Avui llegia l’article d’en Marius Carol conseller editorial de la Vanguardia que amb el títol de “Decisions inexplicables” ens parla de que els polítics en ocasions prenen decisions difícils d’explicar i de justificar, i en aquesta ocasió fa referencia al president popular d’Andalusia “Moreno Bonilla, rebutja un quitament del deute de 18.800 milions que ell va demanar” i el que es més incongruent és que “el mateix president d’Andalusia reclamava a la ministra d’Hisenda i secretària del PSOE andalús aquest quitament que ara rebutja”.
D’entrada dir que això del deute de les autonomies amb l’estat ho explicava molt be el professor Sala i Martin, jo no se si serè capaç de fer-ho, però més o menys venia a dir que dels impostos que paguem els ciutadans, el govern en lliura una part a les autonomies perquè facin les seves cacarejades inversions que han promès als súbdits, perdó als votants, i per les coses que volen fer els governs autonòmics però no els hi arriben els diners, dels mateixos impostos recaptats, l’estat els hi fa préstecs, pels que paguem interessos; o sigui paguem interessos dels nostres propis diners, quina collonada.
Tot plegat es una martingala, i com diu el mateix article “no només perquè s’imposen cada vegada més les mentides, sinó també perquè els polítics estan convençuts que els ciutadans estem disposats a empassar-nos-ho tot” i aixo es el més greu, que els polítics es pensen que tenen el dret a mentir-nos, i a més a més tenen el dret a no explicar-nos-ho.
Però això no es pas d’ara, si mirem enrere podríem recordar allò de que ens deia un que es presentava com a socialista “OTAN, d’entrada NO” però va ser que si, ho recordeu? després en va sortir un altra que deia que “en la intimitat parlava català” i també allò de “l’Irak i las armes de destrucció massiva” que sabien que hi eren, però que mai ningú les va trobar, ho recordeu? suposo que també us sonarà allò dels “rajolins de plastilina” que va acabar sent el major vessament d’un petrolier a les costes espanyoles, ho recordeu? i una més, la famosa frase d’un altra socialista “donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya” i despres tal i com venia a dir en Guerra “li van passar el ribot i del que es va aprovar quasi no en va quedar res” encara que en altres autonomies es va aprovar pràcticament el mateix que als catalans sens va negar, ho recordeu?
El que passa es que ara, entre tots, han aconseguit assolir un nivell de despotisme, un nivell de frau lingüístic, un nivell de menyspreu envers els electors, envers els ciutadans, que tot i que un creu que ja han tocat sostre, dia rere dia ens deixen bocabadats intentant aconseguir un graó encara més amunt de la perfídia, roïnesa, indecència i vilesa envers el “populatxo”, i que no dubten gens en no explicar-nos algunes de les coses que son importants per a nosaltres. Imatge de sasint d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.