Si, deixem-nos de romanços, deixem-nos de collonades i comencem a mirar-nos amb ull crític la societat que una colla de galifardeus ens han muntat. Una colla que no nomes han de ser temuts per la seva força, que també, no nomes per la seva maldat, que també, sinó que també hi hem d’afegir sense por a errar, la seva falta de seny, o es que potser que el seny en aquestes ocasions també va de la maneta amb la maldat i la força per imposar les seves regles de joc.
Tot això es per la darrera sentencia al país veí, d’una política condemnada, presumptament, pel desviament de fons públics del Parlament Europeu. No cal posar-hi noms, ja es conegut el fet en qüestió, com es conegut per a la gran massa de ciutadans, el fet de que malauradament això passa arreu, a casa nostra també.
Hi ha una qüestió amb la que intenten que ens emboirem i no puguem veure més enllà del nas, una qüestió d’aquelles que encaixen amb allò de que l’arbre no ens deixa veure el bosc, s’esbomba, es difon, es posa a l’abast del públic el fet d’una condemna que es preveu que pugui impossibilitar la continuïtat d’una determinada política, qualsevol, amb la intenció de produir sorpresa o impacte als electors.
I aquí, es on ens oblidem de la veritat, es on un imput noticiari, podríem dir-ne publicitari, es on un arbre no ens deixa veure el bosc. D’entrada no es tracta d’avaluar si la condemna es excessiva o es queda curta, es tracta d’esbrinar, d’avaluar i de sentenciar com a ciutadans, si els fets pels que ha estat imputada, acusada, assenyalada públicament, son certs o no. Si no son certs, hem d’exigir que els acusadors, jutjadors i sentenciadors siguin tambe assenyalats i perseguits jurídicament per aquells en els que hem dipositat la nostra confiança, encara que en ocasions sembla que els hi hem lliurat la nostra santa innocència. Però si els fets son certs, no hi ha d’haver marge pel penediment, no hi ha d’haver marge per l’indulgencia, hem d’exigir un càstig exemplar, no ens podem continuar permetent que, arreu, sorgeixin mosques al voltant del rusc de mel que som nosaltres, la ciutadania, i el neguit es que aquestes mosques no es moren per llamineres, ans el contrari, cada vegada s’engreixen més i més, i cada vegada volen més i més, i nosaltres el “populatxo” ens conformem amb les engrunes, no les que cauen del rusc accidentalment, no, ens conformem amb les deixen anar una vegada ells estan ben embafats, i no perquè no les vulguin, si no perquè la seva boca, ja no pot, temporalment, engolir més de tot allò que la seva ment desitja. Imatge generada amb AI per jsjcreationsmm d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.