Etiqueta: Economia

Publicat a

Per un lobby ciutadà

Un lobby segons la RAE, es un grup de pressió que té com a objectiu influir en la presa de decisions en l’àmbit públic o privat a favor d’interessos determinats, de tan en tan surt aquesta parauleta, sobretot quan tenim la sensació de que presumptament predominen els interessos empresarials per damunt dels socials.

Ara llegia que l’Ibex i firmes de lobby busquen tombar la llei que regula les seves reunions amb polítics i em pregunto perquè? segons el diari una empresa cotitzada diu que si s’acaba aprovant la llei tal com està, es multiplicarien els Koldos.

Llegint la noticia hom pot pensar que els ciutadans ho tenim fotut, i es que ens diu que hi ha una dotzena d’empreses, principalment a Madrid, que intenten influir en les lleis per als seus clients, i us preguntareu qui son els seus clients? son empreses nacionals i internacionals, i que guanya qui disposi d’una millor agenda de contactes als ministeris i al Congres.

Es diu que després de pactar diverses qüestions amb Brussel·les, entre les que hi havia el fet de que Espanya tingues la seva pròpia llei de lobbys, l’any 2025 el govern va fer una proposta a la qual els partits de la oposició hi van presentar forces esmenes, i tot plegat ha fet que a hores d’ara encara no estigui aprovada.

Hi ha dues frases a l’article cridaneres, n’hi ha altres que també, pero aquestes dues crec que son reflexes reals del que es cou a la capital; es veu que la polèmica es l’obligatorietat d’un registre públic estatal que dependrà del Consell de la Transparència i on s’hi haurà de declarar tot allò relacionat amb les visites a polítics, data, lloc, participants, resum del que s’ha parlat i documents moguts, total transparència absoluta, i això es veu que no fa gracia, i les cotitzades creuen que serien les grans perjudicades per aquesta normativa.

A veure si ho entenem, si tan be ho fan tots, quin problema tenen en que aquesta activitat, com totes, estigui regulada i auditada? el que no entenc es perquè determinats partits polítics hi estan en contra, i encara menys si son dels que han donat i/o donen suport al govern central, perquè a veure el partit que governa es de fiar o no?

Han sortit prou noticies als mitjans de comunicació perquè els ciutadans desconfiem d’aquests lobbys que s’autodenominen gestors, i més quan alguna de les principals empreses de lobby diu per exemple que aquest registre paralitzaria l’activitat del Departament d’Afers Econòmics, tenint en compte que la tasca d’aquest Departament es reunir-se amb empreses per estar al cas de les seves inquietuds.

I ara tornem al titular, quan tindrem un lobby ciutadà? perquè per molt legal que pugui ser, encara que no se si sempre prou etic, quan un determinat lobby negocia amb un govern perquè vetlli per les seves inquietuds, qui vetlla per les inquietuds dels ciutadans? quan plegats el lobby i els polítics pacten determinades normes o reformes, quin problema tenen en que qualsevol persona interessada pugui tenir accés al contingut d’aquestes reunions? deixem-nos de tonteries, fins que no tinguem un lobby ciutadà real i potent, el poble sempre acabarem pagant els pactes d’alt nivell. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Reinicialitzar el xip mental

Sovint llegeixo articles, noticies i cartes a la premsa, en les que la gent parla de la seva situació econòmica influenciats pel seu sou, que sovint consideren com a insuficient per viure dignament. No entraré pas a qüestionar la visió que cada persona te de la seva situació econòmica personal, tampoc on es el llindar de viure dignament, però si que m’agradaria poder crear una situació d’enfrontament de pensaments, envers el que es considera adient o inapropiat, i que cadascú reflexioni en quin món vol viure, i si aquest món ideal es el que deixem que per apatia o per desil·lusió ens el muntin els altres.

Llegia una carta d’una persona en la que deia que «practica el confinament econòmic per a poder estalviar i independitzar-se» i afegeix “que quedi clar que aquest confinament no el fa per voluntat pròpia: el seu sou mileurista no dona per a més”.

Centrem-nos, ens diu que “te 26 anys i viu a casa dels pares; estalviant la meitat del seu sou mileurista i destinant la resta a pagar-se la carrera universitària i algunes despeses” i finalitza dient que “no en te prou per a independitzar-se”; ho entenc, entenc la seva preocupació, però cal fer-se una pregunta, pot estalviar la meitat del seu sou i la resta a pagar la carrera universitària i algunes despeses, però quina part dedica a costeir les despeses familiars?

Quan jo era jove, ens vam independitzar quan vam poder ajuntar dos sous, un de sol no podia, a més independitzar-se era a mínims, es necessitàven dos salaris per fer camí i tot i així res d’estalviar i res de sortir els caps de setmana. Crec que ara mateix amb uns salaris precaris que s’han d’augmentar, també hem de tenir en compte que ha canviat l’estil de vida, ens l’han dissenyat i ens empenyem a que interioritzem que cal consumir més i més, perquè això es el que ens fa feliços, però malauradament no es així, no estem satisfets perquè contínuament ens empenyen a consumir, consumir, consumir … i la insatisfacció creix i creix.

A la carta d’aquesta persona l’han contestat un munt de gent amb opinions i formules més o menys màgiques de tots colors, com li diu algú no es poden donar consells, cada cas es singular i diferent, cada cas requereix d’una visió i un context explícit per poder opinar, i tot i així potser no tenim dret a opinar en referencia a la vida dels altres, ara be el que si que podem fer es opinar envers la vida que ens han proposat de viure, valorar si es adient, valorar si es el que volem, i si en tenim dubtes, valorar que podem fer per canviar-ho.

Fa poc escrivia de “l’endeutament per consumir” i no hi ha res més trist que el fet de consumir perque es moda, consumim perquè ens inculquen que així serem mes elitistes, que ens fa més importants, ens incrementa l’ego, però res més lluny de la realitat, un consum descontrolat a més de fer trontollar la nostra economia personal, ens fa cada vegada més esclaus, es va passar del viure per treballar al treballar per viure, i ara mica en mica ens aboquem a l’esclavatge de treballar per consumir.

Cal que reiniciem el xip mental, no deixem que ens bloquegin el més important que tenim, el lliure albir, som éssers amb voluntat, responsables, podem escollir i hem d’assumir les conseqüències de la nostra elecció. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Salari mínim

Es una qüestió controvertida, es necessari augmentar el salari mínim? on es el topall? ja se que els estudiosos de la macro economia ens poden donar moltes explicacions i lliçons, sobretot a mi que no tinc molt clar per on navegar en aquest mar de dades, un enfurismat mar de dades que tothom utilitza i projecta de cara a la societat segons els hi convingui.

Llegint la premsa, n’hi ha que ho defensen a capa i espasa, fins i tot amb obstinació, per exemple la ministra de treball que deia que “per apujar els salari mini no hi ha hagut cap hecatombe» i que “en contra del que deia la teoria neoliberal pronosticant que destruiria ocupació i impactaria negativament en la capa més feble del teixit productiu patri, que són les petites empreses, els nivells d’ocupació avui són de rècord en tots els sectors».

Altres ho qüestionen, com per exemple alguns organismes com el Banc d’Espanya o l’OCDE dient que “l’escalada d’aquesta referència salarial ha perjudicat determinats col·lectius, com els joves o els majors de 45 anys, en termes d’oportunitats laborals”.

El que si que sembla ser, segons les dades d’afiliació a la seguretat social, es que mentre que a les microempreses no ha crescut l’ocupació sinó que s’han destruït llocs de treball, a les grans empreses l’afiliació ha crescut, i fins i tot en les de major grandària s’ha disparat.

Que hem de fer, apugem els salaris o no? apujar els salaris, dona més possibilitats als treballadors de poder gastar, o en la pitjor de les situacions tenen més possibilitats de poder sobreviure més dignament; apujar-los també significa més despeses per les empreses que les repercutiran en el preu final del seu producte o servei, amb la qual cosa els mateixos treballadors veuran, veurem, minvades les seves possibilitats de consum o subsistència, perquè no ens enganyem tot va lligat, ens volen fer consumir, i per consumir son necessaris diners, els que tenim o no tenim i els obtenim via endeutament que hem de retornar amb escreix.

Hi ha analistes que avisen de que algunes petites empreses “seran incapaces de suportar els aquests creixents costos laborals que significa l’augment del salari mínim, moltes acabaran desapareixent, cosa que deixarà el camí lliure a les grans companyies per augmentar la seva quota de mercat i mantenir els seus marges de benefici amb pujades de preus”.

Oi que us sona tot allò de la “globalització” de la que anys enrere ens parlaven i de la que ens deien que seria una millora pel conjunt de la societat?, oi que també us sona allò de que les empreses millorarien els seus ratis i la seva salut financera reubicant centres productius a països amb costos salarials més baixos?, i ara ens diuen que aquí si volem treballar hem d’acceptar salaris mes baixos, perquè en cas contrari les petites empreses desapareixeran i tot quedarà en mans de les grans multinacionals, que buscaran noves ubicacions per a les unitats automatitzades de producció i també buscaran nous mercats, globalització.

Les empreses es creen per intentar guanyar diners, no sempre es possible, hi ha molts factors que condicionen la seva viabilitat, i més quan sovint s’han creat amb precarietat financera, i sobre uns pilars insuficients, com son bones intencions, il·lusió i esperança d’encertar-la. No es una critica als emprenedors i emprenedores, a la meva família també ho hem intentat, es allò que es diu un bany de realitat i hem d’assimilar que la globalització ens ha portat a tenir uns llocs de treball no sempre remunerats d’acord amb les nostres expectatives, i massa sovint lluny de permetre’ns una vida relaxada, amb les necessitats mínimes cobertes i amb tot tipus de capricis que ens entren pels ulls, per un ulls enlluernats pel consumisme, encara que sovint nomes ens podem permetre sobreviure sense grans dispendis. Quan volem estirar gaire els nostres ingressos, tard o d’hora notarem que no arriben per a tot, i com més aviat ho albirem, menys problemes en el futur tindrem. Imatge de harrypham2000 de pixabay.

Publicat a

Fer-nos por amb l’amnistia

Llegeixo a la premsa que representants dels empresaris espanyols, catalans inclosos, han emès un aspre comunicat tot advertint que aquest pacte per l’amnistia afectarà negativament a l’economia espanyola, ja que afecta de manera directa al principi d’igualtat entre tots els espanyols, s’està creant un clima de negocis cada vegada més complicat, i es que l’amnistia posa en perill les inversions en territori nacional i la nostra imatge exterior … ostres, acollonit.

A veure, com sempre que m’endinso en aquest aiguabarreig, en aquest jardí que no sempre se com sortir-ne, d’entrada dic el mateix, no entraré a valorar si l’amnistia es correcte o no, si es constitucional o no, si es més o menys legal. Llegeixo, i rellegeixo aquestes manifestacions suposadament fetes per membres de la patronal, i no se com agafar-m’ho, si això es dolent, ho ha de ser comparat amb que? amb l’immens frau de determinats partits polítics? amb l’indult a personatges que han passat pel govern i han estat condemnats per suposada relació amb delictes de sang? per mentir descaradament als ciutadans i ficar-nos en una guerra que va portar greus conseqüències al país? per no jutjar determinats personatges per les seves trifulgues fiscals? es dolent comparat amb que?

I també podem parlar del principi d’igualtat, principi d’igualtat … si no vaig errat, l’article 14 de la Constitució Espanyola preveu que tots els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler discriminació de cap mena per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, que us sembla, feu un repàs a diferents esdeveniments i accions del nostre país, i a veure si aquest principi el compleixen sempre els dirigents polítics.

S’ha de ser molt poca solta, molt barrut per desqualificar nomes els actes que son contraris als nostres valors intrínsecs, encara que en realitat la diferencia esta en si els actes qüestionats son contraris als interessos de determinats individus.

Ai, el principi d’igualtat … si es que ho he sabut buscar be a internet, crec que a l’article 2, es proclamava la igualtat davant la llei de tots els espanyols, i l’article 25 expressava la prohibició de discriminació per determinades circumstàncies: naturalesa, filiació, sexe, classe social, riquesa, idees polítiques i creences religioses … i això era a la constitució republicana del 1931, si ja se que durant una pila d’anys, més de quaranta, aquesta constitució va ser paper mullat, però ara en tornem a tenir una de nova, o no tan nova, que no es prou efectiva ni justa? senyors polítics tramitin la seva revisió i modificació, el que no pot ser es que els súbdits, ai perdó, els ciutadans no acabem de confiar en una constitució perquè no sabem si es justa, si compleix amb tots els principis de llibertat, igualtat i no discriminació que ha de garantir.

Acabem d’una vegada per totes, be nosaltres no, no ens ho deixen fer, però si els legisladors, els juristes i tots els responsables governamentals, acabin amb les diferencies possiblement discriminatòries que en ocasions es produeixen segons qui sigui o d’on sigui l’assenyalat. Imatge de Knotnetworks a Pixabay.

Publicat a

El llinda econòmic de la felicitat

Ara estava llegint un article a les xarxes, que parla de quina quantitat ha de guanyar una persona per ser feliç. Sembla ser que es un estudi de Harvard, i que ens diu que allà, als Estats Units, han arribat a la conclusió de que la xifra ideal seria de setanta cinc mil dòlars anuals. Traslladant aquest baròmetre a Espanya, algun economista apunta que la xifra aquí, aplicant totes les variants comparatives entre ambos països, seria de 44.000 euros. I aprofundint una mica més, un altre estudiós ajusta la xifra a imputs individuals, i en aquest cas es preveu una xifra de 18.000 euros per component de la família.

Ara mateix, no tinc ni els coneixements ni la capacitat analítica, per validar o no aquesta xifra. El que si em pregunto es si hem de valorar la felicitat amb la capacitat de gastar diners?, o anem més enllà, amb la relació ingressos/despeses que som capaços de generar. Un apunt basic, quan jo desenvolupava la meva tasca professional, gestionava alguna clientela amb ingressos superiors als que ara s’esmenten en aquest article, i com que la seva generació de despeses, se suposa que per aconseguir la felicitat, era més elevada, es convertien en famílies infelices. Definitivament, els ingressos per si sols no ens donen la felicitat, el que ens pot ajudar a tenir una vida més engrescadora es, un cop cobertes les necessitat bàsiques, valorar amb que gastem els diners que tenim i si això ens aportarà “felicitat” o “angoixa” per consumir més i més.

Amb aquesta variable sempre em repeteixo, ens han anat inculcant la idea de que consumir es sinònim de felicitat, i de mica en mica, com a societat, ens ho hem cregut. Però el fet de voler cada vegada més i més car, ens fa entrar en un camí vertiginós, que fa que estem disposats a ampliar el nostre horari professional, amb la intenció de poder cobrar una mica més de diners a finals de mes, i malauradament no por estar més tranquils, no per valorar si podem conciliar més amb la família, no … ho fem per comprar-nos un cotxe més gran i de més diners del que realment necessitaríem si es que el necessitem, per anar de vacances si no hi anàvem, o anar-hi una mica més lluny, per agafar un apartament, un càmping o un hotel més luxós … i massa sovint no ens donem compte de que nosaltres físicament ens entreguem a aquestes finalitat, sense adonar-nos de que la felicitat se’ns ha quedat a casa. Imatge de Thomas Wolter a Pixabay

Publicat a

Revolving

Fa temps que es parla d’aquest sistema de pagament, com sempre utilitzem paraules americanitzades per denominar allò que es fa difícil d’explicar o que en el nostre idioma més proper no sona prou be, o no sona actual ni sona “cool”.

Si busqueu a les xarxes trobareu totes les descripcions o definicions possibles i encara més, d’aquesta parauleta, jo senzillament ho definiria, si el seu ús es constant, com pagar sempre o pagar tota la vida.

De si es barat o car el seu cost, de si es usura o no, ho deixo en mans de les autoritats, suposem que son intel·ligents i justes.

A mi m’agradaria parlar de l’ús quotidià que en fem les persones. Crec que conec una miqueta aquest sector. Les targetes “revolving” fa molts anys que existeixen, fa molts anys que les persones hem passat de l’estalviar per adquirir un be o un producte a comprar-lo amb crèdit, diguem-li targeta “revolving”, diguem-li préstec al consum, diguem-li hipoteca, diguem-li com vulguem, però la realitat es que hem fet un salt, jo diria que al buit, i hem deixat de comprar per gaudir, per endinsar-nos en el món dels deutes i els maldecaps, suposadament per tenir.

El problema no es el mitja que utilitzem per endeutar-nos, el problema, el gran problema es que l’endeutament es finit, te un límit, això no ens ho va explicar ningú, ni els bancs, ni els governs, ni les grans companyies que estimulaven i estimulen aquesta línia de negoci, tot i que la veritat es que també hi podíem haver posat una mica de la nostra part, ja que cada vegada estem mes formats i en sabem mes de tot.

El problema es que ens han incrustat en el nostre cervell que si consumim som més “xulos” som més importants, som més “cool” … i per això el consumisme ha de continuar. Al llarg d’aquests darrers temps en que hem començat a assimilar que el nivell d’endeutament de molts de nosaltres ja no es superable, han anat sorgint noves paraules, i paral·lelament al “revolving”, ens hem acostumat al “leasing”, al “renting” i a tot un seguit de denominacions amb arrel anglosaxona, per definir una situació, pagar per tot i per sempre.

Es possible que individualment, en aquell raconet de casa nostra on ens hi trobem be, això si, sense pantalles estimulants engegades, on podem dedicar uns moments a gaudir de nosaltres mateixos, reflexionem, pensem en si realment es tan “xulo” això d’endeutar-se per consumir sense solta ni volta, consumir per tenir més, perquè ens diuen que som més importants, perquè ens diuen que si no consumim no som res?. Tan important es per a tots nosaltres el que diran, com ens valoraran, sense pensar ni un moment en que ens endinsem en una nova formula d’esclavatge, si voleu esclavatge digital, monetari, de postureig, però esclavatge al cap i a la fi.

I si un dia, un trist dia, deixem de consumir i pensem? Imatge de Steve Buissinne a Pixabay

Publicat a

Impostos

Ara diuen que volen tornar a imposar l’impost de successions, recordem que la seva eliminació va ser un dels puntals de les campanyes electorals al nostre país; aquí cada un de nosaltres pot opinar lliurament, de si esta d’acord amb carregar fiscalment a l’hereu d’un patrimoni, pel qual ja es van pagar els seus impostos en el moment de l’adquisició, o el que s’ha de fer, es carregar amb impostos l’adquisició del be en qüestió, quan es produeix. Es curiós però, que el polític de torn sempre castiga al poble, mai assumeix la responsabilitat de la irresponsabilitat que ha acabat amb les fites aconseguides pels ciutadans; i quan dic això, es perquè si fem una repassada a tot allò que ara fan els polítics, ens adonem de que totes les mesures confiscatories que estan desenvolupant, no serveixen per a res; be si que serveixen, serveixen per fer que el ciutadà sigui cada vegada més i més pobre, tan financerament, com socialment. Fem una repassada ràpida al que han fet els polítics; primer, i si parlem d’impostos, a més dels de successions, recordem que ells no obliden pas els de patrimoni; tampoc es volen recordar de que en tots aquests darrers anys de transaccions multimilionàries de finques, s’han recaptat milions de diners en plusvàlues, en transmissions patrimonials i en tot tipus d’impostos; i el més greu es que, ara quan tot plegat ha petat, i al parlar de dacions, l’administració publica encara te la barra de voler cobrar plusvàlues a famílies que han lliurat el seu habitatge en dació, quan en molts casos aquesta cessió de la finca es fa per un import inferior al de la compra, i això el que tindria que significar, es que l’administració tornes diners als afectats, no? Com ja he dit en alguna ocasió, tenim un vint-i-tants per cent d’atur, als funcionaris els hi han reduït el sou en un percentatge prou important, però no he vist cap polític que hagi passat a l’atur, ni a cap polític que hagi tingut una rebaixa del sou, massa sovint molt més elevat del salari mínim interprofessional. Es diu que un bon empresari, o un bon responsable d’empresa, es demostra precisament en època de vaques magres, al cap i a la fi, ser un bon directiu en època de vaques grasses, esta a l’abast de qualsevol “xitxarel•lo”; en el mon polític passa el mateix, en època de vaques grasses es quan s’havia d’haver planificat amb molta cura, el futur dels ciutadans de cara a les èpoques de vaques magres; però que es el que van fer la majoria de polítics?, van abraçar la disbauxa i la mala gestió, quan no la mala fe que ara s’ha demostrat en alguns fets vergonyosos. No es tracta pas de defensar que no es paguin impostos, els impostos hi han de ser, i més quan volem serveis públics, perquè no ens enganyem pas gens ni mica, ara i sempre l’altra cara de la moneda dels serveis públics gratuïts, es una carrega fiscal en consonància amb els serveis que es reben; el que no pot ser i el que es més lamentable, es que massa sovint els diners recaptats via impostos, s’han perdut pel camí, abans d’arribar a ser utilitzats en serveis als ciutadans; i el que no hem d’oblidar mai, es que hem d’exigir als nostres polítics que donin al poble serveis mínims de qualitat, sense assumir serveis que podríem qualificar, si no luxosos, si minoritaris. Un darrer exemple del que dic, pressupostos del 2014 a Espanya, es destina el mateix import a defensa, que a sanitat més educació conjuntament; suposo que no cal dir res mes.

Publicat a

Control

No se pas a que estem jugant tots plegats, estem acceptant fets i situacions que si rumiéssim una mica ens farien posar vermells, no de vergonya però si de ràbia, tindríem que estar emprenyats per la manca de serietat i també de rigor que demostren alguns dels responsables d’entitats de primera línia del nostre país, i no ens enganyem, de qualsevol país; en aquesta llista hi podem posar els noms que vulguem, la realitat lamentablement, es que nomes hem de pensar una mica i segur que tots trobarem diversos noms coneguts.
Nomes tenim que fer una ullada als darrers fets coneguts: tan es parlar de Barcelona, de les illes Balears o del Llevant, el fet es que a tots els llocs hi ha gent disposada a enganyar-nos i a viure molt be a costa dels altres. Parlem del que tenim més proper, una institució catalana com es el Palau de la Musica, ara ens enterem que ha estat espoliat, saquejat, vaja que algú n’ha buidat la caixa, es a dir que algú ens ha tornat a estafar a tots plegats, si senyors, a tots plegats, al cap i a la fi aquesta gran entitat catalana cada any se li donaven molts diners públics, diners de tots.
Ara be, un dels fets que no ha tingut molta publicitat, es que l’any 2002 la Sindicatura de Comptes de Catalunya, va fer un informe del 2000/2001, en el qual es deia que la comptabilitat del Palau tenia irregularitats; i sabeu que es el que més ens ha d’emprenyar? que uns politics diuen que allò era una altra època, que ells no hi eren (però recordem que companys seus si, o be eren a la Generalitat o be a l’Ajuntament); altres diuen que tot i l’informe en qüestió, no es va fer cap tipus de seguiment dels comptes del Palau, se’n foten, no? també hi ha qui diu que com que la comptabilitat estava auditada, no hem de descartar tampoc la possibilitat de que les auditories tinguessin irregularitats. O sigui que ningú te la culpa, però els fets van passar. I sabeu que es molt i molt important per la Generalitat, senzillament retirar la Creu de Sant Jordi a Felix Millet; home, crec que el que tenen que fer, si es que volen donar condecoracions, es ser una mica més curosos, ja que actualment sembla que algunes condecoracions es donen amb molta facilitat; a més voleu dir que hi ha tanta gent que es mereix ser condecorat, a mi em sembla que no; potser tindríem que condecorar a tots els que fan malabarismes mes rere mes per viure, que fan impossibles per donar de menjar a la família. A veure, com podem entendre que es donin diners, milers de diners a algú sense fer cap tipus de control? ens diuen que era una persona molt coneguda i de la que ningú en dubtava, però resulta que es posen un munt de controls per lliurar determinats ajuts a persones necessitades, el que fa que en moltes ocasions les esmentades ajudes arribin amb massa retard. A veure fem un petit càlcul, quantes persones deixarien de passar gana amb el munt de diners que s’han perdut al Palau de la Musica?.
Ara tinc la necessitat de tornar a ser repetitiu, i no puc deixar de demanar de nou a tothom que ja es hora d’exigir responsabilitats, de dir prou, de fer saber a tots els politics que volem ser respectats, que no volem que es riguin de nosaltres, i que aquest control que fan sobre el poble, amb normes i lleis diverses que hem de complir, se les apliquin ells mateixos en tot el que fan; que donen diners al algú, que en facin un control estricte; que fan despeses amb diners públics, que no els gastin en cases de prostitució …. ah!! un incís en aquest afer: sembla ser que el fet de que el causant d’aquesta malversació es drogues, va ser un atenuant per reduir la pena, i si no estic equivocat quan algun de nosaltres te un accident i ha begut o s’ha drogat, aquest acte es considera un agreujant; com hem d’entendre aquest tipus de discriminació? Ens arriben tot tipus de missatges que ens fan memòria de que quan alguna cosa no la trobem be, hem de reclamar, es veritat, fem-ho, i jo hi voldria afegir, i per això faig una crida en veu alta, que quan tinguem queixes, que es sovint, dels politics les adrecem als més propers, als del poble, als de la comarca, per tal de que ells la transmetin als de més amunt, i si no ens fan cas, adrecem-les al Síndic de Greuges i que ell ens ajudi a donar molta “canya” als politics.

Publicat a

Fallida

Crisi, tothom en parla, per uns es més greu, per altres no tan, però la realitat es que tenim empreses amb problemes, i es això que en moltes ocasions ens porta a incrementar considerablement l’atur, afectant negativament a bona part de la gent treballadora i també de les seves famílies.
Les famílies, vaja el poble, quan es troba en aquesta situació ha de fer “virgueries” per poder fer camí, per poder viure el dia a dia com pot; per la seva part, també hi ha empreses que es veuen obligades a presentar concurs de creditors, això si no han de fer fallida. En el primer cas, hi ha un nomenamen d´interventors que controlen a la empresa i la seva operativa; i en el segon cas, es molt possible que es demanin responsabilitats als seus administradors. Tot això be arrel de titulars que aquests darrers dies han publicat a la premsa escrita; un diari deia que els ajuntaments ja preveien la fallida el 2010 si el Govern no hi posa solució; en un altre llegiem que els ajuntaments buscan formules per incrementar els ingressos via impostos, i una opció explorada es la de imposar una taxa per us de domini públic a les operadores de transaccions online; finalment també podíem llegir les trifulques ocorregudes en un ajuntament, amb insults i agressions, expulsions i el que es més important per a mi, ja que en masses ocasions els senyors i senyores que manen obliden: la total manca de vergonya.
A veure, de noticies la premsa en va plena, de trifulques entre partits i politics, també, però ara voldria centrar-me en les que he citat abans; en primer lloc es del tot vergonyós, criticable i per a mi sancionable, el fet de que hi hagi representants del poble, tan se val si es a nivell local, o autonòmic, estatal o continental, que puguin arribar als insults i a les mans per defensar la seva visió de les coses, oblidant-se de que no els hi hem posat perquè es barallin i defensin al seu partit i el seu ego, si no que se’ls hi ha posat perquè treballin pel be de tots; el mes greu va ser llegir que el regidor agressor deia, i cito textualment: “no descarta aliar-se amb el regidor que va agredir per desbancar al titular de l’alcaldia”; que podem dir? patètic? vergonyós? no, crec que el que s’ha de fer en aquests casos, es forçar la dimissió, i si no dimiteixen, hem de reclamar alguna via per tal de poder-los fer fora.
En el cas de buscar formules per incrementar els ingressos dels ajuntaments via un augment dels impostos, be, que dir, es una de les opcions que tenen, no cal dir que la més senzilla i amb la que s’ha de pensar menys, ara be no hem d’exigir als nostres dirigents que s’espremin una mica més el cervell, que busquin opcions que no signifiquin afegir més carrega al poble, han pensat per exemple per rebaixar-se el sou? o be han pensat en cobrar en funció de la seva productivitat? però llegim la noticia d’increment d’impostos més ampliada: els ajuntaments exploren les formules que poden utilitzar per ampliar als negocis de comerç electrònic les taxes municipals per ocupar el domini públic, que ja cobren a totes les operadores de telecomunicació fixa; veieu el que diuen? que una taxa que avui en dia ja cobren a tots els operadors de telecomunicacions i tambe a les companyies elèctriques, ara volen cobrar-la a tots els operadors de serveis electrònics disponibles al públic: a veure si entenc el que volen dir, entenc que volen cobrar dues vegades la mateixa taxa? perquè no ens enganyem, si ara ja cobren a operadores telefòniques i elèctriques pel cablejat existent, i ara volen cobrar als operadors electrònics que estan utilitzant el mateix cablejat, això es cobrar dues vegades pel mateix, no? ostres, si una botiga ven en dues vegades el mateix producte es frau, i voler cobrar el mateix impost dues vegades, que es? senyors i si en lloc d’incrementar els impostos, fossin prou hàbils i també prou intel•ligents per reduir la despesa com fan les famílies, no creuen que seria millor i que el poble en sortirà molt més beneficiat?
Finalment, davant la possibilitat de la fallida dels ajuntaments, no oblidin mai senyors regidors que on son, els hi ha posat el poble, i al poble vostès li deuen respecte, i han de demostrar que mereixen la confiança atorgada, i han de dirigir amb sabiduria i correcció i si a algun de vostès li manca un xic de professionalitat, ha de ser honest i plegar, i el que no sigui honest i actuí de mala fe, hem de tenir la possibilitat de fer-lo fora i si convé fer-li pagar els seus mals actes.
Per sort no tots son dolents, però als dolents fem-los fora abans de que podreixin tot el cistell.

Publicat a

Finançament

Dies enrera, vaig llegir a la premsa un article en el que Joaquin Garcia, representant de una empresa del sector, deia que ja era el moment de plantejar fer hipoteques en divises, el ien, el franc suís, el dòlar …
Ell deia que era avantatjós el fer aquest finançament, ja que significava obtenir tipus d’interès molt més reduïts que els que paguem avui en dia referenciats a l’Euribor.
I així es, be no en tots els casos, ja que actualment el preu del diner amb dòlars, diguem que precisament no es dels més baixos, però el que no s’esmentava, es que en la majoria d’aquestes opcions, per no dir totes, s’han de fer en base a un canvi de divisa que ens pot portat ensurts en un futur no gaire llunya. Suposo que la pregunta lògica es, perquè? molt senzill, perquè en la majoria de les divises a les que es fa referència tindríem uns canvis de divises que en els darrers anys han sofert una important variació en relació amb l’Euro, la qual cosa vol dir que ens podríem trobar amb un augment del total de l’import contractat en la signatura inicial de la operació crediticia.
A veure, possiblement no he estat capaç d’explicar-me be i per això voldria aprofundir en aquest tema: imaginem al contractar el préstec, que era de 100.000 Euros, si el que fem es fer-lo amb iens tenim un deute inicial fent el canvi ara, de 169.000 iens, que es la moneda amb que pagarem durant tot el préstec, quin es el problema que pot sorgir al marge del tipus al Japó? si perquè els interessos al Japó també poden pujar, pensem que ara fa dos anys estaven al 0% amb motiu de la crisi econòmica que patia el país, es senzill, que el canvi del ien en relació a l’euro, es modifiqui; i fins on ens pot afectar això? es molt difícil dir ara com evolucionarà la economia en general, però el que hem de pensar es que estem parlant de operacions a llarg termini, i que ara per ara el que tenim clar es que signaríem en iens, amb tots les seves avantatges actuals i les seves futures possibles conseqüències els interessos japonesos poden augmentar i el ien, es pot revaloritzar en relació a l’Euro. Amb tot això el que vull dir es que la hipoteca signada actualment per 100.000 Euros, podríem pagar uns 650 iens de quota mensual (385 Euros) en cas de que les dues monedes tinguessin el mateix valor, la quota dels 650 iens seria de 650 Euros, be tampoc cal que siguem tan alarmistes només que torni al valor que tenia l’any 2004, segons el gràfic adjunt, la quota seria de 520 euros, esta clar, no? si en un futur succeís això, ens trobaríem pagant més Euros pel préstec fet en iens, quina gràcia oi? no dic que no es pugui fer, però el que també hem de conèixer es el possible risc en el que estem entrant. i posats a pensar una mica en la nostra economia, perquè no ens plategem fer algun tipus de cobertura de l’interès actual, anem a la nostra entitat financera i parlem-ne.