Etiqueta: Despeses

Publicat a

El preu de les Festes Majors

L’article de l’Ara “Quant costa portar el teu artista preferit a la festa major del teu poble?” signat per Sebastián Marín em fa pensar i rumiar en tot això dels actes d’una Festa Major, son apropiats? son barats? qui els paga realment?

A l’article hi ha diverses comparacions de grups, de preus i de poblacions, no entraré pas a lloar ni a criticar els catxes que es paguen, no es el quid de la qüestió, perquè al cap i a la fi la idoneïtat del grup a contractar i el preu que s’està disposat a pagar no tenen res a veure amb la qualitat musical, es senzillament una preocupació per agradar als votants en el cas dels polítics locals, o per cridar l’atenció dels que s’hi han de gastar els calerons en el cas de concentracions purament comercials.

Com a negoci, si tenen una bona organització i compleixen amb tots els requisits legals i fiscals res a dir, ara el que si que hem de mirar es quan l’esdeveniment esta adreçat a la ciutadania i a més organitzat per un organisme oficial, digueu-li Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació o Generalitat, els actes organitzats son els adequats? que no passi com a Sagunt amb el famós “un forat es un forat” i els diners gastats son els adequats? els organitzadors polítics s’obliden d’altres inversions més necessàries per pagar els artistes de la Festa Major?

He dit que no parlaria de catxes, i no ho faré, pero reflexionar una miqueta no fa mal, dels grups anomenats a l’article de l’Ara, el que més cobra son 150.000 euros i el que menys no arriba als 10.000 euros, un forquilla que fa pensar, lògicament molts dels artistes es queixen de que els diners que cobren justet si arriben per les despeses i alguns en finalitzar es com si haguessin fet el “bolo” gratuït; fins aquí ho entenc, tot i que com a tots sempre ens queda o quedava els recurs de canviar de feina.

Ara anem a la part de qui organitza i paga, si es un ens oficial, fins on tenen dret a fer actes gratuïts d’oci per uns quants assistents, pocs o molts, amb els diners de tots els contribuents? entenc que si s’ha de fer qualsevol acció social sigui amb càrrec als pressupostos locals, ara una festa? els assistents no han de pagar-la? soc dels que penso que tot allò regalat, tot allò pel que no s’ha de pagar, no se li dona valor, no es important, pero es que a més hi ha responsables municipals que no tenen mirament amb el que gasten i més ara que s’apropen eleccions.

Estic convençut de que si miréssim be les necessitats socials de molts municipis, veuríem que hi ha mancances que no es poden assumir perquè no tenen assignada cap partida pressupostaria, pero també estic convençut de que si ho miréssim be, segur que hi trobaríem alguna partida de festes i festetes. Potser ja es hora de que es deixin d’oferir serveis i activitats d’oci gratuïtes o a baix cost, crec que tindria que ser com les escombraries per exemple, que segons una directriu europea els veïns han de pagar el cost total del servei, i amb l’oci s’ha de fer el  mateix, al cap i a la fi els serveis paral·lels que s’hi ofereixen ja son de pagament, no? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Taxa turística

Tornem-hi, es tracta de fer veure que hi ha una problemàtica on no existeix, i això de la taxa turística n’és un exemple des del punt de vista ciutadà. Podem parlar de qualsevol població, però centrem-nos en Barcelona que es una referencia molt valida, tan per la dimensió de la ciutat com per l’acumulació de turistes que la visiten.

Entrem a veure i valorar les taxes pels hotels de cinc estrelles , fins ara hi havia una tarifa general de 3,5 euros, més una tarifa local de 4 euros, en total els hostes pagaven 7,5 euros per persona i dia. A partir del primer d’abril la tarifa general passa a ser de 7 euros, la local de 5 euros i el total que pagarà el turista es de 12 euros per persona i dia, un increment del 60%, òstia ..!! però no ens deixem enganyar, ara fem la comparativa amb el preu dels hotels.

He buscat a les xarxes una habitació per a dues persones en un hotel de cinc estrelles, una nit, preus que de mitjana es situen entre els 400 euros i els 600 euros la nit, algun arriba fins i tot als 1.200 euros/nit … pregunta fàcil, l’increment de la taxa es significatiu? aquell 3% de taxes que pagaven de mitjana abans, ara es situa en el 4,8%, encara que si anem a la tarifa alta, aquest percentatge es redueix fins el 2% … ens volen fer creure que la taxa es el que enfonsarà el negoci hoteler?

Una altra qüestió es l’ús que es pot fer d’aquesta taxa, tindrà una bona destinació? els nois i noies que prenen decisions ho faran be? l’encertaran? aquí es on hi ha la mare dels ous. Sabeu que soc del parer de que els turistes, jo mateix quan m’hi converteixo, hem de pagar el cost de les despeses de fer turisme, i no em refereixo a transports, hotels, restaurants … em refereixo a totes les despeses que es generen al voltant del turista, consum d’energia, consum d’aigua, neteja, reparacions diverses … tot això qui ho paga? els propietaris dels negocis no, ells paguen les taxes que tenen establertes com a empresa, això vol dir que d’entrada ho paguem els contribuents en general amb els nostres impostos.

Per exemple, quan després d’una nit de gresca ha de passar l’equip de neteja amb maquinaria diversa, no ho paguen els usuaris de la festa, ho paguem els ciutadans, i ja no parlem de les bretolades sovint motivades diguem pels excessos de determinades substancies; podríem fer una llarga llista, però no cal, deixem-ho aquí i fem la pregunta indiscreta: perquè no hi ha d’haver una taxa turística que cobreixi tot aquest desgavell? em direu que el preu que s’ha d’aplicar per persona i dia es excessiu? realment pensem que desequilibrarà la balança i que farà renunciar als turistes a visitar el lloc de destinació escollit? Imatge generada amb ChatGPT.

Publicat a

Reinicialitzar el xip mental

Sovint llegeixo articles, noticies i cartes a la premsa, en les que la gent parla de la seva situació econòmica influenciats pel seu sou, que sovint consideren com a insuficient per viure dignament. No entraré pas a qüestionar la visió que cada persona te de la seva situació econòmica personal, tampoc on es el llindar de viure dignament, però si que m’agradaria poder crear una situació d’enfrontament de pensaments, envers el que es considera adient o inapropiat, i que cadascú reflexioni en quin món vol viure, i si aquest món ideal es el que deixem que per apatia o per desil·lusió ens el muntin els altres.

Llegia una carta d’una persona en la que deia que «practica el confinament econòmic per a poder estalviar i independitzar-se» i afegeix “que quedi clar que aquest confinament no el fa per voluntat pròpia: el seu sou mileurista no dona per a més”.

Centrem-nos, ens diu que “te 26 anys i viu a casa dels pares; estalviant la meitat del seu sou mileurista i destinant la resta a pagar-se la carrera universitària i algunes despeses” i finalitza dient que “no en te prou per a independitzar-se”; ho entenc, entenc la seva preocupació, però cal fer-se una pregunta, pot estalviar la meitat del seu sou i la resta a pagar la carrera universitària i algunes despeses, però quina part dedica a costeir les despeses familiars?

Quan jo era jove, ens vam independitzar quan vam poder ajuntar dos sous, un de sol no podia, a més independitzar-se era a mínims, es necessitàven dos salaris per fer camí i tot i així res d’estalviar i res de sortir els caps de setmana. Crec que ara mateix amb uns salaris precaris que s’han d’augmentar, també hem de tenir en compte que ha canviat l’estil de vida, ens l’han dissenyat i ens empenyem a que interioritzem que cal consumir més i més, perquè això es el que ens fa feliços, però malauradament no es així, no estem satisfets perquè contínuament ens empenyen a consumir, consumir, consumir … i la insatisfacció creix i creix.

A la carta d’aquesta persona l’han contestat un munt de gent amb opinions i formules més o menys màgiques de tots colors, com li diu algú no es poden donar consells, cada cas es singular i diferent, cada cas requereix d’una visió i un context explícit per poder opinar, i tot i així potser no tenim dret a opinar en referencia a la vida dels altres, ara be el que si que podem fer es opinar envers la vida que ens han proposat de viure, valorar si es adient, valorar si es el que volem, i si en tenim dubtes, valorar que podem fer per canviar-ho.

Fa poc escrivia de “l’endeutament per consumir” i no hi ha res més trist que el fet de consumir perque es moda, consumim perquè ens inculquen que així serem mes elitistes, que ens fa més importants, ens incrementa l’ego, però res més lluny de la realitat, un consum descontrolat a més de fer trontollar la nostra economia personal, ens fa cada vegada més esclaus, es va passar del viure per treballar al treballar per viure, i ara mica en mica ens aboquem a l’esclavatge de treballar per consumir.

Cal que reiniciem el xip mental, no deixem que ens bloquegin el més important que tenim, el lliure albir, som éssers amb voluntat, responsables, podem escollir i hem d’assumir les conseqüències de la nostra elecció. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Falsa felicitat a terminis

Article d’Andrei Boar envers “els perills de finançar les compres quotidianes” avui a l’Ara i que avui en dia es facilíssim, comprem allò que diuen que necessitem, alerta amb la publicitat, i com que se’ns fa feixuc o no podem pagar-ho trinco trinco, ens agafem amb els ulls clucs al finançament ajornat.

En ocasions acabem finançant coses que utilitzarem poques vegades, o nomes una vegada o fins algunes ni les acabarem utlitzant mai. Crec que el primer que s’ha de fer es valorar si allò que volem pagar a terminis es necessari o nomes es un caprici prescindible, no es fàcil decidir-ho, i més després de que publicitàriament ens han bombardejat amb el missatge de que es imprescindible per lluir més, més ser més o per sobresortir més que els altres.

Si finalment decidim que necessitem aquell producte o servei i el volem comprar, tot seguit hem de pensar be el que anem a fer, per una operació d’ajornar el pagament d’una compra no passa res, però quan ho fem una vegada i una altra, acabem ajornant el pagament via quotes mensuals de dues, tres o quatre compres supèrflues o no, perquè entremig de les necessitats imposades socialment, en ocasions n’hi hem d’afegir altres urgents sobrevingudes, i aquí es quan tot plegat es comença a convertir en un problema, ja que anem sumant quotes i d’una primera de per exemple 50 euros, acabem passant a unes afegides de 200 euros o més, i aquí comença el nostre calvari.

Finançament ajornat, si, però amb precaució, i valorant seriosament les necessitats i les possibilitats de cada persona o família; llegia no fa gaire que quan ens endeutem sovint cometem l’error de no valorar la possibilitat de que la nostra vida pot canviar amb el temps, ens podem trobar que incrementem els ingressos, perfecte, però també ens podem trobar amb entrebancs familiars que dinamitin les nostres finances, o també que l’empresa on treballem faci algun tipus de reducció que afectarà al nostre salari, o fins i tot ens podem quedar sense feina i sense els ingressos que teníem anteriorment, i en aquell moment com pagarem les quotes mensuals compromeses?.

I si ens trobem en aque sta situació, es possible que ens acostumem a una paraula complexa, refinançament, ajuntem quotes, allarguem terminis i tot solucionat … NO, això pot ser el començament del gran desastre que ens pot portar a una veritable ruïna, tan personal com familiar … es això el que volem? com que suposo que no, nomes diré el que havia dit durant  tota la vida laboral, inclòs abans de signar un finançament ajornat, pensem be que volem comprar, pensem be si ho necessitem, pensem be si ho podem pagar i pensem be quantes quotes afegides ja estem pagant.

Aquesta darrera podria ser allò del ruc que portava una carrega molt pesada i en travessar un riu un peix li va saltar al damunt i el ruc es va enfonsar per un excés de carrega, per un trist peix, i això es el que ens pot passar, anem afegint quotes de finançaments ajornats fins que n’arriba una que fa insuportable, inviable assumir el total de pagaments compromesos. No ens refiem de les facilitats de pagament, la nostra economia es finita. Imatge de Franz26 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Gastar en defensa, gastar en armament

Fa uns quants dies que es parla d’aquesta qüestió, s’ha de gastar més en defensa, cosa que es lliga amb el fet de que s’ha de gastar més en armes, si més no això es el que en podem treure de la darrera reunió de l’OTAN, en la que ha acabat imposant la seva voluntat el líder americà.

Això si, la despesa en defensa, que no podem oblidar que porta assimilat el fet de incrementar la despesa en compra d’armes, va lligat a que aquestes armes es comprin als americans, podem llegir a Joaquim Coello al seu article d’opinió al rotatiu Ara ens diu que hi ha la proposta d’augmentar fins el 5% del seu PIB la despesa en defensa “la idea es del president americà, que vol reduir la contribució dels americans al pressupost atlàntic, que ara suporten en prop d’un 58%” el que també ens diu l’article, encara no ho especifiquin ni els americans ni els europeus, es que actualment la UE, gasta al voltant del 2% del PIB en defensa, i que dels 75.000 milions gastats en material de juny del 2022 a juny del 2023, el 63% van ser compres als EUA.

A veure, no se si el president americà i la seva “camarilla”, perquè no ens enganyem mai un individu sol pot dominar res, sempre hi ha qui li riu les gracies, o qui sabent-ne molt més, el condueix a que faci el més convenient en cada moment per uns interessos particulars; no ens desviem, com deia ni conec al president americà, ni li he seguit la vida, però una cosa es certa, tot i no saber si es un bon polític, un bon president, si que li podem reconèixer un bon cop d’ull com a negociant o empresari, com li vulgueu dir, perquè ha aconseguit que els europeus es comprometin a gastar més del doble del que feien fins ara, en armament, això vol dir que els americans podran reduir la seva despesa, i paral·lelament els diners que es gastaran els europeus es destinaran en bona part a comprar armes als americans, negoci rodo, menys despesa i més benefici … “chapeau”.

No se si el que toca ara es gastar més en armament, no ho tinc pas gens clar, perquè això que ens diuen de que ara hi ha armes per destruir no se pas quantes vegades el món, es d’imbecils, amb una vegada en tenim prou, i ara que es vol poder destruir 30 vegades més el món, una vegada estigui ja destruït?

Hi ha milions d’armes, diuen les xarxes que d’aquestes, entre dotze i catorze mil son nuclears, ningú ho sap amb exactitud, tot son suposicions, però tot i així son moltes, masses. Segons he pogut llegir a les xarxes es parla d’un «clar interès internacional en el desarmament nuclear» amb l’aprovació ja any fa uns quants anys del tractat sobre la prohibició de les armes nuclears, aquest acord, que suposava l’únic compromís vinculant de desarmament en un tractat multilateral per part dels estats posseïdors d’armes nuclears, va ser aprovat per 122 països, però, sempre hi ha un però, entre ells no hi havia, precisament, les nacions en les mans de les quals estan les bombes nuclears.

Això significa una tendència preocupant, perquè el que el món realment necessita es un compromís clar, per treballar en un procés efectiu i legalment vinculant cap al desarmament nuclear, no podem continuar tolerant que ens venguin la moto de que necessitem les armes, tan les més convencionals com les nuclears,  pels desafiaments de seguretat territorials  i oblidar la nostra responsabilitat de buscar una societat internacional més pacífica. Voleu més informació, voleu poder tenir un punt de vista diferent, voleu pensar una mica … nomes cal que feu una ullada a la web de les Nacions Unides. Imatge de Pictures_With_Impact d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Impacte econòmic positiu

Això es una d’aquelles ressenyes que llegim en el context de determinades manifestacions o en el decurs de determinades activitats lúdiques i/o esportives, tots els organitzadors volen remarcar l’impacte econòmic positiu de l’esdeveniment per a la ciutat i el país.

Es curiós, estic col·laborant modestament en un d’aquests esdeveniments, en el meu cas es el de la Copa Amèrica de Vela, he llegit i alguns coneguts m’han transmès tot tipus de critiques envers l’esdeveniment, jo creia i crec que per fer-me una opinió personal, millor estar present en el context de l’activitat en qüestió, i així ho vaig fer.

S’ha dit que es elitista, segons el diccionari es tot aquell que es comporta o manifesta gustos i preferències que s’aparten dels del comú. Be aleshores a qui podem considerar elitista, als que organitzen l’esdeveniment o els que assisteixen als actes i activitats programades? es diu que el públic pot assistir-hi gratuïtament, i es cert, tan cert com que des de les platges de Barcelona es fa difícil veure be les regates, per aquest motiu sempre ens queda les Fan Zones o els Race Village amb pantalles gegants d’accés gratuït, o perquè no, la tele de casa.

No ens desviem, activitat d’elit, no vull desviar-me ni incomodar a ningú, però si que voldria fer comparacions, tot i que sempre es diu que son odioses, comencem, per exemple els salts d’hípica celebrats recentment a Barcelona o els organitzats a Madrid, la formula 1 celebrada també al nostre país ara fa un trimestre, o les diferents competicions futbolístiques al nostre continent, o els concerts i esdeveniments musicals que els darrers anys han crescut com bolets, encara que els bolets hi ha anys que fallen, no en surten. En tots aquestes esdeveniments es remenen milions de recursos.

Com volem valorar això anomenat elit? els diners gastats pels diferents organismes públics? els diners gastats per les marques comercials? o els diners pagats pels assistents? el nombre de visitants? l’impacte de les televisions tradicionals i de les digitals? i aquí arribem al tan festejat retorn social o beneficis municipals i de país, com es calcula això?

Una de les dades que s’utilitzen tan a favor com en contra, es l’assistència de públic, qui el calcula, qui el controla, qui el gestiona? ens hem de creure les dades que ens volen donar?  l’exemple més representatiu es el de les assistències a manifestacions, mai son coincidents, divergeixen i força segons qui les publiqui. Però el fet d’assistir a un esdeveniment, fa que aquest sigui rendible? no, a les hores com podem valorar aquesta tan festejada rendibilitat? no podem, ni a curt ni a llarg termini ho podrem valorar mai, i es que hi han condicionants que no es coneixen o no volen que els coneguem, quin es el sobre cost de despeses sobrevingudes amb motiu de l’esdeveniment? neteja, consum subministraments basics … i quins son els ingressos que es generen? restauració, comerç … encara que la doble pregunta que sempre es queda sense resposta es qui paga les despeses i qui obté els beneficis? imatge de CharlVera a pixabay.

Publicat a

Reconèixer errors no es suficient

Ara, quan ja portem mesos amb l’esdeveniment del segle, llegim Copa Amèrica de Vela, ara hi ha qui s’adona de que tot plegat ha estat un error, i això si, reconegut aquest error, es queden tan amples.

No se si aquest esdeveniment en concret ha estat un error o no, soc dels que opino que sovint les decisions polítiques tenen més condicionants dels que ens volen fer veure i creure. El quid de la qüestió es saber fins a quin punt els politiquets i politiquetes de torn es van equivocar, o es van deixar enlluernar o es van enlluernar i paral·lelament la van “cagar”, presumptament no per a tothom, però sovint en contra de la ciutadania, o sigui, siguem clars, massa sovint els errors els paguem els ciutadans no els polítics que els han propiciat.

A veure, ara ens diuen que possiblement no van ser prou curosos en investigar si els informes favorables a l’esdeveniment eren correctes, versemblants, creïbles … jo em pregunto, si no van investigar profundament aquests informes, que van fer? no oblidem que parlem de l’impacte de la Copa Amèrica a Barcelona, despeses, no les van quantificar? no hi van posar tots els sentits en verificar-les? retorns, que van valorar? quantitat de visitants? diners que teòricament aquests visitants es gastarien a Barcelona? que es el que van valorar o el que ara ens diuen que no van valorar correctament?

Segur que hi han altres activitats o actuacions  que socialment son més necessàries, ara i fa uns mesos, però si després de donar el vist i plau a aquests esdeveniment, tot dient que es va valorar positivament el fet de ser un esport relacionat amb una ciutat marítima que estima el mar com Barcelona, ara abans de finalitzar l’esdeveniment, el que no es pot dir que l’event genera apatia i molèsties a la ciutadania, es una elitització de la ciutat i fins i tot planen sospites de frau en les estimacions del retorn econòmic que es preveia.

Ja fa masses anys que arrosseguem aquesta motxilla politiquera, i no ho dic nomes per la Copa Amèrica de Barcelona, no, això passa arreu, sovint els polítics locals, que quasi mai han demostrat prèviament la seva vàlua com a gestors, es posen o els posem al capdavant d’un consistori, deixem que s’il·luminin, en ocasions l’il.luminació es tan forta que es cremen i ens cremen a tots plegats, després passa el que passa, massa sovint més enllà del que ens pensàvem, i si es que ho fan, com a molt presentaran la dimissió, però ningú els exigeix el retorn de la tresoreria malbaratada.

Jo em pregunto, si en determinats equips de futbol els dirigents han de presentar avals, si quan una empresa demana endeutament bancari, o quan un particular vol finançar el seu habitatge, trobem normal que tinguin que presentar garanties directes o addicionals, hipotecaries o avals, perquè permetem que els polítics juguin amb el nostre futur i el dels nostres fills i nets, sense reclamar-los-hi més responsabilitat que la seva dimissió, si ho fem, quan una “cagada” monumental ens perjudica fortament i llargament? o hi posen el coll, o ens tindrem que acostumar a no acceptar-los com a gestors de suposada, que no demostrada, vàlua. Imatge de KRiemer a pixabay.

Publicat a

Taxes turístiques

Quan fem el turista sempre hem de pagar alguna taxa, pot ser de més o menys import, no tenim molt clar perquè la paguem, ni que es fa amb els diners recaptats.

Avui llegia a la premsa que a Barcelona volen que els autocars turístics paguin més per aparcar, la noticia diu que l’ajuntament vol apujar de 20 a 80 euros el preu de l’abonament per estacionar els autocars a la ciutat, i que la finalitat es evitar la concentració excessiva en segons quines zones i segons quins horaris.

Abans de continuar amb la qüestió genèrica del turisme, excessiu o no, i de les seves taxes, apropiades o no, tan en la quantitat com en la seva destinació, aprofundim una mica en aquesta dels autocars. A veure si jo vaig amb el meu cotxe a fer turisme per Barcelona, i anem amb els quatre seients ocupats, pagaré a l’entorn de 40 euros de pàrquing per tot el dia, 10 euros per persona; els autocars que porten 50 passatgers ara mateix paguen un total de 20 euros, o sigui 40 cèntims per persona, això es just? no … i més si pensem que al darrera hi ha un negoci que tot i ser just, no pot tenir més bonificacions ni beneficis que la resta de ciutadans, i si l’ajuntament de Barcelona aplica aquest nou import, diuen que de 80 euros, tindrà una repercussió de 1,60 euros per passatger, lluny del que continuarem pagant en un pàrquing públic de la ciutat la resta de ciutadans, continuarà sent injust …

Suposo que l’ajuntament veu que amb aquesta acció, segons diu la premsa, passarà de recaptar d’un a quatre milions per aquest concepte, però tot i ser senzill de plantejar, no se si ho es d’explicar, els responsables municipals son coneixedors del sobre cost que significa per a la ciutat aquesta aglomeració d’autocars i de turistes, que al cap i a la fi suporta la ciutadania?.

Els responsables de l’ajuntament de Barcelona, això es vàlid per a qualsevol ajuntament, diuen es necessari gestionar aquest elevat turisme, i per això entre altres accions ha augmentat també la taxa turística per pernoctacions en allotjaments turístics de la ciutat. El nou import es pot considerar o no excessiu, però es suficient per compensar el sobre cost de despeses ocasionades pel turisme?

Si fem una ullada a altres països i ciutats, veurem que el ventall de l’import de les taxes es força gran, podem trobar llocs on la taxa es inferior a 1 euro fins a altres llocs on pot arribar a ser de fins un 5% del preu de l’habitació.

He llegit que amb la recaptació de l’impost es nodreix el fons de foment del turisme, o sigui es possible que amb aquesta taxa es promocioni un turisme que el que fa es fer augmentar el sobre cost de les despeses comunes de la ciutat, diguem-li aigua, escombraries, infraestructures, neteja i manteniment de carrers … o sigui incrementar el perjudici pels ciutadans residents.

Sovint ens expliquen que els diners que gasten els turistes a casa nostra son elevats, es fan referencies per persona i estada més enllà del miler d’euros, o això tampoc es veritat? qui es el beneficiari de tota aquesta massa dinerària? i a més dels establiments d’allotjament, la resta d’establiments oberts al públic perquè no han de recaptar aquestes taxes? els usuaris de tots els establiments també participen en l’increment d’aquest sobre cost de despeses.

Ja no tenen més temps, els responsables municipals d’arreu del país, han d’agafar el brau per les banyes i, no buscar, sinó aplicar remeis adequats per equilibrar definitivament aquesta difícil compatibilitat de turisme i ciutadania. Imatge de Keithjj a Pixabay.

Publicat a

Pujades d’impostos

El titular es clar, els municipis catalans aproven fortes pujades d’impostos, això que vol dir, que els municipis no catalans no els apujaran? o sigui que el problema nomes el tenim a Catalunya? no ho crec, però es igual, anem al que significa i el perquè d’aquest titular.

Diu l’article que la pressió fiscal es habitual que coincideixi amb el primer any de mandat, i això sembla que podria ser perquè es el moment clau per planificar el futur, si més no el de la legislatura iniciada fa pocs mesos.

Però quin es el motiu d’aquestes majoritàries fortes pujades d’impostos i taxes? alguns responsables polítics municipals diuen que un dels motius es el desequilibri econòmic dels ajuntaments, altres afegeixen que el seu ajuntament pràcticament esta en situació de fallida. Es diu que l’estructura financera dels ajuntaments no esta ben resolta, diuen que l’estat s’emporta la majoria dels ingressos, després hi ha les comunitats autònomes, i la resta, les engrunes, son pels consistoris.

A més hi afegeixen que els ajuntaments es fan càrrec de competències infradotades que son de la Generalitat, si han d’afegir també motius conjunturals, la inflació també afecta als ajuntaments, i no oblidem que a mesura que s’acosten unes eleccions municipals, el fet d’apujar impostos no es una acció gaire popular, i molts ajuntaments van actuar, diguem-ne, amb molta prudència a l’hora de proposar possibles increments.

Increments que possiblement eren necessaris fa temps, però molts ajuntaments van preferir congelar-los a l’espera de veure que passava. Un dels exemples mes clars, es el de la taxa d’escombraries, amb una gran varietat de percentatges que aplicaran els diferents ajuntaments del nostre país, i es que en aquest cas, a més hi ha un motiu supramunicipal afegit, i es la normativa que dictamina que a partir del 2025, els ajuntaments han de cobrir els costos de recollida, transport i gestió de residus, o sigui que els veïns hem de pagar el total del cost per aquests conceptes, cosa que fins ara no succeïa ja que, si no tots, la majoria d’ajuntaments cobraven als veïns una taxa inferior al cost real del servei, el motiu? possiblement no ser impopulars.

Però el que no he llegit enlloc, es que cap polític digui que hi ha la necessitat de revisar els costos dels ajuntaments, que les decisions polítiques dels dirigents de torn, van fer assumir als ciutadans en moments d’eufòria social i financera. Perquè no ens enganyem, sigui amb una taxa directa o via repercussió als pressupostos de l’ajuntament en qüestió, per exemple el cost de les escombraries el pagàvem tots els veïns i veïnes, encara que quedes emmascarat en el context d’un pressupost genèric, i que fa molts anys que en general no deixen de créixer, massa sovint desmesuradament, sense una necessitat real identificada, perquè el que nomes saben fer els polítics es, devant d’un increment de costos, apujar la pressió fiscal al veïnatge, però mai he vist que optin per revisar, ni per fiscalitzar, ni per fer un estudi econòmic seriós i extern de la possibilitat de reduir les despeses, i si ells no en saben prou, els polítics, hi ha un munt de professionals sèniors jubilats que segur que els hi sabran explicar com es pot fer una gestió financera adient als moments socials que viuen o pateixen les famílies, imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Turisme, popularitat i límits.

De tan en tan es parla del turisme, dels seus suposats beneficis econòmics pel conjunt del país i també de les seves molèsties pels veïns.

L’any passat, el 2022, diuen que es van assolir xifres similars a les de prepandemia, es diu que a Espanya van venir uns 71,6 milions de turistes internacionals i que van fer una despesa acumulada de 87.061 milions d’euros, això significa una mitjana aproximada d’uns 1.216 euros per turista.

Però no ens enganyem, aquestes xifres, aquests imports s’han pagat al país d’origen dels turistes, o sigui que no tots aquests diners arriben a casa nostra, quants n’arriben realment?

Els principals punts turístics, entre ells Barcelona, on les estades dels turistes, estadísticament han tingut una durada mitjana de 7,5 dies, fa temps que parlen de si s’ha de posar algun límit al turisme, encara que es fa difícil de prendre mesures, quan aquestes zones tenen precisament una dependència excessiva del turisme.

Aquests darrers dies Dubrovnik ha sortit a la palestra pel soroll de les rodes de les maletes, resulta que les autoritats locals volen posar multes per contaminació acústica, als turistes que, sobretot a les nits, tot buscant el seu allotjament, ocasionen molèsties als veïns, amb el soroll de les rodes de les maletes, al recórrer els empedrats carrers de la ciutat.

Com ja va passar fa uns anys a Barcelona, volen acabar amb el consum d’alcohol i menjar als monuments històrics, caminar en banyador pels carrers o portar les mascotes sense lligar, però es clar, el que més soroll ha fet es parlar de les multes als turistes pel soroll de les maletes. De fet es parlava d’imposar multes de fins a 265 euros.

Pensem que a Dubrovnik es calcula que hi ha uns 34 turistes per cada habitant, la qual cosa la converteix en una de les ciutats d’Europa que més turistes suporta, la segueixen Venècia, Bruges i Rodas.

Però retornem a la part econòmica, com deia els diners que es gasten els turistes, ho fan al seu país d’origen, on reserven les vacances a un touroperador que possiblement pertany a una multinacional que no es d’aquí, a lo millor viatgen en un avió que també es d’una multinacional de fora, i a casa nostra s’allotgen possiblement en un hotel, tot inclòs, que també es d’una cadena estrangera, o sigui quants diners arriben i es queden als negocis locals? als ajuntaments? ah! i els salaris dels treballadors del sector en general son els adequats? continuem, un cop aquí, els turistes, a més incrementen les despeses generals de la zona, consum d’aigua, neteja, generen escombraries, contaminació, alguns també despeses sanitàries, els organismes oficials ingressen suficients diners en concepte de turisme per fer front a totes aquestes despeses afegides? i una qüestió que sempre m’ha fet mal de cap, els estaments públics lliuren algun tipus de subvenció als diferents intermediaris estrangers? es que si fos així el problema encara seria més greu. Algun il·lustre pot respondre? Gràcies, gracies per fer-nos creure que l’oci i el turisme afegit es la moma, imatge de nikolaus_bader a pixabay.