Mes: novembre de 2024

Publicat a

Salari mínim

Es una qüestió controvertida, es necessari augmentar el salari mínim? on es el topall? ja se que els estudiosos de la macro economia ens poden donar moltes explicacions i lliçons, sobretot a mi que no tinc molt clar per on navegar en aquest mar de dades, un enfurismat mar de dades que tothom utilitza i projecta de cara a la societat segons els hi convingui.

Llegint la premsa, n’hi ha que ho defensen a capa i espasa, fins i tot amb obstinació, per exemple la ministra de treball que deia que “per apujar els salari mini no hi ha hagut cap hecatombe» i que “en contra del que deia la teoria neoliberal pronosticant que destruiria ocupació i impactaria negativament en la capa més feble del teixit productiu patri, que són les petites empreses, els nivells d’ocupació avui són de rècord en tots els sectors».

Altres ho qüestionen, com per exemple alguns organismes com el Banc d’Espanya o l’OCDE dient que “l’escalada d’aquesta referència salarial ha perjudicat determinats col·lectius, com els joves o els majors de 45 anys, en termes d’oportunitats laborals”.

El que si que sembla ser, segons les dades d’afiliació a la seguretat social, es que mentre que a les microempreses no ha crescut l’ocupació sinó que s’han destruït llocs de treball, a les grans empreses l’afiliació ha crescut, i fins i tot en les de major grandària s’ha disparat.

Que hem de fer, apugem els salaris o no? apujar els salaris, dona més possibilitats als treballadors de poder gastar, o en la pitjor de les situacions tenen més possibilitats de poder sobreviure més dignament; apujar-los també significa més despeses per les empreses que les repercutiran en el preu final del seu producte o servei, amb la qual cosa els mateixos treballadors veuran, veurem, minvades les seves possibilitats de consum o subsistència, perquè no ens enganyem tot va lligat, ens volen fer consumir, i per consumir son necessaris diners, els que tenim o no tenim i els obtenim via endeutament que hem de retornar amb escreix.

Hi ha analistes que avisen de que algunes petites empreses “seran incapaces de suportar els aquests creixents costos laborals que significa l’augment del salari mínim, moltes acabaran desapareixent, cosa que deixarà el camí lliure a les grans companyies per augmentar la seva quota de mercat i mantenir els seus marges de benefici amb pujades de preus”.

Oi que us sona tot allò de la “globalització” de la que anys enrere ens parlaven i de la que ens deien que seria una millora pel conjunt de la societat?, oi que també us sona allò de que les empreses millorarien els seus ratis i la seva salut financera reubicant centres productius a països amb costos salarials més baixos?, i ara ens diuen que aquí si volem treballar hem d’acceptar salaris mes baixos, perquè en cas contrari les petites empreses desapareixeran i tot quedarà en mans de les grans multinacionals, que buscaran noves ubicacions per a les unitats automatitzades de producció i també buscaran nous mercats, globalització.

Les empreses es creen per intentar guanyar diners, no sempre es possible, hi ha molts factors que condicionen la seva viabilitat, i més quan sovint s’han creat amb precarietat financera, i sobre uns pilars insuficients, com son bones intencions, il·lusió i esperança d’encertar-la. No es una critica als emprenedors i emprenedores, a la meva família també ho hem intentat, es allò que es diu un bany de realitat i hem d’assimilar que la globalització ens ha portat a tenir uns llocs de treball no sempre remunerats d’acord amb les nostres expectatives, i massa sovint lluny de permetre’ns una vida relaxada, amb les necessitats mínimes cobertes i amb tot tipus de capricis que ens entren pels ulls, per un ulls enlluernats pel consumisme, encara que sovint nomes ens podem permetre sobreviure sense grans dispendis. Quan volem estirar gaire els nostres ingressos, tard o d’hora notarem que no arriben per a tot, i com més aviat ho albirem, menys problemes en el futur tindrem. Imatge de harrypham2000 de pixabay.

Publicat a

Desesperats per consumir

Tot i que es una acció o activitat que desenvolupem al llarg de tot l’any, i que malauradament per la nostra salut i benestar emocional perdura al llarg dels anys, en aquesta època crec que s’accentua molt més. Arribem a finals d’any, tots pensem, voluntària o involuntàriament, que encara tenim mancances de coses que voldríem tenir, voldríem comprar, o així ens ho han anat impregnant els grans coneixedors del nostre cervell, que son els responsables de l’estudi del comportament de la ment humana, que treballen, amb nomina o com a emprenedors independents, a les grans corporacions que fan negoci amb el nostre consumisme desmesurat. Es interessant llegir l’article de Irene Casellas a + el Punt Avui +

Cada època de l’any te el seu propi estímul per consumir, si comencem per ara mateix, tenim això del “Black Friday” del que ningú en coneix amb certesa el seu origen, i del que hi ha diverses versions, encara que no se si cap d’elles es verídica; n’hi ha alguna que parla d’un origen esclavista, altres a la meitat del segle XIX per una sotragada financera i borsària descomunal lògicament per l’avarícia d’uns quants, també es relaciona amb un esdeveniment esportiu i fins i tot amb problemes de transit; la realitat però, es que el seu esclat a nivell global s’ha produït en aquest segle, les grans cadenes americanes, tot comença allà, ofereixen grans descomptes per comprar de tot, i més ara que s’apropen les festes nadalenques, i lògicament aquí també ens hem pujat al carro.

Però com que això era nomes un dia, divendres negre, per tal d’allargar-ho es van inventar també el Cybermonday que es el dilluns següent i així aconsegueixen que nosaltres, els titelles del consum, gastem els nostres diners o el nostre crèdit, en coses sovint innecessàries, en el decurs de quatre dies esbojarrats de consumisme totalment caníbal. I després arriben les Festes de Nadal, el Cap d’Any, els Reis … i torna a començar un nou any, això si amb l’anomenat gener costerut, o les vaques magres de gener, i ara també de febrer, i si no estem al cas seran de març i tot.

I tornarem a començar, arribarà la primavera, s’ha de canviar el fons d’armari, després l’estiu i voldrem anar de vacances, a qualsevol lloc que pugem fer “selfies” que generin enveges, després de passar per la tardor amb un altra canvi del fons d’armari, ens trobarem altra vegada a les portes d’un nou “Black Friday” i es qüestió de tornar a començar la roda.

Hi ha qui diu que presumptament aquests descomptes podrien estar manipulats, es indiferent, el quid de la qüestió radica en el fet de consumir desmesuradament sense necessitat, nomes per l’impuls erroni de tenir més, i que el fet de tenir més ens fa ser més feliços … innocents de nosaltres si ens ho creiem. Imatge de stevepb a pixabay.

Publicat a

Drets adquirits

Que coi es això dels drets adquirits? parlem-ne, m’agradaria treure aquest concepte a col·lació, una altra parauleta que es porta l’oli, col·lació, he buscat als diccionaris de la llengua espanyola i al de la llengua catalana el seu significat, i tot i que sembla ser que inicialment i genèricament ens podríem remuntar a un dret canonge, ara em centraré en el significat més civil, més social, i ens ve a dir que es tracta de sortir a parlar d’una cosa, adduir-la, però també pot ser l’acció de conferir un privilegi.

I ara parlem precisament d’això, de conferir privilegis i de drets adquirits, que són aquells drets que una persona ha obtingut legalment i que no poden ésser revocats o modificats sense el seu consentiment. Aquests drets es basen en el principi fonamental de la seguretat jurídica, que busca protegir els individus de canvis arbitraris en la llei que puguin afectar els seus drets i expectatives legítimes.

Fins aquí tot entès, oi? o no? el meu dubte es per quin motiu es confereixen alguns privilegis que comporten la finalitat d’obtenir drets adquirits? hi va haver algun tipus de compensació per obtenir aquests drets? qui se’n va beneficiar? si no es així, s’obre la porta a un nou dubte, per quin motiu es concedeix un determinat dret en benefici d’una determinada persona o persones sense fer-ho extensiu a la resta de la societat? això es legal? això es ètic?

Dit tot això, em ve a la memòria un dita que jo escoltava en els meus anys professionals, que venia a dir que “tot benefici obtingut via decret, deixa de ser benefici per decret” i es així de senzill, o no? si jo tenia fa uns anys una parcel·la urbana, edificable, i en una època podia edificar en alçada el que volia, dret adquirit, i amb el pas dels anys aquest dret ha anat minvant, per regulacions normatives locals, fins que actualment hi ha zones on nomes pots edificar fins a màxim dos pisos d’alçada, això si no s’ha establert una superfície mínima a construir que impedeix iniciar el projecte desitjat, hi havia un dret adquirit que s’ha vulnerat?

I tot plegat es per fer referencia a una situació que esdevé en un poble del litoral català, on es vol edificar habitatges en una pineda a costat del mar. Els ecologistes estan en contra d’aquesta actuació, on segons diu la premsa, l’ajuntament té previst edificar cinc blocs plurifamiliars en aquest pulmó verd situat a tocar de la platja. Per la seva part, sempre segons l’article de la Silvia Oller a la Vanguardia, el consistori es recolza en un POUM del 2002, per qui no ho recordi fem memòria, estem al 2024, vint-i-dos anys de diferencia, encara que els opositors al·leguen que aquest antic POUM, es un refregit de l’anterior, del 1983 i que entre altres mancances, no esta adaptat a la llei ambiental perquè no s’ha sotmès a l’avaluació ambiental, ja que en aquella època no era obligat, ara si que ho es, oi? un privilegi, un dret adquirit ara fa quaranta anys que no contempla res de les catàstrofes mediambientals que patim actualment, es legal? no s’ha de revisar? pagarà la propietat actual per les possibles futures víctimes?

Tot això dels drets adquirits, sovint no deixa de ser una posició esbiaixada d’uns quants que n’han tret o esperaven treure’n beneficis futurs, via un decret amb que en el seu moment algú els va beneficiar sense retorn de cap tipus a la societat, per la qual cosa si amb un nou decret es restringeixen aquests privilegis, hem d’entendre que s’els ha de compensar amb la mateixa quantificació que van pagar per adquirir aquest privilegi, zero. Això es el que al·lega l’ajuntament del poble costaner per edificar en una pineda al costat del mar, que la propietat te uns drets adquirits i desclassificar la zona comportaria indemnitzacions milionàries per part de l’ajuntament, disculpin quants milions va pagar la propietat per obtenir aquests drets adquirits en base a un POUM que no preveia l’obligatorietat d’avaluació ambiental, i que ara si que ja sabem que es del tot necessària i possiblement obligatòria? zero? de quins drets ens parlen? amb imatge de iessephoto a pixabay.

Publicat a

Treballar pel poble o plegar

Ahir parlava del significat, segons la meva opinió, de la frase “el poble salva al poble”, i després de publicar les meves reflexions, que eren un imaginari de la manca de responsabilitat col·lectiva emesa per la majoria de líders polítics, llegia a la premsa un article en el que s’explicava que la realitat es que “el poble no pot salvar al poble” sense els polítics.

D’entrada estic d’acord en que en casos com aquests, necessitem un equip de gestió diguem-ne d’abast supraterritorial per gestionar voluntaris, maquinaria, emergències en general, bombers, protecció civil, exercit, ambulàncies, metgesses, infermeres, diners … però aquest “ens” supraterritorial ha d’actuar amb rapidesa, en cas contrari no serveix de res al poble.

I es aquí quan comença a moure’s el poble, en aquell moment en el que els polítics decideixen, sense argumentar-ho responsablement mai, no moure’s del seu despatx, de la seva butaca, del seu dinar de germanor o de treball, el que vulgueu, la qüestió es que mentre la gent del seu territori s’està morint, per exemple amb motiu d’un aiguat, ells poden continuar com si res amb la seva sobretaula, o en altres casos amb la seva inoperància i fins i tot assumint a contra cor que no saben que fer, encara que després públicament ho neguin.

Es en aquest punt on hem de reflexionar, volem politiquets de joguina, i politiquetes no ens enganyem, que son incapaços d’actuar per assumir correctament i ràpidament la seva responsabilitat envers el poble? per això deia actuem, sabem com fer-ho, deixem de votar aquesta colla de galifardeus, i busquem i implorem que aquells que en saben, surtin de la seva zona de confort i facin un pas endavant per gestionar el país i treure’l d’aquest atzucac on ens han ficat els inoperants, ineficaços i en general inútils i estèrils polítics autoanomenats salvadors, però no oblidem que per a ells som el “populatxo”, els pobres plebeus, una colla d’ignorants que ni sabem el que volem.

Si que ho sabem, volem que aquests tipus de polítics marxin, que ens deixin en pau, i sobretot que els si que saben gestionar be, que surtin i es posin al capdavant d’un nou col·lectiu  democràtic, els votarem, amb la finalitat d’aconseguir un nou país, començant una nova etapa fructífera per la ciutadania, i que a la llarga ens portarà uns millors temps, una millor societat. Imatge de kellepics a pixabay.

Publicat a

El poble salva al poble

Es una frase que es va escoltar i llegir en pancartes en el context de les destrosses ocasionades per la DANA al País Valencià. Per situar-nos, d’entrada esmentar que es diu que una referencia a aquesta frase la va escriure el poeta Antonio Machado, en el decurs de la guerra civil, quan deia que “a Espanya el millor es el poble”

Dit això, sembla ser que al llarg dels anys, tothom ha volgut apropiar-se, a la seva manera, del significat del seu contingut, i s’ha passat d’un eslògan històric que es podria considerar més alineat amb l’esquerra política i els moviments socials, a que sigui utilitzat també per les organitzacions ultres dretanes.

Al llarg de tots aquest dies que han transcorregut des de la situació catastròfica provocada per la gota freda, hem assistit una vegada més a enfrontaments dialèctics, patètics, entre diverses formacions polítiques del país, sempre es qüestió de escopir exabruptes, escopir paraules bruscament i sense preàmbuls, amb la única finalitat de fer mal al contrincant, avui en dia s’ha posat de moda dir-ne “enfangar”, i no te cap més finalitat que fer quedar malament, encara que sigui amb mentides, als representants dels altres grups polítics, a veure si així uns poden guanyar quatre vots més mal contats i mal administrats.

El que si que vam veure, es que els primers dies la gent del País Valencià estava sola, uns pels altres ningú es va preocupar de res, llevat d’intentar “salvar el seu cul” i van començar les tasques de neteja i recuperació ells tots sols, encara que ràpidament s’hi van afegir voluntaris d’arreu per ajudar; i d’aquí la famosa frase de que únicament “el poble salva al poble”, els demes, tot aquest reguitzell de mal anomenats polítics patriotes, nomes volen sortir a la foto, però en aquesta ocasió, com en tantes altres, han sortit moguts, borrosos, enfangats … i ben pensat, si no ens serveixen per res, si en moments delicats, en moments importants, moments transcendentals no fan costat al poble, potser que els deixem en un costat i fem el nostre camí tots sols, potser que els deixem de votar, ni s’ho mereixen i massa sovint n’hi ha molts que l’únic que fan es posar entrebancs al poble, amb l’única finalitat d’intentar minvar la credibilitat dels que ells anomenen contrincants polítics, el problema es que aquest tipus de politiquets de joguina, els podem trobar a totes les tendències polítiques i socials. Apartem-los. Imatge de AllThingsCoastal a pixabay.

Publicat a

Presentació del llibre “Un llençol blanc”

Són nens i nenes
amb la infantesa
amputada,
són nenes i nens
amb la innocència
arrancada.

sis línies, setze paraules, reflex de la nostra societat, tot gira a l’entorn de que alguns puguin guanyar diners, això es una guerra, o millor dit, això son les nombroses guerres que hi ha actualment al món.

Divendres passat, a la biblioteca es va presentar el llibre “Un llençol blanc” d’en Xavier Gonzàlez-Costa de l’editorial L’Albí, amb el suport de la directora, Berta Villarán, el regidor de Cultura, Xavier Racero, i amb l’agraïment a tots els assistents a l’esdeveniment. El llibre es un dietari poètic frustrat de la guerra a Ucraïna; un dietari? i frustrat? si, dietari perquè ell volia deixar testimoni de les sensacions que preveia viure amb il·lusió amb la nova etapa que la vida li oferia; però aquell mateix dia Rússia va envair Ucraïna, i com diu l’autor, aquest fet ignominiós i repugnant li va provocar un xoc, i va fer que es decidís a escriure un poema cada dia, tal com si fos una crònica de la maleïda guerra, i fins que aquesta s’acabés … innocent, després de dos anys la guerra encara continua, i per això ha estat un dietari frustrat, perquè el va acabar just al cap de sis mesos.

Fèiem costat a l’autor, en Jaume Huch editor de L’Albí i jo mateix, va ser una estona plena de moments, alguns més durs, altres més distesos, moments plens d’emoció i també d’aquells que et remouen per dins. El llibre, a més dels poemes, inclou també un conte i un manifest que en Xavier va escriure a iniciativa de l’Escola Municipal de Musica de Berga i el Conservatori dels Pirineus, i que va ser llegit el 15 de març a les Escoles de Musica de Catalunya i d’Espanya.

Quina ironia:
ser un covard o ser un valent …
Ni en això tenim opció
Tot s’acaba … però no tot s’ha acabat.

El periodista Manel Alías en fa el pròleg, i entre moltes altres frases, us en cito una: “L’art de la guerra es la construcció (o destrucció) humana mes absurda”. Al llibre hi podem trobar sensacions, emocions, tristesa … tot plegat ens portarà a vessar llàgrimes en no poder entendre que pot fer que hi hagi tanta maldat en algunes persones …

… es pensava que els grans no ploraven, però ara ha descobert que sí, que sí que ho fan, perquè plorava el pare i plorava la mare, mentre s’abraçaven mot fort.

No acabaria mai, ni de parlar del llibre ni d’extreure’n trossets significatius, i si el llegiu i us agrada, podreu opinar amb coneixement. I els drets d’autor d’aquesta obra es destinen a les persones perjudicades per la guerra a Ucraïna.

I per finalitzar una nota simpàtica, en Xavier es un dels tres finalistes per posar lletra a l’himne del 125 aniversari del Barça. Enhorabona i sort a la final. Imatge de Josep Torradas. Montpeità 1711

Publicat a

Parlem de la DANA

En els darrers dies, crec que ha sigut la paraula més utilitzada, temps enrere ho coneixíem com a «gota freda» i que usualment s’associava a grans inundacions, ara escoltem sempre DANA i que significa “Depressió Aïllada en Nivells Alts”.

Coneixem els efectes que ha provocat, morts, ferits, desapareguts, habitatges enderrocats, cotxes amuntegats, ferralla, brossa, fang …

Encara que això de fang també ho han utilitzat molt els polítics de tots colors, tot es culpa dels altres, ningú es responsabilitza de res, que si s’ha esperat massa per actuar, que si no s’han utilitzat tots els mitjans necessaris i disponibles, que si, que si … el tu més, o el tu pitjor.

Suposo que la gent que viu o vol tornar a viure a la zona, els que no han mort, no estan de romanços, no volen que nomes els hi vinguin amb culpabilitats polítiques, primer volen refer la seva vida, fins on sigui possible, n’hi ha que ja no podran refer-la, i per això amb tota correcció i sense voler ferir ningú, deixeu-me donar un doble significat a aquesta maleïda paraula, DANA, i després de donar-hi moltes voltes i buscar construccions gramaticals en base a aquestes sigles, i amb una certa coherència, expresso el que per a molts ciutadans d’aquest estat, i especialment pels del País Valencià, podria ser el resum de les actuacions dels polítics en general, sempre n’hi ha algun de “potable”, i es que en general son un grapat de “Deshonestos Agrupats Negligint amb els Afectats”.

I es que per molta xarrameca que facin, per moltes justificacions, en ocasions hilarants, que vulguin transmetre, ja ningú els creu, o si? hi ha un grapat de desaprensius que fan grupets més o menys nombrosos i estables, que amb la seva actitud i les seves actuacions o no actuacions, violenten, menystenen, desatenen, desdenyen als ciutadans afectats en aquesta ocasió per la DANA, però no oblidem que precisament en aquesta ocasió hi ha hagut morts, hi ha ciutadans que han perdut la vida. Alguns deien que ara no es moment de buscar culpables, ara es moment de treballar, i es cert, però també es cert que en moments com aquests, una cosa no impossibilita a l’altra, treballem, però dins d’aquestes tasques hi ha les de buscar supervivents, donar repòs als difunts, netejar, reconstruir, però també hi ha la de perseguir judicialment als responsables. Imatge de doosenwhacker a pixabay.