Etiqueta: Treballar

Publicat a

Ara les responsabilitats

Com passa cada any, o com sempre quan passa algun tipus de sinistre, es demanen responsabilitats civils, penals, multes, indemnitzacions, càstigs … de tot pels possibles responsables d’algun d’aquests diguem-ne incidents, i ja esta bé que si algú ha comes algun tipus d’acció negligent amb plena consciencia de que esta fent mal a l’entorn, sigui castigat. Altra cosa es quan es amb motiu d’un accident, aleshores la culpabilitat podria ser compartida o fins i tot pujar d’esglaó.

Ho dic perquè en el cas de l’incendi de les Gavarres, s’està investigant si podria ser que el treballador presumptament origines el foc involuntàriament per l’ús d’una màquina radial que feia tasques de manteniment a la carretera, però, i això comença a preocupar, el mateix article diu que encara no és clar si l’error va ser seu o van fallar les comunicacions; podeu llegir l’article a VilaWeb

No se si el senyor en qüestió va decidir discrecionalment, penso com pica el sol, agafar una radial i anar a treballar a la carretera, o algun superior li va manar, d’aquí la ressenya a l’article d’una possible fallada de les comunicacions; en el suposat cas de que l’home decidís anar a treballar sense ordres superiors, ho va fer sense un comunicat de treball? va anar a fer hores extres per fer la pilota al “jefe”? hi va anar per fer un servei voluntari a la comunitat?

Si el problema es una manca de comunicació interna, el seu superior jeràrquic que li va manar? en quines condicions laborals? quin comunicat li va facilitar perquè engegues aquella maleïda radial? i si aquest superior també era un manat que va rebre instruccions de més amunt, fins on arriba la responsabilitat? i posats a investigar, si es necessari anem fins al punt més alt de l’escalafó, qui te la responsabilitat de posar normes i controls perquè això no passi? pot ser que el problema no sigui nomes el treballador? això si, de moment el treballador, segons l’article de la premsa, es l’únic que ha estat quaranta-vuit hores detingut.

Llegeixo que des de la conselleria s’ha volgut distingir clarament el procediment judicial de les investigacions internes, i que el departament ja decidirà què farà amb el contracte si arriba a la conclusió que l’empresa el va incomplir, pero de moment el treballador ja ha “pringat” i la resta de possibles responsables perquè no? si el que volen dir es que els hi rescindiran el contracte, ho entenc, lògic, pero si es rescindeix el contracte, això vol dir que l’empresa serà considerada culpable de l’incendi? i si no ho fan que voldrà dir, que la culpabilitat nomes serà del treballador? això recordem que ja ha passat en altres catàstrofes, recordeu allò d’una errada humana d’un treballador? i la responsabilitat de tècnics, controladors, verificadors i caps de les empreses i dels organismes públics, on rau? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Excessiva mobilitat

Aquest mati, amb motiu d’una formació del CEJFE, he anat a Vic. Un transit intens, prou intens com per fer-me pensar quin era el motiu que feia necessari que tanta gent estiguéssim plegats a la mateixa hora a la mateixa carretera. I no es pas una situació única, quan vaig a Barcelona sempre penso el mateix, recentment hi vaig anar tres dies seguits, i no se quin va ser el dia que vaig trobar pitjor el volum de transit.

Si tanta gent ens movem a determinades hores, suposo que part del problema es que vivim en una població i treballem o hem de fer gestions en una altra, i això sense oblidar la mobilitat motivada per l’oci, no hem de pensar que possiblement tenim una societat mal dissenyada?

Es necessari avaluar on es promou que s’instal·lin les empreses, on s’ubiquen determinats serveis, siguin de sanitat, d’ensenyament o qualsevol dels altres que les administracions han de posar al servei del ciutadà; no pot ser que per treballar estiguem obligats a fer dues o tres hores de cua en qualsevol mitja de transport per anar de casa a la feina, no pot ser que tinguem el mateix problema per anar a determinades consultes mediques, ni pot ser que els nostres fills també el tinguin per anar a formar-se acadèmicament.

Anys enrere ens van vendre la moto de que era necessari globalitzar-ho tot, ens deien que era necessari crear una interdependència de les economies a nivell mundial, amb la conseqüència directa de una reducció dràstica de les economies de les escales inferiors, locals, regionals i també les nacionals, tal i com les coneixíem abans. Però que hi podem veure realment si ho mirem per la porta del darrera? ens diuen que hi ha avantatges, per exemple creixement econòmic, generació de riquesa, creixement del consum … tot això ha permès, teòricament, un món econòmic més diversificat, amb la possibilitat de que determinades empreses trobin mà d’obra més barata en altres racons del habitat humà.

Però precisament això, també ha permès que els treballadors siguin més vulnerables, que creixi la competència deslleial, i un increment de fugues de capitals, i un increment de l’activitat a paradisos fiscals. I darrera de tot plegat hi trobem desigualtat entre països provocant la inestabilitat i precarietat laboral.

I aquí estem, que per anar a treballar per un sou mínim que en moltes ocasions no permet viure amb dignitat, hem de passar-nos hores i hores setmanals a la carretera amb un consum elevat de combustible, una creixent contaminació i un elevat nivell d’estres, nervis i neguit, pensant que hem de poder arribar a temps a la destinació, per desenvolupar aquella tasca que ens fa marxar de casa a hores intempestives.

Caldria facilitar la racionalització de les ubicacions empresarials, de les escoles i universitats, dels hospitals i centres mèdics de referencia, caldria pensar en les persones i deixar de pensar tan en els beneficis empresarials, i si això significa que deixem de consumir una mica, endavant, pensem que a la llarga, o sigui els nostres fills i nets, ens ho agrairan. Imatge creada amb Gemini.

Publicat a

Que amaguen que ens vulguin tan distrets?

De fet en moltes coses ens queixem, i tenim raó, ara be recordo anys enrere que no teníem tantes opcions per escollir que fer en el nostre temps lliure, si es que en teníem, perquè la gran majoria treballava moltes i moltes hores, allò que la pagesia en deia treballar de sol a sol, que fins i tot es deia que les dues úniques alternatives que tenia el poble ras pel cap de setmana, era anar a resar o a veure futbol, no hi havia més opcions.

No es nostàlgia, es per centrar-nos, penseu que fins i tot algú per allà el segle XIX d’alguna d’aquestes opcions en deia que era “l’opi del poble”, es cert que qui ho deia era “una persona crítica amb el sistema capitalista, centrant-se en l’alienació del treballador, l’explotació econòmica i les desigualtats inherents al mode de producció capitalista”.

Com deia no hi havia opcions, la gent treballava un munt d’hores durant la setmana i el diumenge o resar o futbol, be tot, perquè una cosa era pel mati i l’altra a la tarda vespre. Però amb el temps ens vam anar espavilant i vam començar a veure que els dirigents feien coses que no ens acabaven d’agradar del tot i van començar les queixes, les critiques, les reivindicacions tan econòmiques com socials i es va fer un gran pas endavant, aconseguint diverses i variades conquestes laborals i socials.

Arribats a aquest punt, també hem d’entendre que els que remenaven les cireres no n’estaven pas gaire contents de les fites aconseguides per les bases socials, per la menudalla del populatxo, i havien de retornar-nos al punt on els hi era més còmode i més adient en benefici del sistema capitalista establert. Es van afluixar les brides que ens tenien quiets, prèviament ja havien prefixat noves baules, i es va avançar tan econòmicament com socialment, nous èxits assolint uns límits socials mai vistos, increment de salaris, reducció de jornades laborals, més dies de vacances, més serveis en sanitat i ensenyament, en fi més diners i més temps per gastar-los, això si tenim tantes i tantes opcions per fer-ho que actualment es possible que en Karl Marx acabes titllant l’oci com “l’opi del poble”.

Fixem-nos en que avui dia tenim “de tot” però anem pas a pas, per exemple en ensenyament tenim multitud de carreres, llicenciatures o graus com vulgueu dir-ho, tenim innumerables escoles, instituts, universitats … si, però els informes que surten periòdicament ens diuen que cada vegada anem pitjor, que cada any, cada dècada que passa els nostres infants i joves tenen menys comprensió lectora i menys coneixements de matemàtiques. A sanitat en diuen redistribució de recursos, menys personal tan a la primària com als hospitals, això si creix a velocitat de vertigen el nombre de persones que contracta pòlisses a la privada.

I tot i que es redueixen els beneficis i els drets socials aconseguits durant anys i anys de reivindicacions, cada vegada hi ha més gent al llindar de la pobresa, es dona l’oxímoron de que l’oferta d’oci, l’oferta de lleure creix exponencialment, tan les de pagament com les gratuïtes, be gratuïtes del tot no, les paguen les corresponents administracions publiques amb els nostres impostos. M’ha costat trobar una paraula que definís aquesta simbiosi de conceptes, aquesta paradoxa social, si perquè tenim que per un costat es redueixen sense aturador els drets socials via reducció dels recursos que hi aporta l’administració, i per l’altra s’aboquen els recursos per organitzar o subvencionar multitud d’actes, concerts, fires, firetes, en resum es destinen cada vegada mes recursos per a distreure’ns dels problemes reals que hi ha actualment, i no ens enganyem, cada vegada es notarà més perquè estem topant ja amb les noves baules establertes prèviament. La pregunta continua sent la del principi, que amaguen tots plegats que ens vulguin tan distrets? Imatge de garten-gg d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Mobilitat de la residencia al treball

Molts milers i milers de persones es mouen cada dia per anar del seu habitatge al seu lloc de treball habituals, alguns ho fan en un entorn local, es a dir viuen i treballen en el mateix municipi; altres ho tenen a priori més complicat, viuen en un municipi i treballen en un altra.

He trobat un estudi de la UGT.cat que anomenen fitxa de mobilitat, i que valora el temps per anar de casa a la feina a Barcelona i a fora   i fa una comparativa del temps que necessiten per anar de casa a la feina i viceversa, els que viuen i treballen a Barcelona i els que viuen a Barcelona però treballen principalment a la zona metropolitana o a l’inrevés.

L’estudi o fitxa ens presenta una forquilla temporal que pot anar dels 20 minuts pels que viuen i treballen a Barcelona fins als quasi 45 minuts, per trajecte, pels que tenen un dels dos punts a fora de la capital catalana, sense oblidar-nos de que els que tenen la llar o la feina més lluny de Barcelona, el temps es lògicament més dilatat. Pensem que per exemple els que viuen fora de Barcelona i han d’anar-hi a treballar a la ciutat, que no tenen cotxe particular, ni servei de tren i depenen completament del bus, poden trigar més d’una hora i tot en arribar a la feina o als centres docents en el cas dels estudiants.

Quan es parla de mobilitat laboral, no es parla pas dels que tenen la vivenda i la feina a tocar l’una de l’altra, aquests hi poden anar en cinc minutets, però quan la distancia comença a ser més gran, per exemple un parell o tres de quilometres hi ha més entrebancs, però quan anem a valorar unes distancies a l’entorn dels 50 quilometres la situació es molt més complicada, i no diguem com ho es de difícil compaginar les distancies superiors, i tinguem clar que aquests temps de desplaçaments no computen com a horari laboral, la qual cosa vol dir que realment el temps que dediquem en anar i tornar de la feina, més el temps treballat, pot ser molt més dilatat del que hom preveia en un principi, en el moment de decidir si veiem adient viure en un lloc i treballar en un altra.

Aquest estudi ens diu que un xic més de la meitat son desplaçaments interns, la resta son desplaçaments que van o venen en funció d’on tenen l’habitatge i la feina. I aquí es comença a valorar quin es el mitja de transport utilitzat, es mouen a peu? amb bici? amb moto o cotxe? o be amb transport públic, metro, taxi, bus? el temps i el cost poden ser molt divergents, i si no ho creieu podeu parlar-ne per exemple amb les persones que per diferents motius s’han de desplaçar de la capital del Bages a Barcelona.

La qüestió es conèixer perquè tanta gent viu en un lloc i treballa en un altra, les empreses es traslladen? el preu de l’habitatge es dispara a l’alça en determinades poblacions? viure en una gran ciutat es torna insuportable? viure en un poble te mancances sobretot de serveis? segur que cada persona afectada tindrà el seu motiu, però si es veu que ja fa anys que aixo passa, que s’espera a incorporar, per exemple en els convenis laborals, clàusules que puguin alleugerar o fins i tot neutralitzar aquest problema creixent?

No pot ser que per anar a treballar la gent tingui que malviure en habitacions compartides, en caravanes o en altres espais més o menys salubèrrims, com els hi passa en moltes de les feines d’aquelles anomenades no qualificades i que a ningú li agrada fer, tan pel tipus d’activitat com pel salari a percebre, que en masses ocasions no arriba ni pels lloguers que se’ls hi demanen. Si volem una societat millor, l’hem de canviar entre tots, i no nomes els que es veuen forçats a desenvolupar una tasca laboral en el context de les capes més baixes de la economia. imatge de píxels d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Que perseguim per les vacances?

Avui llegia en un digital, eldiario.es, un article signat per Pablo Garnelo amb el titular   “Ansietat durant les vacances: quan la urgència per descansar és el que no et deixa desconnectar del tot” que aprofundeix, tot fet un exhaustiu anàlisi, en la gestió de les vacances dient que “poden ser més un risc que un benefici, a l’aspirar a una desconnexió massa exigent i perfeccionista” i això es el que ens passa a molt mortals.

Sempre he defensat les vacances, situem-nos, quan vaig començar a treballar, ara ja fa una pila d’anys, treballava en horari partit, mati i tarda, de dilluns a divendres, i el dissabte nomes de mati, fins a les dues del migdia. Les vacances crec que eren unes quatre setmanes, i la finalitat era no anar a treballar; si sortia la possibilitat d’anar un dia a la riera o al cinema, ho aprofitàvem.

Ara tinc la sensació de que la gent s’auto obliga a preparar unes vacances fora de casa, els que econòmicament poden, no ens enganyem, i això tan es vàlid per les vacances com pels caps de setmana, hi ha la sensació o el sentiment de que si no sortim de casa, si no marxem a fer uns quants quilometres, no descansem, no desconnectem.

Comencem pels caps de setmana, i focalitzem en els més urbanites, les persones que viuen a l’entorn de la capital catalana, de fet es on hi ha mes habitants, encara que es vàlid per a qualsevol nucli urbà que estigui fortament poblat¸ agafem el cotxe, canviem un habitatge, posem d’uns 65 m2, per l’espai interior d’un vehicle, de quan? de 6 m2? i anem a la platja o a la muntanya. Per arribar-hi possiblement passarem dues, tres o quatre hores fent cua a la carretera, després cal que trobem aparcament, i posteriorment farem una passejada a una capbussada, per anar a dinar a un restaurant, si hem estat de sort i hem trobat taula, o be amb un pícnic a l’ombra d’un bon arbre. I Tot seguit tornarem a agafar el cotxe i dues, tres o quatre hores mes de cua per tornar a casa.

Descans, desconnexió, carregar piles per tornar a treballar … això es el que anem repetint per estar convençuts que allò que fem te quelcom positiu pel nostre ego i per la nostra salut mental. No cal que calculem el cost financer de tot això, i millor no vulguem ni mirar, ni avaluar, el resultat del cost emocional repercutit en la nostra autoestima.

Pensem que el mercat de l’oci capitalitza el seu negoci en la presentació d’experiències, que es presenten com una projecció més positiva i plaent de nosaltres mateixos; i aquí es on ens amenaça l’anomenat FOMO. I que es això? no soc pas cap expert, i per això ho he buscat a les xarxes, i podria dir que be a ser “la por de perdre’s alguna cosa o no estar present en un esdeveniment social o experiència suposadament positiva”, i això va en augment, amb motiu de l’ús excessiu i indiscriminat de les xarxes socials.

Pot ser que en tot aquest periple vacacional o d’oci, sovint mal entès, ens perdem relacions satisfactòries a nivell familiar o d’amistats, no ens enganyem sovintegen les discussions més o menys volcàniques en el context d’un espai tan minúscul com l’habitacle d’un cotxe, d’una mini habitació d’hotel, una autocaravana o l’espai limitat d’un càmping, on passem la major part de les hores de les nostres vacances, això si no les passem buscant on clavar la tovallola a la sorra, o per on podem posar un peu a l’aigua, sigui marina, sigui de piscina o muntanyenca. Procurem no amplificar més les temudes experiències FOMO, intentem aplicar idees o buscar metes per obtenir un descans més segur, mes complaent per nosaltres i per a la nostra família. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Jubilar-se com i quan

Llegia un article de Helena Resano a infoLibre amb el titular de “Jubilarse a los 71” I m’he posat a pensar una mica en el que diu, i la meva intenció no es pas ni qüestionar-ho, ni criticar-ho, al contrari, però si que m’ha fet pensar i recapacitar una miqueta.

Parla de que a un noi o noia de 25 anys que vol començar a treballar, li dibuixem un futur decebedor, li albirem una vida precària, tindrà que treballar a disgust perquè no trobarà feina en el sector pel que ha estudiat, el sou prou feines li arribarà per independitzar-se, per la qual cosa tindrà que compartir habitatge amb altres persones.

Els de la meva quinta, abans es deia així, la majoria començàvem a treballar als 16 anys, això si continuàvem estudiant, si que es cert que els descendents de famílies amb més possibles, podien anar a estudiar fins més enllà d’aquesta edat sense necessitat de treballar, però eren la minoria. No tots els jovenets aconseguien treballar en allò que volien, al contrari, la majoria possiblement entraven, laboralment parlant, en un cercle de petites empreses de coneguts o parents de la família, o be en alguna gran empresa com que les que teníem a la comarca, en alguna de les seves cadenes de producció.

Independitzar-te, això no era una paraula habitual, la gent vivia a casa amb els pares i els avis fins que es casava, als vint i tants anys o cap als trenta, en el meu cas concret la nostra independització va arribar per aquesta via quan jo anava camí dels vint i cinc, i gràcies al suport de la família, pares i mares, vam aconseguir aquesta fita d’independitzar-nos, això si, amb la condició de que érem dues persones que compartíem habitatge i despeses, un de sol tampoc ho hauria pogut fer.

Parlem de la vida laboral, en el supòsit d’aquest noi o noia que comenci a treballar amb 25 anys, per arribar a cobrar una pensió de jubilació, haurà de treballar fins als 71 anys, i això es depriment. Es cert, però fem quatre números: si aquest noi o noia comença a treballar als 25 i ho fa fins els 71, haurà treballat 46 anys; jo vaig començar a treballar als 16 anys, quan l’edat de jubilació era als 65 anys, previsió de durada de la vida laboral, 49 anys treballant. Encara son més anys de treballar per part de la nostra generació, oi?

Parlem de salaris, l’article diu que el sou no es pot estirar com un xiclet i que l’habitatge, viure, el dia a dia, es menja gran part del teu salari, es cert, el que també hem de valorar es que les necessitats tan de l’habitatge, com del cost de viure el dia a dia ha evolucionat, i hem anat afegint necessitats que en èpoques anteriors eren impensables o be no es consideraven indispensables, en el meu cas quan jo era jovenet el primer i únic electrodomèstic que va entrar a casa va ser una nevera; després va arribar la calefacció, la tele i les vacances encara van trigar uns anys mes.

No vull pas dir que els joves no tinguin dret a tot això, al contrari, tenen dret a una vida digna, el que passava sempre i ara no els hi hem ensenyat, es que un havia de fer la llista de prioritats, i possiblement fer quelcom que desitjaves, equivalia a assumir que s’havia de posposar per una altra moment algun altra desig, il·lusió o somni.

Entenc que es prou fotut llegir que els que han de decidir i planificar sobre el seu futur, els polítics, segons l’article, s’han dedicat més aviat a ficar la mà a la caixa i a robar, a enriquir-se. No ens enganyem, no us enganyeu, els polítics son polítics, sempre n’hi ha, en èpoques passades també, que han fotut la ma a la caixa, però el futur ni us el planificaran, ni us el deixaran planer, mai ho han fet, el tindreu que planificar i construir vosaltres nois i noies, i com més aviat comenceu, més temps tindreu per planificar-ho be i aconseguir-ho. Imatge de WikiImages d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Viure, treballar, gaudir

Es un fet recurrent, tot sovint surten articles i estudis a l’entorn d’aquesta qüestió, viure per treballar o treballar per viure, i sovint l’autor de cada publicació, ho veu segons la seva edat i la seva posició laboral i social.

Avui llegia a la premsa un nou article amb aquest contingut; hi ha un estereotip principal, i es que es dona per fet que “mentre que abans semblava que es vivia per treballar, ara es treballa per viure” i això hi ha qui s’ho agafa com una profecia, com un mantra indiscutible que no admet critica.

A veure, jo ja tinc una edat, i principalment els meus pares, ni treballaven per viure, ni vivien per treballar, malvivien per tirar endavant a la família, i dic que malvivien perquè tenien que fer feines que avui en dia considerem que son degradants, però no ens enganyem “no vivien per treballar” no s’aixecaven al mati pensant que anirien a treballar per gaudir, no i ara, anaven a treballar perquè no hi havia cap altre remei, havien de portar quelcom a casa per poder menjar un dia i un altre també. Aquella era una època que ningú pensava en guanyar més diners per poder gaudir de la vida tal com la volem entendre avui dia, nomes pensaven en guanyar algun dineret per intentar aconseguir amb esforç, una vida una mica menys dura, menys precària per a la família.

I si, mentre un feia de manobra o de pagès, l’altra treballava a la fabrica, i els nens sovint quan sortien de l’escola, havien de col·laborar a casa, en les tasques necessàries per fer funcionar cada dia aquella roda que no era pas un gaudir de la vida, senzillament era un sobreviure. No ho defenso pas, ja se que avui en dia això seria considerat una possible explotació infantil.

A partir de la meva generació, hem pogut estudiar, més o menys, som la generació que hem viscut una època menys dura que els nostres pares, hem viscut una època amb una revolució industrial i tecnològica sense precedents, i ara que enfilem la recta final de la nostra vida, la tercera o quarta joventut l’anomenen, veiem que pels nostres fills i pels nostres nets s’albira un futur incert.

Voldria reivindicar que nosaltres no som pas una generació que ho ha trobat tot resolt, no tot ha sigut fàcil al llarg de la nostra vida, hem passat alts i baixos com tothom, ara hi ha una problemàtica i en la nostra Joventut n’hi havia una altra; ara en general estan més formats, però també es cert que per a qualsevol feina les companyies demanen un alt nivell de formació, títols universitaris, màsters … tot i que possiblement en algunes ocasions aquest alt nivell de formació, no sigui necessari per a desenvolupar la feina per a la que volen contractar personal, es una formula més de discriminació laboral.

Com més formats, millor, però no oblidem que tenim un problema greu amb els joves que arriben, molt greu, i es que any rere any es demostra que el nivell de compressió dels estudiants va a la baixa, i no diguem res de les matemàtiques; crec que fa anys que s’ha premiat més la “titulitis” que la formació real i practica.

I referent al “viure per treballar o treballar per viure” es cert que abans s’habia de treballar moltes hores, amb salaris misèrrims, per poder viure o malviure, i posteriorment es va fer un pas cap a treballar per intentar viure una mica millor, poder conciliar la vida familiar, el lleure, les amistats, l’esport … però en el fons de tot, crec que el que realment hem aconseguit, es passar d’un tipus d’esclavitud, treballar pe menjar, a un altra tipus d’esclavitud, treballar per consumir. Cap de les dues em sembla una bona opció. Imatge de sammisreachers a pixabay.

Publicat a

Treballar pel poble o plegar

Ahir parlava del significat, segons la meva opinió, de la frase “el poble salva al poble”, i després de publicar les meves reflexions, que eren un imaginari de la manca de responsabilitat col·lectiva emesa per la majoria de líders polítics, llegia a la premsa un article en el que s’explicava que la realitat es que “el poble no pot salvar al poble” sense els polítics.

D’entrada estic d’acord en que en casos com aquests, necessitem un equip de gestió diguem-ne d’abast supraterritorial per gestionar voluntaris, maquinaria, emergències en general, bombers, protecció civil, exercit, ambulàncies, metgesses, infermeres, diners … però aquest “ens” supraterritorial ha d’actuar amb rapidesa, en cas contrari no serveix de res al poble.

I es aquí quan comença a moure’s el poble, en aquell moment en el que els polítics decideixen, sense argumentar-ho responsablement mai, no moure’s del seu despatx, de la seva butaca, del seu dinar de germanor o de treball, el que vulgueu, la qüestió es que mentre la gent del seu territori s’està morint, per exemple amb motiu d’un aiguat, ells poden continuar com si res amb la seva sobretaula, o en altres casos amb la seva inoperància i fins i tot assumint a contra cor que no saben que fer, encara que després públicament ho neguin.

Es en aquest punt on hem de reflexionar, volem politiquets de joguina, i politiquetes no ens enganyem, que son incapaços d’actuar per assumir correctament i ràpidament la seva responsabilitat envers el poble? per això deia actuem, sabem com fer-ho, deixem de votar aquesta colla de galifardeus, i busquem i implorem que aquells que en saben, surtin de la seva zona de confort i facin un pas endavant per gestionar el país i treure’l d’aquest atzucac on ens han ficat els inoperants, ineficaços i en general inútils i estèrils polítics autoanomenats salvadors, però no oblidem que per a ells som el “populatxo”, els pobres plebeus, una colla d’ignorants que ni sabem el que volem.

Si que ho sabem, volem que aquests tipus de polítics marxin, que ens deixin en pau, i sobretot que els si que saben gestionar be, que surtin i es posin al capdavant d’un nou col·lectiu  democràtic, els votarem, amb la finalitat d’aconseguir un nou país, començant una nova etapa fructífera per la ciutadania, i que a la llarga ens portarà uns millors temps, una millor societat. Imatge de kellepics a pixabay.

Publicat a

Reconeixements o critiques

Es la dualitat a la que s’enfronten els polítics, tots els polítics, en el desenvolupament de les seves activitats en el seu dia a dia de les tasques al servei de la ciutadania.

Tots ens fan promeses, penso que en el moment d’acceptar el repte de treballar pels ciutadans, tots ho fan amb sinceritat. Tots ens prometen, si els votem, un munt de beneficis socials i comunitaris, a nivell de barris, de pobles, de comunitats i països i fins i tot d’estats. A l’hora de la veritat o sigui quan manen, els que manen, hi comencem a veure altres influencies que fan que no totes les decisions que es prenen, beneficiïn a la comunitat que els ha votat.

Aquests darrers dies ho hem vist en el desenvolupament de les diverses activitats celebrades amb motiu de l’aniversari dels atemptats del 17-A, aquí no entraré a fer valoracions, cada qual que vegi imatges, llegeixi articles i que opini; centrem-nos en la valoració genèrica, si voleu a nivell europeu, crisis, interessos privats, impostos, inflació, guerres … tot son situacions que possiblement podrien haver estat diferents, si en el seu moment s’haguessin pres decisions diferents, però ara es igual ara ja estem immersos en tot aquest batibull d’interessos contraposats.

I em pregunto, els polítics prenen les decisions pensant en els ciutadans o pensant en que es el que els pot fer quedar com uns herois, o sigui les seves decisions estan encaminades a millorar la vida social o estan encaminades a intentar sortir als libres o llibrets d’història com la o el gran estadista que es creu que es?

El problema que te l’actual model social, es que els electes, majoritàriament nomes pensen en rebre reconeixements i aplaudiments amb motiu de la seva activitat política, i en el seu cartipàs diari no hi te cabuda la critica; s’obliden de que quan es presenten, recordem que ho fan voluntàriament, ho fan per desenvolupar be la seva tasca, i que per això no els hem d’aplaudir, al contrari, els hem de criticar quan ho fan malament i ells ho han d’acceptar, i aquest acostuma a ser el gran problema, que el seu ego busca aplaudiments i sovint nomes troba critiques. Imatge de Dorothe a Pixabay.

Publicat a

Eurodiputats

Aquests dies s’ha parlat molt del cost dels viatges dels diputats que van a Brussel•les a treballar, perquè hi van a treballar, o no? suposem que si, per la qual cosa els hem de tractar com el que son, treballadors d’una empresa de la qual en som propietaris tots nosaltres, i com propietaris que som, que no pas accionistes, nomes podem votar de tan en tan, o sigui, que no els podem fotre fora quan volem, sinó quan ens deixen votar, i tot i així com que ja se’n cuiden prou ells, els politics, de fer llistes tancades, hem d’acceptar entre treballadors que son bons, altres que tenen pocs recursos professionals i també els que fan un camí diguem que massa alegre, a alguns d’ells no els voldrien les empreses privades o els farien fora amb acomiadament procedent per no aconseguir fites i reptes encarregats.
Dit tot això, parlem ara del que ha estat noticia aquests darrers dies, els bitllets d’avió; resulta que aquests treballadors, fan molts viatges del país d’origen a Brussel•les, i clar com no podia ser d’altra manera hi van amb un bitllet de classe business perquè resulta que com que fan molts viatges, anar-hi amb els bitllets normals que utilitzem la resta de mortals, els de classe econòmica, els perjudica molt la salut. No estic molt al cas dels preus dels bitllets d’avió, la veritat es que la meva feina no m’obliga a viatjar gaire en avio, però a la premsa vaig llegir que un bitllet per anar-hi desde d’Espanya pot valer uns 80 euros en lowcost, recordeu, si, aquells vols que subvencionen alguns dels nostres governs, uns 300 euros en un vol estàndard i uns 1.800 euros en business.
Algun polític que ho defensa, ho fa amb l’argument de que com que fan un munt de viatges l’any, fins a 300, si no ho fes en classe business no ho podrien resistir i es per això que ho considera una necessitat física. A veure fem un càlcul ràpid: 300×1800=540.000 per eurodiputat i si multipliquem per la quantitat de persones que fan aquests trajectes, esgarrifós, si, si ens surt una quantitat que podem qualificar d’esgarrifosa. Escolteu, voleu dir que no els hi podríem pagar una residencia a tots, i que s’estesin tot l’any a Brussel•les? possiblement ens sortiria més econòmic, no? hem de pensar que els estudiants ho fan així, i a l’empresa privada, la majoria de treballadors s’han de buscar pis a la destinació, i els que tenen més sort, el pis els hi paga l’empresa; i perquè no ho fem també amb els politics de casa nostra, ells no es cansarien tan, pobrets, i per a les nostres butxaques significaria un àlibi, i més en els moments actuals de crisi. A mi m’espanta pensar el cost que te aquesta historia de Brussel•les, ara no qüestiono pas si es necessari o no, nomes que no puc deixar de pensar que hi han algunes persones que com a gestors aquí al país, no han estat precisament brillants, i en canvi els han col•locat, ben col•locats, allà amb un sou una mica millor que els anomenats “mileuristes” i a més, amb moltes despeses a càrrec dels pressupostos estatals per acabar-ho d’arrodonir. No se, voleu dir que no tindríem que poder exigir uns bons gestors pel nostre interès i benestar, voleu dir que ens uns moments de crisi com tenim ara, aquests gestors no tindrien que posar-se al nivell dels seus conciutadans, i reduir una mica, si nomes una mica, el cost que signifiquen pel país?
M’agradaria pensar que gastem be els diners que ens costen els eurodiputats, us tinc que dir que en moltes ocasions tinc els meus dubtes, però repeteixo, voldria pensar que son ben gastats, ara be també m’agradaria veure que ells, els pobrets que viatgen en business, fessin un gest, fessin un petit esforç i limitessin o be eliminessin algunes despeses de les diàries, les que anomenem menudes, be menudes, menudes en el seu cas no ho son pas.