El vot útil

Això es el que aquesta setmana deia el president dels populars, i no ens enganyem es el que diuen tots els polítics quan volen o veuen properes unes eleccions i no tenen del tot clar les seves possibilitats en clau positiva. Però quan parlen del vot útil el que volen dir es que els votem a ells i nomes a ells o majoritàriament a ells, que son els únics salvavides que trobarem els vassalls, a més ho va dir clarament “nomes hi ha un camí perquè governi el PP, i es votar al PP” dixit. A més son conscients de que per governar necessitaran els vots de Vox, però diuen que veuen clares les negociacions entre ambdós partits, per no donar a les ales esquerres.

Ara tenen en portes les eleccions a les comunitats d’Extremadura, Castella i Lleó i Andalusia, sense oblidar que les de Valencia estan en un fil tan prim que també poden caure en un tres i no res. Cal valorar que tot i que públicament els populars festegen als altres, perquè serà, sembla ser que amb la boca petita diuen estar tips de les exigències de l’anomenada extrema dreta.

Sovint em pregunto perquè aguantem a tota aquesta colla de “profiteurs” que nomes s’aprofiten de la ciutadania, i no em refereixo nomes a aquests dos partits, en refereixo a la majoria de partits; parlen de la nostra desconfiança, de la nostra desafecció envers la política i els polítics, però ells que son els que la provoquen, no hi posen cap esforç per millora-ho, no tenen ganes de que ens comprometem amb la política, perquè si ho fem els fotrem fora, no podem continuar sent menyspreats per un col·lectiu que no ha demostrat mai la seva capacitat per gestionar correctament, al contrari, penso que s’esforcen perquè “la utilitat assenyada i transformadora” que reivindiquen, sigui nomes un conjunt de paraules boniques buscades al diccionari “de quedar be”, però sense contingut, sense recorregut i sense més pretensions ni objectius que pronunciar-les perquè sonen be, semblen altisonants i sembla que tot plegat sigui “la xocolata del lloro”, però sincerament darrera tots aquests politiquets de joguina hi ha una realitat, i es que tots plegats fan que el poble acabem anant «amb una sabata i una espardenya» i acabem «plorant com una Magdalena» pels pecats que cometen ells, sigui per haver-la pifiat o sigui fets consumats amb mal intenció.

El més trist es que quan parlen d’eleccions massa sovint no ho fan presentant solucions pels problemes reals de la gent, siguin per incendis, per aiguats, o per proves mediques mal gestionades, i això es vàlid per a qualsevol racó del país, ho fan per vèncer als contrincants, o fan per vèncer als electes de una gran part d’espanyols que no combreguen amb les dretes, però no ens enganyem molts, molts espanyols no combreguen ni amb les dretes ni amb les esquerres i per això es queden a casa i no voten, diuen que mal fet, si, però també es el que a ells, als polítiques de joguina els hi va be, ja els hi va be que ens atipem dels polítics, ens avorrim de la política que fan, ens atordim amb una creixent desconfiança que lògicament ens porta a una desafecció que ens fa desconnectar, i es aleshores quan aprofiten per fer allò que sovint no es el que necessita el poble, però que si que va be per a determinats col·lectius, sectors o nínxols de negoci i de poder que son els que acostumen a recolzar-los.

Els hi son igual les manifestacions, les reivindicacions, les protestes de treballadors i usuaris, el deteriorament de la gestió es real i es important, però ells no tenen remordiments, es poden acusar mútuament de fets presumptament delictius, mentre s’obliden de fer un examen de consciencia, que a una persona tal com Deu mana li trauria la son, de tot allò que han fet i dels actes pels que han estat sentenciats al llarg dels darrers cinquanta anys, i que nomes de pensar-hi “em posa la pell de gallina”. Imatge pròpia generada amb un prompt de Gemini per IA de Canva.

Mantenir corruptes

Normalment quan es vol parlar de polítics s’acostuma a començar dient allò de “jo no els voto, però …” no es aquest el cas, ni diré si voto, ni a qui voto si es que ho faig, es indiferent quan es vol parlar una mica de corrupteles.

Aquests darrers dies ha tornat a sortir el tema a la palestra, i a més la nova acció coneguda,  reitera els possibles abusos de polítics o parents o amiguets en un front tan sensible com va ser la pandèmia, em refereixo que de nou algú suposadament es va lucrar amb el patiment humà.

Com sempre faig, ha anat a les xarxes hi he buscat textualment “corrupció política” i de totes les opcions que em donava el sistema, he escollit la de Wikipedia dedicada al nostre país. La veritat es que quan ha sortit la pagina he quedat astorat, molta, molta informació, tot i que hi ha paràgrafs en els que s’adverteix de possibles desacords sobre la neutralitat del punt de vista d’alguna de les versions actuals de l’article en qüestió, i també soc conscient de que sovint hi ha qui procura o intenta colar noticies falses per tot arreu.

L’article comença fent referencia a possibles corrupteles del segle d’Or, fa uns quants anys, no cal que anem tan enrere, ens podem quedar amb les més recents que parlen de la segona República Española, de la Guerra Civil i també de la posterior dictadura. De fet d’aquell període dels anys trenta del segle passat, hi ha publicades algunes frases que mereixent ser emmarcades, recordem-les: “una cosa és tenir automòbil quan s’és, per exemple, ministre, i una altra cosa és fer-se ministre per a tenir un automòbil” o aquesta altre: “desgraciat país, que es veu governat pels qui manquen de tota classe d’escrúpols” … recordem que tot això correspon als anys trenta, i la darrera d’uns anys més tard: “per als corruptes i la seva clientela va suposar un ràpid enriquiment, mentre que per a la major part de la població va implicar privacions de tota mena: carestia, ignorància, fam, ruïna i misèria”.

Saltem tot això tan “antic” i endinsem-nos en el període democràtic, recordeu l’oli de colza? pèrdues d’estalvis de la gent, finançament il·legal de partits, fons reservats, assessoraments que mai es van fer però si que es van cobrar, sector de la construcció, obres, prevaricació, malbaratament de cabdals públics … tot això en els dos darrers decennis del segle passat, Però el nou segle no va pas començar millor, més finançament irregular de partits, frau en ajudes agrícoles …

Però centrem-nos en el que deia al principi, suposadament algú es va lucrar amb el patiment humà. El primer dels incidents, que posteriorment la fiscalia europea en va decidir arxivar l’expedient en considerar que no va ser un preu inflat de manera irregular, era proper als populars. Ara tenim el nou afer, aquest es proper als socialistes, també per mascaretes, hem de pensar que també l’arxivaran?

De fet tots els nivells fiscals i jurídics, poden fer el que creguin oportú, poden fer el que calgui per castigar més o menys a personatges grotescos i “caradures”, que no sempre tenen en el seu punt de mira el benestar social dels ciutadans, però precisament els ciutadans hem de dir prou corrupteles, prou beneficiar-se a costa nostra, si es necessari deixem d’anar a votar i a veure fins on arriba la seva “jeta” si no surten elegits, no ens podem continuar deixar enganyant per uns menyspreables personatges que no tenen cap mirament en aixafar-nos, no tenen cap mirament en fer-nos patir, en reduir cada dia els nostres drets a un nivell inferior. Imatge de angelayurikosmith a pixabay

Escapolir o exiliar.

A vegades trobo que es difícil, si més no per a mi personalment, trobar la diferencia entre un parell de paraules, teòricament totalment oposades. En aquesta ocasió contraposaré la paraula escapolir-se a la d’exiliar-se. Busco ambdues paraules al Diccionario de la Real Academia Española, definició de la primera, escapolir-se: escapar-se, fugir … definició de la segona, exiliar-se: expatriat, generalment per motius polítics … i ara n’ha sortit una tercera, expatriar-se: fer sortir de la pàtria, abandonar la pàtria.

Com podem observar la línia divisòria entre la definició d’ambdues paraules es molt, molt prima, molt difuminada, suposo que per això el numero tres del PSOE, ha manifestat, segons la premsa, que tindríem que recórrer a la Real Academia Española de la Lengua per a definir que significa cada paraula, i així es.

Tot això be donat per les tan esbombades, aquests darrers dies, referencies a la investidura del nou president del govern espanyol. Hem pogut escoltar tantes i tantes barrabassades, tan al parlament espanyol com al carrer, sense oblidar els tertulians i els mitjans de comunicació, afins a una o una altra de les faccions que es disputen la titularitat d’espanyolitat.

Cop d’estat, alteració de l’ordre constitucional, fugit, escàpol, pròfug, frau electoral, il·legítim, covard, traïdor … be, ja m’he cansat de posar les animalades que tot un sector que ha decidit enarborar la bandera del patriotisme, ha anat manifestant a tort i a dret les darreres setmanes, per justificar el no voler acceptar, agradi o no, que les sumes de vots i d’escons permeten arribar a constituir un govern, en el que ells no hi tenen cabuda, i això es el que realment els fa mal, que manin uns altres.

Ara no em posaré pas a defensar o criticar tot aquest col·lectiu del que parlo, els polítics, perquè en tots els nivells, sempre opino que generalment, llevat d’unes poquetes excepcions, no estan a l’alçada que es mereixen els ciutadans, els votants, els que els hi paguem el bon sou que tenen.

Però tornem a les parauletes en qüestió, quan un fuig es perquè té por de la justícia perquè ha fet quelcom incorrecte, però quan un s’exilia es perquè es converteix en un expatriat, generalment per motius polítics … arribats aquí, no es fàcil saber exactament en quin espai hem d’incloure als polítics catalans, amb el seu president al davant, oi? uns ho tenen clar, es un fugitiu perquè va incomplir la llei espanyola i per això va marxar, per no sotmetre’s als jutjats del país. Els altres també ho tenen clar, es un exiliat perquè fent cas d’unes votacions va proclamar la independència de Catalunya, tot i que va ser suspesa a continuació, i com que va ser tan agosarat, el govern espanyol d’aquell moment, va considerar que això era alta traïció, era rebel·lió, i per aquest motiu el volen jutjar i empresonar per una pila d’anys.

Arribats a aquest punt, els que tenen la convicció de que això es un atemptat a la constitució i al país, no canviaran pas mai de postura, perquè significaria que tot allò que van dir en el seu moment no s’ajusta a la veritat, i això no ho voldran reconèixer pas mai; però si que podrien fer un petit exercici d’humilitat, de seny i d’intel·ligència, que revisin actes “patriòtics” dels darrers setanta cinc anys, inclosos els que avui mateix han manifestat via missiva, que l’exercit ha d’actuar per salvar la pàtria … de debò que aquesta colla no son capaços de veure i entendre que hi ha hagut fets més greus i no s’han acarnissat en la seva condemna com amb la gent del procés, encara hem de suportar aquest tipus de gent, de debò que enlloc en el decurs d’aquests darrers setanta cinc anys hi veuen altra traïció al país, de debò que hem de continuar empassant-nos les rodes de carro amb les que ens volen fer combregar. Si no els hi agrada aquest país, sempre poden fugir, escapolir-se, exiliar-se, expatriar-se a qualsevol altre lloc, on segur que els rebran amb els braços oberts, però si us plau, deixin-nos en pau, encara que ens vulguin fer veure que no ho sabem, si que sabem el que volem, i vostès no tenen cabuda en aquesta societat. Marxin i gaudeixin de tots els seus estalvis i guanys dels darrers anys, allà on els deixin viure, si es que troben aquest lloc. imatge de DaiszmanThapa a pixabay

Votar, catàstrofe o normalitat

Avui, llegia a la premsa escrita la carta d’un lector, que plantejaba el fet de que anar a votar no es una catàstrofe, i es veritat; el seu argument es del tot coherent, si anem a unes eleccions generals no es cap catàstrofe, ni es nomes culpa de l’actual govern en funcions, la resta d’actors polítics també te la seva part de culpa. Però crec que hem d’anar una mica més enllà, el problema no es que tinguem que votar, tampoc es el temps que hi hem de dedicar, ni els diners que es gastaran per fer les eleccions, amb campanya publicitària inclosa, el problema es que tenim una quantitat de persones, 350 al congres, que no han fet la seva feina i cobraran per no fer res, nosaltres vam anar a votar, dels vots dipositats en van sortir uns resultats, segur que no al gust de tothom, però en va sortir el que els ciutadans vam decidir, i ara ens trobem que els representants dels partits decideixen que no han de respectar les ordres rebudes, que com que no es posen d’acord convoquen noves eleccions. A veure, no ens prenguin el pel, a qualsevol feina si no fas el que et manen et foten al carrer, aquí no, aquí els polítics, han decidit allargar la seva bona vida convocant-nos a votar de nou, però es tornen a presentar els mateixos que no han fet la feina encarregada, com ens ho hem de prendre això? amb serietat, no ….. com una broma, no ….. amb indignació, si. Hem llegit i llegirem com els uns donen les culpes al altres, tos els bàndols fan el mateix, però mai, mai llegirem que ells, els polítics, son els culpables i si tinguessin una mica de decència plegarien, al cap i a la fi la situació actual es com a mínim per etiquetar-los d’ineptes. Passant les pagines del mateix diari, moltes noticies, moltes cròniques, alarma en la comunitat internacional per l’escalada de violència a Hong Kong, crisi per l’ultimàtum de Johnson a l’UE pel Brexit, crisi al Peru per la dissolució del congres, crisi per l’impeachment als EEUU, crisi per les pensions a Espanya, cas Bankia, novament violacions grupals ……… si continuo fent llista de problemes no acabaré mai, una darrera reflexió, segur que aquest lideratge polític que no ens soluciona aquest tipus de fets i situacions es el que volem? es el que mereixem?

Que i com votarem

D’aquí quatre dies, com qui diu, anirem a votar, i que votarem ?, uns diuen, els unionistes o no separatistes, que votarem senzillament nomes per escollir el Parlament autonòmic; els altres, els independentistes, justifiquen segons la premsa, el plebiscit del 27-S pel “dret a la legitima defensa” davant l’atac sistemàtic del Govern espanyol a l’autogovern de Catalunya. I els ciutadans catalans que en pensem?, els bombardejos dels partits via la premsa escrita i sobretot la televisió son constants, com es costum en aquestes situacions, tothom vol tenir la raó, la seva raó, i tothom vol guanyar i sobretot manar. El que si que esta clar, i així ho ha reconegut el mateix govern espanyol, al presentar les seves balances fiscals, es que les inversions a Catalunya per part del Govern de Madrid, ni de bon tros es correspon amb el seu pes econòmic en el conjunt de l’estat; i això sense valorar si les xifres, que recordem que sempre poden dir el que li convé a cada part, son les correctes o no. La part important de les eleccions, es conèixer on s’ha de posar el llisto perquè els resultats no es puguin qüestionar; he llegit que el President Mas diu que es suficient amb tenir 68 diputats, o sigui la majoria senzilla de diputats del Parlament, ja que no es pot aturar un procés que convenç una mica mes de la majoria per beneficiar una mica menys de la majoria; la CUP creia necessari tenir el 55% dels vots. Crec que el que s’ha de debatre, es precisament on posem aquest llisto; i mes quan el nombre de vots, no es correspon amb el nombre d’escons, ja que el sistema que s’utilitza, amb els vist i plau de quasi tots els partits, no es uniforme en la proporcionalitat de vots versus escons. Si fem una ullada a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, podem veure que Esquerra mes CIU amb el 44% dels vots, van obtenir mes del 52% dels escons, i a Espanya el PP amb un 44,62% dels vots van obtenir el 53,14% dels escons; i el que no pot ser, es que com va passar precisament en les darreres eleccions espanyoles, un partit que va obtenir nomes el 31,57% dels vots del total del cens, governi per majoria. Això ho hem de canviar, no pot ser que tot i que ells, els politics, ho justifiquin tot dient que ha de manar el partit mes votat, tinguem al front del país uns personatges, als quals la majoria de ciutadans no els han votat. Per això crec que a Catalunya, que volem canviar les coses, volem fer les coses millor, el llisto el tindríem que posar en el llinda de la majoria del cens, o sigui si a les darreres eleccions del 2012, teníem a Catalunya un cens de 5.413.000 votants, tindríem que aconseguir que els que votin independència o llistes independentistes, siguin com a mínim 3.000.000 de catalans, això seria, de llarg, la majoria de ciutadans en edat de votar, això seria una lliçó de democràcia per la resta de ciutadans de la CEE, i seria un cop molt dur per la resta de partits espanyols. Raúl, Carme, Muriel, Artur, Oriol, Lluis, Eduardo, Fabian …… Pep, s’ha d’aconseguir una gran majoria, hem de deixar amb un pam de nas als politics d’arreu que no li volen reconèixer al poble català la importància que tenim; aconseguim aquesta majoria absoluta i real, i desprès comencem la tasca ferma, que ha de portar al nostre poble, i al nostre país, al lloc on es mereix. (enviat a Raül Romeva i a Oriol Junqueras)

Pànic per la voluntat de votar

Com sempre que es produeix aquesta situació a qualsevol lloc, els politics arrapats a la seva poltrona, tremolen; si, ara ha estat el moment de Grècia, es tractava de votar mes o menys, si estaven d’acord amb la proposta feta tan pel BCE com pel FMI en relació al deute del país, i les mesures proposades per reconduir la situació; i dic que es tractava de votar mes o menys, perquè la pregunta feta era prou enrevessada. Quan van voler fer el referèndum al Quebec, tot eren problemes; quan van fer el referèndum els escocesos, tot eren problemes i pronòstics catastrofistes si guanyava el si; quan es va voler fer el referèndum a Catalunya, tot van ser problemes, denuncies i amenaces de que quedaríem fora de la CEE i cauríem en la mes profunda de les desgracies; i ara quan el govern grec va dir que volia demanar el parer dels ciutadans referent a les imposicions i exigències dels prestamistes, tot també van ser amenaces, inclosa la del president del govern espanyol, dient que això no pot ser, que això significaria que Grècia tindria que sortir del l’Euro, i un munt de bestieses amb la única finalitat de continuar “acollonint” al personal, i tenir-lo sempre com si fos un xaiet que s’ha de deixar degollar quan l’amo vol. A veure, o no se llegir, o a Grècia nomes es demanava si estaven d’acord amb les propostes del BCE i del FMI, res mes; enlloc es parlava de sortir del l’Euro, ni res de tot això; la realitat, era que la única cosa que el poble tenia que dir, era si trobava abusives les imposicions d’Europa o no. Recordo que quan s’apropaven les darreres eleccions municipals, fa quatre dies, hi havia gent que tenia por de que a Barcelona guanyes concretament la Colau, i en algunes noticies es va dir que un dels màxims responsables de Gas Natural, va manifestar que ja li ensenyarien com funciona el mon. I aquest es el gran problema, el quid de la qüestió, i es que els que manen, no volen acceptar, no volen escoltar el que diu el poble, i es que el poble ja esta fart de com funciona el mon, i el vol canviar; i per això les velles politiques estan condemnades al fracàs i a l’ostracisme; i per això han sortit i sortiran noves persones i nous grups, que treballaran per canviar-ho tot, amb sacrificis, segur, però ho aconseguiran, perquè no pot ser que quatre visquin de conya, pujant a cavall de tota la societat. No oblidem que a Grècia tenen diversos problemes, però un dels importants es un problema de deute; però perquè no ens expliquen com s’ha generat aquest deute, qui son els màxims responsables d’aquesta situació, com han pagat la seva ineptitud, i qui ha cobrat fins ara els nombrosos interessos generats per aquest deute? I encara no entenen perquè cada vegada hi ha mes gent que vol canviar el mon? (Montpeita 1320 – 10/07/2015)

Ara toca

Ara ens toca a nosaltres; ja fa temps que tothom en parla, tothom hi diu la seva, tothom ha buscat o ha escoltat arguments per tenir una opinió; be, potser molts nomes han volgut escoltar els arguments que mes li convenen d’acord amb les seves conviccions, com passa a tot arreu, no ho se, la qüestió es que tenim arguments, si més no per pensar, que es molt necessari. Ara ja sabem els resultats d’Escòcia, hi ha més gent que ha votat que no (55%) que no pas que si (45%), encara que el més important es el fet de que han votat quasi el 85% dels electors, aquesta xifra de participació es a anys llum del que aquí estem acostumats, a les darreres eleccions espanyoles i catalanes, la abstenció va ser aproximadament del 30% ; i el que no podem obviar, es que el jovent ha votat majoritàriament que si; que cada persona en tregui les seves pròpies conclusions. Ara també, ha sortit la noticia de que el Parlament de Catalunya ha aprovat la llei de consultes, hi ha la convicció de que el govern espanyol ho impugnarà, perquè ens diuen que d’acord amb la constitució espanyola, no es pot fer el referèndum a Catalunya. A veure si entenc el que diuen, ens estan dient que si els ciutadans espanyols, catalans inclosos, creuen que els polítics que estan dirigint la nació ho fan malament, no tenen dret a manifestar públicament la seva disconformitat?, que no tenen dret a fer-los fora del govern?; dubto molt de que la constitució espanyola sigui així d’explícita, més que res, perquè si fos així, crec que ho tindríem que denunciar a les autoritats europees, ja que això significaria que la constitució espanyola retalla i escapça descaradament els drets dels ciutadans. Si la constitució espanyola no diu explícitament que els ciutadans espanyols no tenen dret a fer públic el seu rebuig envers els governants que tenim, la consulta entenc que no es pot prohibir; i en el cas de que ho digui, la mateixa constitució es tindria que considerar il•legal, ja que aniria en contra dels drets dels ciutadans, que es qui, segons la normativa europea, te el dret a decidir amb els seus vots. El més trist, no es si els catalans votarem o no, si no ho fem, els polítics espanyols quedaran ben retrats del tipus de democràcia que volen, el més trist es que els polítics no els hi dona la gana d’entendre, que els catalans, i els espanyols si els fan partícips de la realitat sense enganys, segur que estan a favor de qualsevol acció que permeti fotre fora als polítics que han portat la disbauxa, han permès la corrupció i s’han enganxat a la poltrona sense tenir el mínim mirament pel poble que com sempre dic, es qui els ha votat i es qui els manté amb els impostos. Crec que ara toca, ara ha arribat el moment de que el poble, els ciutadans, fem una revolució, pacifica, però revolució al cap i a la fi, aquests personatges que s’han instal•lat als governs del país, els hem de fer fora, i el mitja es votar; després de totes les corrupteles que empastifen el país, perquè creieu que els polítics tenen por del nostre vot?, no creieu que ara toca expressar la nostra opinió, ara toca manifestar el dret a decidir el nostre futur? El més important ja no es nomes si Catalunya serà o no independent; el més important es poder utilitzar el mecanisme legal i conegut per fer fora als polítics que no defensen els nostres drets, o sigui votar, diguem-li referèndum, diguem-li com vulguem, o es que em direu que hi ha algun ciutadà de qualsevol país que no li agrada tenir el dret a decidir? (Montpeita 1.281 de 26/09/2014)

Votar o no

Ja s’han acabat les vacances, els que han pogut fer-ne, perquè per altres el fet de no anar al treball no es motiu d’alegria, en realitat es una llosa cada cop més difícil de suportar, no hem d’oblidar que l’atur continua fent estralls entre els treballadors, però no entre els politics … ai!, mira que vaig dir-me que no em tornaria a ficar amb els politics, però es fa difícil no fer-ho, i es que en el fons ho demanen en veu alta.
Veureu voldria parlar d’un parell de temes ja coneguts, un el cas que fan els politics als ciutadans i l’altre el finançament d’alguns ajuntaments.
Com sabeu vaig voler fer una consulta popular, be en realitat era una consulta unipersonal, a diversos partits politics amb una certa representació a Catalunya, referent a l’abstenció, en un inici nomes va contestar el Sr. Carles Agustí en representació de CIU, vaig fer una repesca, en aquesta ocasió he tingut dues respostes, la primera d’en Jordi Cornet es el secretari general del PPC i la segona la de l’Eduard Vila, del gabinet de comunicació d’ERC; els dos han dit que desconeixien la existència del primer correu que vaig enviar als partits, i fan aportació de la seva visió dels possibles motius de l’abstenció. En el cas d’en Jordi, exposa que si examinem les experiències reals, trobarem que hi ha nivells alts d’abstenció en tot tipus de models electorals imaginables; per ell les raons de l’abstenció, tenen a veure amb la percepció que tenen els votants de dos elements cabdals: el primer, que les eleccions siguin competitives, i que es percebi que cada vot es molt important, perquè hi ha diferents alternatives que tenen possibilitats de guanyar; segon, es que a mes siguin alternatives diferenciades, i que qui voti percebeixi que no es el mateix que surti un resultat o l’altre. Per la seva part l’Eduard em diu que em pot fer arribar uns opuscles que han editat sobre l’abstenció, i deixa anar una pregunta a l’aire referent a si la classe política a Catalunya es pitjor que, posem per exemple els periodistes o la patronal o la judicatura catalana, es demana si no hi ha una certa tendència fàcil a culpar de tot els politics i ens quedem tots tan tranquils? també deixa clar que els politics d’ERC, treballen 25 hores al dia i no s’han fet rics. Faig un parèntesi, per fer una petita referència a la resta dels partits que no han contestat, i també als seus repre-sentants al poble, els que n’hi tenen, gracies pel cas que fan a un ciutadà que no saben pas a qui vota, i que es un dels tans que nomes demana serietat i treball ben fet. Estic davant l’ordinador intentant que sorgeixin les paraules per aquest escrit, i les noticies es fan ressò del referèndum que han fet a Arenys de Munt per la independencia de Catalunya; no entrare pas a fer cap valoració de la consulta, hem de suposar que veurem tot tipus de valoracions a la premsa, tan dels partidaris com dels detractors; no, no en penso fer cap valoració, però la noticia es perfecte per continuar amb el meu escrit; el perquè, es molt clar, s’ha fet una consulta al poble, una més, encara que per alguns molt important, però el resultat important per a mi, es el nivell de participació que ha tingut l’acte: un 41% de la gent convocada, i això senyors no es cap dada per estar contents, ja que no han anat a votar quasi un 60% dels convocats, es a dir hi ha un resultat clar com sempre, la gent continua abstenint-se de forma majoritària d’anar a votar; i ara la qüestió es molt senzilla, senyors, que pensen fer per tal de que la gent tornem a tenir interès en anar votar? com poden voler ser legitimats, si a l’entorn del 60% de la població adulta no vota?. Ostres, tindrem que deixar el segon tema per un altre dia, ja que avui s’acaba el temps i l’espai, però segur que sorgiran més noticies del finançament.