Etiqueta: Musica

Publicat a

Pau Casals al Congrés

Avui la portada de la Vanguardia era compartida entre el jutge Peinado i l’homenatge del Congres dels Diputats a Pau Casals. De la primera prefereixo ni parlar-ne, perque al marge de la presumpta culpabilitat de l’acusada, el que si que esta clar es que tots els que hi tenen algun tipus de relació, s’han posat d’acord perquè acabi sent una qüestió política. Pero si que podem parlar de música d’en Pau Casals al Congres.

A veure vist el que veiem tot sovint al Congres, el que no deixa de ser el nostre pa de cada dia, que no se com ho podríem definir, galliner, corral, can pixa, trifulga, avalot … no se, he buscat els sinònims de galliner i he quedat esparverat de la quantitat immensa de denominacions que li podem posar al comportament de la majoria de ses senyories, no enganyo a ningú si dic que possiblement superen el centenar d’opcions, i es que molts d’ells i elles no tenen un bon comportament, no el podríem considerar correcte, possiblement també podria ser vist com a poc ètic, i es que transmeten la imatge de que no hi son per treballar i millorar la vida de les persones, al contrari donen la imatge de que pretenen esverar, escarotar, esvalotar el galliner amb una única finalitat i es la de dominar aquest i tants galliners com puguin.

Tornem a l’homenatge a Pau Casals, si com diu el titular de la noticia “la musica amanseix ses senyories” amb un ressaltat força representatiu del que no passa habitualment en aquell espai “el cant dels ocells de Pau Casals silencia el Congres el dia mundial de la Pau” ens hem de preguntar si tenim equivocadament assignada la utilització de determinats espais. En aquesta ocasió com sempre es fan moviments en clau política, uns hi eren, altres no, uns assegudets a les butaques, altres es van absentar … com recorda l’article de Julio Hurtado, es un cant de llibertat, hi ha qui en diu que es una peça tan senzilla i amb tanta puresa d’esperit que s’ha interpretar sempre al final de qualsevol acte, perquè després s’imposa el silenci.

No se, mentre llegia l’article i escrivia aquestes quatre ratlles, pensava en això de si assignem per error determinats espais a determinats col·lectius, en Pau Casals pot sonar a l’Auditori, al Palau de la Musica, en una Església, en qualsevol lloc es fa un silenci respectuós mentre s’escolta, pero es que al finalitzar la peça sempre es produeix un silenci afegit com si no es vulgues espatllar la seva màgia.

Voldria proposar un canvi, ni que sigui temporal, fem que per exemple el Cant dels Ocells soni més sovint al Congres així deixarà d’haver-vi el guirigall i la poca-soltada de ses senyories, i s’imposarà un silenci de respecte cosa que ells demostren sovint que no tenen, i a ells a ses senyories els col·loquem al TNC o al Teatre Lliure i que continuïn fent les seves actuacions més que ridícules, pero com a mínim allà ni faran mal a ningú i ens podrem partir la caixa de riure, sense el perill de que com passa sovint, ens trenquin la cara. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Pagar per viure no per veure

Deixeu-me que comenci amb allò que sempre critico, un anglicisme, pero es que en aquesta ocasió dona peu a parlar de que es el que estem disposats a pagar la gent per tenir dret a no se que. “Audio only” senzillament “nomes àudio”, això es el que venen alguns organitzadors d’espectacles musicals o altrament dits concerts. Es un article de Jordi Bianciotto amb títol cridaner “¿Pagaria per anar a un concert sense poder veure el cantant?”

Variables les que vulgueu, com per exemple seients darrera columnes, això passa o passava en teatres antics principalment de musica clàssica, pero ara ha fet un sal a la musica diguem-ne moderna, i en alguns concerts de figures populars i molt conegudes es fan probes de posar a la venda no nomes espais darrera columnes, si no fins i tot espais darrera l’escenari, amb o sense pantalles gegants perquè el principi d’aquestes promocions, es que el concert no cal veure l’artista, si no que cal viure la festa, l’espectacle, les coreografies, els llums … com diuen alguns dels defensors d’aquests arguments, també pot ser una oportunitat per a les persones invidents, que podran gaudir de la festa a uns preus més assequibles, no entraré pas a valorar aquesta darrera justificació, això ho podem fer individualment.

Els preus, l’article parla de 68 euros per les entrades de darrera l’escenari, per 84 euros les més barates de les entrades diguem-ne normals, la pregunta em surt sola, tot i que sigui una pregunta doble: fins on estem disposats a pagar 68 euros per no veure l’artista o veure’l en una pantalla al darrera de l’escenari? i a pagar 84 euros per veure l’artista en una pantalla gegant als costats de l’escenari, o veure’l diminut per la distancia perquè estem al final de tot de les grades muntades per a l’ocasió?

Ens es indiferent la presencia de l’artista? nomes anem als concerts per la festa, la gresca, els llums, les coreografies, els focs artificials … ens es igual qui actua? i es que la musica, també la podem posar “enllaunada” abans es deia així, o en “streaming” com es diu ara, i ens podem portar la beguda de casa, segur que tot plegat sortiria a un preu més reduït, ah! no! que a les hores seria “botellot” i això esta prohibit. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Sonoritat, soroll o terrabastall

Llegia ahir a el Periódico un article del periodista Jordi Bianciotto que parla de la musica, de soroll i de silenci, crec que molt encertat, per reflexionar envers l’equilibri entre el descans i els drets culturals. No penso pas criticar res del que diu, tot plegat a mi m’ha fet reflexionar, m’ha fet pensar en el tipus de vida que m’agradaria gaudir, quin entorn ciutadà i social, acústicament parlant, es el que jo voldria, però i la resta de persones, que volen?

Mirem el punt de vista dels promotors, managers i gestors culturals envers un projecte de decret en el que esta treballant la Generalitat, es queixen de que en aquest projecte no es doni un tracte distintiu i protegit al concert enfront del terrabastall del trànsit o del trepant en una obra.

A veure, des del meu punt de vista, en ocasions sembla que es barregen conceptes, no se si voluntària o involuntàriament, no cal defensar la cultura dient que hi ha alguns concerts que son d’origen medieval, comparar el volum d’un esdeveniment musical nocturn amb el d’una moto, o utilitzar determinades paraules per fer èmfasi en una direcció o en una altra.

Quan parlem d’esdeveniments musicals amb un origen medieval, no oblidem que en aquell moment l’amplificació acústica, tècnicament parlant, era nul.la, i avui en dia endollen uns aparells que transmeten acústicament fins a nivells que jo crec que sobrepassa la molèstia ja que es poden catalogar de terrabastall.

I comparar el so acústic de la musica dels concerts amb una moto, a veure una moto passa i fa soroll durant 5 segons, 10 segons, en canvi els concerts poden durar hores, no es pot comparar, i això no vol dir que si la moto sobrepassa els nivells permesos, s’ha de denunciar i sancionar.

Crec que les discrepàncies venen precisament, pel que signifiquen i representen tan a nivell empresarial com econòmic, aquestes activitats i la valoració que, nosaltres en primera persona, en fem, i el que diu l’article en el seu acabament es el quid de la qüestió, quina relació social volem, compartir idees i vivències o tancats a casa amb el cervell fregit per les xarxes?

També es fa referencia als patis de les escoles, i es una qüestió que sovint certament ha pogut provocar queixes del veïnatge, però no ens enganyem es el mateix que els concerts catalogats com a medievals o els concerts de festa major, no podem comparar el soroll d’abans amb el d’ara, més que res perquè abans els patis dels col·legis s’utilitzaven en els moments de descans, el “recreo” de la quitxalla, i actualment molts s’utilitzen a més per a festes escolars, i fins i tot en ocasions, si no de les famílies en particular, si de les AFA d’alumnes en general, això si, en la majoria d’ocasions sonoritzant “a tope” tot i que sovint la qualitat acústica deixa molt que desitjar, la qual cosa fa que primer no soni be, i segon que més que un so agraït, passi a ser terrabastall i prou.

Per acabar dues darreres qüestions, la primera es que possiblement amb una mica menys de potencia la sonoritat seria millor i la acceptació veïnal també, i la segona possiblement no es necessari que determinats esdeveniments s’allarguin fins ben entrada la matinada o fins i tot fins la mateixa albada. Festa, celebracions, esdeveniments musicals i esportius, no han de ser elements contraposats amb la correcta convivència social i veïnal. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Càlcul de persones en aglomeracions

Tot sovint es fan actes d’oci, teatre, musica o qualsevol altra tipus d’espectacle, entre els que també hi podem incloure els polítics. Recentment vam poder viure la Diada al nostre petit país, un país gran però en ocasions no tan com ens diuen. Val a dir que aquell dia jo vaig anar a Barcelona, a la Ronda Sant Pere i al passeig de Lluis Companys.

A  l’anomenada plaça d’Espanya no hi vaig anar, he pogut veure imatges i resums a la premsa i a la televisió, i a tot arreu hi havia força gent, molta gent, una gentada. Dit tot això, i em sap greu parlar-ne per dos motius, primer perquè m’agradaria que en determinades ocasions, en determinades activitats hi hagués més participació, i dit això el segon que no m’agrada es que es faci volar coloms o es transmeti informació i dades desajustades.

Això passa sempre, organitzi qui organitzi qualsevol acte, i n’he organitzat més d’un, sembla que s’està obligat a transmetre que ha estat un èxit de participació, fins i tot més elevat que en edicions anteriors o en actes similars, tot i que això a mig termini sovint acaba sent negatiu per a l’organització. Les dades de la Diada en son un exemple, participació a la plaça d’Espanya segons la policia local crec que van dir unes 115.000 persones, i segons les dades que crec que va donar l’Assembla van ser uns 800.000 assistents. No cal pensar gaire per veure que hi ha quelcom que no quadra, que no es tracta nomes d’una interpretació més o menys interessada.

Un segon exemple, una manifestació a la plaça de Colon de Madrid el juny del 2021 promoguda per les dretes espanyoles (amb un govern socialista), aglomeració a la plaça de Colon segons la policia local crec que van dir unes 126.000 persones, segons la delegació del govern unes 45.000 i segons les dades que crec que van donar pp i ciutadans van ser uns 200.000 assistents. Pensem que la plaça Espanya de Barcelona i la plaça de Colon a Madrid (on hi ha la gran bandera) son similars en quan a superfície.

No cal que n’anomeni més, si voleu a les xarxes en trobareu totes les que vulgueu i encara més de manifestacions, es igual sempre es el mateix, els organitzadors tenen la mira molt alta i els opositors o desacreditadors la tenen molt baixa, però pesem, suposo que organitzadors i detractors encara no han volgut evolucionar cap al present, que anys enrere ens era molt difícil poder avaluar la massificació de persones en un esdeveniment sense control d’accés i no numerat, però avui dia que tots tenim les xarxes al palmell de la ma podem verificar un uns segons les dades que ens ofereixen, amb alguna aplicació tipus mapchecking o el mateix google amb el seu maps, posen al nostre abast avaluar qui diu la veritat, que sovint no ens diuen ni els organitzadors ni els detractors, nomes li hem de dir si l’espai a valorar era ple, mig ple o molt ple.

Pensem-hi una miqueta amb tot això, i no ens deixem influenciar pels promotors interessats, siguem espavilats i com sempre dic siguem valents per interpretar les dades, les oficials, les oficioses i les que nosaltres mateixos siguem capaços d’elaborar, amb la finalitat de formar-nos la nostra pròpia opinió i actuar políticament i sobretot humanament en conseqüència. Amb imatge de SantiagoGonzález_ad a Pixabay