Un article a InfoLibre “Per què els nens han deixat de jugar al carrer” de l’Iván Muñoz em fa recordar que, dies enrere quan vaig passar pel costat d’uns blocs edificats ara fa unes dècades, en una població propera, vam comentar en el grup que en aquells edificis plens de columnes i amb uns baixos molt oberts als residents, no hi havia quitxalla jugant, i això que ja ens trobàvem en període de vacances estudiantils.
La pregunta era perquè no hi havia nens i nenes jugant en un espai sense cotxes, que vull pensar que suposadament es va construir pel gaudi veïnal, pero que era buit de veïns. Ara l’Iván ens en fa cinc cèntims del perquè passa això i de les seves conseqüències.
L’article comença convidant als lectors que viuen a prop d’una plaça o d’un parc o a qualsevol carrer d’un poble mitja, a que obrin la finestra de casa i escoltin, senten nens jugant? no? anys enrere si, que ha passat? en aquesta època de l’any es culpa del canvi climàtic, de la calor, i a la resta de l’any a qui o a que li donem la culpa? massa cotxes, més inseguretat, les famoses pantalles que sempre surten per tot arreu?
Menys nenes i nens jugant al carrer n’hi ha que el cataloguen com a una crisi dels espais comuns. L’ Óscar Barroso, professor universitari assegura que “una terrassa aporta vida, ocupació i seguretat urbana, però no pot substituir completament el banc, l’arbre o el joc infantil”, encara que davant de l’estupidesa i el comportament d’alguns humans, opino que no sempre les terrasses aporten seguretat, potser si ocupació encara que precària, i la vida podria ser discutible perquè cada taula va al seu “rotllo” sovint sense importar-li el que els hi passa als altres.
Deixeu-me que us expliqui una anècdota personal, fa uns dies caminava per un carrer de Manresa, vaig ensopegar i vaig caure ben llarg a terra, alguns diran que es un problema de l’edat, altres que no miro on poso els peus, tot això es possible, no penso qüestionar-ho, i no es important perquè em passes a mi podia passar-li a qualsevol, es el fet de que a 20 metres hi havia una terrassa plena de gent fent un veure, i ningú es va moure de la seva cadira ni de la seva cervesa, em vaig aixecar, sense conseqüències i vaig continuar el meu camí,
Pero em serveix per lligar-ho amb la problemàtica de la que tracta aquest article del que parlo avui, el fet de que la quitxalla no jugui al carrer, no socialitzar amb altres joves, com diu la psicòloga María García a infoLibre, pot ser que en el futur tinguem adults més esquerps, menys tolerants i que no sàpiguen gestionar les relacions socials. O retornem a la canalla la seva època d’infants que al llarg dels anys els hi hem anat arrabassant, amb jocs al carrer i al parc sobretot no individualitzats, o en poc temps continuarem eixamplant la base d’adults no “socialitzables”.
No es tracta d’arraconar la tecnologia, pero no podem permetre que substitueixi les vivències amb la família i amb els amics, el cervell no es desenvolupa momes amb “pantalletes” que substitueixen el contacte humà, i aquest contacte humà com diu l’article «es produeix des de petits i el parc és el millor lloc per fer-ho». Podem retornar la quitxalla on els hi toca estar pel gaudi seu, no nomes pensant en la comoditat de la vida social adulta? Imatge generada amb IA de ChatGPT.
