Etiqueta: Populars

Publicat a

Parlem de censos

Sobretot electorals, principalment ara que els noiets dels catalogats de dreta i extrema dreta diuen que el govern actual “vol alterar els cens electoral amb l’anomenada llei de nets”. A més, també diu la premsa que “els populars proposen reformar la llei electoral per donar un plus de diputats a la llista més votada”.

A veure una repassada a les dues notes, a la primera nomes una pregunta a en Feijóo, escolti si votes acusen al govern de manipular els vots, es compromet que si torna a guanyar, com diu que ha anat fent en les darreres eleccions, renunciarà a presentar la seva candidatura per ser elegit president del país? oi que ho farà, perquè segons diuen vostès els vots estaran manipulats.

Referent a la segona qüestió, a veure mirem les darreres eleccions espanyoles, els populars van obtenir uns 8,1 milions de vots, no van guanyar res, van ser la llista més votada i prou, encara que si mirem l’abstenció veurem que els abstencionistes van ser 12,5 milions, bastants mes que els que van votar als populars, o sigui que fent cas a les paraules dels seus representants va ser l’opció escollida per molts espanyols, o sigui que en boca dels populars l’abstenció va ser la que va guanyar. Una darrera dada, referent al cens l’abstenció va ser del 33,41%, i els vots pel PP el 21,48% … qui va guanyar?

Quan llegeixes el que presumptament diuen els populars, no saps si riure, plorar o que, per començar això de donar un plus de diputats a la llista més votada, imaginem, dels 350 escons o seients que te el congres espanyol, amb l’abstenció referida moralment hi tindríem que veure 117 escons buits, la qual cosa seria una situació vergonyosa per a qualsevol persona normal excepte per a ses senyories que no tenen el mínim escrúpol per sagnar-nos encara que no en tinguin autorització majoritària. I perquè ho dia això? ah! si, si féssim cas al que diuen aquests senyors i senyores, el seients buits encara serien més nombrosos si es dones un plus de diputats a l’opció mes escollida, recordem que parlem de que es l’abstenció, quin plus li donaríem? El 10% més? el 20%? o nomenaríem directament una president fantasma?

El problema no es nomes el sistema que utilitzem per donar el comandament del país a segons qui, el problema es que segons qui, generalitzem i diguem que majoria de polítics actuals, directament podem dir que no te capacitat, ni humana ni professional, per desenvolupar l’important tasca que li encomanem. O els hi posem uns controladors del poble, els podríem nomenar per sorteig com a les taules electorals o com per fer de jurat popular, o directament ho tenim fotut perquè la seva incapacitat gestora esta més que demostrada. I parlo de tots els colors. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Fer el préssec

Hi ha vegades que quasi em costa més trobar un títol que reflecteixi el que m’agradaria transmetre amb les meves reflexions escrites, que no pas el contingut del mateix escrit, i aquest d’avui també es un d’aquests moments.

Fer el préssec, podríem resumir-ho en un “quedar en ridícul o fer el ridícul” i d’això es del que m’agradaria parlar avui, de fer el ridícul o de quedar en ridícul, tot depèn de a quina posició social ens vulguem adscriure, es a dir com a electes o com a electors, dient i fent bajanades o tolerant que les facin els elegits o les auto proclamades divinitats terrestres.

Recentment hi van haver eleccions a Extremadura, podien ser en qualsevol altra part del món, no es que els extremenys siguin ni diferents ni especials, es que son el darrer exemple del que patim els ciutadans, els resultats bons o dolents, encertats o no, son els que son, i ens diuen que ningú te majoria per manar.

Deixeu-me que em faci pesat, contraposem l’anàlisi dels mitjans i dels partits amb la meva percepció, oficialment es diu que els populars van guanyar les eleccions amb el 43% dels vots, i aquesta visió intencionadament parcial es certa, però la realitat es que primer hi va haver una abstenció de quasi el 40% dels electors, la qual cosa fa com quasi sempre que la opció amb més recolzament sigui l’abstenció; segon el nombre de persones amb dret a votar eren quasi nou-centes mil, el que vol dir que quasi el 75% d’extremenys no van votar populars, i això no crec que sigui guanyar unes eleccions.

No entraré pas a valorar si els socialistes van fer el ridícul o no, ni si els seus votants els van voler castigar o no, amb un possible intercanvi de vots vermells cap a la formació verda d’extrema dreta, res d’això es important, l’important es que els extremenys van votar, i els marcats per la divinitat, llegiu politiquets de joguina, han de complir el mandat dels ciutadans, s’han de posar d’acord i fer que Extremadura avanci i que millori en tot allò que sigui possible.

I aquí m’agafo al que diu en Rodríguez Ibarra, proposa que el seu partit faciliti la investidura de la candidata popular, María Guardiola; de moment, s’han deixat sentir les veus en contra entre els socialistes, també a Ferraz. Proposta senzilla, a la investidura, els socialistes s’han d’abstenir, la qual cosa permetria proclamar a la candidata dels populars com a nova Presidenta d’Extremadura, sense la necessitat del suport condicionat dels de Vox.

Perquè hi ha gent del seu partit que critiquen aquesta proposta? no se, nomes penso en un parell d’opcions, una es per portar la contraria, es indiferent si la proposta podria ser la millor opció, la qüestió es portar la contraria; l’altra es encara més patètica, fer qualsevol cosa per tal de que els contraris, en aquest cas els populars, no es mostrin com a guanyadors, i si a més hi afegim que podrien aportar alguna bona idea, encara pitjor, oi?

Els polítics i polítiques sovint fan el ridícul, fan el préssec, deixem que s’emboliquin amb les seves mentides, que s’entrebanquin amb les seves ineptituds, però no fem el préssec nosaltres, no permeten que ens arrosseguin al costat obscur, els extremenys ara ho tenen al seu abast, si fa pocs dies van sortir a votar, ara que reclamin legalment també que els politiquets, amb o sense llistes obertes, pànic tenen a que un dia ho puguin ser, facin la seva feina i la facin be, que es deixin de martingales, que es deixin de fer cofisimofis, els partits no poden estar per damunt de les persones, i això es el que se’ls hi ha de començar a fer complir. No fem més el préssec. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

El vot útil

Això es el que aquesta setmana deia el president dels populars, i no ens enganyem es el que diuen tots els polítics quan volen o veuen properes unes eleccions i no tenen del tot clar les seves possibilitats en clau positiva. Però quan parlen del vot útil el que volen dir es que els votem a ells i nomes a ells o majoritàriament a ells, que son els únics salvavides que trobarem els vassalls, a més ho va dir clarament “nomes hi ha un camí perquè governi el PP, i es votar al PP” dixit. A més son conscients de que per governar necessitaran els vots de Vox, però diuen que veuen clares les negociacions entre ambdós partits, per no donar a les ales esquerres.

Ara tenen en portes les eleccions a les comunitats d’Extremadura, Castella i Lleó i Andalusia, sense oblidar que les de Valencia estan en un fil tan prim que també poden caure en un tres i no res. Cal valorar que tot i que públicament els populars festegen als altres, perquè serà, sembla ser que amb la boca petita diuen estar tips de les exigències de l’anomenada extrema dreta.

Sovint em pregunto perquè aguantem a tota aquesta colla de “profiteurs” que nomes s’aprofiten de la ciutadania, i no em refereixo nomes a aquests dos partits, en refereixo a la majoria de partits; parlen de la nostra desconfiança, de la nostra desafecció envers la política i els polítics, però ells que son els que la provoquen, no hi posen cap esforç per millora-ho, no tenen ganes de que ens comprometem amb la política, perquè si ho fem els fotrem fora, no podem continuar sent menyspreats per un col·lectiu que no ha demostrat mai la seva capacitat per gestionar correctament, al contrari, penso que s’esforcen perquè “la utilitat assenyada i transformadora” que reivindiquen, sigui nomes un conjunt de paraules boniques buscades al diccionari “de quedar be”, però sense contingut, sense recorregut i sense més pretensions ni objectius que pronunciar-les perquè sonen be, semblen altisonants i sembla que tot plegat sigui “la xocolata del lloro”, però sincerament darrera tots aquests politiquets de joguina hi ha una realitat, i es que tots plegats fan que el poble acabem anant «amb una sabata i una espardenya» i acabem «plorant com una Magdalena» pels pecats que cometen ells, sigui per haver-la pifiat o sigui fets consumats amb mal intenció.

El més trist es que quan parlen d’eleccions massa sovint no ho fan presentant solucions pels problemes reals de la gent, siguin per incendis, per aiguats, o per proves mediques mal gestionades, i això es vàlid per a qualsevol racó del país, ho fan per vèncer als contrincants, o fan per vèncer als electes de una gran part d’espanyols que no combreguen amb les dretes, però no ens enganyem molts, molts espanyols no combreguen ni amb les dretes ni amb les esquerres i per això es queden a casa i no voten, diuen que mal fet, si, però també es el que a ells, als polítiques de joguina els hi va be, ja els hi va be que ens atipem dels polítics, ens avorrim de la política que fan, ens atordim amb una creixent desconfiança que lògicament ens porta a una desafecció que ens fa desconnectar, i es aleshores quan aprofiten per fer allò que sovint no es el que necessita el poble, però que si que va be per a determinats col·lectius, sectors o nínxols de negoci i de poder que son els que acostumen a recolzar-los.

Els hi son igual les manifestacions, les reivindicacions, les protestes de treballadors i usuaris, el deteriorament de la gestió es real i es important, però ells no tenen remordiments, es poden acusar mútuament de fets presumptament delictius, mentre s’obliden de fer un examen de consciencia, que a una persona tal com Deu mana li trauria la son, de tot allò que han fet i dels actes pels que han estat sentenciats al llarg dels darrers cinquanta anys, i que nomes de pensar-hi “em posa la pell de gallina”. Imatge pròpia generada amb un prompt de Gemini per IA de Canva.

Publicat a

Els populars fan un nou lleig a la institució reial

No es la primera vegada que ho fan, sempre tenen una excusa preparada per justificar les seves rebequeries, quan no es perquè no els conviden segons deien en alguna altra ocasió, es per un acte protocol·lari d’alguna representant de caire autonòmic, que suposo que per protocol no deu ser pas més important que la casa reial, tot i que en aquesta ocasió sembla ser que finalment, els hi ha cotat, en “Feijóo reconeix que no anirà a l’obertura de l’any judicial per no avalar la presència del fiscal general” el qual, recordem que es un càrrec públic, que tot i estar denunciat i en vies de judici, no ha estat pas condemnat, i aquí sempre s’ens ha venut que tothom es innocent fins que no es demostri el contrari, teòricament es així, no?

Es que ells volen que el fiscal general o be dimiteixi o be el facin fora, això sense estar condemnat, però no recordo pas que en el moment que van condemnar al seu partit, a títol lucratiu, en alguna de les diverses trames que s’han jutjat al país, demanessin ni la inhabilitació dels seus dirigents, ni la il·legalització del partit, ni la presó per ningú, siguem seriosos, ara que coi demanen al marge d’intentar tombar el govern actual? que per cert, tenen tot el dret a fer-ho, però amb les armes legals que tinguin al seu abast, no amb subterfugis de col·legials.

De fet es curiós, que un partit que es defineix com a constitucionalista, un partit que defensa la unitat d’Espanya, un partit que diu recolzar la institució reial, decideixi fer-li novament un lleig tan gran com es el de plantar-lo en un esdeveniment institucional de país, i quan ho feien els representants catalans, no paraven de buscar adjectius per a desacreditar-los i deixar-los a l’alçada del betum, com canvien les coses en funció de qui les fa i en funció de com volen argumentar el mateix fet amb tendències i finalitats diferents, quan ho fan els independentistes argumentant que no estan d’acord amb el sistema actual es una blasfèmia, un greuge, un delicte, en canvi quan ho fan ells es justificable perquè els dolents son els altres.

La gent del govern es criticable, sempre ho podrien fer millor, el problema es saber si aquest fer a mitges algunes coses en son conscients o no; però es que la gent de la oposició es igualment criticable, perquè massa sovint un te la sensació de que els mou prioritàriament un interès partidista, tal i com deia molt recentment en Jaume Giró, exconseller d’Economia, en un article de Roger Palós i Laia Galià a l’Ara que en“deixar Junts per discrepàncies amb la direcció del partit, critica que la política és excessivament tàctica i que es prioritzen els interessos de partit per damunt dels del país”, i això passa arreu, que esperem per entendre que, a nivell polític, presumptament no sempre es prioritza el benestar de la ciutadania? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Un suspens al govern català

Això es el que ens deixa clar l’article de l’Iñaki Pardo Torregrosa avui a la Vanguardia amb el titular “Junts i PP coincideixen a donar un suspens al Govern, però per motius oposats” on podem veure que dos partits que es declaren oposats, Junts i Populars , s’avenen a l’hora de qüestionar, o de suspendre com diu l’article, la gestió del govern.

A veure quan un parell de partits contraposats, possiblement no tan pel seu pensament social però si pel seu pensament territorial, si a un li podem dir independentista a l’altre li podríem dir unionista, es posen d’acord en qüestionar la gestió del govern socialista, amb frases, segons les respectives webs, de l’estil de “Amb el president Illa, Catalunya està pitjor ara que fa un any” per part de Junts i de l’estil de “El resultat del primer any de Salvador Illa és una estafa” per part dels Populars, d’entrada pensem, cony estan d’acord.

Però no es ben be així, ja que segons ens comenta Pardo en el seu article “JxCat retreu al president català que hagi articulat un tripartit del 155 en temes relacionats amb la nació i la identitat promouen la desnacionalització de Catalunya” i parlant de finançament hi afegeixen que “Junts veu del tot insuficient l’acord de la comissió bilateral Generalitat-Estat del 14 de juliol i lamenta que no es garanteix ni un euro més per als catalans”, per la seva banda “els Populars l’acusen de cedir davant el separatisme”,  i referent al finançament hi diuen que “la quota separatista trencarà el sistema de solidaritat entre comunitats”.

O sigui estem davant un retret al govern socialista d’Illa, de dues formacions políticament oposades, i que n’hem de pensar d’això? podem pensar que la política es així, si, segur que els polítics ja hi estan d’acord, cada formació que digui el que li sembli millor, però internament continuen pensant, i això els unifica, que es qüestió de protegir, de vetllar per conservar un estatus com a mínim de remuneracions que molt altres ciutadans no veuen ni en pintura, però els números canten, podeu fer una ullada a les dades que trobareu a les xarxes, incloses les oficials.

I tots esmenten el que creuen que es més rellevant segons el seu punt de vista, pels independentistes: incompliments en el finançament, el traspàs de Rodalies, dèficit fiscal i dèficit d’inversions; i per la part dels unionistes: ha estat un any perdut per als catalans, la Generalitat ha estat com un instrument polític al servei de Pedro Sánchez, per protegir-lo de la feblesa parlamentària i de la corrupció, no ha trencat amb el procés, al contrari, ha transformat aquesta etapa i l’ha estesa a la resta d’ Espanya.

Jo no valoraré pas l’actual govern català, soc dels que penso que, en general, massa sovint la prioritat dels polítics no son els ciutadans, però això es purament una qüestió de percepció personal tan criticable com la de la resta de persones, el que si demano es que quan formacions, a priori, tan divergents com aquestes, voten, censuren o qüestionen actuacions polítiques, ens expliquin amb total claredat els seus arguments, no es de calaix que ambdues parts en tinguin de contradictoris per justificar les seves queixes i els seu posicionament davant del poble català. Imatge de toodlingstudio generada amb IA d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Brussel·les qüestiona l’interès general de l’amnistia.

Tot i que la Comissió Europea defensa que la independència de Catalunya no hauria contravingut els interessos financers de la UE, o sigui que les despeses derivades del Procés no perjudiquen els interessos financers de la Unió Europea, per la qual cosa al no lesionar els interessos europeus, no es pot entendre una situació de malbaratament de recursos, que es el que el tribunal de comptes esgrimia per no recolzar l’amnistia a una part dels encausats.

Una de freda i una de calenta per part de la Comissió Europea, per un costat això de que les despeses derivades del procés no perjudiquen els interessos financers de la Unió Europea i per l’altre diu que no sembla que la llei d’amnistia respongui efectivament a un objectiu d’interès general, segons ha declarat a Luxemburg un representant i lletrat espanyol d’aquesta Comissió, qualificant-la d’auto amnistia, ja que segons aquest lletrat espanyol, i publicat pel diari Ara el president espanyol pretén blindar la immunitat jurídica dels seus socis parlamentaris, líders amb els quals la va pactar i que s’han beneficiat directament de la llei, amb intencions contràries a l’estat de dret.

A veure, centrem-nos, es parla d’auto amnistia perquè hi ha qui diu que no es d’interès general, no es va donar el temps necessari perquè es pogués dur a terme un diàleg entre totes les parts, judicatura i partits polítics inclosos, com per exemple els populars, amb la finalitat d’aconseguir la total reconciliació social i política de l’Estat.

Ostres, diu que no van tenir temps de parlar, de dialogar, quan temps va passar entre els fets, els judicis, les sentencies i finalment les amnisties? 24 hores? setmanes? alguns mesos? anys? es una llufa això de que no van tenir temps per dialogar? o es que nomes tenien posat el pensament en veure qui la tenia més grossa? i no parlo pas de la justificació, ni dels raonaments, parlo de la maquiavèl·lica obsessió de poder abatre al contrincant, per demostrar i exemplaritzar qui collons mana aquí.

I si volem parlar de si era o no una qüestió d’interès general, un parell de dades per entendre que cal solucionar definitivament el problema català, segons CaixaBank Research, el PIB de Catalunya té un pes sobre el total espanyol de quasi el 20%, destaca la elevada orientació exportadora, amb un pes de les exportacions de béns sobre el PIB del 35,7%, 10 punts per sobre de la mitjana, i és la primera regió en volum d’exportacions: 100.133 milions d’euros el 2024, i una dada més, és la primera comunitat en arribades de turistes internacionals, amb gairebé 20 milions en el mateix exercici, el que significa el 21% del total.

Encara hi ha qui es creu que es del col·lectiu de benefactors espanyols, que pensen que solucionar els problemes de Catalunya no es d’interès general. En quin mon viuen? suposo que encara molts pensen i creuen en allò que deia un màxim representant polític autonòmic, per cert socialista, que la riquesa de Catalunya no es dels catalans, es de tots els espanyols, i si ho donem com a vàlid, primer això val per totes les comunitats autònomes, i segon que la distribució de riquesa sigui equitativa, que tothom tingui el que li correspon de forma proporcional i sense discriminació. I per acabar nomes una frase del líder de la oposició, llegida a el Periódico, per cert la va dir fa quatre dies “Catalunya necessita més finançament i el tindrà” i quants anys fa que ho sap això? o se n’ha adonat ara a corre-cuita. Imatge de dimitrisvetsikas1969 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Presumir de manifestació

Aquest passat cap de setmana es va convocar una manifestació a Madrid, en realitat va ser una concentració, que alguns mitjans de la capital, ja s’han pronunciat que va ser contra el govern espanyol. En el decurs de la concentració, com acostuma a ser habitual en aquest tipus d’actes, es van cridar consignes contra el govern actual, corrupció, dictadura, màfia, decència, llibertat, honestedat …

Però no volia pas parlar d’això, volia parlar de la xifra d’assistents, que com sempre varia molt sensiblement segons qui faci el recompte, una xifra que sovint es mou en una forquilla que te el 100% de variabilitat, en aquesta ocasió els organitzadors, els populars, han dit que van ser 100.000 els participants, i la delegació del govern diu que 50.000. La veritat es que ningú els ha comptat un per un, ni en aquesta ocasió ni mai, s’acostuma a utilitzar programes informàtics que et permeten fer una aproximació en funció dels metres quadrats que indiquis, també pots delimitar un espai determinat en un plànol, i a partir d’aquí es quan apliquem una variable que es “la mare dels ous” i es la densitat de persones per metre quadrat; podem posar des de una densitat baixa, una persona per metre quadrat, fins una densitat més alta, quatre persones per metre quadrat, ah! i una variable més, li podem indicar si hi ha molts espais buits a l’entorn delimitat,  tot plegat es la voluntat del manipulador del programa, que decideix el nombre d’assistents a l’acte que vol comunicar públicament. Com veieu la manipulació esta servida.

Però anem una mica més enllà, en aquesta ocasió agafem la xifra més favorable, la xifra que llueix més, els 100.000 assistents comunicats pels organitzadors, aquella xifra amb la que han dit que la majoria dels espanyols volen fora al Sánchez. A les darreres eleccions a la ciutat de Madrid, els populars van tenir uns 730.000 vots, a la comunitat de Madrid crec que van ser 1.600.000 vots, i a Espanya més de 8.000.000 de vots, i ara comparem aquestes xifres de votants amb la dels assistents a aquesta darrera concentració popular a Madrid. I algú em pot dir a veure que hi pinten les xifres estatals aquí, senzillament es que s’ha dit que per assistir a aquesta concentració, es van activar diversos autocars provinents d’arreu de l’estat. Compareu.

Si volguéssim creure que tots els assistents vivien a Madrid parlaríem d’un 0,14% d’assistència local dels votants, si valorem l’assistència a nivell de la comunitat autònoma parlaríem d’un 0,06% i si volem mirar-ho amb dades estatals, ens deixarien un trist 0,01%, esta tot dit, els que demanàvem de fer fora en Sánchez eren una aclaparadora minoria.

I una qüestió més, els autocars que s’han utilitzat per anar a aquesta concentració qui els paga? suposo que en el cas de que els pagui alguna organització o partit o associació legalment constituïda, els assistents tenen la obligació de declarar-ho a hisenda com una remuneració en especies i pagar el que correspongui, no?

En fi, els que manen o volen manar, ens tenen acostumats a fer molt soroll, criden molt però s’enroquen i no solucionen els problemes reals dels ciutadans, i això ho podem veure a la concentració de Madrid o a la trobada de presidents autonòmics de Barcelona, fan el numeret, es miren el melic, pronuncien frases que imagino que sovint els hi escriuen altres persones, i que també imagino que sovint no son conscients del que diuen, perquè si fossin plenament conscients del que surt de la seva boqueta, callarien, plegarien i deixarien de “putejar” als ciutadans que els hi fem confiança, i que massa sovint veiem traïda aquesta confiança. Imatge de Ben_Kerckx d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Nacionalismes perifèrics o radials

Nova manifestació a la capital espanyola contra la corrupció, tot demanant al president del govern central que es rendeixi davant «la revolució de la decència i la llibertat» considerant que suposava l’inici d’una rebel·lió cívica, la qual ell, el president popular, es troba preparat per encapçalar.

Un dels crits del dia era demanar la dimissió d’en Sánchez i que convoqui eleccions, proposant alguns dels convocants una alternativa, la seva, que es la d’un partit polític amb gent honrada i decent. Lògicament amb el recolzament dels anteriors presidents estatals populars i d’una bona colla dels seus dirigents territorials.

Com sempre ha sortit el ball de xifres dels assistents, no cal esmentar-les, la xifres que es donen varien el doble segons ho diguin els convocants, fins a la meitat segons diuen alguns representants de la delegació del govern de la capital.

Em venen esgarrifances quan després d’uns anys de l’anomenada “democràcia” i recordant alguns “polítics” que han passat, es parli de “decència i llibertat” amb la lleugeresa que ho fan alguns, que no recorden o no volen recordar que al llarg d’aquestes dècades hem tingut casos, diguem-ne foscos, de tot tipus, promeses incomplertes, promeses que han resultat falsedats, actuacions que han perjudicat clarament a la ciutadania i beneficiant descaradament a quatre aprofitats, amics o parents de no se qui.

Tot això, mentre intenten que oblidem els darrers casos de presumpta corrupció que afecta a personatges de bona part de l’espectre polític actual, i no deixen de repetir que els únics que vetllaran amb serietat i bona fe, per la salut democràtica del país, pel benestar dels ciutadans, en definitiva per un futur millor i pròsper pels espanyols, son ells, únicament ells son els únics benefactors que trobarem, ja que com diu alguna dirigent seva «quan la democràcia popular suplanta a la liberal s’entra en dictadura», uff !!! crec que tindríem que fer tots plegats un exercici de reflexió, pensar intensa i profundament amb el que volia dir aquesta política i el que en realitat vol dir aquesta frase.

Nomes un parell d’apunts envers ambdues opcions, la democràcia liberal pretén garantir la igualtat i protecció dels drets ciutadans i els drets humans. Per la seva banda la democràcia popular parla de la sobirania del poble, igualtat, respecte per les llibertats individuals, pels drets humans, i la limitació del poder. I això de la limitació de poder, pensem si actualment ho tenim garantit. Imatge de stevepb d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Res a celebrar

Llegia avui a la premsa, quin vici això de llegir, tot això que s’han muntat els del govern espanyol referent a la celebració del mig segle sense Franco, diuen que volen impulsar actes commemoratius, ja que la mort del dictador va significar la transició de la dictadura cap a la democràcia en aquest país.

Per la seva part, els populars, segons el mateix rotatiu, diuen que no hi ha res a celebrar, que ja n’hi ha prou amb la celebració de la Constitució, que si no recordo malament la tenim ubicada el dia 6 de desembre, oi? no se si aquesta colla també volen entendre el fet de que aquí a Catalunya es digui que el de 12 d’octubre no hi ha res a celebrar.

Quan es parla de la recuperació de la democràcia, suposo que intencionadament tots plegats es deixen al tinter el que va passar durant un pilot de dècades en aquest país, no se, quan voleu començar? el 1876, que segons enciclopedia.cat una Constitució de la monarquia espanyola signada per Alfons XII el 30 de juny de 1876, que fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president del govern, amb la intenció d’ordenar el règim polític de la Restauració després del pronunciament de Sagunt el desembre de 1874, i que pretengué temperar els criteris conservadors amb el reconeixement de les llibertats i els drets individuals inclosos en les constitucions progressistes anteriors.

O anem al 1923, any en el que es va suspendre precisament aquesta constitució arran del cop d’estat del 13 de setembre, i que entrà de nou en vigor el gener de 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona República l’abril de 1931. A partir d’aquí entrem en una època que es parla primer d’un govern provisional, després passem als anomenats Biennis, comença amb el reformista, continua amb el conservador també conegut pel bienni negre i es tanca amb l’anomenat front popular, i en aquest punt arribem al 36 en el que tots ja sabem el que va passar.

En aquests períodes hi trobem de tot, cops d’estat, dictadures, nacionalismes, moviments obrers, fascisme, censura, repressió … diu l’Enciclopèdia de les Humanitats que després del cop d’Estat del setembre de 1923, el proclamat ministre únic va passar a ser assessorat per un directori militar, i que darrere del nou govern hi havia el mateix bloc de poder que havia dominat el país durant la Restauració: l’oligarquia de terratinents i industrials.

Tot plegat segueix com fa 150 anys, tot plegat segueix com estava en el segle XIX, tot i que entre mig diuen que es va passar de puntetes per un període conegut com la «dictablanda» en el qual sembla ser que es va intentar infructuosament tornar a la situació prèvia al 1923. El que dèiem al principi, els ciutadans no tenim res a celebrar. Imatge de Geralt a pixabay.

Publicat a

Dret a opinar

Avui, després de llegir diverses noticies a la premsa, m’he decidit a aprofundir una mica més en la de l’expedient que el fiscal general de l’Estat ha obert al fiscal general de Catalunya, per les seves declaracions a favor d’analitzar alternatives legals per les consultes populars a Catalunya. He llegit quatre o cinc diaris, per veure diferents opinions; el que sembla clar, es que el fiscal general de Catalunya va fer unes declaracions en les que venia a dir que el poble ha de tenir la possibilitat d’expressar el que vol, i venia a defensar la legitimitat de fer la consulta a Catalunya dintre de la legalitat. Fins aquí, entenc que no hi ha res a dir, al cap i a la fi, el fiscal general de Catalunya, expressava que aquesta acció s’havia de desenvolupar en un àmbit legal; el gran problema sorgeix quan el fiscal general de l’Estat li obre un expedient, que per el que diuen els diaris, es el resultat de voler fer callar a una persona que expressa la seva opinió, encara que sigui contraria al regim, volia dir encara que sigui contraria als interessos del partit que mana a Espanya, ja que es va ficar on no volien alguns, que era, segons la premsa, a més a més d’opinar sobre la consulta popular a Catalunya, voler investigar l’esborrany policial fantasma, que va sortir temps enrere, per acusar a dirigents catalans de tenir comptes a Suïssa. En els darrers escrits parlava dels “xanxullos” que fan alguns personatges ficats en política, son activitats fraudulentes i enganyoses en benefici d’uns quants, i en perjudici de molts; i tot i que hem de tenir molt clar, que son activitats il•legals, no podem deixar que tapin fets tan greus com aquests, que quan hi ha una persona que vol expressar la seva opinió, la volen fer callar; quan hi ha una persona contraria als seus interessos, la volen fer callar; quan hi ha una persona que pensa que les coses poden ser diferents, la volen fer callar, la qüestió es que ningú pugui sortir del camí marcat pels que manen. Sabeu que es el més fotut, que si el fiscal general de Catalunya opina que es podria fer aquesta consulta en un marc legal, defensar el contrari, que hem d’entendre que es? defensar que s’ha de prohibir il•legalment una acció popular? El ministre de defensa deia que obrir un expedient al fiscal general de Catalunya, es demostrar que esta funcionant l’estat de dret a Espanya; curiós no?, perquè tinc entès que en un estat de dret, les lleis organitzen i fixen límits al govern, i ara mateix aquestes accions de les que parlem semblen tot el contrari, que el govern vol posar límits al poble; estem ben arreglats. Tot plegat es molt curiós en aquest país, perquè he llegit que el procediment a seguir en el cas d’un expedient d’aquest tipus, que es per poder fer fora al fiscal general de Catalunya, inclou entre altres accions que el fiscal general de l’Estat, ha de comunicar la seva decisió al Consell Fiscal, que es consultiu, això vol dir que el seu dictamen no serà vinculant, es el mateix que passa amb el Síndic de Greuges i amb el Defensor del Pueblo; com deia abans, curiós eh!, perquè resulta que els dictàmens que poden qüestionar accions dels qui manen, quasi mai son vinculants, la qual cosa deixa sempre indefens al ciutadà. Hem de defensar el nostre dret a opinar, hem de defensar el nostre dret a decidir; no nomes en l’autogovern, defensem els nostres drets en tots els àmbits ciutadans.