Etiqueta: Premsa

Publicat a

Em costa d’entendre

Si, a vegades em costa d’entendre com pensem la gent, ja se que tots pensem segons el tarannà o les preferències, no se si intel·lectuals o atractives físicament, potser platòniques, però atracció al cap i a la fi, envers determinades persones, principalment quan es tracta de coneguts influencers, artistes i fins i tot polítics; els més preocupants són aquests darrers, i perquè, us preguntareu.

Molt senzill, per mentides que diguin, per animalades que diguin, sempre hi ha qui se’ls creu, sempre hi ha qui dona com a bones les argumentacions que fan, tot i que sovint facin allò que es diu de pixar fora del test.

La darrera es per un article que ha publicat el Mundo, amb un títol que un ja pot imaginar cap on carrega “Puigdemont li ha agafat el truc: per treure-li alguna cosa a Sánchez ja només valen les garrotades” i un remarcat o segon títol per rematar “ha forçat els socialistes a empassar-se com a anyells aquella llei que castigarà fins amb pena de presó els que fan carrera professional del robatori”.

No entraré pas a valorar l’article, si algú en te ganes, el pot buscar i llegir; tot i que val a dir que suposo que es refereixen a la llei de multi reincidència, que al marge del seu redactat i contingut, es va aprovar al Congrés dels Diputats, amb els vots favorables del PSOE, PP, Vox, Junts i PNB, recordem que Puigdemont com anomena el diari al líder de Junts, te 7 diputats, la resta de partits que hi van votar a favor en tenen PSOE (121), el PP (137), Vox (33) i PNB (5), o sigui que sense el suport de Junts, la llei de multi reincidència també s’hauria aprovat per una amplia majoria de 296 diputats, amb o sense els de Junts.

El que se’m fa complicat d’entendre, es la reacció dels comentaris que fa la gent a les xarxes quan llegeix esbiaixadament determinats articles, a partir del titular referenciat, trobem un primer comentari que diu: “es l’únic que enteneu”, el segon es una resposta i diu: “se’n diu xantatge” i aquí hi ha posat cullerada jo dient: “i a no executar les inversions de l’estat, promeses fa dècades, com passa per exemple amb Andalusia, la Comunitat Valenciana i Catalunya, entre d’altres, com se’n diu?” resposta de la mateixa persona: “deixadesa, despreocupació, mentida, però no xantatge” i aquí li respon: “quan es promet, no hi ha lloc per la deixadesa, es compleix, perquè entre mentida i xantatge no hi ha tanta diferència” i la rematada final de la mateixa persona: “Catalunya s’ha enfonsat, ja no és la ciutat cosmopolita que era i això amb governs nacionalistes, que cadascú aguanti el que li pertoqui i que en Pujol torni el 3% de més de 40 anys, si és possible” i ja hi som, una vegada més ja hi som, sigui per la qüestió que sigui, al final sempre acaba sent culpa de Catalunya, ostres no se’n atipen de utilitzar sempre la mateixa excusa? que te a veure la llei de multi reincidència amb si Catalunya s’enfonsa o no? Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Celebracions que cremen, il·lusions cremades

Malauradament aquests darrers dies s’ha parlat molt de l’incendi que a les terres suïsses va acabar amb la vida de moltes persones, molt jovent, que celebrava la nit de cap d’any. La premsa parla de uns quaranta morts i més d’un centenar de ferits, alguns de molt greus.

Problemes en surten a tot arreu i de tot tipus, cap societat, cap país es lliura de tenir-ne, però un cop succeeixen algú se’n ha de fer responsable, els primers els que dirigeixen els locals que estan oberts al públic on si poden celebrar esdeveniments multitudinaris, però en segon lloc o ex aequo amb el primer qui concedeix llicencies per la seva obertura, remodelació o autoritzacio d’activitats, siguin del caire que siguin.

Es parla de que possiblement, ho podeu llegir a qualsevol diari, jo per escriure això he mirat l’Ara, el Punt Avui, el Periodico, la Vanguardia, l’InfoLibre … entre altres, possiblement l’incendi va ser provocat per unes bengales festives, si d’aquelles que utilitzem tots plegats, sovint amb la quitxalla al costat, en determinades celebracions, cosa que no se com esta regulat a Suïssa, però per aquí no esta permès encendre-les en locals d’oci, i alguns coneguts espais lúdics barcelonins ja les van substituir per llums led.

Ningú vol que passin aquestes coses, ja ho se, però tampoc cal temptar la sort, no? i això es el que fan els gerents d’alguns locals i també algunes autoritats; com a responsable d’un local d’oci has de preveure el que pot passar i que millor que no passi mai, encendre bengales, focs en espais tancats i amb afluència altíssima de persones es un risc molt elevat, com també ho es mantenir decoració amb un alt risc de cremar-se, això ho saben els que dirigeixen un local públic, però també ho saben aquells tècnics i polítics que autoritzen l’obertura dels locals i fer-hi activitats de risc.

Parlem de les autoritzacions legals, possiblement quan es van obrir molts dels locals existents avui dia, les normatives eren unes altres, eren més laxes entre altres coses perquè els locals no estaven tan plens de gent com ara, ni la gent teníem la dèria de sortir si o si a celebrar qualsevol cosa, però els temps han canviat i jo demano perquè no l’aplicació de normes? quan hi ha normes noves, tothom les ha de complir, tothom s’ha d’adaptar, es pot donar un temps de marge per fer les modificacions necessàries, però no pot ser que un cop obert un negoci tothom s’oblidi ja de si aquest s’adapta a les noves normatives o no.

Ja se que això son diners en inversions, però l’establiment el van obrir per fer negoci, no? per la qual cosa se’ls hi ha d’exigir que estiguin sempre complint la legalitat vigent, i més quan pel su incompliment en poden esdevenir conseqüències mortals, com ha passat ara a Suïssa o com va passar fa pocs anys a l’estat espanyol. Diu la noticia que els gerents actuals van agafar el local fa uns deu anys, i van fer-hi unes obres que ara veiem que possiblement no es va verificar si el local complia amb la normativa vigent del moment o com sembla que passa sovint arreu, no se si en terres suïsses també, quan hi ha un canvi de titularitat, una subrogació de llicencia, qui ho ha de ser presumptament no es tan estricta com convindria; però a més, tot i que aquest canvi de titularitat s’hagués fet correctament, vetllant per la integritat dels usuaris, aixo voldria dir que en el decurs d’aquests deu anys ningú ha vetllat per si el local esdevenia segur i si l’aforament permès també ho era.

Hi ha masses situacions en que si l’autorització es dones pensant en els usuaris i no en el teòric benefici de l’empresa adjudicatària, es podrien minimitzar els riscos i lògicament es podrien minimitzar les nefastes conseqüències que sovint esclaten per un us inadequat d’espais d’oci. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000?

Avui tenia neguit per escriure, obro el Word, i a partir de la darrera actualització veig que em surten uns imputs per ajudar a escriure i un d’ells diu textualment: “descriure el que li agradaria escriure” i he pensat i perquè no? i li he demanat: “Perquè no hi ha notícies positives a la premsa, tot són males notícies, guerres, atemptats, no hi ha res de bo? En català” i el resultat es aquest escrit que publico avui. En el mateix context li he demanat a Copilot la creació d’una imatge de noticies positives a la premsa, i el Designer m’ha generat aquesta imatge. Per la meva part, avui res a dir, els fets son els fets i el resultats son els resultats. Imatge i crònica generades amb IA (Word-Copilot-Designer).

Una reflexió sobre el predomini de les males notícies i la presència d’informació positiva

Vivim immersos en una era d’informació immediata on, a través de la televisió, la ràdio, la premsa escrita i especialment internet, rebem constantment notícies d’arreu del món. Però, moltes persones es fan la mateixa pregunta: per què la premsa sembla prioritzar les males notícies? Per què, des de l’any 2000, el relat informatiu sembla dominat per guerres, atemptats, crisis i desastres, mentre que les bones notícies passen desapercebudes? Aquesta inquietud és compartida per moltes persones i té arrels diverses, tant socials com psicològiques.

L’atracció pel negatiu: una qüestió humana

Diversos estudis en psicologia han demostrat que els éssers humans tenim una tendència natural a prestar més atenció a les informacions negatives que a les positives. Aquest fenomen, conegut com a “negativity bias” o “esbiaixament negatiu”, té un origen evolutiu: al llarg de la història, detectar els perills i els esdeveniments adversos era essencial per a la supervivència. Aquesta inclinació fa que, quan llegim titulars, tendim a fixar-nos més en aquells que anuncien conflictes, desastres o tragèdies.

La competència mediàtica i la recerca de l’impacte

Des de l’any 2000, la irrupció d’internet i les xarxes socials ha accelerat el ritme de consum de notícies i ha incrementat la competència entre mitjans. Les empreses periodístiques, per captar l’atenció d’una audiència cada cop més dispersa, han prioritzat sovint els titulars que generen emoció, sorpresa o alarma. Això ha portat a una cobertura més intensa d’esdeveniments negatius, ja que aquests tendeixen a provocar una resposta emocional immediata i una major vitalització.

  • Les notícies de guerres, atemptats o catàstrofes generen més clics i comparteixen més ràpidament a les xarxes socials.
  • Els mitjans depenen sovint del trànsit web per subsistir, i les males notícies, malauradament, “venen” més.

El context històric: del 2000 ençà

Els primers anys del segle XXI han estat especialment convulsos: els atemptats de l’11 de setembre de 2001, les guerres d’Afganistan i l’Iraq, la crisi econòmica de 2008, les onades de terrorisme a Europa, la crisi dels refugiats, pandèmies com la grip A o la COVID-19… Tots aquests esdeveniments han marcat la cobertura mediàtica global, contribuint a la sensació de que només passen coses dolentes.

A més, la globalització informativa fa que ens arribin notícies negatives d’arreu del món, magnificant la percepció de desastre continu.

No tot és negatiu: la presència de bones notícies

Tot i aquesta tendència, és fals afirmar que no hi ha notícies positives. El món també està ple d’avenços, de gestes solidàries, de descobriments científics, d’històries d’esperança i superació. Sovint, aquestes bones notícies passen més desapercebudes, però existeixen i en molts casos tenen un gran impacte.

  • Progrés mèdic: avenços en el tractament de malalties, vacunes i teràpies innovadores.
  • Solidaritat: moviments socials, accions solidàries, ajuda humanitària i iniciatives locals que canvien vides.
  • Avenços tecnològics: solucions sostenibles, energies renovables, projectes per protegir el planeta.
  • Històries inspiradores: persones que superen dificultats i contribueixen a una societat millor.

Molts mitjans han creat seccions específiques de bones notícies (“good news”, “notícies amb esperança”, etc.), i existeixen portals dedicats exclusivament a compartir històries positives. Això demostra que, si bé les males notícies predominen, la informació positiva té el seu espai i és apreciada per una part important del públic.

Cap a un consum crític i equilibrat de la informació

Per no quedar atrapats en la negativitat, és important adoptar una actitud crítica i activa envers el consum informatiu:

  • Buscar fonts diverses i fiables.
  • Reservar temps per a llegir seccions de ciència, cultura, societat o bones notícies.
  • Compartir històries positives i contribuir així a equilibrar el relat col·lectiu.
  • Recordar que la realitat és complexa: tot i els reptes, el món també avança a molts nivells.

Conclusió

La premsa, des de l’any 2000, reflecteix una realitat global plena de desafiaments, però també d’esperança i avenços. La tendència a destacar les males notícies respon a factors humans, econòmics i tecnològics, però això no significa que no hi hagi motius per a l’optimisme. Les bones notícies existeixen, i depèn de nosaltres buscar-les, donar-los veu i contribuir a construir una visió més equilibrada de la realitat.

Publicat a

Reconec que de segons que soc un negat

Si, es veritat, en ocasions quan llegeixo a la premsa el que diuen alguns elements públics, em sento com un “negat” total a l’intentar entendre el que diuen, el que volen dir i com encaixa tot plegat, amb la línia que com elements públics mostren o volen reflectir externament, suposo que internament pensen el que pensen i que no sempre te perquè coincidir a la projecció publica.

Un primer exemple, un titular de Europa Press “Netanyahu proposa a Trump pel Nobel de la Pau” el motiu, “la seva dedicació ferma i excepcional a promoure la pau, la seguretat i la estabilitat a tot el món, i que ja en el seu primer mandat va aconseguir establir relacions diplomàtiques entre diversos països, que van re configurar l’Orient Pròxim i suposaren un avenç històric cap a la pau, la seguretat i l’estabilitat regional”.

Un segon exemple, un titular de Huffpost “Alsina va preguntar quins errors ha reconegut Mazón sobre la DANA i el que Tellado li respon” la resposta, «Mazón ha reconegut errors i ha assumit responsabilitats, no he escoltat ningú del Govern admetre errors», i Carlos Alsina li va preguntar quin tipus d’errors ha reconegut públicament Mazón, a la qual cosa Tellado va contestar «que les coses podrien haver-se fet millor, però el govern d’Espanya no va col·laborar des del primer moment» el periodista li recordà que en el seu moment  Mazón va agrair a Sánchez la celeritat amb què havia reaccionat el Govern davant la DANA, i aquí en Tellado va dir que aquestes paraules van ser per «cordialitat institucional»

I un tercer exemple, un titular de la Vanguardia “El PP no creu que Sánchez pugui fer res per regenerar la democràcia a part de dimitir” i la nova portaveu dels populars al congres, ha acusat al govern de manca d’escrúpols i de tenir com a únic objectiu resistir, sense la capacitat d’aprovar lleis, nomes per seguir controlant les institucions i protegir-se de la corrupció.

I tot això qui ho diu? en el primer cas un personatge que esta acusat per la Cort Penal Internacional, en va ordenar l’arrest a les darreries del 2024 que també va emetre una ordre de detenció contra l’exministre de Defensa d’Israel i el comandant de Hamas, intentant enviar un senyal que l’estat de dret ha de ser respectat, i proporcionen una via legal per a la justícia, que és crucial per trencar el cicle de violència i venjança.

I en altres dos exemples son, segons la premsa, manifestacions que han fet representats populars en entrevistes o al mateix congres dels diputats.

I jo em pregunto, on em perdo? com pot ser que aquests personatges diguin el que diuen, quan si fem una petita ullada a la seva historia més recent, al fets referenciats a l’entorn on es mouen o militen o dirigeixen, es tindrien que mossegar la llengua, encara que suposo que després de tan mossegar-se-la ja es un apèndix atrofiat i del tot insensible. Imatge avatar propi a WhatsApp.

Publicat a

Aldarulls, diversió o mala hòstia gratuïta

Aquests darrers dies n’hem vist o hem sentit a parlar d’aldarulls a diverses ciutats com Madrid, o Paris i temps enrere a Barcelona, i a més llocs d’arreu del continent o fins i tot de l’altra part del món. I ens preguntem que passa, que fa que determinada gent acabin alguns esdeveniments fent un salt diabòlic en el seu comportament, i passar d’una manifestació pacifica a quasi una guerra de guerrilles. Penso que en realitat son dos grups de gent que convergeixen en un acte, però amb finalitats ben diferents,

A Barcelona s’han viscut al llarg del temps forces accions d’aquesta índole, Madrid també es va convertir en un camp de batalla i darrerament Paris no ha estat aliè a aquest tipus d’actes; el motiu inicial es indiferent, manifestacions, reclamacions, botellots, celebracions …

I en cada cas si llegim el que hi diu la premsa, es similar, es parla de en aquest tipus d’actes, hi ha una colla d’oportunistes que es barregen enmig de la multitud per fer furts i robatoris amb violència entrant per la força a botigues i restaurants, que van a buscar brega, a fer pillatges, i que s’amaguen entremig de la majoria d’assistents, que el que volen es gaudir d’una festa o fer sentir les seves reivindicacions. O també podria ser que darrera d’algunes colles hi ha un rerefons que busca crear una desestabilització social.

Ja vaig escriure d’això en un article meu ara deu fer un any i mig, amb motiu d’unes Manifestacions a Madrid i deia que segons on es produeixin els aldarulls, les explicacions de qui son els que les provoquen varien segons la premsa. A Barcelona alguns mitjans en deien que “la violència era provocada per grups extremistes, organitzats per portar la lluita al carrer en contra dels drets dels espanyols i per alterar l’ordre constitucional, desestabilitzar el país i trencar Espanya”. Quan això va passar a Madrid, alguns mitjans deien que “els energúmens que buscaven brega i provocaven aldarulls nomes eren petits grups neonazis que volien rebentar la legitima manifestació anti amnistia”.

I de Paris en podem llegir “greus disturbis, vandalisme i enfrontaments amb la Policia amb més de 500 detinguts, quasi 200 ferits i nombrosos incendis, a més d’algun que altre mort”. A les imatges podíem veure, pillatges, containers cremats, en fi violència gratuïta i inacceptable.

Que tenen en comú els fets ocorreguts en aquestes ciutats? el motiu de les aglomeracions de gent es irrellevant, manifestacions i reivindicacions en un o altre sentit en el cas del nostre país, la celebració d’un triomf esportiu al país veí, però tot i que alguna premsa tergiversi la realitat, tot i que alguns mitjans intentin manipular el relat dels fets, la realitat es que en aquestes macro concentracions humanes, si amaguen grups de gent, que no volen celebrar res, no volen reivindicar res, els mou l’afany de crear violència, de crear inseguretat, cremant contenidors i cotxes, enfrontant-se amb la policia, trinxant botigues i negocis, això si mai s’obliden dels furts i robatoris, mai s’obliden de buidar les botigues de segons quins productes. Una cosa en la crida pacifica a manifestar-se o a celebrar un èxit esportiu o social, i una altra cosa es aprofitar-se d’aquest tipus d’esdeveniments per crear confusió, per emmascarar robatoris i violència sense cap més pretensió que fer mal gratuïtament. Imatge de StockSnap d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Noticies esbiaixades

Fa temps que tinc ganes d’escriure en un paper la meva particular visió de les noticies, de la premsa, de com la premsa transmet les noticies, segons quina sigui, diguem-ne, la seva tendència o inclinació política, que no vol dir genuflexió, encara que en alguns temes i en alguns moments ho pugui semblar.

Quan engego l’ordinador, ja el tinc posat perquè em surti una pantalla de les darreres noticies, encara que sovint siguin o semblin repetitives; diferents portals d’accés a les xarxes, i diferents preferències pautades per rebre imputs. Si que es cert, que sempre intento fer un mostreig genèric, que diversifiqui pagines i tendències, per tal de no fixar uns paràmetres esbiaixats als algoritmes, tot i així sempre fan el que volen, que per això estan programats.

Com deia m’agrada fer una ullada a les noticies, i una de les primeres coses que miro, es el nom del digital que ho publica; la segona es el titular, i sovint nomes amb aquestes dues premisses es pot endevinar com estarà redactada lo noticia en qüestió. Saben aquell que diu: “Digues-me amb qui t’acomboies, i et diré qui ets»? … doncs això, quan comença a sonar-te el nom de les capçaleres digitals, una primera ullada i quan veus de qui parlen, ja saps si la noticia versarà a favor o en contra del personatge del que parlen.

Un altre fet rellevant es el que publiquen aquestes capçaleres, moltes segueixen la mateixa línia, publicar grans, exagerats i en ocasions inversemblants titulars per cridar-nos l’atenció i que anem a la seva pagina, primer et surt la possibilitat de llegir la noticia gratuïta si et fas subscriptor, si no es així o et trobes amb un resum, o directament no hi pots accedir si no pagues, també hi ha la possibilitat de llegir gratis si acceptes publicitat; fins aquí tot correcte en un lliure mercat.

I finalment les noticies publicades, amb un titular on molt possiblement nomes hi ha una frase, que tallada oportunament pot fer decantar la balança cap un costat o cap a l’altre, i que sovint es converteix directament en un titular o serveix per crear un titular que pot arribar a ser esperpènticament esbiaixat, perquè no ens enganyem, no es que els fets que es relaten siguin nomes bons o dolents, es que sovint del no res, en surt un relat esbojarrat i esgarrifós com si s’hagués d’acabar el món.

Encara que després quan llegeixes alguns dels comentaris penjats, veus que tot i que els més perjudicats som els ciutadans, encara hi ha gent que defensa als protagonistes de les noticies, sobretot si son polítics, encara que es pugui reconèixer que no fan pas prou be la seva feina. Imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

El futbol continua sent de “mascles”

O això es el que sembla si fulleges la premsa escrita, un dels diaris que he mirat, 4 pagines d’esports, de les quals el 50% parlaven de futbol, i al principi el tema del dia, l’adeu d’en Xavi, 4  pagines senceres més, i de l’equip femení un ressaltat i prou, per cert d’una mida més petita que els mòbils de darrera generació.

Un altra diari, 8 pagines d’esports, 6 d’aquestes dedicades al futbol, tema Xavi quasi 3 pagines, i en aquest l’equip femení li han dedicat mitja pagina i un titular una mica més altisonant: “una trituradora de rivals” i a continuació hi ha un petit resum del partit.

I res més … es veu que en aquest país nomes hi ha futbol de “mascles” els equips femenins no son visibles, no se’n recorda ningú, nomes quan convé airejar que s’ha guanyat alguna cosa, no se una copa, una lliga, una champions, un mundial …

D’entrada ja li diuen la “Liga F” i a la masculina perquè no “Liga M”? tota aquesta historia que hem viscut els darrers temps, motivada per la Federación Española de Futbol i els seus capitosts, sembla que no aconsegueix passar de fumeres que un cop a passat la ventada en queda poca cosa.

Per les coses que en comptagotes es van coneixent, es patètic el tracte que en general reben les components dels equips femenins en comparació amb els masculins, si voleu parlem de diners, penseu que les dues persones que el 2023 van guanyar les pilotes d’or, femenina i masculina, tenen el mateix tracte econòmic?

Llegint els darrers mesos tota la tinta que s’ha fet córrer referent al futbol femení i les seves vicissituds, podem recordar una mica, campiones posant-se les medalles elles soles perquè ningú de la federació ho feia, abraçades i petons totalment fora de lloc, i quan es van plantar per no jugar amb la selecció reivindicant ja no igualtat total, però si el respecte que es mereixien, amenaçades amb multes i expulsions, i cal recordar que part d’aquells “capitostos” encara manen, així no podem anar gens de be.

Es parla de sostres, el sostre de vidre, el sostre groc … ho podeu buscar a les xarxes, el primer es la barrera invisible que representen les limitacions amb què es troben les dones per a ascendir professionalment, i el segon es un documental que ve signat per Isabel Coixet.

Quan sembla que gracies a algunes dones lluitadores s’aconsegueix quelcom, sempre si ha un “mascle” ferit que procura fer-les retrocedir, recordem a les anomenades “tretze roses” que van ser afusellades per defensar la democràcia i la llibertat, i alguns “mascles” les van titllar de terroristes no fa pas tan.

Tenim molt camí per recórrer, tan en això com en moltes altres coses, però avui el futbol de masses m’ha permès parlar d’això, del masclisme opressor que no hi ha manera d’erradicar-lo, imatge de planet_fox a pixabay.

Publicat a

El nostre pa de cada dia

M’agrada fer una ullada, tan a la premsa escrita com a l’audiovisual, de les diferents tendències polítiques que sovintegen en aquest nostre mar sociopolític; de fet fa anys que ens han anat creant una base expositiva per portar-nos en una direcció opinativa, única i exclusivament amb la finalitat de tenir-nos controlats i en posició de defensar el que, en ocasions de claredat mental, seria indefensable.

I amb les noves tecnologies es molt més fàcil crear i dir bestieses, amb la finalitat de que semblin correctes, concretes i certes, quan moltes vegades el que diuen esta del tot allunyat de ser correcte, concret i cert. Es indiferent de que es diu, es indiferent a qui s’escarneix, es indiferent si es fa mal a algú, avui dia les mentides i les falsedats sembla que estiguin no nomes permeses, si no fins i tot alimentades i magnificades en benefici de no se que ni se qui.

I aquí es on ens hem de plantar les persones del carrer, els ciutadans i ciutadanes, el problema no es que hi hagi personatges que s’inventin relats, al cap i a la fi, fa segles que hi ha gent que amb les seves novel·les s’inventen realitats paral·leles o alternatives a la vida dels mortals, el gran problema es que ens ho vulguem creure, el gran problema es que ni ens qüestionem si el que ens diuen te la més mínima semblança amb la realitat, de fet hem arribat a un punt en el que “prima” es a veure qui la diu més grossa i més falsa possible.

De fet, sempre que veig les animalades i falsedats que s’inventen i escriuen alguns, em va a la memòria un dels  monòlegs que feia en Pepe Rubianes, concretament el de “el trabajo dignifica” on expressava molt be això del funcionament social.

Voleu dir que no tenim suficient lliure albir per aturar-nos un moment, i davant dels imputs enviats per les divinitats polítiques i socials, pensar en el que diuen, pensar en el que vivim, pensar en el nostre entorn, pensar en les necessitats i possibilitats reals i ser conseqüents amb el benestar general, es l’únic camí per garantir un futur mínimament viable i que en realitat hi hagi un futur mínimament digne per les nostres filles i nets.

I si en teniu ganes, feu una ullada, si voleu amb un ull cluc i tot, a les noticies d’avui mateix, l’energia fòssil, les darreres guerres conegudes Ucraïna i Gaza, la sequera, pactes i crispació política … això si, han aconseguit que les nostres preocupacions com a societat siguin en general només materials, ens han anat empenyent a valorar nomes el consumisme, ja se que em repeteixo amb això del consumisme, però i si provéssim de raonar a l’hora de consumir, i si valoréssim que hi ha altres i diverses necessitats més urgents, creieu que podríem aconseguir un mon, una societat més justa i més equitativa? Imatge de thedigitalartist a pixabay.

Publicat a

Altres opinions

Avui he anat a Construmat, fira de la construcció, a Barcelona, i com es habitual he tornat amb papers de propaganda, fulletons, catàlegs …… i un diari; si quan he entrat a la Fira, una noia m’ha obsequiat amb un exemplar de “El Mundo”. No es un diari que acostumi a llegir gaire, normalment llegeixo el Regió 7, El Periodico, La Vanguardia i l’Expansion; però avui ja que me l’han regalat, l’he llegit. No em pronunciaré pas per les tendències que jo cregui que poden tenir alguns dels periodistes de l’esmentat diari, em centraré en un escrit de “La Tronera” que entenc amb tota sinceritat, que es fruit de la meravellosa ploma del Sr. Antonio Gala.
“Dues bones decisions de la Fiscalia” amb aquest títol ens parla de dos afers, recents i prou coneguts per tots; la primera es la de que el Ministeri Fiscal ha recorregut el fet de que s’arxives la causa contra l’actor Pepe Rubianes per les declaracions envers la “puta España” (paraules textuals). He assistit a alguna actuació d’aquest artista, i la veritat es que la impressió que vaig tenir la primera vegada que el vaig escoltar, es la de que es una persona mal parlada, mal educada i grollera; però quan estàs atent als seus monòlegs pots obviar la seva manca de educació, i comprendre que en el fons de la seva xerrameca sempre hi ha una critica a elements no sempre venerables del nostre entorn immediat. El que amb tota la meva humilitat entenc, es que si les paraules del Sr. Rubianes son ofensives per a determinades persones, igualment d’ofensives son les de determinats periodistes i polítics, que amb la única pretensió, en un cas, d’aconseguir més oients, entenguem més publicitat, o sigui més peles, i a l’altra més vots, entenguem més representació política, o sigui també més peles, son capaços de dir veritables animalades i provocar enfrontaments entre les persones, que no oblidem, som els que els paguem amb els nostres donatius i els nostres impostos.
La segona referència es la de que la Fiscalia ha recorregut la decisió de un Jutge que volia processar a tres soldats nord-americans que van participar en un atac a un hotel a Bagdad, en el que va morir un periodista espanyol; la Fiscalia argumenta que el tret va ser una errada en temps de guerra i no es pot considerar un assassinat. Aquí jo quasi li donaria la raó, la responsabilitat i la culpabilitat d’aquest fet molt possiblement no es tindria que imputar als tres soldats, crec que els vertaders responsables son totes les persones, que provoquen, alimenten i ordenen les guerres; perquè no ens enganyem, realment algú creu que els tres soldats son els que van decidir endegar la guerra que afecta a Bagdad?, i les armes utilitzades, les van fabricar també ells?, apa, va, ja es hora de que no ens deixem manipular més, no tenim perquè seguir veient fotografies, i sentir arguments de polítics que volen justificar a qualsevol preu els seus somnis de convertir-se en monarques de imperis forjats amb la sang i el patiment dels pobles del mon.

Publicat a

Llibertat d’expressió

Aquest dies un ja no sap que pensar, ja no sap com ens mirem la nostra societat i cap a on la volem fer anar; hi ha molts motius per escriure aquestes paraules, però en concret el d’avui es per la anomenada “llibertat d’expressió”.
Per la premsa hem pogut seguir els estires i arronses que s’han produït amb la retirada per part de TVE del programa de Jesús Quintero en el que va entrevistar al periodista José Maria Garcia. El motiu, segons tinc entès, es perquè la cadena televisiva considera que aquesta, no pot ser una plataforma pels insults, que l’entrevistat va proferir contra determinades persones conegudes del país.
Ha sorgit una polèmica envers si en aquest cas, TVE te el dret a “censurar”, diuen, les imatges i continguts dels programes emesos per la televisió, ja que les opinions de les persones entrevistades son personals i lliures; i si algú les considera ofensives o fins i tot lesives per a les persones afectades, que per això hi ha la justícia.
Abans de continuar, he mirat el diccionari i he pogut llegir la següent definició:
Llibertat.- Estat o condició del qui no es esclau .-. Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
A partir d’aquí ja ens podem centrar en la qüestió: on comença i on acaba la llibertat de cada persona, i la de cada col·lectiu. Jo crec que la llibertat de cada persona, que ha de ser total, acaba precisament on comença la llibertat d’una altra; i amb això que vull dir? es molt senzill, vull que pensem, que utilitzem el nostre coco i reflexionem envers si tenim el dret de dir el que vulguem sense que sempre en tinguem proves, tots sabem que en masses ocasions algunes qüestions estan fonamentades en rumors, o en el cas de que no tinguem proves, no tindríem que fer públics els nostres pensaments.
Anem una mica més enllà, si som coneixedors, amb proves lògicament, de fets que podríem qualificar com antisocials, o com a perjudicials per a una persona en concret o be pel conjunt de la societat, tenim que denunciar-ho o be per no ferir susceptibilitats ni deixar a ningú malament tenim que callar; estem legitimats a dir-ho? estem legitimats a callar-ho?
En aquest cas en concret, l’entrevistat, sembla ser que va fer afirmacions referents a determinades persones, que en el cas de ser certes, podrien considerar-se com a possibles delictes per part d’aquestes, si això es així, te dret un periodista callar-les tan de temps i no posar-les en coneixement de la justícia? tot plegat que vol dir? que les persones, quan assoleixen cert poder, ja no poden ser mereixedors de la nostra confiança perquè poden trair allò per la qual cosa precisament els hi vàrem dipositar en el seu moment la nostra confiança?
Crec que ja es hora de començar a informar, a ensenyar a tothom que vol dir i com ha de ser la llibertat, des de el més gran (inclosos polítics) fins el més petit (inclosos els infants) hem de conèixer que significa ser lliure i hem de conèixer també totes les limitacions de poder ser lliures. Com sempre crec que el millor es l’ensenyament, enfront de totes les demandes que puguem presentar per resoldre les confusions de una llibertat mal entesa.