Enterren les víctimes de la Dana amb braus

Després de tot el que esta passant arreu de l’estat espanyol, es una befa immensa que per exemple la televisió valenciana A Punt, en el context actual i desenvolupant-se una intensa manifestació criticant al govern de la comunitat per la gestió de la Dana i per les qüestionables accions o inaccions dels responsables polítics, el diumenge va fer mutis total en referencia a aquest borrombori, a aquest clam que va fer la ciutadania, i va passar per la pantalla curses de braus, i segons les noticies d’altres mitjans algunes de les curses eren de anys enrere, penós, deplorable, lamentable i sobretot dolorós.

Però aquesta de la comunitat valenciana, que es com volen que s’anomeni, ho podeu llegir a l’article titulat “treballadors d’À Punt critiquen l’emissió d’una corrida de braus en lloc de la manifestació a València pel fet del darrer aniversari de la DANA” de la Sexta, no es l’única virtut dels populars del país, no i ara, fa pocs dies un altra titular “més temps a Morante que als cribratges: la polèmica després de la dimissió del Consell Professional de Canal Sur” en aquesta ocasió de Granada Digital, en el que es “denuncia que Canal Sur va dedicat més del triple de temps a la comiat del torero sevillà, que a les protestes de les dones pels errors del SAS en els cribratges del càncer de mama”.

Mireu, es indiferent on passi això, es indiferent quins personatges son els culpables, al cap i a la fi suposo que en les ocasions en el que hi hagi pogut haver ciutadans morts, podria haver-hi una clara possibilitat de presumptes homicidis involuntaris, no? i això esta castigat, no? doncs senyors i senyores que heu de defensar a la ciutadania, poseu-vos a treballar, ja porteu una any de retard, i el poble, els veïns, els ciutadans ja estem farts de que tots plegats us en foteu de nosaltres.

No acostumo a combregar amb els polítics, soc del que creuen que tard o d’hora ens fallaran, tard o d’hora ens decebran, ho dic com a generalitat, se que hi ha bones persones, hi ha gent de bon cor, però també se que sovint son eclipsats pels barruts, pels pocavergonyes, que a l’hora de fer barrabassades, a l’hora de demostrar la seva ineficàcia i la seva ineptitud acostumen a ser més talentosos.

La gent hem de dir prou, la gent hem de buscar formules legals per extirpar aquests gèrmens cancerígens que omplen els nostres plenaris, que omplen els nostres organismes públics, encara que al llarg dels anys ells mateixos ja han procurat deixar-ho tot ben lligat per tal de que no puguin perdre els seus privilegis, i no em diguin que no, perquè si després del que va passar ara fa un any a Valencia, o el que ha passat més recentment a Andalusia, i sense anar més lluny això de la Dgaia al nostre petit país, que hem d’esperar els ciutadans? hem de continuar sent el sac dels cops dels descarats, galtes i malànimes que deixem proliferar tan fàcilment. Posem-nos les piles, exigim responsabilitats, exigim exemplaritat als dirigents poca soltes. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

La monstruositat de l’ego

Avui llegia al diari Ara un article de l’Alba Alfageme titulat: Exhibir la ‘meva’ dona on fa una repassada a un fet ocorregut, si més no conegut els darrers dies, es tracta d’un grup a les xarxes, un més, on una colla d’individus, un quadrilla d’homenots, compartien fotografies de les seves parelles en diferents moments de la seva vida quotidiana i en diferents situacions, penseu el que vulgueu i segur que us quedareu curtes i curts. La periodista ens enfronta a una realitat concisa i del tot transparent “ningú t’ha demanat permís per utilitzar la teva imatge, ni el teu cos, ni a tu com si t’haguessin exposat en un mercat” es trist i dur assumir que “aquell amb qui fa anys que comparteixes vida i en qui confiaves ha decidit mostrar-te al món a través d’una plataforma carregada de comentaris sexualitzats i denigrants”.

Estic totalment d’acord amb el que diu l’Alba Alfagema, però m’agradaria anar una mica més enllà, a l’article ens parla d’uns fets contextualitzats en el món del “masclisme” i tot i assumir-ho i combregar-hi al 100%, com deia m’agradaria anar una mica més enllà, i si, es cert, en el petit mon del nucli d’una diguem-ne família, més o menys estructurada, es produeixen uns fets, uns actes com els podem anomenar, vandàlics? monstruosos? diabòlics? es igual el nom, el fet es que es produeixen actes que son amagats a la resta de la família i del veïnatge, també pot ser que en ocasions molts fem els ulls clucs a determinades senyals d’alarma,  i que deixen a una part de la raça humana, en aquesta ocasió els masclistes, com a energúmens i criminals, no tanquem els ulls, pensem que son fets que ens converteixen o ens retraten com animalots, com a essers infernals i malèfics.

Em repeteixo, però m’agradaria fer extensiva aquesta queixa, a més dels masclistes amb actes tan recriminables i punibles com aquests, per exemple als pederastes que es diu que tot i els escàndols de les darreres èpoques, la major part de les agressions es produeixen a l’entorn familiar, o als que un context de feina o d’oci o de qualsevol tipus com per exemple el de la mili o el de residencies de col·legis o de gent gran, i que sovint s’han denunciat en reportatges periodístics, es tracta d’identificar a aquests individus i sense menystenir els cassos denunciats en aquest article en qüestió, fem sortir de l’armari als bretols, als bandarres, en definitiva fem sortir de l’armari als delinqüents.

Crec que tenen un tret en comú i es que això els fa  sentir-se poderosos, creure’s amb el dret d’estar per sobre del be i del mal, i ni es volen qüestionar si aquests actes son idonis, son correctes, son cívicament i socialment acceptables e innocus, nomes es tracta de fer el que volen sense mirar les conseqüències, total no els afecten a ells, però si que els retraten com son, i aquest retrat es el que tindríem que difondre tota la societat en ple, son individus que no han de tenir el dret a viure entre nosaltres, com els apartem es cosa de tots, no nomes de les víctimes. Imatge de StockSnap d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Fang o femta

Fa temps que els nostres il·lustres polítics no deixen de parlar del “fang” que escampen els oponents, els adversaris, però cal aturar-se a llegir com defineix per exemple el diccionari.cat aquest adjectiu, “il·lustre: de gran renom per les seves qualitats i/o pels seus actes”, encara que ben pensat no se pas si la majoria dels nostres polítics han de tenir el privilegi d’afegir aquest mot, aquest adjectiu, a la seva professió, tot i que per exercir-la ningú els ha avaluat seriosament, i tot i així els hi fem confiança com si fossin uns “primeres espases” com si fossin els “nostres salvadors” … patètics, tan els polítics que no fan bon us de la seva qualitat de gestors socials, com de nosaltres per permetre que ens portin a una “hecatombe” global. Es curiós la definició que trobem d’aquesta parauleta “catàstrofe en què es produeix una gran destrucció, moltes víctimes i danys materials” us sonen alguns esdeveniments recents i de total actualitat?

I un cop situats en el context que volia, parlem d’això, del “fang” que tots els bàndols aboquen envers els polítics de la resta de formacions. Hem llegit i escoltat que han fet i fan molt de soroll, s’han dit de tot: violència verbal, comportaments mafiosos, govern il·legítim, dictadura, extorsió, corrupció, clavegueres … arribats a aquest punt, si parlem de clavegueres, siguem seriosos i taxatius, no podem parlar de fang, hem de parlar de “femta”.

Recordem que la “femta” son excrements, son deposicions pels desaprofitaments que genera tot esser vivent, i en aquest cas tot i que sigui de paraula o de fets, acaben fent pudor, molta pudor i sovintegen les lesions socials que provoquen. El comportament de molts polítics i polítiques “xulescos” ells i elles, possiblement amb algun títol acadèmic tot i que no es garantia de res, actuen com a veritables creguts, fanfarrons, fantasmes, perdonavides i sobretot provocadors, ja que quan els veus en un plenari oficial, o quan es posen davant les càmeres i els micros, sembla que el que més els importa es perpetuar i millorar la seva posició personal, i massa sovint obliden allò pel que els hem “llogat” i es per gestionar i millorar la societat de tots plegats. I es quan els deixem parlar, quan a alguns electes els hi surt la veritable bestia política, i per la seva boca acompanyat dels seus fets, no deixen d’escampar “femta” no deixen d’escampar “merda” contra tots aquells que ells creuen que els hi poden fer una mica d’ombra. Tot i que sempre els que acabem patint una “sèpsia”, els que acabem patint una greu infecció que causa danys irreparables al teixit social, som tots nosaltres, els ciutadans. Imatge de geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Els judicis i el tornar a treballar

Aquesta serà la darrera part d’aquesta tetralogia parlant dels atracaments, atracaments que vaig patir anys enrere, però que ara fa un any, amb la primera reflexió, vaig decidir fer-ho públic, crec que es un sistema per deixar enrere els dimonis del passat. No es que actualment m’angoixi, però si que penso que compartir idees, vivències i experiències, es una acció que no ens afecta negativament, tot el contrari.

Si voleu conèixer l’inici de tota aquesta madeixa, podeu estirar el fil començant per atracaments va ser el començament, el segon va ser post-atracament per continuar amb el I després de l’atracament, que? i ara voldria parlar de tot això que sovint veiem a les pel·lícules, que son els judicis, però que son reals i no sempre son de bon gust.

Crec que ja ho he dit o escrit en alguna altra ocasió, el meu primer contacte amb aquest món va ser tot just agafar el relleu de la direcció de l’oficina, amb motiu de l’atracament que havia patit l’anterior company responsable de l’entitat al poble, a l’època de l’assalt a la caserna de Berga, i us puc dir que tot i no ser divertit, no es el mateix quan un ho pateix en primera persona.

La primera vegada que vaig anar a un d’aquest judicis, va ser a l’Audiència Provincial a Barcelona, un gran edifici, un edifici imponent, una situació que imposava, i com a testimoni no t’acompanyava cap lletrat a declarar, nomes us diré que mentre em dirigia al palau de justícia tot caminat pel passeig de Lluis Companys, dubtava de si presentar-me o no, finalment coneixedor de que si no m’hi presentava podria tenir repercussions legals, vaig decidir entrar-hi, quin remei.

Com que l’atracador havia fet forces atracaments, allà hi érem una colla de gent, ens anaven cridant d’un a un per entrar a la sala a declarar, jo nerviós per quan em toques, fins que va arribar un moment, suposo que ja tenien prou testimonis, als que encara estàvem esperant ens van dir que ja podíem marxar, que no entraríem pas a declarar, ufff … quin descans.

Posteriorment, hi van haver més atracaments, i això va comportar més judicis, a Barcelona i a Manresa, de fet encara vaig estar de sort, em vaig estalviar anar a altres poblacions com van tenir que fer altres companys. Cada judici era diferent, però en el fons tot era igual, gent que ens atracava perquè volia diners, segons les autoritats majoritàriament per motius de drogues. El judici podia ser relativament ràpid o fins i tot al cap de dos, tres o més anys, tocava tornar a reviure les angoixes patides, tocava tornar-te a enfrontar visualment amb els atracadors, veure i compartir sala amb els seus amics i familiars, cal dir que mai hi va haver cap problema, però la situació no era fàcil de portar.

Alguns atracadors deien que no recordaven res, ja que en aquella època es drogaven molt i no recordaven tot el que feien, altres deien que en aquella època estaven en algun centre de recuperació i no podien pas haver atracat a ningú. No entraré pas a fer cap valoració, la justícia feia el seu camí. Finalment en acabar el judici, el jutge dictava sentencia i alguns anaven a la presó i altres possiblement no. Nomes dir que les noticies de l’època ens deien que moltes d’aquestes persones, sovint acabaven sent víctimes per sobredosi, no ho tenien fàcil, no eren guanyadors de res.

I he deixat pel final una situació que no sempre s’entén, i que no sempre es valora el que realment significa. Tot i el patiment de les declaracions, de les rodes de reconeixement i l’angoixa dels judicis, després d’un atracament, s’ha de tornar a treballar, i al mateix lloc, ningú es pot imaginar, si no ho ha patit, que significa això. L’endemà mateix del dia que et van atracar, et van posar una pistola al cap, has de tornar a trepitjar l’espai on va succeir tot; es igual si l’atracador va ser correcte, o si con en algun cas va succeir, van emprar violència física, es igual si algun cap de la companyia es riu de tu, es igual si no tenies recolzament psicològic, es igual si estaves “acollonit”, l’endemà o llançaves la tovallola o tornaves al lloc dels fets, com si no hagués passat res.

La vida esta plena de situacions, esta plena de vivències, algunes son agradables i dolces i ens agrada recordar-les i reviure-les amb el pensament, amb fotografies, amb vídeos o pel·lícules de super 8. Altres vivencies son negatives, fins i tot angoixants, quan les recordes hi ha quelcom que et rosega per tot el teu interior, si no s’han viscut es difícil entendre que passa pel cap dels que les pateixen, i us puc assegurar que entenc perfectament que hi ha qui s’ensorra, no ho pot pair i decideix posar-hi fi per sempre. Imatge de Josep Sanfeliu.

No superar-ho mai

Ahir nit vaig veure el programa “Sense ficció” a TV3, producció de 3Cat, el títol era prou eloqüent: «Allà on fa més mal» i era el testimoni de víctimes de l’anomenada violència vicària.

Es una qüestió que ja fa masses anys que dura, crec que deu fer uns dos anys ja vaig parlar d’això que anomenen violència vicaria, i tot i que avui en dia tot tingui que estar catalogat, no podem deixar d’acompanyar-ho amb la paraula real que defineix aquests actes: ASSASSINAT, millor dit ASSASSINAT AGREUJAT. Com que no recordava del tot el que havia escrit, l’he buscat, es un escrit del setembre de 2021, i parlava d’un dels casos que es van tractar al “Sense ficció” d’ahir. Cal recordar que l’ASSASSI va fugir, no se si l’han trobat o no, però si encara no ho han fet, ja tarden. El que en aquesta ocasió m’ha impactat més, el que m’ha remogut més per dins meu, es el fet de que l’assassí aquest, truques a la seva dona, la mare del seu fill i li digues: “Busca’t el millor psicòleg que puguis perquè el que acabo de fer no ho superaràs mai”.

Van sortir altres víctimes, altres dones menyspreades, maltractades, agredides verbalment i físicament, dones amb les filles assassinades pel seu company o espòs i pare de les criatures, i el mes greu de tot, es que darrera aquests casos sovint hi ha una deixadesa, una mala praxis, una mala gestió de funcionaries i funcionaris, treballadores i treballadors socials, jutgesses, jutges, fiscals … un pilot de gent que no ha fet la seva feina, que o be no han volgut creure les denuncies de les dones, o be porten el gen del masclisme tan incrustat que no volen veure més enllà del seu propi nas, no volen acceptar que la realitat no es la que elles i ells volen veure, no, la veritat es que tenim ASSESSINS entre nosaltres, que si tots haguessin fet be la seva feina, no haurien ASSESSINAT a tantes i tantes persones.

No n’hi ha prou amb lamentar-se de que no s’ho pensaven, tenen responsabilitat, jo crec que penal i tot, hem de dir prou d’una vegada, menys minuts de silenci i més acció legal, no pot ser que davant de repetitives denuncies contra l’agressor, al futur ASSESSI, se li vulguin mantenir uns privilegis paternals, que permeten que moltes, masses, situacions d’agressions en el nucli de la família, acabin amb la mort, amb l’ASSESSINAT de la parella i/o dels fills.

No deixem que els responsables i còmplices, hem de suposar que involuntaris, d’aquestes maldats, d’aquestes agressions, d’aquests ASSESSINATS, o sigui els que no van fer, ni fan la seva feina ben feta, o sigui els responsables polítics, socials i jurídics, se’n surtin sense pagar el preu just de la seva ignorància o de la seva incompetència, perquè no parlem d’ensarronades, ni parlem de fraus, no, parlem d’ASSESSINATS. Imatge de la producció de 3Cat elaborada per l’equip del “Sense ficció”.

Morir

Aquests darrers dies, han ocorregut més fets que han indignat a tothom; el que passa es que sempre ens quedem amb els més propers o els que ens fan patir més, segons les possibilitats que creiem de que ens pugui tocar a nosaltres. Un dels darrers d’aquests actes, es l’assassinat de dues persones a Dinamarca, on també hi va haver diversos ferits. Però paral·lelament, a la contra de la Vanguardia de dimarts passat, hi havia una frase que era esgarrifosa: “Es l’ordre internacional el que mata de gana”; i que hi te a veure una cosa amb l’altra, us preguntareu, es molt senzill, ens escandalitzem, amb raó, de la mort de dues persones a Dinamarca, però no valorem, ni ens esgarrifem perquè en aquest nostre mon, tot i produir menjar de sobres per a tothom, 25.000 persones moren cada dia per causes relacionades amb la fam; el Sr. Caparros, també ens explica que molta de la roba que comprem amb tanta alegria, la produeixen uns 6 milions de dones que treballen 12 hores al dia per uns 25 dòlars (uns 22 euros) al mes, i ho fan perquè la gana se’ls menja. Mentre estic escrivint això, a la tele estan parlant a més de la corrupció nostra de cada dia a Espanya, del deute de Grècia, qui te raó Grècia, Europa, Alemanya, perquè un deute tan i tan elevat?; i també dels enfrontaments d’Ucraïna, on han mort ja moltes i moltes persones, i es curiós que la majoria de morts siguin civils. I aquests fets i molts altres, que tenen en comú?, tenen en comú els interessos de qui gracies a aquestes situacions, continuen enriquint-se a costa del patiment de la majoria de persones; no cal que ens esgarrifem per les morts en atemptats, i en canvi ens patinin els que moren de fam; no cal que patim del que ens manca aquí, però continuem fent compres a empreses que esclavitzen als treballadors en una altra part del mon; entenc que ens escandalitzin alguns fets que no tenen perdo, però en canvi no s’exigeixen explicacions del que es fa amb les armes que es fabriquen al nostre país, segons publica la Vanguardia estem al 7è lloc en exportacions internacionals d’armes. Cap fet que tingui com a resultat la mort de persones, no es justificable, si a mes serveix per un enriquiment personal, sigui financer o sigui d’ego, no te perdo; posem-nos a la pell dels que ho passen malament, dels qui pateixen gana, dels que son esclavitzats, dels que son assassinats, i rebutgem que això sigui una rutina acceptada, i exigim també als polítics que votem, que no pensin nomes en viure be a costa nostra, sinó que es posin també a la pell de totes aquestes víctimes, i actuïn únicament en benefici de les persones, segur que al final tots hi sortirem guanyant. (Montpeita 1301 – 20/02/2015)

Traslladar dones maltractades

Tot fullejant el diari vaig trobar aquesta noticia: “El ministerio de sanitat i les comunitats autònomes van aprovar un protocol per agilitzar el desplaçament de les víctimes de violència de gènere i dels seus fills entre cases d’acollida de comunitats diferents a les de procedència perquè estiguin resoltes en un termini màxim de quinze dies”. Em vaig indignar, no pel fet de que es vulgui protegir a les dones maltractades, el que em va indignar es que quan hi ha un cas de maltractament, a part del que han patit, que ja es molt, el primer càstig es per la maltractada i els seus fills; si, si, no estic boig, no, o sigui quan un energumen maltracta una dona, la seva esposa, la mare dels seus fills, ell es queda a la ciutat on viu, i a la dona i els fills els desterren a una altra comunitat; de conya, la dona ha de deixar la feina, i els fills l’escola, han de deixar la família i els amics, s’han d’amagar; i l’agressor continuarà fent la seva vida normal, tot esperant el judici; vergonyós e indignant. Algú em dirà, es tracta d’amagar-los per protegir-los; si home, i que mes, perquè no engarjolen a l’espòs i pare, directament, i així la esposa i els fills podran continuar amb la seva vida quotidiana?, com tot el que toquen, els polítics ho empastifen sempre. A veure perquè no apliquen la llei vigent, i si no es suficient que la modifiquin d’urgència com en el cas de l’aforament del rei Joan Carles, per tal de que el maltractador quedi fora de circulació, no en quinze dies, no, ha de quedar fora de circulació en hores, i a més la justícia s’ha d’assegurar de que mai més tornarà a maltractar a ningú; possiblement en aquests cassos tocaria revisar les penes fent-les encara més dures del que son actualment; els maltractadors de dones no poden tenir beneficis penals, i en el cas de maltractar o abusar de nens, els maltractadors no han de tenir dret a res que pugui plantejar el mes mínim dubte de que tornaran a destrossar vides de quitxalla. Segons he llegit, enguany torna a créixer el nombre de víctimes mortes per violència de gènere; hi ha quelcom que esta fallant, com tantes coses, si després de totes les promeses i de tot el que han legislat els polítics, augmenten les dones mortes, vol dir que la legislació vigent no es valida, o no funciona la seva aplicació; em pregunto, hi ha alguna cosa de les que fan els polítics que funcioni?

Viure

Curiós títol per aquest escrit, ja que parlarem de morts; viure …. es una expressió que utilitzen algunes persones quan se’ls hi demana que es el que volen a la vida, i la resposta es tan simple com dir això: viure; i en aquesta ocasió voldria parlar en nom de tots aquells que ja no ho poden respondre, senzillament perquè son morts, i el que es pitjor, son morts perquè els han matat. D’entrada demanar disculpes a les víctimes i familiars per parlar en nom seu, disculpes a La Vanguardia per utilitzar el seu títol del suplement salmonat del dissabte, però es que era aquest suplement el que va propiciar aquest escrit, no es una critica al diari, al contrari, i es que aquest suplement parlava precisament dels darrers aconteixaments que han ocorregut a casa nostra i que estan relacionats amb la gratuïta delinqüència d’alguns individus.
El titular del reportatge: “Menys delictes, però més violents” ens endinsa en una realitat complexa i com sempre ens porta a parlar de la relació que hi pot haver entre desesperació econòmica i augment de violència en actes delictius; no soc cap expert i no puc demostrar la relació o no de la situació econòmica inestable que pateix una persona amb el fet de cometre un acte delictiu; el que si que queda pales, es el fenomen de que cada vegada hi ha més presencia d’armes de foc, siguin autentiques o simulades; i una cosa hem de tenir clara, si un individu es decideix a cometre un acte delictiu, pel motiu que sigui, quan agafa un arma de foc autentica, d’entrada ja demostra abans de cometre l’acte, que esta disposat a utilitzar-la perquè si no fos així agafant un arma simulada en tindria prou, perquè l’efecte per a la víctima es el mateix, us ho puc assegurar. Encara que les estadístiques que ens ofereixen els responsables politics, volent reflectir que els darrers anys s’ha produït una reducció dels actes delictius no podem obviar el que diu el criminòleg Vicente Garrido, quan apunta a que hi ha una tendència en els darrers deu anys a incrementar els robatoris que acaben amb morts. Vaig parlar de la delinqüència fa unes setmanes (Montpeita 1085), manifestant el que sentia jo com a víctima; puc dir-vos que no tinc cap simpatia pels delinqüents, ara be, dit això agafo de nou el fil de que pot ser el que incideix en una persona per convertir-se en delinqüent; el mateix reportatge parlava d’una dona, mare de família, que volia atracar una entitat bancària, per poder alimentar als seus fills, al quedar-se sense feina, dient que es poc freqüent; ho crec i això ens porta a una altra qüestió, si la crisi no es la principal causant de la delinqüència, quins motius fan que una persona faci aquest pas tan complicat i dur, com es el de delinquir, que quasi mai te marxa enrere? Un dels responsables de seguretat al nostre país, deia que els mossos persegueixen i fan la detenció dels delinqüents, tot portant-los davant la justícia; ho crec, però si els delinqüents son detinguts però amb posterioritat tornen a delinquir, tornem de nou al principi de la qüestió, que es el que falla en aquest sistema que empeny a les persones a fer actes d’aquest tipus? la crisi? ens podem creure que per cobrir les necessitats mínimes una persona matarà? suposem que si, quants atracaments farà per tenir teca per la família? perquè les noticies en ocasions, parlen de gent que ha fet un munt de delictes, i es quan ens podem preguntar on acaba la necessitat individual i on comença el resultat d’un tipus de societat, malaltissa, sense valors i que magnifica el fet d’enrriquir-se ràpidament, sense escrúpols, pagant-ne globalment un preu molt excessiu, desorbitat, i que ens encamina per un sender amb una meta, que per dir-ho amb suavitat, no es gens desitjable. En un mon, en el que ja no a molts i molts quilometres de distancia, que fa que tot ens quedi llunya, sinó que a casa nostra mateix, hi ha molta gent amb problemes, gent que te fam, gent que pateix agressions, pel que hem de lluitar amb totes les nostres forces, es per aconseguir canviar aquesta societat amb tants desequilibris i tantes injustícies. No ens oblidem que es feina de tots, aconseguir un mon millor, i no es retòrica. Imatge de Vika_Glitter a pixabay.