De fet en moltes coses ens queixem, i tenim raó, ara be recordo anys enrere que no teníem tantes opcions per escollir que fer en el nostre temps lliure, si es que en teníem, perquè la gran majoria treballava moltes i moltes hores, allò que la pagesia en deia treballar de sol a sol, que fins i tot es deia que les dues úniques alternatives que tenia el poble ras pel cap de setmana, era anar a resar o a veure futbol, no hi havia més opcions.
No es nostàlgia, es per centrar-nos, penseu que fins i tot algú per allà el segle XIX d’alguna d’aquestes opcions en deia que era “l’opi del poble”, es cert que qui ho deia era “una persona crítica amb el sistema capitalista, centrant-se en l’alienació del treballador, l’explotació econòmica i les desigualtats inherents al mode de producció capitalista”.
Com deia no hi havia opcions, la gent treballava un munt d’hores durant la setmana i el diumenge o resar o futbol, be tot, perquè una cosa era pel mati i l’altra a la tarda vespre. Però amb el temps ens vam anar espavilant i vam començar a veure que els dirigents feien coses que no ens acabaven d’agradar del tot i van començar les queixes, les critiques, les reivindicacions tan econòmiques com socials i es va fer un gran pas endavant, aconseguint diverses i variades conquestes laborals i socials.
Arribats a aquest punt, també hem d’entendre que els que remenaven les cireres no n’estaven pas gaire contents de les fites aconseguides per les bases socials, per la menudalla del populatxo, i havien de retornar-nos al punt on els hi era més còmode i més adient en benefici del sistema capitalista establert. Es van afluixar les brides que ens tenien quiets, prèviament ja havien prefixat noves baules, i es va avançar tan econòmicament com socialment, nous èxits assolint uns límits socials mai vistos, increment de salaris, reducció de jornades laborals, més dies de vacances, més serveis en sanitat i ensenyament, en fi més diners i més temps per gastar-los, això si tenim tantes i tantes opcions per fer-ho que actualment es possible que en Karl Marx acabes titllant l’oci com “l’opi del poble”.
Fixem-nos en que avui dia tenim “de tot” però anem pas a pas, per exemple en ensenyament tenim multitud de carreres, llicenciatures o graus com vulgueu dir-ho, tenim innumerables escoles, instituts, universitats … si, però els informes que surten periòdicament ens diuen que cada vegada anem pitjor, que cada any, cada dècada que passa els nostres infants i joves tenen menys comprensió lectora i menys coneixements de matemàtiques. A sanitat en diuen redistribució de recursos, menys personal tan a la primària com als hospitals, això si creix a velocitat de vertigen el nombre de persones que contracta pòlisses a la privada.
I tot i que es redueixen els beneficis i els drets socials aconseguits durant anys i anys de reivindicacions, cada vegada hi ha més gent al llindar de la pobresa, es dona l’oxímoron de que l’oferta d’oci, l’oferta de lleure creix exponencialment, tan les de pagament com les gratuïtes, be gratuïtes del tot no, les paguen les corresponents administracions publiques amb els nostres impostos. M’ha costat trobar una paraula que definís aquesta simbiosi de conceptes, aquesta paradoxa social, si perquè tenim que per un costat es redueixen sense aturador els drets socials via reducció dels recursos que hi aporta l’administració, i per l’altra s’aboquen els recursos per organitzar o subvencionar multitud d’actes, concerts, fires, firetes, en resum es destinen cada vegada mes recursos per a distreure’ns dels problemes reals que hi ha actualment, i no ens enganyem, cada vegada es notarà més perquè estem topant ja amb les noves baules establertes prèviament. La pregunta continua sent la del principi, que amaguen tots plegats que ens vulguin tan distrets? Imatge de garten-gg d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.