Etiqueta: Ciutadania

Publicat a

Per un lobby ciutadà

Un lobby segons la RAE, es un grup de pressió que té com a objectiu influir en la presa de decisions en l’àmbit públic o privat a favor d’interessos determinats, de tan en tan surt aquesta parauleta, sobretot quan tenim la sensació de que presumptament predominen els interessos empresarials per damunt dels socials.

Ara llegia que l’Ibex i firmes de lobby busquen tombar la llei que regula les seves reunions amb polítics i em pregunto perquè? segons el diari una empresa cotitzada diu que si s’acaba aprovant la llei tal com està, es multiplicarien els Koldos.

Llegint la noticia hom pot pensar que els ciutadans ho tenim fotut, i es que ens diu que hi ha una dotzena d’empreses, principalment a Madrid, que intenten influir en les lleis per als seus clients, i us preguntareu qui son els seus clients? son empreses nacionals i internacionals, i que guanya qui disposi d’una millor agenda de contactes als ministeris i al Congres.

Es diu que després de pactar diverses qüestions amb Brussel·les, entre les que hi havia el fet de que Espanya tingues la seva pròpia llei de lobbys, l’any 2025 el govern va fer una proposta a la qual els partits de la oposició hi van presentar forces esmenes, i tot plegat ha fet que a hores d’ara encara no estigui aprovada.

Hi ha dues frases a l’article cridaneres, n’hi ha altres que també, pero aquestes dues crec que son reflexes reals del que es cou a la capital; es veu que la polèmica es l’obligatorietat d’un registre públic estatal que dependrà del Consell de la Transparència i on s’hi haurà de declarar tot allò relacionat amb les visites a polítics, data, lloc, participants, resum del que s’ha parlat i documents moguts, total transparència absoluta, i això es veu que no fa gracia, i les cotitzades creuen que serien les grans perjudicades per aquesta normativa.

A veure si ho entenem, si tan be ho fan tots, quin problema tenen en que aquesta activitat, com totes, estigui regulada i auditada? el que no entenc es perquè determinats partits polítics hi estan en contra, i encara menys si son dels que han donat i/o donen suport al govern central, perquè a veure el partit que governa es de fiar o no?

Han sortit prou noticies als mitjans de comunicació perquè els ciutadans desconfiem d’aquests lobbys que s’autodenominen gestors, i més quan alguna de les principals empreses de lobby diu per exemple que aquest registre paralitzaria l’activitat del Departament d’Afers Econòmics, tenint en compte que la tasca d’aquest Departament es reunir-se amb empreses per estar al cas de les seves inquietuds.

I ara tornem al titular, quan tindrem un lobby ciutadà? perquè per molt legal que pugui ser, encara que no se si sempre prou etic, quan un determinat lobby negocia amb un govern perquè vetlli per les seves inquietuds, qui vetlla per les inquietuds dels ciutadans? quan plegats el lobby i els polítics pacten determinades normes o reformes, quin problema tenen en que qualsevol persona interessada pugui tenir accés al contingut d’aquestes reunions? deixem-nos de tonteries, fins que no tinguem un lobby ciutadà real i potent, el poble sempre acabarem pagant els pactes d’alt nivell. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Com ho hem de fer per dir prou i que ens creguin?

Una noticia, com sempre, a la premsa fa esclatar dintre el meu cap el procés d’encadenar el meu imaginari amb visions, paraules i emprenyades. Si, de noticies en publiquen moltes, n’hi ha de falses i n’hi ha de fefaents, n’hi ha de serioses i/o tristes i n’hi ha de positives, poques, n’hi ha de més importants i n’hi ha que ben just si arriben a ser noticia.

El titular d’aquesta em fa aturar en la seva lectura i tornar a començar “multa de 1.700 euros a un veí de Mataró per ser cívic i arreglar l’espai públic del seu carrer” va plantar cinc arbres, va reparar dos bancs i va arreglar lloses trencades, l’article es d’en Fede Cedó.

Home, no calia que ho fes, no calia que arregles els desperfectes del carrer, al cap i a la fi els ajuntaments, el seu i el nostre, recapten diners per fer aquestes feines entre altres, algunes més necessàries i altres no tan, algunes més lluïdes i altres que passen quasi desapercebudes. No calia que ho fes perquè la brometa li ha costat 1.700 euros de multa, per fer, segons l’article, la feina que durant anys no va fer l’Ajuntament.

Aquí la historia ja comença a grinyolar, a veure un senyor que es dedica a plantar arbres, a reparar bancs i substituir lloses trencades del carrer on viu, de que va? que al seu poble no tenen una brigada per aquestes feines? al seu poble no subcontracten la jardineria? i no tenen cap empresa subcontractada per revisar i substituir bancs trencats? i ni la brigada ni la possible empresa subcontractada, si es que n’hi ha, verifiquen l’estat de l’enrajolat del carrer? per evitar accidents més o menys greus als veïns i als possible turistes.

El senyor diu que portava reclamant des de l’any 2019, carai deixin-me que els enumeri tots, així tindrem una visió més global del fet i la seva importància, encara que els responsables de l’ajuntament, polítics, tècnics i funcionaris, tinguin una altra visió de la situació. 2019, 2020, 2021, 2022, 2023, 2024, 2025 … 2026, refot son quasi 3000 dies, o no anaven a aquell carrer o tan se’ls en fotia els entrebancs dels veïns.

Diu la noticia que tot va començar per la denuncia d’un ciutadà, collons amb el ciutadà, rancúnia?, enveja? molèsties per les obres? seria interesant poder conèixer els fets i la casuística d’aquest cas, i a partir d’aquí s’acusa al veí infractor d’haver ocasionat danys al mobiliari urbà, mobiliari deteriorat, reclamat pel veí i que l’ajuntament s’ho passava pel forro, o això es el que es pot entendre al llegir la noticia. Ara la brigada, es veu que si que en tenen, tornarà la zona al seu estat original, o sigui que arrencarà arbres, no esta castigat per la llei i per les ordenances municipals? destrossarà bancs, tampoc esta castigat per les ordenances municipals pròpies? i substituirà les lloses noves per unes altres de trencades, es conya, no?

Estic d’acord amb l’ajuntament, aquest veí no tenia perquè replantar arbres morts, ni tenia perquè pintar bancs, ni tenia perquè substituir rajoles, i saben perquè? perquè després de quasi 8 anys ja ho tenia que haver fet l’ajuntament. No se qui mana, tenen 27 regidors això si, i suposo que com a la majoria de poblacions deuen ser una de les “empreses” ambmés treballadors contractats.

Pero el fet d’estar d’acord amb l’ajuntament també em fa rellegir un trosset de l’article “la normativa invocada per l’Ajuntament obliga a reparar els danys causats a béns municipals, que son plantar arbres on havien d’existir, restaurar bancs envellits o eliminar rajoles perilloses hagi suposat un perjudici per a l’interès general” … pregunta, quan pensen dimitir els responsables de menystenir a la ciutadania i no fer les actuacions necessàries a alguns carrers la població? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Escons amunt i avall

Ara m’estava mirant les dades d’una enquesta publicada pel CEO, ja hi tornem amb les sigles i els anglicismes, acostumats com estem que aquestes tres lletres les identifiquem normalment amb un cap empresarial, director general o similar, en aquesta ocasió cal dir que son les inicials del Centre d’Estudis d’Opinió, que ha publicat un sondeig d’intencions de vot entre la població.

Els titulars de la premsa son, si més no, curiosos, hi podem trobar per exemple “Aliança Catalana ja supera Junts i s’apropa a ERC” també “Daltabaix de Junts, triomf del PSC i crescudes d’ERC i Aliança” o una altra es “Pronostica l’enfonsament de Junts i la victòria del PSC, seguit per ERC i Aliança” i un darrer per acabar “Hi ha risc d’ingovernabilitat a Catalunya? té fre Aliança?” podeu escollir.

Recordem que es una enquesta, les eleccions no son ara i moltes vegades les persones canviem d’opinió cada vegada que anem a pixar. A partir d’aquí sembla el PSC i el PP podrien baixar aproximadament un 10%, VOX es mantindria o fins i tot podria pujar un pel, COMUNS I la CUP es mantindrien o podrien patir un petit retrocés i el que sobresurt més d’aquest sondeig es el fet de que AC pujarà molt, no se, una burrada, un 1.000%?

Sabeu que la meva opinió es que tard o d’hora els polítics ens fallaran, tots, per la qual cosa es indiferent qui tingui més vots, la qüestió es que davant de dades com les presentades pel CEO tots els politiquets busquen o be explicacions o be justificacions segons surtin retratats en aquesta imatge puntual, que en aquest cas recordem que es un sondeig.

Quan tenen les dades a la ma, quan han fet la lectura d’aquests resultats del sondeig, quan busquen motius del perquè han sortit aquests resultats i no uns altres, sempre intenten desviar el nostre interès cap a justificacions externes, alienes al seu entorn, la població esta desmotivada, desil·lusionada, no te les idees clares, es deixa arrossegar pels populismes … no diré que no sigui possible, pero a veure s’han preguntat, si més no jo em pregunto, fins on els partits amb més vots en legislatures passades son culpables directes del canvi de tendència que mostrem la ciutadania?

No diré pas si estic més o menys en contra i/o a favor de cap formació, pero ja n’estic tip de que els ciutadans sempre tinguem la culpa dels mals resultats d’alguns polítics i de les seves formacions, si més no fins que alguns d’ells canviïn d’idees o de companys de viatge com sovint passa. Deixin de mirar-se el melic, deixin de creure’s superiors a nosaltres, facin la seva feina i si la fan be possiblement els pecaminosos, per vostès, votants no canviaran la seva intenció de vot. Imatge generada amb IA de Gemini. Montpeità 1791

Publicat a

Els polítics volen realment el benestar dels ciutadans?

De tan en tan es fan eleccions en un lloc o altre, no difereixen gaire les d’un lloc o un altre, una colla de gent que es presenta amb la promesa de treballar per millorar la vida dels altres, per millorar la societat; quan hi ha la campanya tot son promeses, tot son bones intencions, tots s’omplen la boca de paraules massa sovint buides, tan de contingut com de realitat.

Agafo les dades de les darreres eleccions, tenim uns resultats referents a un parlament que te 82 escons, la majoria absoluta es situa en els 42, cosa que en aquesta ocasió fa inviable, quasi inviable, la governabilitat sense pactes.

Fem una ullada a la representativitat, però primer com sempre faig, mirem l’abstenció, que tot i que s’ha reduït comparativament amb les anteriors eleccions autonòmiques, enguany va ser aproximadament del 34%, el que vol dir que dels més de dos milions de votants, més de 700.000 no van votar a ningú, i això no oblidem que son moltes més paperetes de les que van obtenir els populars que es proclamen guanyadors de les eleccions, però que no poden governar sols per no tenir una majoria suficient. L’abstenció de fet quasi supera al nombre de vots obtinguts sumant els dels populars i els socialistes.

Però anem als escons, els populars n’han aconseguit 33, els socialistes 30, els voxistes 14, els de Lleó 3, els d’Àvila 1 i per acabar els Soria també 1, total 82, no oblidem però que l’abstenció si es reflectís al parlament significaria deixar 28 escons buits, poca broma. Tornem a la trista i dura realitat pels ciutadans, els titulars de la premsa per exemple a la Vanguardia “el PP guanya a Castella i Lleó amb un PSOE a l’alça i Vox en frenada” i a l’interior un ressaltat ens diu que “Mañueco reivindica els seus resultats, però haurà de pactar amb Vox”, no es cert, hi ha alternatives, possiblement cap polític cregui que necessiti humiliar-se a fer el que ha dit el mandat ciutadà, i es que el resultat de les eleccions es el que es, no el que voldrien els politiquets de joguina.

A que be tot això?, recordem que al Parlament en primera votació el presidenciable necessita la majoria absoluta, però en la segona votació n’hi ha prou amb la majoria simple, es a dir nomes han de sortir mes vots del “si” que del “no”, i això es possible amb l’abstenció del segon partit més votat, una utopia? be, no fer-ho possiblement significa trair les ordres dels votants, o no?

Feta una consulta a l’IA de si podria governar el PP abstenint-se el PSOE, la resposta es clara, és poc probable perquè el PSOE ja ha dit que no facilitarà governs del PP, a més, l’escenari habitual és que el PP negociï amb Vox, que té prou escons per donar-li majoria. I la conclusió quina es? que matemàticament possible: sí, però políticament realista: molt poc, perquè el PSOE gairebé segur votaria no.

Això de matemàticament si, però políticament no, deixa en molt mal lloc als polítics, a tots, perquè demostra que el darrer que volen la majoria d’ells es el benefici del poble, per a ells es prioritari que no mani l’adversari polític per damunt de les necessitats del poble. Ho hem de continuar permeten? hem de continuar combregant amb rodes de carro? perquè no ens deixem de tonteries i exigim als nostres polítics que facin la feina que els hi hem encarregat?

Si, ja se que es mes fàcil anar de festa, o al futbol, o a una de les múltiple opcions d’esbarjo que hi ha al mercat, i oblidar-se de determinats problemes, i més quan tenim una colla de personatges que cobren un feix de diners per simular que fan les coses be, encara que dia rere dia el que realment fan es augmentar el perjudici als ciutadans; voleu dir que el nostre futur, el dels nostres fills i nets no es mereix una mica més d’atenció i responsabilitat per part nostra? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Opinar sempre de les vergonyes alienes.

Tenim un govern a l’estat que ho fa millor o pitjor, segur que ho podria fer millor, al cap i a la fi tot es millorable, no se si les opcions alternatives poden millorar o empitjorar la situació dels ciutadans, el que si tinc clar es que a tots ens es molt fàcil parlar de les indecències alienes obviant les pròpies, que en ocasions poden ser pitjor que les dels altres.

Segur que aquesta reflexió la fa molta gent, suposo, espero, i no crec que fer-ho tingui cap influencia negativa ni mentalment ni emocionalment en tots nosaltres, revisar i qüestionar el camí polític i social dels dirigents que es creuen escollits per la divinitat es sa, tot i que si que els hem escollit entre tots, no els hi podem deixar oblidar que estan al nostre servei i no a l’inrevés, i no oblidem mai que per un motiu o un altre la majoria de polítics acabaran fallant al poble.

Reflexions també en va fer el president de la Conferencia Episcopal Espanyola, segons una extensa entrevista a la Vanguardia, opina i dona consells de com solucionar els problemes polítics “qüestió de confiança, moció de censura o anar a eleccions” i no dic que no tingui raó el senyor aquest, però la mateixa regla la tindria que aplicar a la seva comunitat religiosa, si més no arran dels cassos coneguts d’abusos sexuals, ja que en el mateix article assumeix que “no pot garantir que no apareguin nous casos perquè el pecat existeix” i per aquest motiu jo li demanaria que abans de ficar-se en política, el que ha de fer es netejar la seva comunitat de malfactors i dels que tenen conductes delictives.

Tinc amics diguem que molt propers a les religions, i ho dic en plural perquè n’hi ha que son catòlics, altres protestants i altres son testimonis de Jehovà, i totes les cultures religioses prediquen el benestar i la pau entre les persones, no prediquen ni els abusos, ni el sotmetiment, ni la tiranització dels germans i germanes. Sovint parlant quan em trobo amb algun d’ells i podem parlar una estoneta, sempre arribem a la conclusió de que, eclesiàsticament o religiosament com vulgueu anomenar-ho, les coses es podrien fer millor, i com diem amb algun d’ells, amb tot el respecte, tenen un bon producte però malauradament tenen uns pèssims comercials.

Confiança en els polítics, cap, tinc una certa edat, i al llarg dels anys tots els dirigents polítics coixegen d’una cama o d’una altra, parlo genèricament sempre en trobaríem algun o alguna que va de bona fe, però o no els escolten o procuren apartar-los per tal de que no molestin ni a la singladura política ni als seus representants.

Aquesta setmana vaig assistir al X Aniversari del Pacte Social Contra la Corrupció al Parlament de Catalunya organitzat per l’Observatori Ciutadà Contra la Corrupció, i la seva presidenta venia a dir que al principi de signar aquest pacte semblava que milloràvem, però la realitat d’aquests darrers anys ens ha fotut un mastegot mostrant-nos que tornem a anar enrere, i per aquest motiu “no cal aferrar-nos al clau rogent” de pensar que tot va be, el temps demostra precisament tot el contrari. Desterrar la corrupció es cosa de totes i tots, no esperem que es redreci sense fer res, no esperem que la màgia de Nadal i Reis ho solucioni tot, criticar les vergonyes alienes tot amagant les pròpies es l’esport preferit per una gran majoria, sobretot dels professionals de la política. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Remigració

S’ha posat de moda per alguns sectors polítics del país, i no ens enganyem també d’arreu, que son els que interessadament ho han traslladat al “populatxo” si perquè al cap i a la fi, per alguns “politicutxos” nosaltres som això, “populatxo”, o el que es el mateix, ciutadans sense dret a pensar, ni opinar, ni qüestionar als manipuladors socials, o com deia la Trinca, altrament dits “feixistes”.

Que es això de la remigració?, segons he llegit a Wikipedia es un concepte polític pensat per al retorn forçat, d’immigrants que sovint inclouen els seus descendents, al seu suposat lloc d’origen racial sense importar l’estat de ciutadania, que pot equivaldre a un tipus de neteja ètnica. Sembla ser que les primeres referencies a aquest mot, en angles això si, va ser en els escrits d’un tal Andrew Willet, teòleg de l’Església d’Anglaterra a principis del segle XVII. O sigui que aquest concepte no es un invent dels feixistes actuals, te un precursor ara fa aproximadament uns cinc-cents anys, en un individu que pertanyia a una societat que va ser de les més “conqueridores” de la terra, amb el permís de les “espanyes” on sempre lluïa el sol.

Els que defensen aquesta pràctica acostumen a utilitzar exemples històrics com a casos exitosos de remigració forçada i organitzada, tot i que sovintejaven els episodis de violència, i fins i tot en ocasions, amb centenars de milers de morts. Hi ha qui, com en Francis Combes, han descrit la remigració com una forma de demagògia que portaria a la neteja ètnica, ja  que el fet de tenir  una herència genètica mixta des de temps immemorable, qüestiona la practicitat d’expulsar persones amb un teòric origen immigrant.

Dit tot això, ara, aquí, en aquest país que en alguna època era considerat “un gran imperi en el que mai es ponia el sol” tot i que un segle mes tard, aquest maleit títol ​li va ser arrabassat pels britànics, es tornen a escoltar aquestes paraules, aquestes justificacions per erigir-nos de nou com a supremacistes, no se si blancs, no se si nacionalistes, no se si feixistes, però si com a essers superiors a altres ètnies, que pel seu costat, algunes, també tenen pinzellades més o menys profundes de racisme envers determinats col·lectius considerats inferiors. No ens enganyem, el problema no es la gent que per un motiu o un altre es mou per aquest nostre món, el problema es que arreu hi ha individus que el que volen es tenir esclavitzades persones amb la finalitat d’enriquir-se personalment o familiarment, i això es la gangrena, es el càncer que entre tots hem d’extirpar, i no oblidem que això de les races pures no se on es va inventar ni on es va perdre, perquè segons National Geografic amb el descobriment d’ascendència neandertal en poblacions africanes, els investigadors han trobat restes de cruïlles entre totes les poblacions estudiades fins ara. Encara que l’estudi posa de manifest la complexitat del passat, també destaca la nostra història compartida. Si es cert que fa uns 60.000 anys, una onada d’humans primitius va sortir d’Àfrica i va arribar fins a tots els racons del món, i si aquests viatgers es van topar amb homínids molt diferents dels que havien deixat enrere a les seves zones originaries, que es el que ara alguns energúmens prediquen? encara que el més perillós es que, aquestes fal·làcies, enganys, fraus, mentides … siguin absorbits, blanquejats i assumits per un gran gruix de neandertals reciclats, si voleu mal reciclats, però el perill es real. Imatge generada en IA per geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Com es pot ser tan pocavergonya

Aquestes darreres setmanes, de fet podem parlar de mesos, hi ha qui es preocupa per fer sortir als mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, tot de “noticies” més o menys creïbles, més o menys greus, més o menys manipulades, referent a les maldats, a les corrupteles dels socialistes, i de fet segur que n’hi ha algunes que presumptament podrien ser veritat, encara que suposo que no totes.

Això esta be, la ciutadania hem de conèixer quines malifetes, possiblement i presumptament poden estar fent els nostres “estimats electes”, personatges que per a la gran majoria de tots nosaltres, en un dia passen de ser uns totals desconeguts o ser encimbellats miraculosament com a garants i salvadors dels nostres valors, de la nostra societat. Tot i que a l’hora de la veritat uns quants d’aquesta colla fan figa, ens fan la “pirula”, traeixen els nostres valors, traeixen la nostra societat.

A mi això m’agrada, si un fa una malifeta, ho hem de saber, l’hem de poder castigar, l’hem de poder apartar de la política, perquè en cas contrari cada vegada estem més perduts, estem més venuts, cada vegada estem més aixafats, més esclavitzats, més oprimits, i això ho hem d’acabar.

El problema quin es? es que s’ha de ser molt pocavergonya per voler veure sempre la palla a l’ull aliè, però mai es vol reconèixer que tenen una biga a l’ull propi. Per exemple, que molts  dels populars, o dels d’extrema dreta, o fins i tot dels que manifesten que tomben a l’esquerra,  ataquin als socialistes, ho trobem normal i lògic, però el que no es lògic ens que ens diguin que ells l’única cosa que volen es fer saltar els socialistes i en Sánchez del poder; ells s’obliden que prometien que volien salvar el país, volien treballar per la ciutadania. I ara, a més s’afegeix al carro la «conferencia episcopal» demanant eleccions anticipades i tot suggerint al Rei la seva intervenció per propiciar-les.

Tothom hi pot dir la seva, de fet ja es així, els polítics, els empresaris, els eclesiàstics, els que van a les tertúlies televisives o radiofòniques, els periodistes, nosaltres els ciutadans i jo també; això si, es fàcil reconèixer de quina tendència son, més que res pel que diuen i com ho diuen, es allò de que “per la boca mor el peix” o si voleu busquem altres símils catalans, que podria ser “qui molt parla, molt erra” o be “la llengua no té os”. La veritat es que tots nosaltres ens veiem prou valents i legitimats a parlar, a opinar llur qualsevol cosa, tots o quasi tots, perquè n’hi ha una colla que en obrir la boca quan no diuen bajanades es per dir tot el contrari del que fan, si no ells directament si alguns dels seus amics, o col·laboradors o companys en la seva mateixa línia de pensament. Si, recordem … fa quaranta anys es parlava de guerra bruta, fons reservats, segrestos, o de la famosa llei de “puntada a la porta” i també allò que d’entrar a l’otan res de res, ho recordeu, oi? i allò del “germanissim”, escàndols, enriquiment il.licit, tràfic d’influències, i sense oblidar altres coses com per exemple la famosa foto de les Açores referent a la guerra d’Irak, o els greus problemes i delictes de pederàstia i tantes altres coses de les que parlava al meu article “On ens portaran les corrupteles” i encara es creuen amb el dret d’opinar, de parlar, de prometre moltes d’aquelles coses que ells mai compleixen. Si no sabem que fer, ens podem comprar un exemplar de la constitució, la llegim i a veure si entre tots trobem la formula, si es que hi es, per apartar els paràsits, els que s’omplen les butxaques amb el nostre patiment. Imatge de fsHH d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Deixem-nos de fatxenderies i fanfàrries

Si, deixem-nos de romanços, deixem-nos de collonades i comencem a mirar-nos amb ull crític la societat que una colla de galifardeus ens han muntat. Una colla que no nomes han de ser temuts per la seva força, que també, no nomes per la seva maldat, que també, sinó que també hi hem d’afegir sense por a errar,  la seva falta de seny, o es que potser que el seny en aquestes ocasions també va de la maneta amb la maldat i la força per imposar les seves regles de joc.

Tot això es per la darrera sentencia al país veí, d’una política condemnada, presumptament, pel desviament de fons públics del Parlament Europeu. No cal posar-hi noms, ja es conegut el fet en qüestió, com es conegut per a la gran massa de ciutadans, el fet de que malauradament això passa arreu, a casa nostra també.

Hi ha una qüestió amb la que intenten que ens emboirem i no puguem veure més enllà del nas, una qüestió d’aquelles que encaixen amb allò de que l’arbre no ens deixa veure el bosc, s’esbomba, es difon, es posa a l’abast del públic el fet d’una condemna que es preveu que pugui impossibilitar la continuïtat d’una determinada política, qualsevol, amb la intenció de produir sorpresa o impacte als electors.

I aquí, es on ens oblidem de la veritat, es on un imput noticiari, podríem dir-ne publicitari, es on un arbre no ens deixa veure el bosc. D’entrada no es tracta d’avaluar si la condemna es excessiva o  es queda curta, es tracta d’esbrinar, d’avaluar i de sentenciar com a ciutadans, si els fets pels que ha estat imputada, acusada, assenyalada públicament, son certs o no. Si no son certs, hem d’exigir que els acusadors, jutjadors i sentenciadors siguin tambe assenyalats i perseguits jurídicament per aquells en els que hem dipositat la nostra confiança, encara que en ocasions sembla que els hi hem lliurat la nostra santa innocència. Però si els fets son certs, no hi ha d’haver marge pel penediment, no hi ha d’haver marge per l’indulgencia, hem d’exigir un càstig exemplar, no ens podem continuar permetent que, arreu, sorgeixin mosques al voltant del rusc de mel que som nosaltres, la ciutadania, i el neguit es que aquestes mosques no es moren per llamineres, ans el contrari, cada vegada s’engreixen més i més, i cada vegada volen més i més, i nosaltres el “populatxo” ens conformem amb les engrunes, no les que cauen del rusc accidentalment, no, ens conformem amb les deixen anar una vegada ells estan ben embafats, i no perquè no les vulguin, si no perquè la seva boca, ja no pot, temporalment, engolir més de tot allò que la seva ment desitja. Imatge generada amb AI per jsjcreationsmm d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Jo ho faig tot be

Encara que amb aquest títol en primera persona sembla que parli de mi mateix, no es així, o si? be tan es, la qüestió es centrar-nos en el fet de que hi ha persones amb un ego tan enlairat, que encara que els demes puguin opinar lo contrari, el cervellet va dient, ni cas als altres tu ets sempre el millor.

Al marge de que se’m pugui incloure en aquest grup de persones, m’agradaria parlar d’una de les darreres i poques dimissions de persones vinculades al mon polític. Tot comença ara fa un any i escaig, o més això mai se sap, amb uns cartells que com a mínim podríem qualificar de “mal gust” quan no de barroers o fins i tot de busca bregues. No cal parlar de noms, al mon polític hi ha de tot a tot arreu, ni tampoc cal concretar el fet en cap formació, repeteixo que hi ha de tot a tot arreu.

La noticia l’he llegit a la premsa, i tot i que parla d’una dimissió concreta, es indiferent, voldria centrar-me en el que es diu. “No ho faig perquè sigui culpable, ho faig perquè crec que és la millor aportació que puc fer a un projecte col·lectiu que s’està esberlant”  a veure, si no es culpable de res, perquè dimiteix? el que toca fer es treballar per fer saltar al responsable i conseqüentment al culpable, no? I quan diu que “no vaig aprovar mai ni aprovaria una acció com aquesta que traspassa els límits ètics” em sorgeix un dubte, tot i no ser  l’instigador de la campanya dels cartells, en el seu moment en tenia coneixement? perquè si ho sabia i no va fer res per aturar-ho, home una mica de culpa si que la té, no? i nomes li toca assenyalar a l’ideòleg, artífex i executor de la nefasta campanya.

Però en el fons tot això es anecdòtic, aquesta situació passa a la gran majoria de partits; el problema real, i la noticia en qüestió ho manifesta, es que al partit hi ha “un ambient més que tèrbol i enrarit, en un moment de pugna interna gairebé intestina entre sectors” i quan es diuen frases com “hi ha qui no li importi ni el partit, ni la militància ni la ciutadania del nostre país” aquesta ciutadania, diguem que sembla ser que menystinguda, ens hem de començar a preguntar, si es que encara no ho hem fet, quina mena de personatges volem que ens representin, persones que son incapaces d’entendres, incapaces de posar-se d’acord en benefici de la ciutadania? o hem de reclamar una renovació profunda en benefici del país?

No volem “campanyes habituals brutes”, no volem l’existència de xarxes anomenades “estructures paral·leles” als partits, no se si el dimitit te raó o no, no se si hi ha algú que pretén “controlar-ho tot a l’organització en qüestió i fer-se-la a mida” no ho se, el que si se es que això no porta enlloc i home, que reconeguin que tot i l’esforç que puguin fer, en el fons no ho fan tot be. Imatge de Kyraxys a Pixabay.

Publicat a

Una agressió embruta l’esport

Això es el titular, més o menys, d’una noticia publicada aquesta setmana per Regió7, i dic més o menys perquè no tinc ganes d’escriure noms, al cap i a la fi aquesta vegada es una situació propera, però en altres ocasions ha passat i passarà en altres indrets, i per desgracia i vergonya comuna son accions repetitives i que van in crescendo.

Un partit, suposadament paraules gruixudes i gestos provocadors, de qui? es indiferent, els i les incíviques, les i els caradures, personatges que podríem anomenar “xulo piscines” n’hi ha a tot arreu … continuem, després d’un inici de suposades provocacions, repeteixo es indiferent qui sigui l’incitador, s’arriba a les mans i en aquest cas a les puntades de peu. Acaba amb ferits.

Després, segons un ressaltat del mateix diari, “nombroses patrulles de Mossos van haver d’intervenir i van fer identificacions”. I aquí comença la meva petició: investigar be que va passar, definir i esclarir qui van ser els culpables dels aldarulls, i actuar en conseqüència. I que vol dir en aquest cas actuar en conseqüència? Primer, després d’identificar i castigar jurídicament els culpables, se’ls podria expulsar definitivament de zones d’esports arreu del país, prohibir-los entrar a cap esdeveniment esportiu, sigui com a públic o com a jugador, i segon, tot el cost del desplegament de Mossos i SEM fer-los-hi pagar a títol individual. I pels clubs? pels clubs si es demostra que van ser incitadors o partícips dels fets, expulsar-los com a mínim del campionat que estan jugant actualment, i en cas de ser reincidents expulsar-los de per vida.

Si volem educar en valors i en ciutadania, hem de començar per no permetre aquests tipus d’actuacions, que pel que sembla per algunes de les xerrades a les que he assistit, el problema no es que afluixi, no, al contrari, cada vegada va a més. I això es intolerable com a persones i com a societat. Això es el llegat d’exemplaritat que volem lliurar al nostre jovent? Imatge de gartengg a pixabay.