Nens soldats

Avui he llegit un reportatge d’en Lluís Uria, publicat a la Vanguardia referent a la Conferencia Mundial sobre els nens soldats, on es destaca un titular “Paris censura el reclutament de menors”, i en el que s’atribueixen les següents paraules a Douste Blazy, ministre francès d’afers exteriors: “Som uns quants els que pensem que a les escoles de guerra, inclòs a les grans democràcies com els Estats Units o la Gran Bretanya, els nois no tindrien que entrar-hi abans de la majoria de edat”
També parla de l’Ishmael Beah, que als dotze anys va ser reclutat a la força per lluitar a la guerra, i que va explicar les seves vivències als participants a la conferencia, els hi va deixar anar reflexions tan serioses i punyents com: “No hi ha excuses per a la manca d’acció” i també “Si no actueu ara amb aquests nens, en el futur tindreu problemes molt més greus”.
Per la seva part l’Unicef calcula que actualment hi ha al mon uns 250.000 nens soldats.
Fa pocs dies reflexionava sobre la fam al mon, lacra que afecta a milions de persones, entre els quals hi ha un munt de nens; aquests darrers dies també han estat noticia altres abusos als menors, ja hi aprofundirem en un altra moment, i em faig dues preguntes, que voldria que si algú llegeix aquestes ratlles, també se les faci seves: ¿realment creiem que es necessari tenir escoles de guerra, no ja de menors, sinó inclòs d’adults? i la segona: ¿que tenim en contra de la quitxalla, que primer la portem al mon, i desprès els hi oferim abusos i patiment?
Voleu dir que no comença a ser hora de que en lloc de demanar, o més be exigir, tantes mal enteses comoditats i satisfaccions materials, demanem el que senzillament podem denominar amb una senzilla paraula: “viure”. Si, si, viure, tan senzill que es d’escriure, no? i tan senzill que es de definir, he trobat una Enciclopèdia Catalana i defineix viure com: “tenir vida, ésser viu” i a més ens diu que “deixar de viure” es morir.
I em pregunto de nou, viure es fer que els nens del mon pateixin fam, viure es utilitzar aquests nens com a joguines pels adults, viure es fer que els nens matin i es matin per tal de que alguns personatges aconsegueixin més poder. Que ens passa que acceptem aquestes situacions i en canvi condemnem els arbitratges futboleros del cap de setmana, es que les nostres fites no son aconseguir un mon millor pels nostres fills, es que l’única meta que perseguim es el mal entès benestar que comprem amb els diners que pels quals hem de treballar més i més hores cada dia. Obrim els ulls, i demanem ja, als nostres governants, que senzillament volem “viure”, nosaltres i els nostres fills, i perquè no, també els fills dels nostres veïns, i els de l’altra punta de món.