La monstruositat de l’ego

Avui llegia al diari Ara un article de l’Alba Alfageme titulat: Exhibir la ‘meva’ dona on fa una repassada a un fet ocorregut, si més no conegut els darrers dies, es tracta d’un grup a les xarxes, un més, on una colla d’individus, un quadrilla d’homenots, compartien fotografies de les seves parelles en diferents moments de la seva vida quotidiana i en diferents situacions, penseu el que vulgueu i segur que us quedareu curtes i curts. La periodista ens enfronta a una realitat concisa i del tot transparent “ningú t’ha demanat permís per utilitzar la teva imatge, ni el teu cos, ni a tu com si t’haguessin exposat en un mercat” es trist i dur assumir que “aquell amb qui fa anys que comparteixes vida i en qui confiaves ha decidit mostrar-te al món a través d’una plataforma carregada de comentaris sexualitzats i denigrants”.

Estic totalment d’acord amb el que diu l’Alba Alfagema, però m’agradaria anar una mica més enllà, a l’article ens parla d’uns fets contextualitzats en el món del “masclisme” i tot i assumir-ho i combregar-hi al 100%, com deia m’agradaria anar una mica més enllà, i si, es cert, en el petit mon del nucli d’una diguem-ne família, més o menys estructurada, es produeixen uns fets, uns actes com els podem anomenar, vandàlics? monstruosos? diabòlics? es igual el nom, el fet es que es produeixen actes que son amagats a la resta de la família i del veïnatge, també pot ser que en ocasions molts fem els ulls clucs a determinades senyals d’alarma,  i que deixen a una part de la raça humana, en aquesta ocasió els masclistes, com a energúmens i criminals, no tanquem els ulls, pensem que son fets que ens converteixen o ens retraten com animalots, com a essers infernals i malèfics.

Em repeteixo, però m’agradaria fer extensiva aquesta queixa, a més dels masclistes amb actes tan recriminables i punibles com aquests, per exemple als pederastes que es diu que tot i els escàndols de les darreres èpoques, la major part de les agressions es produeixen a l’entorn familiar, o als que un context de feina o d’oci o de qualsevol tipus com per exemple el de la mili o el de residencies de col·legis o de gent gran, i que sovint s’han denunciat en reportatges periodístics, es tracta d’identificar a aquests individus i sense menystenir els cassos denunciats en aquest article en qüestió, fem sortir de l’armari als bretols, als bandarres, en definitiva fem sortir de l’armari als delinqüents.

Crec que tenen un tret en comú i es que això els fa  sentir-se poderosos, creure’s amb el dret d’estar per sobre del be i del mal, i ni es volen qüestionar si aquests actes son idonis, son correctes, son cívicament i socialment acceptables e innocus, nomes es tracta de fer el que volen sense mirar les conseqüències, total no els afecten a ells, però si que els retraten com son, i aquest retrat es el que tindríem que difondre tota la societat en ple, son individus que no han de tenir el dret a viure entre nosaltres, com els apartem es cosa de tots, no nomes de les víctimes. Imatge de StockSnap d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Rutes segures

Es despisten, no tenen clar quina línia han de seguir a l’hora de tractar, regular i solucionar afers de convivència social, que impliquin problemàtica legal, és a dir activitats delictives. Em refereixo a la darrera proposta de la ciutat de Barcelona i segur que a d’altres també, de crear rutes segures entre les zones d’oci i els transports públics, per tal que les persones, principalment noies, sense oblidar altres col·lectius agredits, puguin sortir de festa amb menys possibilitats de ser agredides.

Com deia una de les noies, resulta que són elles les que han de modificar la vida, les costums i les rutines, per intentar que no les agredeixin, i en canvi els agressors  no sembla pas que els preocupi, al cap i a la fi les dades oficials que rebem continuament, diuen que aquests tipus de delictes continuen creixent. Ara si han afegit les ja famoses, penoses i perilloses punxades a zones d’oci.

Com els hem de demanar a tots els responsables de vetllar pel nostre benestar, que davant de qualsevol agressió s’ha d’actuar amb rapidesa i duresa? però quan a més hi ha agressions dures que comportin danys físics i psicològic, és a dir quan hi ha violència masclista, violència sexual, amb agressions, violacions i fins i tot assassinats, els responsables de locals, espais públics, policia i juristes, han d’estar al peu del canó, han de ser corresponsables per tractar, corregir i eliminar totes aquestes accions i activitats delictives. No podem continuar anant amb el lliri a la ma, no podem continuar valorant una violació o un assassinat, des d’una perspectiva nomes moral, dient o pensant allò que això no és correcte, això no és fa… no, hem de ser valents , ens hem de deixar de tonteries i dir prou,

Si els actes delictius superen la línia de la incorrecció moral, el càstig també ha de superar el llindar de la reprimenda de bon rotllo. Actuem amb contundència, els agressors han de saber que els seus actes indecents i criminals, tenen una conseqüència dura i irreversible sobre ells mateixos, no nomes sobre les víctimes. Imatge de S. Hermann & F. Richter a Pixabay

Crueltat

Dies enrera, la premsa escrita, va publicar un treball referent a llibres que parlen de botxins i de torturadors. L’article en qüestió, començava dient que els testimonis de torturadors i de les víctimes expliquen com persones normals es poden convertir en monstres sense escrúpols.
Es fan diverses preguntes al respecte: ¿on comença i on acaba la humanitat d’un violador múltiple de nenes bosnianes?, aquesta es una de tantes, i el preocupant es que es diu que la resposta, ja la va donar Hannah Arendt desprès del judici a Adolf Eichmann: “aquests homes no va ser ni pervertits ni sàdics, sinó que van ser i segueixen sent, terriblement i terroríficament normals”.
Ja se que no domino gens la psicologia, i que la meva visió de les coses que passen es molt limitada, però permeteu que us digui que soc incapaç de poder entendre com pot ser que Masayo Enomoto, soldat japonès en la invasió de la Xina, pugues dir: “quan veia una dona en aquella zona enemiga, en el primer que pensava espontàniament era en violar-la; no vaig sentir res ni per haver-la violat, ni per haver-la matat”; o també que Lynn England, carcellera a Abu Graib, pugui dir que: “només ens divertíem” quan parla de les vexacions a les que sotmetia a altres persones humanes.
Desprès de cometre tot tipus d’actes esgarrifosos, sempre n’hi ha que volen buscar justificació als seus actes, i que son capaços inclòs de donar les culpes dels seus actes als altres; la qüestió es intentar fer veure als demés éssers humans, que tot el mal que van infligir als adults i sobretot a la canalla, estaven més que justificats.
En un altre apartat es diu que: “les guerres converteixen homes ordinaris en criminals, per oportunisme, per por i per convicció”. Podríem arribar a entendre que per por, es pugui actuar en contra dels altres, el que si que no es justificable ni hem de voler entendre, ni hem d’acceptar, es el convertir-se en assassí per oportunisme i convicció.
Massa sovint llegim també a la premsa les penes que volen imposar per a determinats individus que no tenen cap escrúpol al volant del cotxe, criminalitzem als que veuen o als que parlen per telèfon, i ens oblidem dels que fumen i dels que porten la musica a tot volum …. contradiccions, però en aquests casos tot i que el mal que fan es important, es sensiblement molt inferior als que amb qualsevol excusa es practiquen a les guerres, que no hem d’oblidar que en nom de qualsevol cosa o ideologia imposada, les fan i desfan els individus que ens manen, i no oblidem tampoc que no es el mateix el fet de que algú pugui fer un acte deplorable per por, que el fet de que n’hi
ha que gaudeixen quan poden infligir dolor o vexacions als que els envolten.
Difícilment aconseguirem el trobar cap solució per aquests actes, si acceptem tot tipus de justificacions amb que ens inunden tots els responsables, els executors i els inductors, que tan culpables son els uns com els altres.
L’article acaba amb paraules de reflexió de Zimbardo autor del llibre l’Efecte Llucifer, el perquè de la maldat: el fet de que qualsevol pugui dir no, es almenys motiu d’esperança”.
Davant del frau fiscal, ens donen molta canya, davant de determinats comportaments al volant del cotxe, ens donen també molta canya …… però quina canya hem de donar als que ens manen i malbaraten els nostres impostos, quina canya hem de donar als que permeten les violacions de persones i sobretot de canalla, quina canya hem de donar als que converteixen a persones normals, persones ordinàries en criminals, i quina canya hem de donar als països que fabriquen artefactes amb els que es tortura i es mata a gent normal i ordinària.
Com sempre malauradament, determinats dirigents no volen aturar-se davant de res, i com sempre malauradament, els més desafavorits, son els que pateixen les conseqüències.