Etiqueta: Opinions

Publicat a

Em costa d’entendre

Si, a vegades em costa d’entendre com pensem la gent, ja se que tots pensem segons el tarannà o les preferències, no se si intel·lectuals o atractives físicament, potser platòniques, però atracció al cap i a la fi, envers determinades persones, principalment quan es tracta de coneguts influencers, artistes i fins i tot polítics; els més preocupants són aquests darrers, i perquè, us preguntareu.

Molt senzill, per mentides que diguin, per animalades que diguin, sempre hi ha qui se’ls creu, sempre hi ha qui dona com a bones les argumentacions que fan, tot i que sovint facin allò que es diu de pixar fora del test.

La darrera es per un article que ha publicat el Mundo, amb un títol que un ja pot imaginar cap on carrega “Puigdemont li ha agafat el truc: per treure-li alguna cosa a Sánchez ja només valen les garrotades” i un remarcat o segon títol per rematar “ha forçat els socialistes a empassar-se com a anyells aquella llei que castigarà fins amb pena de presó els que fan carrera professional del robatori”.

No entraré pas a valorar l’article, si algú en te ganes, el pot buscar i llegir; tot i que val a dir que suposo que es refereixen a la llei de multi reincidència, que al marge del seu redactat i contingut, es va aprovar al Congrés dels Diputats, amb els vots favorables del PSOE, PP, Vox, Junts i PNB, recordem que Puigdemont com anomena el diari al líder de Junts, te 7 diputats, la resta de partits que hi van votar a favor en tenen PSOE (121), el PP (137), Vox (33) i PNB (5), o sigui que sense el suport de Junts, la llei de multi reincidència també s’hauria aprovat per una amplia majoria de 296 diputats, amb o sense els de Junts.

El que se’m fa complicat d’entendre, es la reacció dels comentaris que fa la gent a les xarxes quan llegeix esbiaixadament determinats articles, a partir del titular referenciat, trobem un primer comentari que diu: “es l’únic que enteneu”, el segon es una resposta i diu: “se’n diu xantatge” i aquí hi ha posat cullerada jo dient: “i a no executar les inversions de l’estat, promeses fa dècades, com passa per exemple amb Andalusia, la Comunitat Valenciana i Catalunya, entre d’altres, com se’n diu?” resposta de la mateixa persona: “deixadesa, despreocupació, mentida, però no xantatge” i aquí li respon: “quan es promet, no hi ha lloc per la deixadesa, es compleix, perquè entre mentida i xantatge no hi ha tanta diferència” i la rematada final de la mateixa persona: “Catalunya s’ha enfonsat, ja no és la ciutat cosmopolita que era i això amb governs nacionalistes, que cadascú aguanti el que li pertoqui i que en Pujol torni el 3% de més de 40 anys, si és possible” i ja hi som, una vegada més ja hi som, sigui per la qüestió que sigui, al final sempre acaba sent culpa de Catalunya, ostres no se’n atipen de utilitzar sempre la mateixa excusa? que te a veure la llei de multi reincidència amb si Catalunya s’enfonsa o no? Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Aniversari de mentides

Avui, un dilluns com qualsevol dilluns, un dia feiner com qualsevol altra, un aniversari, vint anys dels atemptats de Madrid, vint anys de mentides.

Tot plegat possiblement va començar un any abans, el març del 2003, amb una imatge del que es va anomenar “el trio de les Açores” que a més del representant espanyol, hi havia l’americà, i l’anglès. Es curiós que vist en perspectiva, de tots tres l’únic que actualment es de la UE era el representant d’aquí, fet que empastifa el conglomerat del que significa aquesta anomenada Unió Europea i que no aporta res positiu a la nostra nació, al contrari.

Les mentides van començar un any abans, be les mentides sempre han existit, amb més o menys profunditat i amb més o menys conseqüències greus pels ciutadans; però reprenem el fil d’aquestes, el 2003 sembla ser, segons l’article de la Ser, que l’americà i els seus dos aliats l’anglès i l’europeu portaven mesos preparant l’opinió pública per a una invasió d’Irak, i ens van dir sense rubor que allà s’ocultava un arsenal d’armes químiques i biològiques. I ho van dir a la seu de l’ONU, on van sostenir amb proves falses una mentida, la de les armes de destrucció massiva.

I així arribem a l’any 2004, any de l’atemptat a Madrid, van morir quasi 200 persones, persones grans, joves, petites, quitxalla i el govern d’aquí tot i que es diu que a poc més de les 9 del mati ja hi havia fonaments per vincular l’autoria a grups amb components àrabs, continuaven dient que havien estat els etarres. De fet el més important no es qui ho va fer, no oblidem que es van assassinar a quasi 200 persones, i anímicament en van quedar milers de ferides, el més important es que tinguem la sensació de que en cap moment es va pensar en les víctimes, nomes es va pensar en com treure’n profit polític.

Més tard, a principis d’aquesta dècada, sentencies condemnatòries pel mateix partit, no per la mateixa gent, tot i que encara avui dia hi ha algun dels noms que sortia als famosos papers, que oficialment es desconeix qui carai era. Més mentides.

I ens hem de creure que en tota aquesta historia anomenada del procés, tota aquesta gent amb afinitats clares cap a aquestes formacions polítiques diuen la veritat? No podem acceptar que alguns continuen en la seva línia de mentides i manifestacions falses?

Tot i que vaig començar a escriure ahir, continuo avui dimarts perquè volia veure que en deia la premsa. Primer titular que llegeixo: L’11-M encara divideix els partits 20 anys després, nomes per això els partits implicats no poden continuar sent mereixedors de la nostra confiança, plegueu, marxeu, deixeu-nos d’enganyar i viure be a la nostra esquena.

La màxima autoritat del país va apel·lar a la veritat com a garant de la dignitat de les víctimes, i una dona que va perdre el seu marit, i va parlar en nom de les víctimes, deia a aquests polítics poca vergonyes que “Un govern ha de saber a qui fa costat, sense falsedats” tot lamentant també que en aquesta onomàstica no es pot oblidar que aquests fets, aquests crims han prescrit per sempre … es cert? vergonyós. Imatge de thedigitalartist a pixabay.

Publicat a

35 anys de Montpeità.

Aquesta historia començà, no ara fa tres o quatre dies, no, ens anem d’anar per allà l’any 1.989, quan després d’uns primers passos a mitjans de la dècada dels ’70, una colla de gent que creien en Sant Fruitós, engeguen un projecte, engeguen aquesta etapa que es la que ara ens permet celebrar aquests trenta cinc anys de Montpeità.

Les coses no es fan soles, hi ha d’haver gent que hi cregui, si no es així segur que no es fa res, s’ha de tenir il·lusió, empenta i creure en el projecte; recordo que en una trobada, a l’inici del darrer relleu  d’aquest setmanari, un periodista de les nostres contrades ens deixava anar, un setmanari? I en paper? esteu bojos … i ben pensat, si, es cert, hi ha gent que esta boja per Sant Fruitós, gent amb il·lusió, gent amb empenta, gent que creu en un projecte de poble, i s’esforça en crear elements que permetin que el dia a dia del nostre poble es conegui, i no caigui en l’oblit, que sovint es el més probable que pot succeir.

Al llarg d’aquestes dècades, han passat diversitat de persones pel Montpeità, persones de totes les edats, dones i homes, que després de la seva tasca laboral de cada dia, possiblement sacrificant també part de la seva vida familiar, dedicaven i dediquen unes hores a que setmana rere setmana el puguem tenir a les nostres mans, i puguem conèixer el que passa al poble, les botigues i empreses que hi han, les opinions de tots tipus dels col·laboradors habituals i esporàdics, fets rellevant ocorreguts al poble …

He agafat alguns d’aquells primers números … historia del poble, Festa de l’arròs, esports, nou pavelló poliesportiu, caramelles, la Creu Roja, l’autopista … col·laboradors, un munt, no hem posaré a anomenar-los perquè segur que me’n deixaria algun, tots han estat i son molt importants, sense elles i ells el Montpeità no tindria contingut i la historia del poble, la nostra historia, no seria recordada. Qui oblida la seva historia, oblida les seves arrels, i posa en perill el seu futur. Endavant Montpeità.

Publicat a

El nostre pa de cada dia

M’agrada fer una ullada, tan a la premsa escrita com a l’audiovisual, de les diferents tendències polítiques que sovintegen en aquest nostre mar sociopolític; de fet fa anys que ens han anat creant una base expositiva per portar-nos en una direcció opinativa, única i exclusivament amb la finalitat de tenir-nos controlats i en posició de defensar el que, en ocasions de claredat mental, seria indefensable.

I amb les noves tecnologies es molt més fàcil crear i dir bestieses, amb la finalitat de que semblin correctes, concretes i certes, quan moltes vegades el que diuen esta del tot allunyat de ser correcte, concret i cert. Es indiferent de que es diu, es indiferent a qui s’escarneix, es indiferent si es fa mal a algú, avui dia les mentides i les falsedats sembla que estiguin no nomes permeses, si no fins i tot alimentades i magnificades en benefici de no se que ni se qui.

I aquí es on ens hem de plantar les persones del carrer, els ciutadans i ciutadanes, el problema no es que hi hagi personatges que s’inventin relats, al cap i a la fi, fa segles que hi ha gent que amb les seves novel·les s’inventen realitats paral·leles o alternatives a la vida dels mortals, el gran problema es que ens ho vulguem creure, el gran problema es que ni ens qüestionem si el que ens diuen te la més mínima semblança amb la realitat, de fet hem arribat a un punt en el que “prima” es a veure qui la diu més grossa i més falsa possible.

De fet, sempre que veig les animalades i falsedats que s’inventen i escriuen alguns, em va a la memòria un dels  monòlegs que feia en Pepe Rubianes, concretament el de “el trabajo dignifica” on expressava molt be això del funcionament social.

Voleu dir que no tenim suficient lliure albir per aturar-nos un moment, i davant dels imputs enviats per les divinitats polítiques i socials, pensar en el que diuen, pensar en el que vivim, pensar en el nostre entorn, pensar en les necessitats i possibilitats reals i ser conseqüents amb el benestar general, es l’únic camí per garantir un futur mínimament viable i que en realitat hi hagi un futur mínimament digne per les nostres filles i nets.

I si en teniu ganes, feu una ullada, si voleu amb un ull cluc i tot, a les noticies d’avui mateix, l’energia fòssil, les darreres guerres conegudes Ucraïna i Gaza, la sequera, pactes i crispació política … això si, han aconseguit que les nostres preocupacions com a societat siguin en general només materials, ens han anat empenyent a valorar nomes el consumisme, ja se que em repeteixo amb això del consumisme, però i si provéssim de raonar a l’hora de consumir, i si valoréssim que hi ha altres i diverses necessitats més urgents, creieu que podríem aconseguir un mon, una societat més justa i més equitativa? Imatge de thedigitalartist a pixabay.

Publicat a

Humiliació

Avui, com cada dia, tot fullejant la premsa escrita, m’he fixat, no se el motiu però m’ha cridat l’atenció, un article que d’entrada presenta aquest títol, abjecció, no l’ubico en l’article i busco que vol dir i trobo que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana ho defineix com «pervingut al darrer grau de l’abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu” i com que no ho acabo d’entendre, ho busco també al diccionari de la Real Acadèmia Española, i aquí ho defineix com a “baixesa, enviliment extrem, humiliació.”

Arribat a aquest punt, llegeixo íntegrament l’article i encara em perdo més, veient en un principi el remarcat “Si Sánchez compra la investidura passarà a la historia; com els pactes de Baiona” a les hores no se si el titular i consegüentment l’escrit sencer, pretén ser un tipus de qualificació cap al Sánchez, o realment no entenc res, llevat del remarcat indicat, que es la darrera línia de l’article, la resta fa referencies a les abdicacions de Baiona el maig de 1808, eren un parell de reis, pare i fill, i la veritat és que segons l’article, pare i fill es van mostrar indignes, covards i servils, però el pitjor és que només van perseguir el seu interès personal, sense atendre per a res a l’interès general d’Espanya. Que vol dir que si ara el Sánchez pacta amb els independentistes es equiparable a aquells antics pactes de Baiona? que diu que van ser un dels casos d’abjecció més extrems de la història espanyola, en la doble accepció de la paraula: van ser una “baixesa”, un cas de “enviliment extrem” dels seus actors, i una “humiliació” per als espanyols que van sofrir els seus efectes.

Realment ens vol fer veure que els problemes dels espanyols son nomes per aquest motiu? No hi tenen res a veure els polítics que com a mínim fa cinquanta anys que algun d’ells li podríem endossar una actitud d’abjecció total? i que només han perseguit el seu interès personal, sense atendre per a res a l’interès general d’Espanya?

Soc respectuós amb les opinions dels altres, però això no vol dir que no vulgui exposar i defensar les meves, crec que focalitzar els problemes del Sánchez i dels espanyols amb uns possibles pactes, es no voler aprofundir en la verdadera realitat dels problemes que patim la gent que vivim en aquest país. Es vol parlar de pactes? dels pactes fets en aquests darrers 50 anys, en tots els sentits i en totes direccions? segur que volen destapar la caixa de trons? Imatge de prawny a pixabay

Publicat a

Prou privilegis

Portada a la premsa escrita: “La líder del PP renuncia a ser escortada pels mossos”; no penso pas parlar de la senyora en qüestió, ni de la seva renuncia en particular. La líder del PP, te les seves idees i jo les meves, possiblement no coincidim en molts punts de com s’ha de treballar pel poble, pels ciutadans, però tampoc hem tingut mai l’oportunitat d’intercanviar opinions. Ha manifestat el seu rebuig a ser escortada pels mossos, segons ella, perquè en desconfia, i te tot el dret a fer-ho; i es d’això del que voldria parlar, no tan de l’actitud d’aquesta persona en concret, sinó dels privilegis dels polítics en general. Alguns, no tots, tenen escorta, perquè?, alguns, no tots, quan viatgen en avio, ho fan en classe business, perquè?, alguns, no tots, quan estan en el punt de mira de causes de corrupció, ens diuen que no els poden jutjar perquè estan aforats, perquè?, alguns, no tots, prenen decisions que perjudiquen i molt als ciutadans, i es queden tan tranquils, perquè?, alguns, no tots, es pensen que son el melic del mon, i que tots hem de creure i callar, perquè? Perquè es pensen tots aquests polítics que cada vegada hi ha més gent que demana regenerar la democràcia?, però que es pensen aquests polítics, que els hi hem de continuar permeten aquesta disbauxa? El poble, els ciutadans, hem de ser capaços d’aturar-ho; hem de fer que la classe política tingui la mateixa quota d’atur que els treballadors; o que tingui la mateixa retallada de sou que han tingut els funcionaris; no pot ser que quan hi ha tanta gent perjudicada per la seva ineficàcia, ells, els polítics, encara tinguin els mateixos privilegis. Que han de fer els polítics?, primer, ser honestos, molts ho son, però per ser-ho del tot, i tots, han de fer fora als que es desvien d’aquesta honestedat; segon, els casos de corrupció, s’han de jutjar i de castigar amb rapidesa i amb duresa, per escarmentar a possibles corruptes futurs; tercer, presentar llistes obertes a les eleccions, perquè puguem votar als que creguem millors i més ben preparats per defensar els nostres interessos; quart, treballar pels ciutadans, amb la finalitat d’aconseguir en cada cas, la millor opció pel benestar del poble, anticipant aquesta prioritat a la dels beneficis materials; cinquè, no acceptar pels ciutadans tot allò que no volen ni per ells ni per les seves famílies; podria anar enumerant més pautes pels polítics, però crec que de moment ja en tenen suficients, i a més, al cap i a la fi, son ells els que han de trobar els motius que els han de portar a fer una bona feina pels conciutadans.

Publicat a

Dret a opinar

Avui, després de llegir diverses noticies a la premsa, m’he decidit a aprofundir una mica més en la de l’expedient que el fiscal general de l’Estat ha obert al fiscal general de Catalunya, per les seves declaracions a favor d’analitzar alternatives legals per les consultes populars a Catalunya. He llegit quatre o cinc diaris, per veure diferents opinions; el que sembla clar, es que el fiscal general de Catalunya va fer unes declaracions en les que venia a dir que el poble ha de tenir la possibilitat d’expressar el que vol, i venia a defensar la legitimitat de fer la consulta a Catalunya dintre de la legalitat. Fins aquí, entenc que no hi ha res a dir, al cap i a la fi, el fiscal general de Catalunya, expressava que aquesta acció s’havia de desenvolupar en un àmbit legal; el gran problema sorgeix quan el fiscal general de l’Estat li obre un expedient, que per el que diuen els diaris, es el resultat de voler fer callar a una persona que expressa la seva opinió, encara que sigui contraria al regim, volia dir encara que sigui contraria als interessos del partit que mana a Espanya, ja que es va ficar on no volien alguns, que era, segons la premsa, a més a més d’opinar sobre la consulta popular a Catalunya, voler investigar l’esborrany policial fantasma, que va sortir temps enrere, per acusar a dirigents catalans de tenir comptes a Suïssa. En els darrers escrits parlava dels “xanxullos” que fan alguns personatges ficats en política, son activitats fraudulentes i enganyoses en benefici d’uns quants, i en perjudici de molts; i tot i que hem de tenir molt clar, que son activitats il•legals, no podem deixar que tapin fets tan greus com aquests, que quan hi ha una persona que vol expressar la seva opinió, la volen fer callar; quan hi ha una persona contraria als seus interessos, la volen fer callar; quan hi ha una persona que pensa que les coses poden ser diferents, la volen fer callar, la qüestió es que ningú pugui sortir del camí marcat pels que manen. Sabeu que es el més fotut, que si el fiscal general de Catalunya opina que es podria fer aquesta consulta en un marc legal, defensar el contrari, que hem d’entendre que es? defensar que s’ha de prohibir il•legalment una acció popular? El ministre de defensa deia que obrir un expedient al fiscal general de Catalunya, es demostrar que esta funcionant l’estat de dret a Espanya; curiós no?, perquè tinc entès que en un estat de dret, les lleis organitzen i fixen límits al govern, i ara mateix aquestes accions de les que parlem semblen tot el contrari, que el govern vol posar límits al poble; estem ben arreglats. Tot plegat es molt curiós en aquest país, perquè he llegit que el procediment a seguir en el cas d’un expedient d’aquest tipus, que es per poder fer fora al fiscal general de Catalunya, inclou entre altres accions que el fiscal general de l’Estat, ha de comunicar la seva decisió al Consell Fiscal, que es consultiu, això vol dir que el seu dictamen no serà vinculant, es el mateix que passa amb el Síndic de Greuges i amb el Defensor del Pueblo; com deia abans, curiós eh!, perquè resulta que els dictàmens que poden qüestionar accions dels qui manen, quasi mai son vinculants, la qual cosa deixa sempre indefens al ciutadà. Hem de defensar el nostre dret a opinar, hem de defensar el nostre dret a decidir; no nomes en l’autogovern, defensem els nostres drets en tots els àmbits ciutadans.

Publicat a

Altres opinions

Avui he anat a Construmat, fira de la construcció, a Barcelona, i com es habitual he tornat amb papers de propaganda, fulletons, catàlegs …… i un diari; si quan he entrat a la Fira, una noia m’ha obsequiat amb un exemplar de “El Mundo”. No es un diari que acostumi a llegir gaire, normalment llegeixo el Regió 7, El Periodico, La Vanguardia i l’Expansion; però avui ja que me l’han regalat, l’he llegit. No em pronunciaré pas per les tendències que jo cregui que poden tenir alguns dels periodistes de l’esmentat diari, em centraré en un escrit de “La Tronera” que entenc amb tota sinceritat, que es fruit de la meravellosa ploma del Sr. Antonio Gala.
“Dues bones decisions de la Fiscalia” amb aquest títol ens parla de dos afers, recents i prou coneguts per tots; la primera es la de que el Ministeri Fiscal ha recorregut el fet de que s’arxives la causa contra l’actor Pepe Rubianes per les declaracions envers la “puta España” (paraules textuals). He assistit a alguna actuació d’aquest artista, i la veritat es que la impressió que vaig tenir la primera vegada que el vaig escoltar, es la de que es una persona mal parlada, mal educada i grollera; però quan estàs atent als seus monòlegs pots obviar la seva manca de educació, i comprendre que en el fons de la seva xerrameca sempre hi ha una critica a elements no sempre venerables del nostre entorn immediat. El que amb tota la meva humilitat entenc, es que si les paraules del Sr. Rubianes son ofensives per a determinades persones, igualment d’ofensives son les de determinats periodistes i polítics, que amb la única pretensió, en un cas, d’aconseguir més oients, entenguem més publicitat, o sigui més peles, i a l’altra més vots, entenguem més representació política, o sigui també més peles, son capaços de dir veritables animalades i provocar enfrontaments entre les persones, que no oblidem, som els que els paguem amb els nostres donatius i els nostres impostos.
La segona referència es la de que la Fiscalia ha recorregut la decisió de un Jutge que volia processar a tres soldats nord-americans que van participar en un atac a un hotel a Bagdad, en el que va morir un periodista espanyol; la Fiscalia argumenta que el tret va ser una errada en temps de guerra i no es pot considerar un assassinat. Aquí jo quasi li donaria la raó, la responsabilitat i la culpabilitat d’aquest fet molt possiblement no es tindria que imputar als tres soldats, crec que els vertaders responsables son totes les persones, que provoquen, alimenten i ordenen les guerres; perquè no ens enganyem, realment algú creu que els tres soldats son els que van decidir endegar la guerra que afecta a Bagdad?, i les armes utilitzades, les van fabricar també ells?, apa, va, ja es hora de que no ens deixem manipular més, no tenim perquè seguir veient fotografies, i sentir arguments de polítics que volen justificar a qualsevol preu els seus somnis de convertir-se en monarques de imperis forjats amb la sang i el patiment dels pobles del mon.