Etiqueta: Finançament

Publicat a

Falsa felicitat a terminis

Article d’Andrei Boar envers “els perills de finançar les compres quotidianes” avui a l’Ara i que avui en dia es facilíssim, comprem allò que diuen que necessitem, alerta amb la publicitat, i com que se’ns fa feixuc o no podem pagar-ho trinco trinco, ens agafem amb els ulls clucs al finançament ajornat.

En ocasions acabem finançant coses que utilitzarem poques vegades, o nomes una vegada o fins algunes ni les acabarem utlitzant mai. Crec que el primer que s’ha de fer es valorar si allò que volem pagar a terminis es necessari o nomes es un caprici prescindible, no es fàcil decidir-ho, i més després de que publicitàriament ens han bombardejat amb el missatge de que es imprescindible per lluir més, més ser més o per sobresortir més que els altres.

Si finalment decidim que necessitem aquell producte o servei i el volem comprar, tot seguit hem de pensar be el que anem a fer, per una operació d’ajornar el pagament d’una compra no passa res, però quan ho fem una vegada i una altra, acabem ajornant el pagament via quotes mensuals de dues, tres o quatre compres supèrflues o no, perquè entremig de les necessitats imposades socialment, en ocasions n’hi hem d’afegir altres urgents sobrevingudes, i aquí es quan tot plegat es comença a convertir en un problema, ja que anem sumant quotes i d’una primera de per exemple 50 euros, acabem passant a unes afegides de 200 euros o més, i aquí comença el nostre calvari.

Finançament ajornat, si, però amb precaució, i valorant seriosament les necessitats i les possibilitats de cada persona o família; llegia no fa gaire que quan ens endeutem sovint cometem l’error de no valorar la possibilitat de que la nostra vida pot canviar amb el temps, ens podem trobar que incrementem els ingressos, perfecte, però també ens podem trobar amb entrebancs familiars que dinamitin les nostres finances, o també que l’empresa on treballem faci algun tipus de reducció que afectarà al nostre salari, o fins i tot ens podem quedar sense feina i sense els ingressos que teníem anteriorment, i en aquell moment com pagarem les quotes mensuals compromeses?.

I si ens trobem en aque sta situació, es possible que ens acostumem a una paraula complexa, refinançament, ajuntem quotes, allarguem terminis i tot solucionat … NO, això pot ser el començament del gran desastre que ens pot portar a una veritable ruïna, tan personal com familiar … es això el que volem? com que suposo que no, nomes diré el que havia dit durant  tota la vida laboral, inclòs abans de signar un finançament ajornat, pensem be que volem comprar, pensem be si ho necessitem, pensem be si ho podem pagar i pensem be quantes quotes afegides ja estem pagant.

Aquesta darrera podria ser allò del ruc que portava una carrega molt pesada i en travessar un riu un peix li va saltar al damunt i el ruc es va enfonsar per un excés de carrega, per un trist peix, i això es el que ens pot passar, anem afegint quotes de finançaments ajornats fins que n’arriba una que fa insuportable, inviable assumir el total de pagaments compromesos. No ens refiem de les facilitats de pagament, la nostra economia es finita. Imatge de Franz26 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Prou, prou, prou …

Expressió que va fer popular en Josep Cuní ara deu fer quasi dues dècades, però aquests mots encadenats, crec que actualment tornen a tenir sentit, unificant la seva verbalització pel conjunt de la ciutadania.

Avui a la Vanguardia digital, noticies publicades a la seva portada: article de Carlota Guindal i de Joaquín Vera , primer titular “Elèctriques, bancs i tabaqueres van pagar a l’ex-despatx de Montoro” , segon titular “Hisenda va pressionar fiscalment el joc en línia per afavorir un client de l’ex-despatx de Montoro” i un tercer titular “Equipo Econòmico va cobrar 2 milions de la major tabaquera després d’interessar-se en pujar impostos a les marques low cost” hem de suposar que ambdós periodistes tenen unes bones fonts d’informació per poder publicar tan material referent a suposades activitats il·lícites, presumptes modificacions legislatives via una xarxa d’influències amb tractes de favor, i parlen de pagaments milionaris de moltes empreses de diferents sectors.

Si continuem, trobem l’opinió d’en Jordi Juan director de la Vanguardia, que sota el titular “Un cop a la credibilitat” ens parla de que en Montoro a priori te tota la presumpció d’innocència, però que si es confirma tot el que ha trobat en set anys un jutge de Tarragona i una fiscal, sembla ser que expedientada per fer la seva feina, diu que “és una vergonya per a tots aquells ciutadans patidors que intentem complir sempre amb Hisenda”.

I ara deixeu-me fer referencia a un darrer titular “A els aliats d’en Sánchez no els importa empassar-se la corrupció” article de Silvia Angulo segons el qual posa el titular en boca de la portaveu dels populars al Congres.

Dit tot això, teniu lectura expandida si voleu per veure com esta el panorama actual al nostre país, estem ben arreglats, encara que no ens enganyem si obrim la finestra perceptora a nivell mundial, la situació no es que millori pas; per això es fa necessari entonar conjuntament aquests mots de l’encapçalament, encara que no en la línia del que s’anomena extrema dreta, o posicions i proclames extremistes, que tot ho sostenen amb tenir “ma dura” però nomes amb aquells que a ells els interessa, i donar “facilitats” també nomes a aquells que a ells els interessa. Com diu la mateixa periodista en un altre apartat “El problema no és de finançament, és de gestió” i es cert, sovint ens rodegem i votem a uns personatges que, en el suposat cas de que tots comencin amb bones intencions, alguns, masses, acaben torçant-se i això perjudica a la societat, a tots nosaltres, com una carga de profunditat devastadora al sistema polític, econòmic i social del país. Quins mecanismes legals podem activar, per tal de donar sentit a aquests mots encadenats? … prou, prou, prou … Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Brussel·les qüestiona l’interès general de l’amnistia.

Tot i que la Comissió Europea defensa que la independència de Catalunya no hauria contravingut els interessos financers de la UE, o sigui que les despeses derivades del Procés no perjudiquen els interessos financers de la Unió Europea, per la qual cosa al no lesionar els interessos europeus, no es pot entendre una situació de malbaratament de recursos, que es el que el tribunal de comptes esgrimia per no recolzar l’amnistia a una part dels encausats.

Una de freda i una de calenta per part de la Comissió Europea, per un costat això de que les despeses derivades del procés no perjudiquen els interessos financers de la Unió Europea i per l’altre diu que no sembla que la llei d’amnistia respongui efectivament a un objectiu d’interès general, segons ha declarat a Luxemburg un representant i lletrat espanyol d’aquesta Comissió, qualificant-la d’auto amnistia, ja que segons aquest lletrat espanyol, i publicat pel diari Ara el president espanyol pretén blindar la immunitat jurídica dels seus socis parlamentaris, líders amb els quals la va pactar i que s’han beneficiat directament de la llei, amb intencions contràries a l’estat de dret.

A veure, centrem-nos, es parla d’auto amnistia perquè hi ha qui diu que no es d’interès general, no es va donar el temps necessari perquè es pogués dur a terme un diàleg entre totes les parts, judicatura i partits polítics inclosos, com per exemple els populars, amb la finalitat d’aconseguir la total reconciliació social i política de l’Estat.

Ostres, diu que no van tenir temps de parlar, de dialogar, quan temps va passar entre els fets, els judicis, les sentencies i finalment les amnisties? 24 hores? setmanes? alguns mesos? anys? es una llufa això de que no van tenir temps per dialogar? o es que nomes tenien posat el pensament en veure qui la tenia més grossa? i no parlo pas de la justificació, ni dels raonaments, parlo de la maquiavèl·lica obsessió de poder abatre al contrincant, per demostrar i exemplaritzar qui collons mana aquí.

I si volem parlar de si era o no una qüestió d’interès general, un parell de dades per entendre que cal solucionar definitivament el problema català, segons CaixaBank Research, el PIB de Catalunya té un pes sobre el total espanyol de quasi el 20%, destaca la elevada orientació exportadora, amb un pes de les exportacions de béns sobre el PIB del 35,7%, 10 punts per sobre de la mitjana, i és la primera regió en volum d’exportacions: 100.133 milions d’euros el 2024, i una dada més, és la primera comunitat en arribades de turistes internacionals, amb gairebé 20 milions en el mateix exercici, el que significa el 21% del total.

Encara hi ha qui es creu que es del col·lectiu de benefactors espanyols, que pensen que solucionar els problemes de Catalunya no es d’interès general. En quin mon viuen? suposo que encara molts pensen i creuen en allò que deia un màxim representant polític autonòmic, per cert socialista, que la riquesa de Catalunya no es dels catalans, es de tots els espanyols, i si ho donem com a vàlid, primer això val per totes les comunitats autònomes, i segon que la distribució de riquesa sigui equitativa, que tothom tingui el que li correspon de forma proporcional i sense discriminació. I per acabar nomes una frase del líder de la oposició, llegida a el Periódico, per cert la va dir fa quatre dies “Catalunya necessita més finançament i el tindrà” i quants anys fa que ho sap això? o se n’ha adonat ara a corre-cuita. Imatge de dimitrisvetsikas1969 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Concert, contingent, finançament

Ja comença a cansar, fa massa temps que ho fan durar, jo a diferencia d’aquesta colla de dirigents autonòmics d’arreu del país no em puc pronunciar, no se si aquest invent del que parlen, digueu-li com vulgueu, es bo o dolent, i en cas de ser alguna d’ambdues opcions, no se per qui serà bo i per qui serà dolent.

No he vist enlloc el contingut d’aquest acord especial de finançament entre l’estat espanyol i Catalunya, amb tot el que diuen alguns tinc que pensar que presumptament ells ho coneixen, i perquè no ens ho expliquen? perquè es guarden aquesta informació privilegiada? com podem posicionar-nos favorablement o en contra si desconeixem el seu contingut?

Resulta que hem de creure els seus atacs a un acord que es desconeix en que consisteix, es difícil fer-ho quan sovint aquests responsables autonòmics ens enganyen, a tots en general i als seus conciutadans d’autonomia en particular.

Dies enrere ja parlava d’aquesta qüestió al VilaWeb i ja deia que jo personalment no ho entenia. Tenim un sistema de finançament autonòmic caducat des del 2014, i alguns dirigents han permès que les seves autonomies hagin rebut menys diners durant tota una pila d’anys que altres més avantatjades sense saber per quin motiu, el desconec, però la realitat es la que es.

I ara s’hi afegeix el president de l’autonomia andalusa, que esperona als andalusos perquè es llancin al carrer a manifestar-se en contra del contingent català i que segons elDiario.es sacsa el socialisme andalús per a barrar el pas a Montero en les properes eleccions. Ara parla de robatori, ai Deu meu. O sigui no ho fa per defensar els andalusos, no i ara, ho fa per lluitar per les properes eleccions i intentar continuar ostentant el poder a la seva autonomia, per que serà que vol continuar manant?

Es curiós, ara insisteix a recordar que Andalusia sofreix un infrafinançament que segons els comptes del PP ha propiciat que des de 2009 es deixin d’ingressar 15.000 milions d’euros, xifra que hi ha qui l’eleva fins a 20.000 milions, si s’afegeixen greuges amb els fons covid o els plans d’ocupació. ¡¡Wuau.¡¡ a veure d’anys enrere d’aquesta situació en podria acusar als presidents autonòmics socialistes, però si no estic errat ell, que es del PP, es president de la comunitat des del 2019, aleshores perquè no explica el motiu pel qual el seu govern no ha fet res durant tots aquests anys, 6 anys en total, per reclamar aquest infrafinançament, segons el, que pateix Andalusia? No dic que no sigui cert, hi han comunitats que al llarg d’aquests anys han rebut més diners que Andalusia, o això es el que ha dit la premsa, nomes demano, que ens expliqui a tots els ciutadans perquè ha permès, durant anys, aquest greuge comparatiu i financer per a tots els seus compatriotes? Imatge de geralt a Pixabay.

Publicat a

Parlem del finançament autonòmic

Aquests darrers dies amb motiu de les negociacions entre ERC i el PSC/PSOE, s’ha parlat molt d’això que n’anomenen finançament singular per a Catalunya, hi ha qui diu que serà un concert econòmic a l’estil del regim foral d’Euskadi i de Navarra, però diferent. No ho entenc.

A partir d’aquí no nomes les regions o comunitats autònomes dirigides per gent del PP, fins i tot algunes de les representades per gent del PSOE, han aixecat la seva veu discordant per dir que es un greuge comparatiu i un atemptat a la igualtat entre comunitats, el que més el senyor García-Page que ja ens hi te acostumats, però tampoc es queda enrere el senyor Lamban, i n’hi ha més, com el senyor Tudanca que diu que no tolerarà ni defensarà que hi hagi un sistema singular que perjudiqui els interessos de la seva comunitat, i per acabar-ho de rematar surt l’antic president socialista d’Espanya, el senyor González, dient que es troba molt proper i molt solidari a aquestes reclamacions.

A partir d’aquí tot si val, no paren de dir que ells son els que paguen la investidura d’Illa a Catalunya, no paren de dir que els catalans ens ho emportem tot, financerament parlant, que malgastem els seus diners. I tot plegat, segons la premsa, amb un rerefons de dades publicades per l’AIREF. De fet d’això ja en parlava un mes enrere a que es el que creiem que es més important

A veure repassem i preguntem a tots aquests senyors, com es que ara s’estripen els vestits de demòcrates autonòmics, i durant tot una pila d’anys, cal recordar que ara mateix l’actual sistema de finançament autonòmic esta caducat des del 2014, com deia durant tota una pila d’anys alguns d’ells han permès que les seves autonomies hagin rebut menys diners presumptament que per exemple la de Madrid, o la de Cantabria, o La Rioja o Extremadura … com ens ho expliquen això senyors polítics regionals?

Puc entendre que els que estan entre la autonomies que actualment hi surten guanyant no ho vegin be, però que critiquin una revisió de l’actual sistema caducat els responsables d’autonomies que ara en surten perjudicades, la veritat es que s’escapa a la meva comprensió, ja se que parlar de quelcom singular per a Catalunya fa sortir butllofes, però siguem seriosos, quan hi pot haver un avenç singular i de certa rellevància per a Catalunya, al final sempre acaba sent per a totes les autonomies, ja hi estem acostumats i ho trobo be, però ni això no estan disposats a defensar, ens poden explicar el motiu? si no ho fan serà que presumptament el motiu es molt fosc o es que realment no hi ha motiu coherent? nomes es per portar la contraria i intentar fer créixer l’ego com fan sempre? Imatge de useche360 a PixaBay.

Publicat a

Volem polítics nous de trinca

Ara fa quasi vint anys, del famós “marxi Sr. Gonzalez” que l’Aznar li va engaltar al Felipe; i ara, darrerament hem pogut llegir que vol tornar, com el Sarkozy; es que aquests personatges son incapaços d’entendre que el seu temps ja ha passat, que s’han de quedar a casa i deixar que el mon funcioni sense ells, segur que hi sortirem guanyant tots plegats. Centrem-nos en el més proper, si no estic errat va deixar el govern espanyol a mitjans del 2004, hi havia entrat el 1996, després de perforar el nostre coco contínuament, presentant-nos als socialistes com a generadors de despeses supèrflues, atur i corrupció; els hi sona això?, es el que ara mateix tenim, no?, si, ja se que ens diran que tot això es l’herència dels socialistes, però no hem d’oblidar que tot el temps de bonança dels que ara paguem les conseqüències, ja s’estava gestant en aquells primers anys del 2000, crec que era per allà l’any 2003 que el preu de l’habitatge a Espanya tenia creixements de quasi el triple que a la resta d’Europa, es van començar a desenvolupar practiques especulatives en el sector, i es va entrar en un cercle viciós i perillós; i mentrestant continuàvem a la cua d’Europa en I+D. I que es va fer?, el mateix que sempre, culpar-ne a les anomenades comunitats perifèriques, els hi sona?, i ja no parlem de la guerra d’Irak, i altres histories per no dormir d’aquella època. Tot això no es pas per atacar l’Aznar, però tenint en compte que ara mateix continua creixent l’afer del possible finançament il•legal del PP, mitjançant el Barcenas, es bo recordar que per molt que ara es demani la dimissió d’en Rajoy, els primers dels famosos papers de primes a polítics del PP estan datats del 1997, i qui manava en aquella època? I els dels PSOE i la resta de partits demanen dimissions; hi estic d’acord, però m’agradaria que d’una vegada per totes anéssim al límit de les conseqüències legals del frau i de les il•legalitats que sembla ser que determinats polítics han propiciat i han comes. El més greu de tot plegat, es que ja es parla de que els delictes més clars poden estar prescrits o poden prescriure en breu; es una veritable burla pel poble, pel ciutadà, i no ens hem de deixar portar on ells volen, si els hem votat, i estan per gestionar els nostres drets, per tot això que estan fent, tindríem que aconseguir una acusació d’alta traïció, ja que han traït les promeses, han traït la confiança, han traït els drets de tots els que amb el nostre vot, del color que sigui, els vàrem convertir en honorables, i ara amb els seus afers i tripijocs, s’han convertit, els que han creuat la línia vermella de la corrupció, en qualsevol cosa menys en honorables. Que espera el defensor del poble i el fiscal general de l’estat i tot aquell a qui li pertoqui fer que paguin els culpables de tot aquests desgavells que ara mateix tenim en aquest país?, i que esperem tots plegats a demanar i exigir responsabilitats de tot el que hem patit i de tot el que presumiblement encara patirem? Tot això, no ens enganyem, es el resultat directe d’aquell famós “Espanya va be” que se’ns deia per allà l’any 1997.

Publicat a

Air Comet

Ja se que no sempre tot es com sembla, ja se que sempre hi ha puntualitzacions, condicionants i motius diversos per posicionar-se davant una situació, davant un fet concret; segur que hi ha algun punt desconegut per la majoria, o com a mínim desconegut per mi, però els fets ocorreguts amb aquesta companyia aèria, son per posar algú en el punt de mira de les critiques i acusacions, tan les del públic en general, com les de la justícia en particular; i es com sempre que no desitjo pas entrar a criticar situacions particulars de ningú, però crec que tinc tot el dret a ficar-me amb aquest tipus d’afers, tan el pròpiament dit de la empresa, com les repercusions posteriors que s’han creat; i crec que en tinc el dret, perquè junt amb la resta d’espanyols això em significarà rascar-me la butxaca, com sempre vaja, tampoc es res de nou.
En primer lloc es vergonyós, que un dels màxims responsables de la companyia digui la barbaritat que ha dit, o no tenia clar el que deia o es un grandíssim “jeta” que te una cara tan dura que tot plegat li rellisca. El primer que fa es culpabilitzar a la banca pel fet de negar-li finançament i també acusa al Jutge britànic que ha dictat l’ordre d’immobilitzar els avions; a veure si ens entenem, qui va muntar la empresa ell o la banca? ELL; o sigui que el màxim responsable de tenir diners per fer funcionar la empresa era ell no la banca, per la qual cosa es molt clar que l’únic responsable de no tenir diners es ell, i si no, no haver volgut fer negocis sense tenir un “duro”, així es molt fàcil, no tinc res, no arrisco res, i si no surt be, no em passa res. I amb aquesta mateixa premissa qui era el responsable legal de l’empresa el Jutge o ell, ELL; senyors poca conya, assumeixi la responsabilitat que li pertoca i deixis d’aquestes tonteries que manifesta.
A més s’ha cobert de gloria amb frases com: “jo mateix no elegiria Air Comet per volar”; ah, per cert els del Sepla també hi ha afegit la seva cullerada acusant al govern de complicitat perquè, diuen ells, al tancar la aerolinia, Diaz Ferran, sap que faci el que faci no li passara res; vaja qui ho diu, curiós. No sou partidaris de que hem de dir prou, s´ens en fot qui mani, s’han d’acabar els “xanxullos”, hem de exigir que la justícia acabi d´una vegada amb aquests personatges que es riuen amb la boca grossa de la nostra impossibilitat de castigar-los, d’apartar-los de la nostra societat, que al cap i a la fi ha de ser precisament de tots, no de quatre galifardeus. La segona part d´aquesta historia es una altre titular de premsa: “el Ministeri de Foment ha gastat 6,3 milions per repatriar a uns 7.000 passatgers”; escoltin que aquests diners sortiran de la butxaca dels contribuents, ho tenim tots clar? a veure jo recolzo a tota la gent que ara s´ha quedat sense poder viatjar, us sona que es el que sovint passa per vacances amb algunes vagues? com deia, jo recolzo a tots els afectats, ara be el que no pot ser es que totes les malifetes d´uns quants, les acabem pagant els ciutadans; que una companyia fa figa, s´han de pagar els bitllets amb diners públics; que les multinacionals amenacen amb tancar, apa, hi avoquem el sac de diner públic; que els politics la pifien, no patiu per això hi ha els diners públics, si precisament el seu nom ho diu, públic, es de tots, es del primer que ho agafa, o no?
Ara darrerament, hem sentit que es discutia el tema dels braus, toros si, toros no; hi ha qui ja diu que s´ha de discutir per exemple el tema de la boxa, cops de puny si, cops de puny no; també hem assistit al naixement dels primers referèndums per la independen-cia, ai no, que no en podem dir referèndum, es consulta popular no vinculant; ara algú potser dirà, ja, vaja un element, aquest posa al mateix nivell la independència i els toros, no senyores i senyors, no, jo també tinc les meves preferències, i nomes puc tenir paraules de lloança per totes les iniciatives, però deixeu-me que reclami més de profunditat, i no perdem de vista els problemes més greus de la societat, guerres, fam, abús de nens, pensem-hi, es fàcil, be que pensem per exemple en el futbol, en la loteria …. va fem un petit esforç tots plegats.

Publicat a

Votar o no

Ja s’han acabat les vacances, els que han pogut fer-ne, perquè per altres el fet de no anar al treball no es motiu d’alegria, en realitat es una llosa cada cop més difícil de suportar, no hem d’oblidar que l’atur continua fent estralls entre els treballadors, però no entre els politics … ai!, mira que vaig dir-me que no em tornaria a ficar amb els politics, però es fa difícil no fer-ho, i es que en el fons ho demanen en veu alta.
Veureu voldria parlar d’un parell de temes ja coneguts, un el cas que fan els politics als ciutadans i l’altre el finançament d’alguns ajuntaments.
Com sabeu vaig voler fer una consulta popular, be en realitat era una consulta unipersonal, a diversos partits politics amb una certa representació a Catalunya, referent a l’abstenció, en un inici nomes va contestar el Sr. Carles Agustí en representació de CIU, vaig fer una repesca, en aquesta ocasió he tingut dues respostes, la primera d’en Jordi Cornet es el secretari general del PPC i la segona la de l’Eduard Vila, del gabinet de comunicació d’ERC; els dos han dit que desconeixien la existència del primer correu que vaig enviar als partits, i fan aportació de la seva visió dels possibles motius de l’abstenció. En el cas d’en Jordi, exposa que si examinem les experiències reals, trobarem que hi ha nivells alts d’abstenció en tot tipus de models electorals imaginables; per ell les raons de l’abstenció, tenen a veure amb la percepció que tenen els votants de dos elements cabdals: el primer, que les eleccions siguin competitives, i que es percebi que cada vot es molt important, perquè hi ha diferents alternatives que tenen possibilitats de guanyar; segon, es que a mes siguin alternatives diferenciades, i que qui voti percebeixi que no es el mateix que surti un resultat o l’altre. Per la seva part l’Eduard em diu que em pot fer arribar uns opuscles que han editat sobre l’abstenció, i deixa anar una pregunta a l’aire referent a si la classe política a Catalunya es pitjor que, posem per exemple els periodistes o la patronal o la judicatura catalana, es demana si no hi ha una certa tendència fàcil a culpar de tot els politics i ens quedem tots tan tranquils? també deixa clar que els politics d’ERC, treballen 25 hores al dia i no s’han fet rics. Faig un parèntesi, per fer una petita referència a la resta dels partits que no han contestat, i també als seus repre-sentants al poble, els que n’hi tenen, gracies pel cas que fan a un ciutadà que no saben pas a qui vota, i que es un dels tans que nomes demana serietat i treball ben fet. Estic davant l’ordinador intentant que sorgeixin les paraules per aquest escrit, i les noticies es fan ressò del referèndum que han fet a Arenys de Munt per la independencia de Catalunya; no entrare pas a fer cap valoració de la consulta, hem de suposar que veurem tot tipus de valoracions a la premsa, tan dels partidaris com dels detractors; no, no en penso fer cap valoració, però la noticia es perfecte per continuar amb el meu escrit; el perquè, es molt clar, s’ha fet una consulta al poble, una més, encara que per alguns molt important, però el resultat important per a mi, es el nivell de participació que ha tingut l’acte: un 41% de la gent convocada, i això senyors no es cap dada per estar contents, ja que no han anat a votar quasi un 60% dels convocats, es a dir hi ha un resultat clar com sempre, la gent continua abstenint-se de forma majoritària d’anar a votar; i ara la qüestió es molt senzilla, senyors, que pensen fer per tal de que la gent tornem a tenir interès en anar votar? com poden voler ser legitimats, si a l’entorn del 60% de la població adulta no vota?. Ostres, tindrem que deixar el segon tema per un altre dia, ja que avui s’acaba el temps i l’espai, però segur que sorgiran més noticies del finançament.

Publicat a

Fallida

Crisi, tothom en parla, per uns es més greu, per altres no tan, però la realitat es que tenim empreses amb problemes, i es això que en moltes ocasions ens porta a incrementar considerablement l’atur, afectant negativament a bona part de la gent treballadora i també de les seves famílies.
Les famílies, vaja el poble, quan es troba en aquesta situació ha de fer “virgueries” per poder fer camí, per poder viure el dia a dia com pot; per la seva part, també hi ha empreses que es veuen obligades a presentar concurs de creditors, això si no han de fer fallida. En el primer cas, hi ha un nomenamen d´interventors que controlen a la empresa i la seva operativa; i en el segon cas, es molt possible que es demanin responsabilitats als seus administradors. Tot això be arrel de titulars que aquests darrers dies han publicat a la premsa escrita; un diari deia que els ajuntaments ja preveien la fallida el 2010 si el Govern no hi posa solució; en un altre llegiem que els ajuntaments buscan formules per incrementar els ingressos via impostos, i una opció explorada es la de imposar una taxa per us de domini públic a les operadores de transaccions online; finalment també podíem llegir les trifulques ocorregudes en un ajuntament, amb insults i agressions, expulsions i el que es més important per a mi, ja que en masses ocasions els senyors i senyores que manen obliden: la total manca de vergonya.
A veure, de noticies la premsa en va plena, de trifulques entre partits i politics, també, però ara voldria centrar-me en les que he citat abans; en primer lloc es del tot vergonyós, criticable i per a mi sancionable, el fet de que hi hagi representants del poble, tan se val si es a nivell local, o autonòmic, estatal o continental, que puguin arribar als insults i a les mans per defensar la seva visió de les coses, oblidant-se de que no els hi hem posat perquè es barallin i defensin al seu partit i el seu ego, si no que se’ls hi ha posat perquè treballin pel be de tots; el mes greu va ser llegir que el regidor agressor deia, i cito textualment: “no descarta aliar-se amb el regidor que va agredir per desbancar al titular de l’alcaldia”; que podem dir? patètic? vergonyós? no, crec que el que s’ha de fer en aquests casos, es forçar la dimissió, i si no dimiteixen, hem de reclamar alguna via per tal de poder-los fer fora.
En el cas de buscar formules per incrementar els ingressos dels ajuntaments via un augment dels impostos, be, que dir, es una de les opcions que tenen, no cal dir que la més senzilla i amb la que s’ha de pensar menys, ara be no hem d’exigir als nostres dirigents que s’espremin una mica més el cervell, que busquin opcions que no signifiquin afegir més carrega al poble, han pensat per exemple per rebaixar-se el sou? o be han pensat en cobrar en funció de la seva productivitat? però llegim la noticia d’increment d’impostos més ampliada: els ajuntaments exploren les formules que poden utilitzar per ampliar als negocis de comerç electrònic les taxes municipals per ocupar el domini públic, que ja cobren a totes les operadores de telecomunicació fixa; veieu el que diuen? que una taxa que avui en dia ja cobren a tots els operadors de telecomunicacions i tambe a les companyies elèctriques, ara volen cobrar-la a tots els operadors de serveis electrònics disponibles al públic: a veure si entenc el que volen dir, entenc que volen cobrar dues vegades la mateixa taxa? perquè no ens enganyem, si ara ja cobren a operadores telefòniques i elèctriques pel cablejat existent, i ara volen cobrar als operadors electrònics que estan utilitzant el mateix cablejat, això es cobrar dues vegades pel mateix, no? ostres, si una botiga ven en dues vegades el mateix producte es frau, i voler cobrar el mateix impost dues vegades, que es? senyors i si en lloc d’incrementar els impostos, fossin prou hàbils i també prou intel•ligents per reduir la despesa com fan les famílies, no creuen que seria millor i que el poble en sortirà molt més beneficiat?
Finalment, davant la possibilitat de la fallida dels ajuntaments, no oblidin mai senyors regidors que on son, els hi ha posat el poble, i al poble vostès li deuen respecte, i han de demostrar que mereixen la confiança atorgada, i han de dirigir amb sabiduria i correcció i si a algun de vostès li manca un xic de professionalitat, ha de ser honest i plegar, i el que no sigui honest i actuí de mala fe, hem de tenir la possibilitat de fer-lo fora i si convé fer-li pagar els seus mals actes.
Per sort no tots son dolents, però als dolents fem-los fora abans de que podreixin tot el cistell.

Publicat a

Finançament

Dies enrera, vaig llegir a la premsa un article en el que Joaquin Garcia, representant de una empresa del sector, deia que ja era el moment de plantejar fer hipoteques en divises, el ien, el franc suís, el dòlar …
Ell deia que era avantatjós el fer aquest finançament, ja que significava obtenir tipus d’interès molt més reduïts que els que paguem avui en dia referenciats a l’Euribor.
I així es, be no en tots els casos, ja que actualment el preu del diner amb dòlars, diguem que precisament no es dels més baixos, però el que no s’esmentava, es que en la majoria d’aquestes opcions, per no dir totes, s’han de fer en base a un canvi de divisa que ens pot portat ensurts en un futur no gaire llunya. Suposo que la pregunta lògica es, perquè? molt senzill, perquè en la majoria de les divises a les que es fa referència tindríem uns canvis de divises que en els darrers anys han sofert una important variació en relació amb l’Euro, la qual cosa vol dir que ens podríem trobar amb un augment del total de l’import contractat en la signatura inicial de la operació crediticia.
A veure, possiblement no he estat capaç d’explicar-me be i per això voldria aprofundir en aquest tema: imaginem al contractar el préstec, que era de 100.000 Euros, si el que fem es fer-lo amb iens tenim un deute inicial fent el canvi ara, de 169.000 iens, que es la moneda amb que pagarem durant tot el préstec, quin es el problema que pot sorgir al marge del tipus al Japó? si perquè els interessos al Japó també poden pujar, pensem que ara fa dos anys estaven al 0% amb motiu de la crisi econòmica que patia el país, es senzill, que el canvi del ien en relació a l’euro, es modifiqui; i fins on ens pot afectar això? es molt difícil dir ara com evolucionarà la economia en general, però el que hem de pensar es que estem parlant de operacions a llarg termini, i que ara per ara el que tenim clar es que signaríem en iens, amb tots les seves avantatges actuals i les seves futures possibles conseqüències els interessos japonesos poden augmentar i el ien, es pot revaloritzar en relació a l’Euro. Amb tot això el que vull dir es que la hipoteca signada actualment per 100.000 Euros, podríem pagar uns 650 iens de quota mensual (385 Euros) en cas de que les dues monedes tinguessin el mateix valor, la quota dels 650 iens seria de 650 Euros, be tampoc cal que siguem tan alarmistes només que torni al valor que tenia l’any 2004, segons el gràfic adjunt, la quota seria de 520 euros, esta clar, no? si en un futur succeís això, ens trobaríem pagant més Euros pel préstec fet en iens, quina gràcia oi? no dic que no es pugui fer, però el que també hem de conèixer es el possible risc en el que estem entrant. i posats a pensar una mica en la nostra economia, perquè no ens plategem fer algun tipus de cobertura de l’interès actual, anem a la nostra entitat financera i parlem-ne.