquest error, es queden tan amples.

No se si aquest esdeveniment en concret ha estat un error o no, soc dels que opino que sovint les decisions polítiques tenen més condicionants dels que ens volen fer veure i creure. El quid de la qüestió es saber fins a quin punt els politiquets i politiquetes de torn es van equivocar, o es van deixar enlluernar o es van enlluernar i paral·lelament la van “cagar”, presumptament no per a tothom, però sovint en contra de la ciutadania, o sigui, siguem clars, massa sovint els errors els paguem els ciutadans no els polítics que els han propiciat.

A veure, ara ens diuen que possiblement no van ser prou curosos en investigar si els informes favorables a l’esdeveniment eren correctes, versemblants, creïbles … jo em pregunto, si no van investigar profundament aquests informes, que van fer? no oblidem que parlem de l’impacte de la Copa Amèrica a Barcelona, despeses, no les van quantificar? no hi van posar tots els sentits en verificar-les? retorns, que van valorar? quantitat de visitants? diners que teòricament aquests visitants es gastarien a Barcelona? que es el que van valorar o el que ara ens diuen que no van valorar correctament?

Segur que hi han altres activitats o actuacions  que socialment son més necessàries, ara i fa uns mesos, però si després de donar el vist i plau a aquests esdeveniment, tot dient que es va valorar positivament el fet de ser un esport relacionat amb una ciutat marítima que estima el mar com Barcelona, ara abans de finalitzar l’esdeveniment, el que no es pot dir que l’event genera apatia i molèsties a la ciutadania, es una elitització de la ciutat i fins i tot planen sospites de frau en les estimacions del retorn econòmic que es preveia.

Ja fa masses anys que arrosseguem aquesta motxilla politiquera, i no ho dic nomes per la Copa Amèrica de Barcelona, no, això passa arreu, sovint els polítics locals, que quasi mai han demostrat prèviament la seva vàlua com a gestors, es posen o els posem al capdavant d’un consistori, deixem que s’il·luminin, en ocasions l’il.luminació es tan forta que es cremen i ens cremen a tots plegats, després passa el que passa, massa sovint més enllà del que ens pensàvem, i si es que ho fan, com a molt presentaran la dimissió, però ningú els exigeix el retorn de la tresoreria malbaratada.

Jo em pregunto, si en determinats equips de futbol els dirigents han de presentar avals, si quan una empresa demana endeutament bancari, o quan un particular vol finançar el seu habitatge, trobem normal que tinguin que presentar garanties directes o addicionals, hipotecaries o avals, perquè permetem que els polítics juguin amb el nostre futur i el dels nostres fills i nets, sense reclamar-los-hi més responsabilitat que la seva dimissió, si ho fem, quan una “cagada” monumental ens perjudica fortament i llargament? o hi posen el coll, o ens tindrem que acostumar a no acceptar-los com a gestors de suposada, que no demostrada, vàlua. Imatge de KRiemer a pixabay.

Publicat a

El límit de la tolerància

Dues noticies que en principi son tan distants com els punts geogràfics on han succeït. L’ordre es indiferent, una la del documental d’en Tamayo, “com caçar a un monstre” i la segona la del judici Pelicot.

De la primera diré que hi ha moltes coses que al meu “coco” li costa processar, però nomes parlaré de dues, una es que fa que un individu adult, que admet les seves relacions amb joves o infants, tot depèn del llindar que la justícia digui, perquè on acaba la infantesa i on comença l’adolescència i la maduresa, encarregui a un conegut fer un reportatge de la seva vida per rentar o blanquejar, com es diu ara, la seva imatge publica? i l’altra es que em costa d’entendre com es possible que avui en dia, tal i com van ensenyar al documental, presumptament algú de la judicatura pugui emetre tranquil·lament una ordre de recerca i captura d’un delinqüent jutjat i sentenciat, nomes fent constar nom i com a cognoms les dues inicials … es que la policia ha de ser endevina?

Encara que la pregunta cabdal queda sense resposta, com es que tal i com relata l’article de Xavier Ricou a la Vanguardia aquest monstre que se suposa que va ser un depredador sexual en diversos col·legis, cases de colònies i parròquies pugues actuar amb total impunitat durant ni més ni menys tres dècades? ningú en sabia res? ningú podia fer-hi res?

I de la segona que puc dir jo? també se’n ha escrit molt i suposo que encara s’ompliran moltes mes pagines parlant-ne, i es que com se suposa que hem d’encaixar el fet de que més de 50 individus amb el marit de la víctima liderant-los, haguessin violat a aquesta senyora, no sabem quantes vegades, però si que les noticies diuen que alguns van repetir, com l’article de Helena Resano a InfoLibre o sigui que ni que sigui en un espai temporal mes allargat, no deixen de ser un “ramat” de violadors que son conscients del que fan i tot i així tiren endavant i en alguns casos fins i tot repeteixen.

De la noticia nomes un ressaltat dels molts que hi ha per escollir: “les preguntes són tan impresentables que costa entendre en quin moment un advocat hagi pensat que preguntar això és procedent en aquest judici, en el qual les proves contra els acusats són aclaparadores, un d’ells va preguntar a la víctima si ella triava als seus violadors” … en serio que no s’ha d’actuar contra aquests tipus de lletrats, inhabilitar-los, per començar a fer la neteja que aquest puntal de la democràcia necessita?

I la pregunta cabdal que queda sense resposta es la mateixa, com es que tal i com relata l’article referenciat, aquests monstres que presumptament van actuar com a ramat en la violació de la víctima, liderats pel marit, poguessin actuar amb total impunitat durant anys? ningú en sabia res? ningú podia fer-hi res?

Diferents actuacions, diferents víctimes, diferents agressors, no podem continuar amagant el cap sota l’ala, no podem tancar els ulls a unes realitats que si no ens afecten personalment, sovint preferim obviar-les, dubtem que hagin pogut passar, o fins i tot hi ha qui pot acabar assumint que si han passat segur es per algun motiu més o menys justificat, i això ens ho resumeix el final del documental d’en Tamayo, en el que en Carles li pregunta fins a l’últim moment: “demanaràs perdó?” i la resposta del detingut es: “me les pagaràs”. Imatge generada en AI per AberrantRealities a Pixabay.

Publicat a

Taxes turístiques

Quan fem el turista sempre hem de pagar alguna taxa, pot ser de més o menys import, no tenim molt clar perquè la paguem, ni que es fa amb els diners recaptats.

Avui llegia a la premsa que a Barcelona volen que els autocars turístics paguin més per aparcar, la noticia diu que l’ajuntament vol apujar de 20 a 80 euros el preu de l’abonament per estacionar els autocars a la ciutat, i que la finalitat es evitar la concentració excessiva en segons quines zones i segons quins horaris.

Abans de continuar amb la qüestió genèrica del turisme, excessiu o no, i de les seves taxes, apropiades o no, tan en la quantitat com en la seva destinació, aprofundim una mica en aquesta dels autocars. A veure si jo vaig amb el meu cotxe a fer turisme per Barcelona, i anem amb els quatre seients ocupats, pagaré a l’entorn de 40 euros de pàrquing per tot el dia, 10 euros per persona; els autocars que porten 50 passatgers ara mateix paguen un total de 20 euros, o sigui 40 cèntims per persona, això es just? no … i més si pensem que al darrera hi ha un negoci que tot i ser just, no pot tenir més bonificacions ni beneficis que la resta de ciutadans, i si l’ajuntament de Barcelona aplica aquest nou import, diuen que de 80 euros, tindrà una repercussió de 1,60 euros per passatger, lluny del que continuarem pagant en un pàrquing públic de la ciutat la resta de ciutadans, continuarà sent injust …

Suposo que l’ajuntament veu que amb aquesta acció, segons diu la premsa, passarà de recaptar d’un a quatre milions per aquest concepte, però tot i ser senzill de plantejar, no se si ho es d’explicar, els responsables municipals son coneixedors del sobre cost que significa per a la ciutat aquesta aglomeració d’autocars i de turistes, que al cap i a la fi suporta la ciutadania?.

Els responsables de l’ajuntament de Barcelona, això es vàlid per a qualsevol ajuntament, diuen es necessari gestionar aquest elevat turisme, i per això entre altres accions ha augmentat també la taxa turística per pernoctacions en allotjaments turístics de la ciutat. El nou import es pot considerar o no excessiu, però es suficient per compensar el sobre cost de despeses ocasionades pel turisme?

Si fem una ullada a altres països i ciutats, veurem que el ventall de l’import de les taxes es força gran, podem trobar llocs on la taxa es inferior a 1 euro fins a altres llocs on pot arribar a ser de fins un 5% del preu de l’habitació.

He llegit que amb la recaptació de l’impost es nodreix el fons de foment del turisme, o sigui es possible que amb aquesta taxa es promocioni un turisme que el que fa es fer augmentar el sobre cost de les despeses comunes de la ciutat, diguem-li aigua, escombraries, infraestructures, neteja i manteniment de carrers … o sigui incrementar el perjudici pels ciutadans residents.

Sovint ens expliquen que els diners que gasten els turistes a casa nostra son elevats, es fan referencies per persona i estada més enllà del miler d’euros, o això tampoc es veritat? qui es el beneficiari de tota aquesta massa dinerària? i a més dels establiments d’allotjament, la resta d’establiments oberts al públic perquè no han de recaptar aquestes taxes? els usuaris de tots els establiments també participen en l’increment d’aquest sobre cost de despeses.

Ja no tenen més temps, els responsables municipals d’arreu del país, han d’agafar el brau per les banyes i, no buscar, sinó aplicar remeis adequats per equilibrar definitivament aquesta difícil compatibilitat de turisme i ciutadania. Imatge de Keithjj a Pixabay.

Publicat a

El estudiants i el mòbil

Comença el curs escolar i tornem a la dualitat de mòbils si o mòbils no. Hi ha un article de Marina Tovar a el Periódico, la tornada al col.le, ens sembla fatal que prohibeixin el mòbil del tot que ens pot ajudar a reflexionar.

Els escolars, els jovent en edat d’anar a l’escola, el més grandets, estan dividits, uns opinen que “a classe et pot distreure, però el pati és el teu temps lliure” i altres en canvi consideren que “és normal que no ens el deixin fer servir, jo només l’usava per jugar”.

A veure, quantes hores estan a l’escola? 6 hores? l’estona de pati quan dura? mitja horeta? o sigui els que es queixen ens estan dient que en el context de 6 hores a l’escola, no poden estar ni la mitja hora del pati sense telèfon? momes cal mirar un rellotge i veure que després de l’escola tenen 18 hores per repartir-se-les com vulguin, descans, lleure, amics, telèfon, dormir … i encara els hi queden hores per malgastar com creguin més convenient. Hi ha vida més enllà del mòbil.

Una altra cosa, es valorar si les escoles posen a l’abast dels estudiants els mitjans necessaris per tal de que puguin escollir alternatives al mòbil, no pot ser que passi el que deia un altra estudiant “doncs que espero que puguem jugar a bàsquet, hi ha dies que no tenim ni pilotes», ni tampoc entenc el que deia un pare o mare «el telèfon és una distracció per a ells, em sembla genial que ja no el puguin utilitzar” una pregunteta, qui compra els mòbils al jovent? no es l’escola, potser les famílies també hi tenen quelcom a dir i també tenen la seva part de responsabilitat, recordem que en el càlcul que fèiem abans, els nois i noies passen 18 hores diàries fora de l’escola, no tota la culpa ni tota la responsabilitat ha de recaure en l’escola i el professorat.

El que no pot ser es que els estudiants assimilin el que es diu per culpa de les famoses proves PISA, i es “que son la pitjor generació d’adolescents» no es cert, al cap i a la fi ells estudien el que els adults els hi proposem, i massa sovint sense solta ni volta pel seu futur, es regula o es legisla nomes per complir amb uns estàndards socials moltes vegades erronis o realment amb un volgut i buscat adoctrinament esbiaixat.

I algunes de les darreres reflexions dels estudiants que surten en aquest article “hi ha companys que van de xulos, de superiors, però no tots som així» cert i penseu que sempre n’hi ha hagut de xulos, i per acabar una darrera frase «no crec que siguem els pitjors, els adults diuen que abans tot anava superbé, però no crec que sigui veritat» i es cert, ni abans anava tot be, ni sou pitjors, senzillament els adults no hem sabut ensenyar-vos els camí correcte cap al vostre desenvolupament personal, sovint nomes us traslladem les nostres mancances, els nostres fracassos i les nostres pors, però no us enganyeu sense esforç no s’assoleix cap repte ni cap objectiu, analitzeu be el camí que voleu agafar, no us equivoqueu com les nostres generacions, i ensopegueu una vegada més amb la ineptitud de voler aconseguir el que es un miratge, una il·lusió seductora sense cap tipus de contingut. Imatge de MemoryCatcher a Pixabay.

Publicat a

Apartem el masclisme, també a la judicatura.

Aquests darrers dies s’ha produït un fet certament rellevant, tot i que encara hi ha molta feina per fer, espero i desitjo que ens trobem davant un fet històric, una dona estarà al capdavant de la judicatura del país, ja era hora, serà la primera dona que presidirà el Poder Judicial, encara que com diu l’article de Jesús Maraña a infoLibre disculpin que no m’aixequi (de moment) per aplaudir a la nova presidenta del CGPJ i nomes cal mirar una fotografia a la que fa referencia, on hi surten els membres de la sala de govern del Tribunal Suprem, acompanyats del Rei, 12 persones, 2 dones … paritat, si, i que més?

D’entrada recordem que aquesta dona, te molta feina per fer, es tracta de posar a funcionar correctament un organisme que portava més de 5 anys bloquejat gracies al partit que ara mateix es el més nombrós de l’oposició, i que es creu en possessió de la veritat absoluta, això els hi fa creure que son els únics elegits per gestionar aquest país, es pensen que els ciutadans som rucs, de fet el que si som es manipulables i creiem en totes les fantasies que ens expliquen alguns polítics.

Continuem amb la nova presidenta del poder judicial, he llegit a diversos mitjans qualificatius per referir-se a ella, es dona, es catalana, es progressista, ho te tot, encara que n’hi puc afegir una altre de la collita d’avui a la premsa, també es feminista. De tot plegat, per a mi es important que sigui dona, ja que tot i no tenir la tan predicada paritat, ens hi acostem, la seva presència, la de les dones, avança en la majoria d’espais, però encara estan lluny de la igualtat en molts terrenys, referencia al congres, les diputades han passat de 125 el 2011 a 154 a l’actualitat; avui existeix el mateix nombre de dones que d’homes al capdavant dels ministeris. Hem de continuar avançant, recordem que a Espanya crec que la població femenina es situa al voltant del 51%, son majoria, per la qual cosa seria raonable que dels 350 diputats, 178 fossin dones i com podeu veure encara ens quedem un tros lluny.

De tot el que s’ha publicat de la nova presidenta, nomes voldria afegir una petita referencia, en el seu discurs, per cert envoltada majoritàriament d’homes, segons l’article referenciat més amunt, deia que “cap poder de l’Estat pot donar indicacions ni instruccions als jutges i magistrats”, i també hi afegia una crida als poders polítics perquè evitin “atacs injustificats” als jutges, i això es diu separació de poders. Jo hi afegiria que reclames també al seu col·lectiu, que s’estalviï de qüestionar i interpretar amb criteris particulars, les lleis de l’estat, elles i ells estan en aquest lloc no per opinar, ni per criticar, ni per fer una interpretació sui generis dels mandats legislatius, estan aquí per aplicar les lleis vigents com hem de fer la totalitat dels mortals que hi estem sotmesos, a les lleis, i com ens diuen moltes vegades als catalans, si no hi estan d’acord proposin una modificació de les normes, per les vies previstes i sempre dintre el marc constitucional, els hi sona oi?

Una reflexió de darrera hora, quan buscava imatges gratuïtes a les xarxes per il·lustrar aquest article, les buscava del món judicial i en femení lògicament, majoritàriament em sortien imatges de la famosa figura de la “justícia”, un dona, amb els ulls tancats o tapats, amb l’espasa i la balança; també imatges de la massa dels jutjats, si aquella que surt a totes les pel·lícules amb la que el jutge o jutgessa fa valer la seva autoritat o directament imatges d’homes … el que deia, hi ha molta feina per fer. imatge de geralt a Pixabay.

Publicat a

Les residencies

Tot i que ja n’havia parlat anteriorment a assistència a la tercera edat aquests darrers dies llegia un article, publicat fa aproximadament un any pel diari ARA, periodisme d’investigació, sota l’epígraf “Trencar el silenci per despertar canvis” es tracta, segons explica el mateix diari, d’il·luminar temes que la voràgine de l’actualitat pot deixar a l’ombra, i entre tots s’han destapat realitats que no haurien d’existir, realitats que no haurien vist la llum sense la valentia de moltes persones que s’han atrevit a denunciar, a fer un pas tan difícil i important.

Es un treball de Monica Bernabé que m’ha frapat, m’ha arriba’t endins, no tan pel fet de que desconegués el que passa en algunes residencies d’avis, que per un lloc o altre t’arriben queixes particulars de coneguts o familiars, si no pel fet de llegir allò del que un ha sentit a parlar i li costa acceptar que pugui ser realitat. També hi ha ajudat el titular “Així és un geriàtric per dins: Les famílies no saben ni la meitat del que passa aquí”

A veure, vagi per endavant que en aquest treball d’investigació, jo en cap moment he vist que faci esment a maltractament físic, en realitat de cap tipus de maltractament voluntari pel desig de fer mal gratuïtament, però es que hi pot haver i presumptament hi ha una deixadesa, encara que ben pensat el que hi ha es una manca de recursos, també econòmics, però sobretot manca dels recursos humans necessaris per una correcta gestió humana de determinades residencies.

Amb tot això exposat en el contingut del treball en qüestió, se’m plantegen diversos interrogants, anem per parts. Primera, es qüestió de diners? possiblement, però com es que hi ha tantes places en residencies gestionades pel capital privat? llegia al treball que el preu de la plaça concertada al País Basc era d’un 65% superior al que paga el govern català, es cert això? ens ho han d’explicar molt i molt be com es que a Euskadi poden pagar un preu tan alt en comparació amb Catalunya. Segona, segons el treball d’investigació allà el 75% de les habitacions de les residències han de ser individuals i els centres no poden tenir més de 150 places, a Catalunya els dormitoris per a una sola persona són una excepció i la residència més gran te el doble de places.

Dades que aporta l’estudi, diu que quasi el 60% de les places. les ocupen persones amb un grau de dependència 2, que necessiten ajuda per fer activitats bàsiques com menjar o anar al lavabo. El 41% té un grau de dependència 3, és a dir, requereixen la presència contínua d’un cuidador. El personal laboral, diu l’estudi, que tenen uns sous baixos i uns horaris que dificulten qualsevol conciliació familiar fan que l’absentisme laboral sigui habitual.

Llegeixo al treball que la normativa actual estableix que hi ha d’haver 25 auxiliars de geriatria per cada 100 ancians amb un grau de dependència 2, no tots treballen de forma simultània, es reparteixent en els diferents torns de la jornada, el resultat es que cada cuidador es fa càrrec, com a mínim, d’una desena de persones, i a la nit? a la nit la ràtio encara és inferior: la normativa diu que n’hi ha prou amb 3 auxiliars per a 150 ancians.

El treball de recerca es més extens, i explica moltes diguem-ne curiositats que si son certes, algú ha de donar explicacions, possiblement algú ha de dimitir i possiblement a algú el tindrien que investigar.

Per acabar avui, diuen que el 65% de les residències de Catalunya són privades i moltes de les públiques també les gestionen empreses privades. I als altres països? a França el 52% de les residències són de gestió pública, a Suècia el 83%, segons un estudi realitzat el 2020. Com esta actualment la situació de les residencies al nostre petit país? i al nostre poble? no dic que incompleixin res, però l’actual normativa es suficient? Imatge de geralt generada amb AI a Pixabay.

Publicat a

Implicació o compromís

Implicar-se, d’entrada es una paraula coneguda per tots i que ràpidament ens porta a entendre, suposadament, el que significa; però si aprofundim una miqueta, no es ben be així, al diccionari sovint hi trobem un doble significat. Per una part diríem que implicar es el fet de comprometre’s en alguna cosa, però per una altra part llegim que també pot ser comprometre a algú en un afer.

Com veieu apareix una segona paraula com es compromís, o algun sinònim com escaient, col·laboració, implicació, participació … i em pregunto que es el que necessitem a casa nostra implicació o compromís?

De fet si ho pensem i ho analitzem en profunditat podríem dir que no és el mateix implicar-se que comprometre’s. El fet de que una persona es comprometi a realitzar una acció, hi ha una alta probabilitat que la dugui a terme, però implicar-se va més enllà, es quelcom més que un compromís, es tracta de tenir la voluntat i motivació necessària per dur a terme l’acció compromesa.

Fa un anys, molts, un cap de l’empresa on treballava, en algunes reunions li agradava fer-nos extensiva una dita que, no se d’on la va treure, aproximadament venia a dir: si per esmorzar mengem un ou ferrat amb cansalada, hem d’assumir que la gallina s’implica donant-nos un ou per fer la truita, però es el porc el que es compromet profundament per poder-nos oferir la seva cansalada. Ja se que això no es pas un compromís romàntic, gens, però aquí no volem romanticisme, volem avançar com a societat, volem avançar com a poble.

Dit tot això, i llegint i opinant també de tota aquesta historia a l’entorn d’un taller fet a la festa major d’una població catalana, amb els seus defensors i detractors, lògicament, i llegint també una de les darreres entrevistes del VilaWeb que parla de les inversions o manca d’inversions estatals a Catalunya, em pregunto, el nostre país que necessita de nosaltres, implicació o compromís?

Esta molt be criticar-ho tot, jo ho faig, no serveix per res però em dona la sensació de que faig quelcom positiu, encara que després tot continuï igual o pitjor. Això em fa venir al cap que a la veïna ciutat i capital de la comarca, l’ajuntament i els organitzadors de l’alternativa, tenen una discrepància de cinc decibels, ho diuen seriosament que a cap cap hi cap, que el que cal no es nomes una implicació en l’afer, si no un compromís real de totes les parts?

I això també ho podem referenciar al fet de que com diuen alguns, els actes reivindicatius de les festes majors son necessaris, sovint per la seva necessitat de donar visibilitat a la trista realitat del dia a dia, amb el to irreverent necessari per tal de a qui li correspongui, faci cas de les reclamacions ciutadanes. I es cert, però no n’hi ha prou a la implicació de dir-ho, d’esbombar el que es podria millorar i no es fa, es necessari que els ciutadans agafem el compromís de treballar pel be comú, el nostre inclòs, i demanem mitjançant les entitats, les associacions, i altres col·lectius existents, a tots aquells i aquelles que ens representen, que al cap i a la fi son personetes igual que nosaltres, que no els hi hem posat per fer bonic, els hi hem posat perquè es van comprometre a millorar la nostra societat, i no en benefici d’uns quants, això seria implicar-se, si no en benefici de tots, encara que perdin les següents eleccions, això si que seria compromet ‘es. Imatge de Hreisho a Pixabay.