Etiqueta: Drets

Publicat a

Teletreball a l’estiu

Quan ho he llegit, he pensat que era una broma, innocentada? no, avui no toca, he buscat a les xarxes i he vist que hi ha diversos mitjans que ho publiquen, així es veritat he pensat, i m’he posat a llegir una de les publicacions, ho podeu trobar per exemple a el Periódico no es l’únic, també ho trobareu a el País els dels govern diuen que no es una obligació, nomes faltaria, es una recomanació.

A veure la proposta es tenir “més temps per a la família i el descans” es tracta de “afavorir la conciliació i la corresponsabilitat en l’àmbit laboral” sembla ser que es proposen mesures com la flexibilització d’horaris, permetre el teletreball a l’estiu o encoratjar la desconnexió digital, tot això curiosament dies després que transcendís un pla laboral presumptament impulsat per la Generalitat en el que es proposava un augment de fins a 200 euros al mes als funcionaris que renunciessin al teletreball. A veure afavorir el teletreball per després pagar per renunciar-hi, si es veritat hi ha quelcom que grinyola.

Però centrem-nos amb el teletreball a l’estiu, treballar a casa amb els nens? es veu que els que ho han proposat mai han treballat a casa amb els nens fent vacances, si més no sense cangur. Ho imagino, una ma al teclat, una ma al biberó, una altra ma al … ah no que no tenim mes  mans, com s’ha de fer? però a més hi ha una altra qüestió, no totes les feines tenen opció de teletreball, no se, imaginem per exemple, mecànics, paletes, els mateixos professionals de la docència, la policia … imaginem custodiar un detingut via el teletreball?

Això significaria crear una nova discriminació en el món laboral, els que poden teletreballar i els que no ho poden fer; a més recordem que les vacances d’estiu de la quitxalla son de més dos mesos, les vacances laborals, quants dies son? 30 dies naturals o 25 de feiners? sembla que algun il·luminat s’ha oblidat de posar una variable a l’equació, no totes les feines es poden teletreballar, ni els pares tenen mans per cuidar dels fills en el decurs de totes les vacances estiuenques de l’escola.

A més ja es hora de que tothom accepti que totes les feines i tots els treballadors tenen, millor dit han de tenir els mateixos drets i deures, no pot ser que segons la feina que fan o l’empresa que els contracti, tinguin millor o pitjor horari, millor o pitjor salari, més o menys dies de vacances … es veu clar que massa gent esta interessada en mantenir als treballadors dividits, sigui pel seu horari, pel salari o per les vacances. Empresaris, polítics, sindicalistes … s’ha de lluitar per equilibrar les condicions laborals dels treballadors, no per ampliar les bretxes actuals sovint basades en unes promeses a futur, presumptament encaminades a perpetuar els privilegis d’uns quants. Teletreball? drets? deures? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Dret a morir, dret a matar

Per una banda tenim una noia jove, vint-i-cinc anys, que fa temps, massa temps, que lluita per tenir una mort digna amb l’eutanàsia, paraula maleïda per determinats sectors de la societat. Entenc que no tothom comparteixi aquesta visió de la vida, el que no entenc es que hi hagi algú que es cregui amb el dret de negar aquesta opció a qui lliurament la escollit motivada per la seva situació medica.

Entenc, i encara més ara després de les meves experiències personals, que aquesta noia hagi pres aquesta decisió, em costa més d’entendre al pare que en principi la premsa no diu que tingui cap problema físic ni mèdic, que tot i que no li agradi, sigui capaç d’anar judicialment contra la filla, contra una persona sobre la que no te cap potestat, a lo millor es pensa que es de la seva propietat.

Una noia que al llarg de la seva curta vida ha patit, segons explica en una entrevista, manca d’empatia per part dels mes propers, intents de suïcidi, violacions i actualment paraplègica.

I el que ja no encaixa es que una diguem-ne associació totalment aliena i a la que la noia no ha demanat pas ajuda, es fiqui per entremig nomes perquè li serveix de cavall de batalla per la seva particular creuada contra una societat més igualitària, no gaire perquè podria ser millor. I això ha significat afegir més anys de patiment a la noia, que es el temps que ha trigat en recórrer el viacrucis judicial que ha propiciat aquesta associació.

Primer s’ha de passar els filtres establerts legalment, després del dictamen favorable del CGAC (Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya), ha tingut que passar per un Jutjat d’Instrucció, després pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tot seguit pel Tribunal Suprem, a continuació el Tribunal Constitucional i per acabar el Tribunal Europeu dels Drets Humans. I a això el pare i l’associació n’hi diuen estimar? Com els hi hem de fer entendre que “estimar, vol dir també deixar marxar”?

I després ens trobem que el mateix tipus de gent recolza les massacres que s’estan duent a terme arreu de diversos territoris del món. Que una persona demani la eutanàsia es un “pecat” però en canvi “assassinar” milers de persones amb l’excusa d’alliberar-los d’uns mandataris dèspotes i presumptament criminals que en ocasions inicialment van estar recolzats pels mateixos que ara els volen fora, es ser bon cristià, com deia no fa gaire una política nacional referint-se als descobridors “vam arribar els de la Creu i vam posar un nou ordre i, sobretot, una manera d’entendre que la vida és sagrada, calia civilitzar-los” … joer.

Estem en una societat que nega el dret a morir dignament a una persona quan ho demana ella mateixa, però paral·lelament veu amb bons ulls el dret a matar als que els hi fan nosa, nomes perquè els quatre de sempre puguin fer negoci. No ens enganyem darrera aquestes guerres no hi ha la voluntat de salvar a ningú, nomes hi ha la voluntat de controlar el negoci que sorgeix amb i d’aquestes animalades. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Com ens idiotitzent … perdó com pretenen idiomatitzar-nos

D’entrada disculpes per l’invent de paraules que faig sovint o pugui fer interessadament, però es que en ocasions no trobo ben be del tot el que m’agradaria representar lingüísticament, i aleshores intento fer una composició “sui generis” que pot grinyolar, pot sonar malament, quina aberració.

De fet quan parlem de situacions o decisions aberrants, tampoc cal que ens mirem el melic lingüísticament parlant, crec que podria estar permès unes petites ximpleries per ridiculitzar aquells i aquelles que pretenen tergiversar, manipular i fer desaparèixer unes realitats que ja existien abans de que ells i elles haguessin nascut. I això es el que ens trobem fa anys i anys amb el català, hi ha un sector de gent que vol fer-lo desaparèixer, i s’han inventat mil i una accions per aconseguir-ho, encara que de moment no se n’han sortit del tot.

Tothom en funció dels seus interessos, els interessos d’aquells que ho pretenen imposar tot als altres, defensen l’antiguitat de determinats idiomes, el castellà, el català, el gallec, el basc, l’aranès … pensem que si històricament anem segles enrere, ensopegaríem amb els ibers, els celtes, els romans, els germànics, els àrabs … i a partir d’aquí arribaríem a la conclusió de que tots seriem, com diu en Tomeu Penya “com més amics més endins, així tots serem germans”.

Estem en una societat, be siguem sincers i diguem que alguns han construït una societat on tot ha de ser lineal, tot ha de ser pla, no pot sobresortir res, no hi volen identitats alternatives a les proposades per ells i elles, tot allò i tots aquells que son diferents son un perill per a la seva estabilitat econòmica, son un perill per poder continuar mantenint el seu poder que aixafa a la resta d’humans.

I l’idioma es un tret diferencial que els molesta, no fa que perilli el seu estatus econòmic, ni el polític, ni fins i tot el d’elit que volen mantenir i sobretot que volen continuar fent visible als ulls de la resta de mortals, i tot i així, utilitzen qualsevol eina disponible i si no la tenen se l’inventen, per tal d’arrasar amb qualsevol brot diferenciador del que tenen establert i que volen mantenir a costa del que sigui, això si que ho paguin els altres, el “populatxo”, aquells que no volen que tinguem els seus mateixos drets.

I el problema de les llengües, i en concret del català, es aquest fet diferenciador que creen que pot posar en perill el seu estatus “dominatiu”, tot i que moltes paraules, frases i oracions son similars i entenedores, es resisteixen a tolerar que hi hagi algú que sigui un xic diferent, no fos cas que d’aquests bojos que no s’entenen quan parlen, en pugues sortir algun que pugues ser millor que ells.

Un servidor va viure una bona temporada, catorze o quinze mesos, al nord d’Espanya, em vaig enamorar del Cantàbric, em va engrescar el bable tot i ser un idioma minoritari, es pensa que podria tenir els seus orígens en una de les llengües cèltiques preromanes que s’utilitzaven abans de l’arribada dels romans, encara que hi ha qui nomes el titlla d’una fotesa idiomàtica autòctona d’Astúries. Convivíem una bona colla d’individus espanyols, tot acostumava a anar força be, si pensem que estàvem ubicats en espais no gaire grans, però el problema sorgia amb quatre galifardeus en el moment en el que entre nosaltres, els pocs catalans que hi vivíem, parlàvem en català, ells, aquests galifardeus no podien suportar aquest fet “diferent” tot i que no ens adrecéssim a ells, l’excusa era sempre la mateixa: “es que igual ens esteu insultant i no ho entenem” … recordeu que he dit que no parlàvem amb ells? però es que a més, els insults més repetitius d’ambdós idiomes son si no iguals, si molt similars. El que deia, no era ni es un problema d’idiomes, es senzillament un problema d’acceptar o no, allò o aquell que es diferent. Imatge de geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Drets adquirits

Que coi es això dels drets adquirits? parlem-ne, m’agradaria treure aquest concepte a col·lació, una altra parauleta que es porta l’oli, col·lació, he buscat als diccionaris de la llengua espanyola i al de la llengua catalana el seu significat, i tot i que sembla ser que inicialment i genèricament ens podríem remuntar a un dret canonge, ara em centraré en el significat més civil, més social, i ens ve a dir que es tracta de sortir a parlar d’una cosa, adduir-la, però també pot ser l’acció de conferir un privilegi.

I ara parlem precisament d’això, de conferir privilegis i de drets adquirits, que són aquells drets que una persona ha obtingut legalment i que no poden ésser revocats o modificats sense el seu consentiment. Aquests drets es basen en el principi fonamental de la seguretat jurídica, que busca protegir els individus de canvis arbitraris en la llei que puguin afectar els seus drets i expectatives legítimes.

Fins aquí tot entès, oi? o no? el meu dubte es per quin motiu es confereixen alguns privilegis que comporten la finalitat d’obtenir drets adquirits? hi va haver algun tipus de compensació per obtenir aquests drets? qui se’n va beneficiar? si no es així, s’obre la porta a un nou dubte, per quin motiu es concedeix un determinat dret en benefici d’una determinada persona o persones sense fer-ho extensiu a la resta de la societat? això es legal? això es ètic?

Dit tot això, em ve a la memòria un dita que jo escoltava en els meus anys professionals, que venia a dir que “tot benefici obtingut via decret, deixa de ser benefici per decret” i es així de senzill, o no? si jo tenia fa uns anys una parcel·la urbana, edificable, i en una època podia edificar en alçada el que volia, dret adquirit, i amb el pas dels anys aquest dret ha anat minvant, per regulacions normatives locals, fins que actualment hi ha zones on nomes pots edificar fins a màxim dos pisos d’alçada, això si no s’ha establert una superfície mínima a construir que impedeix iniciar el projecte desitjat, hi havia un dret adquirit que s’ha vulnerat?

I tot plegat es per fer referencia a una situació que esdevé en un poble del litoral català, on es vol edificar habitatges en una pineda a costat del mar. Els ecologistes estan en contra d’aquesta actuació, on segons diu la premsa, l’ajuntament té previst edificar cinc blocs plurifamiliars en aquest pulmó verd situat a tocar de la platja. Per la seva part, sempre segons l’article de la Silvia Oller a la Vanguardia, el consistori es recolza en un POUM del 2002, per qui no ho recordi fem memòria, estem al 2024, vint-i-dos anys de diferencia, encara que els opositors al·leguen que aquest antic POUM, es un refregit de l’anterior, del 1983 i que entre altres mancances, no esta adaptat a la llei ambiental perquè no s’ha sotmès a l’avaluació ambiental, ja que en aquella època no era obligat, ara si que ho es, oi? un privilegi, un dret adquirit ara fa quaranta anys que no contempla res de les catàstrofes mediambientals que patim actualment, es legal? no s’ha de revisar? pagarà la propietat actual per les possibles futures víctimes?

Tot això dels drets adquirits, sovint no deixa de ser una posició esbiaixada d’uns quants que n’han tret o esperaven treure’n beneficis futurs, via un decret amb que en el seu moment algú els va beneficiar sense retorn de cap tipus a la societat, per la qual cosa si amb un nou decret es restringeixen aquests privilegis, hem d’entendre que s’els ha de compensar amb la mateixa quantificació que van pagar per adquirir aquest privilegi, zero. Això es el que al·lega l’ajuntament del poble costaner per edificar en una pineda al costat del mar, que la propietat te uns drets adquirits i desclassificar la zona comportaria indemnitzacions milionàries per part de l’ajuntament, disculpin quants milions va pagar la propietat per obtenir aquests drets adquirits en base a un POUM que no preveia l’obligatorietat d’avaluació ambiental, i que ara si que ja sabem que es del tot necessària i possiblement obligatòria? zero? de quins drets ens parlen? amb imatge de iessephoto a pixabay.

Publicat a

Turisme, oci, drets, convivència …

De tan en tan surten articles, notes de premsa, noticies a les xarxes i als mitjans audiovisuals que parlen de les mil i una situacions que provoca el turisme, com es normal en qualsevol activitat humana, el dret que tenim tots a l’oci, al turisme, a la diversió, però sempre buscant un encaix amb la convivència social.

Una cosa queda ben palesa, i es que avui en dia el turisme ha arribat a ser excessiu per als nadius i per a la població resident en qualsevol indret turístic. On s’ha de posar el llinda de la xifra, de la quantitat de turistes que pot absorbir un indret, un poble o un racó natural en concret?

Personalment fa anys que recrimino el fet de subvencionar, de facilitar financerament els moviments turístics massius, m’explico, no trobo just que ningú rebi una punyetera subvenció per portar turistes a cap indret, si aquests no es paguen el sobre cost que puguin generar tan en despeses d’aigua, de llum, de brossa, de metges i com no, de contaminació. No pot ser que per quatre euros mal contats, es moguin unes grans riuades de gent que poden generar unes despeses més elevades que els ingressos que s’obtenen, a costa de la butxaca dels ciutadans. I abans de que algú pregunti, com llegia a la premsa, es que tu no fas turisme? li diré que si que n’he fet, ara mateix per diferents motius no m’és possible, però si que he sortit de vacances, i reclamo que s’apliqui també aquesta premissa, mínim has de pagar el cost que generes i que no pot anar nomes a càrrec dels pressupostos ciutadans.

Diuen que hem arribat a un punt, en el que l’única manera de reduir el turisme seria viatjar menys, però la societat tendeix a viatjar més, per la qual cosa nomes podria tenir solució si es prenen decisions globals. Estic d’acord, comencem per repercutir la totalitat dels sobre costos generats pel turisme als mateixos turistes, i no ens deixem enganyar, quan ens presenten xifres del que es gasten els turistes, sovint son els diners que paguen pel paquet contractat, que cada vegada més es fa online, per això tenim clar on esta ubicada l’empresa amb la que es contracta?

Una altra casuística es la dels establiments d’oci i restauració, hi ha de tot com sempre, avui llegia que algunes guinguetes de platja s’han queixat per les sancions que els hi han posat per incomplir reiteradament les normes que regeixen segons el municipi, principalment les d’excessos d’ocupació de la concessió, que en algun cas havia arribat a ocupar quasi 100 metres més de l’autoritzat. En serio que es queixen perquè els sancionen per incomplir les normes? i si les complissin? i no oblidem que en ocasions, en masses opino jo, a molts “xiringuitos” les taules estan tan juntetes, que lògicament també els comensals estan tan apilotats que tens la sensació de que no dines sol o en parella o en família, no i ara, dines amb els ocupants de les taules veïnes, que més que veïnes ja podem dir que en realitat son taules compartides.

Turisme si, massificat no, ni aquí ni enlloc. El turisme ha de significar esbarjo, diversió, passar-s’ho be, gaudir de la família, dels amics, dels espais que visitem, no pot ser que nomes busquem aquella fotografia, sovint retocada, per fer dentetes a una colla de desconeguts via xarxes socials. Turisme vol dir deixar-ho tot tal i com ho hem trobat, turisme també vol dir pagar per les despeses de tot tipus que generem en aquell entorn que hi anem perquè ens han dit que era un lloc idíl·lic. Imatge de pexels a pixabay.

Publicat a

Volen ser Deu i Senyor

Si més no volen ser capitostos, o membres de la cort ja que de la reialesa, per imperatiu legal vigent, de moment no ho poden ser, o alguns fins i tot els agradaria ser senyors feudals.

De fet, no ens ha d’estranyar, a tot el món, a tots els països, a tots els àmbits, sempre hi ha gent que es pensa que son els únics tenidors del dret a pensar i actuar en nom dels altres, això si, sovint lluiten per fer-ho sense el consentiment de tots el seus “súbdits”.

Llegeixo una de les darreres noticies i articles referents al dret, a la legitimitat, a l’oportunitat, en resum al desig personal de cada opinador, i per exemple es curiós llegir que un grup dels components del CGPJ, que per cert el mateix article ens recorda que fa quasi cinc anys que el CGPJ esta en funcions amb motiu dels bloqueigs a la renovació que es va imposar en el seu moment, de fet no el van imposar tal com sona, nomes es van limitar a no renovar-lo, així zona menys enganyós, com deia el grup vol manifestar la seva repulsa a la possible llei d’amnistia, i arribats a aquest punt, cal remarcar, tal com fa l’article, que no se que quin carall de redactat volen criticar o impugnar, si encara ni s’ha fet públic el seu contingut, ni s’ha presentat en lloc per la seva tramitació. La qüestió es no per no, anem be.

Ara apareix un altre dels components d’aquest Consell que ha de fer respectar les lleis, i primer de tot els hi recorda que, i cito textualment el que segons l’article de eldiario.es, manifesta aquest vocal del CGPJ en funcions: «No seré jo qui contribueixi a la indignitat i al desprestigi que vocals triats per les Corts espanyoles l’any 2013, puguin ser tinguts per revoltats contra iniciatives del Parlament legítimament triat el 23 de juliol de l’any 2023 , col·locant els seus noms al costat de decisions que sens dubte taquen el nom d’aquest Consell General del Poder Judicial, una vegada que està fora d’òrbita competencial i temporal, en haver expirat el seu mandat, encara que segueixi en funcions després de deu anys» i de tot això en diuen separació de poders.

Tots som prou intel·ligents per treure les nostres pròpies conclusions de fets com aquest, no val a mirar-s’ho amb un biaix partidista, siguem valents, oblidem per un moment les nostres afinitats, es difícil ho se perquè sempre tenim més simpatia per uns que pels altres, però com dic siguem valents i pensem: quan a nosaltres ens exigeixen que complim les normes, la llei, els mandats divins, ai no, els mandats dels il·lustres terrenals autoanomenats salvadors i controladors de la resta de la humanitat, com que ells sovint s’obliden de fer-ho, exigim que també compleixin amb el que toca, i el que toca per començar es renovar d’una vegada per totes la composició del CGPJ i aprofitar, lògicament, el moment per modificar també les pautes per fer les futures modificacions, de manera que aquest parany de no renovació, no continuï semblant legal, imatge de stevepb a pixabay.

Publicat a

El nivell parlamentari europeu

Entre molts altres, han penjat un vídeo del País i una noticia del HuffPost a les xarxes, en el que es veu una diputada del pp nacional que vol muntar el seu xou particular en contra del govern i d’una ministra del seu país, lògicament ella estava al parlament europeu per debatre altres temes, però no, no l’importava el que es tenia que parlar, ella nomes volia furgar, intentar fer mal a la gent del govern espanyol, es curiós perquè en un moment de la seva verborrea al·lega a que l’han de deixar parlar, i cito textualment, la senyora en qüestió diu que “perquè no deixar-me parlar conculca el dret a la llibertat d’expressió” i fins i tot altres parlamentaries li diuen clarament que “calli” i qui presideix la comissió o el plenari o com es digui, li diu amb molta correcció que si no vol parlar dels temes previstos, si nomes vol parlar del que ella vol imposar, la traurà de la cambra, patètica la senyora.

“No deixar-me parlar conculca el dret a la llibertat d’expressió” segur que vol anar per aquest camí? segur que seria molt adient que, abans de manifestar-se amb aquests arguments, fes una revisió tan personal com grupal del seu partit i entorn més proper, de si aquests drets i tots els relacionats amb la llibertat d’expressió i la llibertat de les persones, son i sobretot han estat objecte de recolzament o de restricció al seu estimat país, no creu benvolguda senyora?.

Es curiós com el que diuen defensar allà, en ocasions se n’obliden aquí. El President de la comissió de drets de la dona i igualtat de gènere, no nomes va fer callar a la diputada del pp, si no que diuen que va expulsar un diputat de vox, tot i que aquest senyor no era membre de la comissió en qüestió, ell volia ser-hi i fer el seu numeret. De fet aquest parell encara son de l’època carca en que la premissa era de que encara que fos malament, el més important era que parlessin de tu … ai senyor, així anem a aquest país, encara permetem que hi hagi massa gent que tot i pregonar als quatre vents que ells i elles defensen al poble, als ciutadans , les llibertats …. en el fons sembla ser que el que volen es la defensa i imposició totalitària dels drets de quatre privilegiats, be qui diu quatre diu quatre mil o més.

De fet jo li aconsellaria a aquesta senyora que es miri el video del diari el País, no es pot fer més el ridícul, i també li repeteixo que no cal que continuï sent de l’època que encara que fos malament el més important es que es parles d’un, be en aquesta ocasió d’una. Em faig creus del tipus d’ensenyament que tenim en aquest país, perquè surtin representants del poble amb aquest nivell, ens mereixem molt més. Imatge de ogimenezs a pixabay.

Publicat a

Sortir o no sortir

Aquestes darreres hores, a Catalunya tenim un afer que esta omplint molt de paper de premsa, moltes hores als telenotícies i molts i molts continguts i posts de tot tipus a les xarxes, em refereixo a la sortida de Junts per Catalunya del Govern de la Generalitat. Tots hi volem dir la nostra, els polítics, els periodistes, els tertulians i nosaltres, el poble, els que sovint som ignorats, i també jo mateix. Unes dades fredes, dels 6.465 afiliats amb dret a vot, en van votar 5.119; amb una estimació de població a Catalunya d’uns 7.700.000 habitants, resulta que el 0,037% de la població condiciona al 99,96 restant. Seny. Si volem un país millor, que els nostres polítics no caiguin en els mateixos errors genèrics com fa la resta, els necessitem amb un rendiment del 100%, no a mitges tintes, no amb picabaralles infantils, necessitem que la primera pedra tingui un fonament excel·lent, i que els tècnics i els executors de l’obra siguin uns especialistes altament qualificats, en cas contrari la construcció d’aquest nou espai de convivència s’ensorrarà inevitablement.

Dret legal, tot, legitimitat política, tota, així que es del que els ciutadans en podem queixar? senzill, molt senzill, els ciutadans ens podem, i ens hem de queixar que els representants polítics, es van presentar per gestionar el nostre país, es van presentar voluntàriament i els ciutadans vam votar el que voluntàriament vam voler, i això, com es diu, va a missa. Us imagineu que quan anem a treballar a qualsevol empresa, marxéssim cap a casa per no estar d’acord amb el que diu en cap en qüestió? be, en aquest cas no han marxat cap a casa, s’han quedat a les instal·lacions de la companyia o corporació, per continuar cobrant cop a diputats, però si que han ignorat el mandat dels seus superiors, els ciutadans, i els ciutadans vam manar que amb les eines que els hi vam donar, que governessin, i no ho fan.

Marxen, tenen tot el dret a fer-ho, com els polítics de la resta de formacions poden qüestionar la tasca que fan els que han quedat al govern, de fet l’han de qüestionar, però els catalans ens mereixem respecte i ara mateix entre tots es riuen de nosaltres.

Algú suposo que em dirà que això no es veritat i que expliqui amb que sustento la meva rabieta, comencem. Ara ha sortit el numero màgic, el 33, es el nombre de parlamentaris que el partit que ara vol governar en solitari va aconseguir a les darreres eleccions, recordem que el total d’escons, si no estic equivocat, son 135, i aquests 33 son nomes el 24,44% del total, i que si ho mirem en nombre de vots reals, o sigui els aconseguits en referencia al total del cens, van obtenir un minso 11,24% dels vots dels catalans en edat de votar, recordem que a les darreres eleccions quasi la meitat dels catalans es van quedar a casa, el motiu?. I no em posaré pas a valorar aquesta proporcionalitat, ja que si ho fem no hi ha cap partit que en surti ben parat. I es una reflexió que ni a nivell local, els electes volen fer, ni volen acceptar que la fem els altres.

Una de les excuses que mes hem escoltat aquests dies, en relació a la coalició que governava fins ara, es la de que l’altre ha incomplert els pactes signats inicialment; els pactes? de quins pactes parlen? el meu dubte i la meva reflexió, si van signar uns pactes, perquè no els fan públics? els catalans no ens ho mereixem? si els publiquen, el poble, nosaltres, crec que som prou intel·ligents per saber qui els ha incomplert, o es que no hi ha pactes? o es que els incompleixen tots plegats?

Sovint els meus coneguts, quan llegeixen el que escric, em diuen que soc un apardalat … un incís, he buscat sinònims d’innocent, i he quedat espaterrat dels que hi ha, de fet quan per definir quelcom hem de fer necessàries tantes variables, no anem be.

Com deia, no se si soc un apardalat, o un cap de suro, o un bonàs … es igual, potser demano una utopia, es igual, però no em cansaré de dir i de repetir que els polítics estan al nostre servei, be exactament estan al servei del poble, i que el que han de fer es fer la seva tasca amb dedicació i seny. Els que estan al govern, que governin, que facin el que calgui pel benestar de les persones; els que estan a la oposició, que treballin també pel mateix, que presentin alternatives clares i realistes quan els que governen no en saben mes; si, ja se que després argumenten que els hi robaran les bones idees, però si les presenten ben desenvolupades i ben explicat d’on sortirà el finançament per aplicar-les, el poble, les persones que els hi volem fer confiança, entendrem i reconeixerem de qui es la proposta que ens beneficia a totes i a tots. I no ens enganyem, no necessitem molts partits polítics, nomes necessitem persones amb ganes de treballar pel benestar de la societat. I si no volen o no saben fer-ho, pleguin, tornin a casa amb les seves famílies, ells no se si els hi agrairan la tornada a casa, nosaltres ni podem, ni volem agrair-los que es quedin. Imatge de SteCatLliure a Pixabay.

Publicat a

No hi ha dret

Fins ara, sempre que fèiem comparativa amb Escòcia, del camí que seguíem a Catalunya, dèiem que els de Londres eren mes receptius que els de Madrid, que veien les coses amb uns altres ulls, vaja que tenien mes bon rotllo …., però sembla ser que a mesura que s’apropa el gran dia pels escocesos, aquella gent del Regne Unit s’estan posant nerviosos, vaja com els d’Espanya. El discurs dels responsables del Regne Unit i d’Espanya es similar, el discurs de la por, que tan Escòcia com Catalunya quedarien fora de la UE, això a més, també sembla que ho deia l’amic Barroso de la Comissió Europea, que tindrien que deixar d’utilitzar la moneda actual, la lliura els escocesos i l’euro els catalans, aquí hi podem afegir que els de Madrid diuen que aquesta consulta es il•legal …., es curiós que aquesta gent que son incapaços de posar-se d’acord per una qüestió tan llunyana com es Gibraltar, els de Madrid i els de Londres, en aquest afer de condicionar la llibertat a dos pobles que legalment volen opinar, s’han alineat ràpidament. A veure, això de quedar fora de la UE, els catalans, els escocesos ho ignoro, tenim un passaport que hi diu Unió Europea, i em demano en base a que, en Barroso, en Rajoy o en Cameron ens volen fer fora de la UE?, qui son ells i quina normativa volen aplicar per fer-ho?, dic això, perquè sempre ens diuen que no seria viable que es pugues tornar a entrar a la UE, però la qüestió es molt mes senzilla, perquè n’hem de sortir?, perquè n’han de sortir els escocesos? I la segona part d’aquesta qüestió de pertinència o no a la UE, també es molt clara, en el suposat cas que Escòcia i Catalunya esdevinguessin independents, si es qüestiona el dret d’ambdós a estar a la UE, també s’ha de qüestionar la permanència, o si més no les condicions de permanència, tan del Regne Unit com d’Espanya, ja que tan l’un com l’altra serien dos països totalment diferents als actuals; serà que en els fons la por que tenen els de Londres i els de Madrid, es precisament aquesta, es la por a quedar-se ells fora de la UE? No se els que manen al Regne Unit quin percentatge de vots van obtenir, però si els que manen a Espanya, els d’Espanya van obtenir un 30% dels vots possibles, això vol dir que un 70% dels votants no els hi van donar la seva confiança, i això es molt significatiu, ja que encara que amb el joc polític actual tenen majoria, moralment no tenen cap dret a qüestionar les decisions dels ciutadans, siguin catalans, siguin escocesos o siguin de qualsevol altra racó geogràfic; no ho oblidin senyors mandataris, vostès no tenen aquest dret, els ciutadans a decidir el seu futur, si.

Publicat a

Dret a …

Darrerament s’ha utilitzat molt, tothom hi afegeix la paraula que més li convé, i així podem veure a la premsa moltes referencies a la reclamació de un munt de drets. Com sempre, es qüestió de dividir, com més dividits estem els “súbdits”, més fàcil els hi es fer la seva als que manen. En realitat que es el que demanem?, uns volem el dret a la independència, uns altres volem el dret a l’avortament, altres volem el dret a un habitatge digne, sense oblidar els que volem el dret a una sanitat a l’abast de tothom …, i tants altres drets que exigim als polítics que estan al front de la nostra societat, i fixeu-vos que parlo de la nostra societat, no del nostre país, ja que al cap i a la fi, el problema es repeteix en menor o major grau a qualsevol racó. El primer que necessitem, es assumir i tenir clar que el que nosaltres hem d’exigir es el “dret a decidir”, perquè mentre no tinguem la possibilitat de decidir, crec que no aconseguirem quasi cap dels drets que reclamem; i perquè?, es molt senzill, mentre no tinguem el dret a decidir que es el que han de fer els polítics en benefici del poble que els ha votat, o sigui nosaltres, ells ens han demostrat que van al seu “rotllo” …., uns diuen aquí retallo el que em sembla (els seus drets no per això), altres diuen aquí munto els “xanxullos” que em sembla (en benefici propi, o de familiars i amics), a més a més altres, en uns moments en que hi ha moltes famílies que les passen molt magres perquè no tenen ingressos, ells (els polítics d’alt nivell) quan pleguen del govern, a més de tenir uns ingressos assignats de vergonya (per l’alt import, lluny del salari mínim interprofessional), encara fan d’assessors d’empreses de primera línia (també cobren), i algun encara diu que plega perquè s’avorreix …, vergonyós. Ja se que tot això que dic cau sempre en un sac foradat, al cap i a la fi els polítics no llegeixen pas els meus escrits, i en el suposat cas de que ho fessin, tampoc em farien cas. Però em nego a acceptar que això no pugui canviar, hem de fer els possibles, hem de fer tot allò que com a poble sobirà tenim dret, perquè els polítics de torn deixin d’imposar-nos la seva voluntat en benefici d’uns quants i en detriment de la majoria; i ara que dic majoria, em fa riure aquesta paraula, tots (els polítics) recolzen les seves decisions precisament en aquest mot, majoria …, la majoria que tenim ens legitima a poder prendre aquesta o aquella decisió, diuen …., si home, i que més, el fet de que governin no els legitima a res que vagi en contra dels “súbdits”, perdo del poble, i més quan estan al poder en base a unes eleccions amb els altíssims nivells d’abstenció que es donen sovint; si no vaig errat les darreres eleccions a Catalunya l’abstenció va ser del 30,44%, i a les darreres d’Espanya el 31,06%; això vol dir que el partit més votat de Catalunya nomes va tenir un 20,54% dels votants del cens, i el d’Espanya nomes un 30,37%; i d’això en diuen majoria?, i això diuen que els legitima a fer tot allò que fan, i que al cap i a la fi, l’única cosa que ens han demostrat es que les seves decisions i els seus silencis, ens han portat on ens han portat …., i encara tenen la barra de dir que estan legitimats. Jo nomes demano el dret a decidir.