Etiqueta: Treball

Publicat a

Desitjos pel nou any

Avui he llegit un article al diari Ara amb un titular cridaner a la meva vista “Parelles relleu: quan la família es gestiona per WhatsApp” en el que la Núria Bigas Formatjé ens parla de la problemàtica que per la incompatibilitat horària entre els progenitors, dificulta la logística familiar i comporta sobrecàrrega mental, manca de temps individual i un desgast profund en la relació.

Per motius laborals molt sovint no es pot coincidir en el temps per tenir cura dels fills, horaris estrafolaris, torns canviants que no sempre permeten gaudir de la tan cloquejada conciliació familiar, de la que tots plegats en parlem molt però que quasi mai es una realitat, en tot cas es una realitat paral·lela que esta a anys llum del que realment necessitem, i que no ens enganyem ni ens enganyin es una realitat que no és un cas aïllat, sinó el reflex d’un mercat laboral cada vegada més fragmentat.

Al llarg dels anys, abans també passava, s’ha anat imposant una realitat laboral que contempla principalment les necessitats empresarials, que no sempre coincideix amb les necessitats humanes i familiars, encara que abans les estructures familiars eren diferents i les necessitats també ho eren.

I amb tota aquesta historia la família acaba semblant una petita empresa, es parla de comunicació mal gestionada entre els seus membres, es parla de fer encaixar a nivell grupal decisions individuals, es parla de logística, de sobrecarrega, de desequilibri … i s’acaba per gestionar la família via WhatsApp, amb la fredor i manca de relació personal que comporta. I com transmet la Nuria en el mateix article, un afectat manifesta que “quan tot plegat realment no compensa, cal buscar una via per canviar de feina o d’horaris. L’estil de vida no pot ser una renúncia forçada, sinó un encaix pactat”.

I com redrecem aquestes situacions? cal buscar moments de connexió de la parella al marge de la feina i dels fills, moments per compartir plegats, però també moments per poder dedicar-los a un mateix, amics, aficions, cura personal tan física com anímica, allò de ei, soc jo, estic aquí … i això no ens enganyem, la globalització i deslocalització que ja no esta tan de moda però que encara existeix, fa que aquestes situacions familiars vagin in crescendo.

No tenim temps per a nosaltres, no tenim temps per a la família, i com que no tenim temps per cuidar als fills, els apuntem a un feix d’activitats extraescolars i així els tenim col·locats i podem dedicar més temps a la feina i als desplaçaments entre casa i treball. Ja se que avui dia viure val molts diners i hem de treballar per intentar aconseguir-los, però ens podem parar un moment a pensar si moltes de les despeses que tenim, moltes de les despeses que el tipus de societat ens ha imposat, les podríem revertir, o les podríem redistribuir.

Els meus desitjos per l’Any Nou i per escriure a la carta pels Reis d’Orient serien precisament aquests, conciliació familiar, feina i habitatge més propers, horaris més raonables i que a la llar familiar deixéssim d’utilitzar mots purament empresarials com logística, sobrecarrega, desequilibri … i tornem a adoptar un vocabulari i unes relacions més humanes, més familiars, més comunicació, més compartir temps i vivències, en definitiva desitjo que puguem canviar el nostre estil de vida i que aquest nou món pugui ser una realitat per a els nostres fills i nets. Ja se que son un il·lús, però desitjo a tothom un Feliç i Venturós Any Nou. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Tornem-hi amb la jornada laboral

Fa pocs dies ja comentava això de la reducció d’hores de feina, al meu article “Això de la reducció de jornada …” però es que avui després de llegir el que diuen que ha dit el president de la CEOE, segons l’article publicat per la Cadena Ser “Garamendi desferma la polèmica amb la seva crítica a la reducció de jornada: Tu creus que l’Alcaraz treballa 37 hores i mitja a la setmana?» no puc quedar-me calladet, d’entrada no dubto pas que aquest bon senyor treballi, no se si molt o poc, suposem que ho fa, però segur que no cobra el salari mínim, no se pas perquè m’ho imagino.

Per altra banda al programa “Mañaneros 360” deien que actualment es fan milers d’hores extres no remunerades, o sigui que els treballadors treballen més hores de les que diu el conveni, i això agreujat amb el fet de que no les cobren, escoltin això no deixa en gaire bona posició a les empreses que ho fan. El presentador deia que a Espanya de mitjana es treballen 6 hores gratis cada setmana, diu també que més de 400.000 treballadors fan hores extres no remunerades, que significa el 47% de les hores extres treballades, la qual cosa equivaldria a uns 70.000 llocs de treball perduts.

Dues versions de la situació laboral al país, no se si les dades del programa televisiu estan allò que anomenem esbiaixades, el que si que tinc clar es que les manifestacions que presumptament ha fet el senyor Garamendi estan fora de lloc, ha pixat fora de l’orinal, perquè dir que els espanyols no volen treballar es una fal·làcia, i posar com a exemple al que crec que es el número del tenis mundial es una animalada, ha vingut a dir que “és la cultura de l’esforç, de patir, de saber què perds, què guanyes» home com diu el presentador de rtve el salari del tenista no deu ser el salari mínim, ni el del senyor Garamendi tampoc.

Entenc que aquest senyor ha de defensar els interessos d’allò que s’anomena la patronal, al cap i a la fi per això cobra, i no poc, ara be defensar quelcom amb fal·làcies com aquestes, crec que es enterrar una mica més la credibilitat tan la d’ell com la de la mateixa CEOE, perquè després d’aquestes burrades amb quins ulls ens hem de mirar a les empreses? i això sense oblidar que les empreses es muntem no com un servei social o obra social, es munten per guanyar diners, tan legítim com que els treballadors vulguin un salari digne i just. Imatge de Skibka d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Pagar un preu just

Avui m’ha cridat l’atenció un article a l’Ara escrit per la Núria Sala Ventura amb el titular “Les ajudes a l’agricultura no haurien ni d’existir; als pagesos ens haurien de pagar el preu just” on ens explica els entrebancs que pateix la pagesia, en aquesta ocasió la opinió i la vida d’en Santi Olivé, de Can Jornet de Gallecs, és un dels quatre agricultors a Catalunya que fa farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional.

Plegats ens expliquen de que Can Jornet es un pulmó verd encaixonat entre l’encreuament de la C-59 amb l’AP-7 i la C-155, un dels últims espais sense urbanitzar del Baix Vallès, i com pot sobreviure un pagès que es dedica a fer farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional. Varietats com la xeixa, l’espelta o el kamut, s’han anat deixant de fer servir perquè eren la meitat de productives que el blat convencional, però tenen un valor nutricional molt més elevat.

Sobta trobar-te amb gent que han de treballar a contracorrent, defensant una agricultura ecològica, però que això s’està acabant, entre altres coses per la poca valoració que la societat fa del sector de la pagesia, i perquè com es diu a l’article, els que hi guanyen son els grans distribuïdors i els intermediaris, que segons en Santi, podrien ser més petits en benefici de la resta de la cadena, encara que reconeix que la comoditat d’un supermercat on ho trobes tot, fa difícil aquest necessari equilibri entre agricultors i consumidors.

Jo vinc d’una família de pagesos, com molta gent, al cap i a la fi fa dues o tres generacions als pobles, tothom vivia o malvivia de la pagesia; petites explotacions agrícoles, els camps, les vinyes, els horts … i ramaderes, els quatre porquets, gallines, conills i vaques … ja que tampoc tenies gaires opcions per a cobrir els mínims necessaris per viure, molt allunyats dels estàndards actuals.

Les coses van anar canviant, ens van industrialitzar a tots, per després poder-nos globalitzar, deslocalitzant centres de producció, no amb la vista posada en una millora social, sinó amb la vista posada en un increment de marges d’explotació comercials, abaratint costos per poder fer més beneficis venent més productes a més clients, cosa que ha acabat fent-nos esclaus d’un consumisme que s’ha transformat fins a ser purament caníbalistic, o consumeixes o no ets ningú.

Malauradament per assolir aquest tipus de consum ens acabem endeutant excessivament, encara que sigui amb petites quotes acumulades, i en general qui no ho fa es perquè possiblement i motivat per uns salaris que no ens permeten viure com un rei, com diuen alguns eslògans comercials, ha acabat sent expulsat d’un sistema que no persegueix el benestar social, l’únic que persegueix es el benefici d’un quants, no de la majoria.

Actualment, i jo també segueixo la corrent, nomes importa l’oci, hem de sortir per relaxar-nos, per esbargir-nos, per recuperar-nos de l’estrès imposat per la continuïtat de les tasques laborals, familiars i socials, si aquelles que els nostres avantpassats o no tenien o sabien “torejar-les” millor; i si féssim una comparativa entre les necessitats nostres i per exemple les dels nostres pares, tampoc cal anar gaire més enrere, us sembla que podríem obtenir-ne un resultat que ens permetés descobrir unes necessitats més realistes, i que amb aquesta descoberta poguéssim arribar a veure quina part del consumisme actual no te cap sentit, possiblement necessitaríem menys recursos i molt possiblement aconseguiríem una millor qualitat de vida. Imatge de pixifant d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Ni participar, ni opinar

Això es el que, genèricament, vol la classe política dels ciutadans, ni participar ni opinar. Si algun polític ho llegeix, possiblement dirà que si que podem participar, podem anar a votar cada quatre anys o cada quan ells volen, al cap i a la fi, son ells els polítics, els que marquen els “tempos” electorals; també ens poden dir que ens apuntem a fer de polítics, això si, hem de començar pel nivell basic, o sigui per les seccions locals, a no ser que tinguem padrins o padrines, que ens donin suport i ens empenyin a pujar els graons amb més rapidesa.

Sigui el que sigui el que vulguem fer seguint les seves instruccions, indicacions i consells, tot passa per jugar al joc que ja tenen muntat, no ens permeten que trenquem la baralla, ui que he dit, recordo que un que va dir que per fer una truita primer s’han de trencar els ous, crec que el van acusar de terrorisme.

A tots els nivells podríem trobar persones que tenen la voluntat d’ajudar als altres, de treballar en benefici de la comunitat, però sovint la senda per la qual transiten diàriament, fa que alguns vagin oblidant les bones intencions, ja que se superposen condicionants de tot tipus, i això fa que les decisions no sempre siguin única i exclusivament en benefici de la societat, en benefici de les persones.

Quan comences a escriure un dia i acabes l’endemà, com a passat en aquesta ocasió, els continguts publicats a la premsa poden fer-te modificar alguna de les opinions o propostes que tenies pensades com a idea de l’article en qüestió.

Però centrem-nos en el tema de la proposta d’avui, a la classe política ja li va be que la ciutadania ni participem ni opinem. Ells ja tenen els seus programes per esbatussar-se públicament, no se si en els cercles reduïts, íntims o privats, son menys bel·ligerants amb el “contrincant” del que ho son públicament, però fixem-nos que quan surten a la palestra del circ polític, tot són abruptes en contra de la resta de partits, i no ens enganyem ho fan tots, però massa sovint hi ha dues coses que no fan.

Primera explicar be, de pe a pa, amb profunditat, que es el que ells pensen fer concretament, per millorar realment la societat, la vida de la ciutadania. Si, ens diuen unes quantes frases tòpiques i típiques … crearem un equip de treball per fer el seguiment i millorar les necessitats d’algun col·lectiu, o de dos, o de tres, o redistribuirem els pressupostos i els actius humans per assolir un millor nivell de qualitat, però sense especificar clarament que es el que faran.

Segona, mai, mai, recullen les opinions dels electors, dels ciutadans, dels usuaris, com a molt diuen que fan algunes enquestes, ens ho hem de creure, però curiosament som molts els que mai, mai ens han fet cap d’aquestes famoses enquestes, a qui pregunten? als amiguets o amiguetes?, a la gent quan torna d’una festa? a les persones que fan la cues quilomètriques de sortida o retorn del cap de setmana?

Si realment volen conèixer el que pensa la ciutadania, perquè no els convoquen a reunions en petit comitè i els escolten? i que siguin publiques, no ens enganyem això que ho facin tots els partits, tots els polítics, però no volen preguntar a la gent perquè es creuen en possessió de la veritat absoluta, difícil quan tots pensen tenir aquesta veritat. El que si que acostumen a tenir, es el control mediàtic sobre els pobres súbdits. Imatge de broesis a pixabay.

Publicat a

L’únic que vull es guanyar diners

Aquesta va ser la resposta d’un alumne quan se li va preguntar que volia ser en aquesta vida. Això es el que diu una antropòloga que es orientadora universitària.

El titular de l’entrevista a la Vanguardia Apatia a les portes de la universitat es tot un repte perquè pensem, l’Alba destapa la caixa dels trons dels alumnes desmotivats quan arriba el pas universitari.

Apàtics i mal educats en lloc dels graciosets d’anys enrere, parlen, riuen, boicotegen la xerrada, això es el que la educadora diuen que va escriure al seu compte d’X.

Fa uns anys, quan jo encara treballava, vaig anar a fer algunes classes d’educació financera a escoles, noies i nois que estaven a cavall entre el que seria l’educació secundaria obligatòria i el batxillerat, fa uns deu anys que no treballo, i ja en aquella època el primer repte que et trobaves era el d’aconseguir l’atenció del jovent, xerraven, s’arreglaven els cabells, qualsevol distracció era valida per evadir-se d’una sessió que podria ser avorrida per a ells i elles, el seu problema no era financer, el seu problema ja era que nomes pensaven en gastar diners, en consumir.

Avui al llegir aquest article a la premsa, he retornat una dècada enrere, i m’ha corprès veure que la situació ha empitjorat, i m’ha fet mal llegir que aquesta orientadora manifesta que es paradoxal, que els professors que viuen diàriament aquestes desagradables situacions guardin tant silenci.

Ella es pregunta que hi fan a les classes de segon de batxillerat alumnes que ja saben que no aniran a la universitat, sigui per no treure la nota de tall adient, sigui perquè elles i ells ja han decidit que voldran fer una altra cosa.

Llegir l’entrevista, buscar-la i seguir-la a l’X ha estat tot una, publica reflexions que val la pena llegir. Passant per preguntar-se perquè alumnes desmotivats refusen buscar altres cicles formatius, entenguem opcions de formació professional, i si en poden tenir la culpa els pares que volen obligar al fills a fer el batxillerat, arribem a la sentencia que serveix de títol a aquestes quatre ratlles, l’únic que vull es guanyar diners.

No ens ha d’estranyar, al llarg dels darrers anys, de les darreres dècades diria jo, ens han anat estimulant que l’única cosa important per triomfar a la vida es treballar poc, guanyar diners i gastar molt en estímuls materials que ens han de donar la felicitat, el que no diuen es que aquest afany d’egoisme i de consumisme retro alimenta la infelicitat, ja que l’avarícia de voler tenir cada vegada més quantitat o més novetats, no te límit ni final.

No se que hem de fer amb el jovent, be no se que ha de decidir fer el jovent, aquest jovent que no veu enlloc un futur digne, el futur de plenitud que els hi prometem. Jovent al que li hem dit, fent-nos pesats i tot, que si es treuen un títol gaudiran d’un futur brillant i ple de riqueses, on tot el que toquin es transformarà en or. Ai senyor, no se si nosaltres en ho hem cregut o no, però ells son joves, no estúpids, i ja han vist que tot això que se’ls hi promet, res de res.

Cada vegada més gent, més persones, mes avenços tecnològics, menys llocs de treball, menys diners, menys oportunitats, més malviure, més entrebancs i no se si ja s’han adonat de que tot allò promès son falsedats, tot allò d’un futur ideal es mentida.

Joves, aparteu de vosaltres l’apatia, aparteu de vosaltres els consells interessats de tots aquells que us volen submisos i deixeu-me utilitzar una dita catalana, aquells que us volen muts i a la gàbia, sigueu conscients del que teniu i del que voleu pel vostre futur, no tot es gresca, beure, festa … i no ho dic perquè sigueu bons minyons i prou, no, ho dic perquè tot i els manipuladors actuals, el futur es vostre, imatge de mediamodifier a pixabay.

Publicat a

Centres comercials

Llegit a les xarxes, proposta de construir un centre comercial a Sant Fruitós de Bages. El lloc proposat seria el polígon de la Serreta, amb connexió a la C16 i la C25, també s’especula amb que pugui crear mes de 1000 llocs de treball.

D’entrada tota proposta ha de ser ben rebuda, i valorar-la amb atenció, serietat i amb ganes de beneficiar al poble i al seu teixit industrial, comercial i social.

Tot això dels centres comercials va néixer per allà als Estats Units, com tantes coses, i responen a l’existència d’economies d’aglomeració. Això significa que les empreses generen eficiències per estar les unes prop de les altres. Per continuar parlant-ne, entren en joc paraules com massa critica, que es això? la massa crítica, es refereix al nombre de persones, clients o usuaris que necessita qualsevol idea de negoci o projecte per a, d’una certa manera, garantir que és viable, donar continuïtat i aconseguir els objectius que es tenen planejats. Com podeu veure fins ara, tot gira al voltant del negoci.

I buscant per les xarxes, he trobat raonaments de professionals del sector que entre altres qüestions ens diuen que els centres comercials han de generar records per a tornar, on en lloc de clients els visitants se sentin convidats, i que han de formar part del barri i crear sentiment de comunitat, espais oberts, connectats amb l’entorn, que promocionin les relacions socials, flexibles i transformables i responsables socialment. Referent al disseny, diuen que s’han acabat els centres comercials que eren com caixes tancades, i que la denominació d’aquests espais, segurament es tindria que canviar de nom.

Com deia al principi, tota aquesta historia dels centres comercials va néixer als Estats Units, i com estan ara allà? es parla de la projecció de continuar amb la línia actual de tancaments,  això significa que els centres comercials s’hauran de reconsiderar, tancaments, risc de ser abandonats o demolits. Qualsevol opcion tindrà profundes repercussions en l’ocupació i en la renda disponible de les famílies, cauran els ingressos fiscals i les administracions disposaran de menys recursos per a obres públiques i projectes socials, i tampoc podem oblidar que un centre comercial abandonat pot acabar convertint-se en un espai de marginalitat i vandalisme.

Dit tot això, s’ha d’estudiar be, molt be, amb profunditat i seny, i en el transcurs d’aquest temps d’estudi i reflexió, es poden visitar centres comercials dels oberts actualment, els ubicats en una zona amb un elevat potencial de circulació de visitants, com per exemple grans ciutats, son centres on hi ha forces botigues i visitants, no se si les vendes van en paral·lel, i altres centres mes allunyats del bullici social, tenen molts dels seus espais tancats. A la Catalunya Central hi ha la suficient massa critica per tal de que un centre comercial funcioni? Una tendència es encabir-hi més espais d’oci i restauració, però no ens enganyem, tot te un límit, i el consumisme també, imatge de photomix-company a Pixabay.

Publicat a

Conciliació familiar

Paraula agradable d’entrada, al llegir-la, sempre transmet “bon rotllo”, podem visualitzar en el nostre interior una travessa amb un final adient i favorable als nostres interessos. He decidit buscar la seva definició a les xarxes i primer he trobat una definició que no m’ha ajudat gaire, jutgeu-ho vosaltres: “acció de conciliar” … he aprofundit una mica més i he trobat que en dret processal, es un acte jurisdiccional previ i voluntari que tendeix a establir un acord directe entre les parts; però per aquest escrit tampoc em serveix de gaire, tornem-hi, ara busco conciliació familiar, i aquí si, aquí he trobat la biblioteca virtual de la Diputació de Barcelona, i ens diu que la conciliació de la vida laboral i familiar es defineix com la compatibilitat més o menys equilibrada entre el temps de treball productiu i el temps dedicat a la vida personal i familiar.

Be, aquí es allà on volia arribar, equilibri entre el temps de treball productiu i el temps dedicat a la vida personal i familiar. El problema el tenim quan intentem aconseguir aquest equilibri, no es fàcil, tot i que a la mateixa consulta trobo una formula, que diu que per a assolir una veritable conciliació de la vida laboral i familiar cal aconseguir una distribució equilibrada de les tasques domèstiques entre homes i dones. Així mateix, cal replantejar els horaris i les jornades laborals i fomentar una reorganització del temps de treball més flexible que pugui afavorir la vida laboral de les persones, a més de promoure serveis d’atenció a la vida diària, en particular serveis dedicats a la cura de criatures i de persones grans dependents.

Arribats aquí, tot es molt bonic, la teoria sempre es bonica, però … com ho fem? he trobat que hi ha qui proposa un horari escolar més ampli, conciliació familiar? els contraris a aquesta opció diuen que les escoles no son un aparcament de quitxalla, amb això hi estic totalment d’acord, les nenes i nens han de viure i conviure amb els pares i mares, també hi podem afegir les avies i avis, però principalment amb els progenitors, i mes horari escolar significa que assumim que els pares dedicaran moltes hores, masses, a la vida laboral, es això el que volem i el que entenem per conciliació familiar? hi ha qui parla de modificar horaris i calendaris  laborals, potenciar el teletreball, ampliar els permisos, reducció d’horaris … però tot això que es molt bonic, te una contraprestació que es la econòmica, algú pensa que les empreses reduiran la jornada laboral amb els mateixos salaris?

Ara dues opcions, la primera es acceptar que la canalla estigui mes hores a l’escola o fent activitats extraescolars per tal de que els pares puguin treballar mes per pagar tot això, no crec que això sigui conciliació familiar; la segona opció es acceptar una reducció de jornada laboral o ampliació de permisos per aconseguir la desitjada conciliació familiar, però això ens portarà una reducció de salaris? el mes bonic seria reduir hores de treball i poder estar mes hores amb els fills, però … qui pagarà tot això? reflexionem una mica, si tenim que treballar menys hores per estar en família, si, a més per desenvolupar la nostra tasca laboral, o carrera professional que així sembla més pompós, ens hem de desplaçar geogràficament, potser tindrem que començar a pensar si ens es útil i viable anar a treballar, potser que comencem a pensar si algun dels components de la unitat familiar, val mes que es quedi a casa, això si, sense fer el famós teletreball, perquè això es una altra ensarronada, ens diuen que podem fer teletreball com a opció de conciliació familiar, teletreball vol dir fer la feina que ens encarrega l’empresa on treballem i que ens paga el salari, i lògicament volen que treballem que per això ens contracta, no perquè fem de papes i mames, perquè no ens enganyem, teletreball no vol dir que puguem conciliar, sovint les persones que teletreballen no tenen temps d’estar amb els seus fills, i massa sovint amb aquesta excusa, acaben fent una jornada laboral encara mes dilatada.

I els que no tenen feina poden tenir conciliació familiar, però no tenen ingressos, i en aquesta societat es difícil tirar endavant una família sense suport econòmic. Com ho fem? Imatge de de Chuck Underwood a Pixabay

Publicat a

Prou privilegis

Portada a la premsa escrita: “La líder del PP renuncia a ser escortada pels mossos”; no penso pas parlar de la senyora en qüestió, ni de la seva renuncia en particular. La líder del PP, te les seves idees i jo les meves, possiblement no coincidim en molts punts de com s’ha de treballar pel poble, pels ciutadans, però tampoc hem tingut mai l’oportunitat d’intercanviar opinions. Ha manifestat el seu rebuig a ser escortada pels mossos, segons ella, perquè en desconfia, i te tot el dret a fer-ho; i es d’això del que voldria parlar, no tan de l’actitud d’aquesta persona en concret, sinó dels privilegis dels polítics en general. Alguns, no tots, tenen escorta, perquè?, alguns, no tots, quan viatgen en avio, ho fan en classe business, perquè?, alguns, no tots, quan estan en el punt de mira de causes de corrupció, ens diuen que no els poden jutjar perquè estan aforats, perquè?, alguns, no tots, prenen decisions que perjudiquen i molt als ciutadans, i es queden tan tranquils, perquè?, alguns, no tots, es pensen que son el melic del mon, i que tots hem de creure i callar, perquè? Perquè es pensen tots aquests polítics que cada vegada hi ha més gent que demana regenerar la democràcia?, però que es pensen aquests polítics, que els hi hem de continuar permeten aquesta disbauxa? El poble, els ciutadans, hem de ser capaços d’aturar-ho; hem de fer que la classe política tingui la mateixa quota d’atur que els treballadors; o que tingui la mateixa retallada de sou que han tingut els funcionaris; no pot ser que quan hi ha tanta gent perjudicada per la seva ineficàcia, ells, els polítics, encara tinguin els mateixos privilegis. Que han de fer els polítics?, primer, ser honestos, molts ho son, però per ser-ho del tot, i tots, han de fer fora als que es desvien d’aquesta honestedat; segon, els casos de corrupció, s’han de jutjar i de castigar amb rapidesa i amb duresa, per escarmentar a possibles corruptes futurs; tercer, presentar llistes obertes a les eleccions, perquè puguem votar als que creguem millors i més ben preparats per defensar els nostres interessos; quart, treballar pels ciutadans, amb la finalitat d’aconseguir en cada cas, la millor opció pel benestar del poble, anticipant aquesta prioritat a la dels beneficis materials; cinquè, no acceptar pels ciutadans tot allò que no volen ni per ells ni per les seves famílies; podria anar enumerant més pautes pels polítics, però crec que de moment ja en tenen suficients, i a més, al cap i a la fi, son ells els que han de trobar els motius que els han de portar a fer una bona feina pels conciutadans.

Publicat a

Treballem

Llegint el diari NacióDigital.cat, he trobat un article d’en Felix Salido, un llarg article, i tinc que dir que m’ha cridat l’atenció el títol, “els que fan coses s’equivoquen, els que miren millor si callen”, la veritat es que sempre hem sentit dir que qui te boca s’equivoca, i m’he posat a llegir la llarga exposició que fa en Felix, i com no, els comentaris posteriors.
El resum de l’escrit inicial per a mi es tan simple com que hem de deixar treballar als emprenedors, als emprenedors amb cap per això, perquè en cas contrari pot trontollar tot plegat.
Sempre es fàcil criticar, al cap i a la fi, no passa res si critiquem, be això es el que sembla; es molt més fàcil estalviar esforços i deixar fluir paraules, que no pas el contrari.
Estic totalment d’acord en que els empresaris ni son una ONG ni fan obra social, però em pregunto, si es tan fàcil fer funcionar empreses, perquè no ho fa més gent?
I també es parla de politics, de que son ells els que tenen que fer possible la actuació d’empresaris i emprenedors; el problema es que alguns politics han ajudat a portar-nos on som ara, i no es precisament bo el resultat; i amb això que ningú busqui critiques a determinades formacions, no, les critiques en general son per tots, perquè a la llarga llista d’organismes públics, hi han politics de tots colors, i recordem que alguns sovint sembla que pensen massa en el partit i poc en el ciutadà.

Publicat a

Vaga

Aquests darrers dies han estat un xic tristos, si tristos, amb motiu dels aconteixaments ocorreguts per la vaga dels transports; i dic tristos pels greus fets que s’han produit, amb un resultat final que inclou morts, si algu ha perdut la vida, ha deixat de respirar, i molt possiblement tambe ha deixat a una familia destrosada.
En cap moment voldria que els que puguin llegir aquestes quatre ratlles, tinguin la sensacio de que la meva intencio es la de voler discutir o be questionar els drets dels treballadors del sector, per aixo més que prendre part per un o altra bandol, el que m’agradaria es reflexionar envers el que hi ha dintre el complex nucli que neix i es reprodueix a l’entorn de una vaga.
Que provoca una vaga? crec que el motiu que fa endegar una vaga es el fet de rebre una trompada injusta, economicament parlant, de part de una societat que es del tot injusta amb un ampli segment del seus components més febles.
Qui promou una vaga? hem de suposar i de creure que una vaga esta promoguda per responsables del colectiu afectat, aixi com dels dirigents sindicals dels mateixos, i entenc que sempre es recolzada pels treballadors, per tal de poder aconseguir millorar una situacio deteriorada per agents aliens al sector afectat. En el decurs de les vagues, sempre sorgeixent els anomenats “piquets informatius” que curiosament massa sovint el que fan no es informar, sino que coaccionen a pendre part en les accions que es desenvolupen per aconseguir unes fites justes, pero que massa sovint van més enlla del que seria desitjable, ja que es recolzen amb accions violentes, i amics meus, si no som capaços d’erradicar la violencia del dia a dia, realment pensem que serem capaços de construir una societat més honesta, i més justa. Per cert algu ha verificat que les persones més violentes son realment uns treballadors del colectiu afectat?.
Que es demana en una vaga? es demanen millores economiques i socials, ja que arribar a aquesta situacio, no agrada a ningu, i es el resultat de un deteriorament laboral i economic dels afectats. I es adient, com per exemple en aquest cas, demanar unes tarifes minimes per un servei? crec que es tindria que valorar amb molta profunditat, ja que per un costat hi ha altres colectius que tambe tindrien aquest dret i que fins ara sempre s’els hi ha dit que lliure mercat vol dir aixo, preus lliures, parlem de botiguers, pagesos …. per un altra costat tenim a tots els assalariats, per compte aliena els quals ja tenen reconegut un salari minim al que anomenen interprofessional, i per enguany, si no vaig errat, es de 600 euros mensuals o be 20 euros diaris; el dubte es molt clar, realment el que volen es un minim que, com a molts assalariats, no els permet viure amb la tranquilitat de que el seu sou no cobreixi en molts casos les necessitats basiques de la familia.
Gent propera em deia que tenia que tenir molt tacte per parlar ara d’aquest tema, i es cert, pero a no ser que sigui per la mala intencio d’algu, en aquestes quatre ratlles, no hi ha cap tipus de intencio ni per questionar ni menysprear cap persona ni cap posicionament, el que voldria aconseguir es el fer reflexionar a tots plegats envers el que realment vol i necessita el col.lectiu de treballadors, singui per compte propi o alie; suposo que el que es preten aconseguir no es sencillament un pegat, sino que es necessari un pas endevant,
que sigui un gras pas, i que doni peu a poder obtenir un cami que permeti construir entre tots un mon més just, i aixo requereix un esforç molt important per part de tots plegats, els treballadors, els empresaris, els politics …….. fem aquest gran pas, sentem-nos tots i comencem a construir un nou mon més just amb cabuda per a tothom.