Etiqueta: Atemptats

Publicat a

Més enllà de l’11-S

Unitat, convivència, manifestacions, responsabilitat, lluita … la premsa d’avui i sobretot la de demà omple i omplirà pagines i minuts per ensenyar-nos les reivindicacions d’uns i altres d’aquesta data tan assenyalada a Catalunya, una part més diguem-ne institucional amb l’ofrena floral a Rafael Casanova i la part més reivindicativa al Fossar de les Moreres. Com sempre vall de xifres segons faci el càlcul l’organització o la guardià urbana. Per a mi no es una qüestió ni lleugera, ni frívola, penso que si el poble deixa de ser reivindicatiu ho tenim fotut.

Dir que també es una data assenyalada als EEUU, a Nova York hi van morir milers de persones per uns atacs terroristes, d’això en fa vint-i-cinc anys, i a hores d’ara encara hi ha presoners en espera de judici, d’això en diuen presó preventiva?

Més enllà de la diada de l’11 de setembre hi ha més problemes, hi ha moltes qüestions que estan pendents de solucionar, deixem que de la diada se’n ocupi la premsa, i parlem una mica del dia a dia de les persones normals i corrents, les anònimes, aquelles que sovint son oblidades en els pressupostos governamentals, encara que les promeses dels polítics vulguin transmetre una sensibilització realment inexistent.

Dues noticies emparellades a la mateixa pagina de la Vanguardia d’avui, la primera “Campanya d’una mare que va per­dre un fill: que no es parli del suïcidi mata” i es que el seu fill de 24 anys es va suïcidar. I la segona “més del 14% dels alumnes diu que sap casos d’assetjament escolar a les aules” i aquesta em preocupa especialment; que hi diuen els responsables polítics i funcionariat? que hi diuen els docents? que hi diuen les famílies? que pensen fer tots plegats?

El que va passar el 1714 i les seves conseqüències es molt fotut, el que va passar el 2001 a Nova York i les seves conseqüències es molt fotut, pero el que passa dia rere dia a casa nostra per mi ho pot arribar a ser encara més, i es que moltes persones principalment joves no tindran futur perquè es suïciden i altres tindran un futur molt dolent perquè son destrossades amb assetjaments brutals, que en aquest cas te una connotació totalment oposada a la que estem acostumats quan ho diuen en alguns programes culinaris televisius, aquí brutal significa irracionalitat, bestia, violència salvatge …

Perquè dic que pot arribar a ser pitjor? mireu en els atemptats de NY crec que van morir unes 3000 persones i es diu que degut a la toxicitat que va enverinar l’aire poden haver-ne mort unes 10.000 més. En el suïcidi de joves es parla de que més de 350 es lleven la vida cada any a Espanya, i en els 25 anys que fa dels esdeveniments de Nova York, tenim una projecció de quasi 9000 morts nomes en aquest país, ho volem extrapolar a la resta de països? fem números, fem.

Pero si aquí a més hi afegim els assetjaments que en múltiples ocasions acaben també amb el suïcidi dels assetjats, que no dels assetjadors que sovint encara fanfarronegen dels seus actes criminals, tindrem una xifra de morts i destrossats en vida i de per vida esgarrifosa. Mireu, jo no se si com diu la Vicky Nieto “parlar salva” pero si mireu la seva web veureu que diu que la xifra total general oficial a Espanya son d’11 persones mortes per suïcidi cada dia, això extrapolat a l’any son més de 4000 i en aquella comparativa a 25 anys tindríem més de 100.000 morts per suïcidi, es greu o no?

Per l’11-S català fem actes cada any, perfecte, per l’11-S americà tenen empresonades persones pendents de judici, no crec que sigui perfecte precisament, i pels suïcidis a casa nostra que fem? perquè demà l’11-S polític serà passat, pero els suïcidis continuaran i aquest futur continuarà convertint-se en el present mortal de cada dia. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

No nomes es odi

Avui llegia un article a la Vanguardia que parlava de l’odi, l’autor, un conegut prohom de casa nostra, ens presenta diversos arguments del perquè determinades persones acaben fent bestieses en contra de la societat que els rodeja i en la que viuen, el darrer exemple d’això ho reflecteix els successos de Magdeburg. Comparteixo el ressaltat de l’article: “L’odi que ha mogut l’autor de la barbaries de Magdeburg és la síndrome d’una societat malalta”.

Pero que ha fet que aquesta societat arribi a aquest punt malaltís? l’odi, si però … d’on surt aquest odi? no surt del no res, no surt per art de màgia, quins condicionats desencadenen els mecanismes per arribar a un punt d’odi, on es pugui intentar justificar qualsevol animalada, qualsevol barrabassada que implica atemptar contra altres essers vius, persones al cap i a la fi, anònimes, desconegudes per a l’autor dels atemptats, dels assassinats executats.

Aquí podríem fer un aiguabarreig de … de que? anys i anys d’aixafament de la societat per part de quatre gualdrapes, si ja se que es un mot en desús, però he volgut repescar aquesta parauleta, que tot i ser allò anomenat un castellanisme, te un so prou impactant i sonor per entendre que descriu allò que no te res de bo, i que vindria a ser algú de pocs principis, mesquí. Dit això, hi podem afegir que fa anys i anys ens han estat alliçonant de que tenim molts drets, i es veritat, però sempre s’han oblidat de recordar-nos també dues coses importants, la primera que els nostres drets acaben on comencen els dels altres i viceversa, i la segona es que amb els dret hi va un afegitó que se’n diu obligacions.

Tot plegat crec que ens porta a analitzar i a ser crítics amb el fet de si es que ja estem tips de sentir-nos oprimits, tips de que ens manipulin contínuament amb l’únic propòsit de que una poca colla que es pensen ser els escollits en surtin beneficiats, encara que ben pensat es precisament per saber que no son els escollits ni de res ni de ningú, volen imposar i ho fan, les seves normes que nomes els beneficien a ells i als llepaculs que els envolten.

I nosaltres com quedem en aquest atzucac, en aquesta partida d’escacs en la que no som ni els peons, som simples espectadors que nomes mirem, ja que amb el silenci que ens s’imposa en aquestes partides no podem ni opinar, no fos cas que els molestéssim. Però si que podem fer quelcom, podem deixar de ser estúpits, babaus, capsigranys, roquerols … i podem començar a tenir allò que se’n diu lliure albir, podem començar d’una vegada a deixar de seguir unes regles de joc injustes, sovint menyspreables que no busquen el benefici social, el benefici de les persones, nomes busquen el benefici material i d’ego de qui les instaura, i començar a aplicar unes regles de bon criteri, unes regles que no ens condueixin a la destrucció irreparable de nosaltres mateixos.

Això de voler més i més, això d’exigir sempre l’acompliment, per part dels altres, dels nostres desitjos i dels nostres capricis més ridículs, no treu cap a res, no ens condueix a cap final feliç, i acabaré amb la frase final de l’article en qüestió i que per a mi també podria ser un bon ressaltat i que diu: “la critica intel·ligent, lliure i honesta no necessita de l’odi per expressar-se” gràcies Miquel. Imatge AI generada per Mindworld a pixabay.

Publicat a

Aniversari de mentides

Avui, un dilluns com qualsevol dilluns, un dia feiner com qualsevol altra, un aniversari, vint anys dels atemptats de Madrid, vint anys de mentides.

Tot plegat possiblement va començar un any abans, el març del 2003, amb una imatge del que es va anomenar “el trio de les Açores” que a més del representant espanyol, hi havia l’americà, i l’anglès. Es curiós que vist en perspectiva, de tots tres l’únic que actualment es de la UE era el representant d’aquí, fet que empastifa el conglomerat del que significa aquesta anomenada Unió Europea i que no aporta res positiu a la nostra nació, al contrari.

Les mentides van començar un any abans, be les mentides sempre han existit, amb més o menys profunditat i amb més o menys conseqüències greus pels ciutadans; però reprenem el fil d’aquestes, el 2003 sembla ser, segons l’article de la Ser, que l’americà i els seus dos aliats l’anglès i l’europeu portaven mesos preparant l’opinió pública per a una invasió d’Irak, i ens van dir sense rubor que allà s’ocultava un arsenal d’armes químiques i biològiques. I ho van dir a la seu de l’ONU, on van sostenir amb proves falses una mentida, la de les armes de destrucció massiva.

I així arribem a l’any 2004, any de l’atemptat a Madrid, van morir quasi 200 persones, persones grans, joves, petites, quitxalla i el govern d’aquí tot i que es diu que a poc més de les 9 del mati ja hi havia fonaments per vincular l’autoria a grups amb components àrabs, continuaven dient que havien estat els etarres. De fet el més important no es qui ho va fer, no oblidem que es van assassinar a quasi 200 persones, i anímicament en van quedar milers de ferides, el més important es que tinguem la sensació de que en cap moment es va pensar en les víctimes, nomes es va pensar en com treure’n profit polític.

Més tard, a principis d’aquesta dècada, sentencies condemnatòries pel mateix partit, no per la mateixa gent, tot i que encara avui dia hi ha algun dels noms que sortia als famosos papers, que oficialment es desconeix qui carai era. Més mentides.

I ens hem de creure que en tota aquesta historia anomenada del procés, tota aquesta gent amb afinitats clares cap a aquestes formacions polítiques diuen la veritat? No podem acceptar que alguns continuen en la seva línia de mentides i manifestacions falses?

Tot i que vaig començar a escriure ahir, continuo avui dimarts perquè volia veure que en deia la premsa. Primer titular que llegeixo: L’11-M encara divideix els partits 20 anys després, nomes per això els partits implicats no poden continuar sent mereixedors de la nostra confiança, plegueu, marxeu, deixeu-nos d’enganyar i viure be a la nostra esquena.

La màxima autoritat del país va apel·lar a la veritat com a garant de la dignitat de les víctimes, i una dona que va perdre el seu marit, i va parlar en nom de les víctimes, deia a aquests polítics poca vergonyes que “Un govern ha de saber a qui fa costat, sense falsedats” tot lamentant també que en aquesta onomàstica no es pot oblidar que aquests fets, aquests crims han prescrit per sempre … es cert? vergonyós. Imatge de thedigitalartist a pixabay.

Publicat a

Blanquejar

Fa pocs dies deia que havia vist i llegit un article de l’Évole a la premsa. Parlava de la mala utilització de la paraula blanquejar. Com sempre vaig a buscar el seu significat, i als diccionaris diguem-ne “oficials” la major part de referencies parlen del fet de donar o tornar el color blanc a una peça de roba, o a una paret o a qualsevol material en el que puguem pensar, ambdues fan una única referencia a una altra qüestió, que es la de “legalitzar” o “ajustar a la legalitat fiscal el diner negre” però a l’article esmentat el significat, es el que tots entenem quan avui dia es parla d’aquestes qüestions, i es el fet de “fer quedar be” a persones o grups, siguin polítics o que vulgui assolir qualsevol altra finalitat, amb escrits, imatges o altres creacions digitals.

L’Évole no necessita que ningú el defensi, ja es prou grandet i amb molta “mili” per defensar-se tot sol, i menys un senzill jubilat com soc jo, però si que també hi puc dir la meva, com sempre faig. Entenc que ell fa uns reportatges, que com a bon professional que es, el que busca es un bon producte final al que tingui accés tot tipus de públic. Es cert que segons el reportatge, segons el tema, segons l’entrevistat, pot ser més elogiat o criticat per uns o altres, però aquesta es la qüestió, fa un programa, presenta uns fets, unes interpretacions de la vida segons el protagonista i a partir d’aquí cada un dels que visionem el reportatge n’hem de treure les nostres pròpies conclusions. Si ho aconsegueix, això es la “mare dels ous”, perquè al cap i a la fi som nosaltres, el públic, els que en base al que ens ensenya l’Èvole, hem de posicionar-nos i jutjar, amb la nostra pròpia ment, a l’individu i els esdeveniments en el context del moment en que van succeir.

Ell ha fet reportatges de tot tipus, molts som d’aquella època de la que ell parla com dels seus inicis, som de recordar els atemptats i assassinats de l’Hipercor, de recordar els atemptats i assassinats de Vic, però cal transmetre als joves d’avui dia, cal que descobreixin que no fa tant a Espanya podia esclatar un cotxe bomba en l’aparcament d’un súper, o en una casa caserna, o li podien etzibar un tret al clatell a un regidor d’un poble qualsevol, i saber qui es aquell que darrerament n’han corejat el seu nom sense saber qui era. Jo m’apunto a les preguntes de l’Èvole, de veritat això és blanquejar? encara estem així? escoltem i mirem els fets succeïts presentats pel periodista, i jutgem als seus protagonistes, potser actualment sense odi, però si sense pietat, al cap i a la fi, com sempre, totes les èpoques tenen histories fosques. Imatge de thepixelman a pixabay.

Publicat a

Boig ???

Em sap molt de greu que cada vegada que hi ha algú que fa un acte reprovable ho acabem acceptant i dient que no esta be, que esta boig i que en el fons no es responsable dels seus actes perquè no sap el que fa.
Un dels darrers casos, el que va passar aquests darrers dies a Oslo, m’ha tret de polleguera llegir que el seu advocat ja feia aquest tipus de plantejament de cara al futur judici, s’ha de començar a preparar tot el circ mediàtic per tal de que en el fons aquest individu ens faci pena, i tots acabem dient allò de pobre xicot esta boig, ell no es així.
Però si creiem sincerament en la bogeria d’aquest individu, donem una ullada a altres de les accions violentes que hi ha a qualsevol reco del mon, ens quedem amb les de Síria per exemple, o preferim recordar els atemptats de Vic, o be ens fixem en les imatges que ens arriben des de Somàlia; es del tot indiferent on succeeixen els fets, es del tot indiferent qui en son els protagonistes, la realitat es que sigui pel motiu que sigui, hi ha massa gent disposada a matar, a fer patir als altres, perquè tots plegats ens hi acostumem i encara ens facin pena. Prou, cridem PROU no podem, no hem de tolerar més violència, si les persones no som capaços d’aturar això, de quins drets parlem? Ah!! si, es clar, parlem del nostre dret a viure amb els ulls clucs, i no voler veure ni sentir que es el que passa més enllà del nostre nas, es que ens hem convertit en el melic del mon? es que no som conscients de que el mon no pot tenir tans melics?
Si, ja se que algú lògicament criticarà el que dic, de que va aquest tio? barreja les pomes i les peres; si, d’entrada els fets en qüestió no tenen cap tipus de relació entre ells, a no ser que tot plegat sigui la conseqüència del tipus de societat que ens han muntat, que hem deixat que ens muntessin; perquè? es molt senzill, aquest individu d’Oslo, diu que ho va fer per defensar Noruega, i en algun article de premsa, ja diuen que es una persona que te problemes psicològics; però tot i que ell es el que ha obtingut “gloria”, quanta gent hi ha, que amb l’excusa de defensar la seva pàtria, la seva bandera, arriba a ser el causant de fets com els que parlem.
Al cap i a la fi a Síria, també hi ha algú que defensa no se que i no ens enganyem, a Somàlia pasa el que pasa, perquè hi ha gent en algun lloc que defensa un nivell de consum i un tipus de vida fora de tota lògica; i si volem anar repassant fets que han ocorregut més aprop de casa nostra, que es el que en realitat defensaven els que van idear l’atemptat de Vic? Hem de ser conscients que aquest mon actualment es mou per interessos, i això fa que quasi tot sigui vàlid, això fa que tots ens estem tornant una mica massa tolerants envers fets que son totalment reprovables.
Ei!! que no estem pas parlant d’una pel•lícula qualsevol, tots aquest fets passen en el mon real, el nostre mon, no hem de dir PROU? fem-ho.