Etiqueta: La Vanguardia

Publicat a

Civisme, de qui?

Avui al Pensem que … de la Vanguardia, m’ha cridat l’atenció el titular, reparació cívica, i he pensat a veure de que parla avui això; i parlava del veí de Mataró al que van sancionar per estar compromès amb la seva població, per fer en un espai públic les millores que l’ajuntament no havia fet en els darrers crec que sis o set anys.

Quan es va fer públic aquest afer jo em preguntava, com ho hem de fer per dir prou i que ens creguin? em referia precisament als poders públics, o potser podríem anomenar-los poders fàctics, perquè no ens enganyem quan un poder públic actua presumptament al marge de les necessitats ciutadanes reals, deixa d’estar al servei de les causes formals del poble i està nomes pendent d’aplicar rigorosament una ordenança publica que suposadament es va crear per millorar la vida dels veïns, no per amagar les pífies dels que manen.

Us faig memòria, la noticia deia que el vei en qüestió va reparar el paviment deteriorat del seu carrer, va plantar cinc arbres que s’havien perdut i va restaurar dos bancs, i la reacció de l’ajuntament va ser acusar-lo d’incívic, o sigui que davant una no actuació de l’ajuntament que va començar sembla ser l’any 2019, la seva reacció, la dels responsables municipals es la d’un nen quan l’han enganxat en una dolenteria, amagar-ho i culpar a un altre, si aquella frase  famosa del “jo no he sigut”.

Ara li retiraran la multa, nomes faltaria, pero el que es més greu, i el que es més inaudit, el que es més aberrant es que la multa que li van posar era teòricament l’equivalent al cost de reposar els elements afectats al seu estat anterior, o sigui que el consistori estava disposat a tornar a trencar les llambordes, a espatllar els bancs i a arrencar els arbres per deixar-ho en el mateix estat d’abans i a sobre cobrar aquesta feina al veí, ens hem begut l’enteniment.

Ara diu la regidora que no vol que això estableixi un precedent, de fet el precedent el van establir ells, el consistori, en estar 6 anys a actuar, i quan ho van fer, repeteixo que sembla que el que volien era excusar la seva malifeta de més de mitja dècada, perdoni regidora pero potser el que toca es escombrar l’era de casa i treure polítics i tècnics que menystenen la intel·ligència de la ciutadania.

Diu la nota que el govern municipal encara que ha trigat, ha sabut corregir la situació, perdonin pero no es cert, la situació no quedarà del tot corregida fins que els culpables públics, polítics i funcionaris, no se’ls aparti de les seves responsabilitats, ja que han demostrat com a mínim que son uns ineptes, per no pensar malament. Que el veí no tenia autoritzacio per actuar es cert, pero quina autoritzacio tenien els responsables municipals per justificar la seva deixadesa, van fer gala d’una total irresponsabilitat que podia provocar que algun veí es fes mal amb les rajoles trencades o amb els bancs deteriorats, caigudes, ferides … es veu que alguns no entenen que significa presentar-se a unes eleccions per estar al servei del poble? imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Escola inclusiva en el context del sistema educatiu actual

Es una qüestió recurrent, encara que potser podríem afinar una mica més i dir que es una malaltia endèmica, si perquè ja quasi ens hem habituat a que sovintegin problemàtiques diverses a l’entorn de l’ensenyament.

Els col·lectius que es mouen en aquest àmbit, principalment docents, sindicalistes i polítics, i dic principalment perquè els màxims perjudicats, jovent i famílies, com deia la consellera d’educació a l’entrevista d’avui a la Vanguardia , hi ha una “veu molt important que s’ha tingut poc en compte, la de les famílies”, i es cert perquè al cap i a la fi com passa en tots els sectors i en tots els col·lectius, discuteixen la jugada els treballadors i els responsables empresarials o com en aquest cas els responsables polítics, i els perjudicats aquí son la quitxalla i les seves famílies.

Tinc una edat, quan jo era petit, i no dic pas que allò era millor que lo d’avui, ningú parlava de ratis, d’escola inclusiva, de colònies, de PISA, d’assetjament, de protocols, i els més vells potser ni van poder estudiar allò que en deien les tres regles bàsiques, ja que molts amb prou feines podien anar a l’escola. eren un altres temps i per sort ha canviat, m’agradaria creure que per millorar, tot i que en els darrers temps sembla que retrocedim en formació pero sobretot retrocedim en drets i llibertats, a nivell de societat s’imposen els drets d’un quants per damunt de la majoria, i a nivell individual es recurrent que es vulgui imposar el dret personal al de la resta, en detriment de la convivència. O sigui estem en un punt en que tots volem fotre el que ens dona la gana sense mirar si molestem als que tenim al costat, això si a l’inrevés no ho tolerem gens.

I que te que veure això amb l’ensenyament? potser que d’una vegada per totes comencem a valorar tots plegats, famílies, docents, sindicalistes i polítics, que es el que volem transmetre al jovent. Volem transmetre valors? o volem transmetre coneixements de caire empresarial encara que malmetin la convivència entre les persones?  perquè no ens enganyem la majoria de dirigents actuals, siguin polítics, tècnics o funcionaris tenen estudis, tenen carrera, es van llicenciar, i de que ens serveix si anem de mal en pitjor en la majoria de camps? jo sempre demano al sector productiu de la societat i a les grans escoles de negocis o universitats de prestigi encara mes, que cony els hi ensenyem a les escoles, si quan passen a ser professionals de molts àmbits, ens foten a la societat cap per avall?

I quan revises coses com les que deia abans ho entens, ratis, inclusivitat, colònies, PISA, assetjament, i tot es vol solucionar incorporant protocols, protocols per a tot, i mentre s’omple la paperassa dels protocols, qui ensenya a la quitxalla?

Deia la consellera que la millora del sistema educatiu català passa per revisar l’escola inclusiva, com ens ho hem d’agafar això? fa temps em vaig endinsar una mica en aquesta qüestió, vaig parlar amb escoles, instituts, representants del departament, perquè hi ha un decret del 2017 que quasi no s’ha desenvolupat, sembla ser que no si han dedicat suficients recursos, per això deixeu-me fer una pregunta incomoda a polítics i a docents, en aquest deu anys que s’ha fet i com s’han posicionat al nostre país tots els implicats en aquesta mancança educativa que mereix un clatellot simbòlic per part de les famílies? i com sempre es fa, no valen les excuses de quedar be amb la vianda al plat. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Expulsats de casa per consolidar un terreny

Tots ho vam poder veure a la tele o llegir als diaris, “un esvoranc de vuit metres causat per les obres de l’L9 del Putxet obliga a desallotjar vuit finques” aquest titular en concret era de BTB, i ens explicava que sembla ser que per culpa de les obres de l’L9 es va esfondrar un lavabo, el pati d’una pizzeria i diversos habitatges van patir esquerdes. Es va parlar d’un forat d’aproximadament uns 8 metres de diàmetre per uns 4 de fondària i es van detectar uns moviments anormalment alts en les obres, el que podria ser un desplaçament de terres sobre el túnel de l’L9, total una amplia zona en perill d’esfondrament.

D’això fa quasi dos mesos, pero anem per parts, el que es va fer en aquells moments, segons el noticiari, va ser treballar per estabilitzar el forat bombejant-hi formigó, així com també l’estabilització de la zona. Llegeixo que són els mateixos tècnics que van fer les inspeccions als habitatges abans de l’obra i que coneixen la zona, els que en faran el monitoratge, i aquí sorgeix el gran dubte, quin estudi van fer els tècnics prèviament al començament de les obres, i que suposadament garantia que tot aniria be, que no hi hauria accidents?

Crec que es van desallotjar quasi un centenar d’habitatges, si 100 habitatges, i l’avís va venir del responsable d’una pizzeria que a l’obrir el seu establiment al mati va veure que s’havia enfonsat el lavabo i el pati interior de l’establiment, sort que no hi havia clientela perquè estava tancat. La responsabilitat d’aquells tècnics funcionaris o d’empreses externes on queda? havien donat els vist i plau prèviament al començament de les obres, no?

Ara dos mesos després, encara hi ha veïns afectats que no han pogut tornar a casa seva, i segons la Vanguardia d’ahir la delegada del govern a Barcelona va comunicar que “encara hauran d’esperar uns mesos fins que s’acabin les obres de consolidació” i la frase lapidària és “la prioritat es la seguretat de les persones”, apa, això ho sabien els tècnics que van fer el projecte inicial? ho sabien els polítics responsables que van aprovar aquesta obra?

Ara tot son justificacions de que es treballa 24 hores al dia, els 7 dies de la setmana, per acabar amb el malson dels veïns afectats, diuen que les administracions responsables han reforçat l’acompanyament als veïns, perquè puguin anar accedint puntualment a casa seva per agafar coses que necessitin, i també per fer el canvi d’armari agafant la roba necessària per quan arribi el fred, quin detall, oi?

A veure, quins tipus de controls es van fer abans de començar les obres? recordem que estan fent un forat per passar-hi trens, que no es un foradet per una arracada, i quan aquest esvoranc estigui ben tapadet, qui garanteix la seguretat dels habitatges de la zona? pero es que a partir d’aquí això de foradar per l’L9 continuarà, quina seguretat tenen a les noves zones on es treballarà de que no passi el mateix? suposo que diran que ja faran controls previs, i jo demano com els que van fer a la zona del Putxet? son de fiar els tècnics que han projectat l’obra? son de fiar els polítics que hi ha donat el vist i plau? la seguretat de la gent es important? o es més important sortir a la foto fent inauguracions? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Qui paga les cagades publiques

L’Estat haurà de pagar 2,5 milions d’euros a l’home que es va passar quinze anys entre reixes per delictes de violació que no va cometre, d’entrada diré, com sempre, que podeu llegir la noticia a la premsa, per exemple a la Vanguardia o al PuntAvui+ entre altres, però la qüestió es valorar, no ja econòmicament que també, qui paga per una cagada d’aquesta magnitud.

D’entrada 2,5 milions poden semblar molts diners, repartim-ho en anualitats, el senyor va passar 18 anys a la presó, o sigui li han pagat uns 138.000 euros per cada any que ha estat presumptament segrestat, perquè digueu-me la situació d’una persona tancada 18 anys sense haver fet res com ho tenim que denominar? el problema es que aquests diners els paga l’estat, o sigui nosaltres amb els nostres impostos, però i als responsables individuals de la cagada, quina pena els imposen.

La noticia publicada a la Vanguardia inclou un ressaltat que diu “la Audiència provincial no va tenir en compte unes anàlisis que haurien exculpat l’home” això es molt greu, a veure qui es o qui son els responsables, com deia l’advocat del acusat, “d’ometre injustificadament una prova decisiva i objectiva que ja estava en el procés, i que no era una simple discrepància de criteri, sinó un error judicial cras i evident” encara que potser d’una vegada per totes tindríem que dir a les coses pel seu nom, no ens podem quedar amb la sensació de que es un error judicial, en el millor dels cassos es un error humà, i hem de pensar que es nomes això, un trist i lamentable error involuntari.

Però els personatges que van cometre aquest error, els responsables de que aquest senyor hagi estat 18 anys tancat a la presó sense motiu, o sigui il·legalment, quina pena els hi hem de imposar? pagaran ell o ells els 2,5 milions? han continuat treballant cobrant el seu sou mensual, que suposo lluny del salari mínim? han continuat anat de festa i de vacances com si res hagués passat? en resum allò que es diu, han pogut dormir be? això no pot ser, ja en tenim prou de situacions que perjudiquen als ciutadans, i mentrestant els responsables siguin funcionaris o polítics de qualsevol organisme públic, continuen amb la seva vida privada i familiar tranquil·lament, cosa que a aquest senyor se li va negar. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Els papers de Leire

Aquests dies es parla molt de les llibretes de Leire, podeu fer-ne un repàs a l’article “Les llibretes de Leire” signat per Lola García a la Vanguardia.

No em ficaré pas en el que diu l’article, llegiu-lo es interessant, però cal que fem una petita recerca en la memòria, i a més de les llibretes de la Leire, podem recordar els papers i els discs durs d’en Barcenas, aquell famós M. Rajoy que ningú mai ha sigut capaç d’esbrinar qui es, i en canvi ara les inicials P.S. tothom sembla tenir clar a qui es refereix, encara que també podria ser per exemple i presumptament Partit Socialista, però ningú ho diu. També podeu fer una ullada a la resta de polítics d’aquestes darreres quatre dècades, a veure quants en trobeu que lliguin amb aquestes inicials.

Com deia es indiferent quines persones o partits surten quan hi ha una investigació per haver comes presumptament frau, n’hi ha de tots els colors, n’hi ha de totes les tendències, tenen una cosa en comú, son polítics i tenen poder.

El que si que tinc clar, es que a més d’haver comes presumptament algun tipus de frau, son una colla d’ineptes i una colla d’estúpids, i que quedi clar que estúpid no es un insult, una mica també, però segons les definicions que he trobat a les xarxes, podríem dir que un “estúpid es aquella persona poc intel·ligent, nècia o maldestra” nomes penseu que els antònims o oposats son intel·ligent, llest, espavilat, o sigui que més que un insult seria la descripció d’una persona poc espavilada.

I perquè dic això? ostres, a més de ser uns presumptes delinqüents, si es demostra que han comes frau, encara que no sempre es pot demostrar o en altres ocasions fins i tot prescriu, quina casualitat, com deia a més son sapastres, o estúpids en el significat més conegut pel populatxo i que la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix com a “ximple, babau, neci o cretí” perquè s’ha de ser babau per a més de fer coses lletges, deixar-ne constància probatòria via papers, llibretes, discs durs o gravacions.

Al llarg dels anys, al llarg de les batusses polítiques, al llarg de les acusacions, investigacions, judicis i litres de tinta i muntanyes de paper, hem vist de tot, hem sentit de tot, hem assistit a escoltar allò que es diu molt sovint “i tu més”, es igual qui ho diu, si us hi fixeu veure que comenci qui comenci, les tres paraules es repeteixen contínuament i sense fi, però qui en paga les conseqüències no son els politiquets de joguina molt ben pagats, els que en paguem les conseqüències som nosaltres, els ciutadans.

Això si, ens han omplert el cap de pardals que marxen volant i castells a l’aire que una petitona bufada els esvaeix, llegiu si teniu temps la contra de la Vanguardia del dimarts 2 de juny, el titular us ho dirà tot “Fes el que et doni la gana i seràs un esclau” i nomes un trosset d’una de les respostes d’en José Antonio Marina “el sistema ens dissenya una mentalitat feble, claudicant i addictiva per dominar-nos millor amb allò de que per ser feliç has de comprar-te això i allò” i ens convertim en persones esclaves dels nostres propis desitjos” i mentrestant n’hi ha que hi van be, però no som nosaltres. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Obrint interrogants

L’article d’Iñaki de las Heras a la Vanguardia amb el títol “Els ex polítics amb activitat al sector privat pugen amb força en dos anys” ens parla de la gran quantitat d’alts càrrecs polítics que passen d’una feina publica a una de privada al final del seu mandat, estan inclosos ministres i secretaris d’estat que tenen una indemnització de dos anys després de deixar el càrrec, i aquí tothom es busca la vida el millor que pot.

La majoria acaben desenvolupant tasques d’assessor en consultories i en tot tipus d’empreses publiques i/o privades que sovint contracten amb organismes públics, i es aquí quan es comencen a embolicar les coses. Lobbisme, influencies, amiguisme, clientelisme, qualsevol opció i denominació es valida per la nova carrera professional d’alguns alts càrrecs de qualsevol govern, sigui del color que sigui, la majoria segueixen la mateixa línia.

L’article presenta un gràfic, diu que la font es l’Oficina de Conflictes d’Interessos, on es poden veure la quantitat d’autoritzacions d’activitat privada a alts càrrecs de l’estat que ha realitzat aquesta oficina, i tot i que en el darrer exercici les autoritzacions han estat 71, al llarg d’aquests darrers 10 anys el nombre d’autoritzacions per passar de la feina publica a la privada han estat uns 632, o sigui més de 600 alts càrrecs que han demanat permís per anar a treballar a l’empresa privada abans que transcorrin els dos anys del final del seu mandat.

L’article parla de que el darrer cas, el d’en Zapatero, esta obrin interrogants entre els professionals que es mouen en aquesta frontera entre els interessos públics i privats. Els interrogants no es poden obrir ara, no cal anar gaire enrere en el temps, però si la gràfica es a partir del 2014 que s’ha fet a partir d’aquell moment veien que les autoritzacions han crescut exponencialment? ens hem de creure que tots son xaiets i ningú ha fet cap malifeta? nomes una dada per reflexionar i per fer-nos dubtar, la podem trobar al principi de l’article i diu que a començament de segle, fa quatre dies, un exvicepresident del govern dels EEUU es va embutxacar més de 150.000 dòlars per parlar deu minuts en un fòrum amb empresaris espanyols, ho trobeu lògic? entenem-ho be, una persona va cobrar per xerrar 10 minuts el mateix que unes 8 persones per treballar tot un any amb el salari mínim establert aquest 2026.

No em cansaré mai de repetir-ho, si mirem els dirigents polítics de qualsevol país del món, no en veurem mai cap que s’aprimi, i no em refereixo nomes al volum corporal, alguns engreixen el patrimoni, altres l’ego, altres les amistats, a molts els hi costa deixar el càrrec que diuen que nomes els hi porta mal de caps, però no n’hi ha cap que treballi amb el salari mínim o fent voluntariat, els de l’oposició una mica, si més no en un inici ho fan, encara que com més amunt aconsegueixen arribar de l’organigrama polític, diguem que les compensacions per ser-hi també pugen.

Veien el que veiem, i pensant com podem acabar amb aquesta floritura de caps pensants que diuen que treballen teòricament en benefici nostre, però que tot sovint ens apliquen mesures esbojarrades i per les que mai en paguen les conseqüències si ens perjudiquen, ja que ells no trauran cap llei que els castigui directament, crec que nomes ens queda començar a abstenir-nos en les eleccions, i a veure fins on arriba la seva cara dura de continuar mantenint uns emoluments molt elevats, per una feina amb uns resultats molt minsos, jo diria que sovint son uns resultats miserables, i sense el mínim suport popular. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Ens hem begut l’enteniment

Individualment no en parlo perquè hi ha de tot, però com a societat crec que si, seguim opinions, seguim modes o tendències com es diu ara, que en moltes ocasions no tenen cap ni peus, no tenen cap sentit, no tenen cap benefici ni social ni anímic, nomes per engrandir un ego falsejat amb demostracions de poder adquisitiu, que ni es cert ni condueix a res.

Suposo que penseu, si es que algú ho llegeix, que diu aquest paio ara, de que va? ja se que tan el títol com l’inici pot fer pensar que m’he begut l’enteniment, es possible, en altres ocasions també pot passar, però quan llegeixo determinades noticies i més quan parlen dels joves se’m creuen el cables, em costa entendre i acceptar que com a societat puguem ser tan il·lusos, tan previsibles, tan manipulables com per acceptar que els nostres joves no vegin cap futur mínimament engrescador.

No cal que continueu llegint-me, però si que m’agradaria que lleixiu l’article de l’Eva Millet “M’ensenyava els talls i em deia: mira el que faig per culpa teva” a la Vanguardia. No trobo adjectiu per a qualificar el punt on ens trobem perquè passi això, les dades del 2025 ens diuen que més d’una tercera part del jovent s’autolesiona, es greu, molt greu.

Una noia deia que “no recorda per què va començar a autolesionar-se” o com diu una psicòloga clínica, hi ha “nois i noies a qui els sembla més suportable el dolor físic que l’emocional” i fa un afegitó esgarrifador “treballo a la unitat especialitzada en trauma i et diria que el 60%-70% dels adolescents que atenc s’autolesionen o s’han autolesionat”.

Sobreprotecció, pressió, fracàs, desigualtat, mancances emocionals, son arguments que podem incloure en un anàlisi dels motius que porten al jovent a autolesionar-se, es possible, però no podem ni hem d’oblidar que parlar del que els hi passa no soluciona res, si no som capaços de buscar l’inici de tot plegat.

Aquests darrers temps he après que quan t’enfrontes a una malaltia hi ha dues coses que cal fer, la primera es buscar que s’ha de fer per aturar-ne si es possible el seu progres, medicació, intervencions quirúrgiques … en cada cas hi sol haver una possible acció, però el més important es trobar que es el que l’ha provocat, si no fem això o no s’aconsegueix, no hi ha solució, tard o d’hora tornarà i possiblement amb més virulència.

El mateix passa amb els joves, a la nostra societat tenim mala peça al teler, tenim una societat que hem deixat que ens l’espatllin i ens inculquin nomes el consumisme que ens ha de fer créixer l’ego, podem tenir-ho tot, diuen, i si no ho aconseguim pels nostres limitats mitjans, ens endeutem cada dia una mica més i així ens sembla que som més importants, però en el decurs d’aquest sender perdem les coses que valen la pena a la vida, llibertat, autoestima, independència, però sobre tot perdem els nostres fills i nets, i el que es més greu els hi fem perdre un futur digne, trobem estrany de com reaccionen, però no som capaços de fer res per reconduir els nostres passos i prendre consciencia d’allò que no te sentit, d’allò que no te futur, cal parar un moment, tancar els ulls, agafar aire i tornar-los a obrir però amb la vista posada en que cal buscar i trobar una sortida a aquest atzucac actual, perquè tot sol no es solucionarà. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

La epidèmia del suïcidi dels joves

Tot i que es un tema prou recurrent, jo mateix n’he parlat en diverses ocasions, la darrera crec que va ser ara fa mig any “No pensem fer-hi res?” encara que el llegir una La Contra a la Vanguardia m’ha tornat a despertar certs sentiments gens positius envers la nostra societat, millor dit la societat que estem transformant i que sempre presumim de que la deixarem als nostres fills i nets com una fita memorable, memorable si, però en sentit negatiu, perquè cada dia que passa l’espatllem més, o deixem que l’espatllin els que remenen les cireres.

Com deia, una de les darreres publicacions a La Contra de la Vanguardia amb el títol “Els joves demanen ajuda a la IA per no suïcidar-se” es una entrevista de l’Ima Sanchis a l’Agustín Bonifacio, treballador social especialitzat en salut mental infantil i juvenil, entrevista que si la llegim ens ha de despertar moltes preguntes i molts dubtes del que com a societat estem fent amb els joves.

Es diu que ho tenen més fàcil que les generacions anteriors, però que es el que tenen més fàcil? els hem abocat a un món cada dia més deshumanitzat, amb molts reptes materials però la majoria sense cap sentit i ben rumiat sense cap finalitat enriquidora ni anímicament ni emocionalment, i no ens enganyem materialment molt limitada, perquè nomes son quatre els que assoleixen el somni liberal del triomf.

L’Agustín ens diu que a Espanya, un de cada cinc adolescents pateix un trastorn de salut mental, i que malauradament també lidera el suïcidi infantil i juvenil a Europa. Que fem malament, ja fa dècades, perquè ara mateix algun jove estigui demanant ajuda a la IA per no suïcidar-se? com es que els joves no posen sobre la taula de l’entorn familiar els seus dubtes, els seus problemes, els seus fracassos, els seus èxits que també en tenen, encara que no sempre els valorem com pertoca? som tan egoistes? som tan limitats? som tan inconscients del que es realment important tan per a nosaltres com pels joves?

A l’entrevista es parla d’autoestima, d’esperança, de felicitat, però de quina felicitat es pot parlar en un món amb unes enormes mancances, amb una precarietat tan laboral com social que cada dia crea fissures més grans en una societat totalment materialitzada i altament consumista, sense cap sentit ni cap brúixola emocional que permeti albirar un futur, i no un futur excepcional, senzillament un futur, que permeti gaudir de una vida que ara mateix els hi estem negant.

Per finalitzar dues coses que aquest expert social ens diu, la primera no dir “no et queixis, hi ha gent pitjor que tu, tens tota la vida per davant” i la segona que desterrem alguns mites que es diuen sobre el suïcidi, com allò de que «si ho diu, no ho farà». Deixeu-me afegir-hi una darrera dada, entre el 25 i el 30 % dels joves utilitzen les autolesions com a eina de regulació emocional. Segur que no ens volem parar a pensar fins on arriba la nostra responsabilitat? Segur que volem continuar creient-nos perfectes i amb tots els drets però sense cap obligació? Imatge pròpia generada amb IA de Canva. Montpeità 1762

Publicat a

Això de l’IVA

Avui a la Vanguardia un debat sobre un sector clau, en aquesta ocasió “el turisme ha de continuar tenint subvencions?” article signat per Eduardo Magallón i per Maite Gutiérrez i lògicament el fet de parlar d’això ja ha provocat que patronals, sindicats i empreses rebutgin augmentar impostos pel seu efecte en l’ocupació.

A veure centrem-nos, estem parlant d’una activitat d’oci, una activitat que no es de primera necessitat per a la ciutadania, una activitat que no es bàsica per la supervivència de les persones, una activitat com podrien ser els cosmètics o els serveis de perruqueria que tenen assignat el tipus general, i que curiosament es el tipus que tributa per exemple alguna modalitat d’assistència sanitària, els serveis funeraris o el subministrament elèctric.

Diu l’article que les empreses manifesten que la proposta dels economistes catalans “s’allunya de la realitat econòmica que representa la restauració i el turisme en general. L’ocupació turística representa el 13,5% del total d’afiliats a Espanya, amb més de 2,9 milions de treballadors” encara que tots plegats no podem obviar que treballadors del sector sovint es queixen d’algunes condicions laborals precàries.

Podríem valorar molts imputs, el de l’ocupació com diu la patronal, si, el dels beneficis de les empreses del sector, també, però anem més enllà i pensem si els usuaris, els clients, els que anem als locals d’oci, no ens enganyem es senzillament oci, podrem pagar un 11% més pel que rebem? soc el primer que quan adquireixo un producte o un servei, voldria que tingues un preu el més reduït possible, però no es així, per exemple quan paguem el rebut de la llum podem veure que l’iva aplicat es del 21% amb l’agreujant que aquesta factura incorpora un impost d’electricitat que a més també esta subjecte a aquest iva general, i em pregunto perquè l’iva del turisme i de la restauració ha de ser inferior al del consum elèctric?

No es anar en contra del sector, es pensar si això es just, i quan s’argumenta que s’ha de tenir en compte que el sector ha estat un contribuent net al creixement de l’economia espanyola entre el 2021 i el 2024, hem de pensar també en el preu que paguem per aquest creixement, salaris reduïts, jornades laborals dilatades, massificació de turistes, increment dels costos de les necessitats de serveis basics, aigua, neteja, residus, soc conscient de que el sector del turisme paga, com diu l’associació que agrupa les principals companyies del sector, tots els impostos que li corresponen, així mateix diuen que també assumeix gravàmens específics, com la taxa turística a Catalunya, be assumeix la seva recaptació perquè la taxa la paguem els turistes.

No estic a favor de castigar a cap sector econòmic, però tampoc a mantenir diferencies entre serveis que s’ofereixen i que no encaixen en allò que podríem entendre de primera necessitat, i que no son serveis basics. M’agrada sortir com el que més, però no m’agrada pagar més per poder tenir llum a casa, per endollar per exemple les neveres o les CPAPS que son maquines que ajuden a la respiració d’algunes persones, que per anar a fer un veure o un àpat si es que la meva economia personal em permet fer aquest extra. Imatge pròpia generada per IA de Canva.