Etiqueta: Vacances

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Teletreball a l’estiu

Quan ho he llegit, he pensat que era una broma, innocentada? no, avui no toca, he buscat a les xarxes i he vist que hi ha diversos mitjans que ho publiquen, així es veritat he pensat, i m’he posat a llegir una de les publicacions, ho podeu trobar per exemple a el Periódico no es l’únic, també ho trobareu a el País els dels govern diuen que no es una obligació, nomes faltaria, es una recomanació.

A veure la proposta es tenir “més temps per a la família i el descans” es tracta de “afavorir la conciliació i la corresponsabilitat en l’àmbit laboral” sembla ser que es proposen mesures com la flexibilització d’horaris, permetre el teletreball a l’estiu o encoratjar la desconnexió digital, tot això curiosament dies després que transcendís un pla laboral presumptament impulsat per la Generalitat en el que es proposava un augment de fins a 200 euros al mes als funcionaris que renunciessin al teletreball. A veure afavorir el teletreball per després pagar per renunciar-hi, si es veritat hi ha quelcom que grinyola.

Però centrem-nos amb el teletreball a l’estiu, treballar a casa amb els nens? es veu que els que ho han proposat mai han treballat a casa amb els nens fent vacances, si més no sense cangur. Ho imagino, una ma al teclat, una ma al biberó, una altra ma al … ah no que no tenim mes  mans, com s’ha de fer? però a més hi ha una altra qüestió, no totes les feines tenen opció de teletreball, no se, imaginem per exemple, mecànics, paletes, els mateixos professionals de la docència, la policia … imaginem custodiar un detingut via el teletreball?

Això significaria crear una nova discriminació en el món laboral, els que poden teletreballar i els que no ho poden fer; a més recordem que les vacances d’estiu de la quitxalla son de més dos mesos, les vacances laborals, quants dies son? 30 dies naturals o 25 de feiners? sembla que algun il·luminat s’ha oblidat de posar una variable a l’equació, no totes les feines es poden teletreballar, ni els pares tenen mans per cuidar dels fills en el decurs de totes les vacances estiuenques de l’escola.

A més ja es hora de que tothom accepti que totes les feines i tots els treballadors tenen, millor dit han de tenir els mateixos drets i deures, no pot ser que segons la feina que fan o l’empresa que els contracti, tinguin millor o pitjor horari, millor o pitjor salari, més o menys dies de vacances … es veu clar que massa gent esta interessada en mantenir als treballadors dividits, sigui pel seu horari, pel salari o per les vacances. Empresaris, polítics, sindicalistes … s’ha de lluitar per equilibrar les condicions laborals dels treballadors, no per ampliar les bretxes actuals sovint basades en unes promeses a futur, presumptament encaminades a perpetuar els privilegis d’uns quants. Teletreball? drets? deures? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

El nou curs polític o la justícia que vol el poble babau

Fa temps que en tota els mitjans de comunicació hi surten referencies a això del “nou curs polític” com si es parles de la tornada a les escoles de la quitxalla.

Encara que ben pensat es quasi la mateixa situació, per un costat tenim els infants amb tota la seva innocència que, despres de mesos de vacances que els hi omplen amb casals d’estiu, colònies i altres activitats amb la finalitat de que no tinguin gaire temps lliure, han de retornar a les aules, i si els escolteu, veureu que alguns diuen que estan molt contents per retrobar-se amb els companys del curs anterior, i altres diuen que voldrien fer més vacances, i qui no.

Per l’altra banda tenim els polítics, no tan innocents, que pel que es veu a la tele sovint ni assisteixen pas tots a les sessions per les que cobren per anar-hi, i encara no se si tenen ganes de tornar al plenari o que, però pensant amb el que es diu que cobren, si més no hi aniran per justificar la nomina mensual.

Avui llegia l’editorial de elPuntAvui+ que parla del “desprestigi judicial i fallida democràtica” i tan l’una cosa com l’altra es molt greu, i no ens enganyem bona part de responsabilitat de que aixo passi o pugui passar, es precisament d’aquesta colla de politiquets de joguina que ara començaran un nou curs polític, aixo si, amb el mateix desgavell, les mateixes mancances i el mateix sou que en el curs anterior.

Com diu l’esmentada editorial “ara farà 50 anys l’Estat espanyol va triar un nou camí i va optar per la reforma en lloc de la ruptura” i que també hi ha però, qui ha decidit “que la preservació de la unitat de l’Estat és un bé superior a la separació de poders i ha franquejat la línia de la política”, i davant de tot plegat creieu que hi ha algú d’aquests col·lectius que realment estigui interessat en saber i escoltar que es el que vol i necessita el poble?

Recordem que realment els polítics i els juristes son col·lectius de persones, i com en tot col·lectiu n’hi ha de bons, n’hi ha de dolents, n’hi ha de tots colors i de tots els pensaments, des dels que creuen que cal treballar en benefici del poble, fins el que creuen que toca treballar per un be comú, però que pot ser totalment divergent amb les necessitats reals dels ciutadans, i a més sense consultar a aquests res del que es important i necessari pel seu benestar social i familiar.

I si fem una ullada al que es va dir en els parlaments de l’acte de la inauguració del nou any judicial, veurem que tothom qui va parlar ho va fer escombrant cap a casa seva, o sigui intentant justificar la seva posició i sobretot criticant la del adversari, encara que no vull entendre com pot ser que si realment vetllen o prioritzen el benefici i el benestar del poble, les seves postures siguin tan contradictòries.

Perquè no s’ho miren amb bons ulls, es posen a pensar, i solucionen tots els merders que ells mateixos han creat, i aquí no serveix allò del i tu més, al cap i a la fi, el poble es el poble i ells no deixen de ser uns assalariats del poble. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Que amaguen que ens vulguin tan distrets?

De fet en moltes coses ens queixem, i tenim raó, ara be recordo anys enrere que no teníem tantes opcions per escollir que fer en el nostre temps lliure, si es que en teníem, perquè la gran majoria treballava moltes i moltes hores, allò que la pagesia en deia treballar de sol a sol, que fins i tot es deia que les dues úniques alternatives que tenia el poble ras pel cap de setmana, era anar a resar o a veure futbol, no hi havia més opcions.

No es nostàlgia, es per centrar-nos, penseu que fins i tot algú per allà el segle XIX d’alguna d’aquestes opcions en deia que era “l’opi del poble”, es cert que qui ho deia era “una persona crítica amb el sistema capitalista, centrant-se en l’alienació del treballador, l’explotació econòmica i les desigualtats inherents al mode de producció capitalista”.

Com deia no hi havia opcions, la gent treballava un munt d’hores durant la setmana i el diumenge o resar o futbol, be tot, perquè una cosa era pel mati i l’altra a la tarda vespre. Però amb el temps ens vam anar espavilant i vam començar a veure que els dirigents feien coses que no ens acabaven d’agradar del tot i van començar les queixes, les critiques, les reivindicacions tan econòmiques com socials i es va fer un gran pas endavant, aconseguint diverses i variades conquestes laborals i socials.

Arribats a aquest punt, també hem d’entendre que els que remenaven les cireres no n’estaven pas gaire contents de les fites aconseguides per les bases socials, per la menudalla del populatxo, i havien de retornar-nos al punt on els hi era més còmode i més adient en benefici del sistema capitalista establert. Es van afluixar les brides que ens tenien quiets, prèviament ja havien prefixat noves baules, i es va avançar tan econòmicament com socialment, nous èxits assolint uns límits socials mai vistos, increment de salaris, reducció de jornades laborals, més dies de vacances, més serveis en sanitat i ensenyament, en fi més diners i més temps per gastar-los, això si tenim tantes i tantes opcions per fer-ho que actualment es possible que en Karl Marx acabes titllant l’oci com “l’opi del poble”.

Fixem-nos en que avui dia tenim “de tot” però anem pas a pas, per exemple en ensenyament tenim multitud de carreres, llicenciatures o graus com vulgueu dir-ho, tenim innumerables escoles, instituts, universitats … si, però els informes que surten periòdicament ens diuen que cada vegada anem pitjor, que cada any, cada dècada que passa els nostres infants i joves tenen menys comprensió lectora i menys coneixements de matemàtiques. A sanitat en diuen redistribució de recursos, menys personal tan a la primària com als hospitals, això si creix a velocitat de vertigen el nombre de persones que contracta pòlisses a la privada.

I tot i que es redueixen els beneficis i els drets socials aconseguits durant anys i anys de reivindicacions, cada vegada hi ha més gent al llindar de la pobresa, es dona l’oxímoron de que l’oferta d’oci, l’oferta de lleure creix exponencialment, tan les de pagament com les gratuïtes, be gratuïtes del tot no, les paguen les corresponents administracions publiques amb els nostres impostos. M’ha costat trobar una paraula que definís aquesta simbiosi de conceptes, aquesta paradoxa social, si perquè tenim que per un costat es redueixen sense aturador els drets socials via reducció dels recursos que hi aporta l’administració, i per l’altra s’aboquen els recursos per organitzar o subvencionar multitud d’actes, concerts, fires, firetes, en resum es destinen cada vegada mes recursos per a distreure’ns dels problemes reals que hi ha actualment, i no ens enganyem, cada vegada es notarà més perquè estem topant ja amb les noves baules establertes prèviament. La pregunta continua sent la del principi, que amaguen tots plegats que ens vulguin tan distrets? Imatge de garten-gg d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Hem de viure a crèdit?

Ens podríem preguntar fins on es suportable fer crèdits, i fins on son assumibles les diverses quotes derivades dels deutes signats; mireu, els que em coneixeu ja sabeu que la meva vida professional va estar lligada al mon financer, i lògicament tinc les meves opinions forjades amb les experiències viscudes al llarg dels anys de vida laboral, per això quan avui llegia un article de Marta Rodríguez Cacheda a la Razón amb el titular “Gonzalo Bernardos ataca els que demanen un préstec per anar-se’n de vacances: un préstec es demana per un aspecte essencial, però no per un caprici» he rememorat antigues vivències, antics records, alguns positius però alguns altres diguem que menys divertits, però majoritàriament son records per no compartir.

Tot i que en ocasions l’endeutament lògic i controlat ens pot ajudar en projectes de futur, el seu abús ens pot portar i sovint passa així, a una situació insuportable d’assumir. Mireu, per tirar endavant una petita empresa o l’autònom quan comença, sovint tan les administracions com els bancs demanen fer i presentar un projecte d’empresa, necessitats d’inversió, clients potencials, competència, costos laborals … però fixeu-vos que a l’hora d’endeutar-nos nomes s’ha de convèncer a l’empleat bancari de torn, de la nostra bona fe, de la nostra bona capacitat de raonament i de la nostra capacitat per tornar els préstec sol·licitat, es igual la finalitat.

L’article diu que Bernardos “ha estat categòric a desaconsellar l’ús de crèdit per a fins no essencials. Un préstec s’hauria de considerar únicament per fer front a situacions de necessitat econòmica imperiosa, mai per satisfer meres aficions o capricis, fins i tot si això implica posposar o renunciar a determinades experiències”, avui en dia es considera imprescindible consumir si o si, oci, viatges, restaurants …. i això xoca amb aquella mentalitat de l’anterior generació, que eren mes austers i amb mentalitat més estalviadora.

El que es curiós son alguns dels comentaris que he llegit associats a l’article, alguns defensen o donen suport als arguments del catedràtic, però altres crec que realment o be no toquen de peus a terra o tenen el “tarro” tan menjat pel consumisme caníbal, que no els deixa valorar que significa viure, i que significa ser esclau de l’endeutament. Com deia en Bernardos, si es una necessitat parlem-ne, si es un caprici no hi ha res a parlar.

He mirat que hi diuen els crítics, i va des del fet de que per dir això hi ha qui ja “no li sembla un bon economista” o que “si demanen préstecs per anar de vacances, és perquè ho  necessiten”, n’hi ha també que el titllen de “pocavergonya” i fins i tot hi ha que ho justifica dient “no es demana un préstec per a un cotxe, una rentadora, un microones, o un sofà?” i en el fons aquest es el problema, ens han dit i repetit que podem “viure com un rei” i que per fer-ho es tan senzill com endeutar-nos, allò tan famós del “gasta ara i paga després” sense que ningú vetlli per la salut financera del deutor, ni controla si una quota d’un nou deute s’afegeix sobre una altra, i una altra, i una altra …. i en ocasions tot acaba quan aquesta suma de petites quotes fa un paquet insuportable per a la economia familiar, i això els que creuen poder fer-ho, perquè no oblidem que n’hi ha que no poden ni demanar crèdit, i es que possiblement tenen un salari amb el que no poden ni viure dignament.

A diferencia del que deia recentment un polític d’aquest il·luminats que hi ha a tot arreu, que les vacances estan sobrevalorades, jo opino que el descans laboral es necessari, no entraré a valorar quants dies son necessaris, ara be descansar, desconnectar de la feina es necessari, el que potser no es ni obligatori ni necessari, es estressar-nos per competir a les xarxes a veure qui fa la foto més espectacular, a veure qui viatge més lluny, o a veure qui va a l’indret més perillós … toquem de peus a terra, no sempre el descans i la diversió els trobarem lluny de casa. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Que perseguim per les vacances?

Avui llegia en un digital, eldiario.es, un article signat per Pablo Garnelo amb el titular   “Ansietat durant les vacances: quan la urgència per descansar és el que no et deixa desconnectar del tot” que aprofundeix, tot fet un exhaustiu anàlisi, en la gestió de les vacances dient que “poden ser més un risc que un benefici, a l’aspirar a una desconnexió massa exigent i perfeccionista” i això es el que ens passa a molt mortals.

Sempre he defensat les vacances, situem-nos, quan vaig començar a treballar, ara ja fa una pila d’anys, treballava en horari partit, mati i tarda, de dilluns a divendres, i el dissabte nomes de mati, fins a les dues del migdia. Les vacances crec que eren unes quatre setmanes, i la finalitat era no anar a treballar; si sortia la possibilitat d’anar un dia a la riera o al cinema, ho aprofitàvem.

Ara tinc la sensació de que la gent s’auto obliga a preparar unes vacances fora de casa, els que econòmicament poden, no ens enganyem, i això tan es vàlid per les vacances com pels caps de setmana, hi ha la sensació o el sentiment de que si no sortim de casa, si no marxem a fer uns quants quilometres, no descansem, no desconnectem.

Comencem pels caps de setmana, i focalitzem en els més urbanites, les persones que viuen a l’entorn de la capital catalana, de fet es on hi ha mes habitants, encara que es vàlid per a qualsevol nucli urbà que estigui fortament poblat¸ agafem el cotxe, canviem un habitatge, posem d’uns 65 m2, per l’espai interior d’un vehicle, de quan? de 6 m2? i anem a la platja o a la muntanya. Per arribar-hi possiblement passarem dues, tres o quatre hores fent cua a la carretera, després cal que trobem aparcament, i posteriorment farem una passejada a una capbussada, per anar a dinar a un restaurant, si hem estat de sort i hem trobat taula, o be amb un pícnic a l’ombra d’un bon arbre. I Tot seguit tornarem a agafar el cotxe i dues, tres o quatre hores mes de cua per tornar a casa.

Descans, desconnexió, carregar piles per tornar a treballar … això es el que anem repetint per estar convençuts que allò que fem te quelcom positiu pel nostre ego i per la nostra salut mental. No cal que calculem el cost financer de tot això, i millor no vulguem ni mirar, ni avaluar, el resultat del cost emocional repercutit en la nostra autoestima.

Pensem que el mercat de l’oci capitalitza el seu negoci en la presentació d’experiències, que es presenten com una projecció més positiva i plaent de nosaltres mateixos; i aquí es on ens amenaça l’anomenat FOMO. I que es això? no soc pas cap expert, i per això ho he buscat a les xarxes, i podria dir que be a ser “la por de perdre’s alguna cosa o no estar present en un esdeveniment social o experiència suposadament positiva”, i això va en augment, amb motiu de l’ús excessiu i indiscriminat de les xarxes socials.

Pot ser que en tot aquest periple vacacional o d’oci, sovint mal entès, ens perdem relacions satisfactòries a nivell familiar o d’amistats, no ens enganyem sovintegen les discussions més o menys volcàniques en el context d’un espai tan minúscul com l’habitacle d’un cotxe, d’una mini habitació d’hotel, una autocaravana o l’espai limitat d’un càmping, on passem la major part de les hores de les nostres vacances, això si no les passem buscant on clavar la tovallola a la sorra, o per on podem posar un peu a l’aigua, sigui marina, sigui de piscina o muntanyenca. Procurem no amplificar més les temudes experiències FOMO, intentem aplicar idees o buscar metes per obtenir un descans més segur, mes complaent per nosaltres i per a la nostra família. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Vacances barates

Avui llegia que la fugida de treballadors en el turisme obliga a retallar l’oferta en ple agost. Ens trobem davant d’una situació rocambolesca, i es que les empreses turístiques, com es el cas dels negocis d’hostaleria, tenen escassetat de treballadors; els motius son diversos, guerra de sous, rotacions, salaris, horaris …

Les dades dels sector ens presenten situacions contradictòries, mentre els empresaris lamenten de que no troben treballadors per la temporada turística, l’atur el passat juliol va créixer respecte al juny. Els experts fan les seves valoracions, mobilitat geogràfica, condicions de treball, horari laboral, caiguda demogràfica … la realitat es que alguns establiment han tingut que reduir taules, horaris o dies d’obertura per manca de treballadors.

Molt possiblement no hi ha una única causa, possiblement es una barreja de diversos factors el que ha portat al sector a una manca de treballadors, i no parlem pas de personal qualificat, es a dir personal amb experiència, fins i tot costa de trobar ajudants de cambrer. Responsables d’establiments es queixen de que ofereixen sous prou atractius i ni així troben personal, encara que per la seva banda els representants d’alguns sindicats afegeixen que potser no tindrien tants problemes per captar mà d’obra si oferissin contractes en línia a l’horari setmanal estàndard, i no amb horaris sobradament per sobre els normals i habituals en altres sectors, aquí, en aquest sector els horaris, diuen els sindicats, son llarguíssims.

I els clients també hi hem de dir la nostra, no es tracta de furgar en la problemàtica que pateix el sector, i ara, però si que no podem ni hem d’acceptar que aquesta manca de personal, repercuteixi en la qualitat del servei; no pot ser que vulguin tenir moltes taules plenes i en major quantitat, si després no tenen professionals per atendre-les. En el primer cas, no s’atrapen la feina i es possible que et facin esperar mes del que es adient i del que estàs disposat a suportar, i en el segon cas, i d’això me n’he queixat moltes vegades, que al incrementar el nombre de taules en el mateix espai, fa que mengis enganxat a la taula del costat, i quasi compartint taula amb desconeguts als que no he convidat, i que mereixent tot el meu respecte.

Diu l’article en qüestió, que la majoria dels responsables de negocis del sector, coincideixen en dir que “es hora de dignificar el sector, si es vol un turisme de qualitat”, això implica més bona formació, horaris i sous. I sobretot, també la presa de consciencia entre els clients que el fet de que t’atenguin be un diumenge al migdia, té un preu … potser es que l’època de les vacances barates ha acabat. Imatge de dpung en Pixabay