Etiqueta: Social

Publicat a

Renéixer transformant-se

Ara ja fa més de 130 anys que una colla de santfruitosencs, els nostres avantpassats, van fer el cor fort i tot confirmant la dita de que fa més qui vol que qui pot, es van dir allò de que hi ha molt de camp per córrer, i es van embrancar en un projecte, que segur que a alguns els hi va semblar una idea esbojarrada, que en el fons feia palesa la necessitat de guanyar-se les garrofes o les mongetes, com ho vulgueu dir.

Durant anys i anys, l’espai físic que tenia la Cooperativa la Agrícola, era un veritable focus d’activitats comercials, socials i lúdiques del poble, els anys van anar passant i es van viure grans moments a la botiga, al bar i a la sala, fins que finalment l’empenta de la vida moderna, propiciat principalment per les noves tecnologies i les noves d’ofertes tan comercials com d’oci, va fer que a les instal·lacions de la Cooperativa s’anessin reduint les activitats publiques.

Ara, una pila d’anys més tard, una colla de gent, cal dir que tinc el privilegi de que m’han deixat col·laborar en aquest nou repte, han decidit que cal rellançar la Cooperativa, que no pot ser que una de les entitats més antigues, si no la més antiga del poble, no torni a ser capdavantera en la vida social i cultural local, i per aquest motiu han endegat el grup de treball anomenat “Repensem-nos” integrat per diverses persones del col·lectiu de l’entitat. Es tracta d’aconseguir poder oferir activitats culturals, d’oci, esportives i recreatives amb vocació comunitària, amb la intenció de augmentar el valor social i territorial, sense oblidar les possibilitats de col·laborar amb altres entitats i col·lectius, per desenvolupar iniciatives d’impacte local i comarcal.

El projecte ha començat a rodar, el primer que s’ha fet i que hem pogut veure, son les obres d’arranjament de la coberta de l’edifici, s’han retirat les plaques de fibrociment amb contingut d’amiant i s’ha substituït per una nova coberta, mantenint l’estructura que hi havia d’encavallades, però amb noves bigues de fusta. S’han col·locat panells amb aïllament tèrmic i acústic, acabat en teula ceràmica, refent les canals exteriors i substituint els baixants tan interiors com exteriors.

Hi va haver una època en que una colla de santfruitosencs van creure en un projecte, i ara que 130 anys després encara es viu, els descendents, d’aquells il·lusionats esbojarrats que perseguien un difícil somni de conquestes socials, volen rellançar aquesta històrica entitat, jo m’ho crec i per això hi vull participar, els agraeixo que em deixen ser part de la historia contemporània i futura de la Cooperativa la Agrícola. Imatge del logo de la Cooperativa La Agrícola.

I vosaltres hi voleu dir la vostra? voleu ser part de la historia? … animeu-vos!!! trobareu l’enquesta al QR i al següent enllaç, participeu-hi !!! enquesta Cooperativa La Agrícola (Montpeità 1747)

Publicat a

Polítics, una responsabilitat social

M’entretenia a llegir una noticia en la que s’esmenta que en un petit poblet de la Segarra, hi ha hagut un daltabaix perquè una regidora del poble, diguem que teòricament no situada a la dreta de res, ha tractat amb un representant de la ultradreta, treure a l’actual alcalde que teòricament tampoc esta a la dreta de res, suposem que per canviar el color del partit que mana al poblet en qüestió, o per canviar el o la que mana. El poblet, els pobles són molt més que els seus representants polítics, en aquest cas el poblet es molt més que 7 regidors.

Arribats a aquest punt, sempre es postula la màxima de que tot tipus d’acords i de pactes son legítims, i es veritat, el que els interessats es deixen al tinter, si fos benpensant creuria que ho fan inconscientment, es el fet de que mai, mai es volen donar explicacions al poble si s’han incomplert les promeses que via programa electoral es van fer per aconseguir els vots de la ciutadania. I això ho podeu traslladar a qualsevol poble, ciutat, regió o país …

No se que van prometre, com diu el diari la marca blanca d’ERC, en aquesta població, el que si que hem pogut comprovar arreu de les formacions polítiques en general, es que sovint els mouen motius que no sempre son ni en benefici ni pensant en el veïnatge.

Jo sempre he dit que no necessàriament estic d’acord amb el que prediquen els partits, o els seus representants, possiblement hi ha postulats no admissibles social i humanament, però si tenim una legislació que permet presentar candidatures polítiques si es compleixen els corresponents requisits, els hem d’acceptar, encara que els més extremistes sovint no voldrien competència i pregonen possibles il.legalitzacions. Dit això, perquè els partits no es pregunten oberta i públicament perquè la gent vota el que vota, no tota la culpa la tenen els partits qualificats de xenòfobs i feixistes, no, quina culpa en tenen d’aquesta situació la resta de partits? si no fan la seva feina ben feta, si no fan el que van prometre, es lògic que s’arribi a situacions no desitjades, on queda el contracte amb el poble? com podem els ciutadans fer pagar aquest incompliment? votant cada 4 anys? això es riures dels votants.

Fa anys que hi ha una pregunta llançada a l’aire, al vent, i que ningú vol entomar personalment abans de presentar-se com a salvador de la ciutadania, que te el manar, que te el poder, que la majoria no li fa el lleig, ni l’enfarfega? hi ha qui diu que son els bons salaris que cobren, no sempre es així, hi ha qui diu que hi pot haver un possible intercanvi de favors, tampoc sempre es així, hi ha qui diu que això de sentir-se poderós, això de tenir a les teves mans les decisions importants pel poble o pel país enalteix, enforteix l’ego personal, i que d’aquí es fan actuacions no sempre necessàries, i que sovint es per això que ara sen diu “postureig” i que sempre s’havia dit fer-se veure o fer-se l’important, i es que hom pot sentir-se realitzat, pot sentir-se superior a la resta de mortals, i possiblement creu que pot aconseguir immortalitzar la seva persona en un record plàcid, sobresortint com a salvador d’una societat que sense ell o ella estaria en un declivi constant i fatídic. Polítics penseu-hi, ciutadans reflexionem. Amb imatge de gdj a pixabay..

Publicat a

Exclusió social i assetjament

Podríem denominar-ho amb qualsevol format o amb qualsevol construcció gramatical, tot i que ja ens hem acostumat al mot en anglès, bullying.

Segons la wikipèdia el bullying es l’assetjament que es produeix per l’exposició d’un alumne de forma repetida i durant un temps, molt temps, a accions negatives, que exerceix un altre o altres alumnes, destacant-ne la continuïtat en el temps, i en general, succeeix en llocs on no hi ha adults supervisant.

I per quins motius apareix l’assetjament? els motius son diversos, si continuem llegint la wikipèdia, diu que entre els motius s’hi pot trobar el declivi de la imatge social del professorat, els suports digitals i televisius on abunden actes i conductes agressives i violentes, diversitat sexual, discapacitats, en fi el  motiu que qualsevol estupid amb una autoestima exagerada consideri que es adient per menysprear i fer patir als altres.

I quan parlem dels adults, es el mateix, a les feines, als espais d’oci, en qualsevol lloc hi podem trobar un o diversos estupids assetjadors i una víctima. Es curiós, representatiu i malaltís que en esports infantils, sembla ser que els mes agressius i agressives acostumen a ser els pares i mares de la quitxalla que juga. Penós.

Un cop es detecta una acció menyspreable com es aquesta, si a mes acaba malament, tots, be tots no, molts ens esgarrifem, demanem responsabilitats, posem el crit al cel tot dient que això no es admissible, que els dirigents polítics i escolars ho han de solucionar, però quasi sempre ens oblidem de preguntar-nos que hi podem fer nosaltres, els que no ens considerem agressors.

Reflexionem envers de com tractem els casos que es produeixen, com podem ajudar a les víctimes, com controlem als assetjadors … tot això esta be, però fa massa temps, masses anys que estem reflexionant, i que fem per no arribar a aquesta situació? després dels anys, després dels milers i milers de víctimes assetjades i en masses ocasions mortes, som capaços de manifestar, d’aportar idees i solucions, de descobrir el que hem de modificar de la societat, el que hem de modificar de nosaltres mateixos, per tal de erradicar totalment l’assetjament?

No pot ser que vulguem buscar solucions quan passa un assetjament greu, la majoria ni es coneixen ni es denuncien, el que es urgent es que busquem solucions perquè no passi més, busquem solucions dràstiques per evitar que els assetjadors continuïn existint i destrossant als nostres joves. Imatge de Alexas_Fotos a Pixabay.

Publicat a

Reconeixements o critiques

Es la dualitat a la que s’enfronten els polítics, tots els polítics, en el desenvolupament de les seves activitats en el seu dia a dia de les tasques al servei de la ciutadania.

Tots ens fan promeses, penso que en el moment d’acceptar el repte de treballar pels ciutadans, tots ho fan amb sinceritat. Tots ens prometen, si els votem, un munt de beneficis socials i comunitaris, a nivell de barris, de pobles, de comunitats i països i fins i tot d’estats. A l’hora de la veritat o sigui quan manen, els que manen, hi comencem a veure altres influencies que fan que no totes les decisions que es prenen, beneficiïn a la comunitat que els ha votat.

Aquests darrers dies ho hem vist en el desenvolupament de les diverses activitats celebrades amb motiu de l’aniversari dels atemptats del 17-A, aquí no entraré a fer valoracions, cada qual que vegi imatges, llegeixi articles i que opini; centrem-nos en la valoració genèrica, si voleu a nivell europeu, crisis, interessos privats, impostos, inflació, guerres … tot son situacions que possiblement podrien haver estat diferents, si en el seu moment s’haguessin pres decisions diferents, però ara es igual ara ja estem immersos en tot aquest batibull d’interessos contraposats.

I em pregunto, els polítics prenen les decisions pensant en els ciutadans o pensant en que es el que els pot fer quedar com uns herois, o sigui les seves decisions estan encaminades a millorar la vida social o estan encaminades a intentar sortir als libres o llibrets d’història com la o el gran estadista que es creu que es?

El problema que te l’actual model social, es que els electes, majoritàriament nomes pensen en rebre reconeixements i aplaudiments amb motiu de la seva activitat política, i en el seu cartipàs diari no hi te cabuda la critica; s’obliden de que quan es presenten, recordem que ho fan voluntàriament, ho fan per desenvolupar be la seva tasca, i que per això no els hem d’aplaudir, al contrari, els hem de criticar quan ho fan malament i ells ho han d’acceptar, i aquest acostuma a ser el gran problema, que el seu ego busca aplaudiments i sovint nomes troba critiques. Imatge de Dorothe a Pixabay.

Publicat a

Llibertat d’expressió

Aquest dies un ja no sap que pensar, ja no sap com ens mirem la nostra societat i cap a on la volem fer anar; hi ha molts motius per escriure aquestes paraules, però en concret el d’avui es per la anomenada “llibertat d’expressió”.
Per la premsa hem pogut seguir els estires i arronses que s’han produït amb la retirada per part de TVE del programa de Jesús Quintero en el que va entrevistar al periodista José Maria Garcia. El motiu, segons tinc entès, es perquè la cadena televisiva considera que aquesta, no pot ser una plataforma pels insults, que l’entrevistat va proferir contra determinades persones conegudes del país.
Ha sorgit una polèmica envers si en aquest cas, TVE te el dret a “censurar”, diuen, les imatges i continguts dels programes emesos per la televisió, ja que les opinions de les persones entrevistades son personals i lliures; i si algú les considera ofensives o fins i tot lesives per a les persones afectades, que per això hi ha la justícia.
Abans de continuar, he mirat el diccionari i he pogut llegir la següent definició:
Llibertat.- Estat o condició del qui no es esclau .-. Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
A partir d’aquí ja ens podem centrar en la qüestió: on comença i on acaba la llibertat de cada persona, i la de cada col·lectiu. Jo crec que la llibertat de cada persona, que ha de ser total, acaba precisament on comença la llibertat d’una altra; i amb això que vull dir? es molt senzill, vull que pensem, que utilitzem el nostre coco i reflexionem envers si tenim el dret de dir el que vulguem sense que sempre en tinguem proves, tots sabem que en masses ocasions algunes qüestions estan fonamentades en rumors, o en el cas de que no tinguem proves, no tindríem que fer públics els nostres pensaments.
Anem una mica més enllà, si som coneixedors, amb proves lògicament, de fets que podríem qualificar com antisocials, o com a perjudicials per a una persona en concret o be pel conjunt de la societat, tenim que denunciar-ho o be per no ferir susceptibilitats ni deixar a ningú malament tenim que callar; estem legitimats a dir-ho? estem legitimats a callar-ho?
En aquest cas en concret, l’entrevistat, sembla ser que va fer afirmacions referents a determinades persones, que en el cas de ser certes, podrien considerar-se com a possibles delictes per part d’aquestes, si això es així, te dret un periodista callar-les tan de temps i no posar-les en coneixement de la justícia? tot plegat que vol dir? que les persones, quan assoleixen cert poder, ja no poden ser mereixedors de la nostra confiança perquè poden trair allò per la qual cosa precisament els hi vàrem dipositar en el seu moment la nostra confiança?
Crec que ja es hora de començar a informar, a ensenyar a tothom que vol dir i com ha de ser la llibertat, des de el més gran (inclosos polítics) fins el més petit (inclosos els infants) hem de conèixer que significa ser lliure i hem de conèixer també totes les limitacions de poder ser lliures. Com sempre crec que el millor es l’ensenyament, enfront de totes les demandes que puguem presentar per resoldre les confusions de una llibertat mal entesa.