Etiqueta: Ciutadans

Publicat a

Representació patètica

Ha passat en un poble veí, es indiferent quin, passa a moltes poblacions, resulta que el poble, els veïns i veïnes, van anar a votar i ho van fer d’acord amb la seva opinió personal, encertada o no, però ningú els va obligar a posar determinada papereta a les urnes … suposo, els mes mal pensats diuen que entremig mig s’hi poden barrejar presumptes i grandiloqüents promeses electorals, sovint pomposes i sense fonament ni base d’interès social.

Però no ens desviem, com deia, molt recentment es va viure un ple en una població propera que va anar com “el rosari de l’aurora” o sigui que “es va acabar amb tararí” i no entraré pas a valorar ni el perquè va anar per aquests camins perduts de lògica humana i social, nomes en centraré en algunes frase que he tret de l’article publicat a la premsa i que explica la situació viscuda a la sala plenària i entorn.

“En l’anterior ple vam dir que, en haver-hi una cadira buida, interpretàvem que era una anomalia democràtica” això es una de les frases per reflexionar, però n’hi ha una altra també d’interessant “a l’exterior hi havia una manifestació amb un reclam que s’hauria d’escoltar. El poble ens està demanant a crits que l’atenguem», encara que potser la que fa més mal es la següent “no podem continuar fent veure que no està passant res quan, inclús entre nosaltres, no ens podem ni parlar perquè no ens escoltem», trist? penós? deplorable? dissortadament hi ha una llarga llista de sinònims per definir-ho.

Sovint s’intenta justificar decisions qüestionables dels polítics, a qualsevol nivell, amb uns arguments ridículs, patètics i de nivell de parvulari; a veure quan ens diuen frases com “es per honestedat democràtica i respecte a les persones que ens han votat i que representem”, això esta be si fos del tot real. Fem una ullada a les darreres eleccions en aquesta població, primera dada que a mi sempre m’agrada posar davant de tot, ja se que als polítics no els hi agrada però es la realitat del que diu el poble, l’abstenció a les darreres eleccions municipals en aquest poble veí va ser superior al 40% del cens (2.500 veïns no van anar a votar) van anar a votar unes 3.500 persones d’una població que te 7.700 habitants. Es que els que no van anar a votar no els representa ningú? si es així, al plenari, a tots els plenaris, hi tindríem que veure unes quantes cadires de regidors buides.

En aquest ajuntament hi ha quatre grups representats que ostenten la totalitat dels regidors que li pertoquen al poble, si fem cas al que diuen “no ens podem ni parlar perquè no ens escoltem» estan traint al poble, això no te perdo, això es motiu per expulsar-los a tots del plenari, el poble no els ha votat, encara que ells ho creguin, per engrandir el seu ego, no els ha votat perquè en un futur algú els hi faci un monument, no, el poble els ha votat per treballar i defensar la societat local, si no en saben que pleguin, i si no ho volen potser el poble els hi tindrà que ensenyar la porta … i això val per a tots els municipis, avui li ha tocat el premi a aquest, però temps enrere va ser algun altre, i en el futur n’hi hauran mes.

Imaginem, si féssim cas de la participació, en aquest poble hi veuríem 5 cadires de regidors buides, com a molts pobles, i els que hi seuen ens parlen de representació democràtica del poble? nomes una indicació, si treballen pel poble, facin la seva feina que no es la de discutir, trenquin la norma no escrita de que “no poden ni parlar perquè no s’escolten» cal parlar i sobretot escoltar, no ho van aprendre a l’escola ni a la vida? Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Un país del tercer mon

Que entenem per un país del tercer mon? segons la Wikipedia és un terme creat en el context de la guerra freda per definir els països no alineats, ni amb l’OTAN (primer món), ni amb el bloc comunista (segon món), i solen ser, des d’una òptica de la cultura occidental, subdesenvolupats.

I avui agafo aquest concepte com a excusa per escriure quatre ratlles, quatre ratlles que ha propiciat una noticia llegida a l’Ara amb el titular “Trump, sobre la sentència contra els aranzels: EUA es podria convertir en un país del Tercer Món» i d’entrada costa intentar entendre-ho, de que parla aquest bon home, aquest líder capitalista? de que “un tribunal d’apel·lacions de Washington va dictaminar que la majoria dels aranzels del president són il·legals, ja que hauria abusat dels seus poders d’emergència per declarar-los” i es que segons ell, aquests aranzels que vol aplicar o que ja aplica, haurien de permetre unes inversions de bilions o trilions de dòlars als EEUU. Bufa.

I això del tercer mon, com encaixa aquí? segons diuen les xarxes vindria a ser “aquell en el que la majoria de ciutadans té una baixa qualitat de vida, amb baixos ingressos, on no hi ha o son minsos els serveis bàsics com la sanitat o l’educació, i entre altres característiques també ens trobaríem amb una seguretat ciutadana deficient”. Us sona tot això? o sigui a veure això del tercer món, es per referir-se als països més oprimits pel sistema capitalista?

Nortamerica es deia que era el país on es podia triomfar, on els somnis es podien fer realitat, com a contrapartida es deia que per exemple si no et podies pagar tu mateix la sanitat, la publica era minsa o inexistent, el país on hi tenia cabuda tot tipus de realitats socials, des de les capes més benestants fins a les més desafavorides, un país amb unes importants desigualtats. I ara ens venen a dir que el país encara anirà pitjor per culpa de no aplicar aranzels, vaja impostos.

D’entrada seria interessant que els mandataris expliquessin a qui beneficia l’aplicació d’aquests impostos afegits, a veure es tracta de forçar a les empreses a fabricar al país? es tracta de que no hi entrin productes forans per reforçar la producció interna? es tracta de que tota la producció i tot el consum sigui nomes d’allò que s’anomena de proximitat? o el que realment interessa es fer anar l’economia mundial cap allà on vulguin els que en treuen més beneficis? que per cert no son pas la majoria de treballadors dels anomenats països industrialitzats.

Però el dubte s’ha fet més gran en llegir una altra noticia, aquesta referent a que ara fa deu anys de la mort de l’Aylan, no se si ho recordeu, era un nen de tres anys, una imatge que diuen que va servir per remoure consciències al primer món, no se pas quines consciencies va remoure si ara, deu anys després, continuen morint persones creuant el mar per intentar assolir una vida mes digna en això anomenat el primer món. Ara potser han variat les rutes, segurament han variat els preus, però la gent continua fugint de la seva terra natal perquè els hi han dit que aquí es viu millor, però quan arriben ja s’ho troben. No se si ens convertirem en països del tercer món o es que ja ho som, si més no pels que fan aquesta travessa, perquè quan arriben aquí o no els volem o els tolerem si fan les feines poc qualificades i poc remunerades. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Un suspens al govern català

Això es el que ens deixa clar l’article de l’Iñaki Pardo Torregrosa avui a la Vanguardia amb el titular “Junts i PP coincideixen a donar un suspens al Govern, però per motius oposats” on podem veure que dos partits que es declaren oposats, Junts i Populars , s’avenen a l’hora de qüestionar, o de suspendre com diu l’article, la gestió del govern.

A veure quan un parell de partits contraposats, possiblement no tan pel seu pensament social però si pel seu pensament territorial, si a un li podem dir independentista a l’altre li podríem dir unionista, es posen d’acord en qüestionar la gestió del govern socialista, amb frases, segons les respectives webs, de l’estil de “Amb el president Illa, Catalunya està pitjor ara que fa un any” per part de Junts i de l’estil de “El resultat del primer any de Salvador Illa és una estafa” per part dels Populars, d’entrada pensem, cony estan d’acord.

Però no es ben be així, ja que segons ens comenta Pardo en el seu article “JxCat retreu al president català que hagi articulat un tripartit del 155 en temes relacionats amb la nació i la identitat promouen la desnacionalització de Catalunya” i parlant de finançament hi afegeixen que “Junts veu del tot insuficient l’acord de la comissió bilateral Generalitat-Estat del 14 de juliol i lamenta que no es garanteix ni un euro més per als catalans”, per la seva banda “els Populars l’acusen de cedir davant el separatisme”,  i referent al finançament hi diuen que “la quota separatista trencarà el sistema de solidaritat entre comunitats”.

O sigui estem davant un retret al govern socialista d’Illa, de dues formacions políticament oposades, i que n’hem de pensar d’això? podem pensar que la política es així, si, segur que els polítics ja hi estan d’acord, cada formació que digui el que li sembli millor, però internament continuen pensant, i això els unifica, que es qüestió de protegir, de vetllar per conservar un estatus com a mínim de remuneracions que molt altres ciutadans no veuen ni en pintura, però els números canten, podeu fer una ullada a les dades que trobareu a les xarxes, incloses les oficials.

I tots esmenten el que creuen que es més rellevant segons el seu punt de vista, pels independentistes: incompliments en el finançament, el traspàs de Rodalies, dèficit fiscal i dèficit d’inversions; i per la part dels unionistes: ha estat un any perdut per als catalans, la Generalitat ha estat com un instrument polític al servei de Pedro Sánchez, per protegir-lo de la feblesa parlamentària i de la corrupció, no ha trencat amb el procés, al contrari, ha transformat aquesta etapa i l’ha estesa a la resta d’ Espanya.

Jo no valoraré pas l’actual govern català, soc dels que penso que, en general, massa sovint la prioritat dels polítics no son els ciutadans, però això es purament una qüestió de percepció personal tan criticable com la de la resta de persones, el que si demano es que quan formacions, a priori, tan divergents com aquestes, voten, censuren o qüestionen actuacions polítiques, ens expliquin amb total claredat els seus arguments, no es de calaix que ambdues parts en tinguin de contradictoris per justificar les seves queixes i els seu posicionament davant del poble català. Imatge de toodlingstudio generada amb IA d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Els administradors públics escolten al poble?

O hauríem de dir que, els que dicten les normes escolten els ciutadans? suposo que no sempre, al cap i a la fi als ciutadans, al poble al planer i ras, es fa veure que se’l consulta i se li fa cas un cop cada quatre anys, i dic que es fa veure perquè no ens enganyem, la gent estem tan emprenyats que el 40% o mes dels electors ja passen d’anar a votar, això no es bo, però es el que hi ha, i els polítics de qualsevol estament ho beneeixen, no perquè ens tirin aigua beneïda, sinó perquè que sapiguem no fan res, no fan cap canvi per millorar-ho i empènyer a la gent a que manifestem la nostra opinió, la nostra voluntat.

A que be tot això? d’entrada sabeu que sempre critico als politiquets que anomeno de joguina, i ara després de les batusses de titulitis encara més, es una altra d’aquelles qüestions que vivim cada dia, políticament parlant, sembla que fan una cursa a veure qui te més personatges amb un titulin falsejat.

Com deia, sempre acostumo a criticar als politiquets, ja se que no tots han estat moldejats amb el mateix patró, ja se que molts es presenten per treballar pel poble, alguns més altruistament que altres, però també he vist que al llarg de la seva carrera política alguns, masses, es desvien de la realitat, es desvien del servei a la societat, els motius poden ser diversos, diners, amenaces, ego, encara que també n’hi ha alguns que assumeixen que han estat il·luminats i beneits per alguna Dehesa desconeguda, que els ha encimbellat com un àngel salvador.

Llegint la premsa, Regió7, un titular m’ha cridat l’atenció   “reuneixen un miler de signatures per demanar una consulta sobre la planta de biogàs”,  la qüestió es que en un poble proper, dels nombrosos pobles del nostre petit país, un col·lectiu popular ha presentat un miler de signatures per demanar a l’ajuntament que faci una consulta referent a la modificació urbanística d’uns terrenys. Com en tot afer, hi ha dues versions, dues posicions, dues opinions, una diu que serà beneficiós pel poble, i com es lògic l’altra diu que serà perjudicial, qui te la raó?

Diu el diari que tot això va començar ara fa un any, quan es va iniciar un expedient  mitjançant decret d’alcaldia per començar els tràmits de modificació del planejament urbanístic del poble; i aquí es on comencen els dubtes, un decret de alcaldia que es, que significa? es un decret que decideix unipersonalment l’alcalde o alcaldessa? Ho he buscat a les xarxes, i he trobat una referencia que fa la Diputació de Barcelona que diu “el decret és un document que reflecteix les decisions d’un òrgan unipersonal de la corporació sobre un afer determinat”, i per la seva part la RAE diu “en alguns ajuntaments, disposició general dictada per la comissió de govern per a l’ordenació i funcionament de l’administració, les obres i serveis municipals, en exercici de la potestat d’autoorganització municipal” afegint també que “en alguns ajuntaments, es la resolució que dicta l’alcalde” i aquí m’escagarrino.

Soc un neòfit en tot això de conèixer en profunditat la política local, a veure si ho entenc, o sigui en un poble amb uns quants milers d’habitants sense arribar als deu mil, un poble amb més de deu regidors, un equip de govern amb majoria, però que quasi el 70% dels censats no el van votar, i es vol decidir una actuació urbanística per decret d’alcaldia? no penso pas qüestionar la possibilitat legal a fer-ho, al cap i a la fi si tenen majoria suposo que es viable, però es que si ens creiem això de que el poble es sobirà, hem d’acceptar que tot un poble acabi doblegant-se a les frisances o a les extravagàncies d’una sola persona? m’agradaria que algú suficientment qualificat m’aclarís el dubte. Si us plau, aclariu-m’ho, pensar que això sigui possible, em fa tremolar. Imatge de jarmoluk d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Solucionar el problema de l’habitatge

Els principals partits polítics estatals, davant el problema de l’habitatge presenten les seves formules màgiques per solucionar-ho, recordem que sovint aquestes formules màgiques acaben perjudicant al contribuent en general i en particular als que pretenen aconseguir les ajudes promeses.

Repassem-ho, d’entrada manifestar que totes les ajudes son sempre benvingudes, llevat de les que es presenten nomes per omplir un expedient, omplir unes ratlles a la premsa i uns minuts als digitals. La primera dels populars, rebaixes fiscals per a compradors, llogaters i arrendadors, i reducció de l’impost de transmissió patrimonial del 10% al 4%, per als joves. Mirem números publicats per portals immobiliaris a les xarxes, el preu mitja dels pisos a la comunitat de Madrid es de 4.000 euros m2. el preu mitja a la capital es superior als 5.000 euros m2. A Catalunya el preu mitja el situen en els 2.500 euros m2, lluny dels madrilenys, tot i que a Barcelona es fa publicitat d’aproximadament 4.400 euros m2.

Referencia rápida, un habitatge de 80 m2 a Barcelona, el podríem valorar de mitjana en uns 350.000 euros, si calculem el diferencial de l’ITP promès, tenim un estalvi fiscal de 21.000 euros, o sigui totalment assumible pels joves, oi que si? No ens continuïn prenent el pel.

Una altra proposta dels populars: es posarà a disposició del sector immobiliari tot el sòl possible per a pisos de lloguer, un 30% més barat que la mitjana del mercat. El dubte, qui ho pagarà? I una proposta afegida: una nova legislació, amb la derogació de l’ actual llei d’habitatge i una nova llei del sòl. La pretensió es tornar a situacions de bombolla inmobiliaria com ja va succeir en anteriors governs dretans? recordem que moltes famílies del país van perdre els seus habitatges en benefici dels quatre de sempre.

Hi ha molta gent que ho diu, no nomes algun jubilat despistat com jo, no cal un embolcall bonic per a lleis o normatives que no solucionen els problemes reals de la majoria de ciutadans, el que cal son unes pautes realistes, amb beneficis socials reals, encara que vinguin sense embolicar en paper de lluentons, si ja se que les propostes dels polítics no sempre busquen el benestar de la societat, sovint busquen perpetuar-se en manar, en remenar les cireres, o busquen apartar als que les remenen ara per poder remenar-les ells.

Prou de fer volar coloms, prou de construir un relat vuit de realitats nomes per enlluernar als ciutadans, prou de jugar amb la vida, la salut i el benestar de la gent. Imatge de SpencerWing a pixabay.

Publicat a

Saben posar-se d’acord

Quan volen saben posar-se d’acord, això es el que jo entenc que transmet l’article del periodista Asier a la Vanguardia d’avui, i es que amb el títol de “l’altre mediador de la trama” no cal dir que referent a l’anomenat cas Koldo, ens diu de que a la interlocutòria del jutge hi surt l’ex ministre, però al seu costat hi ha el nom d’un segon intermediari.

Un segon intermediari, segons l’article, que el considera proper al que podríem anomenar tendències polítiques dretanes, amb diversos contactes en aquesta orbita i en el context d’aquesta línia de pensament.

Si ambos personatges, tal i com diu el periodista, suposadament podien estar relacionats amb el cas que del que parlem, de fet en parla tot el país, hem de pensar que tard o d’hora la justícia i els seus representants, recordem que son terrenals no espirituals ni divins, ho esbrinarà i ho demostrarà, crec que els ciutadans ens hem de fer una pregunta, ens en podem fer moltes, però nomes amb una que ens fes pensar, ens fes dubtar, en tindríem prou: es que alguns polítics suposadament contrincants, nomes s’entenen quan suposadament els hi va be al seu espai personal, enriquint-lo en la línia preferida, que no sempre es econòmica, en ocasions es de poder, es per ego, es per menyspreu a la resta de mortals.

No se que es el que realment volia transmetre el periodista, possiblement no he entès el seu redactat, però nomes la ínfima possibilitat de que dos contrincants polítics estiguin d’acord per “putejar” als ciutadans, em fa vomitar, com tantes altres coses, i espero que a qui li correspongui ho esclareixi, perquè no ens enganyem no es nomes que una colla de cràpules s’enriqueixin amb el patiment de la gent, es que a més s’acomboien personatges de diferents línies polítiques que el que tindrien que fer es controlar-se els uns als altres en benefici de tots nosaltres, i en aquest article sembla entendres que s’acomboien perfectament en benefici de quatre gats escollits i en perjudici de la ciutadania. Imatge de wirpixs a pixabay.

Publicat a

Verificadors

Ara mateix en parlen molt, aquesta paraula de verificador s’ha posat de moda, arran de que ha sonat fort amb motiu de les converses entre els socialistes espanyols i junts o com alguns els anomenen, post convergents. Com deia ara se’n parla molt, però quina podria ser la seva definició? buscant a les xarxes, la Real Acadèmia Española ens diu que un verificador es aquell que verifica, es un inspector, demostrador, investigador, examinador … es tracta de comprovar o examinar la veritat d’alguna cosa.

Dit això, recordem que aquesta figura en el context esmentat al començar, ha esta recolzada per uns, criticada per uns altres, lloada pels que hi estan a favor i sobretot molt qüestionada pels que hi estan en contra, i si no estan en contra del verificador, estan en contra del motiu pel que s’ha instaurat aquesta figura en el moment polític actual, en el que parlar d’amnistia es pecat, i diuen que el fet que la Carta Magna no inclou cap esment sobre l’amnistia, fa que aquesta opció no es constitucional, alguns juristes defensen que si l’amnistia no va trobar lloc en el text constitucional és perquè no té cabuda dins de la Carta Magna, però altres professionals asseguren, no obstant això, que aquest silenci no necessàriament ha d’interpretar-se com una prohibició. Dit tot això, l’amnistia del 1977 era constitucional o no? alguns diuen que com que va ser prèvia a la constitució, no es ni comparable ni cal parlar-ne, però precisament el fet de que sigui així fa que sigui una referencia prou important, si es prèvia i fora de la constitució, tota aquella gent amb la constitució a la ma no se la de considerar amnistiada, oi? així se’ls pot tornar acusar i jutjar, en cas contrari si aquella amnistia es valida, es un precedent per la d’ara, tot i que la d’ara no té delictes de sang.

D’entrada em pregunto, si haguéssim tingut verificadors internacionals, per exemple l’any 1977 que hi va haver una gran amnistia, les coses haurien sigut diferents? I si haguessin posat verificadors a les Açores l’any 2013, que hauria passat? I no parlem dels indults al llarg dels darrers 40 anys.

Ara això del verificador sembla pecat, però jo pregunto, els ciutadans podríem viure millor si en els moments esmentats, i altres que hom pot tenir en la seva memòria, hi haguessin tingut verificadors? imatge de mwitt1337 a pixabay.

Publicat a

Trànsfugues

Llegia aquests dies a la premsa que tota la política nacional esta en ebullició, es cert, principalment a Madrid, i es llastimós que en uns enfrontaments polítics nacionals l’arma llancívola sigui una vegada més Catalunya.

A veure, els partits de dretes, aquí hi podem incloure tots els que sembla que votaran aquesta opció governamental, tenen molt clar que els números no donen, així es parla per dir que no tenen els vots necessaris per ser proclamats campions, ai no, no sumaran els vots necessaris per tal de que el líder de les dretes pugui ser proclamat president del país. Per aquest motiu, aprofiten les possibles negociacions dels socialistes amb els partits “separatistes” als que a més anomenen de tot “colpistes” “frau d’estat” … i més barrabassades, però com que els hi sembla que no tenen prou suports, i de moment així es, fan les mil i una propostes per tal d’aconseguir que uns quants socialistes els votin a ells, carai, si demanar-ho es intentar fer trampes, encara es pitjor que algun diputat ho accepti, i això no es pot catalogar de frau polític?

Aquests darrers dies hem pogut veure i escoltar als anomenats històrics dels socialistes, que jo crec que millor seria anomenar-los “arcaics”, malparlant a tort i a dret de la possible idea de parlar, pactar i tirar endavant una amnistia pels encausats del “procés”. A veure, ja se que en ocasions em repeteixo, però recordem que en els darrers cinquanta anys es van amnistiar personatges per delictes de sang, delictes fiscals i sense oblidar els indultats per condemnes diverses, entre elles també la de malbaratament de cabdals públics.

Com deia més amunt, els “arcaics”, tots, no poden deixar de bramar les seves consignes, això si, no volen acceptar que nosaltres, els ciutadans, per ells el “populatxo” hi diguem la nostra. Uns, els socialistes vells,  ens diuen que aquests dirigents socialistes d’ara son uns sapastres, els altres els de dretes, convoquen manifestacions legitimes a Madrid, però reprimien amb més que duresa les que es feien a Catalunya.

Hi ha dirigents que no volen permetre que el poble pensi, perquè si el poble pensa, acaba actuant i prenent decisions que no els hi permetran perpetuar les seves arrels, tot buscant el màxim suc exprimit al poble, i en benefici nomes propi per a ells. Obrim els ulls “populatxo” busquem el benefici de tots, no nomes d’uns quants. Imatge de mohamed_hassan de pixabay

Publicat a

Mentides polítiques

Aquests dies ens omplen de propaganda política per tots costats, començant pels anuncis gratuïts en alguns mitjans de comunicació, passant per la publicitat contractada directament pels partits, per acabar amb les noticies a la premsa, radio i televiso així com les tertúlies i debats a les xarxes.

O una de dues, o els polítics i els seus assessors tenen un “morro” impressionant que se’l trepitgen, encara que també pot ser que els ciutadans tinguem una poca memòria i una facilitat per combregar amb rodes de carro que no es estrany que els polítics ens vulguin enredar, es que ens ho creiem tot.

Una de les mes comentades darrerament, es una entrevista a la 1, anys enrere la única, on després de que el polític en qüestió va expressar verbalment i en veu alta, que tots ho vam poder sentir, referencies errònies a les pensions, i després de que la periodista, de bones maneres, li recrimines el seu error, lapsus, mentida, poseu-hi l’adjectiu que preferiu, el noi en qüestió encara es permetia a reiterar-se en les seves dades com a mínim errònies.

Hi ha qui s’ha posat al costat de la periodista, alguns encara l’han criticat dient que això no es fa, carai amb alguns/algunes periodistes, si un polític menteix els ciutadans l’hem de criticar i exigir que plegui, i els periodistes al capdavant, si no fan això no es mereixen ser anomenats ni pagats com a periodistes, si son afins a un partit, es molt senzill, que els pagui el partit, així no hi haurà dubtes de quina es la professionalitat informativa de cada persona. Imatge de Mohamed_hassan a Pixabay.

Publicat a

Quan s’acaba una guerra

Avui llegia a la premsa un article d’opinió signat per Josep M. Colomer, titulat “Quan s’acaba una guerra civil”? en el que fa una comparativa entre la guerra “civil” americana (1861-1865) i la guerra “civil” espanyola (1936-1939), i la primera dada de la comparativa, en ambos casos el nombre de víctimes va ser similar, aproximadament un 2,5% de la població del país; unes 750.000 persones als Estats Units i unes 540.000 (amb mes de 50.000 executats a la immediata postguerra) a Espanya.

De fet a l’article hi podem llegir que la gran diferencia es que als Estats Units els vencedors van restaurar la democràcia, mentre que a Espanya els vencedors van mantenir el país sotmès i reclòs durant quaranta anys.

No oblidem que als Estats Units tot I que es va restaurar la democràcia i diuen que es va abolir l’esclavitud, realment aquesta va ser substituïda per una llarga segregació racial, que no esta clar que ja s’hagi acabat, i si no, nomes cal seguir les noticies americanes.

Arribats aquí, crec que ens hem de plantejar, no tan quan s’acaba una guerra, si no quan, com i perquè comença una guerra? L’autor, fent referencia a ambdues histories bèl·liques, esmenta que als EEUU el congres, en el seu moment, va ser un camp de batalla verbal i físic; i que ara mateix a Espanya l’enfrontament verbal va a l’alça, amb agres enfrontaments partidistes, cridòries tertulianes en mitjans de comunicació i bronques al Parlament.

Tenim uns personatges que tenen, i han tingut, les regnes dels país a les seves mans, perquè no ens enganyem no se’n salva quasi cap, personatges que poques vegades han demostrat la seva vàlua professional, personatges que per garantir-se la seva perpetuació tan llarga com pugui ser al capdavant de l’executiu, no tenen miraments en mentir, si voleu repassem les promeses electorals de tots, no tenen miraments en aprovar normes que curiosament castiguen principalment als ciutadans.

Pensem una mica, a veure, tenim un sistema que periòdicament, aquí cada quatre anys, això si les noies i nois que manen no creuen que els hi convé convocar noves eleccions, ens “permet” diguem-ho així, escollir els nostres representants per conduir i guiar el país cap a un futur “millor”, a les urnes surt el que surt, i actualment el resultat esta prou fragmentat com perquè no pugui manar un sol partit i tinguin necessitat de negociar, fer pactes i fer aliances, algunes ens costa d’entendre, però be, així es la democràcia.

El problema es que quan son incapaços d’entendres, no voldria pas pensar que no es incompetència, perquè l’alternativa es fosca i de mala fe, com deia quan son incapaços d’entendres, en lloc de parlar de com fer evolucionar el país positivament, comencen a aixecar la veu, com si així tinguessin mes raó, i van traslladant al país un sentiment de confrontació, i acaba arrelant la creença de que la única sortida possible es una de violenta. I a nosaltres, als ciutadans, nomes ens deixen una opció, i es la de ser uns simples espectadors de com es carreguen la convivència. Ja n’hi ha prou, o fan la seva feina be, o marxin a casa, deixin-nos viure en pau i tranquil·litat, al cap i a la fi, ja es prou feixuga la llosa de l’esclavitud actual, l’esclavitud material de tenir més i més i més … per acabar no tenint res. Imatge de Alexas_Fotos a Pixabay