Etiqueta: Responsabilitat

Publicat a

Escola inclusiva en el context del sistema educatiu actual

Es una qüestió recurrent, encara que potser podríem afinar una mica més i dir que es una malaltia endèmica, si perquè ja quasi ens hem habituat a que sovintegin problemàtiques diverses a l’entorn de l’ensenyament.

Els col·lectius que es mouen en aquest àmbit, principalment docents, sindicalistes i polítics, i dic principalment perquè els màxims perjudicats, jovent i famílies, com deia la consellera d’educació a l’entrevista d’avui a la Vanguardia , hi ha una “veu molt important que s’ha tingut poc en compte, la de les famílies”, i es cert perquè al cap i a la fi com passa en tots els sectors i en tots els col·lectius, discuteixen la jugada els treballadors i els responsables empresarials o com en aquest cas els responsables polítics, i els perjudicats aquí son la quitxalla i les seves famílies.

Tinc una edat, quan jo era petit, i no dic pas que allò era millor que lo d’avui, ningú parlava de ratis, d’escola inclusiva, de colònies, de PISA, d’assetjament, de protocols, i els més vells potser ni van poder estudiar allò que en deien les tres regles bàsiques, ja que molts amb prou feines podien anar a l’escola. eren un altres temps i per sort ha canviat, m’agradaria creure que per millorar, tot i que en els darrers temps sembla que retrocedim en formació pero sobretot retrocedim en drets i llibertats, a nivell de societat s’imposen els drets d’un quants per damunt de la majoria, i a nivell individual es recurrent que es vulgui imposar el dret personal al de la resta, en detriment de la convivència. O sigui estem en un punt en que tots volem fotre el que ens dona la gana sense mirar si molestem als que tenim al costat, això si a l’inrevés no ho tolerem gens.

I que te que veure això amb l’ensenyament? potser que d’una vegada per totes comencem a valorar tots plegats, famílies, docents, sindicalistes i polítics, que es el que volem transmetre al jovent. Volem transmetre valors? o volem transmetre coneixements de caire empresarial encara que malmetin la convivència entre les persones?  perquè no ens enganyem la majoria de dirigents actuals, siguin polítics, tècnics o funcionaris tenen estudis, tenen carrera, es van llicenciar, i de que ens serveix si anem de mal en pitjor en la majoria de camps? jo sempre demano al sector productiu de la societat i a les grans escoles de negocis o universitats de prestigi encara mes, que cony els hi ensenyem a les escoles, si quan passen a ser professionals de molts àmbits, ens foten a la societat cap per avall?

I quan revises coses com les que deia abans ho entens, ratis, inclusivitat, colònies, PISA, assetjament, i tot es vol solucionar incorporant protocols, protocols per a tot, i mentre s’omple la paperassa dels protocols, qui ensenya a la quitxalla?

Deia la consellera que la millora del sistema educatiu català passa per revisar l’escola inclusiva, com ens ho hem d’agafar això? fa temps em vaig endinsar una mica en aquesta qüestió, vaig parlar amb escoles, instituts, representants del departament, perquè hi ha un decret del 2017 que quasi no s’ha desenvolupat, sembla ser que no si han dedicat suficients recursos, per això deixeu-me fer una pregunta incomoda a polítics i a docents, en aquest deu anys que s’ha fet i com s’han posicionat al nostre país tots els implicats en aquesta mancança educativa que mereix un clatellot simbòlic per part de les famílies? i com sempre es fa, no valen les excuses de quedar be amb la vianda al plat. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Treballadors responsables

En una regió espanyola, tan es en quina, estic convençut de que podria ser qualsevol “convoquen a dues persones mortes i nou jubilades per a triar la seva plaça com a funcionaris”, no se si riure o plorar, crec que em pot explotar la poca matèria grisa que encara tinc al cervell, després s’intenta presentar una justificació “ho atribueixen a la lentitud a culminar els processos selectius de personal des de fa quasi una dècada”, i com no, en part també es culpa de la pandèmia.

A veure, reconec que sempre dono la culpa als polítics, pero en situacions com aquesta crec que la responsabilitat va més enllà. Es cert que hi ha un primer cap visible, el president de la comunitat autònoma, darrera seu hi ha també un conseller, no se si el de treball o el de noves tecnologies, pero es que si continuem amb la llista suposo que trobarem algun secretari de govern, algun cap de departament, fins arribar encara que sàpiga greu a algun funcionari.

En el decurs de tot aquest temps, i concretament “a finals del 2022 el Tribunal Constitucional va establir que el personal que adquireix la condició de funcionari ha d’obtenir un destí definitiu i no provisional, com succeïa fins aquell moment”. Cap problema, devien pensar els responsables de personal d’aquesta comunitat autònoma, recordem que això afectava a un munt de persones sense que tinguessin assignat encara un destí definitiu, les quals reclamaven feia temps per les demores existents, total que van posar fil a l’agulla i van convocar a unes quantes persones entre les quals hi havia les mortes i les jubilades, ole tu!!

De fet el titular d’avui es una excusa, podia ser qualsevol altre, per parlar de la ineficàcia del sistema polític/funcionarial establert al nostre país i que si comencem a rascar una mica, estic convençut que pot afectar a molts organismes públics i fins i tot possiblement també alguns de privats.

Encara que el que es més greu, no es tan la indolència d’un sistema creat, si volem ser benèvols sense solta ni volta, no cal entrar com fan alguns a valorar si es una estratègia per aconseguir vots captius, no, com deia el més greu es que aquest desinterès també el podem trobar en altres departaments amb riscos mes elevats, per exemple per dir-ne un, sanitat, i es que en ocasions han convocat per a una operació a una persona que ja havia mort.

I no es un problema, com alguns volen fer-nos creure, de dretes o d’esquerres, no se si uns o altres diguem que son més actius, o passius, en aquests afers, pero sempre que es detecta un mal funcionament del sistema que diuen que esta al servei de la població, recordo aquella sèrie anglesa emesa per TV3 ara fa quatre dècades, de fet molts no la coneixeu, si, no, ja veig que tinc una edat, uff!!

Us faré cinc cèntims del seu argument: a un bon senyor el van nomenar nou Ministre d’Assumptes Administratius, quin títol, oi? però als seus intents de fer canvis en el departament sempre hi trobava l’oposició dels funcionaris i del seu secretari permanent, que es el que es quedava quan el ministre de torn dimitia o el feien plegar. Quasi tots els capítols finalitzaven amb el mític «Sí, Ministre» que intentava remarcar la victòria o la derrota del secretari, que es qui realment prenia les decisions, davant el seu superior jeràrquic.

Les places laborals han de deixar de ser interines, provisionals, els treballadors han de poder anar a treballar sense la por de que al cap de un munt d’anys, com ha passat en ocasions, la seva plaça s’amortitzi, no es cobreixi i “al carrer”, i paral·lelament també els que siguin un negats, els que no serveixin s’han de poder substituir, tinguin el grau social o professional que tinguin, i els que fan be la seva feina, no cal que es sentin assenyalats. Si ens ho agafem seriosament entre tots ho aconseguirem. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Ara les responsabilitats

Com passa cada any, o com sempre quan passa algun tipus de sinistre, es demanen responsabilitats civils, penals, multes, indemnitzacions, càstigs … de tot pels possibles responsables d’algun d’aquests diguem-ne incidents, i ja esta bé que si algú ha comes algun tipus d’acció negligent amb plena consciencia de que esta fent mal a l’entorn, sigui castigat. Altra cosa es quan es amb motiu d’un accident, aleshores la culpabilitat podria ser compartida o fins i tot pujar d’esglaó.

Ho dic perquè en el cas de l’incendi de les Gavarres, s’està investigant si podria ser que el treballador presumptament origines el foc involuntàriament per l’ús d’una màquina radial que feia tasques de manteniment a la carretera, però, i això comença a preocupar, el mateix article diu que encara no és clar si l’error va ser seu o van fallar les comunicacions; podeu llegir l’article a VilaWeb

No se si el senyor en qüestió va decidir discrecionalment, penso com pica el sol, agafar una radial i anar a treballar a la carretera, o algun superior li va manar, d’aquí la ressenya a l’article d’una possible fallada de les comunicacions; en el suposat cas de que l’home decidís anar a treballar sense ordres superiors, ho va fer sense un comunicat de treball? va anar a fer hores extres per fer la pilota al “jefe”? hi va anar per fer un servei voluntari a la comunitat?

Si el problema es una manca de comunicació interna, el seu superior jeràrquic que li va manar? en quines condicions laborals? quin comunicat li va facilitar perquè engegues aquella maleïda radial? i si aquest superior també era un manat que va rebre instruccions de més amunt, fins on arriba la responsabilitat? i posats a investigar, si es necessari anem fins al punt més alt de l’escalafó, qui te la responsabilitat de posar normes i controls perquè això no passi? pot ser que el problema no sigui nomes el treballador? això si, de moment el treballador, segons l’article de la premsa, es l’únic que ha estat quaranta-vuit hores detingut.

Llegeixo que des de la conselleria s’ha volgut distingir clarament el procediment judicial de les investigacions internes, i que el departament ja decidirà què farà amb el contracte si arriba a la conclusió que l’empresa el va incomplir, pero de moment el treballador ja ha “pringat” i la resta de possibles responsables perquè no? si el que volen dir es que els hi rescindiran el contracte, ho entenc, lògic, pero si es rescindeix el contracte, això vol dir que l’empresa serà considerada culpable de l’incendi? i si no ho fan que voldrà dir, que la culpabilitat nomes serà del treballador? això recordem que ja ha passat en altres catàstrofes, recordeu allò d’una errada humana d’un treballador? i la responsabilitat de tècnics, controladors, verificadors i caps de les empreses i dels organismes públics, on rau? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Qui paga les cagades publiques

L’Estat haurà de pagar 2,5 milions d’euros a l’home que es va passar quinze anys entre reixes per delictes de violació que no va cometre, d’entrada diré, com sempre, que podeu llegir la noticia a la premsa, per exemple a la Vanguardia o al PuntAvui+ entre altres, però la qüestió es valorar, no ja econòmicament que també, qui paga per una cagada d’aquesta magnitud.

D’entrada 2,5 milions poden semblar molts diners, repartim-ho en anualitats, el senyor va passar 18 anys a la presó, o sigui li han pagat uns 138.000 euros per cada any que ha estat presumptament segrestat, perquè digueu-me la situació d’una persona tancada 18 anys sense haver fet res com ho tenim que denominar? el problema es que aquests diners els paga l’estat, o sigui nosaltres amb els nostres impostos, però i als responsables individuals de la cagada, quina pena els imposen.

La noticia publicada a la Vanguardia inclou un ressaltat que diu “la Audiència provincial no va tenir en compte unes anàlisis que haurien exculpat l’home” això es molt greu, a veure qui es o qui son els responsables, com deia l’advocat del acusat, “d’ometre injustificadament una prova decisiva i objectiva que ja estava en el procés, i que no era una simple discrepància de criteri, sinó un error judicial cras i evident” encara que potser d’una vegada per totes tindríem que dir a les coses pel seu nom, no ens podem quedar amb la sensació de que es un error judicial, en el millor dels cassos es un error humà, i hem de pensar que es nomes això, un trist i lamentable error involuntari.

Però els personatges que van cometre aquest error, els responsables de que aquest senyor hagi estat 18 anys tancat a la presó sense motiu, o sigui il·legalment, quina pena els hi hem de imposar? pagaran ell o ells els 2,5 milions? han continuat treballant cobrant el seu sou mensual, que suposo lluny del salari mínim? han continuat anat de festa i de vacances com si res hagués passat? en resum allò que es diu, han pogut dormir be? això no pot ser, ja en tenim prou de situacions que perjudiquen als ciutadans, i mentrestant els responsables siguin funcionaris o polítics de qualsevol organisme públic, continuen amb la seva vida privada i familiar tranquil·lament, cosa que a aquest senyor se li va negar. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

I augmenta la preocupació

Aquesta mateixa setmana parlava de la meva preocupació en veure com es desenvolupava el darrer punt de la sessió del ple del passat més de febrer. Avui m’he mirat el ple d’aquest mes de març i la meva preocupació ha augmentat.

També un dels darrers punts del dia, referent als litigis que l’ajuntament del nostre poble ha tingut amb qui gestiona la residencia d’avis, que ha acabat amb el fet d’assumir un munt de diners que han de sortir dels pressupostos municipals, dels nostres impostos, he entès i suposo que per retornar presumptament alguna sanció imposada en el seu moment a l’empresa i per pagar també presumptament els imports amb els que la gestora empresarial volia incrementar la seva facturació i que la posició dels gestors municipals en aquell moment va bloquejar.

No se si vaig errat, si es així algun electe que em rectifiqui, o no, la qüestió es que amb l’acord assolit ens estalviem uns interessos que s’havien generat al llarg d’aquests darrers anys, però no volia pas parlar d’això, perquè si es una qüestió finalitzada, ja no hi ha res a dir, o si?

El problema es que s’ha parlat de dos funcionaris, que ja no desenvolupen la seva tasca al nostre poble, com a responsables tècnics de la situació, via uns informes i uns criteris que han acabat sent lesius, des del punt de vista com a ciutadà, tan per les finances del nostre municipi, com per les possibles relacions futures amb l’empresa concessionària. Si com es va manifestar al ple, la responsabilitat es tan clara i tan específicament imputable, que es pensa fer des de l’ajuntament? perquè no ens enganyem, si tenim un reglament o conveni que especifica com ha de funcionar la residencia, que ha donat peu a que per diferencia de criteris dels interlocutors, hàgim arribat a litigis, als tribunals i a sentencies judicials, potser el que també toca fer es revisar aquesta reglamentació per trobar i depurar, si es que n’hi ha, els punts que puguin propiciar aquesta confrontació i malentesos, si més no de cara al futur. Senyors regidors, ens hi posem, be s’hi posen? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Se’ns en va l’olla

Fa uns dies que els mitjans s’han fet ressò d’una trista noticia, una noticia que hem provoca tristesa, ho podeu llegir a la Vanguardia també al Regió7 i es que el mateix cantant, Maluma, va aturar el seu concert tot adreçant-se a una persona que hi assistia amb el seu fill petit, i li va etzibar: “Vostè creu que és un bona idea portar un nadó d’un any a un concert on el so és duríssim i el nadó ni tan sols sap què està fent aquí?” home, dona, que fins i tot el mateix cantant tingui que posar-te en aquesta disjuntiva es trist, be a ser com la frase esfereïdora als paquets de tabac, i tot i així es fuma, i parlo com ex-fumador.

I els articles comencen a parlar de decibels, ho he buscat a les xarxes i no entraré pas ni en la seva definició ni en la seva part tècnica, però si fer esment d’una referencia que hi he trobat, i es que hi ha un bloc, Gravis, que s’anuncia com una  empresa que dissenya solucions acústiques i on hi podem llegir “els límits legals de contaminació acústica varien d’un país a un altre i fins i tot d’una ciutat a una altra , per afegir-hi tot seguit que “en general, en entorns residencials, el límit durant el dia sol ser de prop de 35-40 dB, des de les 8h fins a les 22h. A la nit es redueix a uns 30-25 dB per tal de garantir el descans dels residents”.

Tot buscant a les xarxes, he trobat que per exemple en poblacions on es fan concerts, el soroll màxim permès en un concert o festival esta regulat per una ordenança que estableix per l’horari nocturn una determinada emissió màxima de soroll que es la que es permet en aquest tipus d’activitats, i així cada municipi suposem que ha de tenir les seves pròpies ordenances, una altra cosa es verificar si aquestes es compleixen o no. Es diu també que una conversa normal pot assolir els 60 decibels i el transit dens de vehicles a l’entorn dels 85 decibels.

I ara parlem dels concerts, sembla ser que el so en aquests tipus d’activitats per adults, assoleix els 110 decibels i que s’enfila a màxims de 130 prop dels altaveus, això fa que l’Organització Mundial de la Salut avisi que a partir de 70 decibels, una exposició prolongada pot acumular risc de lesió per a la població infantil. I tornem al concert amb el que he començat, no es estrany que amb aquestes dades, Maluma continues dient-li a la persona en qüestió que “l’hi dic amb tot afecte i respecte ja que soc papa. Jo a la meva filla no l’hauria portat mai a un concert, així que per a la pròxima sigui una mica més conscient”, realment hi ha qui necessita aquesta renyada per part del cantant?

Després, si podeu i voleu, podeu buscar consells a les xarxes en aquesta direcció, o a especialistes que conegueu, feu el que vulgueu amb els vostres fills, vosaltres en sou els responsables, però potser no cal defugir el pensar, nomes alguna dada referent a això dels concerts i altres esdeveniments, com per exemple els castells de focs artificials, es diu que fins a sis anys la quitxalla no hauria d’anar-hi, encara que portin protecció auditiva; de sis a dotze anys, hauria de ser en activitats adaptades, volums controlats i zones segures, els més grandets amb protecció, un temps raonable d’exposició al soroll i evitar situar-se prop dels altaveus, i a partir de quan ja son o els vulguem considerar “grans” que facin el que vulguin, tampoc ens escoltaran, ni a les recomanacions dels especialistes tampoc. Imatge de Pexels d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

La gran apagada

Han passat uns tres mesos, un dia com un altra en el que de sobte es va veure alterada la rutina diària perquè tot es va quedar a les fosques, tot va deixar de funcionar, perquè no ens enganyem, la electricitat esta present en la gran majoria d’activitats de la nostra societat. com deia es va produir “la gran apagada” que afectà a tota la península ibèrica, tot el sistema es va “col·lapsar”, si ara sempre que hi ha determinats problemes s’utilitza recurrentment aquesta mateixa paraula, col·lapsen els edificis, col·lapse la política, com deia tot el sistema elèctric va col·lapsar després d’una caiguda sobtada del subministrament, encara ara les causes no son conegudes i segueixen sota investigació, i els serveis essencials van funcionar amb generadors.

Ho puc confirmar, jo en aquell moment que va caure el subministrament elèctric estava a la UCI, i els professionals anaven de corcoll fins que van entrar en funcionament els generadors d’emergència. No va ser gaire estona, però la veritat es que la poca consciencia que tenia em va fer pensar, buf això se’n va a la merda; però no, no va ser així, els serveis mínims previstos es van restablir i tot va tornar a funcionar, encara que no ser en quin percentatge, el que si se es que a mi em van treure de la UCI i em van posar en una habitació. Possiblement necessitaven el llit de la UCI on estava jo per algú que estava més fotut, no ho se, la qüestió es que em van traslladar.

Anem a la qüestió d’avui, llegia a el Periódico l’article s’opini del seu director l’Albert Saiz amb el titular “Acabem amb la farsa nuclear” i ens hem de preguntar de qui coi es la culpa i la responsabilitat d’aquesta apagada. Ja sabem que la culpa es negra i no la vol acceptar ningú, es per culpa del tipus de funcionament de les centrals nuclears? es culpa del govern? es culpa dels propietaris de les infraestructures? es culpa del tipus de funcionament de la generació d’energies renovables? el que si esta clar es que no es culpa dels consumidors, no es culpa dels vilipendiats, flagel·lats i/o fustigats ciutadans d’aquest país.

Han passat tres mesos i llegia a l ‘edició en espanyol del The New York Times, que segons un informe publicat pel govern espanyol, la gran apagada que va provocar el fet de que milions de persones ens quedessim sense electricitat, va ser motivada problemes tècnics, i que es descarta un ciberatac i assenyala fallades tècniques. També en podíem llegir alguna noticia a la Vanguardia com per exemple l’article d’Antonio Cerrillo amb el titular “La gran apagada paralitza Espanya sense que les autoritats sàpiguen la causa”

I aquest es el gran problema de la gran apagada, com en tantes altres coses, pensem en educació, pensem en sanitat, pensem en transport … problemes tècnics que ningú assumeix i ningú soluciona. Perquè recordem que en aquest cas, estem parlant d’un servei basic, un servei pel qual hi ha empreses que s’embutxaquen milions de beneficis directes o indirectes, i tampoc oblidem que ara amb l’afer Montoro, s’ha dit que algunes d’aquestes empreses, i altres, que actuen com a lobby, com a grup de pressió, que es tal com ho defineix el diccionari de la “llengua espanyola” van aconseguir per decret determinats beneficis fiscals, I si d’una vegada per totes, es busquen els beneficis socials i no nomes els empresarials? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

I això de ser partícip a títol lucratiu         

El president dels populars ho ha utilitzar aquests darrers dies, però que significa realment aquesta expressió? buscant conceptes jurídics, he trobat aquesta definició: vindria a ser qui es beneficia dels efectes d’un delicte sense coneixement que s’ha produït, qui obté un rèdit o benefici com a conseqüència d’un delicte en el qual no va intervenir de cap manera. Aquesta figura jurídica implica que el beneficiari ha de restituir els beneficis obtinguts il·legalment i pot ser objecte de sancions legals.

O sigui, que si un amic o un parent fa quelcom mal fet, fa quelcom punible, fa quelcom il·legal, tot i que jo no en sigui coneixedor, i això li produeix beneficis, en el cas de que jo també gaudeixi d’aquest beneficis, soc culpable, podran fer-me restituir els beneficis dels que he gaudit, i hem poden imposar les corresponents sancions, un jutge podrà exigir fiança contra qui resulti responsable o podrà fins i tot sol·licitar l’embargament de béns. Sembla ser que si l’afectat no ha tingut cap vincle directe amb la comissió de l’acte delictiu, no té una responsabilitat penal com a autor, coautor, còmplice ni altra figura.

Dit tot això, i retornant al principi de l’article, es un argument que ha utilitzat el president dels populars, si aquell que vol ser president de tots els espanyols, referint-se a l’actual president del país, i tot plegat fent esment, segons l’article de Javier Escartín al Huffpost amb el titular de “L’Audiència Nacional va afirmar el 2024 que les saunes vinculades al sogre de Sánchez eren una activitat privada lícita” de fet segons el mateix rotatiu es diu que “tres magistrats de l’Audiència Nacional, en una resolució feta pública el 28 de juny de 2024, van rebutjar que les activitats que es realitzaven dins d’aquests locals fossin il·legals. De fet, airejar aquest assumpte lícit de les saunes per danyar un adversari polític els mereixia tot el recriminació moral.

Ara be, tot i aquesta resolució, el representant polític dels populars, si el que vol ser president dels espanyols, si aquell que diu que ho arreglarà tot, ho utilitza sense miraments, sense escrúpols, i sense voler recordar qui ja va ser culpabilitzat per aquest concepte … nomes posaré un titular de la Sexta “El Suprem va confirmar que el Partit Popular es va lucrar amb la trama Gürtel, confirmant la responsabilitat civil a títol lucratiu”. Si ell, en Feijo, demana la dimissió d’en Sánchez per un negoci privat lícit, segons tres magistrats de la Audiència Nacional, que es tindria que fer amb el partit popular? dissoldre’l? il·legalitzar-lo? empresonar als seus dirigents?, si amb motiu d’això de la presó preventiva per haver-se lucrat, presumptament, com a partícips, suposadament de forma involuntària, encara que amb algun cas sentenciat jurídicament. Imatge de MabelAmber d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Quatre mil o set mil … es que parlem de morts, eh!!

Cada dia ens aixequem amb una nova picabaralla entre els polítics de “nivell” d’aquest país, i quan dic de “nivell” no vol dir necessàriament que la meva opinió es que saben fer be les coses, ans el contrari, el que si que saben fer es cridar, aixecar la veu, reconduir els relats dels esdeveniments en la direcció necessària per flagel·lar, refutar, rebentar o posar en solfa als contrincants polítics, que no oblidem que son personatges, tots ells, escollits per una part del poble, i que plegats han de garantir-nos una estabilitat i convivència social que tindria que ratllar l’excel·lència comuna.

En aquesta ocasió s’obstinen, ens volen fer entrar el clau per la cabota, en parlar d’unes dades extretes de determinats informes clarament escollits i adaptats per a conveniència pròpia, segons allò de que tothom veu la cosa segons la ullera que es vol posar, de l’època de la pandèmia de la covid de la que ara se’n “commemora” el cinquè aniversari.

Tots aquests polítics i polítiques s’intercanvien acusacions, allò de que uns diuen que “va ser culpa teva”, i els altres diuen “i tu més”, uns parlen d’una xifra de morts i els altres l’han anat reduint fins a obtenir dos valors numèrics en pols oposats i amb això busquen, i em sap greu si ho aconsegueixen, la divisió i la polarització de la societat que els ha votat i que els manté amb uns salaris més que dignes, que no se pas si en son dignes de merèixer.

La veritat pel poble, per a tots nosaltres, ha de ser molt més senzilla, i es que no cal que ens posicionem a favor de cap dels contrincants, possiblement tots, amb la seva part assumida o no de responsabilitat, son presumptes culpables de deixadesa, negligència, ganseria, allò que col·loquialment diríem “tantsemenfotisme”, i es que tot disculpant-me de les víctimes i dels seus familiars perquè no desitjo pas que sembli que minimitzo el dolor, ans el contrari, el problema no es si van ser algun miler més o menys, que també, el problema es si hi va haver presumpta negligència, presumpta mala praxis, en concret el que es podria anomenar com a presumptes homicidis involuntaris, sigui qui sigui el culpable o culpables, perquè en el fons de tot plegat ningú es mereix morir per “batalletes” entre polítics, ningú mereix deixar de viure en benefici de quatre arreplegats. Imatge de HelenJank a pixabay.

Publicat a

Excessos, responsabilitat i civisme

Avui llegia al Regió7 un escrit o unes reflexions, com vulgueu dir-ho, del germà d’un dels morts en els darrers accidents de transit, no aprofundiré pas en el fet en qüestió, prou dolorós es per a la família i amics aquests tipus d’esdeveniments.

Cal endinsar-se en les seves paraules, en les seves reflexions, ens transmet paraules sentides i sinceres “hauríem de donar més importància a la vida com a societat, disfrutar de coses senzilles” i continua dient que fets com aquest son el “resultat de l’excés en què vivim als països avançats. No cal tant. El planeta se’ns mor. Celebrar sí, estar content sí, però amb sostenibilitat”. I es que durant molts anys se’ns ha anat dient, se’ns ha anat repetint que es indispensable tenir una vida vertiginosa, hem de treballar molt, si podem, per gastar-ho tot en consumisme, en gresca, en viatges, en celebracions, però com diu aquest germà afligit “amb corresponsabilitat amb altres persones arreu del món que no poden celebrar” i afegeix que es tan senzill com “estar amb els amics (no cal res més), jugar pel carrer amb una pedra que fa de pilota i amb un tros de fusta que fa de nina”.

No vull pas furgar en una ferida sagnant ocorreguda fa poc, son situacions que arreu del país, cada dia hi ha algú que les pateix, però si que ens han de fer pensar en que es el que realment volem, pensem-hi una mica, volem una vida en la que hi trobem un sentit per viure-la, o ens volem conformar amb una vida que ens dissenyen i ens empenyen a seguir com si fos la nostra voluntat, els artífexs de l’actual desgavell social?

No puc deixar de fer referencia a una de les darrers frases de la carta en qüestió, “podem anar a peu als llocs i consumir de proximitat, no calen tants camions d’aquí cap allà i transatlàntics carregats de tot tipus de mercaderies” perquè tot i que no es fàcil, si que encara possiblement hi som a temps de rectificar i de fer rectificar a tots aquells il·luminats que ens empenyent a idolatrar aquesta vida supèrflua, buida, sense solta ni volta, amb l’única finalitat de que l’omplim amb un consumisme sense sentit, perquè quan aconseguim una coseta, ja en volem dues més i això es un mai acabar, perquè ens han venut que així aconseguirem la felicitat.

Perquè tot i que puguem plantejar-ho com que son paraules que sorgeixen d’un dolor intens, pensem-hi un moment a veure si les paraules d’en Francesc, estan plenes de raó: “Més tard o més d’hora, tornarem a temps antics, més val fer-ho nosaltres voluntàriament que esperar a que se’ns escapi de les mans (fotrà tot un pet un dia d’estos)”. Imatge de Republica a pixabay.