Conflictivitat a les escoles

Llegia a la premsa que en algunes escoles de determinades zones del nostre petit país, esta augmentant la conflictivitat tan a dintre com a fora dels centres, amb situacions violentes entre alumnes, entre alumnes i professors, entre famílies i docents, tan presencial com virtualment.

Aquesta situació ha portat al govern a dissenyar un pla pilot en tretze centres de secundaria, incorporant policies de paisà, concretament un mosso no armat, i això ha estat criticat per una part de la comunitat educativa, segons el rotatiu, l’Affac creu que el projecte presentat es desencertat i allunyat de les necessitats reals del centre.

A veure si soc capaç de centrar-me en el que ens diu realment la noticia, al país tenim escoles on hi ha conflictes, hi ha situacions violentes entre alumnes, professors i famílies, i com sempre es vol trobar una solució a un problema sense incidir en el perquè es produeixen aquests conflictes, com sempre es vol posar portes al camp.

No dic que si ara mateix la situació es extrema i perillosa, no s’hi posi policia, endavant, però no ens deixem al tinter indagar i resoldre els motius que porten a les parts a aquests enfrontaments. Pensem-hi una mica, centres escolars per educar als nostres fills i nets, jovent que hi assisteix per formar-se com a persones, funcionaris encarregats d’aquesta tasca de formació i famílies que suposadament volem el millor per a la quitxalla … perquè no ens entenem? perquè hi ha conflictes? perquè hi ha situacions violentes?

Dues dades esfereïdores, segons la darrera enquesta sobre convivència escolar que s’ha publicat, es del 2023, el 70% dels alumnes diuen que han estat víctimes d’una situació violenta i que el 75% dels alumnes d’ESO han patit alguna mena d’agressió sexual, i una dada més: des de principi de curs, educació ha rebut més de 5.000 denúncies de violència en centres escolars. No se si son dades reals o inflades per provocar ansietat, però es indiferent perquè ni que fossin una mica més baixes es més que suficient perquè professorat funcionarial i famílies s’ho agafin seriosament i procurin revertir ràpidament aquesta situació, cada part amb la seva pròpia responsabilitat, recordem la noticia situacions violentes entre alumnes, entre alumnes i professors, entre famílies i docents …

I quina es l’incògnit que manca a l’equació? els responsables de que el sistema educatiu funcioni correctament o mal funcioni com sembla ser. Que els responsables han optat per posar un policia, un mosso d’esquadra de paisa? d’acord, em ve a la memòria una pel·lícula que vaig veure fa anys, quan molt més jove, es titulava “rebel·lió a les aules” i curiosament esta basada en una novel·la semi autobiogràfica publicada l’any 1959, fa quasi 70 anys, res ha canviat?

La pel·lícula es una pel·lícula, i el guio va per on l’escriptor i el guionista volen, però el rerefons es el que realment importa, actuem amb repressió o intentem revertir l’avergonyidor rumb que entre tots hem estat marcant a la quitxalla?

L’article del diari ens diu que totes les parts implicades, si més no els seus representants, tan de les famílies com dels sindicats laborals,  veuen desencertat i allunyat de les necessitats reals dels centres aplicar aquest pla, possiblement, però jo els hi demano a tots: en que heu pensat per evitar que aquesta conflictivitat arreli encara més a les escoles, recordem que segons el titular del diari la conflictivitat es entre alumnes, entre alumnes i professors i entre famílies i docents … res a dir, res a fer? Imatge generada amb IA de Gemini.

Els drets dels estats prevalen als dels ciutadans

Això es el que diu el titular de l’article d’en Josep Nualart Casulleras i de la Clara Ardèvol Mallol publicat per VilaWeb i tot això be a raó del Conveni Europeu dels Drets Humans i la constitució del TEDH i del Consell d’Europa i de que els estats membres compleixin els compromisos assumits en matèria de drets humans.

Tot plegat es per la recent sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans que venia dir que el Regne d’Espanya no va vulnerar els drets fonamentals de Jordi Turull, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez durant el seu empresonament pel referèndum de l’1 d’Octubre i les eleccions catalanes del desembre de 2017, sentencia que surt de dues posicions contraposades, la dels promotors que ho veuen com una revolta popular “dels somriures” i la dels detractors que ho veuen com una explosió de violència sistemàtica, i d’ambdós posicionaments en surt aquest raonament que ens vol convèncer, més ben dit que ens volen imposar, i es que els drets dels estats prevalen als dels ciutadans.

I aquí es on volia arribar, no tan si va ser una revolta popular “dels somriures” o una explosió de violència sistemàtica, els narradors sabran fins on arriba el seu relat fidedigne i on comença la ficció, el que es més preocupant es la sentencia, perquè a veure això de que els drets dels estats prevalen als dels ciutadans m’ho han d’explicar molt be.

Qui o que un estat? penso que l’estat sense els ciutadans no es res, suposo que els que manen, els politiquets de joguina, pensen que l’estat son ells, amb els seus privilegis i amb la seva raó, encara que massa sovint la raó no estigui de la seva part i contradigui la realitat social. Penso també que amb aquesta sentencia venen a dir que el benefici global de la societat, en aquest cas representada per l’estat, esta per sobre dels drets individuals de les persones, però i si algun d’aquests estats s’equivoca de ple amb els seus raonaments i amb les seves accions, aleshores que carai estan defensant? si les seves decisions com a estat, que no ens enganyem son les decisions d’un quants electes que es pensen que estan per sobre del be i del mal, repeteixo si les seves decisions com a estat contradiuen els pensaments i les necessitats dels ciutadans que som els que els hem elegit, o sigui contradiuen les nostres indicacions i preferències socials, quin dret tenen a fer prevaldre les seves imposicions al poble que els nodreix del poder que s’atorguen i que a més obliden que es limitat i finit.

Amb tots els esdeveniments ocorreguts darrerament, penseu-hi … manifestacions, mascaretes, aiguats, sequeres, cribratges, guerres, fraus molts i amb molt pes específic financer, tots els mandataris esgrimeixen arguments per defensar que ells estan per sobre dels ciutadans, per molt que ho vulguin camuflar dient que es l’estat el que legisla, que es l’estat el que actua en benefici de la majoria, encara que tots veiem que es trepitgen els drets d’allò anomenat populatxo. Quan passa tot això, quan l’estat i els seus representants, ens fan combregar amb rodes de carro dient-nos que els drets de l’estat prevalen als dels ciutadans, es aleshores quan es trepitja una línia vermella i aquests individus es comencen a situar en una il·legitimitat social a la que hi arrosseguen a l’estat que diuen representar tan be i amb tanta voluntat de millorar, millorar que? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Xerren, xerren sense posar-se vermells

Quan no es “la Vuelta” es “Eurovision”, qualsevol esdeveniment es utilitzat per guerrejar políticament pels electes espanyols, i tot amb el rerefons del que esta passant ja fa temps a Gaza, ara sembla ser que això d’Ucraïna ha quedat en un segon terme; branden llurs armes dialèctiques fotent-se allò que es diu “els plats pel cap” el que passa es que quan els plats es trenquen sempre acabem pagant-los nosaltres, els ciutadans.

Amb això de “la Vuelta” n’hi ha hagut que amb el que han dit es mereixerien una bona estirada d’orelles, de tots en conegut que davant el fet de que hi participava un equip israelià, hi ha hagut nombrosa gent que ha protestat manifestant-se en el context de la celebració de la cursa ciclista, tot dificultant-ne quasi cada dia el recorregut o les arribades a la meta.

S’ha dit que amb les manifestacions s’ha donat una imatge vergonyosa d’Espanya, que no sap organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud, alguns líders populars també han gosat titllar-ho de “violència  política afavorida pel líder socialista” o directament com a “kale borroka». Sovint em pregunto si quan xerren aquesta colla de gent, a part de no posar-se vermells per vergonya que no tenen o morats per la cara dura que si tenen, s’escolten? no, perquè si s’escoltessin veurien que pixen fora de test, veurien que diuen bajanades, tantes que una persona d’aquelles que anomenem normals s’estiraria els cabells al veure el nivell intel·lectual i formatiu d’alguns dirigents, encara que tampoc es d’estranyar aquest nivell després de la quantitat de títols escolars falsejats.

Tan la Unió Ciclista Internacional com els organitzadors de “la Vuelta” han criticat aquestes manifestacions i al govern central per tolerar-les o no evitar-les més enèrgicament, entenc que els emprenyi que la gent cridi, que la gent es manifesti, entenc que els emprenyi que alguna gent tingui criteri propi, no nomes el criteri de beneficis per uns quants, però estava al seu abast aplicar una solució ben fàcil, no deixar participar o expulsar l’equip israelià.

Ambdós organismes s’excusen mútuament l’un amb l’altra, però el resultat es que ningú dictamina si cal o no fer-los fora, sempre argumentant que això no es política sinó que es esport, i s’excusen dient que en cap país s’ha vetat la presencia ni d’esportistes ni de països. No volen acceptar que si ells es creuen amb el dret de fer aquests esdeveniments amb aquests participants, la gent te tot el dret a manifestar-se en contra, al cap i a la fi no ens enganyem, per on passa la cursa es de tots els espanyols, recordeu qui ho deia? i no nomes dels organitzadors d’esdeveniments internacionals, ni no nomes dels politiquets de joguina dretans.

I ara per acabar-ho d’amanir tot plegat han dit que Espanya es retirarà d’Eurovisió, però el que fa més pena es escoltar a persones, teòricament cultes i ben intencionades, dient que aquí no som ningú per dir si el que passa a Gaza es genocidi o no, patètics. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Infants, una vida en guerra.

Fa dies que per alguna de les xarxes em va sortir un muntatge fotogràfic on es veien dues imatges, entre ambdues 80 anys de diferencia, una era de d’Hiroshima després de ser bombardejada per acabar una guerra van dir, l’altra de Gaza en el decurs d’una guerra que encara es ben viva i ben actual.

En el primer dels casos es diu que van morir directament pels bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki centenars de milers de persones i, malauradament es van fer famosos el Enola Gay i la Little Boy, en el segon dels cassos ara mateix hi ha unes xifres oficials de moltes desenes de milers de morts, i que alguns organismes no oficials ja diuen que les reals son molt superiors. I tot i que de la primera imatge no he trobat referencies, de la segona si, es calcula oficialment que quasi vint mil dels morts son nenes i nens.

He fet una repassada a les xarxes fent una ullada a diverses noticies publicades referent a aquests esdeveniments totalment sinistres, i com sempre hi trobes de tot, per exemple en un article de la Sexta ens diu que avui en dia “en alguns  països, els responsables polítics fins i tot accepten la idea que les armes nuclears són essencials per a la defensa nacional” i s’ho creuen, o ens ho volen fer creure a tots plegats.

Dirigents japonesos es manifesten públicament com l’alcalde d’Hiroshima que ha demanat “no rendir-se mai per aconseguir l’abolició completa de les armes nuclears”, o les del primer ministre del país, assegurant que “Tòquio busca liderar els esforços a nivell internacional per aconseguir un món sense armes nuclears”, i al The Japan Times, també hi podem trobar redactats com la de “mai no hem de repetir el desastre que van suposar Hiroshima i Nagasaki” o també “fa 80 anys, una bomba atòmica va explotar, deixant milers de pèrdues en vides humanes. Aquells que van sobreviure han viscut una agonia que no es pot descriure”.

I si parlem de Gaza, el primer que trobes es que es un conflicte que va començar ja fa anys, o sigui que les morts s’han de multiplicar, podeu trobar referencies d’aquest conflicte a les pagines de l’agencia EFE o de l’agencia Europa Press entre altres. Una dada mes per això, els ferits en aquesta guerra també son centenars de milers, “tot i que les xifres podrien ser majors a causa de que moltes persones continuen encara sota les runes”.

Molts estats, molts polítics, es van posicionant, ho veuen allò que es diu segons el color del vidre amb que un s’ho mira, però ningú fa res, ningú fa res per aturar-ho, he trobat una frase a les xarxes que ho resumeix amb total claredat “la guerra a Gaza ha tingut un impacte devastador en la infància, amb milers de nens morts, desplaçats i traumatitzats per la violència”, i això per tota la seva vida; així es com la generació adulta actual els hi preparem el futur, el seu futur, no el nostre, perquè ni el tindrem, ni ens el mereixem. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Aldarulls, diversió o mala hòstia gratuïta

Aquests darrers dies n’hem vist o hem sentit a parlar d’aldarulls a diverses ciutats com Madrid, o Paris i temps enrere a Barcelona, i a més llocs d’arreu del continent o fins i tot de l’altra part del món. I ens preguntem que passa, que fa que determinada gent acabin alguns esdeveniments fent un salt diabòlic en el seu comportament, i passar d’una manifestació pacifica a quasi una guerra de guerrilles. Penso que en realitat son dos grups de gent que convergeixen en un acte, però amb finalitats ben diferents,

A Barcelona s’han viscut al llarg del temps forces accions d’aquesta índole, Madrid també es va convertir en un camp de batalla i darrerament Paris no ha estat aliè a aquest tipus d’actes; el motiu inicial es indiferent, manifestacions, reclamacions, botellots, celebracions …

I en cada cas si llegim el que hi diu la premsa, es similar, es parla de en aquest tipus d’actes, hi ha una colla d’oportunistes que es barregen enmig de la multitud per fer furts i robatoris amb violència entrant per la força a botigues i restaurants, que van a buscar brega, a fer pillatges, i que s’amaguen entremig de la majoria d’assistents, que el que volen es gaudir d’una festa o fer sentir les seves reivindicacions. O també podria ser que darrera d’algunes colles hi ha un rerefons que busca crear una desestabilització social.

Ja vaig escriure d’això en un article meu ara deu fer un any i mig, amb motiu d’unes Manifestacions a Madrid i deia que segons on es produeixin els aldarulls, les explicacions de qui son els que les provoquen varien segons la premsa. A Barcelona alguns mitjans en deien que “la violència era provocada per grups extremistes, organitzats per portar la lluita al carrer en contra dels drets dels espanyols i per alterar l’ordre constitucional, desestabilitzar el país i trencar Espanya”. Quan això va passar a Madrid, alguns mitjans deien que “els energúmens que buscaven brega i provocaven aldarulls nomes eren petits grups neonazis que volien rebentar la legitima manifestació anti amnistia”.

I de Paris en podem llegir “greus disturbis, vandalisme i enfrontaments amb la Policia amb més de 500 detinguts, quasi 200 ferits i nombrosos incendis, a més d’algun que altre mort”. A les imatges podíem veure, pillatges, containers cremats, en fi violència gratuïta i inacceptable.

Que tenen en comú els fets ocorreguts en aquestes ciutats? el motiu de les aglomeracions de gent es irrellevant, manifestacions i reivindicacions en un o altre sentit en el cas del nostre país, la celebració d’un triomf esportiu al país veí, però tot i que alguna premsa tergiversi la realitat, tot i que alguns mitjans intentin manipular el relat dels fets, la realitat es que en aquestes macro concentracions humanes, si amaguen grups de gent, que no volen celebrar res, no volen reivindicar res, els mou l’afany de crear violència, de crear inseguretat, cremant contenidors i cotxes, enfrontant-se amb la policia, trinxant botigues i negocis, això si mai s’obliden dels furts i robatoris, mai s’obliden de buidar les botigues de segons quins productes. Una cosa en la crida pacifica a manifestar-se o a celebrar un èxit esportiu o social, i una altra cosa es aprofitar-se d’aquest tipus d’esdeveniments per crear confusió, per emmascarar robatoris i violència sense cap més pretensió que fer mal gratuïtament. Imatge de StockSnap d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

El límit de la tolerància

Dues noticies que en principi son tan distants com els punts geogràfics on han succeït. L’ordre es indiferent, una la del documental d’en Tamayo, “com caçar a un monstre” i la segona la del judici Pelicot.

De la primera diré que hi ha moltes coses que al meu “coco” li costa processar, però nomes parlaré de dues, una es que fa que un individu adult, que admet les seves relacions amb joves o infants, tot depèn del llindar que la justícia digui, perquè on acaba la infantesa i on comença l’adolescència i la maduresa, encarregui a un conegut fer un reportatge de la seva vida per rentar o blanquejar, com es diu ara, la seva imatge publica? i l’altra es que em costa d’entendre com es possible que avui en dia, tal i com van ensenyar al documental, presumptament algú de la judicatura pugui emetre tranquil·lament una ordre de recerca i captura d’un delinqüent jutjat i sentenciat, nomes fent constar nom i com a cognoms les dues inicials … es que la policia ha de ser endevina?

Encara que la pregunta cabdal queda sense resposta, com es que tal i com relata l’article de Xavier Ricou a la Vanguardia aquest monstre que se suposa que va ser un depredador sexual en diversos col·legis, cases de colònies i parròquies pugues actuar amb total impunitat durant ni més ni menys tres dècades? ningú en sabia res? ningú podia fer-hi res?

I de la segona que puc dir jo? també se’n ha escrit molt i suposo que encara s’ompliran moltes mes pagines parlant-ne, i es que com se suposa que hem d’encaixar el fet de que més de 50 individus amb el marit de la víctima liderant-los, haguessin violat a aquesta senyora, no sabem quantes vegades, però si que les noticies diuen que alguns van repetir, com l’article de Helena Resano a InfoLibre o sigui que ni que sigui en un espai temporal mes allargat, no deixen de ser un “ramat” de violadors que son conscients del que fan i tot i així tiren endavant i en alguns casos fins i tot repeteixen.

De la noticia nomes un ressaltat dels molts que hi ha per escollir: “les preguntes són tan impresentables que costa entendre en quin moment un advocat hagi pensat que preguntar això és procedent en aquest judici, en el qual les proves contra els acusats són aclaparadores, un d’ells va preguntar a la víctima si ella triava als seus violadors” … en serio que no s’ha d’actuar contra aquests tipus de lletrats, inhabilitar-los, per començar a fer la neteja que aquest puntal de la democràcia necessita?

I la pregunta cabdal que queda sense resposta es la mateixa, com es que tal i com relata l’article referenciat, aquests monstres que presumptament van actuar com a ramat en la violació de la víctima, liderats pel marit, poguessin actuar amb total impunitat durant anys? ningú en sabia res? ningú podia fer-hi res?

Diferents actuacions, diferents víctimes, diferents agressors, no podem continuar amagant el cap sota l’ala, no podem tancar els ulls a unes realitats que si no ens afecten personalment, sovint preferim obviar-les, dubtem que hagin pogut passar, o fins i tot hi ha qui pot acabar assumint que si han passat segur es per algun motiu més o menys justificat, i això ens ho resumeix el final del documental d’en Tamayo, en el que en Carles li pregunta fins a l’últim moment: “demanaràs perdó?” i la resposta del detingut es: “me les pagaràs”. Imatge generada en AI per AberrantRealities a Pixabay.

Violència a l’entorn de l’esport

Fa quinze dies parlava d’un partit de futbol disputat al Bages Una agressió embruta l’esport entre els equips de Sant Fruitós i de Sallent. Una agressió que segons Regió7 nombroses patrulles de Mossos van haver d’intervenir-hi.

Jo proposava una mesura, impopular si però radical, castigar jurídicament els culpables, se’ls tindria que expulsar definitivament de zones esportives d’arreu del país, prohibir-los entrar a cap esdeveniment esportiu, sigui com a públic o com a jugador, i a més, fer-los-hi pagar tot el cost del desplegament de Mossos i SEM.

I pels clubs si es demostra que van ser incitadors, partícips o es van inhibir dels fets, expulsar-los del campionat que estiguin jugant, i si son reincidents expulsar-los de les competicions de per vida.

I avui he llegit una altra noticia al digital Vila Web “L’entrenador del juvenil de la UE la Jonquera, hospitalitzat perquè el van agredir durant un partit” que hem de fer amb tota aquesta potolada que va als esdeveniments esportius a buscar merder, perquè hem de continuar tolerant-los, ja n’hi ha prou, els efectius policials han d’actuar amb contundència, i les autoritats jurídiques han d’actuar sense febleses, tots plegats han de buscar, detenir i jutjar aquests elements provocadors i agressors i fer el que calgui per apartar-los de la nostra societat, apartar-los del nostre dia a dia, no es mereixent gaudir d’una convivència a la que ells mateixos ataquen, que ells mateixos destrueixen, i que sovint es volen imposar amb agressions, sovint continuades i reincidents,  a la resta de gent, a la resta de persones, no els volem, feu-ne el que vulgueu, però als nostres camps i pistes esportives no els hi volem.

Ja fa massa temps que dura això, s’està perpetuant i agreujant, recordem que molt sovint en el espai esportiu es parla de valors, però sembla que nomes se’n parla en un pamflet o en els discursos populars i populistes per tal de quedar be. S’ha de ser més rigorós, s’ha de ser més contundent, i es que com en tantes altres coses, la gent, els responsables, tots plegats perdem massa temps parlant de bones intencions i que hem de començar quelcom per trobar-hi solucions, però mentrestant la llavor de la maldat, la llavor de les grolleries, la llavor de les agressions va avançant i va creixent, i que hi pensem fer? res com en tantes i tantes coses que estan posant pals a les rodes de l’adient funcionament de la convivència comuna. Imatge de thommas68 a pixabay.

Una agressió embruta l’esport

Això es el titular, més o menys, d’una noticia publicada aquesta setmana per Regió7, i dic més o menys perquè no tinc ganes d’escriure noms, al cap i a la fi aquesta vegada es una situació propera, però en altres ocasions ha passat i passarà en altres indrets, i per desgracia i vergonya comuna son accions repetitives i que van in crescendo.

Un partit, suposadament paraules gruixudes i gestos provocadors, de qui? es indiferent, els i les incíviques, les i els caradures, personatges que podríem anomenar “xulo piscines” n’hi ha a tot arreu … continuem, després d’un inici de suposades provocacions, repeteixo es indiferent qui sigui l’incitador, s’arriba a les mans i en aquest cas a les puntades de peu. Acaba amb ferits.

Després, segons un ressaltat del mateix diari, “nombroses patrulles de Mossos van haver d’intervenir i van fer identificacions”. I aquí comença la meva petició: investigar be que va passar, definir i esclarir qui van ser els culpables dels aldarulls, i actuar en conseqüència. I que vol dir en aquest cas actuar en conseqüència? Primer, després d’identificar i castigar jurídicament els culpables, se’ls podria expulsar definitivament de zones d’esports arreu del país, prohibir-los entrar a cap esdeveniment esportiu, sigui com a públic o com a jugador, i segon, tot el cost del desplegament de Mossos i SEM fer-los-hi pagar a títol individual. I pels clubs? pels clubs si es demostra que van ser incitadors o partícips dels fets, expulsar-los com a mínim del campionat que estan jugant actualment, i en cas de ser reincidents expulsar-los de per vida.

Si volem educar en valors i en ciutadania, hem de començar per no permetre aquests tipus d’actuacions, que pel que sembla per algunes de les xerrades a les que he assistit, el problema no es que afluixi, no, al contrari, cada vegada va a més. I això es intolerable com a persones i com a societat. Això es el llegat d’exemplaritat que volem lliurar al nostre jovent? Imatge de gartengg a pixabay.

I després de l’atracament, que?

Ara fa quasi un any, publicava la primera part de les meves vivències i les meves experiències dels atracaments que vaig patir (veure Montpeità 1641). Explicava com vaig viure aquells atracaments i aquelles estressants situacions, perquè van ser diverses, en les que cada persona, cada individu, les viu i les pateix a la seva manera, al cap i a la fi no tots som iguals, ni amb el mateix caràcter, ni amb la mateixa resistència als entrebancs que ens presenta la vida, ni amb les mateixes pautes de recuperació post traumàtiques.

Sorpresa, desagradable però sorpresa, inquietant però sorpresa, pistoles, amenaces, ganivets, agressions, patiment, angoixa … això i més es el que significa un atracament amb violència.

Després, ara fa aproximadament mig any, posava en un paper el segon capítol, l’anomenava post-atracament amb trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a la companyia d’assegurances, amb declaracions, identificacions … i deixava per a un tercer lliurament una part del recorregut per explicar: rodes de reconeixement, judicis …

No sempre es fàcil, el temps hi ajuda però també les desdibuixa, transmetre els moments, les vivències agredolces, les situacions amb una tensió negativa aclaparadora, aquelles coses que ens van fer mal i que al recorda-ho ens en tornen a fer. Després de tenir que patir també algun cap de l’empresa, diguem-ne un xic estúpid, després de tots els tràmits burocràtics amb l’asseguradora, després de fer les corresponents declaracions a la policia o a la guàrdia civil, després de reviure i visualitzar una vegada i una altra el forat del canó de la pistola davant dels meus ulls, comença un rosari de visites a les dependències o policials o judicials, per tal d’assistir a rodes de reconeixement de delinqüents o possible delinqüents.

Cal dir que en fer les declaracions et demanaven una descripció de l’atracador o atracadors, i tu deies el que creies recordar, i dic creies perquè no oblidem que nervis, acolloniment, estres, neguit, angoixa, no ajudaven gens a fer memòria, tot ho recordaves negatiu i fosc, Les rodes de reconeixement, ara no se com son, però en aquella època un cop havien “pillat” al possible atracador, es tractava d’anar on et manaven, policia, guàrdia civil o jutjats, i en una habitació, rere un vidre, o mirall, o això deien, et posaven quatre o cinc individus i a veure si reconeixies a algú; podia ser que si o que no, també podia ser que no ho tinguessis clar del tot. A les rodes de reconeixement hi podien haver també gent del carrer o fins i tot policies, per tal de que no hi hagués nomes el possible atracador.

En aquest punt del procediment, em vaig trobar en alguna situació diguem que curiosa, i es que per tal de preservar el nostre anonimat, en ocasions ens podien fer entrar al lloc on estàvem citats per portes discretes o laterals per no topar-nos amb el possible atracador, o sigui que anàvem mig d’amagatotis per evitar ser reconeguts. També m’havia trobat que en arribar el detingut, si era l’hora del piscolabis de mig mati, ajornaven una estona la citació, i en aquest temps t’havies de buscar la vida, o t’estaves a la sala d’espera, o anaves a fer un tomb, en funció del temps que es preveia que podia durar el refrigeri.

De fet, quan et poses a recordar, encara que la primera intenció sigui no “enrotllar-te” gaire, els record van sorgint, i apareixent anècdotes que semblaven oblidades, per aquest motiu i com que m’he estes una mica més del previst, deixaré el tema dels judicis per una propera ocasió, procuraré que no passin tants mesos. Imatge de fotorabe a pixabay.

Una definició complexa

Darrerament, o no, de fet ja fa temps que la premsa va plena de referencies a aquesta paraula amb motiu de com es vol definir, segons qui ho faci, els fets acorreguts al nostre país, i buscant a les xarxes, la primera referencia que m’ha sortit es la de wikipeida, que de fet ja avisa que es difícil definir el concepte de terrorisme, i que sempre ha estat un assumpte complex per a les ciències socials per una raó: és molt difícil diferenciar els actes legítims dels lluitadors per la llibertat i el terrorisme.

A continuació busco que diu el Diccionario de la Real Academia Española: dominació pel terror, violència, intimidació. Successió d’actes de violència executats per infondre terror. I aleshores em toca buscar el significat de terror: por molt intensa, pànic, horror, espant, aterrament. En resum, podríem dir que es la utilització de la violència, d’una manera sistemàtica i indiscriminada.

Dit tot això per començar, continuem, al llarg dels anys pensem en el que ha passat, analitzem successos diversos i decantem-nos fidedignament cap el que creiem que es terrorisme i el que no?

Podem anar tan enrere com desitgem, a mi m’agrada molt sovintejar referencies a la pel·lícula “2001 una odissea a l’espai” que us pot agradar o no, res a dir, però deixeu-me explicar perquè parlo d’aquesta pel·lícula, al principi en un moment donat els primats descobreixen que els ossos els poden ajudar a sotmetre als altres essers que hi ha al seu entorn, veuen que donant cops amb uns ossos fereixen i aniquilen als possibles contrincants per la subsistència i els poden dominar … això es terrorisme? utilitzar sistemàticament la violència per imposar el terror i dominar a la resta de mortals.

Saltem a un altre període històric, per exemple a finals de l’edat mitjana, per allà el mil quatre-cents i escaig, molt descobrir terres llunyanes, però a costa de massacrar als nadius de la zona, això era terrorisme? la mateixa wikipedia vol diferenciar entre l’ús sistemàtic del terror, utilitzat per una àmplia gamma d’organitzacions polítiques de totes les ideologies, grups o individus en la promoció dels seus objectius, i la violència d’estat pel fet que en aquest cas els seus autors pertanyen a entitats governamentals.

Anem a fets històrics més recents i també vergonyosos, escolliu el que vulgueu, els precedents les guerres civils, les guerres mundials, enviar països tercers amb mentides, tot això es terrorisme o no? les guerres més recents i actuals segons la wikipedia son 56 a desembre de 2023. Hi ha conflictes a África, Amèrica, Asia, Europa i Oceània. I els classifica per colors segons tinguin més de 10.000 morts a l’any, més de 1.000 morts, més de 100 morts I els que en tinguin menys. Això si, no oblidem que totes aquestes dades son oficials, que no necessàriament son reals. Sovint els mort reals son molt més elevats que les xifres oficials.

Mentir, presentar relats sense fonament i sense proves, nomes per esborrar de l’espectre polític als que poden fer trontollar el teu estatus, es lògic? es correcte? es legal? on comença i on acaba el joc polític, el joc brut? com es poden diferenciar els actes legítims dels lluitadors per la llibertat i el terrorisme? la mateixa Real Academia Española de la Lengua ens ho diu: terror, violència, intimidació, el terrorisme es la successió d’actes de violència executats per infondre terror. Això es el que ens volen fer creure que ha passat aquí? Imatge de niekverlaan a pixabay.