Etiqueta: Restauració

Publicat a

No pot ser que continuem doblegant-nos

No, no pot ser que permetem que ens continuïn doblegant anímicament, mentalment i físicament, no pot ser. Mires, llegeixes, escoltes i arribes a la conclusió de que aquests que fins ara anomenava “politiquets de joguina” i que a partir d’ara els anomenaré com a “aprenents de capitost” o de patriarca per no dir cabdill, i els hi canvio la denominació perquè les seves accions i inaccions no son de joguina precisament, si no que son malintencionades o en el millor dels casos son el resultat d’una ineptitud inversemblant.

Podríem agafar molts exemples, pero avui m’ha donat per fixar-me en una noticia que no parla directament de guerra, no parla de segrestos, no de parla de violacions, no parla d’assassinats, parla d’acollir o no acollir a menors migrants estrangers, es senzill oi? que s’ha de fer amb els menors migrants que actualment malviuen en algun racó principalment de Ceuta?

Podríem començar a discutir si s’ha de permetre l’anomenada immigració il·legal, pero quan surt el tema en alguna tertúlia jo sempre faig la mateixa pregunta, a que estem disposats a renunciar els habitants dels anomenats “països rics” perquè el immigrants no tinguin necessitat de venir?

Les feines que no requereixen alta qualificació professional i mal pagades les farem els d’aquí? ara no les volem fer, no us ho creieu? fem una ullada al mercat laboral actual, les persones cuidadores, les kellis, la restauració, la construcció … no cal que continuï perquè la realitat es que cada vegada hi ha més gent i mes sectors ocupats principalment per nou vinguts, a les hores demano i els d’aquí, els que reclamem que no vinguin migrant en que treballem?

Llegia avui a la contra de la Vanguardia una frase atribuïda a Michael Ignatieff “un país ha de tenir la porta gran i tanques molt altes” la porta gran per facilitar l’entrada dels que vinguin i es vulguin esforçar per contribuir al progres del país i les tanques molt altes per dificultar l’arribada dels que nomes busquen aprofitar-se del sistema, be, es una proposta, pero tancarem també l’arribada de tots els productes fabricats per persones, canalla inclosa, amb uns salaris irrisoris, o això ja ens esta be, així podem continuar consumin i fent-nos els fatxendes perquè creiem que tenim més poder adquisitiu aquí que els dels països productors? Il·lusos, esclavitud de consumisme.

No estic d’acord amb la immigració il·legal, amb la legal tampoc si es forçada, pero no perquè sigui racista, el que no pot ser es que les persones es tinguin que plantejar abandonar el seu poble, la seva família, el seu entorn perquè no tenen possibilitats de subsistència o aquesta sigui mes que precària, mentre els hi refreguem pels nassos que aquí estaquem els gossos amb llonganisses encara que no sigui veritat.

Als capitostos d’algunes regions espanyoles, ui no que ara dir això esta mal vist, als capitostos d’algunes comunitats autònomes els hi hem de recordar que com deien ells si Catalunya no es dels catalans es de tots els espanyols, Aragón, Extremadura y Castilla y León en aquest cas en matèria d’immigració de menors no es dels aragoneses, ni dels extremenys ni dels castellans i lleonesos, es de tots els espanyols, “pues eso” a callar i a acollir menors i com va dir en Trapero “Bueno, pues molt be, pues adios”.

Llegia en algun lloc que la estupidesa es fins i tot pitjor que la maldat, es possible pero el que es pitjor es que persones dolentes siguin també estupides, i això malauradament es el que cada dia trobem mes en el món de la política. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

De qui son les coses?

Darrerament hi ha un bon enrenou amb unes pintures murals que hi ha al MNAC, de qui son?, qui te el dret a tenir-les i exhibir-les? quan busques informació i llegeixes una mica, trobes justificacions de tot tipus, comencem, sembla ser que les famoses pintures procedents del Monestir de Santa Maria de Sixena, van arribar al MNAC com a dipòsit de la comunitat de religioses santjoanistes de l’esmentat monestir, i es consideren una de les mostres més rellevants de pintura romànica de tota la península. Any 1936, en el decurs de la guerra civil espanyola el monestir en qüestió, va patir un incendi, i com a conseqüència del foc hi hagué importants pèrdues pictòriques i alteració dels colors.

El govern aragonès va interposar una demanda per reclamar el retorn dels murals a l’Aragó, i una sentencia judicial obliga a retornar les obres a Sixena. Entre els informes sol·licitats i presentats, diuen que hi destaca el realitzat per la Dra. Simona Sajeva, en el que deia que era impossible traslladar aquestes pintures murals sense danyar-les irremeiablement. I ara tothom esta a l’espera de veure com acaba aquest desgavell polític, vestit o disfressat com vulgueu dir-li, de litigi cultural entre veïns.

No valorare pas qui te la raó, al cap i a la fi hi ha gran quantitat de material aliè exposat a museus d’arreu del món que s’hauria de retornar físicament i geogràficament als seus orígens, que aquests museus es quedarien buits d’allò que els ha fet coneguts, famosos i que els hi ha proporcionat notorietat i llargues cues de visitants.

Per això una reflexió seriosa envers de qui son realment les coses terrenals i materials. No fa pas gaire que algun dels dirigents de les comunitats autònomes, de fet més d’un, deia a l’hora de plantejar una revisió del finançament autonòmic, tot referint-se a la major recaptació d’impostos catalans, que la riquesa de Catalunya no era pas dels catalans, en realitat era de tots els espanyols. Això ho podríem aplicar a les famoses pintures murals, en realitat no son dels aragonesos, son de tots els espanyols, catalans inclosos; per això si els impostos s’han de repartir entre tots, la cultura i les obres d’art també, no?

Potser el primer que tindrien que investigar, si es que encara no ho saben, es qui va calar foc al monestir de Sixena l’any 1936 en el decurs de la malaurada i maleïda guerra civil, he llegit que les flames van devorar la major part de l’extraordinari artesonat mudèjar de la sala capitular, i les pintures murals van anar desapareixent o van quedar danyades de manera irreversible. Sembla ser que les pintures es van extreure per un equip d’especialistes de Barcelona, que posteriorment les van traslladar i restaurar, i tot plegat sembla ser que pagat amb diners provinents de l’Ajuntament de Barcelona. Si realment es així, qui ha de pagar aquella restauració? el Ministerio, la comunitat aragonesa, l’ajuntament de Sixena, qui?

I nomes una pregunta senzilla, he llegit que en algun dels museus aragonesos hi ha obres d’artistes espanyols no nadius d’aquesta comunitat autònoma, el govern de l’Aragó tornarà totes aquestes obres als llocs d’on eren els seus autors, entre els que possiblement també n’hi ha de catalans? Imatge de falco d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Centres comercials

Llegit a les xarxes, proposta de construir un centre comercial a Sant Fruitós de Bages. El lloc proposat seria el polígon de la Serreta, amb connexió a la C16 i la C25, també s’especula amb que pugui crear mes de 1000 llocs de treball.

D’entrada tota proposta ha de ser ben rebuda, i valorar-la amb atenció, serietat i amb ganes de beneficiar al poble i al seu teixit industrial, comercial i social.

Tot això dels centres comercials va néixer per allà als Estats Units, com tantes coses, i responen a l’existència d’economies d’aglomeració. Això significa que les empreses generen eficiències per estar les unes prop de les altres. Per continuar parlant-ne, entren en joc paraules com massa critica, que es això? la massa crítica, es refereix al nombre de persones, clients o usuaris que necessita qualsevol idea de negoci o projecte per a, d’una certa manera, garantir que és viable, donar continuïtat i aconseguir els objectius que es tenen planejats. Com podeu veure fins ara, tot gira al voltant del negoci.

I buscant per les xarxes, he trobat raonaments de professionals del sector que entre altres qüestions ens diuen que els centres comercials han de generar records per a tornar, on en lloc de clients els visitants se sentin convidats, i que han de formar part del barri i crear sentiment de comunitat, espais oberts, connectats amb l’entorn, que promocionin les relacions socials, flexibles i transformables i responsables socialment. Referent al disseny, diuen que s’han acabat els centres comercials que eren com caixes tancades, i que la denominació d’aquests espais, segurament es tindria que canviar de nom.

Com deia al principi, tota aquesta historia dels centres comercials va néixer als Estats Units, i com estan ara allà? es parla de la projecció de continuar amb la línia actual de tancaments,  això significa que els centres comercials s’hauran de reconsiderar, tancaments, risc de ser abandonats o demolits. Qualsevol opcion tindrà profundes repercussions en l’ocupació i en la renda disponible de les famílies, cauran els ingressos fiscals i les administracions disposaran de menys recursos per a obres públiques i projectes socials, i tampoc podem oblidar que un centre comercial abandonat pot acabar convertint-se en un espai de marginalitat i vandalisme.

Dit tot això, s’ha d’estudiar be, molt be, amb profunditat i seny, i en el transcurs d’aquest temps d’estudi i reflexió, es poden visitar centres comercials dels oberts actualment, els ubicats en una zona amb un elevat potencial de circulació de visitants, com per exemple grans ciutats, son centres on hi ha forces botigues i visitants, no se si les vendes van en paral·lel, i altres centres mes allunyats del bullici social, tenen molts dels seus espais tancats. A la Catalunya Central hi ha la suficient massa critica per tal de que un centre comercial funcioni? Una tendència es encabir-hi més espais d’oci i restauració, però no ens enganyem, tot te un límit, i el consumisme també, imatge de photomix-company a Pixabay.

Publicat a

Sempre contra l’usuari

Llegia a la premsa que per tal d’estalviar costos, una important cadena hotelera ha decidit digitalitzar el procés de recepció de clients, o sigui que tot i que, com sempre, es vulgui disfressar com un avenç tecnològic i millora del servei al client, ja que així no haurà de fer cua a recepció, la gran veritat com diu el mateix periodista, és que és penalitzarà lexperiència del consumidor.

Una mica d’atenció, a veure, que parlem, arribem a l’hotel, trobem un terminal col·locat idòniament perquè podem cercar la reserva, escanejar la documentació corresponent, després haurem d’introduir les dades que l’establiment no et , i finalment ens lliurarà la targeta per accedir a l’habitació, que possiblement encara no tindrem assignada i “el sistema” ens ho comunicarà via missatge tan prompte els corresponents algoritmes ho decideixin.

Ah, i les maletes, que en fem? tindrem una consigna tipus estacions de tren o aeroports o els deixem al cotxe? i el cotxe on el deixarem, podrem entrar al pàrquing de l’hotel o l’haurem d’aparcar a un pàrquing extern?

Pel que fa a aquestes novetats relacionals al sector de l’oci, dies enrere també llegia que cada cop mes, es comença a “parquimetritzar” no sé si la paraula existeix o no, disculpes, però amb ella intento transmetre que el que és vol, és controlar i acotar la durada de l’estada dels clients a les instal·lacions de determinats negocis, tot dependrà del que consumim… un refresc, uns minuts… una dinar, una hora? a mes del cada cop mes habitual torn cronometrat.

I aquí és on els clients consumidors tenim la potestat d’escollir, que volem servei de menjar ràpid a preu de restauració d’alta gamma? jo a casa meva puc convidar a fer una beure oa comer a qui a mi em sembli, però en alguns restaurants no, m’obliguen a menjar amb gent que no conec de res ia participar de les seves converses i ells de les nostres, i tot perquè posin les taules amb una separació d’uns escassos 10 centímetres els uns dels altres.

Si, ja sé que aplicar això que comento podria significar una de dues coses, o ajustar els beneficis de l’establiment, o encarir el preu del servei final, ambdues no desitjades pels gestors del local en qüestió, però a menudo si acceptades per nosaltres, els clients, aquells a qui aquest tipus de decisions ens poden molestar i sentir-nos menystinguts. Soc el que decideixo amb qui comparteixo taula i la durada de la vetllada, si això significa que he de pagar un preu mes elevat, també seré el que hauré de valorar si surto a gaudir de l’oci una vegada per setmana o em he de limitar a una vegada al mes. Imatge de Gioele Fazzeri a Pixabay