Individualment no en parlo perquè hi ha de tot, però com a societat crec que si, seguim opinions, seguim modes o tendències com es diu ara, que en moltes ocasions no tenen cap ni peus, no tenen cap sentit, no tenen cap benefici ni social ni anímic, nomes per engrandir un ego falsejat amb demostracions de poder adquisitiu, que ni es cert ni condueix a res.
Suposo que penseu, si es que algú ho llegeix, que diu aquest paio ara, de que va? ja se que tan el títol com l’inici pot fer pensar que m’he begut l’enteniment, es possible, en altres ocasions també pot passar, però quan llegeixo determinades noticies i més quan parlen dels joves se’m creuen el cables, em costa entendre i acceptar que com a societat puguem ser tan il·lusos, tan previsibles, tan manipulables com per acceptar que els nostres joves no vegin cap futur mínimament engrescador.
No cal que continueu llegint-me, però si que m’agradaria que lleixiu l’article de l’Eva Millet “M’ensenyava els talls i em deia: mira el que faig per culpa teva” a la Vanguardia. No trobo adjectiu per a qualificar el punt on ens trobem perquè passi això, les dades del 2025 ens diuen que més d’una tercera part del jovent s’autolesiona, es greu, molt greu.
Una noia deia que “no recorda per què va començar a autolesionar-se” o com diu una psicòloga clínica, hi ha “nois i noies a qui els sembla més suportable el dolor físic que l’emocional” i fa un afegitó esgarrifador “treballo a la unitat especialitzada en trauma i et diria que el 60%-70% dels adolescents que atenc s’autolesionen o s’han autolesionat”.
Sobreprotecció, pressió, fracàs, desigualtat, mancances emocionals, son arguments que podem incloure en un anàlisi dels motius que porten al jovent a autolesionar-se, es possible, però no podem ni hem d’oblidar que parlar del que els hi passa no soluciona res, si no som capaços de buscar l’inici de tot plegat.
Aquests darrers temps he après que quan t’enfrontes a una malaltia hi ha dues coses que cal fer, la primera es buscar que s’ha de fer per aturar-ne si es possible el seu progres, medicació, intervencions quirúrgiques … en cada cas hi sol haver una possible acció, però el més important es trobar que es el que l’ha provocat, si no fem això o no s’aconsegueix, no hi ha solució, tard o d’hora tornarà i possiblement amb més virulència.
El mateix passa amb els joves, a la nostra societat tenim mala peça al teler, tenim una societat que hem deixat que ens l’espatllin i ens inculquin nomes el consumisme que ens ha de fer créixer l’ego, podem tenir-ho tot, diuen, i si no ho aconseguim pels nostres limitats mitjans, ens endeutem cada dia una mica més i així ens sembla que som més importants, però en el decurs d’aquest sender perdem les coses que valen la pena a la vida, llibertat, autoestima, independència, però sobre tot perdem els nostres fills i nets, i el que es més greu els hi fem perdre un futur digne, trobem estrany de com reaccionen, però no som capaços de fer res per reconduir els nostres passos i prendre consciencia d’allò que no te sentit, d’allò que no te futur, cal parar un moment, tancar els ulls, agafar aire i tornar-los a obrir però amb la vista posada en que cal buscar i trobar una sortida a aquest atzucac actual, perquè tot sol no es solucionarà. Imatge creada amb ChatGPT.