Etiqueta: Societat

Publicat a

Tenim a les nenes i nens desprotegits

Ara mateix feia una ullada a la premsa digital, una de les primeres noticies que he vist m’ha fet mal, molt de mal, una noticia a infoLibre no poso ni el titular perquè ja es indignant, no se si el podreu llegir o no, a vegades aquest mitjans limiten la lectura de les noticies, nomes us diré que assenyalen a unes botigues de vendre productes amb, presumptament, cultura de la pedofília, es aberrant, indignant, hem de dir prou, deixem de consumir per costum, deixem de consumir perquè ens ho diu una colla d’arreplegats.

Segons la noticia, gent experta consultada ha dit que “la hipersexualització de les nenes és un dels factors que es troben darrere de la tolerància de la violència cap a la infància” us ho podeu agafar com vulgueu, pero vull pensar que a algú li va fer gracia i va comprar el lot de samarretes sense mirar que comprava, no se si tenia coneixements d’angles o no, no se si tenia connotacions malignes o no, pero es va cobrir de gloria i crec que seria necessari esbrinar si es una persona incompetent o va actuar amb mala fe, en el primer cas acomiadament directe i en el segon cas posar-ho en mans de la justícia.

Us posaré la frase que diuen que lluïa a la samarreta per nenes, ho faré en angles que no el domino gaire, així em fa menys mal llegir-ho “small ones are more juicy” pero si ho poseu en un traductor suposo que us bullirà la sang com a mi. Diu la noticia que han retirat el producte de les botigues després que alguns usuaris, entitats feministes i consumidors ho haguessin fet públic.

Segons la noticia, dos ministeris consultats, el de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 diu que ells nomes tenen competència en controlar la seguretat dels productes, i per la seva part el de Joventut i Infància diu que no te competència sancionadora en aquests casos. I demano jo, qui es competent? el de Justícia per exemple? ja n’hi ha prou de la sexualitzacio continuada que es fa de la quitxalla, de les nenes principalment, això si mentrestant els informes PISA continuen caient en picat.

La canalla podrà ser i viure com a canalla? hem de tolerar que la societat en general i en aquest cas la moda en particular continuïn, presumptament, incitant a la sexualització i abús de la quitxalla? sempre hi haurà desaprensius criminals que buscaran el moment i la formula per cometre abusos, es tasca de tots evitar-ho, tota la societat ens hi hem d’implicar, adults en general, polítics, docents, juristes, policies, tots hem de dir prou amb els abusos a nenes i nens, prou es prou. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Representació patètica

Ha passat en un poble veí, es indiferent quin, passa a moltes poblacions, resulta que el poble, els veïns i veïnes, van anar a votar i ho van fer d’acord amb la seva opinió personal, encertada o no, però ningú els va obligar a posar determinada papereta a les urnes … suposo, els mes mal pensats diuen que entremig mig s’hi poden barrejar presumptes i grandiloqüents promeses electorals, sovint pomposes i sense fonament ni base d’interès social.

Però no ens desviem, com deia, molt recentment es va viure un ple en una població propera que va anar com “el rosari de l’aurora” o sigui que “es va acabar amb tararí” i no entraré pas a valorar ni el perquè va anar per aquests camins perduts de lògica humana i social, nomes en centraré en algunes frase que he tret de l’article publicat a la premsa i que explica la situació viscuda a la sala plenària i entorn.

“En l’anterior ple vam dir que, en haver-hi una cadira buida, interpretàvem que era una anomalia democràtica” això es una de les frases per reflexionar, però n’hi ha una altra també d’interessant “a l’exterior hi havia una manifestació amb un reclam que s’hauria d’escoltar. El poble ens està demanant a crits que l’atenguem», encara que potser la que fa més mal es la següent “no podem continuar fent veure que no està passant res quan, inclús entre nosaltres, no ens podem ni parlar perquè no ens escoltem», trist? penós? deplorable? dissortadament hi ha una llarga llista de sinònims per definir-ho.

Sovint s’intenta justificar decisions qüestionables dels polítics, a qualsevol nivell, amb uns arguments ridículs, patètics i de nivell de parvulari; a veure quan ens diuen frases com “es per honestedat democràtica i respecte a les persones que ens han votat i que representem”, això esta be si fos del tot real. Fem una ullada a les darreres eleccions en aquesta població, primera dada que a mi sempre m’agrada posar davant de tot, ja se que als polítics no els hi agrada però es la realitat del que diu el poble, l’abstenció a les darreres eleccions municipals en aquest poble veí va ser superior al 40% del cens (2.500 veïns no van anar a votar) van anar a votar unes 3.500 persones d’una població que te 7.700 habitants. Es que els que no van anar a votar no els representa ningú? si es així, al plenari, a tots els plenaris, hi tindríem que veure unes quantes cadires de regidors buides.

En aquest ajuntament hi ha quatre grups representats que ostenten la totalitat dels regidors que li pertoquen al poble, si fem cas al que diuen “no ens podem ni parlar perquè no ens escoltem» estan traint al poble, això no te perdo, això es motiu per expulsar-los a tots del plenari, el poble no els ha votat, encara que ells ho creguin, per engrandir el seu ego, no els ha votat perquè en un futur algú els hi faci un monument, no, el poble els ha votat per treballar i defensar la societat local, si no en saben que pleguin, i si no ho volen potser el poble els hi tindrà que ensenyar la porta … i això val per a tots els municipis, avui li ha tocat el premi a aquest, però temps enrere va ser algun altre, i en el futur n’hi hauran mes.

Imaginem, si féssim cas de la participació, en aquest poble hi veuríem 5 cadires de regidors buides, com a molts pobles, i els que hi seuen ens parlen de representació democràtica del poble? nomes una indicació, si treballen pel poble, facin la seva feina que no es la de discutir, trenquin la norma no escrita de que “no poden ni parlar perquè no s’escolten» cal parlar i sobretot escoltar, no ho van aprendre a l’escola ni a la vida? Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Políticament, que es el que vol la societat?

Es una pregunta que em faig sovint sense tenir cap resposta satisfactòria, o sigui no soc capaç ni de convencem a mi mateix amb cap dels arguments que em passen pel cap, ara imagineu l’èxit que obtindria si tingues que convèncer a altres persones.

Quan penso i escric, mai ho faig amb la intenció de convèncer a ningú, penso que tots plegats ja som prou grandets per pensar per nosaltres mateixos, som prou madurs per recollir informació de diverses fonts, pensar, reflexionar i decidir si això que ens estan col·locant amb calçador es el que realment volem.

Si que tinc una idea prefixada, i es la de que molts dels governants que tenim arreu del país, a tots els nivells podrien fer-ho millor, no he cregut mai que tots ho facin malament premeditadament, alguns no en saben més encara que s’ho pensin, ja que en llurs professions precedents, si es que n’han tingut, sovint no han pas sobresortit de la mitjana i en algunes ocasions ni de la mediocritat. Altres presumptament busquen millores, si no pròpies si d’alguns coneguts, amics o familiars; també hi ha els que comencen be, amb bona voluntat, però no se el motiu que fa que amb posterioritat hi ha quelcom que els fa desviar-se una mica del camí idoni, socialment parlant.

Actualment la gent, els ciutadans, els súbdits, els que els hi paguem el sou, les dietes i els complements, estem perduts, estàvem convençuts de que havíem aconseguit, en general, un nivell de benestar prou atractiu i satisfactori, però darrerament no, la veritat es que ja fa temps perquè no es pas una cosa que hagi succeït en setmanes i mesos, fa més temps que aquest benestar social s’ha anat deteriorant, hem perdut beneficis socials a tots els nivells, sanitat i ensenyament possiblement son en els que ho notem més.

A sanitat menys professionals, més temps d’espera per a determinades especialitats, llargues cues als centres sanitaris i menys hores d’atenció a la primària; i a ensenyament, després d’anys d’anar enrere en matèries com matemàtiques i comprensió lectora, ara ens diuen que enguany hi ha més professors i menys alumnes i que ja començarem a anar millor; i si aquí hi afegim com evoluciona la nostra llengua, es per plorar.

Però no podem plorar perquè tinguem uns politiquets de joguina que no saben fer be la seva feina, tampoc ens podem arronsar d’espatlles i anar repetint a tort i a dret allò de que no hi podem fer res.

Entenc que davant d’aquesta situació el més fàcil es pensar en allò de fotre la gorra al foc, però a veure abans pensem una mica; ens van menjar la carbassa, el tarro, el coco, amb allò de que la globalització era l’elixir màgic per que tots anéssim millor, i ens ho vam creure, després s’ha vist que no es així, hem viscut en una disbauxa oligàrquica en la que els únics que n’han sortit ben parats son els capitalistes, els opulents i els potentats, nosaltres els treballadors, el populatxo hem anat seguint les seves instruccions que han comportat, en general, feines més mal pagades i de poca qualificació laboral, tot i que sovint els candidats tenen estudis molt superiors als que realment requereix el lloc de treball que s’ofereix.

Davant de tots aquests disgustos, de tots aquests desenganys, ens creiem les formules màgiques que ens prediquen els líders de les formacions anomenades populistes, que prèviament ja han escampat les llavors, i han cridat als quatre vents les consignes de la seva poció màgica per a salvar-nos de tots els mals que ens angoixen, mortifiquen i neguitegen actualment, i ens creiem els mots, eslògans i llegendes en contra de tot allò que ens han anat repetint de que son els mals de la nostra societat, de tot allò que es el càncer social actual, potser que no siguem tan ingenus. Ara be, com deia més amunt, els dirigents actuals ho podrien haver fet millor? potser part de la culpa també es seva, no? i nosaltres com a societat que volem? solucions o grans promeses que massa sovint cauen en un sac amb un forat al cul i que no sabem on va a parar? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Parlem de burocràcia

Titular d’avui a la Vanguardia “La burocràcia no vol morir” es un article del vicedirector Enric Sierra en el que parla de que el Govern ha dit que te la intenció de simplificar 170 tràmits digitals; això d’entrada vol dir que n’hi ha molts més, i em pregunto de que son tots aquesta colla de tràmits? perquè ben mirat i ben pensat i després de rumiar-hi molt, no trobo pas que la majoria de gent necessitem fer tants i tants tràmits amb l’administració publica, o es que hi ha tràmits redundants? no oblidem que redundant es quelcom que es repeteix amb freqüència i de forma innecessària.

Tants tràmits burocràtics, fan que s’acumulin molts expedients que no es resolen en mesos o en anys, i que el retard en la seva resolució es importantíssim, exageradament dilatat en el temps i massa sovint, curiosament s’entorpeix el procés també perquè es demana algun tipus de documentació o justificació la qual ja va ser presentada en la sol·licitud inicial o be son dades les quals ja te l’administració amb motiu de la seva gestió quotidiana.

Volen ser tan “papistes”, volen ser tan meticulosos amb la transparència dels altres, això si la pròpia a vegades l’obliden, que s’inventen normes amb la total desconeixença de les que tenen vigents, i això fa de que com a mínim sovint es dupliqui la tasca i la paperassa a presentar o a gestionar. Recordo en la meva època professional, que sempre era queixós en una modalitat de mostrar-se, de fer-se visibles que tenien els nous caps, crear una excel de recollida de dades, jo sempre argumentava que amb tants excels, mentre els omplíem no produíem, i ara cada vegada més, amb la burocràcia dels organismes estatals a tots els nivells, ens passa el mateix, mentre omplim i presentem papers, no treballem, el projecte, les obres, tot allò que vulguem emprendre no avança, esta aturat, amb els perjudicis que ocasiona i dels que ningú se’n fa responsable.

A la vida hi ha d’haver controls, en cas contrari tots anem per lliure i fem el que ens “rota”, ara be quan aquests controls entorpeixen el sentit comú, tenen el mateix efecte que torpedinar el benestar social. Possiblement amb moltes menys normes i menys burocràcia, la gestió diguem municipal, comarcal o de país seria més àgil, mes ràpida, menys tràmits, menys temps, més curt el temps per obtenir la resposta o gaudir del servei sol·licitat, i qui sap si possiblement menys funcionaris. No perdem el nord, en aquestes qüestions tenir molt de tot, funcionaris, normes, tràmits, significa molta burocràcia i a la llarga això significa traves, endarreriments i no ens enganyem, es temps perdut i contínuament fer passos enrere en el benestar social, tan a nivell del conjunt de la societat, com en el familiar i perquè no, a nivell individual també. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Ha començat un nou any

Tot just dimarts passat, acomiadava el 2024 amb un dels desitjos, una de les paraules, que havien de transformar-se en realitat aquest 2025, reconstruir.

Encara que llegint la premsa d’aquestes primeres hores del nou any, abans de posar-nos a reconstruir, seria adient que reflexionéssim profundament envers el que i el com volem reconstruir.

Una directora d’una capçalera que llegeixo digitalment, esmenta diferents personatges, diferents punts geogràfics i diferents fets o posicionaments, en els que tindríem que aprofundir per començar a reconstruir.

El nou president americà, la Xina, la I.A., les guerres de Gaza, Ucraïna o el Sudan, entre moltes altres, els extrems polítics o socials, l’economia, la crisi climàtica, els salaris minsos, l’amnistia, eleccions periòdiques, DANA, ètica …

Hi ha molt per triar, molt en que pensar, molt per reconstruir … com a ciutadans, com a integrants d’una societat cada cop més complexa, tenim molta feina per fer, no ens enredem en discussions superficials, no malgastem la nostra energia en voler demostrar als altres que la raó esta del nostre costat quan parlem de situacions superficials i que ens han anat inculcant per tenir-nos distrets, per tenir-nos atrafegats en morralles i que no puguem dedicar temps a pensar a aprofundir en allò que es realment important per a la societat en general, i que no es nomes sortir de festa i divertir-nos segons els canons establerts empresarialment.

No cal forfollar gaire per veure amb quines escomeses noticiables comencem l’any, una que esta omplint pagines de tinta i captures de pantalla de mòbils i ordinadors, es la de l’estampeta que es va treure de la màniga una presentadora del Cap d’Any d’una de les cadenes televisives estatals, infàmia, atac i ofenses als sentiments religiosos … no em posicionaré pas, el sentiment religiós es personal, l’hem de respectar i no cal riure’s ni de res ni de ningú, sempre he dit que abans de fer una “gracieta” o burlar-se d’algú o d’alguna creença, cal mirar-se al mirall i preguntar-se si nosaltres estem disposats a aguantar algun tipus de broma en concret o de burla en particular, si més no del tipus que ens fan riure que les fan o les fem als altres.

Això de l’estampeta es curiós, de fet es el reflex de la realitat social que acceptem viure avui dia, una persona ensenya una estampeta, hi ha qui s’ho agafa com una ofensa als sentiments religiosos del país, però que una part d’aquests mateixos son els que presumptament han comes o han tolerat la pederàstia, una altra part, o la mateixa no ho se, son els que cometen o presumptament encobreixen maltractaments i assassinats masclistes … be per avui no cal que continuï, acabaria els folis o acabaria amb la paciència dels lectors si es que algú s’ho llegeix.

No oblidem que estem en un país que s’anomena laic, estem en un estat que s’anomena aconfessional, i jo i tota la ciutadania podem creure o no, en el que vulguem, no sempre el Deu que ens venen es el que nosaltres percebem a títol individual, i crec que mai el Deu que ens venen, beneirà les aberracions que en mom seu s’han estat cometen al llarg dels anys, al llarg del segles. Reconstruir si, però desinteressadament, sense guiar-nos nomes per assolir quantiosos beneficis materials. Obrim els ulls d’una vegada. Imatge de RyanMcGuire a pixabay.

Publicat a

Reconstruir

A mesura que s’apropa l’acabament d’aquest 2024, anem albirant el que serà o voldríem que fos el proper 2025; arriba el moment de recordar les coses que no ens han agradat de l’any que s’esllangueix i imaginem desitjos per millorar-les en el decurs del que naixerà, tot i que sovintegen aquells que no assolirem mai, i que en som del tot conscients.

Un d’aquests desitjos, si més no dels que més hem escoltat, es el de reconstruir, si ara tots ho volem reconstruir tot, hem de posar solució a molts problemes crònics, problemes que ja fa anys que s’estan fent grossos, voluminosos, s’estan complicant i ens compliquen les nostres vides, podríem dir que son problemes que quasi son intractables, quasi els podríem qualificar de no solucionables.

Però es diu que mentre hi ha vida hi ha esperança, i això no ho podem oblidar, però tampoc no hem d’oblidar que els problemes no es solucionen sols, hi hem de posar allò que es diu el nostre granet de sorra, hi hem de posar el nostre esforç, hem de fer pinya com fan els dels castells d’arreu del país; hem d’ensenyar als nostres capitostos que les coses es poden fer sempre millor.

Deixeu-me parlar d’utopies, deixeu-me somiar, deixeu-me pensar que la gent del poble som capaços de fer quedar en ridícul als molt il·lustres legisladors que han posat els seus grossos culs en les butaques de treball que els hi hem assignat, les han adaptat al volum que creuen que necessitaran a mesura que engreixin com a mínim el seu ego.

Hi ha una opció, ridícula si voleu, sense gaire recorregut si voleu afinar més, però entre els desitjos d’aquest nou any, aquest Cap d’Any que tenim a tocar amb els dits, hi hem d’incloure iniciatives populars que encara que no treguin els colors als component dels poders estatals, ja estan vacunats contra aquestes rebequeries del “populatxo”, si que han de fer visibles la gran quantitat d’entrebancs i mancances que patim els anomenats ciutadans o gent del poble, per la manca de visió o per la pèssima gestió que els il·luminats gestors de la nostra societat fan, tot i els mitjans i eines que posem i tenen al seu abast, encara que soguin incapaços de fer-ne un bon us pel be de la comunitat.

Empenyem-los a que reconstrueixin tot allò malmès, i que sovint en son responsables, es tracta de reconstruir tantes coses, per on comencem? … ensenyament, sanitat, justícia, legislació, catàstrofes … rumiem, pensem, aprofundim en com podem aprofitar i utilitzar les anomenades I.L.P. Imatge de TheDigitalArtist a pixabay.

Publicat a

L’infern burocràtic català

Normalment no m’agrada llegir noticies de segons quins mitjans digitals, ja que no sempre, i ho diré amb correcció, s’ajusten a la realitat que vivim alguns de nosaltres, o aquesta es la meva visió; encara que al final, i per mirar de tenir una idea ni que sigui de passada, sempre acabo llegint-ne alguna que em crida més l’atenció, com a mínim el seu titular.

I avui m’he quedat amb aquesta d’un titular que diu: “Així és l’infern burocràtic d’un català per parlar en espanyol amb les administracions públiques”, be, ho diu en espanyol però m’he pres la llibertat de traduir-ho i espero que ningú es molesti, al cap i a la fi per això hi han els famosos traductors en línia.

L’article, es igual el mitja i es igual qui explica l’historia, així ho denomina el mateix informatiu, parla d’un hispanoparlant que acudeix a una administració catalana per demanar ser atès i informat en espanyol, diu que es troba amb un mur, amb multitud de paperots i també, en ocasions, amb la burla. I m’ha cridat l’atenció perquè explica el cas d’un ciutadà de la comarca del Bages.

Diu que un català, arriba a un edifici oficial i tot, absolutament tot, ho troba en català i «no té res més a fer que centrar-se en la gestió». En canvi, recorda una persona que parla en espanyol, per aconseguir la traducció ho ha de demanar per escrit, via registre d’entrada. Segons aquest escrit a l’espanyol li diuen que si ha de tornar a adreçar-se a aquesta administració en concret, ho ha de tornar a demanar per escrit, i que del que es tracta, denuncia, és que la gent es cansi i s’avorreixi, perquè, després, s’ha de tenir molta paciència per continuar insistint.

Es qüestiona com funciona lingüísticament l’Agencia Catalana de l’Habitatge, el Departament de Salut CatSalut, el Servei Català de Transit, l’Agencia Tributaria de Catalunya, la Diputació de Barcelona, sense oblidar Althaia i els Ajuntaments de Manresa i el de Callús.

La veritat es que no se com funcionen en profunditat totes aquestes entitats quan emeten comunicacions amb els diferents usuaris, el que si que he pogut comprovar i verificar, es que l’Agencia Catalana de l’Habitatge, el CatSalut, el Servei Català de Transit que pengen de la web de GenCat, quan entres en el seu inici pots escollir idioma de com a mínim català i castellà, i en algunes també hi ha les opcions de francès i angles. Althaia hi afegeix l’àrab i l’alemany i per la seva part l’ajuntament de Manresa incorpora suposo que tots els idiomes possibles, alguns ni n’he sentit a parlar mai, i finalment el de Callús te la web en els cinc idiomes diguem-ne clàssics, català, castellà, angles, alemany i francès. O sigui, en principi no hi ha excusa per entendre el que diu l’administració.

Jo el que m’he trobat, es amb la situació de que d’entrada a molts llocs, no nomes ens públics, s’adrecen a tu en castellà, i després quan tu parles català, canvien o no, perquè cada vegada hi ha més gent que te dificultats per entendre i parlar el català. I la realitat es aquesta, a més com més gran es el nucli urbà, més s’accentua aquesta casuística. Que deixin de mentir, deixin d’enganyar a la societat, al cap i a la fi a totes les societats hi ha persones més o menys intransigents, però voler generalitzar-ho es una aberració i ganes de tocar el botet o de crear malestar i problemes on a priori no n’hi ha. Imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

La despesa sanitària

He llegit a la Vanguardia la Vanguardia d’avui un article de l’Antoni López Tovar que parla dels pressupostos que les autonomies destinen a sanitat, i la veritat es que ja n’hi ha prou de que el nostre petit país, si aquest del que tothom se’n omple la boca com si en fossin els salvadors o els guies espirituals, estigui al grup de la cua en aquesta matèria social.

L’autor ens parla d’un anàlisi que ha fet la federació d’associacions per a la defensa de la sanitat publica, en el que es diu que la mitjana de despesa sanitària a Espanya prevista pel 2025 serà de 1.944,47 euros per habitant, en aquest context pensem que a Catalunya serà de 1.515,99 euros per habitant, però a Astúries assoliran la xifra de 2.422,28 euros per habitant. Es curiós que tanqui aquesta llista la comunitat de Madrid, tot i que no esta pas gaire pitjor que nosaltres.

No entraré pas a valorar si es molt o poc el que els governs de cada autonomia destinen a la sanitat publica del seu territori, per no oblidar on estem i de que parlem, l’estudi ens diu que amb aquestes xifres la mitjana espanyola continua estan per sota dels països de la UE i molt per sota dels països de la zona euro. Ho notem això o no?

Ara podríem ficar-hi múltiples variants per intentar justificar aquesta disfunció en aquesta matèria, i segur que en podríem trobar diverses, però no es tracta d’ajudar a justificar amb dubtosos condicionats, que un servei basic com es la sanitat no funcioni correctament. Tots plegats hem pogut notar com el servei ha anat minvant al llarg dels darrers anys, i si, en aquesta ocasió la pandèmia va marca un abans i un després en la sanitat publica catalana, com en tantes altres coses i serveis, i dic la catalana perquè es la que m’afecta a mi a la meva família, i estic segur que en altres autonomies tenen les seves queixes i les seves raons per justificar-ho.

Com en tantes coses, no es un problema d’ara, o sigui no es pas nomes un problema de l’actual govern, la malifeta, les decisions mal preses, així com l’errònia i presumptament interessada visió del futur sanitari del país ja arranca en legislatures anteriors, entre tots han anat i hem anat permeten retallades que a hores d’ara ja son difícils de recuperar, però pensem una mica, tot plegat a qui ha beneficiat? perquè no ens enganyem, com sempre passa en qualsevol moviment polític, empresarial i social que porti incorporat finançament públic, quan hi ha retallades, quan hi ha pèrdua de drets, quan hi ha restriccions pel usuaris, sempre hi ha un munt de gent que hi surt perdent i uns quants que hi surten guanyant, que esperem per canviar-ho? Imatge de DarkoStojanovic a pixabay.

Publicat a

Treballar pel poble o plegar

Ahir parlava del significat, segons la meva opinió, de la frase “el poble salva al poble”, i després de publicar les meves reflexions, que eren un imaginari de la manca de responsabilitat col·lectiva emesa per la majoria de líders polítics, llegia a la premsa un article en el que s’explicava que la realitat es que “el poble no pot salvar al poble” sense els polítics.

D’entrada estic d’acord en que en casos com aquests, necessitem un equip de gestió diguem-ne d’abast supraterritorial per gestionar voluntaris, maquinaria, emergències en general, bombers, protecció civil, exercit, ambulàncies, metgesses, infermeres, diners … però aquest “ens” supraterritorial ha d’actuar amb rapidesa, en cas contrari no serveix de res al poble.

I es aquí quan comença a moure’s el poble, en aquell moment en el que els polítics decideixen, sense argumentar-ho responsablement mai, no moure’s del seu despatx, de la seva butaca, del seu dinar de germanor o de treball, el que vulgueu, la qüestió es que mentre la gent del seu territori s’està morint, per exemple amb motiu d’un aiguat, ells poden continuar com si res amb la seva sobretaula, o en altres casos amb la seva inoperància i fins i tot assumint a contra cor que no saben que fer, encara que després públicament ho neguin.

Es en aquest punt on hem de reflexionar, volem politiquets de joguina, i politiquetes no ens enganyem, que son incapaços d’actuar per assumir correctament i ràpidament la seva responsabilitat envers el poble? per això deia actuem, sabem com fer-ho, deixem de votar aquesta colla de galifardeus, i busquem i implorem que aquells que en saben, surtin de la seva zona de confort i facin un pas endavant per gestionar el país i treure’l d’aquest atzucac on ens han ficat els inoperants, ineficaços i en general inútils i estèrils polítics autoanomenats salvadors, però no oblidem que per a ells som el “populatxo”, els pobres plebeus, una colla d’ignorants que ni sabem el que volem.

Si que ho sabem, volem que aquests tipus de polítics marxin, que ens deixin en pau, i sobretot que els si que saben gestionar be, que surtin i es posin al capdavant d’un nou col·lectiu  democràtic, els votarem, amb la finalitat d’aconseguir un nou país, començant una nova etapa fructífera per la ciutadania, i que a la llarga ens portarà uns millors temps, una millor societat. Imatge de kellepics a pixabay.

Publicat a

El poble salva al poble

Es una frase que es va escoltar i llegir en pancartes en el context de les destrosses ocasionades per la DANA al País Valencià. Per situar-nos, d’entrada esmentar que es diu que una referencia a aquesta frase la va escriure el poeta Antonio Machado, en el decurs de la guerra civil, quan deia que “a Espanya el millor es el poble”

Dit això, sembla ser que al llarg dels anys, tothom ha volgut apropiar-se, a la seva manera, del significat del seu contingut, i s’ha passat d’un eslògan històric que es podria considerar més alineat amb l’esquerra política i els moviments socials, a que sigui utilitzat també per les organitzacions ultres dretanes.

Al llarg de tots aquest dies que han transcorregut des de la situació catastròfica provocada per la gota freda, hem assistit una vegada més a enfrontaments dialèctics, patètics, entre diverses formacions polítiques del país, sempre es qüestió de escopir exabruptes, escopir paraules bruscament i sense preàmbuls, amb la única finalitat de fer mal al contrincant, avui en dia s’ha posat de moda dir-ne “enfangar”, i no te cap més finalitat que fer quedar malament, encara que sigui amb mentides, als representants dels altres grups polítics, a veure si així uns poden guanyar quatre vots més mal contats i mal administrats.

El que si que vam veure, es que els primers dies la gent del País Valencià estava sola, uns pels altres ningú es va preocupar de res, llevat d’intentar “salvar el seu cul” i van començar les tasques de neteja i recuperació ells tots sols, encara que ràpidament s’hi van afegir voluntaris d’arreu per ajudar; i d’aquí la famosa frase de que únicament “el poble salva al poble”, els demes, tot aquest reguitzell de mal anomenats polítics patriotes, nomes volen sortir a la foto, però en aquesta ocasió, com en tantes altres, han sortit moguts, borrosos, enfangats … i ben pensat, si no ens serveixen per res, si en moments delicats, en moments importants, moments transcendentals no fan costat al poble, potser que els deixem en un costat i fem el nostre camí tots sols, potser que els deixem de votar, ni s’ho mereixen i massa sovint n’hi ha molts que l’únic que fan es posar entrebancs al poble, amb l’única finalitat d’intentar minvar la credibilitat dels que ells anomenen contrincants polítics, el problema es que aquest tipus de politiquets de joguina, els podem trobar a totes les tendències polítiques i socials. Apartem-los. Imatge de AllThingsCoastal a pixabay.