Mes: maig de 2026

Publicat a

Obrint interrogants

L’article d’Iñaki de las Heras a la Vanguardia amb el títol “Els ex polítics amb activitat al sector privat pugen amb força en dos anys” ens parla de la gran quantitat d’alts càrrecs polítics que passen d’una feina publica a una de privada al final del seu mandat, estan inclosos ministres i secretaris d’estat que tenen una indemnització de dos anys després de deixar el càrrec, i aquí tothom es busca la vida el millor que pot.

La majoria acaben desenvolupant tasques d’assessor en consultories i en tot tipus d’empreses publiques i/o privades que sovint contracten amb organismes públics, i es aquí quan es comencen a embolicar les coses. Lobbisme, influencies, amiguisme, clientelisme, qualsevol opció i denominació es valida per la nova carrera professional d’alguns alts càrrecs de qualsevol govern, sigui del color que sigui, la majoria segueixen la mateixa línia.

L’article presenta un gràfic, diu que la font es l’Oficina de Conflictes d’Interessos, on es poden veure la quantitat d’autoritzacions d’activitat privada a alts càrrecs de l’estat que ha realitzat aquesta oficina, i tot i que en el darrer exercici les autoritzacions han estat 71, al llarg d’aquests darrers 10 anys el nombre d’autoritzacions per passar de la feina publica a la privada han estat uns 632, o sigui més de 600 alts càrrecs que han demanat permís per anar a treballar a l’empresa privada abans que transcorrin els dos anys del final del seu mandat.

L’article parla de que el darrer cas, el d’en Zapatero, esta obrin interrogants entre els professionals que es mouen en aquesta frontera entre els interessos públics i privats. Els interrogants no es poden obrir ara, no cal anar gaire enrere en el temps, però si la gràfica es a partir del 2014 que s’ha fet a partir d’aquell moment veien que les autoritzacions han crescut exponencialment? ens hem de creure que tots son xaiets i ningú ha fet cap malifeta? nomes una dada per reflexionar i per fer-nos dubtar, la podem trobar al principi de l’article i diu que a començament de segle, fa quatre dies, un exvicepresident del govern dels EEUU es va embutxacar més de 150.000 dòlars per parlar deu minuts en un fòrum amb empresaris espanyols, ho trobeu lògic? entenem-ho be, una persona va cobrar per xerrar 10 minuts el mateix que unes 8 persones per treballar tot un any amb el salari mínim establert aquest 2026.

No em cansaré mai de repetir-ho, si mirem els dirigents polítics de qualsevol país del món, no en veurem mai cap que s’aprimi, i no em refereixo nomes al volum corporal, alguns engreixen el patrimoni, altres l’ego, altres les amistats, a molts els hi costa deixar el càrrec que diuen que nomes els hi porta mal de caps, però no n’hi ha cap que treballi amb el salari mínim o fent voluntariat, els de l’oposició una mica, si més no en un inici ho fan, encara que com més amunt aconsegueixen arribar de l’organigrama polític, diguem que les compensacions per ser-hi també pugen.

Veien el que veiem, i pensant com podem acabar amb aquesta floritura de caps pensants que diuen que treballen teòricament en benefici nostre, però que tot sovint ens apliquen mesures esbojarrades i per les que mai en paguen les conseqüències si ens perjudiquen, ja que ells no trauran cap llei que els castigui directament, crec que nomes ens queda començar a abstenir-nos en les eleccions, i a veure fins on arriba la seva cara dura de continuar mantenint uns emoluments molt elevats, per una feina amb uns resultats molt minsos, jo diria que sovint son uns resultats miserables, i sense el mínim suport popular. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Podridura política

No ho dic jo, segons la Vanguardia en un article signat per Cristina Sen amb el titular “Tellado veu Junts, ERC i PNB tan “podrits” com l’Executiu” es diu que es aquest dirigent del PP qui va manifestar que les formacions polítiques nacionalistes, esmentat expressament a Junts, ERC i PNB, “estan tan podrides com el Govern de Pedro Sánchez”.

De fet es un tema recurrent, potser no tan explícitament, sovint n’he parlat, si més no he parlat per exemple del “Tràfic d’influències o lobbisme” o també entre altres dels “Polítics, o com desprestigiar la política” la qüestió es que son un col·lectiu que a la resta de mortals i sofridors ciutadans, ens dona molt material per parlar d’ells.

Seguim amb el que diu la noticia referent al congres del PP català, en Tellado a part de considerar als opositors dels populars una podridura que cal erradicar, segons el diari va dir que cal continuar amb el camí de creixement, que un bon resultat a Catalunya significarà una importat victòria del PP a Espanya, construint un canvi polític amb l’arribada de Feijoo a la Moncloa.

Com veieu enlloc diu que es tracta de beneficiar als ciutadans, no, el que realment importa es que el seu partit guanyi les eleccions, infligint una derrota descomunal als socialistes, el que es tracta es d’aconseguir el canvi polític a Espanya, sigui bo o no per la ciutadania. No queda molt clar quin es el preu que tindrem que pagar els espanyols, els catalans jo ho estem veiem actualment quin preu paguem per intentar tenir veu pròpia.

Sembla ser que tots ens oblidem, principalment els polítics, de qüestions com aquella que s’esmentava fa uns anys de “la cal viva” que no ho dic jo, segons la Sexta ho deia per exemple en Puigdemont: «quan parlen, fan pujar el preu de la calç viva”, més tard allò del “trio de les Açores” que es referia a aquells “líders dels Estats Units, el Regne Unit i Espanya que van coordinar la invasió de l’Iraq” considerada una guerra il·legal, quina ironia, com si matar gent fos legal.

Posteriorment l’article de El Periodico “Què va ser de M. Rajoy i per què mai es va saber qui era?” parla de la sentència dictada per l’Audiència Nacional que condemna al PP com a responsable civil pel pagament de més d’un milió d’euros en “B” de les obres en la seva seu central a Madrid.

No cal que continuem, quan algun polític parla de “podridura política” de que parla? de qui parla? que entenen ells com a polítics podrits? que entenem les persones del carrer com a polítics podrits? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

TEA Football Cup

Es més que un torneig de futbol, es un esdeveniment solidari per l’autisme, i com deien els mateixos creadors quan van començar, l’empenta per la nostra causa… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la feina diària amb els infants autistes… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la nostra motivació… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la teva ajuda… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀. el teu esforç per guanyar… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la força per eliminar els límits en l’autisme… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀.

I el temps va portar novetats, la primera un canvi de categoria, es va voler convertir el torneig en una referència en la categoria Benjamí S9, i també es va presentar la 𝗕𝗔𝗧𝗔𝗟𝗟𝗔 𝗗𝗘 𝗣𝗢𝗥𝗧𝗘𝗥𝗦/𝗘𝗦 totalment SOLIDÀRIA. I que es va aconseguir ja en aquells inicis? per exemple comprar material pel CR TEA CC, instruments musicals i joguines …

I un any més torna la TEA Football Cup 2026! el torneig Internacional de futbol 7 en categoria Benjamí S9 més solidari de Catalunya. Vine, juga, gaudeix i estigues atent a totes les novetats, sorpreses i resultats a l’instant! Tots som part d’aquesta TEA Football Cup, la festa del futbol i la solidaritat que torna a Sant Fruitós de Bages!

Com podeu veure, les ganes i la força de l’equip organitzador no te límits, nomes cal seguir les seves xarxes per veure-ho. Que espereu per apuntar-vos al vostre calendari la data d’aquest important esdeveniment? i es aquí al poble, no cal viatjar enlloc, es a casa. Recordeu, el 23 de maig tornarem a viure un dia de futbol, solidaritat, emoció i molt nivell a Sant Fruitós de Bages. Jo hi aniré de voluntari, i vosaltres? Imatge del cartell de l’esdeveniment. Montpeità 1784.

Publicat a

Tràfic d’influències o lobbisme

Aquests dies ens bombardegen amb tota questa historia del tràfic d’influències, ara toca parlar de la presumpta implicació d’un polític, un més, en un embolic amb un rerefons econòmic, o sigui que algú presumptament s’omplirà les butxaques de diners més o menys ben guanyats,

A mi em costa distingir la diferencia entre tràfic d’influències i l’activitat dels lobbis, segons llegeixo a la premsa, el codi penal espanyol recull el delicte de tràfic d’influències amb l’objectiu de protegir la integritat i objectivitat de l’administració publica, i sanciona els qui fan servir la seva posició o els contactes per obtenir un benefici econòmic indegudament. I el lobby, que es? el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola ens diu que un lobby es un grup de pressió, que te com a objectiu influir en la presa de decisions en l’àmbit públic o privat en favor d’interessos determinats. Quina diferencia hi ha?

Com veieu la línia es tan fina, però tan fina, que es molt difícil de percebre, i la qüestió es molt senzilla, quan s’està al costat del tràfic d’influències i quan al costat dels lobbistes? pensem que en aquest país, som així, fa anys que hi ha previst de crear una llei per regular això de la pressió per influir en la presa de decisions en l’àmbit públic en favor d’interessos determinats, però aquesta llei encara esta encallada després d’anys de parlar-ne molt però que en el darrer moment sempre fa figa.

El més preocupant per a nosaltres, per als ciutadans, es que amb motiu d’aquesta darrera versió d’un possible tràfic d’influències, els responsables de tots els governs dels darrers cinquanta anys queden diguem una mica fumats, per no dir recremats, quan els periodistes d’un o altre color, els hi treuen els drapets al sol. Feu memòria, feu, en el seu moment es va parlar de que com a mínim els de les darreres quatre dècades, presumptament han tingut alguna martingala o tripijoc, i aquí estem posant a parir un dels darrers, però oblidant-nos dels seus antecessors.

No n’hi ha un pam de net ens tenen entretinguts ja no nomes amb el futbol com abans, ara tenen plataformes informatives i d’entreteniment, ens posen des de pel·lícules de lideratges encisadors, fins a les nombroses noticies falsejades o manipulades per fer-nos creure que els que acostumen a fer les mes grans malifetes, en el fons son els bons, i nosaltres ho anem engolint sense qüestionar-nos res, com si fossin unes grans i úniques exquisideses.

Pensem una cosa, aquí i arreu d’Europa hi ha lobbis, hi ha grups de pressió, grups d’interès que volen influir en els processos d’elaboració de polítiques i de presa de decisions de les institucions europees, per aquest motiu la UE te un registre voluntari de grups d’interès, creat en 2011. Però pensem, creieu que aquests grups de pressió tenen com a interès pressionar per obtenir un benefici social o el fons el que busquen es intentar obtenir un benefici empresarial. Tràfic d’influències? lobbisme? on es la finíssima línia que separa ambdós grups de pressió? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

No n’hi ha un pam de net

Una expressió coneguda, força utilitzada i que malauradament no decau. Si, podríem buscar variants, en castellà vindria a ser alguna cosa com per exemple “aquí hay gato encerrado”, o també podríem buscar sinònims més de casa nostra com embolics, confusió, coses mal fetes, negocis bruts … i tot això es per un titular que he llegit a la premsa “Condemnat l’exdirector d’antifrau a retornar part del seu salari” i tot plegat sembla ser que per cobrar triennis presumptament de manera indeguda.

Per qüestionar o recolzar les accions d’aquesta persona, hi ha els tribunals, si es que ens refiem de la seva gestió, per opinar com a ciutadans hi som tots nosaltres, els súbdits, que tota aquesta colla de vividors volen que callem i paguem, si no volen que tinguem criteri propi, això es perillós per a ells, però si que volen que fem les corresponents aportacions via impostos, per així poder continuar fent una vida sense patiments econòmics.

Però pensem una mica, a veure a l’oficina on suposadament treballava aquest senyor, no tenien els diners en un armari d’on ell els podia agafar a voluntat pròpia quan volia, hem de pensar que els diners estaven en algun comte bancari i que per poder fer-ne us algú havia de signar una ordre interna i fer una transferència, imagino que ell solet no s’ho feia, o sigui que hi havia alguna o algunes persones que gestionaven les ordres internes i els pagaments externs, o sigui que en el decurs del temps que va durar aquesta suposada irregularitat, diu el diari que del 2011 al 2016, algunes persones van propiciar que aquests fets es poguessin dur a terme.

I ara alguns diuen que possiblement podria haver prescit, us recorda quelcom? però anem aprofundint una mica en això de l’OAC, Oficina Antifrau de Catalunya, a la seva pagina web diuen que es l’autoritat competent per a la protecció de persones alertadores, i que son les persones alertadores? són aquelles que informen sobre infraccions normatives i són essencials per a la defensa de la democràcia i la lluita contra la corrupció.

Dit tot això, pensem en la noticia, resulta que el màxim responsable de protegir als alertadors que denuncien corrupteles, presumptament va percebre remuneracions indegudes, o sigui com si un policia es dedica a robar o un metge a encomanar malalties.

Tan clucs tenim els ulls que nomes veiem futbol, vespreig i postureig? tanta indiferència tenim pel nostre entorn social? ens es indiferent que els que han de vetllar pel nostre benestar es dediquin a menystenir-nos sense escrúpols?

A la gent ens han venut la moto de que es tracta d’anar de gresca tan com puguem, no ens ha de preocupar si coixeja la sanitat, l’ensenyament o l’habitatge, ens han venut la moto que hem de dipositar la confiança cega en els que planifiquen la vida de tots plegats, la nostra però sobretot la seva, la nostra a la baixa i la seva en constant evolució positiva.

Després es queixen de que la tasca que fan mai esta ben remunerada, a veure que es una bona remuneració? aquí s’obre un ventall d’opinions i posicions tan extensa com persones opinen, perquè cadascú de nosaltres mai ens considerem ben pagats. Hi ha qui diu que un bon sou es el que et permet viure dignament, que vol dir això? la wikipedia ens diu que la dignitat és un dret innat de les persones a ser tractades amb respecte, de manera justa i a reconèixer la seva vàlua com a humans, ser respectat i reconegut com a persona, també implica comportar-se amb respecte i integritat envers els altres, en lloc parla de remuneració, una vida digna no la fan els diners, la fa el respecte entre iguals. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

L’atenció als pacients crònics

L’inici de les meves reflexions sempre acostuma a ser el mateix, pagina blanca a l’ordinador i fent un repàs mental de les possibles motivacions que em poden portar a escriure i compartir en quatre ratlles, qui diu quatre diu vint, aquells pensaments, aquells dubtes, aquells emprenyaments amb el món que m’envolta, i acabo fent immersions a les pagines de la premsa que, de forma més genèrica, estan plenes de titulars que ens fan emprenyar de valent, o ens obren els ulls, o l’anima, a voler creure que tot plegat pot ser millor.

Fa un temps que tan en primera persona com en l’entorn més proper, tant familiar com d’amics, hem viscut situacions mediques complexes, i que sovint et fan pensar en allò que surt a determinades entrevistes de si tothom te el que es mereix, o de que hi ha després d’aquesta vida, i la veritat es que les respostes poden ser de tots colors, encara que la realitat massa sovint ens tenyeix amb grisos una vida que sempre havíem somiat en colors, blau, verd, rosa … tot i que algun color com per exemple el vermell esta associat a dos estats anímics oposats, per un costat es senyal d’errors o perill, pero per l’altra s’associa a l’amor i el desig, encara que precisament el desig també pot acabar sent un perill.

Avui llegia a la premsa que l’Hospital Vall d’Hebron vol canviar l’atenció als pacients crònics tot reduint un terç les visites a urgències, com? es tracta de coordinar l’atenció primària, la intermèdia i l’hospitalària i treballar per fer un millor seguiment d’aquests pacients i anticipar-se a una possible descompensació d’alguna de les seves patologies.

M’agradaria pensar que pot ser així, no se, tinc dubtes, voldria fer confiança als gestors que han de guiar-nos a tots plegats, pacients i professionals, a un servei assistencial i sanitari universal i de qualitat, que ja teníem però que amb les mil i una excuses que ens han donat, l’hem anat perdent de mica en mica.

Ara al meu poble, tenim CAP nou, o el nom amb que el vulguin conèixer, EBA, CSIR, de fet el nom es els menys important, tenim edifici nou, una part nova i una altra renovada, quedarà bonic, el que no tinc clar es si tindrem suficients professionals a dintre, i tot aquest reguitzell de promeses i bones intencions quedarà nomes en això, promeses, que massa sovint estem acostumats a que siguin promeses incomplertes.

Desitjo que les autoritats sanitàries no ens fallin i que les promeses es converteixin en realitat, que l’atenció a tots els pacients, incloent-hi també els crònics, estigui garantida amb els suficients recursos humans i financers, tot i que en els darrers temps sembla tot el contrari. Soc dels que de tan en tan fan arribar queixes al sistema, i m’emprenya rebre respostes de l’estil de que estan treballant per redistribuir els recursos per millorar l’atenció a les persones.

De professionals n’hi ha i de bons, de recursos també n’hi ha, aleshores que es el que coixeja perquè els ciutadans palpem que els serveis se’n ressenten? sovint em toca anar a veure a infermeres i metgesses, al CAP hi ha menys afluència de pacients que abans, però la situació al CUAP o a urgències hospitalàries es totalment oposada, cues de persones, hores d’espera … el que deia, desitjo que aquest programa de l’Hospital Vall d’Hebron funcioni, i que sigui exportable a la resta del nostre petit país, els professionals i els pacients ens ho mereixem. Imatge creada amb ChatGPT. Montpeità 1782.

Publicat a

Demanar perdó per ser lliures

Això es el que voldrien alguns i algunes, les persones hem de ser lliures, no tenim que demanar ni permís ni perdo per ser-ho, però si que hem d’assumir la responsabilitat del que significa ser lliures, ni tot es vàlid ni hem d’esperar que els altres ens treguin contínuament les castanyes del foc.

Avui llegia a la premsa que la presidenta madrilenya, en un viatge per Mèxic ha fet referencia a la llibertat de les persones dient: “que la llibertat mai ha demanat perdó» tot defensant als conqueridors espanyols, en aquest cas concret a l’Hernan Cortés i com diu la premsa fins i tot la presidenta mexicana li ha recriminat tot dient: «qui reivindiqui Cortés i les seves atrocitats està destinat a la derrota».

Sabem que al darrera de la xerrameca i les gestions de polítics i polítiques sovint hi ha interessos divergents amb les necessitats dels ciutadans, ara mateix hi ha opinions de tot tipus del motiu d’aquest viatge de la madrilenya a terres mexicanes, algun dirigent socialista es demana si fa turisme, o be ha anat a promocionar un musical en concret, o fins i tot si esta fent contactes pel seu futur? com sempre, uns fan i els altres critiquen.

Però centrem-nos en això de la llibertat, segons la RAE es “la facultat natural que té una persona d’actuar d’una manera o d’una altra, i de no actuar, per la qual cosa és responsable dels seus actes” i si busquem una definició més filosòfica, el diccionari.cat ens diu que es la “possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta una capacitat d’elecció entre diverses alternatives”, en resum es pot dir que es “la capacitat de la voluntat humana per a dirigir-se al bé”.

Aleshores jo em pregunto, si la llibertat es poder escollir com es vol actuar, “és la facultat o capacitat de l’ésser humà d’actuar segons els seus valors, criteris, raó i voluntat, sense més limitacions que el respecte a la llibertat dels altres”, com encaixen aquí els conqueridors? com encaixen aquí els colonitzadors? com encaixen aquí tots aquells que amb l’excusa de descobrir nous mons i d’expandir la fe, van perpetrar múltiples genocidis que ens han d’avergonyir com a societat? i com encaixen aquí tots aquells i aquelles que encara avui dia ho defensen i els hi volen fer homenatges?

Llibertat si, amb un límit que es la llibertat dels altres, i la regla es valida per a tothom. Quan un, o uns, o unes exigeixen una llibertat que aixafa als altres, no nomes la seva llibertat, els aixafa literalment, aniquilant-los, no tenen dret a liderar res, no han de tenir cabuda a la nostra societat, els hem d’expulsar com sigui, no pot ser que el poble ras tinguem que demanar permís per viure, no pot ser que tinguem que demanar permís per ser lliures, no podem tolerar que quatre energúmens ens marquin un camí que ens portarà a l’autodestrucció, com deia la presidenta mexicana “els que busquen reivindicar als colonitzadors, als conqueridors, als explotadors i les seves atrocitats estan destinats a la derrota”. No deixem que aquests tipus de personatges ens condueixin a un suïcidi col·lectiu, a una autodestrucció anunciada, no demanem perdo per ser lliures, actuem amb total responsabilitat dels nostres actes, tan personalment com socialment, i si no som capaços de ser responsables, tampoc tenim cabuda en aquesta societat. Imatge creada amb IA de ChatGPT.