Tot i que sigui molt “sui generis”, no m’he pogut resistir a la temptació de fer una construcció gramatical especial pel títol d’avui, una construcció diguem-ne tipus els anglicismes que utilitzem a diari, encara que possiblement encaixaria millor en aquella variable anomenada “spanglish”.
Be, bromes a part, tinc un amic que de tan en tan em passa “links” de cosetes que troba publicades a les xarxes, i en aquesta ocasió es tractava de la moda de fer entrevistes encobertes en el decurs de l’estoneta d’esbarjo posterior a un procés de selecció de personal.
Estem en un context social i laboral on sembla que tot es vàlid, si més no per part d’alguns dels actuals responsables de personal de determinades empreses, podem trobar el que s’anomena el CEO, oi que queda altisonant? que sovint es creu més que ningú, quasi més que Deu, i al seu entorn surten uns bolets, allò que abans en dèiem “pilotes” que nomes busquen enlluernar-lo i li proposen noves formules per millorar els processos de producció de l’empresa, en aquest cas del que parlem es de processos de selecció de nou personal, es tracta de trobar noves formules per localitzar els millors treballadors, perdó els millors col·laboradors per a la companyia.
Després de fer un munt d’entrevistes, de preparar presentacions especifiques per a l’ocasió, de fer diverses probes d’habilitats de tot tipus, després d’esbrinar el tipus de vida que publiquen els candidats a les xarxes, i en ocasions després de demanar qualificacions de formació per sobre les necessitats dels lloc a cobrir, després de tot això, pot passar que et convidin a un “afterwork” trampa, si, es qüestió de que volen veure i valorar com et comportes entre desconeguts en una festa fora de l’entorn laboral després de la pressió i l’estrès d’alguna de les entrevistes a les que has assistit per veure si podies aconseguir la feina promesa. A aquesta estona d’esbarjo, a més d’haver-hi altres aspirants, també la poden supervisar, i ho fan, responsables de l’empresa, o subcontractats per a la ocasió, que vol contractar personal nou.
Al mercat laboral actualment hi ha tàctiques de tota mena, i els ideòlegs d’aquestes no sempre son conscients de que la seva feina es efímera, no dic que les aportacions que fan siguin totes dolentes, no, però el que passa es que cada dia en surten de noves que procuren millorar les anteriors, i als ideòlegs de les formules els passa com a la resta de treballadors, es van quedant també sense feina.
Tinc dos records per compartir, el primer el moment en el que en una escola de negocis et diuen que pensis que els treballadors son una peça més del engranatge de l’empresa i com a tal, son substituïbles i prescindibles; i la segona quan, fa una pila d’anys, en una formació especifica de “vendes”, el monitor s’auto proclamava excel·lent venedor, perquè havia aconseguit vendre els seus cursos al nostre “CEO”, ai no, en aquells anys s’anomenava director general, penseu que en aquella època es deia que un bon venedor era capaç de vendre neveres al Pol Nord i estufes al desert. De tot això fa cinquanta anys.
Retornem a això del “afterwork” encobert, no oblidem que es una espècie de “reality show» que possiblement te un pes rellevant, per tal de que l’empresa arribi a una decisió final basada en la part menys professional dels candidats.
Recordem que estem en un entorn on hi ha una evolució tecnològica molt rapida, que provoca reconversions amb la pèrdua massiva de llocs de treball, i que tot i que sorgeixen noves professions, cada vegada estan més automatitzades i amb menys necessitats de ma d’obra humana, cap on ens porten? cap on volem anar? imatge de welcomen0 a pixabay
