Etiqueta: Sanitat

Publicat a

L’atenció als pacients crònics

L’inici de les meves reflexions sempre acostuma a ser el mateix, pagina blanca a l’ordinador i fent un repàs mental de les possibles motivacions que em poden portar a escriure i compartir en quatre ratlles, qui diu quatre diu vint, aquells pensaments, aquells dubtes, aquells emprenyaments amb el món que m’envolta, i acabo fent immersions a les pagines de la premsa que, de forma més genèrica, estan plenes de titulars que ens fan emprenyar de valent, o ens obren els ulls, o l’anima, a voler creure que tot plegat pot ser millor.

Fa un temps que tan en primera persona com en l’entorn més proper, tant familiar com d’amics, hem viscut situacions mediques complexes, i que sovint et fan pensar en allò que surt a determinades entrevistes de si tothom te el que es mereix, o de que hi ha després d’aquesta vida, i la veritat es que les respostes poden ser de tots colors, encara que la realitat massa sovint ens tenyeix amb grisos una vida que sempre havíem somiat en colors, blau, verd, rosa … tot i que algun color com per exemple el vermell esta associat a dos estats anímics oposats, per un costat es senyal d’errors o perill, pero per l’altra s’associa a l’amor i el desig, encara que precisament el desig també pot acabar sent un perill.

Avui llegia a la premsa que l’Hospital Vall d’Hebron vol canviar l’atenció als pacients crònics tot reduint un terç les visites a urgències, com? es tracta de coordinar l’atenció primària, la intermèdia i l’hospitalària i treballar per fer un millor seguiment d’aquests pacients i anticipar-se a una possible descompensació d’alguna de les seves patologies.

M’agradaria pensar que pot ser així, no se, tinc dubtes, voldria fer confiança als gestors que han de guiar-nos a tots plegats, pacients i professionals, a un servei assistencial i sanitari universal i de qualitat, que ja teníem però que amb les mil i una excuses que ens han donat, l’hem anat perdent de mica en mica.

Ara al meu poble, tenim CAP nou, o el nom amb que el vulguin conèixer, EBA, CSIR, de fet el nom es els menys important, tenim edifici nou, una part nova i una altra renovada, quedarà bonic, el que no tinc clar es si tindrem suficients professionals a dintre, i tot aquest reguitzell de promeses i bones intencions quedarà nomes en això, promeses, que massa sovint estem acostumats a que siguin promeses incomplertes.

Desitjo que les autoritats sanitàries no ens fallin i que les promeses es converteixin en realitat, que l’atenció a tots els pacients, incloent-hi també els crònics, estigui garantida amb els suficients recursos humans i financers, tot i que en els darrers temps sembla tot el contrari. Soc dels que de tan en tan fan arribar queixes al sistema, i m’emprenya rebre respostes de l’estil de que estan treballant per redistribuir els recursos per millorar l’atenció a les persones.

De professionals n’hi ha i de bons, de recursos també n’hi ha, aleshores que es el que coixeja perquè els ciutadans palpem que els serveis se’n ressenten? sovint em toca anar a veure a infermeres i metgesses, al CAP hi ha menys afluència de pacients que abans, però la situació al CUAP o a urgències hospitalàries es totalment oposada, cues de persones, hores d’espera … el que deia, desitjo que aquest programa de l’Hospital Vall d’Hebron funcioni, i que sigui exportable a la resta del nostre petit país, els professionals i els pacients ens ho mereixem. Imatge creada amb ChatGPT. Montpeità 1782.

Publicat a

Políticament, que es el que vol la societat?

Es una pregunta que em faig sovint sense tenir cap resposta satisfactòria, o sigui no soc capaç ni de convencem a mi mateix amb cap dels arguments que em passen pel cap, ara imagineu l’èxit que obtindria si tingues que convèncer a altres persones.

Quan penso i escric, mai ho faig amb la intenció de convèncer a ningú, penso que tots plegats ja som prou grandets per pensar per nosaltres mateixos, som prou madurs per recollir informació de diverses fonts, pensar, reflexionar i decidir si això que ens estan col·locant amb calçador es el que realment volem.

Si que tinc una idea prefixada, i es la de que molts dels governants que tenim arreu del país, a tots els nivells podrien fer-ho millor, no he cregut mai que tots ho facin malament premeditadament, alguns no en saben més encara que s’ho pensin, ja que en llurs professions precedents, si es que n’han tingut, sovint no han pas sobresortit de la mitjana i en algunes ocasions ni de la mediocritat. Altres presumptament busquen millores, si no pròpies si d’alguns coneguts, amics o familiars; també hi ha els que comencen be, amb bona voluntat, però no se el motiu que fa que amb posterioritat hi ha quelcom que els fa desviar-se una mica del camí idoni, socialment parlant.

Actualment la gent, els ciutadans, els súbdits, els que els hi paguem el sou, les dietes i els complements, estem perduts, estàvem convençuts de que havíem aconseguit, en general, un nivell de benestar prou atractiu i satisfactori, però darrerament no, la veritat es que ja fa temps perquè no es pas una cosa que hagi succeït en setmanes i mesos, fa més temps que aquest benestar social s’ha anat deteriorant, hem perdut beneficis socials a tots els nivells, sanitat i ensenyament possiblement son en els que ho notem més.

A sanitat menys professionals, més temps d’espera per a determinades especialitats, llargues cues als centres sanitaris i menys hores d’atenció a la primària; i a ensenyament, després d’anys d’anar enrere en matèries com matemàtiques i comprensió lectora, ara ens diuen que enguany hi ha més professors i menys alumnes i que ja començarem a anar millor; i si aquí hi afegim com evoluciona la nostra llengua, es per plorar.

Però no podem plorar perquè tinguem uns politiquets de joguina que no saben fer be la seva feina, tampoc ens podem arronsar d’espatlles i anar repetint a tort i a dret allò de que no hi podem fer res.

Entenc que davant d’aquesta situació el més fàcil es pensar en allò de fotre la gorra al foc, però a veure abans pensem una mica; ens van menjar la carbassa, el tarro, el coco, amb allò de que la globalització era l’elixir màgic per que tots anéssim millor, i ens ho vam creure, després s’ha vist que no es així, hem viscut en una disbauxa oligàrquica en la que els únics que n’han sortit ben parats son els capitalistes, els opulents i els potentats, nosaltres els treballadors, el populatxo hem anat seguint les seves instruccions que han comportat, en general, feines més mal pagades i de poca qualificació laboral, tot i que sovint els candidats tenen estudis molt superiors als que realment requereix el lloc de treball que s’ofereix.

Davant de tots aquests disgustos, de tots aquests desenganys, ens creiem les formules màgiques que ens prediquen els líders de les formacions anomenades populistes, que prèviament ja han escampat les llavors, i han cridat als quatre vents les consignes de la seva poció màgica per a salvar-nos de tots els mals que ens angoixen, mortifiquen i neguitegen actualment, i ens creiem els mots, eslògans i llegendes en contra de tot allò que ens han anat repetint de que son els mals de la nostra societat, de tot allò que es el càncer social actual, potser que no siguem tan ingenus. Ara be, com deia més amunt, els dirigents actuals ho podrien haver fet millor? potser part de la culpa també es seva, no? i nosaltres com a societat que volem? solucions o grans promeses que massa sovint cauen en un sac amb un forat al cul i que no sabem on va a parar? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Continuem amb la sanitat catalana

El 3 de juliol de 2025 els hi vaig enviar una carta al Departament de Salut amb el titular “Del CAP al CSIR” on els hi exposava els meus dubtes i les meves discrepàncies envers algunes de les pautes que es volen desenvolupar per tal de millorar el sistema que ara mateix no diré pas que fa aigües, però si que coixeja.

Em van respondre en data 18 de juliol de 2025, ho vaig agrair i així ho vaig manifestar públicament ; ara be tot i que textualment em deien que “fruit d’aquest procés, una de les mesures que s’implementaran als CSIR és la incorporació d’un qüestionari de satisfacció adreçat als pacients atesos, amb la finalitat de recollir la seva opinió” la veritat es que al llarg d’aquest darrers mesos, tot i haver utilitzat sovint el serveis del CAP i hospitalaris, crec que nomes he rebut una enquesta pel CAP, via telèfon i totalment anònima, o sigui que no vaig saber identificar qui l’enviava, però be, tot es començar i espero amb impaciència a veure quin recorregut te tot això.

Ara un parell de qüestions per resoldre, primera després d’aquest contacte una realitat es que al CAP de Sant Fruitós de Bages han reduït l’horari del servei, i això no es pas millorar, i la segona i aquesta es per estar com a mínim molest o enfadat, no se, hi poden posar vostès mateixos l’adjectiu que considerin adient, i es que per fa pocs dies teníem programada una analítica per un familiar a Sant Joan de Deu de Manresa, i dos dies abans ens va arribar el recordatori d’Althaia via mòbil.

El dia previst vam portar el familiar a Sant Joan de Deu, per cert l’hem de desplaçar amb cadira de rodes, i en arribar i adreçar-nos a la maquineta de l’entrada ens va sortir un missatge que deia que no hi havia analítica prevista per aquell dia. Carai, quina sorpresa, si dos dies abans teníem la confirmació via SMS, però ens vam adreçar al taulell general i la persona que ens va atendre ens va confirmar la mala noticia, no hi havia analítica programada, com es això?

No hi havia explicació raonable, i parlant, parlant, ens va demanar si feia poc que l’havien operat, afirmatiu vam respondre, i a les hores ens va fer partícips d’una explicació que podia sonar a una bona inventiva o pel contrari podia ser preocupant … ens va dir que hi ha alguns professionals que per pautar una nova analítica, en repesquen i reactiven una d’anterior, amb la qual cosa el sistema programa una nova analítica però deduïm que no hi ha connexió amb l’àrea corresponen i aquesta analítica no es trasllada al laboratori i no es programa.

Si va ser inventiva, persona amb una gran capacitat per generar respostes rapides, però com que la resposta era massa raonada i versemblant, la hipòtesi es que possiblement era certa, la qual cosa ens endinsa en el neguit, perquè … si d’això n’era coneixedora la persona d’administració que ens va atendre, significa que ja ha passat altres vegades i encara no s’ha solucionat.

Tot això que he exposat es nomes per demanar dues coses al Departament de Salut:

1.- Que s’investigui aquesta incidència, no pot ser que una part del sistema, servei d’alertes inclòs, validi una acció com es la d’una analítica, i l’altra part del sistema no se’n assabenti. 

2.- Si aquesta situació es coneguda per part del personal, perquè no s’ha solucionat encara?, i sobretot que ho solucionin el més aviat possible, en benefici de tots plegats, usuaris i professionals. Moltes gràcies. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Que amaguen que ens vulguin tan distrets?

De fet en moltes coses ens queixem, i tenim raó, ara be recordo anys enrere que no teníem tantes opcions per escollir que fer en el nostre temps lliure, si es que en teníem, perquè la gran majoria treballava moltes i moltes hores, allò que la pagesia en deia treballar de sol a sol, que fins i tot es deia que les dues úniques alternatives que tenia el poble ras pel cap de setmana, era anar a resar o a veure futbol, no hi havia més opcions.

No es nostàlgia, es per centrar-nos, penseu que fins i tot algú per allà el segle XIX d’alguna d’aquestes opcions en deia que era “l’opi del poble”, es cert que qui ho deia era “una persona crítica amb el sistema capitalista, centrant-se en l’alienació del treballador, l’explotació econòmica i les desigualtats inherents al mode de producció capitalista”.

Com deia no hi havia opcions, la gent treballava un munt d’hores durant la setmana i el diumenge o resar o futbol, be tot, perquè una cosa era pel mati i l’altra a la tarda vespre. Però amb el temps ens vam anar espavilant i vam començar a veure que els dirigents feien coses que no ens acabaven d’agradar del tot i van començar les queixes, les critiques, les reivindicacions tan econòmiques com socials i es va fer un gran pas endavant, aconseguint diverses i variades conquestes laborals i socials.

Arribats a aquest punt, també hem d’entendre que els que remenaven les cireres no n’estaven pas gaire contents de les fites aconseguides per les bases socials, per la menudalla del populatxo, i havien de retornar-nos al punt on els hi era més còmode i més adient en benefici del sistema capitalista establert. Es van afluixar les brides que ens tenien quiets, prèviament ja havien prefixat noves baules, i es va avançar tan econòmicament com socialment, nous èxits assolint uns límits socials mai vistos, increment de salaris, reducció de jornades laborals, més dies de vacances, més serveis en sanitat i ensenyament, en fi més diners i més temps per gastar-los, això si tenim tantes i tantes opcions per fer-ho que actualment es possible que en Karl Marx acabes titllant l’oci com “l’opi del poble”.

Fixem-nos en que avui dia tenim “de tot” però anem pas a pas, per exemple en ensenyament tenim multitud de carreres, llicenciatures o graus com vulgueu dir-ho, tenim innumerables escoles, instituts, universitats … si, però els informes que surten periòdicament ens diuen que cada vegada anem pitjor, que cada any, cada dècada que passa els nostres infants i joves tenen menys comprensió lectora i menys coneixements de matemàtiques. A sanitat en diuen redistribució de recursos, menys personal tan a la primària com als hospitals, això si creix a velocitat de vertigen el nombre de persones que contracta pòlisses a la privada.

I tot i que es redueixen els beneficis i els drets socials aconseguits durant anys i anys de reivindicacions, cada vegada hi ha més gent al llindar de la pobresa, es dona l’oxímoron de que l’oferta d’oci, l’oferta de lleure creix exponencialment, tan les de pagament com les gratuïtes, be gratuïtes del tot no, les paguen les corresponents administracions publiques amb els nostres impostos. M’ha costat trobar una paraula que definís aquesta simbiosi de conceptes, aquesta paradoxa social, si perquè tenim que per un costat es redueixen sense aturador els drets socials via reducció dels recursos que hi aporta l’administració, i per l’altra s’aboquen els recursos per organitzar o subvencionar multitud d’actes, concerts, fires, firetes, en resum es destinen cada vegada mes recursos per a distreure’ns dels problemes reals que hi ha actualment, i no ens enganyem, cada vegada es notarà més perquè estem topant ja amb les noves baules establertes prèviament. La pregunta continua sent la del principi, que amaguen tots plegats que ens vulguin tan distrets? Imatge de garten-gg d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Imaginem un país sense corrupció

Si, ja se que sembla una utopia, ja se que sembla quelcom imaginari que no existeix en la realitat, però es el que desprèn l’entrevista d’en Pere Bosch i Cuenca a la Itziar González Virós Presidenta de l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció, amb un titular engrescador “Veig com un repte possible imaginar un país sense corrupció” , i en base a aquestes quatre línies, podem parlar de tot allò que fa temps que sabem i malauradament fa temps que no sabem que fer-hi per a solucionar-ho, corrupció, reptes, imaginació utopia, engrescar …

Imaginar, segons el diccionari.cat vindria a ser el fet de “formar-se la imatge mental o la noció d’alguna cosa, concebre, suposar, pensar” … i això es el que transmet aquesta entrevista, en la que la Itziar diu que “la nostra democràcia és un edifici mal dissenyat, cal codissenyar-lo de nou” i emet una sentencia per reflexionar “la ciutadania som la solució, de fet som l’única solució, perquè som els que ho movem tot” o sigui que oblidem-nos d’allò que sovint fem servir d’excusa de que individualment no podem fer-hi res, cal posar-nos a treballar.

Utopia, avui he tibat del diccionari.cat, defineix la utopia, en aquest context, com una “concepció imaginària d’un govern ideal, un ideal irrealitzable” i aixo es el que tenim perquè com sempre dic, tot i que es diu que la democràcia es la intervenció del poble per governar-nos, la realitat més crua i dura es que deixem que els polítics als que votem cada quatre anys o menys, decideixin com volen fer anar el nostre, encara que massa sovint  sense el nostre permís, el converteixen en el seu, particular tauler de joc.

Engrescar, segons el diccionari.cat es “desvetllar quelcom, l’entusiasme, el desig …” o sigui moure’ns per fer-hi alguna cosa, activem-nos, desvetllem-nos, motivem-nos com a individus i com a societat i fem que aquests representants nostres, altrament dits politiquets de joguina, es posin les piles i realment vetllin pel benestar de la societat, que tot i recordar-los-hi sovint, ells ho oblidem amb facilitat, som els que els votem i som els que els paguem.

Observatori Ciutadà contra la Corrupció, O3C, va ser un compromís contret per les més de 70 organitzacions (entitats, partits, sindicats, col·legis professionals…) que van signar del Pacte Social contra la Corrupció al Parlament de Catalunya el 9 de desembre de 2015 i es va constituir el 30 de juny de 2021, i quina missió te? segons la seva web es la de “desplegar de manera efectiva i organitzada els acords del Pacte Social contra la corrupció”. I nosaltres que hi podem fer? d’entrada el que ens diu aquesta Oficina, utilitzem-la si tenim constància d’algun cas de corrupció o de mala praxi al sector públic català, si hi ha coneixement d’infraccions del Dret de la Unió Europea o d’infraccions penals o administratives greus o molt greus del nostre ordenament jurídic. I posats a recordar, no oblidem l’anomenat moviment 15-M altrament conegut també com el moviment dels indignats, moviment que amb la primera manifestació ja va provocar reaccions en els partits polítics, perquè recordem que per allà “el 2008 es produí una crisi econòmica al país, que s’acaba estenent a altres àmbits, donant lloc a una crisi política, social, institucional i territorial” i això no desitgem pas que torni a passar, oi? penseu que el moviment va focalitzar l’actuació en la denúncia de les «retallades» que afectaven, d’una manera especial, el sistema educatiu i sanitari i va fer extensiva la solidaritat a diversos col·lectius —com els joves aturats o els desnonats— que patien directament les conseqüències de la crisi. us sona tot això? Imatge pròpia generada per IA de Canva

Publicat a

Del CAP al CSIR – segona part

Fa aproximadament un mes, vaig publicar la carta que havia enviat al departament de Salud de la Generalitat de Catalunya, i en quinze dies vaig rebre la seva resposta, que transcric íntegrament:

“En primer lloc, volem agrair-li la seva consulta i el to constructiu amb què l’ha formulada. A continuació, passem a donar-li resposta. El procés de definició dels nous Centres de Salut Integrals de Referència (CSIR) sorgeix d’una iniciativa de l’Honorable Consellera de Salut, que va impulsar la creació d’un Comitè d’Experts per a l’Avaluació, la Innovació i la Reforma del sistema de salut.

Aquest comitè, anomenat CAIROS, ha iniciat les seves recomanacions centrant-se en l’Atenció Primària i Comunitària. En el marc del procés d’escolta inicial, el comitè es va reunir amb més de 300 interlocutors, entre els quals hi havia, naturalment, organitzacions de pacients, el Consell Consultiu de Pacients de Catalunya i altres entitats representatives de les necessitats de la ciutadania.

Aquesta interlocució es va dur a terme sempre amb organitzacions col·lectives, i no amb ciutadans a títol individual, amb l’objectiu d’assolir una representativitat més àmplia. Fruit d’aquest procés, una de les mesures que s’implementaran als CSIR és la incorporació d’un qüestionari de satisfacció adreçat als pacients atesos, amb la finalitat de recollir la seva opinió.

A més, es preveu que els resultats d’aquesta avaluació tinguin un impacte en la retribució de les entitats proveïdores de serveis de salut, reforçant així l’orientació cap al ciutadà que ha de caracteritzar els nostres centres.

Prenem nota del seu oferiment de participació, que agraïm sincerament, i l’encoratgem a implicar-se en les iniciatives de participació ciutadana que es desenvolupin en el marc de la seva Regió Sanitària. Atentament, Gerència de Gestió Ciutadana Servei Català de la Salut Departament de Salut.”

Primer de tot, agrair la resposta, cosa que a l’administració publica tindria que ser habitual fer-ho, però no sempre es així, i quan es fa massa sovint es amb respostes d’allò que jo anomeno “de quedar be amb la vianda al plat però sense compromís de res”, encara que en aquesta ocasió cal dir que no va ser així del tot, hi ha una resposta coherent, i ara nomes cal esperar a veure com evoluciona aquest canvi.

Fan referencia al CAIROS, Comitè d’Avaluació, Innovació i Reforma Operativa del Sistema de Salut, que impulsarà la reforma del Sistema de Salut de Catalunya, son onze professionals experts i de reconegut prestigi en els àmbits de les professions sanitàries, de la gestió sanitària, de serveis socials, del dret sanitari, de l’economia de la salut i, en general, de la gestió pública, sota la presidència de Manel del Castillo Rey, gerent de l’Hospital de Sant Joan de Déu d’Esplugues.

També es parla del Consell Consultiu de Pacients de Catalunya, creat ara fa una dotzena d’anys per la Generalitat, i que la seva finalitat es la consulta i participació dels representants dels pacients del sistema sanitari català en el procés d’elaboració, decisió i desenvolupament de les polítiques del Departament de Salut; les seves principals funcions són compartir amb els pacients, de forma transparent i accessible, la informació del sistema català de salut, vetllar per l’atorgament als pacients del suport i assessorament necessari sobre les qüestions relacionades amb la prestació pública de serveis de salut, facilitar la participació de les associacions de pacients en el procés d’elaboració i prestació de polítiques sanitàries, i canalitzar les seves propostes i recomanacions.

Em deien que una de les mesures a implementar als CSIR, és un qüestionari de satisfacció adreçat als pacients atesos, amb la finalitat de recollir la seva opinió. Val a dir que això ja ha començat a funcionar recentment als CAP actuals, si més no a casa l’hem rebut via telèfon en un parell d’ocasions.

I per acabar em traslladen de que tindran present el meu oferiment de participació, el qual agraeixen, i m’encoratgen a implicar-me en les iniciatives de participació ciutadana que es desenvolupin en el marc de la meva Regió Sanitària. Cap problema, ja els hi vaig dir que he participat durant força temps en el programa de Pacient Expert desenvolupat als CAP temps enrere.

Ara toca esperar a veure si aquests canvi es quelcom més que un canvi de nom, i a veure si els pacients notem un canvi realment positiu, i a més a Sant Fruitós esperem amb impaciència el nou local del CAP o CSIR sigui una realitat, tenim ganes de gaudir de dues estrenes, la de les noves instal·lacions i la del nou sistema de salut millorat.

Publicat a

Del CAP al CSIR

Aquests dies es parla de la transformació de l’atenció primària, passarem dels Centres d’Atenció Primària als Centres de Salut Integral de Referencia; els hi ha canviat el nom, com tantes altres coses, però realment en sortirà un canvi amb benefici directe pels pacients? ens diuen, segons la premsa , que es tracta d’una reforma ambiciosa amb la finalitat de reduir les llistes d’espera, millorant l’accessibilitat al metge de capçalera, i frenar el continu transvasament de pacients a les mútues.

Amb aquesta nova formula es vol millorar, tot reconeixent que fa 40 anys que tenim un sistema que no s’ha tocat, i que des del meu punt de vista no funciona, així ho he manifestat en diverses ocasions amb articles i també enviant queixes als responsables de l’ICS. Com deia es tracta de millorar un servei que ha de permetre tenir centres més autònoms, més comunitaris i més productius. Ens diuen que no es un problema de manca de recursos, el que toca es millorar l’organització. Han trigat prou a adonar-se’n.

Diuen que per començar aquesta proba, que avaluaran dintre d’un any, han escoltat a molta gent, a més de 300 entitats, sindicats, gerents, exconsellers … i ens parlen que el model que volen instaurar es basa en quatre “C” … Coneixement, Confiança, Constància i Continuïtat. Incorporaran la intel·ligència artificial i donaran més pes als administratius per tal de desburocratitzar la feina dels professionals mèdics, metgesses, infermeres, infermers i metges.

Arribats a aquest punt, no dubto pas de les bones intencions dels responsables de la sanitat catalana, el que passa es que un que ja te una edat i que malauradament comença a sovintejar les visites al CAP o als centres hospitalaris, hi ha uns contactes que sovint no es fan, que sovint queden fora de les consultes, unes referencies que no es valoren o no es consideren ni prou adients ni prou importants per participar en el disseny d’aquestes noves regles de joc. Em refereixo als pacients, que som els que patim les incidències que es produeixen tan als CAP’s com als serveis d’urgencies i hospitalaris, i que no ens enganyem som els que proporcionem els recursos econòmics a la sanitat publica, via impostos, que permeten pagar centres, permeten pagar reformes, permeten pagar salaris i sovint quasi mai ningú ens demana el nostre parer.

En el meu cas, he fet arribar cartes que podeu dir-ne com vulgueu, de reclamació, de queixa, d’opinió … i això si quasi sempre m’han contestat, encara que sovint son respostes de quedar be amb la vianda al plat però sense compromís de res, acostumen a ser de l’estil de “estem treballant per millorar el sistema” o be “ estem treballant per redistribuir els recursos”.

Perquè quan hi ha reformes o canvis que afecten en aquest cas als pacients, no ens tenen en compte?, perquè no escolten la nostra opinió, les nostres queixes, les nostres reivindicacions? les grans empreses acostumen a fer enquestes de “satisfacció” encara que en algunes ocasions els resultats es puguin analitzar presumptament amb un cert biaix segons els interessos de la promotora, demano … perquè l’ICS no fa el mateix per veure on es situa la “satisfacció” dels pacients catalans? personalment que en ocasions ja he col·laborat amb la sanitat catalana, m’ofereixo per participar en taules rodones o comissions amb la finalitat d’aportat la visió ciutadana del sistema. Imatge de fernandozhiminaicela d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Revertir la privatització

Arran dels problemes de Muface, que no sap com continuar donant cobertura medica als funcionaris, via convenis i acords subscrits amb asseguradores privades, recordem que de les tres més grans que tenien contractes fins ara, dues ha dit que ho volien deixar si no s’apujaben les quotes mensuals ja que hi estaven perdent diners. I com sempre dic, no qüestionaré pas la gestió i les directrius de les companyies, al cap i a la fi son empreses privades que tenen com a objectiu guanyar diners.

Dit això, el primer que toca revisar es el fet de que tota la gent que treballa en aquest país, ha de tenir la mateixa via d’assistència sanitària, es a dir tots a la seguretat social. Quan toques aquesta qüestió hi ha qui diu que la sanitat publica no pot absorbir tot el paquet que significa el gruix del funcionariat, que si ara anem malament després aniríem encara pitjor.

Discrepo, si tots els diners que l’estat en el seu conjunt d’entitats i organismes públics gasta en pagar mútues els posessin a la sanitat publica, podríem anar tots millor, i un afegitó, llegia a la premsa que la sanitat privada fa una advertència, i es que si es produís la possible supressió o caiguda de Muface podríem veure fins i tot el tancament d’hospitals privats. També discrepo, si ara tenim problemes de manca de personal a la sanitat publica perquè els professionals van a l’estranger o a la privada, podríem fer allò que sovint es diu “un canvi de cromos” o millor dit un “transvasament” i passem hospitals i professionals de la sanitat privada a la sanitat publica, revertim la privatització.

Al mateix rotatiu podem llegir: “aquestes companyies consideren que el model està infrafinançat i és econòmicament insostenible”, alguna ha estimat que, amb les condicions del nou concert, que suposen uns 4.500 milions d’euros fins al 2027, entre les dues que han manifestat que ho volen deixar, hi perdrien uns 350 milions. Tota aquesta milionada que la posin a la sanitat publica, seria una bona injecció per cobrir les necessitats de tots els treballadors, no? hi ha una tercera companyia en discòrdia, es una cooperativa, sembla que podria ser més fàcil que entenguessin que el millor per als treballadors del país, seria que s’integressin definitivament en la sanitat publica; diu que tenen 18 hospitals, 38 centres mèdics i uns 9.000 professionals. Imagineu si tinguéssim tot aquest paquet de centres d’atenció medica i de professionals a la publica?

Llegia també que el govern de Madrid, per les festes nadalenques, va aprovar pagaments per un import de 167 milions a quatre hospitals pertanyents a un mateix grup privat, per liquidacions endarrerides del 2021 i del 2023. No dic que tota aquesta milionada no s’hagi gastat, l’únic que dic es que aquest diner públic, es podria haver gastat en centres públics.

La veritat es que per un motiu o un altra, les administracions, tan la central com les de totes les comunitats i de tots els colors polítics, reparteixen diner públic entre diverses companyies privades de salut, i en aquest context, la sanitat publica va minvant dia rere dia. Ja ho he comentat anteriorment en altres articles, el servei que rebem els ciutadans cada dia es deteriora més, amb l’excusa que sigui, la pandèmia, la racionalització d’actius, el creixement d’usuaris per increment de la població, i el que més em fot, es quan et diuen que el que fan es redistribuir els recursos per poder oferir un millor servei a tothom, i el que nosaltres notem es que cada vegada tenim menys serveis i més mal gestionats … ah! i sempre que es tracta de buscar formules màgiques per millorar-ho, mai, mai han pensat en incorporar representació ciutadana als corresponents equips o comissions de treball que diuen que crean per estudiar la millora general del servei.

Revertim la privatització, com a mínim dels serveis basics. Imatge de sasint a pixabay.

Publicat a

La despesa sanitària

He llegit a la Vanguardia la Vanguardia d’avui un article de l’Antoni López Tovar que parla dels pressupostos que les autonomies destinen a sanitat, i la veritat es que ja n’hi ha prou de que el nostre petit país, si aquest del que tothom se’n omple la boca com si en fossin els salvadors o els guies espirituals, estigui al grup de la cua en aquesta matèria social.

L’autor ens parla d’un anàlisi que ha fet la federació d’associacions per a la defensa de la sanitat publica, en el que es diu que la mitjana de despesa sanitària a Espanya prevista pel 2025 serà de 1.944,47 euros per habitant, en aquest context pensem que a Catalunya serà de 1.515,99 euros per habitant, però a Astúries assoliran la xifra de 2.422,28 euros per habitant. Es curiós que tanqui aquesta llista la comunitat de Madrid, tot i que no esta pas gaire pitjor que nosaltres.

No entraré pas a valorar si es molt o poc el que els governs de cada autonomia destinen a la sanitat publica del seu territori, per no oblidar on estem i de que parlem, l’estudi ens diu que amb aquestes xifres la mitjana espanyola continua estan per sota dels països de la UE i molt per sota dels països de la zona euro. Ho notem això o no?

Ara podríem ficar-hi múltiples variants per intentar justificar aquesta disfunció en aquesta matèria, i segur que en podríem trobar diverses, però no es tracta d’ajudar a justificar amb dubtosos condicionats, que un servei basic com es la sanitat no funcioni correctament. Tots plegats hem pogut notar com el servei ha anat minvant al llarg dels darrers anys, i si, en aquesta ocasió la pandèmia va marca un abans i un després en la sanitat publica catalana, com en tantes altres coses i serveis, i dic la catalana perquè es la que m’afecta a mi a la meva família, i estic segur que en altres autonomies tenen les seves queixes i les seves raons per justificar-ho.

Com en tantes coses, no es un problema d’ara, o sigui no es pas nomes un problema de l’actual govern, la malifeta, les decisions mal preses, així com l’errònia i presumptament interessada visió del futur sanitari del país ja arranca en legislatures anteriors, entre tots han anat i hem anat permeten retallades que a hores d’ara ja son difícils de recuperar, però pensem una mica, tot plegat a qui ha beneficiat? perquè no ens enganyem, com sempre passa en qualsevol moviment polític, empresarial i social que porti incorporat finançament públic, quan hi ha retallades, quan hi ha pèrdua de drets, quan hi ha restriccions pel usuaris, sempre hi ha un munt de gent que hi surt perdent i uns quants que hi surten guanyant, que esperem per canviar-ho? Imatge de DarkoStojanovic a pixabay.

Publicat a

Societat enfonsada per la disbauxa

Avui llegia a la premsa uns articles publicats en diferents capçaleres, motivats per un recent estudi del Ministeri de Sanitat, sobre el consum d’alcohol a Espanya, promogut i finançat dins del Pla Nacional sobre Drogues.

Per començar dades esgarrifoses, el 21,5% dels adolescents diuen que han begut alcohol l’últim mes, i per fer-ho encara més angoixant, cal dir que son quitxalla de 12 i 13 anys, com us quedeu? us patina com tantes altres coses de la nostra societat?

I els nois i noies més grandets que fan? veure més … segons l’estudi fet, el percentatge es pot situar per sobre el 50% …. encara no us fa pensar?

Els motius, alguns experts expliquen que es per culpa de la pandèmia, al sortir de l’aïllament preval el fet de voler viure el moment, actualment la pandèmia es la culpable de tot, i a més hi ha una manca total de polítiques de salut publica.

Voleu una altra dada devastadora, resulta que l’estudi diu que la majoria manifesta que els hi es molt fàcil adquirir els productes alcohòlics a les botigues de barri i a les cases de familiars, recordem que actualment esta prohibit vendre i facilitar alcohol als menors.

A veure, realment volem acceptar que l’única opció que hi ha per refer-se de la pandèmia es veure alcohol en excés? però es que a més, ens hem parat a pensar quan temps fa que es va acabar la pandèmia perquè encara serveixi d’excusa a moltes accions erràtiques? i no oblidem que molt sovint un consum excessiu, ens condueix cap una soledat no desitjada i que acostuma a ser el principi de molts altres mals.

Que la pandèmia va provocar greus problemes es un fet inqüestionable, que va deixar moltes seqüeles greus també, que es venguin begudes alcohòliques a menors d’edat no es una herència pandèmica i que no sapiguem on tenim i que fan els joves tampoc. Encara que en una societat en la que esta generalitzat el consum d’aquests tipus de substancies psicoactives, tot i ser nocives, no ens ha de sorprendre que la quitxalla imiti als grans, als pares i mares, als avis i avies, i als no tan grans com els i les influencers … i cregui que la millor opció per ser un “líder” o per “evadir-se” d’allò que no li agrada sigui ingerir productes, que ni que sigui temporalment, li poden aportar la sensació de que esta per sobre les baixeses humanes.

Realment som incapaços de lluitar pels nostres fills i nets, realment ens convertim en ramats submisos i que nomes seguim als pastor encara que ens enganyi? pensem, es gratis i els pensaments no ens els poden prendre. Imatge de SocialButterflyMMG a Pixabay.