Etiqueta: Noticies

Publicat a

La realitat versus la distòpia

Hi ha un moment a la vida que no saps si et trobes davant d’una realitat o que la imaginació et juga una mala passada; es real o es fictici, aquest es el dubte, ho he viscut o be ho he somiat? Quan llegeixo segons quines noticies em sento feliç, cada dia menys perque la majoria de les noticies son negatives, catastròfiques, dolentes, se’n poden trobar poquetes de bones o positives, i així ho vaig escriure temps enrere, i li vaig consultar a la IA i em va dir que el motiu es perquè les noticies dolentes tenen més repercussió, venen mes diaris, minuts televisius o espai a les xarxes.

Sempre he dit que quan llegeixo noticies, reiteradament dolentes, nomes em queda el dret a queixar-me, picar de peus o teclejar, i com ho puc fer més fàcilment? teclejant, escrivint, em poso davant l’ordinador amb la pantalla en blanc i deixo brollar directament del meu cap al meu ordinador les paraules que engrillonades en el seu conjunt, poden formar unes determinades frases i uns paràgrafs concrets, en definitiva es el que em permet buidar el pap de tantes paraules buides, tanta hipocresia i tanta maldat que escenifiquen dia rere dia aquest aprenents de cabdills i que son als que amb la boca oberta acceptem com a els nostres salvadors. Quina conya.

Pero la gent hem de tenir temps per pensar, per emprenyar-nos, per treballar, per distreure’ns pero sobretot hem de tenir temps per fer quelcom més que sobreviure amb les engrunes que ens llencen els que es creuen uns elegits, junyits per la gracia de Deu i de les monedes.

Per aquest motiu de tan en tan em dedicaré a escriure algun capítol de ficció, textos inventats, no per la IA sinó directament per la meva ment, sense pensar ni preveure si serà un conjunt llarg o curt de pagines, que no se per on discorreran, ni fins on arribaran, no se si a mig camí em podré perdre o directament m’estimbaré; es una proba, a veure fins on pot arribar una inventiva comprensible o no, d’aquelles coses que a mi o també a altra gent en ocasions ens poden preocupar, qui som? d’on venim? on anem? hem existit abans d’ara? ens reencarnarem? anirem tots cap al cel com deia la cançó? o caurem en un pou o un espai a temporal on patirem no sabem quins sofriments o podrem gaudir de no sabem quins plaers … esbrinem-ho. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Noticies esbiaixades

Es curiós com les noticies que expel·leixen els diaris siguin digitals o en paper, comuniquen fets ocorreguts en temps passats amb un biaix més o menys tendenciós, més o menys arbitrari, amb la finalitat de fer allò que ara s’ha posat de moda, se’n diu blanquejar uns individus o unes organitzacions, sovint amb unes decisions o una gestió pèssima, per tal de fer-los quedar be en la tan elogiada i sovint manipulada historia.

Aquest es el cas d’aquesta noticia que publica el Debate signada per Iván Mingo, ens presenta al dictador espanyol com un home exemplar en la creació d’empreses i riquesa pel país, no us posaré pas l’enllaç, el títol si, per si us pica la curiositat de llegir-lo “El deute de l’automòbil espanyol amb Franco, creador de quatre marques que avui generen milers de llocs de feina”, resulta que el bon home va esperonar el naixement del teixit productiu nacional, aconseguint la cohesió necessària, deslocalitzant la indústria nacional i creant grans nuclis industrials al voltant de les grans ciutats que fomentessin els moviments migratoris del camp a les urbs, uau, un individu miraculós.

Ens anomena les empreses o marques que va crear, ENASA que sota la marca Pegaso va fabricar camions i esportius de luxe, però la realitat es que del Z-102 en van fabricar poquets, la marca va ser comprada per Iveco que posteriorment va passar a Tata. Una altra marca que va néixer diuen gracies al dictador va ser Seat, que en un principi va fabricar amb llicencia de Fiat, tot i que després se la va quedar el grup Wolkswagen. Una tercera va ser Ebro, que sembla ser que va sorgir en nacionalitzar la planta catalana de Nissan, actualment a l’orbita d’un grup xines. I la quarta la Metalúrgica Santa Anna, que va fabricar els Land Rover Santana, que després d’acords amb Suzuki i Iveco va acabar també en mans xineses.

No se si aquest personatge va ser tan bo pel país com diu l’article, hi ha qui no li sembla del tot be aquest reconeixement, el que si que est cert es que algunes de les marques van tenir renom, encara que no va ser tan per la bona gestió del dirigent com pel fet de que tampoc hi havia competència real, era com la tele, hi havia la 1 i la 2 i cap més, la gent o miràvem aquestes o no veiem tele. Encara que el fet que actualment uneix a les quatre marques, es que totes van deixar de ser ensenyes espanyoles.

Aquests dies també s’ha parlat de dos esdeveniments més que van fer historia, la mort d’en Franco i la restauració de la monarquia. Tothom hi diu la seva, de la primera uns diuen que van vessar moltes llàgrimes i altres diuen que van destapar ampolles de cava o xampany, que es com es deia aleshores, de la segona uns diuen que van ser el primer pas cap a la normalització democràtica del país i altres diuen que van canviar els caps visibles per tal de que en realitat res canvies.

Hi ha una realitat que no es pot canviar, i es que després del 36 la gent ho va passar malament, alguns molt malament, a altres les coses van començar a anar-los-hi be, com sempre tot depèn on tens els amics. Ara el món s’ha globalitzat, hi ha els que remenaven les cireres abans, ho fan ara i també ho volen fer en el futur, hi ha concentració de marques, i n’apareixen de noves que principalment provenen del països asiàtics, les empreses ja no saps ben be de qui son, grans corporacions, els anomenats fons d’inversió i en algunes ocasions els anomenats fons voltors. La realitat es que ens han construït una societat a mida del consumisme, es indiferent de si com a  persones estem be o no, el que importa es que com a societat caminem com a xaiets i gastem en allò que ens diuen, i si no expliqueu-me quin sentit te això que aquestes dies es fa arreu del món, la festa d’encesa de llums de Nadal. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Avui si, noticia positiva

Tot i que a la premsa genèrica el més normal es que publiquin majoritàriament noticies negatives, tal com deia a l’article que vaig publicar amb el títol de “Per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000? , de tan en tan podem trobar alguna excepció, i aquest es el cas de l’article de redacció publicat al digital Mundo Deportivo amb el titular “La piscina d’aigua salada gratuïta a Barcelona” i dic que es una excepció perquè cada dia intento fer una petita repassada a possibles noticies positives, i no sempre tinc èxit.

Aquesta piscina de la que parla el rotatiu, esta a la zona del Parc del Fòrum, personalment no m’hi he banyat mai, però si que hi he passat pel costat sempre que he anat a la zona, una de les darreres ocasions va ser per la Kakapo Open Race de vela inclusiva, a la que vaig assistir-hi com a voluntari. Com deia, aquesta zona de banys del Fòrum es “una alternativa sense sorra a les platges tradicionals, permetent gaudir del bany des d’una plataforma urbana i accessible”, i tot i que cada vegada es més coneguda, comparativament no hi he vist mai tanta gent com a les platges tradicionals de sorra.

Si que es cert que no hi ha guinguetes ni grans botigues, però al cap i a la fi es tracta de gaudir d’allò més important que hom vol quan va a banyar-se, el contacte amb la mar i el descans, en un ambient més tranquil i relaxat. Això si, hi havia poques ombres, encara que sons l’article l’Ajuntament ha iniciat un projecte per fer la zona més accessible, segura i confortable. Sembla ser que hi ha millores previstes com la construcció d’una rampa directa a l’aigua i dotar-ho de  més zones d’ombra. També es diu que volen naturalitzar una l’illa artificial propera, posant-hi  vegetació autòctona i hàbitats per a ocells marins, per tal de fomentar la biodiversitat.

Crec que es important i es positiva aquesta noticia en concret, i us preguntareu perquè? es molt senzill, es un reflex del que fem i que podem fer en el dia a dia, al cap de setmana, o en el decurs de les desitjades i merescudes vacances, perquè molt sovint somiem en anar allà on les xarxes ens diuen que esta de moda, o ens volen fer creure que es el top, que es el bo i millor de les destinacions vacacionals, però no ens diuen que acostuma a ser excessivament car, ni ens ensenyen que sovint esta excessivament massificat. Cal que busquem, mirem i escollim altres opcions, al cap i a la fi el nostre petit país, esta ple de racons meravellosos, que no tenen res a envejar als indrets presentats pels anomenats influencers, com a idíl·lics a les xarxes. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000?

Avui tenia neguit per escriure, obro el Word, i a partir de la darrera actualització veig que em surten uns imputs per ajudar a escriure i un d’ells diu textualment: “descriure el que li agradaria escriure” i he pensat i perquè no? i li he demanat: “Perquè no hi ha notícies positives a la premsa, tot són males notícies, guerres, atemptats, no hi ha res de bo? En català” i el resultat es aquest escrit que publico avui. En el mateix context li he demanat a Copilot la creació d’una imatge de noticies positives a la premsa, i el Designer m’ha generat aquesta imatge. Per la meva part, avui res a dir, els fets son els fets i el resultats son els resultats. Imatge i crònica generades amb IA (Word-Copilot-Designer).

Una reflexió sobre el predomini de les males notícies i la presència d’informació positiva

Vivim immersos en una era d’informació immediata on, a través de la televisió, la ràdio, la premsa escrita i especialment internet, rebem constantment notícies d’arreu del món. Però, moltes persones es fan la mateixa pregunta: per què la premsa sembla prioritzar les males notícies? Per què, des de l’any 2000, el relat informatiu sembla dominat per guerres, atemptats, crisis i desastres, mentre que les bones notícies passen desapercebudes? Aquesta inquietud és compartida per moltes persones i té arrels diverses, tant socials com psicològiques.

L’atracció pel negatiu: una qüestió humana

Diversos estudis en psicologia han demostrat que els éssers humans tenim una tendència natural a prestar més atenció a les informacions negatives que a les positives. Aquest fenomen, conegut com a “negativity bias” o “esbiaixament negatiu”, té un origen evolutiu: al llarg de la història, detectar els perills i els esdeveniments adversos era essencial per a la supervivència. Aquesta inclinació fa que, quan llegim titulars, tendim a fixar-nos més en aquells que anuncien conflictes, desastres o tragèdies.

La competència mediàtica i la recerca de l’impacte

Des de l’any 2000, la irrupció d’internet i les xarxes socials ha accelerat el ritme de consum de notícies i ha incrementat la competència entre mitjans. Les empreses periodístiques, per captar l’atenció d’una audiència cada cop més dispersa, han prioritzat sovint els titulars que generen emoció, sorpresa o alarma. Això ha portat a una cobertura més intensa d’esdeveniments negatius, ja que aquests tendeixen a provocar una resposta emocional immediata i una major vitalització.

  • Les notícies de guerres, atemptats o catàstrofes generen més clics i comparteixen més ràpidament a les xarxes socials.
  • Els mitjans depenen sovint del trànsit web per subsistir, i les males notícies, malauradament, “venen” més.

El context històric: del 2000 ençà

Els primers anys del segle XXI han estat especialment convulsos: els atemptats de l’11 de setembre de 2001, les guerres d’Afganistan i l’Iraq, la crisi econòmica de 2008, les onades de terrorisme a Europa, la crisi dels refugiats, pandèmies com la grip A o la COVID-19… Tots aquests esdeveniments han marcat la cobertura mediàtica global, contribuint a la sensació de que només passen coses dolentes.

A més, la globalització informativa fa que ens arribin notícies negatives d’arreu del món, magnificant la percepció de desastre continu.

No tot és negatiu: la presència de bones notícies

Tot i aquesta tendència, és fals afirmar que no hi ha notícies positives. El món també està ple d’avenços, de gestes solidàries, de descobriments científics, d’històries d’esperança i superació. Sovint, aquestes bones notícies passen més desapercebudes, però existeixen i en molts casos tenen un gran impacte.

  • Progrés mèdic: avenços en el tractament de malalties, vacunes i teràpies innovadores.
  • Solidaritat: moviments socials, accions solidàries, ajuda humanitària i iniciatives locals que canvien vides.
  • Avenços tecnològics: solucions sostenibles, energies renovables, projectes per protegir el planeta.
  • Històries inspiradores: persones que superen dificultats i contribueixen a una societat millor.

Molts mitjans han creat seccions específiques de bones notícies (“good news”, “notícies amb esperança”, etc.), i existeixen portals dedicats exclusivament a compartir històries positives. Això demostra que, si bé les males notícies predominen, la informació positiva té el seu espai i és apreciada per una part important del públic.

Cap a un consum crític i equilibrat de la informació

Per no quedar atrapats en la negativitat, és important adoptar una actitud crítica i activa envers el consum informatiu:

  • Buscar fonts diverses i fiables.
  • Reservar temps per a llegir seccions de ciència, cultura, societat o bones notícies.
  • Compartir històries positives i contribuir així a equilibrar el relat col·lectiu.
  • Recordar que la realitat és complexa: tot i els reptes, el món també avança a molts nivells.

Conclusió

La premsa, des de l’any 2000, reflecteix una realitat global plena de desafiaments, però també d’esperança i avenços. La tendència a destacar les males notícies respon a factors humans, econòmics i tecnològics, però això no significa que no hi hagi motius per a l’optimisme. Les bones notícies existeixen, i depèn de nosaltres buscar-les, donar-los veu i contribuir a construir una visió més equilibrada de la realitat.

Publicat a

El guinyol polític

Sempre hi ha articles a la premsa escrita o als digitals o als audiovisuals, altrament anomenats també televisió, que aporten motius més que suficients per parlar-ne, i en aquesta ocasió n’he agafat dues en concret, una d’internacional i una del país. O sigui que parlarem del Trump per la guerra d’Ucraïna, i del Mazón per la Dana de Valencia.

En ambos casos, son personatges que dirigeixen societats més o menys grans, els anomenem països o comunitats autònomes, han de gestionar agrupacions nombroses de persones, les quals en bona part, en principi els hi van donar el seu suport, no tots però els suficients per tal de que sols o fent pactes puguin presidir i regir les vides dels ciutadans que els van votar.

Em podeu dir que la situació i la responsabilitat d’ambdós es diferent, es cert, però tots dos han de gestionar una societat sacsejada per morts, en el cas internacional els morts s’han produït en un país extern degut a la invasió d’un tercer ja fa tres anys, i en el cas nacional, els morts els van provocar uns aiguats que ningú va saber prevenir.

Personalment no he estat en cap dels dos llocs, no he anat a la reunió que el Trump va tenir amb el president ucraïnès, acompanyat o recolzat o fent pinya amb el seu vicepresident, en el que segons han transmès tan la televisió com la premsa, va ser de tot menys cordial. El que s’ha vist es una imatge que sembla ben be l’escridassada que uns pares o uns professors fan a un nen empipador, conflictiu, fatxenda i batusser. Frases solemnes, frases per emmarcar i poder recordar-les en qualsevol moment a qui les va dir com per exemple “t’hi estàs jugant la tercera guerra mundial“ realment frases per rebutjar com “ara no tens les cartes a favor teu” o el de l’acomiadament amb un “no estàs preparat per a la pau”.

Tampoc he anat a seguir tots els giravolts que ha fet els darrers quatre mesos en Mazón, imatges i articles diversos qüestionen el que va fer el president aquell dia fatídic, i el que també critiquen es el relat que ha anat fent al llarg del temps, l’acusen de modificar presumptament el seu relat en funció del que li va be en cada moment. Desconec la veracitat del relat que ha donat aquest senyor, així com el dels seus acusadors; però si que hi ha una realitat segons els experts i es que sembla ser que les alertes a la gent es van activar massa tard, quan es van activar ja hi havia morts, no se si tots o una part important.

En ambos casos es juga amb la vida o amb la mort de persones, en ambos casos tenim, com a mínim jo, la percepció de que precisament això, la mort, es el menys important pels responsables de gestionar-ho. Ens diuen que al rerefons del problema ucraïnès també hi ha això que ara anomenen “terres rares” minerals que podrien ser de gran valor, i que els americans les volen, si més no una part, la meitat.

I al rerefons valencià hi trobem les ganes de manar, l’afany de tenir més i més poder, mentre l’oposició en demana la dimissió, i els familiars la presó, el susdit o propdit president s’aferra a ser el cap de la reconstrucció, quina reconstrucció pot prometre, quan el que han demostrat estan al front dels responsables vigents es precisament hi ha una manca de lideratge i una manca total de responsabilitat. Demana i exigeix ser el cap de la reconstrucció, quina mena de reconstrucció preveu en Mazón, la mateixa que es pot veure al vídeo de Trump sobre Gaza? Imatge de Nacymac a pixabay.

Publicat a

Noticies esbiaixades

Fa temps que tinc ganes d’escriure en un paper la meva particular visió de les noticies, de la premsa, de com la premsa transmet les noticies, segons quina sigui, diguem-ne, la seva tendència o inclinació política, que no vol dir genuflexió, encara que en alguns temes i en alguns moments ho pugui semblar.

Quan engego l’ordinador, ja el tinc posat perquè em surti una pantalla de les darreres noticies, encara que sovint siguin o semblin repetitives; diferents portals d’accés a les xarxes, i diferents preferències pautades per rebre imputs. Si que es cert, que sempre intento fer un mostreig genèric, que diversifiqui pagines i tendències, per tal de no fixar uns paràmetres esbiaixats als algoritmes, tot i així sempre fan el que volen, que per això estan programats.

Com deia m’agrada fer una ullada a les noticies, i una de les primeres coses que miro, es el nom del digital que ho publica; la segona es el titular, i sovint nomes amb aquestes dues premisses es pot endevinar com estarà redactada lo noticia en qüestió. Saben aquell que diu: “Digues-me amb qui t’acomboies, i et diré qui ets»? … doncs això, quan comença a sonar-te el nom de les capçaleres digitals, una primera ullada i quan veus de qui parlen, ja saps si la noticia versarà a favor o en contra del personatge del que parlen.

Un altre fet rellevant es el que publiquen aquestes capçaleres, moltes segueixen la mateixa línia, publicar grans, exagerats i en ocasions inversemblants titulars per cridar-nos l’atenció i que anem a la seva pagina, primer et surt la possibilitat de llegir la noticia gratuïta si et fas subscriptor, si no es així o et trobes amb un resum, o directament no hi pots accedir si no pagues, també hi ha la possibilitat de llegir gratis si acceptes publicitat; fins aquí tot correcte en un lliure mercat.

I finalment les noticies publicades, amb un titular on molt possiblement nomes hi ha una frase, que tallada oportunament pot fer decantar la balança cap un costat o cap a l’altre, i que sovint es converteix directament en un titular o serveix per crear un titular que pot arribar a ser esperpènticament esbiaixat, perquè no ens enganyem, no es que els fets que es relaten siguin nomes bons o dolents, es que sovint del no res, en surt un relat esbojarrat i esgarrifós com si s’hagués d’acabar el món.

Encara que després quan llegeixes alguns dels comentaris penjats, veus que tot i que els més perjudicats som els ciutadans, encara hi ha gent que defensa als protagonistes de les noticies, sobretot si son polítics, encara que es pugui reconèixer que no fan pas prou be la seva feina. Imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Merders sense fonament

Avui llegia dues noticies a la premsa, n’hi havien moltes com cada dia, però no puc pas parlar de totes, tot i que totes son prou serioses o grotesques com per fer que la gent ens comencem a preguntar a qui cony recolzem quan acceptem que ens venguin la moto de que treballen pel nostre benestar.

Com deia centrem-nos en dues de les noticies, l’ordre de parlar-ne no altera el resultat, o si? el seu resultat, el dels polítics entenem que no, si més no veiem que passi el que passi, facin el que facin, es continuen rient de nosaltres a la nostra cara, son uns descarats, però es el que els hi permetem.

Primera noticia “el jutge exculpa Oltra perquè no veu delicte en la causa que la va fer dimitir” o sigui, recordem, aquesta senyora va dimitir fa dos anys com a vicepresidenta del govern valencià, per un suposat problema judicial greu del seu exmarit; no se si les accions perpetrades pel seu ex eren punibles o no, per això hi ha la justícia, el que si que queda clar es que les acusacions contra ella, no la conec de res, eren falses, eren faules inventades per treure’n rendiment polític. Llavors que passa amb els fabuladors? que passa amb el mentiders? que passa amb els acusadors falsos? no se’ls ha de jutjar? no han de pagar per les seves accions fraudulentes? per les seves declaracions falses?

Segona noticia “PP i Vox trien diputats de les Balears per a la mesa de la comissió com a estratègia per desgastar Armengol” o sigui dues tasses del mateix caldo, tampoc conec a la presidenta del Congres, el rerefons d’ambdues noticies es el mateix, es indiferent el que convingui als ciutadans, es indiferent si aquests tenen mancances en el seu dia a dia, es indiferent si cada dia els salaris estan més lluny del mínim necessari per viure dignament, tot es igual, l’únic que compte es que per perpetuar-se en ocupar les seves butaques “apoltronades” i ben remunerades, nomes pensen en esbombar merda aliena, la pròpia procuren tapar-la, no pensen en buscar, presentar i aconseguir uns acords en benefici de la ciutadania, no i ara, perquè? sempre fan el mateix, acusar encara que sigui sense probes i amb mentides, procurar amagar al màxim les interioritats brutes pròpies, oblidant-se del seu teòric objectiu que es el benestar del conjunt de la societat que els ha escollit i els hi paga religiosament els emoluments que reben periòdicament, encara que veien el que es veu, potser els seus objectius no siguin ben be aquests, tan cecs volem estar els “súbdits” per continuar permeten aquesta burla descarada? Imatge de makamuki0 a pixabay.

Publicat a

35 anys de Montpeità.

Aquesta historia començà, no ara fa tres o quatre dies, no, ens anem d’anar per allà l’any 1.989, quan després d’uns primers passos a mitjans de la dècada dels ’70, una colla de gent que creien en Sant Fruitós, engeguen un projecte, engeguen aquesta etapa que es la que ara ens permet celebrar aquests trenta cinc anys de Montpeità.

Les coses no es fan soles, hi ha d’haver gent que hi cregui, si no es així segur que no es fa res, s’ha de tenir il·lusió, empenta i creure en el projecte; recordo que en una trobada, a l’inici del darrer relleu  d’aquest setmanari, un periodista de les nostres contrades ens deixava anar, un setmanari? I en paper? esteu bojos … i ben pensat, si, es cert, hi ha gent que esta boja per Sant Fruitós, gent amb il·lusió, gent amb empenta, gent que creu en un projecte de poble, i s’esforça en crear elements que permetin que el dia a dia del nostre poble es conegui, i no caigui en l’oblit, que sovint es el més probable que pot succeir.

Al llarg d’aquestes dècades, han passat diversitat de persones pel Montpeità, persones de totes les edats, dones i homes, que després de la seva tasca laboral de cada dia, possiblement sacrificant també part de la seva vida familiar, dedicaven i dediquen unes hores a que setmana rere setmana el puguem tenir a les nostres mans, i puguem conèixer el que passa al poble, les botigues i empreses que hi han, les opinions de tots tipus dels col·laboradors habituals i esporàdics, fets rellevant ocorreguts al poble …

He agafat alguns d’aquells primers números … historia del poble, Festa de l’arròs, esports, nou pavelló poliesportiu, caramelles, la Creu Roja, l’autopista … col·laboradors, un munt, no hem posaré a anomenar-los perquè segur que me’n deixaria algun, tots han estat i son molt importants, sense elles i ells el Montpeità no tindria contingut i la historia del poble, la nostra historia, no seria recordada. Qui oblida la seva historia, oblida les seves arrels, i posa en perill el seu futur. Endavant Montpeità.

Publicat a

Lleis i justícia … masclistes?

Ja fa dies que corren els rius de tinta per culpa del president de la federació espanyola de futbol, jo mateix no m’he pogut resistir a aquesta temptació.

Fins ara no m’havia mirat amb gaire profunditat les imatges que ens han ensenyat tan a la premsa escrita com als mitjans digitals. Tot i que ara, després de veure a la tele algunes imatges que suposadament s’han presentat per justificar el que diu aquest individu, no se si pensar que es una mofa, o ganes de fer “memes”, o un intent de manipular-nos, el que ara anomenem “fake news” o perquè ens entenguem millor “noticies falses”, o es que amb unes imatges manipulades tan malament, no lliguen gens amb les que van passar per les teles, demostren el nivell dels que estan immersos en aquest “afer” i la seva claca personal.

Però deixem això a part I parlem de les imatges que jo se interpretar, aquest individu, suposadament el màxim representant del futbol espanyol, es toca el paquet, els testicles (per sobre els pantalons, això si), en fi per mi un acte totalment obscè, però el més greu es que ho fa davant de menors d’edat, de fet una menor estava al seu mateix costat, i pregunto això no es delicte?, no el poden acusar per fer actes obscens davant de menors d’edat?, això es de caire penal, no? i lligat amb això una altra pregunta, veient que fa aquests gestos obscens davant de menors i que una de les menors es una infanta d’Espanya, no es pot considerar això “ultratge” a la corona? ultratge a la família real? també seria de caire penal, oi?

Jo crec que no se l’ha de deixar dimitir, el que toca fer es expulsar-lo, inhabilitar-lo de per vida, i que la justícia, la fiscalia, a qui li toqui, que obri causa penal per actes que suposo que si estan tipificats a la llei espanyola com a delicte, no?

Mirin, si aquest senyor es vol entendre amb una o diverses dones, u homes, o tot plegat, a títol personal, es lliure de fer-ho, però quan actua com a president de la federació, hi ha coses que no pot fer, que no se li ha de consentir que faci, i una d’aquestes es petonejar barroerament i menysprear a persones del seu entorn proper, siguin jugadores, siguin filles o sigui qui sigui. Potser ja es hora de que algú comenci a investigar quin es el motiu pel qual hi ha gent que esta disposada a fer una defensa tan descarnada i sagnant d’un individu, d’un personatge que al cap i a la fi, no deixa de ser un trist home, un home normal i corrent. Per cert, just he acabat aquest escrit i s’ha conegut que la FIFA ha suspès al susdit paio, ara a veure que hi diu la UEFA, que encara no s’ha pronunciat.

Ah! i no oblidem el fons de tota aquesta qüestió, les jugadores son les que van aconseguir ser campiones del món, no ho van fer ni el president ni l’entrenador ni la seva claca, van ser les jugadores: FELICITATS, amb imatge de Anilsharma a pixabay.

Publicat a

Aniversari

En aquesta ocasió vull oblidar la línia que acostumo a seguir en els meus escrits, el moment es prou especial com per fer-ho. No es que no tingui arguments per seguir fent alguna critica als que continuen maltractant als ciutadans, però entenc que el moment especial que viu aquest setmanari, 25 anys son 25 anys, es prou important com perquè m’agafi la llibertat de dedicar-hi unes ratlles. La setmana passada es va fer un acte commemoratiu, i es va inaugurar una exposició d’aquests 25 anys; records, moments, vivències i noticies impreses en paper, fotografies …, del poble i de la gent del poble, tot això i més es el que significa aquests 25 anys de Montpeita. Darrera aquesta efemèride, hi ha persones, persones que amb el seu esforç i la seva dedicació, no sempre reconeguda, han aconseguit fer d’aquest setmanari un dels pocs que hi ha vius al nostre país, hem de reconèixer aquest esforç i els hi hem de donar tot el nostre suport. No sabem en un futur com serà, en paper, digital …., sigui com sigui, continuarà sent un fidel expositor del nostre poble i de la nostra gent; hi continuarem buscant tots els actes que les diferents entitats fan, hi continuarem buscant els aniversaris dels subscriptors, hi trobarem també els diferents punts de vista dels ciutadans, podrem continuar seguint els esports del nostre jovent, i dels no tan joves, en definitiva, podrem continuar estan informats de tot tallo que fa que Sant Fruitós sigui viu. Com es deia l’altra dia a la inauguració de la exposició commemorativa, si continuem unint les noticies, amb la empenta dels que fan possible el setmanari i amb els lectors i subscriptors, segur que tenim Montpeita per molts anys mes. PER MOLTS ANYS I BONES FESTES PER TOTHOM. (Montpeita 1293 de 19/12/2014)