Etiqueta: Política

Publicat a

Podridura política

No ho dic jo, segons la Vanguardia en un article signat per Cristina Sen amb el titular “Tellado veu Junts, ERC i PNB tan “podrits” com l’Executiu” es diu que es aquest dirigent del PP qui va manifestar que les formacions polítiques nacionalistes, esmentat expressament a Junts, ERC i PNB, “estan tan podrides com el Govern de Pedro Sánchez”.

De fet es un tema recurrent, potser no tan explícitament, sovint n’he parlat, si més no he parlat per exemple del “Tràfic d’influències o lobbisme” o també entre altres dels “Polítics, o com desprestigiar la política” la qüestió es que son un col·lectiu que a la resta de mortals i sofridors ciutadans, ens dona molt material per parlar d’ells.

Seguim amb el que diu la noticia referent al congres del PP català, en Tellado a part de considerar als opositors dels populars una podridura que cal erradicar, segons el diari va dir que cal continuar amb el camí de creixement, que un bon resultat a Catalunya significarà una importat victòria del PP a Espanya, construint un canvi polític amb l’arribada de Feijoo a la Moncloa.

Com veieu enlloc diu que es tracta de beneficiar als ciutadans, no, el que realment importa es que el seu partit guanyi les eleccions, infligint una derrota descomunal als socialistes, el que es tracta es d’aconseguir el canvi polític a Espanya, sigui bo o no per la ciutadania. No queda molt clar quin es el preu que tindrem que pagar els espanyols, els catalans jo ho estem veiem actualment quin preu paguem per intentar tenir veu pròpia.

Sembla ser que tots ens oblidem, principalment els polítics, de qüestions com aquella que s’esmentava fa uns anys de “la cal viva” que no ho dic jo, segons la Sexta ho deia per exemple en Puigdemont: «quan parlen, fan pujar el preu de la calç viva”, més tard allò del “trio de les Açores” que es referia a aquells “líders dels Estats Units, el Regne Unit i Espanya que van coordinar la invasió de l’Iraq” considerada una guerra il·legal, quina ironia, com si matar gent fos legal.

Posteriorment l’article de El Periodico “Què va ser de M. Rajoy i per què mai es va saber qui era?” parla de la sentència dictada per l’Audiència Nacional que condemna al PP com a responsable civil pel pagament de més d’un milió d’euros en “B” de les obres en la seva seu central a Madrid.

No cal que continuem, quan algun polític parla de “podridura política” de que parla? de qui parla? que entenen ells com a polítics podrits? que entenem les persones del carrer com a polítics podrits? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Representació patètica

Ha passat en un poble veí, es indiferent quin, passa a moltes poblacions, resulta que el poble, els veïns i veïnes, van anar a votar i ho van fer d’acord amb la seva opinió personal, encertada o no, però ningú els va obligar a posar determinada papereta a les urnes … suposo, els mes mal pensats diuen que entremig mig s’hi poden barrejar presumptes i grandiloqüents promeses electorals, sovint pomposes i sense fonament ni base d’interès social.

Però no ens desviem, com deia, molt recentment es va viure un ple en una població propera que va anar com “el rosari de l’aurora” o sigui que “es va acabar amb tararí” i no entraré pas a valorar ni el perquè va anar per aquests camins perduts de lògica humana i social, nomes en centraré en algunes frase que he tret de l’article publicat a la premsa i que explica la situació viscuda a la sala plenària i entorn.

“En l’anterior ple vam dir que, en haver-hi una cadira buida, interpretàvem que era una anomalia democràtica” això es una de les frases per reflexionar, però n’hi ha una altra també d’interessant “a l’exterior hi havia una manifestació amb un reclam que s’hauria d’escoltar. El poble ens està demanant a crits que l’atenguem», encara que potser la que fa més mal es la següent “no podem continuar fent veure que no està passant res quan, inclús entre nosaltres, no ens podem ni parlar perquè no ens escoltem», trist? penós? deplorable? dissortadament hi ha una llarga llista de sinònims per definir-ho.

Sovint s’intenta justificar decisions qüestionables dels polítics, a qualsevol nivell, amb uns arguments ridículs, patètics i de nivell de parvulari; a veure quan ens diuen frases com “es per honestedat democràtica i respecte a les persones que ens han votat i que representem”, això esta be si fos del tot real. Fem una ullada a les darreres eleccions en aquesta població, primera dada que a mi sempre m’agrada posar davant de tot, ja se que als polítics no els hi agrada però es la realitat del que diu el poble, l’abstenció a les darreres eleccions municipals en aquest poble veí va ser superior al 40% del cens (2.500 veïns no van anar a votar) van anar a votar unes 3.500 persones d’una població que te 7.700 habitants. Es que els que no van anar a votar no els representa ningú? si es així, al plenari, a tots els plenaris, hi tindríem que veure unes quantes cadires de regidors buides.

En aquest ajuntament hi ha quatre grups representats que ostenten la totalitat dels regidors que li pertoquen al poble, si fem cas al que diuen “no ens podem ni parlar perquè no ens escoltem» estan traint al poble, això no te perdo, això es motiu per expulsar-los a tots del plenari, el poble no els ha votat, encara que ells ho creguin, per engrandir el seu ego, no els ha votat perquè en un futur algú els hi faci un monument, no, el poble els ha votat per treballar i defensar la societat local, si no en saben que pleguin, i si no ho volen potser el poble els hi tindrà que ensenyar la porta … i això val per a tots els municipis, avui li ha tocat el premi a aquest, però temps enrere va ser algun altre, i en el futur n’hi hauran mes.

Imaginem, si féssim cas de la participació, en aquest poble hi veuríem 5 cadires de regidors buides, com a molts pobles, i els que hi seuen ens parlen de representació democràtica del poble? nomes una indicació, si treballen pel poble, facin la seva feina que no es la de discutir, trenquin la norma no escrita de que “no poden ni parlar perquè no s’escolten» cal parlar i sobretot escoltar, no ho van aprendre a l’escola ni a la vida? Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Perseguir els delictes de corrupció

Al nostre país ens hem anat acostumant a la corrupció política, fa dècades que dura, i sovint pensem que a la resta de paios europeus la situació es força diferent; no se si en una balança pesarien més les corrupteles espanyoles o les d’algun altra país de la unió europea, però la realitat es que de corrupció n’hi ha arreu d’aquest espai europeu.

Hi havia endegades unes negociacions a nivell d’Europa per una futura directiva per fer front a la corrupció, però ara mateix alguns països sembla ser que bloquegen una proposta amb noves regles realitzada per la Comissió Europea el 2023 per substituir acords existents a la UE pactats entre els Estats Membres a nivell d’Interior i Justícia.

Si fem una ullada, allà a l’Europa ben vista, veiem que  a més de la corrupció política espanyola, també hi ha problemes de corrupció, ex-ministres detinguts per blanqueig de diners, o evasió fiscal, operacions immobiliaris fraudulentes o desviament de fons europeus en la construcció d’infraestructures, són alguns dels recents escàndols de corrupció a la Unió Europea. I amb tot això, “les enquestes a la ciutadania, ens diuen que mostren que tres de cada quatre ciutadans europeus creuen que la corrupció no deixa de créixer als seus països i, malgrat aquest context, les futures normes comunitàries per aprofundir en la persecució d’aquests delictes vinculats amb males pràctiques polítiques punibles estan bloquejades” segons l’article d’Alexandre Mato a infoLibre

Hem d’aprofundir-hi una mica més en tot aixo, si tothom te clar que amb les corrupteles no anem be, com es que els mandataris europeus no fan res, com es que no hi posen solució? Diu l’article que els països que posen entrebancs a legislar en aquesta direcció, son alguns països governats per formacions titllades d’ultra conservadors i d’extrema dreta, si es així, com es que les formacions més “progressistes” que se’n diu ara, no reaccionen? tot plegat transmet una imatge d’impunitat dels polítics, i aquesta imatge deteriorada es la que percep la ciutadania.

L’eurodiputada neerlandesa Raquel García Hermida-van der Walle, diu el mateix article, que es lamenta i denuncia que “és una vergonya que els Estats Membres no actuïn” i que “escàndol rere escàndol, els polítics reben correus electrònics dels ciutadans preocupats per la corrupció” si realment es així, si hi ha diputades i diputats que diuen que estan al costat dels ciutadans, que esperen a buscar, trobar i aplicar solucions dràstiques? es que son minoria els que volen el be dels europeus? si son majoria no se a que esperen per tirar-ho endavant, i si son minoria tenim un greu problema amb la corrupció. Imatge de Maklay62 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Maniobres fosques

Maniobres polítiques al marge de la llei, encobriment i obstrucció de les investigacions en els seus casos de corrupció, procediments al marge de la llei, dossiers amb informacions majoritàriament falses .. tot això i més, en el primer parell de paràgrafs de la investigació conjunta de La Vanguardia i Eldiario.es, ho vaig llegir al diari d’aquest passat dilluns.

L’article de dilluns, signat per en Manel Pérez, ocupa quatre pagines, on si pot llegir de tot, fets inventats o falsejats, noms propis de l’escena política nacional que es diu que menteixen descaradament, trifulgues, i tot plegat per fer front a l’independentisme. Es parla d’informes ficticis, falsejats, per enfangar, embrutar i fer caure a persones i entitats vinculades a l’entorn catalanista, encara que al llarg del temps la majoria de causes no s’han pogut demostrar, ja que sovintejaven les denuncies “anònimes” plenes de dubtes envers la seva veracitat, i a més alguns responsables de tot això, declaraven sentir-se ofesos.

De fet, tot allò que va passar diuen a partir del 2012 es barreja amb la situació i les accions d’avui en dia, els màxims responsables polítics del país diuen que la investigació ha de seguir fins el final, caigui qui caigui, a veure si en aquesta ocasió es veritat. Es diu que tindrà que declarar l’ex president del govern espanyol, el qual segons aquesta investigació de La Vanguardia i Eldiario.es, estava informat de les practiques de l’anomenada policia patriòtica, un dels acusats injustament i falsament diu que tot això son fets intolerables en democràcia, però no s’actua i els responsables continuen passejant pel carrer tranquil·lament.

Es curiós, no, es vergonyós, tampoc, es de “jutjat de guàrdia” que els responsables de tota aquesta trama reconeguessin que moltes de les investigacions tenien el seu origen en informacions publicades a internet i que no es podien confirmar, els hi sona? fake news? noticies falses? desinformació total constantment.

Els mitjans que han fet la investigació continuaran publicant el resultat del seu treball, jo en tornaré a parlar, segur que si, però i si ens poséssim a treballar individualment, i si féssim treballar una mica el nostre cervell crític? informem-nos, pensem, tinguem el nostre propi criteri per assolir algun posicionament crític amb els mals de la política, amb els polítics dolents, aquells i aquelles que ho embruten tot.

Encara que pensant, pensant … tot això deu ser allò de deslleialtat política, allò que els partits extremistes volen legislar per poder il·legalitzar partits, oi que si? o sigui que els primers que perillen en ser il·legalitzats son ells mateixos … viure per veure, imatge de roszie a pixabay.

Publicat a

Escapolir o exiliar.

A vegades trobo que es difícil, si més no per a mi personalment, trobar la diferencia entre un parell de paraules, teòricament totalment oposades. En aquesta ocasió contraposaré la paraula escapolir-se a la d’exiliar-se. Busco ambdues paraules al Diccionario de la Real Academia Española, definició de la primera, escapolir-se: escapar-se, fugir … definició de la segona, exiliar-se: expatriat, generalment per motius polítics … i ara n’ha sortit una tercera, expatriar-se: fer sortir de la pàtria, abandonar la pàtria.

Com podem observar la línia divisòria entre la definició d’ambdues paraules es molt, molt prima, molt difuminada, suposo que per això el numero tres del PSOE, ha manifestat, segons la premsa, que tindríem que recórrer a la Real Academia Española de la Lengua per a definir que significa cada paraula, i així es.

Tot això be donat per les tan esbombades, aquests darrers dies, referencies a la investidura del nou president del govern espanyol. Hem pogut escoltar tantes i tantes barrabassades, tan al parlament espanyol com al carrer, sense oblidar els tertulians i els mitjans de comunicació, afins a una o una altra de les faccions que es disputen la titularitat d’espanyolitat.

Cop d’estat, alteració de l’ordre constitucional, fugit, escàpol, pròfug, frau electoral, il·legítim, covard, traïdor … be, ja m’he cansat de posar les animalades que tot un sector que ha decidit enarborar la bandera del patriotisme, ha anat manifestant a tort i a dret les darreres setmanes, per justificar el no voler acceptar, agradi o no, que les sumes de vots i d’escons permeten arribar a constituir un govern, en el que ells no hi tenen cabuda, i això es el que realment els fa mal, que manin uns altres.

Ara no em posaré pas a defensar o criticar tot aquest col·lectiu del que parlo, els polítics, perquè en tots els nivells, sempre opino que generalment, llevat d’unes poquetes excepcions, no estan a l’alçada que es mereixen els ciutadans, els votants, els que els hi paguem el bon sou que tenen.

Però tornem a les parauletes en qüestió, quan un fuig es perquè té por de la justícia perquè ha fet quelcom incorrecte, però quan un s’exilia es perquè es converteix en un expatriat, generalment per motius polítics … arribats aquí, no es fàcil saber exactament en quin espai hem d’incloure als polítics catalans, amb el seu president al davant, oi? uns ho tenen clar, es un fugitiu perquè va incomplir la llei espanyola i per això va marxar, per no sotmetre’s als jutjats del país. Els altres també ho tenen clar, es un exiliat perquè fent cas d’unes votacions va proclamar la independència de Catalunya, tot i que va ser suspesa a continuació, i com que va ser tan agosarat, el govern espanyol d’aquell moment, va considerar que això era alta traïció, era rebel·lió, i per aquest motiu el volen jutjar i empresonar per una pila d’anys.

Arribats a aquest punt, els que tenen la convicció de que això es un atemptat a la constitució i al país, no canviaran pas mai de postura, perquè significaria que tot allò que van dir en el seu moment no s’ajusta a la veritat, i això no ho voldran reconèixer pas mai; però si que podrien fer un petit exercici d’humilitat, de seny i d’intel·ligència, que revisin actes “patriòtics” dels darrers setanta cinc anys, inclosos els que avui mateix han manifestat via missiva, que l’exercit ha d’actuar per salvar la pàtria … de debò que aquesta colla no son capaços de veure i entendre que hi ha hagut fets més greus i no s’han acarnissat en la seva condemna com amb la gent del procés, encara hem de suportar aquest tipus de gent, de debò que enlloc en el decurs d’aquests darrers setanta cinc anys hi veuen altra traïció al país, de debò que hem de continuar empassant-nos les rodes de carro amb les que ens volen fer combregar. Si no els hi agrada aquest país, sempre poden fugir, escapolir-se, exiliar-se, expatriar-se a qualsevol altre lloc, on segur que els rebran amb els braços oberts, però si us plau, deixin-nos en pau, encara que ens vulguin fer veure que no ho sabem, si que sabem el que volem, i vostès no tenen cabuda en aquesta societat. Marxin i gaudeixin de tots els seus estalvis i guanys dels darrers anys, allà on els deixin viure, si es que troben aquest lloc. imatge de DaiszmanThapa a pixabay

Publicat a

L’esbroncada

No sé si és un bon o un mal vici això de llegir la premsa, ja que quasi sempre trobes alguna notícia que et crispa els nervis, encara que avui que voldria parlar de crispació millor que esculli una altra paraula, per exemple indignació, com deia sempre trobes alguna notícia que et fa indignar.

Parlem dels polítics que es creuen un semideu, no arribin a ser Deu encara que ells s’ho pensin, i en aquesta ocasió el que s’ha cobert de glòria, segons diu tota la premsa, per una vegada tots els diaris que he llegit estan d’acord, és el noi que no li va agradar l’entrevista a la presidenta del Parlament, i cito textualment la nota: després de l’entrevista a la presidenta a TV3”, com deia el noi en qüestió, resulta que és diputat i vicepresidents del partit, i ha demanat disculpes a l’equip del programa FAQS per si algú s’ha sentit molest per la seva actitud, i fent èmfasi que ell et molt de respecte pels mitjans de comunicació públics de Catalunya.

A veure senyor, si vostè i el seu entorn polític no saben comportar-se, no busquen culpables entre els periodistes, quedin-se a casa i així no els incomodessin certes preguntes, recordeu que entre les seves obligacions hi ha la de ser transparents amb els ciutadans, encara que les preguntes periodístiques els puguin incomodar, per cert si sempre ho fessin be, no tindrien preguntes incomodes.

Es demana la seva dimissió, no hi estic d’acord, una dimissió és una sortida suau, ha de ser expulsat, com es deia abans amb deshonor, ha de ser expulsat com a diputat, ha de ser expulsat del Col·legi de periodistes i també del Grup Barnils de periodistes. Si com diu la premsa, suposadament intimidarà una periodista agafant-la pel canell i esbroncant-la en un camerino, com li anomenem a això?

Benvolgut diputat i periodista, si no sap comportar-se plegui, vagi a casa seva, plegui, sense vostè la vida també continuarà. Imatge d’Engin Akyurt a Pixabay.

Publicat a

Són democràtics

Fa un temps, dos anys i escaig, els militants del PSOE, van votar el seu nou secretari general, i va guanyar les eleccions en Pedro Sánchez. Un tal Lopez que es, o era, perquè al PSOE ja no saps qui es qui, el secretari d’organització, segons la premsa, manifestava la seva satisfacció per la tasca que els afiliats han desenvolupat en una campanya novadora i trencadora, i en un procés que va qualificar d’exemplar, en un moment en el que els ciutadans demanen als partits que s’obrin, que es democratitzin i funcionin amb mes transparència. D’això, fa quatre dies, suficients perquè algú ha volgut girar la truita, i allò que van votar els militants, ara i sempre segons la premsa, 17 components de l’executiva del PSOE, dimiteixen per canviar-ho, i obligar a Sánchez a plegar. Al llarg dels dies, els dimisionaris i tots aquells que els hi donen suport, han argumentat de tot, al cap i a la fi continua sent el mateix de sempre ningú vol deixar la seva parcel·la de poder, i una de les coses que he sentit mes, es la de que el Sánchez i els col·laboradors mes propers, tenien que acatar democràticament el que vol la majoria dels “barons” del partit; amb això que volen dir? que el que van votar els militats no val per res? això es el que els dirigents han entès com obrir-se, democratitzar-se i funcionar amb transparència? A veure, qui no vol entendre la voluntat dels militants? els “barons” del PSOE, o el secretari d’organització?; aquí el que menys importa es el que acabaran fent, el mes important i el mes preocupant es com ho fan ; es passen pel forro el que diuen els militants?, els dimisionaris son els que acabaran imposant les seves voluntats? això es obertura?, això es democràcia?, això es transparència?, jo nomes pregunto, tindran nassos i vergonya de contestar? Per cert, sempre m’ha fet gracia, per qualificar-ho amb correcció, això de parlar de “barons” en política; entenc com a “barons” polítics, tota persona que es o han considerat important i/o influent dintre el partit al qual pertany, o també per ser el president d’alguna comunitat autònoma; i dic que sempre m’ha fet gracia, i ara mes, perquè part dels dimisionaris dels que parlem, es podrien considerar “barons”, que son els que volien fer fora en Sánchez, però ells volien continuar al partit, i el mes curiós, no eren majoria. Ai senyor, beneïda democràcia. Montpeita 1340

Publicat a

Perquè no ho canvien

Tots tenim present, que fa quatre dies que vàrem anar a votar, i no oblidem que tots els partits ens han marejat amb que això es el més important que hi ha en una societat democràtica. Es molt curiós que aquesta paraula, democràcia, es defineix com a: “sistema polític que defensa la sobirania del poble i el dret del poble a elegir i controlar als seus governants”. Nomes llegir això, els ciutadans, ja podríem fer allò de “llançar la gorra al foc”, i es que hem de suportar un pilot de pretesos gestors, diputats, nomenats en base als vots del poble, que han demostrat la seva vàlua, no sabent complir els seus deures encomanats ja el mes de desembre passat, vaja que fent servir una altra dita, aquesta colla ens demostren la seva incompetència, i a canvi volen que siguem nosaltres els que els hi “traguem les castanyes del foc”. Com sempre dic, el primer del que cap dels polítics vol parlar, es l’abstenció, recordem que a les eleccions de desembre passat, va ser de un 26,80%, i en aquestes del juny, l’abstenció va superior al 30%; no ens diu res això?, no els hi diu res això als polítics? Els ciutadans que no van votar van ser quasi 10,5 milions, i el partit mes votat, el PP, nomes va assolir 7,9 milions de vots; em pregunto, i cap dels polítics te la més mínima vergonya de que hi hagin tantes persones que no els hi segueixin el joc?. Algú dirà, i quina importància té això?, per mi molta, i es que quan més d’un 30% del cens es queda a casa, desmereix del tot qualsevol resultat que els partits vulguin presentar com a positiu. No oblidem que el mes de desembre passat, de les urnes van sortir uns resultats que, en el fons, manaven als polítics que “filessin prim” amb la seva tasca de formar govern, i no van ser capaços de posar-se d’acord, o sigui no van complir la feina que els hi vam encarregar entre tots, que era la de fer un govern estable i consistent, i si convenia amb pactes. I que van fer, endegar unes noves eleccions, a les que si van presentar, majoritàriament, els mateixos polítics que al desembre, ens prenen el pel, oi?, en una empresa si algú al que se li encarrega una feina, la fa tan malament com aquests polítics, el despatxen; i aquí, els nois i noies que formen el col·lectiu polític, es tornen a presentar, i “a grosso modo” tornen a treure els mateixos resultats, però en el decurs d’aquest temps han anat cobrant un bon sou. Ara entenc perquè no ho canvien.

Publicat a

I ara que ?

Es fresc, fa pocs dies tots podíem, tots teníem el petit dret, i dic petit perquè els que manen a nivell estatal, no ens volen pas donar mes poder als ciutadans, no fos cas que ells perdessin els seus privilegis; com deia, teníem el dret a manifestar el nostre suport a determinades persones que darrerament ens van presentar les seves propostes respecte a que es el que creuen que li convé, de cara al futur, al nostre poble. Arreu dels territoris espanyols, també es va votar les possibles representacions a les Juntes regionals corresponents. S’han omplert pagines i pagines de diaris, també hores i hores de televisió, per analitzar totes les dades de les eleccions, però tothom deixa en el sac de l’oblit una dada que sempre es molt representativa del sentiment del poble, i es la participació, o millor dit l’abstenció. Una ullada ràpida ens deixa veure que tot i que a Espanya l’abstenció ha augmentat, de fet ja era mes reduïda que a Catalunya, al nostre petit país hem passat del 45% l’any 2011, al 41,50 enguany; les dades a nivell provincial i comarcal son similars, com també ho son a nivell local. Es molt fàcil d’entendre, quasi la meitat de la població no va a votar; tan desenganyats estem? S’ha parlat i es parla de que ha finalitzat el període del bipartidisme, les dades estatals han de fer reflexionar als partits diguem-ne antics: els populars s’han quedat un 40% per sota dels resultats del 2011, i els socialistes un 12%, o sigui que tot i perdent vots els socialistes, qui mes cau, son els populars. Les dades de Catalunya, també presenten xifres per reflexionar, els convergents tenen un 16,65% menys i els socialistes un 36,30% menys; per la seva part, altres llistes han augmentat la seva representació, i molt; entesa, esquerra, ciutadans i la cup, comencen a tenir el seu pes al mapa català; i una referencia als populars, que han tingut quasi la meitat de vots que a les anteriors eleccions, ara han obtingut un 7,48% dels vots, que en realitat nomes es un 4,26% del cens. I a nivell local, primer de tot, felicitar als partits per la rapidesa amb que han retirat la propaganda electoral; i en segon lloc, que en aquestes eleccions amb quasi el mateix nombre de votants que a les de fa quatre anys, la primera dada ha de ser reflexionar envers l’abstenció, si ja se que es similar a la resta de Catalunya, però no per això els partits locals no hi han de pensar; que pensem que han de fer perquè el poble donem mes valor a l’anar a votar en properes convocatòries?, o en participar mes activament en el dia a dia social del poble; la segona dada, es que com a quasi tot arreu, i aquí ja es repeteix per segona vegada consecutiva, no hi ha majoria de cap llista per governar el poble, el que farà necessari pactes futurs. Que vol dir això, que els ciutadans ja no creuen en majories?, que transmeten als polítics, que treballin conjuntament en benefici dels ciutadans? Siguin quins siguin els resultats, siguin quines siguin les instruccions que el poble transmet als polítics, sigui el que sigui el que els representants elegits entenen, i siguin els que siguin els pactes de futur, i aprofitant la pregunta del presentador del darrer debat al Nexe, qualificada per ell mateix com una mica punxent, voldria transmetre una reflexió a tots els representants de les llistes que entraran a la casa de la vila: tenen clar que tots els elegits, formen part d’una llista unitària que es diu Sant Fruitós de Bages?, i estan disposats a deixar al carrer, a fora la porta de l’Ajuntament, tot allò que no sigui beneficiós pel poble? (Montpeita 1314 – 29/05/2015)

Publicat a

Monarquia … Republica …

Aquests darrers dies ha aparegut com una tendència cromàtica de la moda, i tots la pintem del color que mes ens convé; parlem, com no, de l’abdicació del Rei d’Espanya i de la seva successió en la persona del seu fill. Ara tots s’han afanyat a dir la seva, uns, posant el Rei en un pedestal construït en base a totes les magnifiques accions que han permès al país avançar fins a convertir-se en una potencia; altres, volen presentar-lo com una figura rocambolesca i fora de lloc, amb molts defectes i tot fent-lo culpable de les misèries del país. Sempre hi ha una tercera opció, els que no sabem molt be quines necessitats cobreix i quins beneficis aporta al país, aquesta figura o qualsevol altra de similar. D’entrada, avui en dia, tot això de les monarquies a molta gent li sembla fora de lloc, sona a una situació medieval, sense encaixar en els moments actuals; encara que ben mirat, podria ser la solució als problemes econòmics actuals, si realment es tracta de que la monarquia es transmet de pares a fills, res mes fàcil que al nou Rei fer-li pagar els impostos corresponents de successions, i la hisenda publica ingressaria un munt de diners, amb la immensa herència que rebrà el Rei fill … Conyes a part, i amb tot el respecte per les persones, servidor, mai ha tingut molt clar quines activitats de representació ha de fer aquesta figura institucional, el que si que se, es que ens costa molts diners; dit això, voldria aprofundir una mica més en les propostes que ara mateix els diferents partits polítics ofereixen al ciutadà. Bàsicament dues, primera, continuar igual, fent que el fill substitueixi al pare en el regnat d’Espanya, i segona, fer un referèndum perquè el poble pugui decidir si vol monarquia o vol república. Recordem que els dos grans partits espanyols, que fins ara s’alternaven periòdicament en governar el país, volen la continuïtat de la monarquia, i altres partits empenyen amb la proposta del referèndum, tot veient que el poble comença a enganxar-se la idea d’una possible república. Totes les opcions tenen els seus defensors i els seus detractors, possiblement ha arribat el moment de reestructurar el conglomerat polític del país, però no permetem que aquest arbre que ens han plantat davant dels nassos, monarquia si o no, ens privi de la vista del bosc que hi ha darrera l’arbre, no podem oblidar-nos que bona part de la culpa de la situació actual del país, es dels polítics que l’han dirigit, amb una molt limitada visió de l’horitzó que demanava el poble; els grans embolics polítics i financers del país, recordem que no els ha protagonitzat pas la monarquia; per la qual cosa el dilema crec que no esta tan en demanar si volem monarquia o república, si no en demanar si volem una nova classe política que substitueixi i ens faci oblidar i treure a la gran majoria d’aquesta casta política actual, que s’han esforçat molt, en demostrar al poble, als ciutadans, que les coses poden ser i han de ser diferents, que les coses poden ser i han de ser millors. No se si la monarquia ens tracta com a súbdits, el que si que esta clar, es que qui ens esta tractant com a súbdits i no com a ciutadans, son els polítics que el poble ha elegit “democràticament”. I si aprofitem el referèndum per demanar també de canviar la majoria dels polítics actuals?