Avui llegia al Regió7 un escrit o unes reflexions, com vulgueu dir-ho, del germà d’un dels morts en els darrers accidents de transit, no aprofundiré pas en el fet en qüestió, prou dolorós es per a la família i amics aquests tipus d’esdeveniments.
Cal endinsar-se en les seves paraules, en les seves reflexions, ens transmet paraules sentides i sinceres “hauríem de donar més importància a la vida com a societat, disfrutar de coses senzilles” i continua dient que fets com aquest son el “resultat de l’excés en què vivim als països avançats. No cal tant. El planeta se’ns mor. Celebrar sí, estar content sí, però amb sostenibilitat”. I es que durant molts anys se’ns ha anat dient, se’ns ha anat repetint que es indispensable tenir una vida vertiginosa, hem de treballar molt, si podem, per gastar-ho tot en consumisme, en gresca, en viatges, en celebracions, però com diu aquest germà afligit “amb corresponsabilitat amb altres persones arreu del món que no poden celebrar” i afegeix que es tan senzill com “estar amb els amics (no cal res més), jugar pel carrer amb una pedra que fa de pilota i amb un tros de fusta que fa de nina”.
No vull pas furgar en una ferida sagnant ocorreguda fa poc, son situacions que arreu del país, cada dia hi ha algú que les pateix, però si que ens han de fer pensar en que es el que realment volem, pensem-hi una mica, volem una vida en la que hi trobem un sentit per viure-la, o ens volem conformar amb una vida que ens dissenyen i ens empenyen a seguir com si fos la nostra voluntat, els artífexs de l’actual desgavell social?
No puc deixar de fer referencia a una de les darrers frases de la carta en qüestió, “podem anar a peu als llocs i consumir de proximitat, no calen tants camions d’aquí cap allà i transatlàntics carregats de tot tipus de mercaderies” perquè tot i que no es fàcil, si que encara possiblement hi som a temps de rectificar i de fer rectificar a tots aquells il·luminats que ens empenyent a idolatrar aquesta vida supèrflua, buida, sense solta ni volta, amb l’única finalitat de que l’omplim amb un consumisme sense sentit, perquè quan aconseguim una coseta, ja en volem dues més i això es un mai acabar, perquè ens han venut que així aconseguirem la felicitat.
Perquè tot i que puguem plantejar-ho com que son paraules que sorgeixen d’un dolor intens, pensem-hi un moment a veure si les paraules d’en Francesc, estan plenes de raó: “Més tard o més d’hora, tornarem a temps antics, més val fer-ho nosaltres voluntàriament que esperar a que se’ns escapi de les mans (fotrà tot un pet un dia d’estos)”. Imatge de Republica a pixabay.