Mes: novembre de 2009

Publicat a

Alakrana

Qui no n’ha sentit a parlar, tota la premsa ha omplert moltes hores i moltes pagines d’aquest tema, i es ara que totes les persones que estaven segrestades han tornat a casa, es quan en podem parlar, això si amb tot el respecte que es mereixent els afectats, però si que ja es hora de criticar moltes postures, molts fets i moltes de les paraules que aquests darrers dies s’han fet públics per part de tots els sectors.
El primer de tot felicitar a tots els mariners que han pogut salvar la vida, en altres ocasions, tan si es a la mar com en algun comerç o entitat financera a terra, el final no ha sigut tan feliç. Desprès no hi ha més remei que criticar als politics, s’han guanyat que els renyem, A TOTS, tan als que hi ha al govern com els de la oposició, els primers perquè crec que era possible fer un altre camí que el que han escollit, i els segons per convertir un fet dolorós, quasi una tragèdia, en arma electoral, es veu que tots plegats encara no han entès que els votem perquè treballin, no perquè s’esbarallin per demostrar qui es el gall més gros i més “xulo” del galliner, es veu que encara no han entès que estan en un galliner que té amo, nosaltres, el poble, i que als galls i a les gallines que no serveixen, per festes, entenem eleccions, els hi tallem el coll i els posem a la cassola.
I les preguntes que podem fer-nos tots plegats, son en primer lloc el perquè hi ha pirates a les costes de Somàlia? Potser que creure el que diu el Sr. Alberto Vazquez-Figueroa, escriptor que va néixer a Santa Cruz de Tenerife l’any 36, diu que fa uns quants anys van ser obligats a escapar dels pirates al golf d’Aden, i que fa uns 8 anys els van empaitar els pirates al llac Turkana. Ell diu que en una zona com aquesta, desèrtica, i sense recursos econòmics, que la única riquesa de Somàlia es la seva privilegiada situació geogràfica a l’anomenada “Banya d’Africa” on sempre estan disposats a assaltar a qui es posi al seu abast, hem de pensar que si per davant dels seus ulls creuen a diari totes les riqueses del mon, com ens pot sorprendre que ells se’n vulguin quedar algunes engrunes? A veure, quatre dades trobades a internet: el deute extern que te aquest país, equival al 300% del seu PIB, el d’Espanya es el 170%; i sabeu, també he trobat que el deute que aquest país tenia a finals del 2007 amb Espanya, era per la venda de vehicles militars. Mentre estic escrivint aquestes ratlles, les noticies del televisor comenten un nou segrest; també ens expliquen que els politics de la oposició, es dediquen a criticar als del govern, perquè han portat el segrest molt malament; jo no se qui te raó, els que si que tinc clar es que la majoria de politics de països avançats, no fan res per evitar situacions com aquesta, no es evitar el segrest el que ara es necessita, sinó el que realment es urgent, es que la gent d’arreu del mon no mori de gana ni els matin per l’enriquiment d’uns quants. També crec que son mereixedors d’una bona esbroncada tots els propietaris dels vaixells que van a treballar a la costa de Somàlia, al cap i a la fi abans de salpar ja son coneixedors de les situacions de perill a les que exposaran als seus mariners, però tot i així els hi fan anar, perquè aquí també es més important el negoci que la vida d’unes quantes persones, i si en algun moment es produeix algun tipus de tragèdia, tots a plorar; no senyors, no, ara es el moment d’exigir a qui correspongui que no tot es vàlid, que primer son les persones, i desprès, si hi ha cabuda, els negocis. Els que ens manen ens tenen acostumats a prohibir, prohibir, prohibir, ens ho prohibeixen tot, però a qui realment afecta totes aquestes prohibicions, es a la gent normal, vaja al poble, perquè no cal que ens enganyem, actualment als pirates de Somàlia, que segons diu la premsa estan de celebració, les prohibicions dels politics dels països rics, els hi rellisquen, i ara una qüestió: perquè aquests que s’anomenen països avançats, no fan res per ajudar a la població dels països que es troben al llinda de la pobresa, sinó immersos en ella?

Publicat a

Mont-rebei

Feia temps que en sentíem parlar i teníem ganes d’anar a veure si era tan bonic i espectacular com deien; un dia de festa, al mati, a primera hora, varem agafar el cotxe i carretera cap a la Noguera i el Pallars Jussà; desprès de fer una bona tirada de carretera, no sempre còmoda i tranqui-la, ens trobàvem ja a les portes del congost de Mont-rebei, que es el que forma el riu Noguera Ribagorçana en travessar la serra del Montsec, diuen que es l`únic gran congost de Catalunya que no el travessa cap carretera, cap ferrocarril ni cap línia elèctrica. En un principi ens varem apropar al congost pel poblet de Corçà, va ser fotut veure que desprès del llarg trajecte que havíem fet, no teníem lloc per deixar el cotxe, l’espai per aparcar era minso, no varem dubtar gaire i tot fent una bona volta anàrem al congost pel Pont de Muntanyana, situat ben be al costat oposat; allà si varem poder aparcar, perquè l’espai era més gran, però també estava ple de cotxes, i el tenies que deixar el que en diem “tirat”. Desprès de caminar una bona mica varem arribar al pont penjat de ferro, que ens permet travessar el ba-rranc, i que quan hi passes, notes ben be com es belluga, a més te el terra enreixat, i veus els 40 metres de barranc sota els teus peus. Desprès comença la part més espectacular de l’itinerari, un camí excavat a la roca, a 50 metres del nivell de l’aigua del riu Noguera Ribagorçana, amb unes parets verticals de roca d’uns 500 metres d’alçada, impressionant. També era impressionant la gran quantitat de gent que havia fet el mateix pensament que nosaltres, ben be semblava que ens trobàvem a les rambles de Barcelona, inclús hi havia gent amb cotxets de canalla, complicat, en podeu estar ben convençuts.
Com deia més amunt, el congost únicament és travessat per un camí de ferradura parcialment excavat a la roca, i que permet gaudir d’una manera molt espec-tacular d’aquest indret. Les parets del congost, en el seu punt més àlgid de caiguda vertical te punts on l’amplada del congost és de només 20 metres, sembla ben be que puguis tocar l’altra banda, on diuen que a l’època de l’aparellament, hi pots veure aus rapinyaires com voltors, àguiles i falcons; diuen que també es pot trobar a la zona, escurçons, llú-drigues i ratpenats.
La veritat es que es una excursió espectacular, el recorregut diuen que tot i estar en la seva totalitat en terres catalanes, es fronterer amb l’Aragó; a la part final del re-corregut, hi trobem la cova Colomera, a la que hi podem arribar pujant per una paret amb un bon desnivell, i encara que hi ha cadenes i altres estris on agafar-se, un ha de tenir clar que acabarà pujant a quatre grapes.
La excursió em va encantar, una mica cansat al acabar, però valia la pena l’esforç, això si, la sensació de que estava a les rambles de Barcelona, per la quantitat de gent, encara ara no l’he oblidat.

Publicat a

El cor

Aquesta setmana vaig tenir molta sort, vaig assistir a la conferencia que el doctor Valentí Fuster feia a Barcelona. D’entrada dir que si volgués exposar el currículum de la seva dilatada vida professional, possiblement amb una pagina no seria suficient, però com que soc del parer de que hem de fer els honors a una persona tan brillant com es ell, nomes una pinzellada de tot el que es i de tot el que ha aconseguit: es un metge català bagenc, de Cardona, reconegut arreu del mon pels coneixements i les investigacions que ha fet de les malalties cardiovasculars. Ha estat nomenat “doctor honoris causa” de vint-i-sis universitats d’arreu del mon, es el director de la unitat de cardiologia del Mont Sinai, l’hospital més prestigiós de Nova York; va ser elegit científic distingit de l’associació america-na del cor (reconeixement que nomes s’ha concedit a 15 perso-nes pels seus treballs d’investigació cardiovascular) president de l’associació mundial de cardiologia i també president del centre nacional d’investigacions cardio-vasculars de Madrid. Podríem fer una llista molt més llarga, però el que voldria es parlar també de la conferencia a la que vaig assistir; l’espai era immens, hi havia molta gent i tots estàvem molt impacients per escoltar un home de la categoria de Valentí Fuster. El títol de la conferencia era prou clarificador: Repte del segle XXI, promoure la salut cardiovascular, i la veritat es que la conferencia d’aquest home il•lustre va ser clara i del tot entenedora fins i tot pels que no tenim ni una mica de coneixements de medicina; va durar més de dues hores, però a mi em va semblar molt més curt. El cardiòleg va iniciar la xerrada fent una explicació clara de com es l’inici d’un infart i les causes que el provoquen, fent especial menció al munt de motius, que nosaltres mateixos, li donem al nostre cos, perquè esdevingui la fatalitat. Ell deia que al llarg dels anys, si una cosa ha après, es la estupidesa de les persones, que tot i ser avisats, no fem res per prevenir aquesta fatal malaltia, actualment la primera causa de mortalitat als països avançats. Si be es cert que la medecina ha fet passos gegantins, no es menys cert que aquests han estat en la fase en que ja s’ha descobert la malaltia, allargant la vida de les persones amb medicació; ara be això que es tan bonic, te una cara amarga, i es que com que cada vegada hi ha més persones que estan en tractament i aquestes viuen més anys, aquesta despesa es del tot insostenible els propers anys, per la qual cosa nomes ens queda un camí, i es el de fer una gran tasca de prevenció, però no als adults, que en ocasions ja es massa tard, sinó a la joventut, als més petits, als que encara estan a temps de modificar els seus hàbits, que al cap i a la fi seran els que marcaran el seu futur. El cost econòmic d’un futur ple de malats cardiovasculars es del tot inassumible, i aquest es el motiu pel qual es tan important poder aconseguir involucrar a un gran nombre de persones en aquesta tasca de futur, del nostre futur. Va parlar del sedentarisme, del tabac, de la hipertensió, també de l’alcohol, de l’estrès ….. tans i tans factors que ajuden a que en qualsevol moment, un de nosaltres pot ser “l’afortunat” de patir alguna de tantes malalties cardiovasculars existents, tots en tenim alguna papereta, i ens pot tocar, i toca. El que sap més greu, es que com en tantes coses, cada un de nosaltres hi te quelcom a dir, hi tenim quelcom a fer, i no hi fem res, ens pensem, com deia el doctor, que les coses sempre els hi passa als altres, a nosaltres no ens passarà mai, i anem tan errats, tenim tantes paperetes del premi “gordo” cardiovascular, que som incapaços de veure que en aquesta ocasió el “gordo” no es el de Nadal, senzillament pot ser el principi de la fi de la nostra vida, i si no som capaços de fer res per nosaltres, si que tenim la obligació de fer-ho pels nostres fills, cambiem, millorem, a tots ens beneficiarà.