Etiqueta: Solucions

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Ara son els focs

Si, ara el cavall de batalla dels polítics, principalment els dos grans partits, i també com a mínim el tercer en discòrdia que els flanqueja per la dreta del tot, son els focs; hi ha hagut un crit tan social com periodístic “Espanya es crema” que tota aquesta colla de politiquets han aprofitat per fer més foc, no en el fet de cremar res físic, però si encenen el continguts de la premsa i els ànims de la ciutadania.

N’ha parlat tota la premsa i els noticiaris de les teles, si que es cert que segons el biaix del rotatiu i/o dels seus dirigents i col·laboradors, les culpes es reparteixen entre l’executiu central i els autonòmics. Han entrat tots plegats en una batalla dialèctica, que no es res mes que el continuar auto exculpant-se per un canto i carregant els canons lingüístics contra els altres partits.

Ara ha tocat parlar, no parlar no, escridassar-se pel foc, temps enrere per la corrupció, fa uns mesos pels aiguats, i així podríem anar girant la vista a temps passats, i veuríem que sempre tenen arguments per barallar-se públicament, però en el fons tenen cura tots plegats de no perjudicar el seu modus vivendi.

Però parlem seriosament del que fan o millor dit del que deixen de fer els anomenats salvadors de la pàtria, be això s’ho diuen ells mateixos, però no cal que busquem ni gaire enrere en el temps, ni en els resultats de les seves gestions; parlem de la sequera, parlem dels aiguats i parlem dels focs. Es diu que en totes tres calamitats, totes tres diguem-ne naturals, fa dècades que s’havien preparat i pagat projectes per alleugerir, temperar, minimitzar els efectes de les catàstrofes naturals, però que en molts cassos, hem vist que masses, aquests projectes es van quedar amagats i guardats en algun calaix d’algun organisme, que algun polític, algun tècnic o algun funcionari, va tancar amb clau, i hem de suposar que els diners previstos, es van gastar en altres qüestions, que ara tindrien que justificar que eren mes necessàries, cosa que no sembla així.

Sequera, a part de acusar-nos als ciutadans que malgastàvem l’aigua, a la gran majoria de poblacions feia dècades que tenien canonades en molt mal estat i amb importants pèrdues d’aigua, i ningú en tota aquesta pila d’anys ho va solucionar, i ara al patir la sequera, correm-hi tots i busquem culpables, que casualment sempre son els altres.

Aiguats, el problema es el mateix, el famós barranc de Valencia, es va quedar sense arranjar, no sabem ben be perquè, però la qüestió es que no es van fer les inversions previstes també fa dècades, i en el darrer episodi de pluges van morir mes de 200 persones, i no hi ha culpables, be si, son sempre son els altres.

Focs, tornem a ensopegar amb els mateixos problemes; llegeixes a la premsa que fa anys que al bosc no es fa una prevenció tal com Deu mana, o sigui que no es netegen be, i això significa com diuen els professionals, combustible per a les flames, i enguany, després d’una sequera d’anys, ha plogut molt i tenim mes arbres morts i secs, mes herba i sotabosc seca, mes bardissa i més brossa que es com benzina pels focs, i a més hi hem d’afegir que molts sembla ser que son intencionats. De fet una representant dels populars s’ha cobert de gloria, perquè tot i reconeixer l’origen humà dels incendis, treu importància al canvi climàtic, patètics.

Enguany s’han cremat pel cap baix més de 350.000 hectàrees de la superfície espanyola, que esperaran els polítics, trenta anys més a buscar solucions? això si, l’única cosa que aprenen ràpid tots plegats, els de tots els colors, es a criticar i culpabilitzar als altres, i aquests altres a més dels partits contrincants, en ocasions es veu que per a ells som els mateixos ciutadans, encara que la seva sequera d’idees i d’accions, cremi el país. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Refugi climàtic

Una combinació de paraules amb un significat prou conegut i assimilat a una realitat comuna, que cada dia veiem i notem que s’agreuja més.

Comencem pel principi, la gent, les persones, els humans fa anys que no mirem res de les conseqüències que pateix el nostre entorn, diguem-li natural, humà, o diguem-li genèricament flora i fauna, també hi estem inclosos, principalment per les accions induïdes per nomes uns quants, que busquen un benefici material a curt termini, i que signifiquen un enorme deteriorament, tan de la natura com de la vida en general, destrucció de ecosistemes, rius morts, boscos abandonats quan ja no cremats, aire contaminat i amb altes dosis de verí pels essers vius.

I tot plegat, possiblement influenciat també per les alteracions més o menys naturals que pot patir la terra i tot el sistema solar, ens esta portant a tenir cada dia o cada setmana o cada any, un entorn i unes possibilitats de vida que van minvant, cada dia es més difícil sobreviure en un món que no cuidem, en un món que destruïm, en un món que com sovint dic, no es nostre, ens l’han deixat, es dels nostres fills i nets, si es que hi poden arribar a sobreviure.

I ara, quan ho hem anat destruint tot, ara quan encara no hem fet res nomes que continuar degradant-ho tot, en lloc de agafar el problema de soca-rel i buscar solucions reals, que han de ser a costa de reconduir la nostra manera de viure, oblidant el consumisme esbojarrat i sense solta ni volta, retallant els beneficis materials de quatre auto escollits personatges  que viuen be amb el nostre esforç i patiment, combreguem amb una nova línia d’estratègia social, que no dic que no tinguem que aplicar, però que ens l’empassem sense qüestionar-nos res ni a ningú, es que no n’aprendrem mai.

Situem-nos on vulguem del nostre entorn més proper, en el fons suposem que es el més conegut per a nosaltres, i tot llegint a la premsa que les piscines publiques i privades es podran omplir si s’obren als ciutadans, i si tenen la consideració de refugi climàtic, pensem … el nostre poble, 9.100 habitants, capacitat de la piscina municipal, quan? un 3% de la població? un 4%?  es indiferent, es una quantitat irrisòria, i la resta de persones? i de l’altra 97% que en fem? on els fiquem?

La possibilitat d’afegir l’obertura de piscines privades a les publiques, jo no tinc piscina privada, no se si comporta algun avantatge, però si pot portar molts entrebancs i problemàtiques derivades del seu us, tothom ho te clar? tothom ho te assumit? Primer de tot, la seva utilització com a refugi climàtic serà gratuïta per el públic en general o es tindrà que pagar entrada o per dret d’us? estaran obligats a tenir socorristes? qui els pagarà? en cas d’algun accident, qui en serà el responsable? tindran que tenir espais d’ombres o tothom tindrà que estar-se sota un sol de quant? de 40 graus o més? tindran que tenir begudes perquè tots els assistents es puguin hidratar? de pagament o gratuïtes?

Tot el que sigui millorar la vida de les persones en general, tindra sempre el meu suport, però això d’obrir piscines amb un sol possiblement de més de 40 graus en el moment àlgid de la canícula estiuenca, no se si es la millor solució pel conjunt de la societat … i pensant, pensant i si obríssim més espais com la biblioteca i centres socials i culturals on a més de ser un refugi climàtic a raser del sol i amb climatització controlada i adequada, podríem dedicar les hores a entrenar i ampliar la comprensió lectora que tanta falta ens fa, segons els informes PISA dels darrers anys, devorant llibres en lloc de que el sol devori la nostra pell i la nostra salut? Imatge de elg21 a pixabay.

Publicat a

Aporofobia

Avui m’ha fet un clic el cervell, al veure i llegir un article d’Elisenda Colell al Periódico, que parlava d’aquesta parauleta inventada o creada per la catedràtica d’ètica i filosofia política, Adela Cortina, i que ja ha sigut acceptada per la RAE, amb la definició de: fòbia a les persones pobres o desfavorides.

A l’entrevista explica que aquesta paraula la va agafar per l’analogia amb el terme xenofòbia, rebuig als estrangers o als estrangers pobres.

Això m’ha fet pensar que fa força temps vaig llegir o escoltar no se on, perquè en aquell moment no teníem l’explosió de les xarxes com tenim ara, suposo que ho vaig treure de la premsa o de la tele, be, hi havia una dita que deia que l’única diferencia entre un turista i un immigrant eren els petrodòlars, i es ben veritat, no ens agraden els estrangers, si tenen possibles, o sigui si poden gastar molts diners ja ens agraden més, si més no als que en poden treure profit econòmic, la resta els rebutgem una mica menys.

Continua dient la catedràtica que els essers humans estem disposats a donar per tal de rebre, intercanviem favors, diners, vots, llocs de treball … ara be, els que no tenen res interessant per intercanviar, res interessant a donar, els excloem.

Això m’ha fet pensar en una altra dita que vaig escoltar als meus anys joves, aquells anys en els que entrar en una de les anomenades escoles de negocis era socialment important, ara també suposo, i la dita venia a dir: “tota societat capitalista, necessita tenir o veure ben aprop, una bossa de pobresa” i la veritat es que en aquella època no acabava de veure ni entendre el seu significat. Ara després dels anys transcorreguts, ja jubilat, encara em costa d’entendre, o em costava, ara si llegim aquesta entrevista amb l’Adela, ens fa reflexionar, perque el que realment tenim, es un problema personal d’estatus i reconeixement, en el que deixem de banda fins i tot al familiar pobre, perquè pot desprestigiar-nos socialment. En definitiva la bossa de pobresa, la necessitem per sentir-nos més importants, no podem suportar ser insignificants, no podem suportar ser una dent més, insignificant i anònima d’aquest engranatge social, d’aquesta moderna esclavitud que es el consumisme per sobre de les nostres necessitats i sovint per sobre de les nostres possibilitats reals.

I al finalitzar l’entrevista la catedràtica ens obsequia amb una reflexió més: no es acceptable que en ple segle XXI la gent estigui dormint al carrer, passi gana, no tingui habitatge. La gent té dret a no ser pobre i actualment hi ha prou mitjans per solucionar-ho. Imatge de myriams-fotos a pixabay.

Publicat a

COP27, a cop de jets

Com sempre, entre tots primer ho espatllem i després alguns ens diuen que ho solucionaran. Situacions complexes, a les que hem arribat per potenciar els beneficis d’una poca colla, que a més hem pagat entre tots, i ara quan ja es insostenible, quan possiblement deixarà de ser una font de beneficis pels quatre “escollits”, ara tots hem de pagar-ne les possibles solucions.

De fet ja fa anys que diuen que volen posar-hi solucions, encara que sempre finalitzen les trobades amb una frase que més o menys diu que es necessari solucionar el problema, i que ja en parlaran i ja es tornaràn a trobar per aplicar possibles solucions, uff! en definitiva, res de res. Pensem que a partir del 1992, s’han fet quasi una trentena de trobades d’aquest tipus, o sigui que fan 30 anys que en parlen, però de moment res de res de trobar-hi solucions.

Ara ho han tornat a fer, però a aquests que no fan res per solucionar els problemes de la contaminació i de l’escalfament, ningú els recrimina res, ningú els demana responsabilitats, i després d’anys de trobades i discussions i parlaments, continuem malmeten el nostre planeta.

Primera imatge, imaginem la trobada de les noies i nois viatjant tots cap a Egipte, la gran majoria en jets privats o avions dels anomenats VIP. Per justificar-ho ens diuen que l’aèria es l’única via factible per arribar a la península del Sinaí, ostres ara que amb motiu de la pandèmia, als treballadors, a la classe obrera, ens han omplert el cap i ens han convençut de les virtuts del teletreball, ara resulta que per a ells, no ens enganyem uns privilegiats, aquesta opció de teletreball no es adient, i com qui no vol la cosa agafen el seu avionet privat o VIP i sense miraments amb l’escalfament i la contaminació fan el seu viatget, això si pagant-lo entre tots nosaltres, que si que hem de mirar pel no escalfament global.

Ells i elles fan el viatge, s’hi estan alguns dies, parlen, mengen, suposo que fan estada en hotels, i després s’encoratgen mútuament a trobar solucions al problema i queden per l’any següent. Les solucions que plantegen sempre son de l’estil de que amb diners es paga tot. Propostes de pagar diners als països més pobres, que de fet son els que contaminen menys, per compensar el balafiament o malbaratament que es fa als països més “desenvolupats”, tan a nivell econòmic com ambiental.

I per acabar, la imatge que van publicar alguns mitjans de comunicació, una imatge d’una famosa aplicació de radars, on es veu reflectit el formigueig d’avions al cel egipci … ostres entre tot el que rebem i percebem els ciutadans, encara no ho veiem suficient per pensar i reflexionar? Imatge de Dorothe a Pixabay

Publicat a

Reforma de les pensions

Fa pocs dies, a la premsa vaig llegir un article, on es parlava de que França prepara la reforma del sistema de pensions; el fet es que es vol endarrerir l’edat de jubilació.
Desprès de la disposició adoptada a la reforma del 2003, que va permetre les jubilacions abans dels 60 anys per als assalariats que van començar a treballar als 14 i compleixen el període de cotització, que actualment es de 40 anys.
Els experts prediuen el col.lapse del sistema actual de pensions, i per tal d’evitar-lo es proposa, entre altres, que augmenti la taxa d’ocupació dels treballadors mes grans de 55 anys. Ara ens diuen que les propostes endegades fa un cert temps i que van permetre assolir determinats nivells de qualitat de vida, ja no son valides, que s’ha de tornar a augmentar la edat de jubilació, i a mi em venen al cap diverses preguntes:
Desprès de que els experts ara ens diuen que les propostes fetes anteriorment no son valides, perquè els hem de creure si ja es van equivocar abans?
Si el sistema actual es dirigeix cap al col.lapse, a qui hem de demanar responsabilitats, al cap i a la fi es el que ens van proposar fa pocs anys com la millor opció?
Per tal d’aconseguir que augmenti la taxa d’ocupació dels treballadors del segment esmentat, que tindríem que sacrificar, la ocupació dels joves?
Perquè no ens enganyem, immersos com estem en un mon globalitzat, el nivell d’ocupació serà el mateix tan si treballen els joves com els més grans, i el que realment passarà, es que si no hi ha jubilacions, no es produirà la contractació de gent jove, que si no vaig errat, ja te un índex d’atur prou elevat.
Que es el que volen els experts, que els joves s’emancipin encara més tard, que no tinguin cap tipus d’estímul, ni personal ni professional?
S’ens ha de respectar com a persones i s’ha de deixar de jugar amb la nostra vida i amb la nostra felicitat. No podem continuar pagant els errors dels experts de cada època, si aquests no encerten les seves prediccions.
Es possible que l’actual sistema de pensions no sigui viable en un futur, per la qual cosa s’han de buscar solucions, que siguin viables, que no siguin invents d’algun il·luminat. S’ha de trobar un punt d’equilibri que permeti mantenir un alt nivell d’ocupació de tots els segments d’edat, una excel·lent qualitat de vida i una jubilació adient, sigui total o parcial.
Per començar que es busquin els canals adients per tal de que tothom hi pugui dir la seva, ja que els experts dels darrers anys ens han acabat demostrant que no l’han pas encertat. També es necessari que s’aconsegueixin llibertats individuals a l’hora de poder escollir la edat de jubilació; es molt possible que determinades persones es vulguin jubilar abans que altres, i en el cas de complir determinats requisits, que es jubilin. En canvi n’hi ha altres que possiblement estaran disposats a endarrerir la seva jubilació, i en el cas de que les seves condicions, tan físiques com psíquiques, els hi permetin, que treballin.
S’ha de demanar serietat, actitud positiva i valentia als experts, i que de una vegada per totes proposin una reforma real de les pensions, tot tenint present la diversitat tan de pensaments com de cultures, tan individual com col·lectiva. Imatge de pasja1000 a pixabay.